Amaia Montero cantarà en català a Barcelona?

Catalunya Ràdio comença. Que no surti d'aquí. Amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner. Que no surti d'aquí. El món dels famosos a Catalunya Ràdio.

Res de res. Passen dos minuts d'un quart de set. Juliana Canet, molt bona tarda. Molt bona tarda. I Marta Montaner, molt bona tarda. Molt bona tarda. Últim dia de la setmana. Per fi. S'ha arribat derrapant, eh? Sí, setmana eterna, llarguíssima i molt feliç, però sí, sí, que s'està a un punt esgotat, ja.

És que la felicitat també cansa. Això és veritat. Vull dir, l'eufòria, perquè és eufòria el que s'està treballant en aquest estudi. Gasta energia. Estàs guapo, tu. No, avui no m'hi trobo especialment. No passa res. Jo des de fora, i saps que soc tremendament sincera, perquè avui hem dinat amb una amiga que adorem, i jo. He estat. Entenc que ell. Bé, no. Hi haurà espai per parlar d'ell. S'ha enfonsat i ha estat dura.

Hem tingut un dinar que ha estat molt bé i s'han parlat de coses interessants.

Però la Juliana ha estat tan directa, tan transparent, amb coses molt negatives. No, el bodysharing. Has fet bodysharing. El sincericidi. Has fet un sincer. Però ja no de tu, sinó atacant-lo ell. Un altre, sí. Ell ho provoca. No estàs d'acord? Ell provoca, ell insisteix molt perquè sigui sincera, diguis la veritat. Vols la veritat? Mira, com diu Santiago Rosiñol, els que busquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la. És que sí que de vegades fas massa preguntes o busques massa i t'enganxes els dits. Saps quan fas neteja? Te dius, va, avui faré neteja a fons. I et poses a netejar les mans i els calaixos i acabes trobant aquelles cartes d'adolescència que t'enviava el noi que t'agradava, aquells dibuixats que et va fer aquella amiga amb qui no et parles, que t'agafa un mal cos que penses, per què he regirat tant els calaixos? És que hi ha calaixos que val més que queden com estan. Te'ls obries cada cop que fas un trasllat, t'hauries d'agafar la pastatgeria tal com està, sense buidar-ho. Això ho va fer el meu germà un cop que va fer una mudança, no va buidar cap calaix. Doncs escolta, molt bé, em sembla molt intel·ligent. Llàstima que potser destrosses el moble. Clar, és que pots destrossar el moble, la furgoneta o la teva esquena. També, també. Mira, abans de res,

passarem un moment pel 677-27-1058 perquè ens fan un toc d'atenció sobre una cosa que ahir aparentment no vam explicar prou bé. Diu. No, va ser tot comentant la ruta gastronòmica que ahir explicàvem de l'Ursula Corbero i en Xino Darin per la ciutat de Vic, i vam esmentar un local d'esmorzars que es diu Citio. Hi han anat a un altre dels locals de moda de la ciutat. Citio. És un lloc d'aquests típics de té matxa,

de torrades amb albucar. Ja no saps si ets a Vic, a Brasil, a Nova York o a Madrid. Típics de Vic, no ho sé. Creu que no em vam donar ni una? O que algú us va sentir atacat?

O que algú creu que fan una altra cosa de la que jo vaig interpretar? Jo no he estat mai al sitio. Jo tampoc, però passo per davant.

A mi un lloc que es diu CITIO a mi ja em molesta d'entrada pel naming. A mi aquesta no l'entenc perquè CITIO no és CITIO, és CITIO CITIO amb C,

C, I però vull dir CITIO CITIO, no ho sé es diu així bé, doncs ens han escrit per corregir-nos i és tot en un missatge d'Instagram on molt educadament, això sí i també posseïts pel teclat ens diuen. Hola, Tim. Ens agradaria explicar-vos una mica millor què és CITIO i què hi ha darrere del nostre projecte. CITIO no és només una cafeteria de moda a Vic on trobar matxes i torrades del bocat, que estan a petar a Barcelona. Som una cafeteria d'especialitat, sí. Hi tenim un matxe excel·lent, però la nostra proposta va molt més enllà. Darrere de cada producte hi ha molta feina. Elaboració pròpia i producció artesanal. Cada recepta està pensada, provada i treballada per nosaltres des de la rebosteria fins a la nostra proposta salada. A la taula de l'Úrsula i el Chino, per exemple, un dels plats escollits va ser la catalana. Truita, formatge, pernil ibèric i pa de massa mare i diverses cosetes més. Mira-te bé, ara ja sabem què van prendre. Exacte. No van prendre matxa, però sí uns bons cafès de nòmat. I, finalment, ens animen a tastar-ho nosaltres mateixos i a viure l'experiència completa de sitio. I així mateix ho farem, perquè ja ho estic tancant, i ho explicarem. Tu i qui més? Devem a l'audiència, és que és així. Jo i Marc Andreu, segurament. Molt bé. Farem escapar de Vic la setmana que ve.

Escolta'm, cada vegada feu més plans junts, eh? Aquí ja està fent un

bonding vinclejat. Sí, sí. Ens hem com redescobert, saps? Allò que fa molts anys que et coneixes. I de cop fas. Fas un clic. Epa. Us esteu reenamorant com a amics. Absolutament. Que bé. I és bastant bonic. De fet, avui has estat a casa seva. Gravant unes coses i unes històries pel teatre.

Queda molt poc pel teatre de Barcelona al Coliseum, eh? Nou dies.

Nou dies. És veritat que estan totes les entrades esgotades, però estrenem espectacle que serà el mateix, pràcticament, que farem a Esparreguera. Sí. Per si hi ha gent que el vol veure i no pot venir a Barcelona, a Esparreguera queden poques entrades, però encara en queden.

Exacte. Se'n diran de grosses i s'estan fent grans produccions, sí. Sí. Serà un gran espectacle. Jo estic molt nerviosa, per primer cop a la vida. Per la part d'en Roger, jo tinc unes ganes de veure-la. Això que estàs gestant. Qui són els Javis en cooperació amb en Roger Carandell i en Marc Andreu? Ha passat una cosa molt bonica, que és que d'una petita llavor que no tenia per què créixer tant, en comptes d'una petita mongeta t'ha passat com en aquell noi. Era el Gulliver? Sí, de la mongetera. El noi de la mongetera, que li crida a la mongetera, que l'escala a l'escala i arriba en un món nou. T'ha passat tal qual, això, nen?

Bé, això ho veureu els que vingueu al teatre. Mentrestant, nosaltres seguim amb la ruta culinària. Perquè ahir a la ciutat de Barcelona s'estava d'enhorabona perquè en Lluc Corosella s'inaugurava Botiga Marta.

Mira, era una festa aquesta en la qual nosaltres estàvem convidats. En serio?

Què ha passat? No, que jo he menjat un ensaïmades, veu que duc la cara plena de sucre i és una imatge superestranya i m'han hagut de cridar l'atenció en franc. Ai, jo no t'ho havia vist. No, jo porto 15 minuts carregant el ridicult que no passa res.

Que estàs molt guapo. Però part no sap si és cana o sucre. Com que anem molt bé de cana. Molt bé de cana. És cana, no? Jo crec que és cana. Ah, és cana? Jo crec que és cana. Ai, que el Fran s'ha equivocat. Se t'han fet una mica d'escarni. Saps com més greu ara el tema de la cana? No, perdona'm una cosa, sap molt més greu anar brut que no pas tenir canes. A més a tu les canes, nena, et queden com un guap. Molt bé. Sembla que has nascut per tenir canes. L'Anna Callís, la que li liui, et va dir que eres el George Clooney català. I avui m'ho ha tornat a repetir. Jo trobo que feu molt bona parella i m'agradaria que tinguéssiu una història.

No dic que també ho pensi, però em posa molt. Ella és massa elegant per tu. Ella. Jo soc segona ref al seu costat.

Sí, jo crec que no podríeu tenir una cita gaire llarga. No, home, no. No, home, no. Però poder de sobte s'entendrien moltíssim al llit. El Roger amb les seves canes, ella amb les seves històries de bogeria màxima. Sí, perquè ella es veu que té moltes històries, també. No, ella té un cap. Anem amb unes malassetes cada dia. Un cap ple de pardals, literal. Home, un cap ple de pardals. És bonic? És negatiu? No. No, no ho sé. Com de bogeries, però en positiu. Molt bé. Aquí tothom també té el cap ple de per dalt. Ningú gira rodó aquí. Exacte. Bé, doncs, tornant a en Lluc Roselles, que inaugurava botiga. A tots ens havien convidat, Juliana, i de fet en Lluc ens va enviar aquí a la ràdio un paquet ple de xocolatines, de bombons, de torrons, com per celebrar de manera anticipada aquesta gran festa a la qual estàvem convidats ahir, 6 de novembre, dijous. Jo no me vaig assabentar que estaven. Igualment no hi podíem assistir perquè, com sempre passa amb aquests esdeveniments, són en hora de programa, que sempre ens ho perdem, ens perdem tots els saraus. Bé, el cas és que el nostre mestre xocolater preferit i el millor del món, en Lluc Cruzelles, està d'enhorabona. Un usonenc de 30 anys que tenim a la nostra vitrina de perfectes des de fa molt temps. I ara fem una mica de context d'aquest personatge per si hi ha algú que no el té ben situat. Des d'aquí no ho amaguem. En Lluc va entrar al club perquè ens va fascinar aquella entrevista que li va fer en Roger Escapa, el suplement. Ara farà gairebé dos anys, juntament, era una entrevista a dos, juntament amb qui aleshores era la seva xicota, la xef Martina Puigverd de les Cols. La primera cita o de

les primeres cites que a vegades una primera cita consisteix en un àpat, un dinar, un sopar. On va ser? Quina pressió, no?

No, ui, Déu meu, no havia de ser cita, jo estava ben agobiada, dic, aquest nen, dic I no, va ser a la vall de Vianya, no tenia res, absolutament res, i vam acabar menjant. Pa congelat? Bueno, pa de pagès congelat, amb tomàquet i embotit. No està malament. Quina xef.

Mira que prometia la història, eh? Primera cita, allò, improvisada, pa congelat, embotit a la garrotxa. Però bé, al final, una història d'amor que, com tantes altres, va acabar. Bueno. No passa per res, eh? Ah, no, és que sona aquesta cinta trista, però podria sonar una cançó, la d'Eufòria, de Lorín, és a dir. Tot i que en Lluxo va passar ben malament, eh? Veus? Va ser una ruptura que de vegades passa. Bueno, que et deixa tocat. I que no vol dir que la història no hagi sigut preciosa, no vol dir que hagi passat re dolent durant la ruptura, però és que és normal també que es faci una mica costamunt. I també pot ser que a les dues cases sonin bandes sonores diferents. Pot ser que una soni Sinto Trista Up i a l'altra Lorín Eufòria. O que sonin les dues coses, a l'hora depèn del moment. Passa molt. Passa molt que al matí sona Euphoria Lorín i a la tarda sona Sinto Up Trista. No sabem per quin motiu van deixar, potser va ser la distància. Recordem que era relació distància Osona-La Garrotxa. Potser senzillament. Que sembla que no, però fa volta. Fa volta, potser senzillament va acabar l'amor, però ells van seguir a la nostra vitrina de perfectes, però ara sí amb prestatges separats. I en Lluc encara s'hi ha convertit més en perfecta. Ha anat sofística en el seu grau de perfecció. Perquè el tio, no sé si ho sabia Juliana, el tio ha salvat una xocolateria icònica de la ciutat de Barcelona.

Ja que és One aquesta cançó, tio.

Ai. Perquè és veritat, ell ha aparegut com un Sant Jordi, en un moment de penombra màxima. Ell. Ens ha salvat, perquè per culpa de la gentrificació, del turisme, el preu dels lloguers i un etcètera llarguíssim, estem veient últimament com desapareixen comerços tradicionals de tota la vida del nostre país i que s'acaben convertint en botigues de la Manció Ortega, locals de T-Match, bueno, sort que també tenen embotits catalans. Sí, que no, que no, no són ells. Doncs en Lluc Rosellas ha salvat la xocolateria Fargas de gairebé 200 anys de la desaparició. He decidit que a partir d'ara, quan parlem d'en Lluc Rosella, sonarà Charlie i la fàbrica de xofres. Si ell tal qual. Home, no és ben bé el Willy Wonka, eh? Per mi saps qui és ell? És en Charlie havent heredat la fàbrica del Willy Wonka. És el Willy Wonka bo. Willy Wonka no era dolent. No era bo del tot. Era un personatge amb molts matisos, amb llums i ombres. Sí, clar. La de gent que tenia allà treballant sense. Perdona, a mi l'agusto. Bueno, d'entrada l'explotació laboral. No era l'explotació dels claus, eren els claus. Ells ho feien perquè volien, els umpalumpas. Escolta, revisiona-ho al clàssic, no a la película. No, revisiona-t'ho una mica. El Roald Dahl hauria de tornar a llegir, eh? 24 hores al dia. Que bo, Roald Dahl. Recordo que ens ho van voler canviar tot perquè ja no es podia dir res.

Ah, és veritat. Escolta, per mi Willy Wonka era bo, no em traureu d'aquí. Era un personatge, però va tenir un pare molt dur i llavors també la seva bogeria quasi deixa l'Augustus Gloop que se l'emporti el riu de xocolata. I a més ho fa perquè són els dolents els altres, ell és el bo. Ah, però tantes lliçons així tan extremes, vols dir que fa falta. A mi m'agraden molt els personatges infantils o sigui, com en el cas de la fàbrica de xocolata i de tot el contingut que feia que escrivia Roald Dahl els personatges infantils que tenen matisos que no són blanc o negre com passa de vegades a mi això està molt bé la novela a mi m'encanta el que passa és que Willy Wonka castigava bastant fort a mi m'encanta Willy Wonka i salva el Charlie que és el bo això és veritat. Bé, doncs tornant al cafè tan lluc que ha salvat la xocolateria Fargas, que no Farga, que la Farga és on anem a buscar el cafè, aquí al costat de la ràdio, són coses diferents, però també és veritat que és pastisseria i tot plegat és una mica confús. Llavors, el nostre Willy Wonka català ha agafat el traspàs d'aquest local emblemàtic situat al carrer del Pi de Barcelona, en ple barri gòtic. Una xocolateria, que si em permeteu l'anècdota personal, allà venien els bombons preferits de la meva mare, que eren uns bastonets així petitons de xocolata

negra que anaven farcits de taronja per dins. Uf, que bo. I és el que ella demanava sempre, i de fet recordo, perquè m'ho han anat explicant, perquè jo acabava de néixer, que és el primer que li van portar a l'hospital després de parir-me. No pots menjar això quan estàs. No, sí, però saps, com a típic regal d'esperit, nena, una capsa de bombons. Tu en pots mereixer sempre, eh? Però jo recordo que cada any, pel seu aniversari, anava amb aquesta xocolateria del barri gòtic a fer-li una mica la vida més dolça. Això és tradició, família. A veure si ho conserva en Lluc. A veure què farà ell, perquè sé que també té una idea exacta de renovar una mica, de conservar els clàssics, però també donar-li el seu toc, no? I tornant a ell, en Lluc s'ha quedat la xocolateria Fargas convertint-se aquest negoci en el primer que obre a la capital catalana.

Obrim a la ciutat de Barcelona i ho fem aquí, Carrera del Pi número 16. Ho fem seguint el llegat de la història de la xocolateria més antiga de la ciutat, la xocolateria Fargas. A més a més, aportarem a la ciutat tot el nostre projecte, el projecte Eucària, que fa tant temps que estem treballant i que ens fa tanta il·lusió arribar a la nostra capital. Per tant, a partir del 6 de novembre d'aquest divendres us esperem aquí, al cor del barri gòtic de la nostra capital.

La música la posa a té. La música, t'ho juro, que és de l'espectacle del Mago Pop. T'ho prometo. Però no. Per mi és seva. Però no és d'una pel·lícula. Segur, segur. Clar, que no se l'ha inventat. Però que és molt típica del seu espectacle. Bé, digues. El Lluc és un tio de qui jo em podria enamorar. Sí, anant bé segur. És molt mono. I ens ha enviat una nota de veu que posarem al final del tema,

que tan maco. I un detall físic que potser no té cap importància, però és així fort. Tu l'abraces i és com abraçar un roure. I té uns ulls que et

miren i és com un naufragi, eh? T'hi perds allà dins. És el mar, eh? És un oceà de possibilitats, de peixos, de colors. Jo crec que ja estic enamorada. Doncs aquests ulls avui suposo que brillen més que mai perquè és el primer dia que estan oberts en aquesta botiga i ahir va tenir lloc, com dèiem, aquesta festa d'inauguració plena de gent i d'alguns vips que mereixen la nostra atenció. Aviam. Una d'elles és la presidenta del Club de Perfectes, la periodista i presentadora del Tot es Mou, Elena García Melero, que no se'n perd ni una, i menys si el protagonista és un dels seus col·laboradors del programa, perquè li feia la secció dels dolços. Sempre està als llocs importants. O sigui, és algú que es perd moltes festes. Que tria molt bé. Però les que va. És que sempre són perfectes. I sempre hi ha un punt d'activisme. Saps aquestes coses de reivindicar el català, els comerços tradicionals? Bé, ella va penjar diversos Instastories i també va mereixer un post al seu Instagram. Ella va escriure un bombó de xocolateria. Molt inspirada. A la festa d'ahir dijous també hi vam tenir una periodista del seu equip, la Gena. Aquí últimament es manté molt pel seu vincle encara poc concret amb el músic Alfred Garcia. I també hi teníem la influencer Maria Vallespí, que per fi ja ha arribat del seu viatge etern a les Maldives. Això ha quedat llarguíssim, Maria. Sí, ho sé. O també corria per allà el millor amic d'en Roger Carandell, el senglar d'Osona, Ernest Codina.

Com esteu preciositats, Juliana, Marta, Marc Andreu, Roger, Carandell, Carandellot, veu del meu cor que aquesta nit sopem, t'estimo molt, aviat. Res, és un honor per mi enviar aquest audio aquí a un programa que té un Premi Ondas, moltes felicitats companys, pel que fa a la inauguració de la botiga Fargas del Lluc Corosella, és una meravella, vull dir, una gentada, hi havia consellers, hi havia l'alcalde de Vic, hi havia l'expresident del Parlament, l'Anna R., l'Helena García Melero, tot de personalitats de les xarxes socials, un ambientillo, hi havia brioixets, hi havia xocolates feta, la gent celebrava, celebrava un juernes especial. Un juernes.

Bé, la persona amb qui hem dinat avui, que hem comentat a l'inici del programa, efectivament era Ernest Codina. Jo m'he passat molt bé en aquest dinar, hi ha hagut moments de tot, però he pogut reafirmar que ell és una persona. Amb pura joia de viure, saps? Que no vol dir que sigui una persona vitamina, que diria Marta Pombo. De fet, a mi me'n treu una mica d'energia. Jo amb l'Ernest només puc quedar un cop al trimestre. És vampir energètic.

Perquè ell consumeix la vida i la vida dels altres, saps? Està assabegat de vida. Llavors serà també a través de la vida dels altres. Ha estat un dinar molt bonic, en el fons, perquè sempre obre uns melons. Filosòfics. Avui hem parlat molt de l'amor.

Filosòfics és dir-la molt i molt bé. De l'amor i del desamor.

Del sexe anal, també, perquè últimament A veure, Juliana, ella ha demanat. Allà hem anat, i ara jo parlo com a amic, i és que ni com a periodista, ni que se li respectés el tema dels seus gustos sexuals.

No, no, no, he dit que em ve el lleiradi especialment. He dit que hem estat parlant de sexe en general, hem estat parlant en general que al tio últimament li encanta, no tant que li mengin el cul, sinó menjar, no, el préssec. Recorda que havíem incorporat aquesta patagora. Li encanta menjar préssec.

I si cal arriba diguéssim fins al. Uli, prou, no, no, no.

Bueno, escolta'm, salvem l'Ernest, perquè ara podem sentir la nota en exclusiva que ens envia el nostre

Willy Wonka, en Lluc Rosellas. Bona tarda, perfectes, com esteu? Doncs la veritat és que hi va ser increïble. Vam obrir, ja som a Barcelona, ja sabeu que els d'Osona. Venir a la capital és una il·lusió, així que vam arrencar i vam tenir convidats increïbles. Va ser superbonic i emocionant viure això al cor de Barcelona.

Va, una forta abraçada. Necessito anar a aquesta xocolateria ara. Doncs anem-hi. Una visita a pop. Ell ho és tot i li desitgem des d'aquí tota la sort del món, perquè és que és una gran notícia per la ciutat comptar amb el seu talent. Així que ganes d'anar-hi quan digueu? Cap allà. Ja anirem.

Una abraçada molt forta. I ell sempre. És una cosa que m'agrada molt d'en Lluc, perquè quan hem parlat d'ell, de temes personals, de quan ho va deixar amb la Martina Puigverd i tot això. Clar, que parlin d'això per la ràdio no sempre et senta bé ni se't posa bé. I ell ho ha encaixat sempre des d'una solidaritat.

I així ens envia xocolata i ens envia aquest àudio. Ell ho entén.

Deu ser oient, en Lluc. No sé si és oient, però li arriba tot. Sempre està al cas de tot.

I ell és algú, dona aquella tranquil·litat de saber que no te la cardarà mai. Mai. És que en Lluc no te la cardarà mai de la vida. Saps? Si tu em veus a mi i saps que te la cardaré. Home, ja veus, clar. Tu saps que jo te la cardaré. Hem quedat i a la cantonada quan ja ens diem adeu ja m'estàs criticant. Bé, jo avui estava criticant l'Ernest Codina, que encara estava dalt, pobre, fotent-se el piti, estava a un metre i jo ja l'estava criticant, dient que està tan i tan vell, pobre. En canvi, en Lluc això no t'ho farà mai. No? És que és pur, és pur. És una persona que és llum.

I l'Ernest no està tan gran, eh? Una mica sí, però no tant. Està gran com és natural i com tots estarem. És que la vida passa. Xecar-se a les 4 del matí cada dia, destrossa.

I és diferent tenir un cotxe i fer-lo servir els caps de setmana que cada dia quedar 5 hores de cotxe, que és el que fa ell en el cos, diguéssim. Fem un ritme que també el cos al final respon, saps?

Mira, farem una pausa. Farem una pausa i de seguida Jaume, Miranda i Marc andreu a l'estudi.

Que con si que tot això l'he dit a la cara. Sí, sí, el problema és aquest.

Que no surti d'aquí.

Jaume Miranda, bona tarda. Bona tarda, com esteu? Marc Andreu, bona tarda. Bona tarda. Rialler, com sempre. Sempre, és que ara la Juliana m'estava explicant intimitat. Que xula la teva samarreta, Marc Andreu. Ai, sí? Què hi diu?

A veure, ens morregem? Ens morregem? Una pregunta, ens morregem? Ho farem? Tu i jo? Ja ho hem fet. Ah, és veritat, ja ho hem fet. Amb qui t'agradaria amorrejar-te ara mateix? Ara mateix? Sí, ara. Però en general ho ha d'estar aquí la persona. No, no. Pots triar, pot venir algú, però de marcació catalana.

No pot venir el Brad Pitt, diguéssim. No, el xercoté per tu, ja ho sabem, això. Ah, jo, feliç. Ah, doncs ja està. Contesta, va. No ho sé, és que em vénen diversos noms al cap. El Macri. No, no. Francesc Garriga. No, no. No? Bueno, no ho sé. Saps aquell no que acabes sent? Per què no? Per què no?

Que no? Divendres tonto a les 6.38.

Encara baixarà. És que el morratge és de lo millor. És que és lo millor.

Tu, t'ho compro. Mira. És que és lo millor. A qui li diries ens morregem? A ella no. Qui és ella?

A qui li diria, eh? És que jo no soc de morrejar fàcilment. Necessito. No m'estàs contestant. No, és que no em contesto ni a mi mateix. Mira, ara no tinc aquí morrejar, crec. Perquè jo necessito com un vincle, saps? Quins collons! Qui vols? No que hi tinguis algú. Què? Res. Jaume, escolta'm. L'oreja de Van Gogh.

Aquest cap de setmana la van des de Barcelona per fer dos concerts al Palau Sant Jordi, un avui i un altre demà dissabte.

Sí, dos xous que arriben en dies delicats per sa vocalista, Amaya Montero. Ja sabeu que des que va començar aquesta gira, sa cantant ha estat en el centre de totes ses mirades. Des dels principis s'ha qüestionat sa seva capacitat vocal i en els darrers espectacles es desgast ha anat a més.

M'encanta aquesta cançó a mi.

Justeo.

És veritat que desafina, però també és injust com agafar només els moments que desafina, perquè l'espectacle és molt més que aquests moments concrets, no?

Vaja, jo no l'he vist, però. Jo encara no l'he vist en directe, la veuré demà. Llavors informaré de què tal és en directe. És vera que si entres a xarxes socials és difícil trobar un clip en què afini. Però és vera que potser la gent està sent especialment cruel, té tota sa pinta, de fet, que la gent està sent especialment cruel amb ella, no? Per cert, perdoneu un moment.

Us estimo. És a dir, Senglar d'Osona o Lluc Corzelles? Ah, ah.

O sigui, el missatge. Lluc mai ens diria us estimo.

Us estimo un cor evidentment oient. Qui és Marta?

Mai pensava que jugaríem a Ernest, Codina o Lluc Roser. Són tan diferents. Una cosa, el Liverpool català últimament no para d'aparèixer al programa. Us estimo. Evidentment, oient. Lluc Cruzelles. T'estimo jo més. Nino. A partir d'ara ja li dic Nino. No me li diguis Nino. Jo ja li dic Nino perquè per mi ja tenim algo. El Lluc i jo, jo i el Lluc. Per sempre. Juliana, Lluc, Lluc, Juliana. Ja sé que he dit que us estimo. Però tu no estaves enamorada de la vida. Estic tan enamorada de la vida que em puc enamorar fàcilment de tu.

Jaume, tornem a les crítiques de la Maia Montero per desafinar els concerts.

Sí, aquestes crítiques sobre la seva veu i la seva capacitat vocal han augmentat, alhora que han persistit els comentaris sobre els seus estilismes, sempre en una línia molt estrafal·lària que no ha convençut la gran majoria. De fet, normalment va vestida un poc tipus Agatha Ruiz de la Prada, no?

Sí, són genials els modelets que porta. Com molt maximalista, no? Que sí, roses grosses. Ara ho fa la Rosalía, em sembla tan icònica, tan estilosa. Ho fa la Maya Montero. Hi ha datisme en tot això, segur. Us podeu inspirar pels ondes, doncs. Jo m'inspiro per Sant Jordi, ja ho vaig explicar aquí al programa. Que jo em veig per Sant Jordi vestida de rosa.

Home, aquell vestit, que era una rosa. Una rosa literal. A mi aquesta literalitat m'agrada. És que tanta metàfora, per què? La cançó se diu Rosas, vaig de rosa. I mira, i una Rosa López li faltava, inclús. Una foto, saps? Bé, de fet, tornant en aquestes crítiques sobre la seva roba, algunes han aprofitat per fer comentaris plens de grassofòbia a hora de comentar el vestuari d'Anna Maya. Esa señora tan guapa

no tiene por qué salir hecha un boliche. ¿Quién es su estilista? Y me dijeron su hermana. Digo, ¿su hermana? Digo, ¿pero cómo la hermana la va a vestir así que va a hacer el ridículo?

Por ejemplo, cuando Adele tenía sobrepeso, era una mujer mucho mayor de lo que es ahora, lo bien que iba Adele. No hace falta, da igual la forma que tengas o no, es una cuestión de que

tengas el asesor adecuado. Que te quede bien lo que llevas. Pero es que a ella le quedaban tres tallas más pequeños. La Lomana també és una professional de la mala llet, eh?

Sí. És vera que és icònica, però pixa fora test. Cada dia, però cada mitja hora, realment. I també té una misoginia interioritzada també una mica bèstia. Sí, és que el discurs que fa és que si ella, dins la perspectiva de la Carmen Lomana, ets massa grassa, bàsicament t'has de desaparèixer de la seva vista, no? Vas massa visible, vas massa cridanera, no? És com, no, tapa't de negre, amb una capa. Exacte, no molestis. Ida, bé, aquesta setmana un creador de contingut que és en Arnau de la EIG, a veure si ho he dit bé, Arnau de la EIG, ha penjat un vídeo en defensa d'Anamaya Montero.

Os parece súper fuerte, wow, que me encanta de repente. Mira una cosa, tú estás criticando eso primero porque sin darte cuenta te estás convirtiendo en el bully del colegio. Ves que todo el mundo está criticando a una persona, ves que se ha creado un grupito que parece que está de moda meterse con ella y claro, tú también quieres formar parte de ese grupo, así que te sumas. Guau, qué mal lo hace. Pero ¿sabes qué es lo que no te estás dando cuenta, cariño? Que lo único que estás haciendo es ser una mala persona y además estás criticando algo que quienes llevamos muchísimos años siguiendo a Amaya, tanto en su carrera en solitario como en la oreja de Van Gogh, sabemos perfectamente que eso lo lleva haciendo hace muchísimo tiempo. Eso que hace con la voz. Y lo único que de verdad me jode de toda esta situación es pensar que todas estas críticas le pueden.

Béida, Namaya normalment explica que no mira xatxes per no contaminar-se, però aquesta vegada ha clicat el vídeo d'en Arnau de la IG, cada vegada ho dic pitjor, el nom d'aquest noi, pobre. Era fàcil, eh? No. I, bé, Namaya ha entrat en el seu vídeo, li ha posat like i ha escrit el següent text. No m'estranya. Sí, és a dir, que no teníem gaire informació ni feedback de si la Maia rebia tot aquest bullying digital, però ara tenim clar que sí, i amb més raó que mai hauríem de parar de deixar de compartir aquests vídeos de xatxes únicament, dels seus fracassos vocals, per dir-ho de patinazos vocals, i aplaudir-la més també

en els seus bons moments. A favor de la Maia, una informació que ara direm aquí, el que no surti d'aquí, em penso que en exclusiva. No em deixeu sola, companys. No, que està preparada. No sé de què parles. No, perquè no hem tingut ocasió de parlar-ne, Jaume.

Te n'enteraràs per la premsa. Sí, tal qual.

És sobre el concert d'aquesta nit. I sobre també com la Maia s'està preparant i com s'ho està prenent molt seriosament. Ha preferit ella viatjar en furgoneta, que no pas ni en avió ni amb un transformer ràpid, perquè està assajant fins a l'últim minut de la prèvia del concert. Un himne en català. I un himne. Un detall, eh? Un detall, perquè considera que aquests concerts de Barcelona són molt importants. I un himne és un himne amb totes les lletres, amb totes les de la llei, i et donaré una pista. No direm quina és per no aixafar la sorpresa. Ah, si ho sabeu, eh? Sí, sabem quina cançó és. Et diré que és un himne. Un himne en català, eh? En català. Que altres divas ja han cantat. Ja digues el nom, si vols. Escolta, Marta, donem més datos, que no està bé o no? No, ni. No, està bé. Vàries, n'hi ha tres al cap. N'hi ha molts, n'hi ha molts. És veritat, tens raó.

Vàries divas l'han cantat. Però per tant serà la primera vegada segurament que canten una cançó en català a part del disc de la Marató i de tot això, però en un concert que

incorporen el repertori em sembla boníssim. Bé, és que en Amaya ha fet de tot va cantar una cançó en simblish Ah, l'idioma dels sims és veritat, com la Katy Perry va versionar Dulce Locura. Sí, és ver.

Uf! Jo vaig fer una secció d'això, imagina't. A mi m'agradava molt aquella versió. M'agradava més que en castellà, inclús. A mi em va canviar la vida quan era petita sentir la versió de Nadie como tú a Parlamarató, només tu, perquè em va semblar que ella era valenciana. Perquè jo era petita, eh? I clar, a mi em va semblar que ja hi havia alguna neutra que la feia diferent a mi, alguna cosa que. Jo ja veia que les vocals eren diferents. Perquè clar, té accent de persona que no és I em va semblar que ella era valencià. Jo durant molt de temps vaig creure que la Maia era valenciana. Tu imagina't, eh? Però li van quedar bé les cançons per la Marató, sí, sí. Només tu és preciosa. He de dir que no l'he escoltat mai. A més, en Jordi Cubina deu estar darrere. De la majoria, sí.

Marc Andreu, bona tarda. Bona tarda, un altre cop.

Sí, sí, no passa res. He desconnectat una mica.

Tu estàs out, no m'has escoltat ni un sol segon. És que no m'interessa gens l'oreja a mi. Ah, pensava que anaves a dir que no t'interessava jo.

No, de veritat. Avui es porta a dir la veritat, només veig, eh? No passa res, sempre ens agraden els temes que parlem al programa, no?

Jo una vegada, quan treballava el Tot es Mou amb la Melero feia una mica de tertúlia feia coses i feia una mica de tertúlia i a mi em passava que hi havia temes que també em generaven un total de zero interès i acostumava a verbalitzar-ho i un dia em van crear de la tensió. Avui em cridaràs l'atenció. I em van dir, si no t'importa, fas veure que sí. I és que estava molt ben dit. Bueno, és un tema d'educació.

Home, mira, a la Juliana no li agrada Euphoria, però ho dissimula superbé. Ah, exacte. Per cert, queden dos dies, eh, només, perquè tanqui el càsting.

Ah, doncs això sí que no m'agrada. Aquest diumenge. Recorda el correu electrònic. El correu electrònic.

Entres a la web de 3Cat i el trobes, no? El correu electrònic.

Càsting, que roba Euphoria, punt 3Cat.

Punt 3Cat? Càsting, Euphoria, roba ximel.com.

Ara em fareu buscar-ho. Càsting, eufòria, mail. És molt divendres, avui, eh?

Parlem de dos perfectes, si voleu.

No es fa per cap mail, es fa en un formulari. Però és que ell va donar un mail, l'altre dia. Vas donar un mail? No, no, vas donar mail per la travessa. Ah, la travessa és via mail, la travessa. Ho estem desinformant.

Travessa casting. Hauran de cancelar el programa perquè no arribarà res.

És un formulari, nois. Euphoria.cat. Vale. És la teva feina, no sé de què tant riure. No, la gent no sap res. Quina gent. Euphoria. Euphoria.cat barra casting barra. Talent, barra baixa.

Però la gent que escolta la regla no estarà escrivint el casting. O sí ni no. Vaja, va, ves.

Ara és el teu moment, apunta-t'hi. No t'ho pensis més, inscriu-te aquí. O l'escreu al Google, al Safari, o al Firefox. Que estic a euforia, TV3, ho trobareu. Que ens va escriure un oient sobre Cossia, que era del seu exnòvio. Què dius, què dius? El navegador aquest. Que planten arbres. Tenien jardí patat d'arbres. Que sí, que tot era real, eh? Que els diners anaven destinats a objectius benèfics. Sí, sí, sí. Era barbaritat.

Marc Andreu, hem de parlar de la Julia López i el Jordi Montalvo.

Sí, perquè aquests dos presentadors del Teletotícies el cap de setmana s'han assegut junts al podcast de La Ronda Perversa. No sé si el coneixeu, que és un podcast que els agrada molt, que hi hagi molta floritura i que poc el contingut de veritat com que costa, perquè és com un joc que han de fer i han de baixar nivells. Us animo que el mireu, el podcast. En aquesta ocasió hem pogut rascar una mica de contingut i descobrim quin gust de text va. No, estic descrivint-lo.

Ah, vale. En Jordi, però la Júlia, que és la presentadora, i després en Jordi Montalvo,

que fa els esports, vull dir que. Sí, que són dels presentadors, els tenim ubicats, no? Sí, jo sí. A casa meva no es mira res més. Doncs això, que són els dos presentadors del cap de setmana del Telenotícies, i han passat per aquest podcast, i descobrim quin és el gust que detesta el Jordi quan es morreja amb la seva parella.

Ja ve. Encara que he deixat de fumar, em molesta molt el tabac, molt. La meva parella fuma. Ho noto molt, clar, però penso abans, si abans eres capaç de fer-ho. Però si ara li noto molt, quan fumes, en plan. Es que notes el. Realment, quan a mi em diuen el gust de sandrer, és molt bèstia, és un sandrer. Però clar, durant molts anys l'has tingut tu, aquest gust. Quan tu ets fumador. Joder, tu fumes? No. Ah, perdó, es pot dir? Sí, no, no, però. Ho ha deixat. Ho has deixat, és veritat, també. No, però vull dir que si els dos fumeu. Però jo em notava igualment. Sí? Perquè no eres fumadora bona. No fumaves 25 cigarros al dia.

No, és que, clar, lo seu era bestia. Hosti, 25.

Doncs en Jordi parla de la seva parella que fa sis anys que estan junts, la Maria, la seva promesa, que viuen a Sabadell tots junts. Estan promesos? Quan es casen? No ho sé, això. A Instagram és el que he estat investigant.

Tu saps que segurament en Jordi et deu seguir o a nosaltres ens segueix, crec, a l'Instagram.

Li podríem preguntar. Mai pensem en preguntar en primera. Qui li pregunta? La Juliana? Jo no em sento còmode.

Jo no sé, no. Perdoneu, però si ho puc delegar o si. Jaume, escriu-li a Madrid.

Si jo no és d'esports, no sé ni qui és.

Bueno, ja ho farem el cap de setmana.

Bueno, ja ho farem el cap de setmana. Doncs també el podcast aprofundeix una mica en què ha après la Júlia de relacions passades.

Però sí que al principi hi ha certes coses que callaven les relacions i ara soc supertransparent. Vull dir, molt, molt, molt comunicativa. Ha anat bé, perquè he tingut relacions llargues i sempre parlar-ho tot molt, i coses que potser a priori et poden fer vergonya o són ridícules, tot s'ha de parlar. A mi allò d'anar a dormir sospitant que a la teva parella li passa alguna cosa, però dius, és igual, millor no preguntar-li que és molt seu, no, jo sóc preguntar, preguntar, preguntar, fins que analitzem què està anant malament.

Uau. Ella és perfecta. És així, la Júlia, d'atacar les coses ja directa.

Home, pensa que ella va estar molts i molts anys en una relació i alguna cosa és d'aprendre. Bé, de vegades no aprens res, eh? O poques coses. Home, la idea és que n'aprenguis alguna. La idea, exacte, és que quan tinguis la porta t'emportis una petita motxilla plena d'aprenentatges que hagis anat recollint, no?

Ara tenia una relació, no tan bé. Vull dir, té relació la Júlia.

Tenen molt. Ah, no, té nòvios. Té un nòvio, sí. Ah, si té relació amb l'ec. No ens estem entenent, eh, ara. No, no. Si té una relació actualment. La Júlia té una relació actualment amb un noi, jo penso que deu fer. Maquíssim, per cert. O sigui, d'aquesta gent també que no te la quedarà mai de la vida, maquíssim, l'Uri, que deu fer. Jo crec que, com a molt, deu fer dos anys que van junts i amb l'ex també té molta relació amb el David.

I l'Uri és del sector també. L'Uri treballa a TV3, efectivament. En el podcast hi ha un moment que pregunten per la pitjor experiència sexual. La Júlia ho té clar.

Va haver-hi una època que em liàvem un noi només, així de festa, i vaig tenir una primera cita amb ell, que els meus pares no hi eren, teníem casa sola, totes les expectatives posades en aquella nit. Al moment de anar al sofà estàvem així, com que cap dels dos feia el pas, ni un petonet, és que no va haver-hi res. I al final em vaig atabalar i li vaig dir, bueno, anem a dormir. I clar, era si anava bé, potser hagués dormit al llit dels meus pares, però com que no va anar bé, el vaig posar a un plegatín i el vaig posar allà a dormir. I després va ser la meva parella. Ah! Sempre em diu una cosa, cabrona, la primera cita em vas fotre a un plegatín. Jo em pensava que no t'agradava, i al revés, jo em pensava que no t'agradava.

M'encanta que expliqui aquestes anècdotes.

Molt bé, perquè passa tant que ningú s'atreveix a fer el pas i perds el temps. Ja, però com per posar un plegatín. Bueno, perquè se t'inflen al final.

Potser la persona hauria d'haver marxat d'aquella casa, no? Però també volia O que hi hagi una pagada general.

És molt humiliant que si t'agrada algú te posi un plegatín. A més, això que és coletxo, que diuen amb els bebès.

Com et deu agradar la Júlia, eh, tu?

M'havia agradat molt. M'havia agradat molt.

M'havia agradat molt. M'havia agradat molt. I ara estàs tocat, no? No, ara ja la veig. Saps què em deia?

Jo recordo un amic que comentava que el que li passava quan tornava a veure una noia que li havia agradat molt històricament és que ja no li. És a dir, quan la veia un altre cop no deia m'agrada, sinó entenc que m'agradés. És bona, aquesta, eh? Passa exactament això amb la Júlia. I també passa al revés, eh? Que veus algú i dius, no entenc com m'agrada. A mi em passa més això. A mi això també. Però aquesta persona que jo vaig perdre el cap, que m'encantava. A mi m'han. Vosaltres ho sabeu perfectament, sou testimonis.

Aquesta era l'anècdota de la Júlia. Prepareu-vos perquè la del Jordi. Molt més pujada de to, eh?

Amb la trepalleria que porta aquest a sobre, deu ser una guarrada, vamos. No, és divertida. Entra divertida i em van vomitar a sobre. Uf, ah, no. És que era volent. No per part meva, sinó per la part contrària. Bueno, contrària, per l'altra part. Sí, hi ha com un punt de. Bueno, com hi ha la lluvia dorada, doncs hi ha el vòmito dorado. Això existeix? Bueno, és una cosa estranya.

Segons el Jordi, sí. I què vas fer en aquell moment? En la que em va.

Pasar-ho en aquell moment com podia i després sí que recordo la sensació de després. El va provocar o li va venir i va aprofitar per fer l'espectacle? No, bueno, jo crec que volia fer-ho, sí, volia.

Prou, prou, home. Que desagradable. Bueno, com una filia, no?

Mira, mira que em molesta que els presentadors de telenotícies normalment són molt sobres, molt tancats, no tenen ganes de compartir i estic molt a favor del que dèiem d'una Júlia que té ganes d'explicar de transparència. De transparència no cal, eh? Sí, és que no cal d'explicar-ho tot. A part també tenir secret. La sensació és que en Jordi va seguir i que després. Jordi va sacar de puta mare. I després diu, ai, sí que va ser una mica raro, això. Home, quan vas a la dutxa et trauràs el vomi. Perquè a mi m'és igual, les filles, que tingui que fer això que vulgui,

saps? No cal explicar-ho. Però si tu expliques menjar cul i menjar.

No és el mateix, eh? És una pràctica. Perquè no és el mateix. Perquè menjar cul no és vomitar. Tot és divertit. Menjar a pressa, que és molt diferent. Si és consentit, tot està bé. Jo no dic que estigui malament, dic que no cal explicar-ho. Si és consentit i a desig, tot em sembla bé. Però no cal explicar-ho tot. Quedem-nos amb els morrejos, doncs. No cal. Una mica de morrejos i una mica de petting. És que si després hem d'explicar depèn de què. Avance tot amb una rapidesa. Avui un amic nostre ha dit una copa de barbaritats quan parlàvem de sexe anal. Va, no, però.

Un amic nostre que ha dit en senglar dos hores. Una pausa i deixem la taula.