Àngel Casals ens explica la relació que hem tingut amb els esperits al llarg de la història

Una persona que ens aportarà perspectiva històrica. Saludem l'Àngel Casals. Molt bon dia, Àngel. Hola, molt bon dia. L'Àngel Casals és historiador, és professor d'Història Moderna a la Universitat de Barcelona i membre del Consell Assessor de la revista Sapiens. Àngel, començo per tu. Quin és el moment de la història en què ens comencem a documentar o es comencen a documentar històries sobre esperits? Des del mateix moment que hi ha consciència de la mort. Ah, amic. Per tant,

ve molt lligat a la naturalesa humana, no? Sí, exacte. Des del moment en què l'home pren consciència de la mort, comença a preguntar-se què pot haver més enllà. Llavors, aquesta pregunta sobre el més enllà crea tot un seguit de respostes. Que moltes vegades s'articulen de tal manera que siguin també socialment útils o socialment o econòmicament fins i tot útils. És a dir, quan pensem en els tots sants o pensem en aquesta mena de commemoracions sobre els difunts, moltes d'aquestes commemoracions tenen també un sentit econòmic, un sentit social, un sentit fins i tot d'afirmació del poder. A veure, desenvolupem això. Sí, és a dir, per exemple, el Tot Sants, amb què coincideix la nit de Tot Sants? Amb el moment més fosc de l'any. És el moment en què es passa de l'estiu a la tardoia d'una manera clara. Per tant, el món de la mort, el món dels morts, és el món de la foscor. I per tant, per això la commemoració de Tot Sants que és la transposició catòlica d'una festa prèvia pagana, es fa en aquest moment i no es fa en cap altra. I que coincideix, a més a més, amb el Halloween, que també és una tradició cèltica d'origen irlandès.

Se l'han quedat ara els americans, però és irlandesa. I els nostres també n'hi ha ara. Ja veig escrit Castaway, eh? Àngel Casals, insisteixo, historiador, professor d'Història Moderna a la Universitat de Barcelona i membre del Consell Assessor de la revista Sapiens. Si això et pregunto així en fred, des de quan els catalans creiem en esperits, Àngel?

Doncs el mateix, des de sempre. El que passa és que hem de matisar una cosa. La creença tradicional a Catalunya, que és un país catòlic, no és en esperits, és en ànimes. Ànimes versus esperits, a veure. És a dir, des del punt de vista catòlic, l'ànima té una definició molt concreta que és diferent de la definició d'esperits que ens ha fet la Clara, per exemple. És a dir, des del punt de vista catòlic l'ànima apareix en el moment mateix de la gestació. Per això els catòlics són contraris a l'avortament. Perquè, clar, hi hagi o no hi hagi un cos format, ja hi ha una ànima. I llavors, l'ànima. Una ànima, perdó,

no reciclada, és a dir, sempre.

És nova. És nova. Clar. Perquè és la creació divina. Llavors, aquesta ànima viu en el cos fins que el cos mora. I en el moment en què el cos mora, aquesta ànima. Va on hagi d'anar en funció del judici que se li fa. O sigui, infern, purgatori, cel. I l'ànima, en principi, és passiva. És a dir, a diferència de la idea d'esperit, que l'esperit té una capacitat d'intervenció en el món físic, l'ànima teòricament no. És a dir, la idea que l'ànima, per comunicar-se amb els vius, s'ha de fer a través d'un intermediari, no pot fer-ho directament. O sigui, no ens pot parlar, sinó que ha d'utilitzar un canal d'intermediació. I quin seria, segons el catolicisme? Doncs, aviam, una cosa és el que diu l'Església catòlica com a Església, i una altra cosa és el que diu la tradició del món catòlic, que és diferent. Si tu li preguntes a l'Església, l'Església et dirà que l'ànima no es comunica directament. En canvi, sí que hi ha tot un seguit de tradicions populars folklòriques que ens parlen de. La capacitat de l'ànima de contactar amb el món dels vius. Com? Doncs algunes coses de les que s'han explicat. És a dir, senyals inexplicables. Però moltes vegades les ànimes amb qui es relacionen. Amb qui poden entrar en contacte és o bé amb els nens, o bé amb una figura que avui en dia no existeix, però que era molt popular en els pobles d'abans, que era el que deia el tonto del poble. Ah, sí? Sí, perquè era l'únic que no tenia por de parlar amb un ànima. I llavors, aquests personatges tenien, entre altres moltes funcions, les viles a les que vivien, aquesta funció d'intermediaris amb el món del més enllà, diguéssim. D'acord. Però clar. La idea de que l'ànima podia preveure el futur o que tenia missatges importants a transmetre, no. És a dir, normalment les ànimes que volien entrar en contacte amb els vius, encara ara, són ànimes que han quedat atrapades perquè no han mort bé.

D'acord, el concepte aquest. Parlem d'ànimes, no d'esperits. Estem ara en una perspectiva històrica. La tradició catòlica, des de l'edat mitjana, ha incidit en aquest concepte que ara ens deia l'Àngel, en el ben morir. La importància de morir bé. Per què, Àngel, això?

Perquè hi havia fins i tot una ritualització. És a dir, tu, en el moment que et mories, ho havies de deixar tot arreglat. Havies de fer el testament, pagar els deutes. Preparar un bon funeral, haver-te confessat. Deixar-ho tot arreglat. Si per una d'aquelles mories sense confessió o mories deixant un deute, sigui econòmic, sigui moral, sigui d'un altre tipus, aquella ànima podia haver de tornar perquè no és jutjada fins que no ha resolt el deute que té. I aquestes són les que es coneixen com ànimes en pena. Ànimes en pena, que no el purgatori, que això és una altra cosa. Exacte, el purgatori és una altra cosa. Les ànimes en pena són les ànimes que necessiten que des del món material se'ls resolgui una cosa, un tràmit, per poder ser jutjades. I per això el terme d'ànimes en pena. Hi ha la variant escabrosa d'això, que és el vampirisme. Que és la tradició, és el mateix origen.

Què m'estàs dient? El mateix origen del vampirisme són aquestes ànimes amb pena. Ojo, alerta, a veure àngels.

Sí, el que passa és que no en el món catòlic. És a dir, el vampirisme es relaciona amb el món cristià ortodox, centre europeu i de l'est d'Europa. Per què? Perquè en el món ortodoxo, el purgatori, que és l'element clau per entendre la creença, les ànimes del món catòlic català, no existeix, no té la mateixa importància. Ara anirem al purgatori. I, per tant, l'ànima queda més vinculada al cos. De tal manera que el vampir no és. Tradició ortodoxa. Oblidem-nos dels vampirs del cinema. El vampir és, bàsicament, l'ànima d'algú de la família que torna a la família per mortificar-la. A través de, hi ha diverses variants, però a través de prendre-li la força vital. La força vital és la sang, però pot ser també els aliments, pot ser el bestiar, o pot ser la vida. Mortificar-los fins que es resolguin allò pendent que tenen, o no? Sí, clar, en teoria ha de ser això, però el que acaba passant és que la família acaba morint. I per això l'única manera d'acabar amb el vincle entre aquest parent, aquesta ànima en pena, i la família, és destruint el cos. Que albergava aquella ànima, per això l'estaca, cremar, però l'estaca sola no, s'havia de cremar el cos i tallar-li el cap, llavors les cendres aquelles. Però aquí ja hi ha també variants regionals d'aquestes històries, no? Perquè aquesta és la gran diferència amb el nostre món. En el nostre món l'ànima ja s'ha després del cos. En el món oriental el cos encara continua vinculat a l'ànima. L'explicació que se li ha donat moltes vegades és que això té a veure amb epidèmies de tuberculosi, de malalties de febres, que el que provocava és que quan moria un membre de la família, s'acabaven morint tots al cap d'uns dies. Per contagi. I llavors hi havia també una variant del vampirisme, que era la del vampir que s'automenjava ell, i automenjant-se ell es menjava la família. Hi ha moltes variants, però tot respon a aquesta idea de l'ànima, allò que no pot marxar, l'ànima en pena.

Parlem del purgatori, perquè has dit, les ànimes i el purgatori, tradició catòlica, importantíssima.

Importantíssima a Catalunya, tenim altars del purgatori, teníem confraries del purgatori. Per què? Perquè bàsicament al purgatori anaven a parar totes aquelles ànimes que encara no havien arribat a un estat de gràcia que els permetés pujar al cel. I llavors, clar, com es resolia això? Es pot resoldre de dues maneres. O aquella ànima es passa al purgatori fins al judici final, i ja ho trobarem, o bé, que era el que es feia, aquella ànima se l'ajuda a pujar al cel a través d'actes d'expiació. Misses, lluminàries. Per tant, no estan tan lluny els dos mons, eh? No. No, no, clar. El que passa és que la diferència és que l'espiritisme, que com a tal apareix en el segle XIX, té una vessant laica que el món cristià no té, clar, perquè el món cristià ho acaba vinculat tot a la figura de Déu. I llavors allò, tot el que fos pagar. Perquè, clar, al final l'Església munta un negoci entorn d'això. I tant, encara el té. Bé, avui en dia no sé si galment té, però fins al segle XVIII el purgatori era una font d'ingressos importantíssim per l'Església. Perquè, clar, és que es considerava ser molt mala persona no voler donar diners per les ànimes del purgatori. Clar, imagina't, pobres ànimes. Que a més podien ser de la teva pròpia família. Encara es demana, eh, nen?

Encara es demana. Per cert, el 677-3877-19, experiències amb esperits que hagueu tingut o llocs misteriosos de Catalunya. El 677-3877-19, si heu tingut alguna experiència paranormal, també ens la podeu explicar breument a través del telèfon al 93-201-7474.

És que el Quim compleix aquell patró que tu deies. Jo no crec en aquestes coses, però. Fins que després de dues setmanes de morir la mare a casa, el meu germà es va fer una fotografia al mirall d'aquelles que poses amb ràfegues al telèfon, que dispares diverses vegades, i en una de les fotografies hi surt la meva mare. Pell de gallina. I diu que té aquesta fotografia. Per cert, el Gabriel diu, un ànim en pena també ho pot ser perquè en vida se li va fer algun tipus de bruixeria, maledicció o ritual? Com ho veieu? Clara, què en penses?

Jo no connecto gaire amb la bruixeria i les malediccions. O sigui, connecto amb les malediccions aquestes espontànies, que tens enveja i sense voler-ho desitges mala sort a l'altra persona, sense voler-ho o volent-ho. Però aquestes coses de maleficis o amarres o coses així, a vegades em diuen. Magia negra. Magia negra. Creus que m'han fet alguna cosa? Jo vaig fer l'Erasmus a Grècia i et donaven l'ull aquest del pastor, no? Sí, sí. Crec que és més una. Per mi, des del meu camp d'estudi, forma més part de la superstició, potser, que el que jo explico.

L'alismat, la mà de Fàtima.

La Fina, per exemple, diu que a vegades nota aire al seu darrere. Diu, la setmana passada ho vaig notar i al cap d'un moment va caure una cosa al terra.

Ara m'ha vingut aire a mi, Fina. Calla, nena, per favor. Se m'ha marissat els pèls de l'esquerra.

Tranquil·les, en positiu. Diu que sí, la Clara.

A vegades, quan notes corrent d'aire els peus, però has de mirar que no hi hagi cap porta ajustada, o sigui, una mica de rigor. A vegades són nadons. Com? Són nadons que van morir de néixer o abans de néixer. És que a vegades això, és que ens acostumem a poder parlar d'aquestes coses. Això pel que fa als testimonis,

la gent que hi creu, després en repassem més si voleu, però també tenim llocs encantats. Per exemple, el Ricard ens parla del poble abandonat de la Mossara. I tant, el Baix Camp, sí, i tant, és un punt de trobada.

I tant, el posem al mapa, eh? Sí, poseu-lo, que és molt important i interessant. El racó, com has dit? El poble abandonat de la Mossara, el Baix Camp. Està totalment abandonat, tot el poble.

Diu que és conegut el poble, bàsicament, perquè hi havia unes boires misterioses i un historial sencer de desaparicions. En destaca un, diu, un dels més famosos, el que he llegit, és un enginyer francès, que el 1969 va desaparèixer durant 6 dies. Diu, però el més important és que quan el van trobar, quan va reaparèixer, duia la roba estripada i deia que no sabia on havia estat.

Encara és una trobada. Sí, sí, a més no fa gaire, eh? Farà 40 o 50 anys que es va acabar de despoblar.

Deixeu-me rebre una trucada a l'Àlex. Àlex, Barcelona, molt bon dia. Hola, bon dia. Àlex, a veure, tu tens una criatura de dos anys. Sí, bueno, ara ja. Ai, ai, ai, que el perdem. Sí, dos anys. Ah, em perdeu. Ara et sentim bé, ara et sentim bé. Què va passar amb la teva criatura de dos anys, Àlex?

Doncs mira, hi havia la meva dona que estava a la cuna abans de posar-la a dormir. I estaven allà jugant. I de cop i volta la nena li va dir. La nena, la nena. I la meva dona li va dir, què vols dir, la nina? Perquè tenien una nena allà. I diu, no, no, la nena, la nena. I va assenyalar el racó de l'habitació, que lògicament no hi havia res. No sé si hi devia haver alguna cosa o si, no sé.

Uh, és a dir, deia, la nena, la nena, assenyalen un racó fos de l'habitació on no hi havia ningú,

evidentment. Exacte, la meva dona és mexicana i li va dir, no vols dir la nina, la nina, que tenim aquí la nina en mis mans, i va dir, no, no, la nena, la nena, assenyalen el racó.

La nena, la nena de carn i ossos, que quedi clar.

Sí, sí, parlava, tenia dos anys, però parlava, bueno, sempre ha parlat molt bé, des de ben petitona. I Àlex, li va tornar a passar? La meva dona va venir, m'ho va explicar, i dic, bueno, jo, clar, jo lògicament no crec en aquestes coses, ni tampoc m'he trobat en una situació, però va venir realment espantada o preocupada.

Uau, i no li ha passat res similar altra vegada a la teva filla?

No, ha anat creixent i no ha tingut cap altre episodi similar. Ni ens ha explicat cap altra història. És una mica així de pedra. Sí, no ens espantem.

Sé que impressiona, perquè no estem acostumats a aquestes coses, però si ho fem des del respecte i des de la prudència, no ens hem d'espantar. Veuen coses, estem envoltats. I et dic que els esperits no estan al cel, estan entre nosaltres. Aleshores, pot ser habitual veure'ls. Jo no els veig, per exemple, soc un tipus de mèdium que no els veig, però els sento, els percebo i tot. I aleshores és molt habitual que els nens els vegin i les parlen del seu amiguet, però quin amiguet, quin amiguet, i et diuen un munt de detalls d'aquest amiguet i després se'ls hi passa. La qüestió jo crec que és no donar-li més importància i si necessitem parlar-ne amb un professional per estar més tranquils i veure què amaga això, doncs es pot parlar perfectament. Aquí a l'estudi en perceps algun? Sí, clar. Però és que em percebo a tot arreu.

És que és en positiu, han recordat. Jo que tinc els pèls de punta.

Però és en positiu. Jo vaig a dinar amb la meva família, baixo l'interruptor perquè no obro sessió i que cap esperita em vingui a donar cap missatge ni res perquè no estic treballant. Fins que jo no obro sessió, jo no transmeto cap missatge. Per això que et deia de dir, m'ha dit no sé qui per tu, i dius, escolta, que no estic ni preparat. S'ha de fer en una sessió, que és el moment en què estàs concentrat i obert a rebre-ho. Aleshores, és impossible no rebre-ho ni a hospitals, ni a l'estudi de ràdio, ni res, perquè estem tots acompanyats per un equip. O sigui, no és com dir, no tu, la meva iaia. No, la iaia i tot qui és qui. Estan amb tu, t'estan acompanyant, t'estan donant guia. Ai, per favor, nena. I estan amb tu, però res, xupo ni truculet. No, que és en positiu.

Deixa'm acomiadar l'Àlex, que ara mateix li està agafant un xungo. Àlex, ja has vist, eh, que lo de la teva nena, doncs mira, habitual, perquè anem amb un sèquit de persones que ni l'avion sé, m'entens? Clar, clar. Àlex, gràcies, bonic, per trucar-nos. Una abraçada, fins ara.

A Mèxic tenen allò de les catrines, no?

És això, també, al final. Ai, senyor. Us dic una cosa, la Cristina, el 2011, se'n va anar amb unes amigues a un hostal de Madrid, per fer allò que vas, doncs, passar uns dies, i es van fer una fotografia amb les amigues, molt bé. Després van estar remirant la fotografia que s'havien fet, i surt una noia que no era cap de nosaltres i ens envia les dues fotografies i ens assenyala on hi surten elles i on hi surt aquesta noia que, segons la Cristina, no era la seva.

Nena, tu ets molt aprensiva i només falta que ara mires això. Veus? Ja estem. Abans ho dic, abans fot el crit. Jo sóc una cagueta, eh, de dir.

A mi no. Ui, per favor. Jo no. Però amb aquestes coses no perquè les conec. Jo sóc una cagueta, per exemple, del dentista. O sigui, prefereixo trobar-me un esperit que anar al dentista.

Imagina't si combina les dues. Ara. Ui, aquesta foto fa fredat, eh. Sí, fa molta por. Envia-me-la, Fran. Ai, per favor. Deixeu-me rebre una trucada que el Nil m'ha dit. Ai. Montse, Piera, bon dia. Hola, bon dia. A veure, Montse, què ens has d'explicar?

Quan la meva filla era petita, ara té 20 anys, i devia tenir 4 o així, feia dos anys que ens havíem anat a viure en una casa així antiga, de poble, i començava a tenir terrors nocturns. I es despertava a mitja nit. I obrir els ulls i començar a dir, darrere vostre, darrere vostre, a ganivert, i coses així. Nosaltres ens espantàvem moltíssim.

Hem de dir, deixem aturar aquí, pels que sigueu pares, els terrors nocturns de vegades són horrorosos, però passen. Un dia ja en parlarem, de terrors nocturns. Però, bàsicament, acompanyant la criatura, evitar que es faci mal, però sembla que estiguin desperts, i no ho estan, amb els ulls oberts. És com un malson, però amb els ulls oberts. Ah, real. Sí, sembla que se'ls hi desperta el cervell, però no el cos.

El meu fill en té molts, i no és per tema d'esperits, perquè ja ho he mirat jo. Però a vegades sí. I aleshores què passava, Montse?

I vam anar al metge, ens va dir això dels terrors nocturns, que ja s'havia passat ja, però no hi havia manera. I parlant amb una noia que feia coses homenatgides i això, ens va dir si teníem alguna paret o algun espai a casa que fes pudor com de peix o alguna cosa així. I hi havia una paret just a l'habitació del costat que feia molta pudor peix i l'havíem tirat lleixiu, l'havíem remuntat. Sempre feia aquella pudor. I vam comentar-li que sí. Llavors, sí que hi havia un ente, que és una cosa així.

Ai, ai, ara l'hem perdut, Montse. Sí, ara. Ui, aquest desperit està intentant que no expliqui la història, saps? De moment hem quedat amb paret pudor a peix. Ara, ara, a veure. Vale, doncs això.

I ens va dir que segurament era un ente que teníem allà enganxat i que I ens va explicar com un ritual a fer, cremant mirra i per la casa invocant a l'Arcángel Sant Graviel, jo què sé. Una història. I jo vaig pensar, bueno, mira, mal no li farà, jo què sé.

I tu pensant, mira, no hi crec, però per si de cas jo ho faig, no? Que té a veure una mica amb la superstició, també.

Jo tiro a veure si funciona, no? Exacte, mira, mal no ens farà. I vaig fer el ritual aquest de moure la porta perquè l'ente marxés i pogués alliberar-se, no sé quina història. Total, que a partir d'aquell dia ja no va tenir més terrors nocturns i la pudor de la paret va marxar. Home! No sé si va ser això o no,

però mira, per si de cas, tu, l'Àngel Sant Gabriel

i el Sant que Calgui. Sí, que va ser.

La pudor, a vegades, sempre dic, a veure, reviseu bé, perquè em diuen, és que ve una pudor de no sé on, i clar, hi havia hagut un acord de porcs allà al costat, pot ser que quedin restes energètics o de la brutícia d'allà, però a vegades la pudor és un senyal més, igual que corrent d'aire, igual que els llums i tot això, d'alguna presència. I aleshores hi ha dos tipus de presència la de bon rotllo que és que a vegades ve la teva iaia o no sé qui que et fa de guia o se t'apareix una persona que t'havia cuidat de petita que és el teu referent i tal i després hi ha aquestes persones aquestes ànimes que no han pogut transicionar bé i aquestes són les que no haurien d'estar allà perquè no és el seu lloc una cosa és que vinguin de visita per fer-te de guia i l'altra és que estiguin atrapades com deia la nostra companya i se'ls hauria d'ajudar.

Montse, gràcies per trucar-nos. Una abraçada. Adéu, adéu. Que vagi bé. Hi ha alguna energia atrapada aquí a l'estudi, Clara? No, no, està netíssim. Ah, mira. Està netíssim. Sí, sí, està netíssim.

El que no estava net era l'ambient del fill de la Núria, que ens explica que durant tota una temporada es trobaven portes que se li anaven tancant els morros. Afegeix, no hi havia corrent d'aire, li queien coses, sentia passes sobre el sostre, on només hi ha la teulada, i diu que un dia. Algú, doncs, especifica qui va ser, li va suggerir que llancés una nina concreta que hi havia a sobre d'un moble. El seu fill la va llançar i es van acabar aquests censurs.

Morda, Déu. Per cert, Àngel, parlem de pràctiques i rituals que hi havia al voltant de les ànimes, la majoria concentrades per aquestes dates que estem ara, Tots Sants, etcètera.

Sí, hi havia dos rituals fonamentals. Un, que eren les animetes, és a dir, l'incendi d'espelmes. Ah, sí, que ens deies abans. que s'encenien la nit de difunts, o sigui, el dia 30 d'octubre, justament perquè es pensava que aquella nit les ànimes tornaven a casa i la llum era perquè sabessin arribar a casa, no?, i el toc de difunts, que s'anava fent al llarg de la nit, també, i ens hem d'imaginar aquest ambient de recolliment, en el qual tothom es tancava a casa, a pregar, etc. I d'això en deriva el consum de les castanyes, el consum del vi dolç, el costum dels panellets, per què? Perquè la gent s'havia de passar tota la nit desperta. Ah, era per aguantar. Clar, i era per aguantar. I llavors, a més, el panellet, que tenia a veure amb l'antic parromà dels difunts, el sucre, l'ammella, etcètera. El vi dolç, normalment, era el que es duia als campaners, que s'havien de passar tot l'any tocant la campana. La castanya que era un aliment molt calòric i que era de consum barat, és a dir, tot això formava part d'aquest ritual d'atracció de les ànimes aquella nit. I normalment les espelmetes aquestes, animetes, nimetes, minetes, és a dir, tenen molts noms, estaven enceses fins als 12 del migdia el dia 1. Llavors, l'altra part del ritual era anar al cementiri, a netejar la tomba, que era allò, una mica tornar a la visita, per entendre'ns. Tot això era un ritual, allò que va ser molt important fins a mitjans del segle XX, pràcticament. Més en el món rural que en el món urbà, per raons òbvies. Però forma part d'aquesta convivència entre la vida i la mort que nosaltres hem anat perdent al llarg del temps.

L'Àngel Casals, historiador, professor d'Història Moderna a la Universitat de Barcelona i membre del Consell Assessor de la revista Sapiens. Gràcies, Àngel, per portar-nos aquesta perspectiva històrica i per veure que no estem tan lluny. No, moltes gràcies a vosaltres.