Andreas Almgren, el maratonià blanc

El Xip Groc, amb Pere Bosch. Pere Bosch, què tal? Com estem? Bona tarda. Bona tarda, David. Entrenant, eh? Entrenant fort. Sí, és el que t'anava a dir. Estàs preparat pel Cross 3 Turons la setmana que ve? A veure, no. Jo tampoc, jo tampoc. A més, he agafat un repredat fortíssim i no sé en quines condicions estarem la setmana que ve.

Esperem que millor, però bé. De fet, és una cursa que encara que estiguis en perfectes condicions. No, s'ha de patir.

La gaudeixes, però la pateixes. S'ha de patir. No és l'ultrapidineu, però té la seva exigència. Exacte, per ser Barcelona, Déu-n'hi-do. Va, comencem. I demà tenim cita gran a Barcelona, eh?

Exacte, no és als tres turons, és la cursa dels Bombers.

És una cita de molt nivell perquè serà també en aquesta ocasió campionat de Catalunya dels 10 km. En categoria femenina duel estelar entre la guanyadora de fa un any a Bombers, la medallista europea Maritxell Soler, i la vigent campiona catalana de 10 km, la Marta Galimany, per tant, defensen dos títols que demà es creuen. Atents també a Clara Laseres. I en categoria masculina, atents a l'abrenc Adam Major, que busca el primer títol català de la distància, a l'Aleix Vives, de Cabra del Camp, o a Bacra Lasri, de Sant Hilari Sacalm, que va fer medalla al Mundial Sub-20 aquest estiu. I demà, també, a casa nostra, al Cross Internacional Catalunya, a Granollers o al Cross de Sardanyola.

Però podríem dir que la Setmana Atlètica ens deixa, sens dubte, un gran nom. I ha estat aquest.

És el moment en què Andreas Algren feia història amb majúscules diumenge passat. Ho vam explicar en directe al Tot Gira a la Marató de Nova York. Sí, perquè va guanyar la marató més popular del

planeta en el seu debut en la distància. Primera marató, primera victòria. I a més va convertir-se en el primer home europeu de raça blanca a guanyar una Major des de fa 30 anys. Va ser el 1996 quan l'italià Giacomo Leone va guanyar també a Nova York. El 2004, en categoria femenina, Paula Radcliffe va guanyar també aquesta cursa. El gran, a més, trenca un domini absolut, absolutíssim diria jo, dels africans, que havien guanyat totes, totes les majors del món, des d'aquesta, que aquí al Tot Gira i al Chip Grog vam celebrar i molt.

Exacte, el 2018, a Boston, el nostre gran ídol, Yuki Kawauchi, va guanyar de manera absolutament èpica. Des de llavors, 54 de 54 per als africans en majors. És molt, eh, hòstia.

Recordem que quan parlem de majors, ens referim a les 5 grans maratons del món. Nova York, Londres. Tòquio. Boston, Tòquio.

Berlín i Chicago. Chicago, sí. Són les sis maratons de referència. Les han guanyat totes a banda de Mundials i Jocs Olímpics. Com a referència, 98 dels 100 millors registres en marató de tota la història els han aconseguit atletes africans perquè n'és un domini incontestable. Però diumenge passat arriba Andreas Almgren a Nova York i firma una cursa espectacular. Va ser un duel fantàstic amb l'italià Jeman Kripa. El suec va signar dues hores, sis minuts, un segon. És lluny del rècord mundial, però molt bona marca, tenint en compte el perfil de la Marató de Nova York, que té pujades, baixades, i de fet el rècord de la cursa és dues hores, quatre minuts, cinquanta-huit segons. Bé, el seu debut generava molta expectació, en tot cas, i ho feia després de resultats com aquest.

Aquest any s'havia proclamat campió d'Europa dels 10.000 metres amb una exhibició pràcticament tota la cursa en solitari. En aquesta distància havia estat bronzea mundialista l'any passat i també s'ha proclamat després campió del món de mitja marató. Per tant, una transició de la pista a l'asfalt que ha estat immillorable.

En l'últim any i mig ha establert els nous rècords europeus de 5.000 metres, 10.000 metres i de mitja marató. Aquest últim, aquest dia, que sentíem ara, que va guanyar el Mundial amb un estratosfèric 58 minuts 6 segons. Va ser fa tan sols un mes quan es va convertir en el primer europeu que guanyava aquest títol mundial, el de mitja marató. Va fer en aquella ocasió, David, l'últim quilòmetre en dos minuts 31 segons. Mare meva. I això ja feia presagiar grans coses de cara a Nova York. Hem parlat amb algú que el coneix molt bé. És el Marc Roig, director esportiu de la Marató i de la Mitja Marató de València. Ja sabeu que ell viu a Quènia, coneix el bo i millor de l'atletisme mundial, va ser fisioterapeuta d'Eliot Kipchoge durant molts anys.

I també coneix bé l'Andreas. Mira, pensava que el Marc Roig domina el potencial africà, però no sabia que també hagués passat per les seves mans algun, diguem-ne, geni europeu,

com és el cas. Absolutament. És un vistaire fantàstic fins al punt que va ser ell. Qui el va fer anar a córrer els 10 quilòmetres en la mitja marató de València. Hi ha la mitja marató, però pots fer la distància dels 10. I allà va ser on va establir aquest rècord europeu dels 10 quilòmetres. Hem parlat amb el Marc i ens destaca un parell de coses. El mètode d'anàlisi que té l'Andreas a l'hora d'encarar els entrenaments.

D'aquests atletes que han volgut provar en ells mateixos totes les teories, o diríem, tots els. Totes les millores que es poden aconseguir quan l'entrenament té una justificació darrera. És un gran aficionat als dobles ombrals, a la mesura del lactat, s'analitza moltíssim, analitza moltíssimes coses, i com que té un passat com a estadista, li agrada moltíssim veure què pot fer amb les dades que va recollint dels seus entrenaments.

És a dir, pel que explica el Marc Roig, estaríem parlant d'un atleta que analitza científicament totes les dades. Potser amb molts atletes africans parlem del talent natural que tenen per córrer, aquí estaríem parlant d'un fruit de la ciència, de portar a l'estudi de tot el que es fa, dels entrenaments, de tots els detalls. Per poder arribar a l'excel·lència.

Et deia el Marc, treballava com a estadista, concretament, Andrés Albrecht, fins fa dos anys, treballava com a científic de dades en una companyia tecnològica sueca, i això fa que sigui absolutament metòdic. Una altra qüestió que destaca el Marc Roig dels entrenaments de l'Andrés. Com gestiona, a partir de tota aquesta anàlisi de dades, com gestiona els ritmes per evitar les lesions que ha tingut en el passat i que ara les està aconseguint evitar?

Ha sigut un atleta que ha patit moltes lesions. Hi ha hagut molts anys que ha aconseguit la mínima per al campionat internacional que hi havia, però després no hi ha pogut participar. Per tant, això també l'ha ajudat moltíssim a entendre's molt millor. I per això també és un gran defensor dels dobles umbrals. Sap que el cos respon. L'entrenament agressiu és molt més lesiu que l'entrenament d'intensitat controlada. I el que fa llavors és aconseguir grans volums de quilometratge amb una intensitat molt controlada que manté les lesions al marge.

Molt interessant això, per a tothom que estigui preparant. Cada vegada s'està estenent més aquesta filosofia de córrer, diguem-ne, amb intensitats baixes, fer molt volum, intensitats baixes, per prevenir precisament les lesions.

Exacte, ara et donaré alguna dada. Però abans, escoltem l'excampió de Catalunya de marató, el Carles Muñoz. Li hem preguntat, què n'aprens tu? Amb què et quedes de l'Andrés Albrecht? I ens ha respost això.

I és un atleta amb una velocitat base extraordinària, que també ha anat desenvolupant aquesta capacitat aeròbica brutal. I això és molt interessant, que ens demostra que la Marató està evolucionant, que ja no és una qüestió de grans escoles africanes, sinó que també de nous models d'entrenament i atletes que arriben a la distància des d'altres especialitats. Per tant,

justament el que estàvem comentant, el secret, ara ho deia el Marc Roig, molt volum d'entrenament, setmanes de 220, 230, 240 quilòmetres, se sent sorprenents que ell penja les xarxes. Per exemple, dues setmanes abans del Mundial de Mitja, va fer un entrenament de 40 quilòmetres, que és pràcticament una marató. En tot cas, una estratègia que li funciona a la perfecció i que l'Andreas Albrecht explica així.

Sí, así que yo vengo de la carrera, como 5.000 metros, 10.000 metros.

Jo vinc de la pista, curses de 5.000 i 10.000 metres. O sigui que el meu final és més ràpid que el dels maratonians purs. Per tant, volia començar lent perquè sabia que seria el més ràpid al final. La meva estratègia era deixar que els altres fessin la feina bruta, sense desgastar-me, i continuar el grup capdavanter. Si algú s'escapava, el deixaria fer, perquè no volia malgastar energia.

Per tant, aquesta és l'estratègia amb què va encarar aquesta Marató de Nova York, la va clavar, perquè el quilòmetre 40 el va fer en 2 minuts 44 segons camí de fer història. I ara què es pregunta a tothom? David, doncs l'Andrés ja pensa en Los Angeles 2028. I atenció, perquè té plans, escolta, plans per fer història en lletres majúscules. Vull

intentar

córrer la Marató Olímpica. Després de Nova York, intentaré fer un bon temps en alguna marató l'any vinent per ser als Jocs Olímpics. I, qui sap, puc fer el doblet, perquè els 10.000 metres són el primer dia i la marató l'últim.

El doblet és possible.

Bé, doncs veurem si és capaç o no. Recordem que a Nova York, en aquesta marató que acaba de guanyar diumenge passat, era tot just la seva primera marató amb 31 anys. I si no recordo malament, només Emil Zatopek, la locomotora humana, va fer tripleta en els 5.000, 10.000 i marató als 52, oi? Sí, sí.

Aquest home és insuperable, el que va aconseguir Emil Zatopek, però. Andreas Algren, nòrdic també com Zatopek, doncs s'ha marcat aquest objectiu. Intentar almenys el doblet 10.000 marató als Jocs Olímpics de Los Angeles.

Andreas Algren, sens dubte, l'home que ha estat notícia aquesta setmana al panorama atlètic. Va, rematem.

I no marxem de Nova York, David, perquè allà hi va haver un altre sprint final molt especial.

Martín Fiz, que ha anunciat que la de diumenge passat va ser la seva última marató i tanca una carrera legendària, encapçalada pel títol mundial del 95, el títol europeu del 94, quart als Jocs Olímpics del 96. En l'última marató, amb 63 anys, va fer 3 hores i 1 minut. I a més de la corra. Un superdotat, absolut. I la va córrer al costat del seu fill, per tant, un final també molt emotiu.

Martin Fritz, un dels grans que es retira. Gràcies, Pere, fins la setmana que ve. Adéu.