Americans que aprenen català a Washington: "Estic trista amb el comiat d'Oques Grasses"

A un quart de sis de la tarda, Georgetown, des de la institució més antiga de Washington DC, pel que fa a centres acadèmics oficials, de fet, el seu prestigi fa que cada any hi passin més de 17.000 estudiants de 135 països del món. I efectivament, com a tot indret de la terra, també hi trobem catalans. En concret, una catalana que fa anys que hi imparteix classes. És Cristina Sanz, professora d'Espanyol i Lingüística en aquesta universitat des del 95. Professora Cristina Sanz, bona tarda. Hola, bona tarda. On som ara? Qui tenim aquí darrere? Qui és aquest senyor?

Doncs aquest senyor es diu John Carroll, és el fundador de la universitat. Com veieu, és un jesuïta. Té de peculiar, això no sabia gaire, però el seu pare era blanc, però la seva mare era negra. Que això en aquella època no devia ser gaire comú i ben vist, no? No, i hi ha retrats d'ell on sempre se'l veu molt blanc,

però se'l veu també. Una certa afecció afroamericana, no? Sí. Si veus aquest edifici, molta gent li recorda Howard, no?, de Harry Potter. Sí, sí. L'edifici principal és molt imponent.

Sí, sí, sí, aquest és el primer edifici, i aquí és on abans era només de nois, fins al 68, 1968 era una universitat només de nois, i aquí feien tot, aquí a baix vivien els esclaus, i hi estaven les cuines, i era també on dormien, sí, i el primer pis estava el menjador, la biblioteca, les àrees comunes, diguéssim, després. O sigui, a la universitat hi havia esclaus treballant també. Sí. Abans que venim que s'abolís l'esclavitud. Sí, sí, sí. I aquest edifici els va costar tants diners que no podien tornar els prèstecs i llavors van haver de vendre els esclaus per pagar els deutes.

Uau, Déu-n'hi-do. Tu fa 30 anys, per tant, tu coneixes molt bé això. Hi han passat personatges molt il·lustres per aquestes aules i també personalitats destacades del món de l'esport, de l'entreteniment, però sobretot del món de la política. Per exemple, entre els anys 1993 i 1995, qui corria per aquí on som ara. Era el rey Felip VI d'Espanya que va estudiar Relacions Institucionals. Mira, l'escoltem.

El 2015 va tornar per recordar aquells temps. I havies coincidit amb el rei ara,

llavors príncep? Sí, sí, jo vaig anar a l'acta de graduació, on al seu pare i a la seva mare va ser bonic que li donessin els dos l'honoris causa. I ell va rebre la seva titulació de màsters d'internacional. Però hi tenies tracte amb el príncep? No, però sí que ens vèiem, a més era com que és molt alt. De seguida el veies? El veies perquè a més sempre portava a darrere dos homes molt més baixets i amb gabardina i motxilla.

O sigui, anàvem escortes per la universitat. Sí, esclar, sí, sí. És comú veure gent amb escortes a la universitat? Sí, però més discrets que els seus, sí. O sigui que els espanyols cantaven molt?

Ell cantava molt, sí. Pobre, eh? Aviam, el que diuen els companys és que era bon estudiant i molt agradable tenir-lo a classe.

En ell. I també lligava bastant perquè aquí va conèixer Gigi Howard, una model americana. No sé si això també era un tema de comentari.

No, aquí tothom lliga molt. Això no és notícia. Ah, sí? Sí. Què vol dir que tothom lliga molt? És que això, que tothom, que tots lliguen molt. Tu els veus amb aquesta cara d'angelets, però tenen molt poc d'angelets. Escolta, ho haurem de venir a estudiar aquí, no? I tant, i tant. A veure si ens queda. Són quatre anys que saben que després començaran a treballar com a bojos i han d'aprofitar aquests

quatre anys. Per tant, va passar-hi el rei d'Espanya, però també José María Aznar, que va venir, quan va deixar de ser president espanyol, va venir a impartir classes aquí a Georgetown, i escoltem-lo donant classe.

Amb un anglès una mica espanyol, aquest anglès, ¿és recordat Aznar com a un professor que va a Marqués? No, ara no, ningú se'n recorda d'ell. I en aquell moment la gent volia anar a classes de José María Aznar? Perquè, a veure, tenia cert prestigi, no?

Aviam. Vosaltres a Espanya penseu que és que ell tenia el seu curs, com jo tinc els meus, tots aquí donem dos cursos, no? No sé que tinguis una, que et treguin càrrega lectiva. Ell no tenia ni un curs. Com que ni un curs? No. Però es va vendre bastant bé això, no? No, no, ell. Havia d'estar aquí dos de dijous a diumenge, mínim dues vegades l'any, és a dir, una vegada per semestre. I en aquest període de dijous a diumenge havia de donar una classe, com que tenim una càtedra príncep d'Estúries, doncs el catedràtic príncep d'Estúries li deixava la seva classe aquell dia i ell donava la seva classe aquell dia, aquella hora.

O sigui que venia gairebé convidat un parell de cops l'any.

Sí, però no convidat, ell tenia un salari, ell cobrava, tenia un contracte.

Hi havies tingut un cert tracte, o com a mínim certa proximitat, crec que el teu marit havia. Sí, ell havia estat al cap de departament. Què tal era Aznar? Perquè així de lluny se va una mica secot.

Sí, aviam, no el vèiem gaire, eh? I quan el vèiem era sempre en, doncs, actes, no? Actes normalment en aquest edifici tan maco d'aquí darrere. I sí, sí, clar. Veig que t'estàs mossegant

la llengua i no vull preguntar-te més. De fet, abans el Gustavo Alagret, que també va estudiar aquí, el company nostre periodista, ens deia que a Pablo Casado li feia una mica d'assistent. Pablo Casado, que després va acabar sent també secretari general del Partit Popular. Vull dir que aquí n'ha passat molta gent. Bill Clinton ha estudiat en aquesta universitat. Aquest és Bill Clinton, expresident.

Durao Barroso, que va ser president de la Comissió Europea. Els fills de Trump han passat per aquí, també.

La filla va estudiar dret, que això és una carrera que va després de la carrera normal. Aquí fas quatre anys de carrera i després tres anys de dret, i ella va fer dret, sí.

És comú, per tant, que aquí hi hagi gent que o té un cert prestigi via familiar o que acabaran després governant països del món. Sí, sí. Quin és el perfil d'estudiant a Georgetown? És a dir, és gent molt top en totes les carreres o hi ha de tot, també? Hi ha estudiants una mica més passotes?

Aviam, per entrar-hi, només acceptem entre el 10 i el 12%. 10 i 12% d'estudiants? D'entre el 10 i el 12%, depèn de la carrera, de tots els que sol·liciten. Per tant, són molt triats. Què val estudiar aquí? Si no tens beca, eh? Imaginem que no tenim cap beca. Què ens costaria? Si no tens beca, ara mateix, si inclous la residència, el menjar, la matrícula, els llibres, són 100.000 dòlars l'any. 100.000? Sí. O sigui, és gairebé mig milió, perquè no he posat alguns extras, mig milió de dòlars l'any. Però. La meitat dels estudiants paguen això i l'altra meitat, alguns no paguen res, absolutament res. I qui ho paga? Els altres. I també. Donors, no sé com es diu això.

Sí, donants, gent que vol aportar diners com si fos beneficència en certa manera.

Normalment són exalumnes que volen ajudar a estudiants que d'altra manera no podrien venir perquè no s'ho podrien pagar, doncs ells donen diners a un fons d'inversió de la universitat. Perquè la gent que no

s'ho pot pagar pugui venir. Però per què la universitat fa que uns paguin els altres? Perquè volen tenir estudiants bons que potser no s'ho poden pagar? És a dir, l'objectiu de la universitat és tenir els millors, i si els millors no s'ho poden pagar, doncs que paguin els altres? Per resumir-ho. Clar, això a Europa no funciona així.

Quan els estudiants demanen a la universitat, els estudiants no diuen quan poden pagar. Ells només diuen, he estudiat això, he tret aquestes notes. Aquest és el meu currículum. Aquest és el meu currículum. I llavors el departament d'admissions els admet. I llavors, una vegada admesos, si l'estudiant diu, val, accepto la seva proposta. Perquè els estudiants demanen a moltes universitats. Hi haurà estudiants que se'n voldran a Harvard, per comptes d'aquí. Llavors aquest estudiant no és res. Per el que diu, vull venir aquí, l'universitat li diu, mira, nosaltres et podem ajudar d'aquesta manera.

Mira, t'ho deixem en això. T'interessa o no t'interessa? 100.000 euros per curs. 100.000 dòlars. Si no arribes als euros, tampoc arribaràs als dòlars, em sembla. I una altra particularitat. És que no només es parla català a la NASA, que ara parlàvem de català a la NASA, també es parla català a Georgetown. Sí. Hi ha uns quants professors, la Laia Balcells, per exemple, que també la tenim molt coneguda, tu mateixa que fa molts anys, i alguns alumnes que l'estan aprenent i tot.

Sí, i aquí crec que ara heu convidat dos estudiants. Mira, posem la música que ens ambientarà bé. Ah, molt bé. Si encara hi ets és un plaer. A veure, me'ls presentes tu, Cristina? Mira, aquest és en Daniel Stewart, sí, i la Júlia Alexandrakis. I qui són ells dos? Els dos són estudiants de doctorat del nostre departament, els dos fan la tesi amb mi, la Júlia a mitges amb mi, amb un col·lega, Morales Front, i el Dani només amb mi, sí, som ell i jo. I els dos han après català, el Dani, a València, i la Júlia, ella soleta, primer ella soleta, i ara, doncs, us explicarà que acaba de venir Dolors.

Uau, espera, espera, espera, perquè aquí m'està costant de processar. A veure, Dani. Has après català a València, però tu no ets de València. Sí, no. D'on ets, tu? Soc de Arkansas. Arkansas. De quina localitat, d'Arkansas? Sí, de Little Rock, la capital. Molt bé. Little Rock. Mira, hi vaig estar aquest estiu, a Little Rock. Vaig passar per allà, molt petiteta, però bona, vaig anar a la biblioteca del president Clinton. Escolta'm, com un noi de Little Rock a Arkansas acaba parlant català gairebé, vaja, tan bo com el nostre? Sí, sí.

Bueno, creo que la mayor historia va a comenzar con una experiencia de ir a Barcelona por dos meses. Y estar ahí por dos meses fue entrecerca para enamorar de la cultura, de la gente, de la lengua. I per això volia aprender la llengua catalana. I després vaig tindre una altra oportunitat de tornar a Espanya, a la Comunitat Valenciana, i aprender la llengua per números us en fent el programa de auxiliar de conversa.

Tu quan arribes a Barcelona ja saps que existeix una cosa que es diu el català, que és una cosa diferent. De fet, molta gent que viu a Barcelona ni ho saben. Sí, sí. I parlen només anglès.

Sí, sí, tenia una idea perquè vaig estudiar el castellà a la universitat.

I en el teu cas, Júlia, què vol dir que vas aprendre català tu sola? Tu d'on ets? Comencem per aquí.

Tu d'on ets? Doncs jo soc de Filadèlfia, però la meva mare és portuguesa i el meu pare és grec. Bé, bona barreja. Tinc una combinació mediterrània,

diem. Sí, però llavors, el català com entra a la teva vida perquè et cridi l'atenció per aprendre'l tu sola?

Doncs va començar quan vaig conèixer els meus mentors, la Cristina i el seu marit, Alfons, però sobretot soc molt fan de la música catalana. Doncs m'agrada molt Loques Grasses, Ginesta, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i escolto molta música i diria que he après el català de manera una mica menys convencional perquè és per escoltar.

Què és el primer que vas descobrir de música en català? És a dir, el primer impacte qui és o què és?

Jo diria oques grasses, sobretot, com la música moderna. I t'has quedat trista ara que han plegat o no? El comiat, sí, sí, molt. Sí, no he pogut anar als concerts, a res, però sempre escolto la seva música tots els dies.

Això és bastant extraordinari, no, Cristina? Jo conec coques grases per la Júlia. Imagina't, tu que ets d'allà, no? I ha hagut de ser una noia de Filadèlfia que t'ho expliqui. És un cas extraordinari o va passant, això, que el català troba també estudiants de fora que s'interessen?

No, no, això va passant. Aviam, és extraordinari, no? En són dos. Tenim un programa de doctorat de gairebé 50 estudiants. Però sí, cada certs anys tenim dos, tres estudiants que fan la tesi doctoral sobre el català. O sigui, no només aprenen català, sinó que fan la seva tesi doctoral sobre el català.

Què esteu estudiant vosaltres en la llengua? Explica'ns tu.

Sí, sí, estic estudiant el que passa quan la gent utilitza el castellà i el català en una conversa, específicament en un podcast.

Exacto. I també quan la mateixa persona parla els dos llengües.

Amb sort. Amb sort. Perquè moltes vegades la gent ja canvia directe el castellà. Exacte. No sé si això també forma part del teu estudi. Sí, sí. O sigui, aquesta resistència de mantenir el català ho està estudiant un noi d'Arcances. És que a mi m'explota el cervell. I tu, Júlia, què estàs estudiant? Jo estudio sobretot la

fonètica i la fonologia. Què vol dir això? Vol dir que tothom parla de manera diferent, parlant de la pronunciació, de com nosaltres tenim percepció diferent d'altres accents, diguem, perdona, i per tant estic estudiant el català de dues comarques. Espera, espera, espera, perquè això,

o sigui, cada cop ho anem fent més específic i m'encanta. És que és una tesi doctoral. El català de dues comarques. Quines comarques? A veure.

Estic estudiant el català de la Garotxa i d'un poble que es diu Emposta, a Terres de l'Ebre, específicament a Montsià.

Uau, i llavors entenc que això t'obligarà a anar-hi, conèixer i parlar amb la gent d'allà, no?

Sí, he anat un cop a totes dues comarques. Vaig anar a Faber-Lul, he participat a Faber-Lul fa una setmana, a Olot, i també vaig anar a Terres de l'Ebre aquest estiu amb la Cristina pel nostre programa de castellà. Què et va semblar Catalunya, descobrir Catalunya. M'encanta, o sigui, m'he enamorat de la cultura des de lluny i poder viure-hi com en persona em va semblar fantàstic.

I aquí el podeu practicar més enllà de quan sou a classe amb la Cristina i entre vosaltres? Teniu algun amic català o valencià o mallorquí, no sé, perquè el parleu superbé i si no el parles les llengües es rovellen.

Sí, moltes gràcies. La veritat és que només parlo amb la Cristina aquests dies i també escolto el podcast, doncs parlo amb el podcast a voltes, després d'escoltar molt comences a parlar, doncs crec que és per això.

O sigui que no tens una pràctica molt habitual, només a classe. Tu, Júlia, igual?

Jo tampoc, només parlo amb les persones al nostre departament. Sí, tinc una xarxa d'amics, però parlem per missatges, no parlem. Persona.

I quan expliqueu als vostres amics americans que estudieu, us costa molt que ho entenguin, perquè és una cosa molt llunyana per la realitat nord-americana. Com els expliqueu què és el català, què és Catalunya? Sí, sí.

Bueno, la veritat és que el que intenté fer és. Comparacions amb el que veiem ací en els Estats Units, perquè el bilingüisme existeix quan la gent parla l'anglès i també el castellà o altres llengües, doncs intenté fer comparacions a Xina i clar, el context és completament diferent i altres coses, però intenté entrar un poquet d'ahí.

I com expliques a Pensilvània què és el muncià? Sí. O què és la Garrotxa, com s'explica això?

Sí, jo he d'explicar-ho tot, perquè la gent em pregunta, diu com, ah, el català és només una varietat del castellà, i sabem, òbviament, que això no és veritat, doncs, si he de començar des del principi que el català és una llengua, i que en aquesta llengua també hi ha variació, i.

Cristina, el que estudien ells acaba arribant a casa nostra. ¿Pot tenir un impacte també en l'academicisme català o és una cosa que es queda molt aquí als Estats Units i que no surt gaire de Georgetown?

No, no, no, perquè, clar, ells publiquen. Llavors, quan publiquen, com que a més normalment publiquen en anglès, per exemple, el Catalan Review és una revista que tenim aquí a la universitat i molta gent llegeix el Catalan Review. Llavors, quan ells publiquen, els altres els llegeixen fora, arreu.

Doncs bé, és molt interessant, molt interessant i realment ens hem quedat paradíssims, Cristina, d'aquests dos perfils que segurament estimen més la llengua que molta gent que viu a Barcelona, que viu a Catalunya, que viu amb nosaltres, que fa vida amb nosaltres i que els veiem cada dia quan anem a comprar, quan anem a no sé on, quan anem a ca', Ells dos se l'estimen més i la protegeixen més que molts els que l'haurien de fer, així que deixeu-me agrair-vos, Julio Alexandrakis i Daniel Stewart, per la vostra feina, encoratjar-vos a seguir-ho fent, i gràcies també per compartir aquesta estona amb nosaltres en aquest campus. Això de Georgetown és fantàstic, eh? Sí. És fantàstic. Moltes gràcies. A tu, a vosaltres. I Cristina, moltes gràcies per obrir-nos les portes d'aquesta universitat. Encantada. Ens ha fet molta il·lusió, i a més amb aquest dia que ens fa, que puc anar amb maniga curta per aquí en ple mes de novembre. És extraordinari. És sensacional. Ja ho pagarem, eh? Ja vindrà el fred, no? Ja vindrà el fred. Estàs molt pendent de les eleccions aquesta nit? Sí, sí, sí. Jo vaig votar després del partit del Barça. Ah, compte, perquè avui a les 3 d'aquí, a les 9 de Barcelona, tenim un Barça-Aston Villa. Després aniràs a votar. Sí, amb el meu marit, sí. Clar, aquí votes a Washington DC. Per tant, aquí no voteu senador ni congressista, però voteu sobre el foie. Sí, eh? Què votaràs, Cristina? Avui es vota si es prohibeix el foie a la ciutat. A mi és que m'agrada molt el foie. Tant votaràs a favor del foie, no? Cristina, gràcies per obrir-nos les portes de Washington. O de Georgetown, en aquest cas. A vosaltres. Farem una pausa ràpida i espera't, perquè no sé si parlarem de foie, però sí de cuina. Ara venim.