Àngel Guimerà a Buenos Aires

Les batalles, les aventures, les realicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Després del viatge que el va portar de les Canàries a la península als 8 anys, el futur dramaturg Àngel Guimerà li va agafar, diguem, molt de respecte al mar i no va tornar a embarcar-se mai més. En canvi, el seu teatre sí que va creuar l'Atlàntic. A Buenos Aires, la capital cultural i teatral de l'Amèrica Llatina, les seves obres van assolir una gran popularitat. Entre finals del segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX, obres com Terra Baixa o Maria Rosa es van incorporar al repertori de les companyies de teatre professionals i amateurs, en traduccions castellanes i fins i tot en adaptacions que traslladaven les seves trames a la realitat social argentina.

En el tombant del segle, Buenos Aires era una ciutat amb un gran creixement econòmic i demogràfic, afavorit per les onades migratòries que arribaven d'Europa. En aquesta metròpoli de dos milions d'habitants, el teatre va viure una època esplendorosa. Només a l'Avinguda Corrientes hi havia una quarantena de sales que podien oferir fins a quatre funcions diàries en diversos idiomes. A tota la ciutat es venien anualment uns 18 milions de localitats. En aquest contexte artístic tan potent, l'estiu de 1894, la Compagnia Italiana d'Ermete Novelli va presentar per primer cop dues obres de Guimara a la cartellera de la capital argentina, L'ànima morta i Mare Echelo. Tres anys després, el 1897, s'estrenava Tierra Baja en dos muntatges diferents. El maig a càrrec de Mariano Galé, un actor i director teatral d'origen espanyol, i el juliol presentat per la companyia de l'actriu espanyola Maria Guerrero. Des d'aleshores, les obres de Guimerà van formar part de manera habitual de l'oferta teatral a la capital i també a ciutats com Rosario o Mendoza, i fins i tot més enllà de les fronteres argentines, a Montevideo, a l'Uruguay. De fet, abans de l'estrena en català, La filla del mar es va veure per primera vegada a Buenos Aires en castellà el setembre de 1899. Pocs anys més tard, el 1907, hi va arribar Feudalismo, una adaptació de Terra Baixa al siciliar de la companyia de Giovanni Grasso, un actor que li imprimia al personatge de Manelic una vehemència i una bestialitat que va influir en la versió criolla del drama que es va fer posteriorment. Durant tot el segle XX, el teatre d'Àngel Guimarà es va continuar representant a l'Argentina.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler Sabater, benvingut. Hola, com va? L'Argentina ha tingut una tradició teatral impressionant. L'Argentina tenim potser una mica sensació de les últimes bastantes dècades d'un país en crisi, un país amb problemes, però curiosament, perquè normalment els països amb crisis i problemes potser això no passa tant, amb una vida especialment teatral, operística, literària, d'un altíssim nivell. És una combinació una mica estranya, però certa.

La ciutat cosmopolita, per excel·lència, de tota l'Amèrica que parlava castellà o portuguès, i que parla castellà o portuguès, és Buenos Aires. En aquests anys, a finals de segle, té dos milions d'habitants. Fins l'any 1936, 37, 38, 39, Mèxic, que ara en té 26 comptabilitzats, milions d'habitants, arribava a un milió. 40 anys després, a un milió. L'altra ciutat important són les ciutats que eren Sao Paulo, I el Brasil, que arribava poc més de un milió. I el Rio de Janeiro, que arribava, potser, a finals, 10 o 15 anys després, a un milió, també. És a dir, per quina raó? Perquè l'Argentina, a part de que, en fi, totes les circumstàncies que he viscut, l'Argentina en aquell moment era com una mena de terra de promissió. És a dir, a repartir en hectàrees, jo he estat en alguna d'aquestes haciendes, com diuen, que ordenaven italianes, però pensem que Amèrica Llatina, ah, i Argentina, era un dels principals països exportadors del món de blat, de cuiro i de carn. I aleshores era un país molt ric, amb poca població. Això feia que s'anés a ocupar tot el territori. I la ciutat de Buenos Aires, si tu vas a la part de Buenos Aires de finals de segle, Tens la sensació que estàs a la part més moderna de la ciutat més moderna d'Europa de finals de segle.

Després ara ja la ciutat és immensa, hi ha gratacels a tot arreu, etc. I hi ha una altra cosa. Tot el nucli que està al voltant del centre de la ciutat, el carrer Corrientes i els dos o tres carrers així, que el nom dels quals no recordo, un es diu Mendó, d'acord, bueno, noms d'aquests així que no recordo exactament, Hi ha tants teatres i llibreries obertes gairebé dia i nit, deuen tancar les jo no les he vist mai tancades. Ara, tampoc l'he fet més tard de la una o les dues, eh? Tu ets home moderat. No, vull dir que no vas per allà per moltes raons personals i de prudència, en fi, de tota mena. Doncs, és impressionant la vida teatral que hi ha. Com que arriba gent de tot arreu, de tot arreu del món, de tot arreu del món, i que molts es queden inicialment a Buenos Aires, on hi ha treball, després hi ha, perquè clar, la població, origen d'allà, és la que està, diguem, a tota la zona agrícola, no?, a la societat agrícola que alguna vegada n'hem parlat, a tota la societat d'un país tan extraordinari, de gairebé 3 milions de quilòmetres quadrats com és Argentina, i tan llarg, perquè és un país molt llarg, no?, Hem de tenir en compte que allí hi va. La primera emigració, a part dels espanyols que van anar allà en el seu moment, que diuen gallegos, la primera emigració és italiana. És brutal.

Però hi ha danesos, hi ha alemanys, hi ha eslaus, hi ha libanesos, hi ha catalans. I tot aquest nucli de gent, cadascú crea les seves societats. Fins i tot tenen els seus cementiris. La qual cosa que vol dir? Que una cosa que els uneix moltíssim, moltíssim, és la cultura que l'estat argentí fa per crear nacionalitat, que és la cultura castellano-argentina, diguem, del país. Això potenciarà tant que en part s'entén, diguem, aquesta mena d'exageració emotiva que tothom té. Per quina raó? Amb les Malvinas, o amb el futbol, o amb el teatre, o amb el tango. Per quina raó? Perquè els dona una unitat conjunta a tot això en un país que les procedències són tan. Quin és l'argentí típic? No n'hi ha. Hi ha tantes barreges de tanta mena que això és el que produeix aquesta realitat. És un país, com el peronisme, que no hi ha forma de definir-lo, és un país molt difícil d'analitzar, que nosaltres tenim molts prejudicis, però us asseguro que, en fi, que és un país que té una força extraordinària, extraordinària, malgrat els moments difícils que viu, i amb teatre és una primera potència. És a dir, hi ha un grup teatral a les universitats, hi ha un grup teatral a les instituts, encara ara, fortíssim, i després totes les entitats patriòtiques m'allargo molt perquè, en fi.

No, no, no, si està bé. A més a més, et vull repreguntar una petita cosa.

Per tant, l'arribada de Guimà. El Centre Català de Buenos Aires té una vida i té un teatre que és impressionant, però això t'ho trobes a Mendoza. Al centre català, eh? Tu trobes a Rosario, tu trobes a Córdoba, tu trobes un munt de ciutats d'Argentina amb el qual, aquests centres, dic el català perquè són els que jo he hagut de seguir per l'exili, no? Que és impressionant.

Per tant, l'arribada del teatre d'Àngel Guimarà amb tanta força a l'Argentina no és tan estrany com sembla. No. Podria dir, ui, quina cosa més curiosa.

No és tan estrany. No és tan estrany, per això també arribarà a Mèxic. Per quina raó? Perquè, clar, hi ha l'Orfeu Català de Mèxic, i per això arribarà amb altres poblacions amb les quals hi ha un nucli català molt important que continua existint. Per això arribarà a Santiago de Chile, i per això t'arribarà a Montevideo, i per això t'arribarà a Asunción, perquè tot arreu hi ha nuclis catalans amb uns teatres que ja els voldria tenir el meu poble. El teatre és maco, eh?

No podíem pensar en una altra cosa. Ja mira el camp, és obvi que té un teatre impressionant. Qui ens acompanya avui i ens ajudarà a entendre l'arribada o l'impacte, més aviat, del teatre d'Àngel Guimarà a l'Argentina és en Joan Martori, licenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i graduat en Teoria i Crítica del Teatre. Per l'Institut del Teatre i la UAB. I ell és l'autor del llibre Àngel Guimarà a Buenos Aires, Arrelament i Internacionalització. Senyor Bartoli, moltíssimes gràcies per ser avui aquí amb nosaltres a l'Enguàrdia. Gràcies a vosaltres per haver-me convidat. Parlem una mica del que comentava en Josep Maria Soler. L'impacte. És evident que l'obra d'Àngel Guimarà, potser, Potser, tot és molt relatiu, potser és la més internacional dels dramaturs catalans que hem tingut a la història. Tot això sempre és molt relatiu, però al principi, com a mínim, és un dels més internacionals. I és lògic, per tant, que aquesta internacionalització, aquesta transcendència arribés arreu. Però que tingués un pes tan important a l'Argentina continua sent una mica xocant, no? No ho sé, eh? Això vostè m'ho dirà. Ja pots actuar tu. Moltes gràcies.

I em permetràs que jo també ho faci. I tant, moltes gràcies. Amb els dos. Bé, de fet, xocant fins que no l'estudies i te n'adones que abraça més de set dècades la projecció, les obres que jo he anat trobant. Penseu que la premsa, per exemple, amb la que he treballat, no està digitalitzada i la feina és ingent. Però he trobat cent registres d'obres de Guimarà. Adaptades fins i tot allà, ja ho veurem en el seu moment, enostrades, per dir-ho així, amb registres peròdics, que vol dir que sancionaven la popularitat de l'obra de Terrabaixa. Clar, perquè si fan versions vol dir que l'original és important. Efectivament. És a dir, va creixent la popularitat. Inicialment la porta una companyia italiana, com destacaves fa un moment, la del Meta Noveli, després això va anar creixent com una volva de neu.

Guimerà n'era conscient del pes que tenia la seva obra fora de Catalunya i d'Espanya? Espanya tenia també un pes molt gran.

No, no ho crec, no era conscient ningú a l'inici, ja ens passa la història, que no sabem on arribarem, no? No, però Guimerà és més murri que no sembla, això m'atreveixo a dir-ho. Perquè tot ve de la projecció de Guimarà a Madrid quan estrena Mari Cielo té un èxit importantíssim i la Maria Guerrero de Jovenet a Barcelona fa per conèixer-la. Té 25 anys, molt jove, té ja l'ambició de formar companyia pròpia, emancipar-se d'una companyia amb la que treballava, hi venien novetats a treballar, i bé, portarà en el seu repertori, quan faci les Amèriques, portarà Guimarà com un plat, com un element d'èxit assegurat. És a dir, es fa amb els seus dramaturgs. Quins són? Benito Pérez Galdós, la Che Garay de l'època, que és un autor molt reconegut en el teatre, no només madrileny, no, i espanyol.

Che Garay, ja em perdonaràs, però és una mica plom, no?

Sí, sí, sí, realment. Costa d'empassar, eh? És un premi Nobel, eh? Sí, sí, clar, clar.

És l'època, pensa que més, que havia estat premi Nobel, abans era un matemàtic considerat en la història. De la matemàtica, és molt important. No vinc a defensar Echegaray. Si no, la imatge que podia tenir el públic de les obres aquestes que s'han vingut a anomenar com a drames ripió, encara que convindria revisar per trobar alguna cosa salvable. Que n'hi ha.

Que n'hi ha, sí. Tornem a Guimarà i Maria Guerrero. Aleshores, és Maria Guerrero, per tant, qui té més visió del que Àngel Guimarà pot fer a l'exterior que no pas el mateix Guimarà. Jo crec que els dos es creuen dues ambicions.

Una més discreta, la d'Àngel Guimarà, i una més expansiva, la de l'actriu, per això es va dedicar al teatre. Clar, clar. Guimara aposta per seguir amb l'èxit de Mari Cielo que no li va estrenar la Guerrero ni molt menys que ha tingut a Madrid i veu en aquesta noia una noia que pot que és una prometedora actriu i que pot anar com va ser estrenant moltes obres a Madrid i a tota Espanya i després el que no preveia és que faria les Amèriques i que portaria la seva obra a Buenos Aires. Per tant, es creuen dues ambicions, no? L'altre dia parlava el Vendrell sobre aquesta qüestió. I en un col·loqui, permeteu-me que m'estengui una mica, es titulava Les actrius d'Àngel Guimarà. I jo fent una mica de broma amb la persona que em presentava, l'Àngel Santacana, que em sembla que és molt amiga de vosaltres. Sí, vam fer un programa amb el llibre que feia en Guimarà i la seva companya, la. Neus Oliveres, potser? Neus Oliveres, exacte. Doncs li deia, em sembla que m'he equivocat. Perquè jo hauria d'estar en un altre congrés probablement o un altre colòquic que no parlés de les actrius de Guimarà sinó dels autors de Maria Guerrero perquè Maria Guerrero realment es fa. Tenia ull, diguéssim Tenia un ull clínic per saber amb qui comptar, per portar el seu repertori arreu De tota manera,

tal com hem comentat l'entrada de Guimarà al gran. Magma teatral, no sabia com definir-ho, de Buenos Aires, no és de la mà de Maria Guerrero, encara que serà qui li donarà l'impuls. Efectivament. Com és això que una companyia italiana introdueix Gimara a un autor català que suposo que el devia introduir a partir d'una traducció a l'espanyol,

no ho sé, això si és així. Sí, sí, i a més aquest seria un tema també que donaria per a un altre programa. Les traduccions les feia el mateix Àngel Guimaraes. Ell feia. Sí, però l'assignava. L'assignava i introduïa l'ambulositat pròpia del teatre seu, el propi Echegaray. Amb ell ja li anava bé, era una operació de màrqueting en l'època teatral, comptar amb una actriu prometedora. Que es va anar consolidant en l'escena amb un traductor, encara que fos nominal, de prestigi, com era José Echegaray, i la seva obra anava pujant. Per això deia que era més morri que no ho sembla, no? Com s'explica? Doncs perquè hi ha interessos per part de les companyies italianes que treballen a Barcelona i connecten amb el dramaturg per excel·lència, que és Àngel Guimarà, ja a finals de segle XXI.

I per tant, a partir d'aquest moment, quan aquestes companyies continuen girant i van a petar a Buenos Aires, és quan arriba el Teatre de Guimarães. Com és rebut aquest teatre?

Bé, inicialment ara parlaré més que del teatre, el fet que la companyia Guerrero, ho explica la Maria Guerrero, les va passar canutes, parlant així col·loquialment, en les seves tres primeres temporades a Buenos Aires. No li va anar bé, així? No. Entre d'altres raons, perquè. Fins i tot per indicació de l'Echegaray en les seves peculiares traduccions, que juguen d'intermedi, han servit fins i tot per propostes del Premi Nobel per part de avaladors que. Quan els havia fet limerar, aquestes. Però molt transformades per el propi Echegaray. Abans parlava Josep Maria de l'exili hi ha una figura que és Francesc Madrid periodista que s'exiliarà allà arran de la revolució no per la guerra perquè els anarquistes li anaven al darrere i Francesc Macià el va ajudar fins i tot a. Anar cap allà i va promocionar. Un company, un company. Un company, efectivament, perdona. Sí, sí, tens raó, tens raó. Doncs Lluís Companys l'ajuda a que pugui marxar cap allà. I va fer molt, molt per promocionar l'obra de Guimarà i aixeca la llibre per dir, bé, no estan ben traduïdes. El que passava és que Echegaray feia de les seves, introduïa el seu concepte de teatre com li venia bé. I aleshores fins i tot Francesc Madrid fa una traducció als anys cinquantes de la Terra Baixa, diu Fidel. A l'original.

Però ja venia d'una certa tradició teatral mal traduïda,

diguéssim. Mal traduïda, però va funcionar perquè en essència és veritat que respecta l'essència de l'obra, el conflicte, la trama i al final, per exemple, d'una terra baixa que. Probablement és el mite de la nostra cultura més extesa universalment.

La Terra Alta, que és gairebé les dos terceres parts de Catalunya, a part de tenim Turons i Tossals a tot arreu, i la Terra Baixa que és la costa semblant a l'Argentina, que hi ha tota una societat, a part de la part urbana, és tota una societat rural extraordinària. Que a més a més crea molts mites, molts mites encara ara, és a dir, l'argentino, en fi, l'essència més pura de la pàtria és el Martín Fierro, que és el gaucho, que és l'home honest, i l'home que lluita, i l'home que és un llampís, tot d'una peça, i que és el boi, el dolent, el blanc i el negre, en absolut, no?

Tornem-hi a Guimerà. Malgrat que no li va molt bé a Maria Guerrero, les obres de, inicialment, les obres de Guimerà, com reben? Saps què passava, Enric?

Simplement que van haver de canviar d'estratègia. Fins i tot quan representen Guimerà, adopten un assentito, que diuen els argentins, un cantito, diuen ells, no?, que no els agrada al públic, que no estan acostumats, i és que perquè els personatges populars parlen un castellà però que s'assemblaria al dels personatges de les sarsueles, de la verbena de la paloma, i això, per simplificar-ho, això fa que sentin estrany, sentin estrany els personatges aquells, no els vegin versemblants, no? Al cap i a la fi és la paraula el que tenim en escena, no? I per altra banda, un altre. Element del repertori del Guerrero Díaz del matrimoni era el teatre del segle d'or i el teatre del segle d'or allà no tenia el pes que tenia aquí si és veritat que al final el teatre popular per dir-ho així Mariano Galé hi té molt a veure amb això per promocionar el primer guimarà en l'escena argentina amb la de Buenos Aires. Perquè era una persona molt atenta a les estrenes que s'estaven produint a Madrid i de seguida les incorporava a l'escena de Buenos Aires. Tan és així que, per exemple, en Terra Baixa es va interpretar abans en castellà per Mariano Galé, que no pas el Romea, que va ser la seva estrena, podríem dir, amb honors, no?, després de passar per Tortosa, etcètera, etcètera. Bueno. Això va fer que el públic no connectés fàcilment amb la companyia. Però sí l'aristocràcia bonaerense. Perquè no oblidem que Díaz de Mendoza és un aristòcrata d'una casa. El marit de la Maria Carrera. Efectivament. Fernando Díaz de Mendoza. Que li obre les portes a les relacions amb l'aristocràcia, la Maria Guerrero, i amb la pròpia corona espanyola. I la burgesia s'emmirallava una mica, el que passava fa uns anys en el Liceu, i utilitzo la sala dels miralls com a referent, s'emmirallava perquè les seves escenografies. Els seus atrezos, molt fets a partir dels contactes que tenien amb l'aristocràcia, doncs eren un producte d'exclusivitat dins el panorama teatral. Per tant, se sentia molt de gust la pròpia burgesia bonaerense.

El gener del 1907, l'actor Giovanni Grasso va presentar Feudalismo, la versió siciliana de Terra Baixa al Teatre Novedades de Barcelona. A l'abril, el mateix muntatge es va estrenar al Teatro Marconi de Buenos Aires. La interpretació de Grasso va influir enormement en la manera com actors argentins posteriors van encarar el personatge de Manel Hick. Aquesta companyia siciliana va acabar portant feudalismo arreu d'Europa, a Rússia i fins i tot a Istanbul, Tunísia, Alexandria i Alcaire. En unes declaracions a l'actualidad, aquell gener de 1907, el mateix Guimarà elogiava la feina de Giovanni Grasso, tot i no estar satisfet dels canvis en la versió siciliana de Terra Baixa.

Des que vaig sentir parlar de Grasso, tenia un gran interès per veure'l treballar. I si les meves ocupacions no m'ho haguessin impedit, li asseguro que hagués emprès un viatge per fer realitat els meus desitjos. Però, a falta de poder-ho fer, me contentava en demanar les opinions sobre Grasso a tot aquell actor de mèrit a qui veia hàbit per formar-me un criteri. La realitat ha superat de llarg el que la meva ment havia forjat. Quan és en escena, en Grasso fa creure que per allà hi passa l'alè de Déu. I com vostès han dit, molt oportunament, en l'entrevista que han celebrat amb aquest gran actor, anima tota concepció. Igual que Pygmalion va animar el marbre inert amb el foc sacre robat al cel. Grasso és un prodigi de veritat. La seva tasca artística em va entusiasmar a terra baixa, tot i que hagi lamentat els grans canvis que s'han fet en aquesta traducció en adaptar-la als costums sicilians. No obstant, tinc la seva promesa que farà l'obra tal com és, guiat per les meves advertències. Encara que pequi de pesat, vull explicar-los quelcom que es refereix a la meva última creació. La Santa Espina, en la qual Grasso, convidat a assistir a l'assaig general al principal, va entusiasmar tothom que era allí. Malgrat no conèixer gaire bé el català, de seguida se n'adonava de les situacions, improvisant i afegint d'una manera perfecta els detalls més insignificants. Si em feia falta res per convèncer-me de la seva grandesa, aquesta prova me la va donar el dia de l'assaig general de la meva última obra.

Estem aquí a l'enguàrdia amb en Joan Martori, amb en Josep Maria Soler Sabater, parlant de la recepció, l'impacte, podríem dir, del teatre d'Àngel Guimarà, especialment a l'Argentina, i com d'aquí irradiarà per altres llocs del món. Joan Martori, acabem de sentir això, parlar del grasso d'aquest personatge tan curiós. No sé, que Guimarà digués, home, no sé què dir-te, i aquest personatge està molt bé, però. És una cosa xucat, no? Com devia ser aquest Grasso?

Mira, li van dir quan el Grasso fa una versió peculiar personal de l'hotel i la porta. L'hotel de Shakespeare. Sí, la porta a Londres i diuen, home, no és ben bé Shakespeare, però està molt bé. Però és esplendorós, és esplèndid. I Guimarà, ja abans que Grasso vingués a Barcelona, es va informar. Era molt llest, l'Àngel Guimarà. Amb tots, ho diu en l'entrevista que assenyalaves fa un moment, Enric, s'informa de qui és aquest actor. I realment se n'adona, abans de conèixer-lo, que és un actor que l'està petant, que es diu col·loquialment. Sí. És interessant en la mesura, ara destacaré alguna qüestió, en la mesura en què tant ell com un actor que és. Un actor fundacional del teatre argentí com és Pablo Podestà, que ve d'una família del món del circ, ell, Grasso, ve del món dels titallaires. Caram. Aleshores, és curiós com dues personalitats del món, diem-ne subalter, si el mirem des del teatre de text, portaran l'obra de Guimarà inicialment arreu del món. En el cas de Podestà, no, perquè que no se sap que hagi travessat l'oceà li hauria passat una mica com a Sant Galaves com Guimara

al principi no li feia gràcia això de navegar, li feia més aviat cangueli però és veritat que tenia

una anomenada important amb el teatre de text que va començar a fer i amb versions d'autors molt importants no només nacionals sinó estrangers i va fer diferents va fer una Maria Rosa que desconeixem. Jo he donat, no m'agrada parlar de mi, però he donat a conèixer la versió de Feudalismo, la de Grasso, la que va interpretar efectivament la versió siciliana de Terra Baixa, perquè curiosament per la catalanística no era coneguda. Ho he fet a través d'una revista especialitzada, si tu vols, que és Els Marges, no? Però us portava un regalet, perquè veieu una mica, una mica, a vosaltres i a l'audiència que ens està escoltant, una mica el que la manera, fins i tot, que el text. Que rellueix la forma que li servirà a Grasso per interpretar magistralment l'obra. Diu, jo no en sé de Sicilià, però és que els italians que fins i tot escoltaven el teatre de Grasso no l'acaben d'entendre el Sicilià. Això és el magnífic. Realment amb el que fixaven és en la forma d'interpretar. I l'avantguarda. Russa, la del Teatre d'Art de Moscou, Stanislavski al capdavant, com a director, el van convidar a fer una sessió privada perquè

estaven interessats. O sigui, Grasso era un personatge de primera ordre. Sí.

I així ha quedat la història. O sigui, un actor intens, exagerat, sanguíni, passional.

Passional. Sí, sí.

Tan passional que es feia amb el teatre com li semblava, amb la seva companyia, que es dedicava a altres oficis, per sobreviure, no?, i bé, feien del text el que els semblava, i comprovaven coses del seu repertori, de les habilitats que tenien els actors i les actrius que treballaven a la companyia, també.

Sí, a Saltimbanqui li afegia un toc de Saltimbanqui a l'obra.

Tu vas fer de sec, Musco, en aquella obra, i va funcionar.

Incorporem un sec al seu deliris, molt bon exemple. I sobretot ho va fer en Terra Baixa, això? Sí, efectivament. Bueno, és que hi ha llig, eh? Sicília, Catalunya, amb certes coses. Sí, i tant, i tant. I. El món rural, el vol dolent,

la passió disarmada, el seny i la rauxa. Molt bo, molt bo. Hi ha un tema interessant, perquè portarà per tot el món la versió siciliana en sicilià, amb elements incorporats del folclore i la religió siciliana. I per això es portava aquest regalet, perquè en el final reprodueix el personatge de Vanni, que és el personatge del Manelic, a la siciliana, reprodueix una qüestió que existeix en la realitat del paisatge del volcà Etna però que és una mica el manifest de la forma de fet el teatre al mateix gras jo no en sé de Cecília però faré l'esforç perquè això s'entengui ell s'emportarà a l'agafada Marta en l'obra per simplificar-ho, se l'emportarà com una ovella a l'esquena. Se l'emportarà cap a on? cap a l'etna l'etna que és un element simbòlic en tota l'obra. Un nid diu, un nilofoco, on el foc s'amisca, s'amistança amb la neu. És que realment la lava i la neu, les plaques de neu, a vegades sembla que estiguin, que quan visita l'Etna, jo no hi he estat mai, per el que s'explica, doncs passa això, diu, manon s'estuta, però no es fonen, i se l'emporta aquest paisatge, és la terra alta siciliana. Això és un afegitó de Grasso. Això és un afegitó de l'autor Campanya, però jo crec que feien les obres molt encomandites

amb la companyia. Com passa amb moltes companyies de teatre, eh? Efectivament. Treballa el text i el text inicial amb el que acaba d'aquella manera. Efectivament, que passava amb l'Adrià Gual, per exemple. Sí, sí, no, no, això és molt habitual, és molt habitual, sí.

El bo és que portava aquesta obra en sicilià, amb els costums sicilians, amb molts elements folklòrics, amb cançons, amb música. I jo penso, això és una interpretació personal que ens ve a tomb amb la cultura catalana. Ho està fent per reafirmar la cultura siciliana a tot arreu. Que quedi clar. Que quedi clar, ho fem amb Sicilià i funciona. És una mica això, no? Sí, contra un estat relativament recentment unificat, doncs afirmem la nostra cultura amb Sicilià.

I a Guimarà ja hem sentit que li trobava una mica estrany, però no li va fer cap retret a Grasso ni molt menys. No, Grasso suposo que per

una qüestió de compliment va dir, bé, ja la refarem l'obra i la trarem a l'original, però no va fer. Sí, sí, calla, calla. No va arribar temps, no va arribar temps. Deixem-ho així, no? Era la seva forma, penseu que. No us ho dic a vosaltres, que ho sabeu segurament, sinó a l'audiència en general. Penseu que. Que en el repertori de Grasso hi havia Pirandellos, hi havia denúncios. No ho sabíem, eh? Jo almenys. Jo tampoc. I se li empipen més d'un cop, perquè no respecta el text. Clar, clar, d'autors contemporanis. Clar, vostè, escolti'm, això no és seriós, li diu el Pirandello, això no és seriós, jo faig teatre seriós i vostè fa el que vol, no? El teatre té aquesta màgia també i a Buenos Aires

com era acollit aquests girabols? com un temperament,

diuen de mira, hi ha un moment en què coincideix pràcticament les butaques, jo dic en el llibre que les butaques estan escalfades recentment per una terra baixa que ha interpretat. L'auditor, el d'això, en Borràs, l'Enric Borràs, gràcies, doncs, al cap de poc, fa la primera versió que es farà, en interpretarà dues, a l'Argentina, el grasso, I la crítica, quan compares, veuen el model d'Enric Borràs, que deixarà moltes petjes allà, a l'Argentina, també, un model que s'ajusta als cànons d'interpretació dels quals som adeptes. En canvi, amb el Grasso, es queden una mica estorats, però això no vol dir que l'estranyin, sinó que el troben temperamental, autèntic, diríem ara. Estrany però atractiu. Efectivament, estrany però atractiu, m'agrada molt.

La versió criolla de Terra Baixa, estrenada el 1909 per la companyia de Pablo Podestà, aprofitava l'acció de l'obra de Guimerà per mostrar les condicions d'explotació en què vivia la població de l'Argentina rural. Seguint l'exemple de Giovanni Grasso, l'actor Pablo Podestà convertia Manelic en una fera salvatge que saltava literalment des de 4 metres d'alçada sobre el terratinent que havia estat abusant dels camperols. El compositor Enric Morera va poder veure aquesta Tierra Baja durant una llarga estada professional a l'Argentina i li va enviar una carta al seu amic Guimarà per compartir les impressions que li havia causat.

Buenos Aires, 17 de setembre de 1909. Estimadíssim amic Guimarà. Vaig conèixer fa uns dies en en Pablo Podesta, empresari, director i fundador, crec, del Teatro Nacional Argentino. En aquest teatre fan obres dramàtiques, còmiques i líriques. He anat a veure'ls moltes nits perquè m'he fet amic amb ell. Me va dir no deixar d'anar a beure Terra Baixa de vostè, perquè així es consta els cartells i programes amb criollo. Després de les primeres escenes que, naturalment, m'havien d'estranyar, vaig entrar dintre de l'obra oblidant el manelic nostre. Fent-me simpàtic i atraient-me amb molta força i interès al Gaucho de la Sierra. Per sis o set vegades, les llàgrimes van encórrer cara avall i els moments violents de l'obra, allò és un patir terrible a causa de la molta, moltíssima realitat que hi dona. Jo no he vist mai tanta fieresa en el teatre. Aquell pastor nostre que mata per amor i perquè es veu enganyat, però sempre amb la serenitat de la nostra raça, en el gaucho. Es veu l'índio salvatge entreverat de Neapolità Brètol que, a més de veure's ofès, desplega tota la seva fiereza fins fer de debò el que sols és una comèdia. És una cosa formidable. Jo em vaig emocionar com mai i el públic, que ja estava atapaït, aplaudia a rabiar. Jo sempre he parlat de vostè, ja ho pot pensar. I sobretot, aquesta nit que en el quarto d'en Podestà estava ple de gent. Ell me va dir li digués a vostè, li aconseguís permís per carta per poder adaptar les seves obres sobre tot les que en ell li vagin millor. Ja li vaig dir que li diria i demanaria li enviés un retrato amb dedicatòria. Aquesta, sense voler-li dar lliçons, estaria bé algo així com si el manelic de Catalunya abraci el gaucho de l'Argentina, sense que constin lo de hermanos, perquè per més que diguin que somos hermanos, en el fondo no volen ser hermanos de ningú i fan bé. Vostè ja sap millor que tothom lo que hi té de posar.

En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Joan Martori, 4 metres, Déu-n'hi-do, 4 metres, és el primer pis una mica. Sí, sí. És més un pis. Un pis. Sí, sí, sí. És més un pis i l'entresol, potser una mica, això. Déu-n'hi-do saltar. Estic pensant en l'actor i el salt i en el pobre que feia de terratinent que li devia caure sobre el poder estar. Clar. És genial, és genial. És brutal, també. Hi ha diferents versions,

perquè he vist fotografies de Grasso amb interpretacions diferents. Però això no era Grasso, això era Podestà. Sí, però és que té a veure amb Grasso. Podestà què fa? És del món del circ, el Grasso és esmàtic, poca broma, vull dir, no està per fer un salt de punta de l'escenari, però sí que ho farà Podestà, que diu, ostres, aquesta és la meva per fer aquesta acrobàcia. Meyerholt té a veure amb Rússia. Meyerholt, el 1908, a Sant Petersburg, veu interpretar feudalismo, la versió siciliana a terra baixa, i queda fascinat. Amb el salt. Quan ja té una seixantena d'anys, 61, si no m'equivoco, està fent classe encara, afortunadament, els bons mestres mai moren, això ho diu un professor, eh? No perquè sigui bo, sinó perquè soc professor. Doncs bé, fora bromes. Una vegada fa un exercici, Meyerholt, amb la seva teoria de la biomecànica de l'actor, que encara es practiquen els exercicis que fixa ells, són de grasso, i encara es practiquen escoles d'interpretació internacionalment.

D'aquella època té més de 120 anys que tenen

aquests exercicis per formar l'actor segons la seva manera d'entendre com s'ha d'interpretar per exemple com carrega la Marta l'esquena com l'intenta clavar una ganivetada en un moment de l'obra. I, sobretot, el salt aquest que destacaves de quatre metres. Un dia està assajant, i ell és entre bambalines, i li diu a un dels seus alumnes, posa't aquí. I suposo que li devia dir, ara no recordo, literalment, no? Estàs discutint amb la teva amistat, la Marta, de rigor, no?, I aleshores, què fa el Grasso? Bueno, què veu l'espectador? Posem-nos en la perspectiva de l'espectador. Veu de cop i volta un personatge que salta des de dalt de l'escenari, des de bambalina, i es llença al coll del terratinent, ja estem donant-li la versió de Gerra Baixa, i li clava d'entallada el. Al terratinent. O sigui, mossegades. Mossegades, l'hi mossega, però no només això. En el mes primari. Només això. Amb les fotografies que es conserva de Pablo Podestat, que imitarà aquest final de Terra Baixa tan impactant, es veu una corbata, la corbata que ha portat el terratinent durant l'últim acte, el Sebastià, de rigor, penjant-li del coll, després de la mossegada, com si fos un raig de sang, perquè és vermella i amb llunes clares. Sensacional. Són trucs de l'època, però que han passat a la història del teatre argentí i per la via de l'italià.

Això devia xocar molt. I Guimarà, malgrat veies que allò potser era una interpretació una mica exagerada, no devia molestar-li especialment,

això? Jo crec que no, que era una de les seves apostes. Al cap i a la fi, el que busca un autor és. Amb un ordre, lògicament, amb una concepció teatral que té d'entrada, però busca que el seu teatre connecti amb el públic. I això ho va aconseguir a Barcelona i a Madrid. Penseu que a Madrid, quan es porta el repertori del Grasso, volen que repeteixin perquè està en un teatre municipal i el repertori està cotat en temps temporalment i aconsegueixen amb unes cartes l'alcalde que per qui torni a treballar la companyia de Grasso i es fa una paròdia l'importància de la paròdia és perquè sanciona l'èxit de les obres i de la forma de treballar és que ha tingut un ressò extraordinari

perquè la gent coneix l'original i per tant

entén la broma que hi ha darrere i està escrita amb italià macarrònic. Genial, doncs el final té molt a veure amb el final de feudalismo que també hi ha en aquests salts

mentre tant el que es produeix no és només que l'Argentina té aquest impacte sinó que comença a expansionar-se l'obra de Guimarà arran de l'èxit

de l'Argentina a banda de la via americana que acompanyes i també tenen un paper molt important els casals catalans com destacaves tu a l'inici del programa no? Que estan excesos per tota Argentina i també en les repúbliques llatinoamericanes, no? Altres companyies també portaran el repertori de Guimelà, perquè és un repertori reconegut cada cop més, no? En el cas de l'Argentina, Aurelien Luñé Poé, que és el director del Teatre de l'Ubre francès, va buscar, ell mateix ho diu, per donar-li una mica de salsa, no ho diu així, el Teatre Francès i Treure'l de l'Avorriment, va allà a buscar produccions noves. I coneix el feudalisme, o la terra baixa siciliana. I se l'emportarà cap a París i el promocionarà per fer la ruta russa que esmentaves abans, que passa per Odessa, Sant Petersburg i Moscou. I allà comença la projecció europea de Grasso, però clar, en el seu repertori porta la terra baixa d'Àngel Guimara, el feudalismo.

En paral·lel al circuit professional, l'Argentina va ser el país on hi va haver més quadres escènics amateurs que es van dedicar a revitalitzar el teatre català. En el cas de Guimerà, les seves obres es van incorporar amb regularitat al repertori del quadre escènic del Casal Català de Buenos Aires. Una trentena de membres d'aquesta entitat li van arribar a demanar per carta al dramaturg de poder disposar dels seus textos en la llengua en què havien estat escrits originalment.

Buenos Aires, 17 de maig de 1910. Mestre Guimarà. Els que subscriuen en nom i representació de gran nombre de bons catalans, que encara que allunyats de nostra imada pàtria, tenen el cor sempre a Catalunya, i per lo tant segueixen amb afany i pas a pas els avenços morals i materials de nostra terra. Han llegit amb goig immens i amb el natural orgull de raça nostra noua imponderable triomfa en el teatre, amb motiu de l'estrena de Seinet Trist. Lluny de la nostra terra i a pesar dels mils i mils de gent nascuda a Catalunya que aquí viuen. Sempre ens veiem obligats a beure i representar les obres catalanes en llengua que no és en la que foren escrites, i així molts cops per artistes que també són catalans, com actualment succeeix a Benborràs, i això és perquè la majoria dels que es diuen catalans els hi manca l'ànima catalana, estan malejats, encara són esclaus. Per aquest motiu, encara que segurament tard o d'hora veurem representar vostra genial obra, estem desitjosos de que ens arribin els primers exemplars per fruit de sa lectura íntima, i fins si ens és impossible posar-la en escena a casa nostra, en nostra modest, però entusiasta i ferm casal català interpretada per nostra voluntarios i intel·ligent quadro dramàtic. Un aplaudiment de tot cor i un crit d'èxit de la més endins de nostres entranyes. Visca Catalunya! Visca el mestre guimarà que tant ha fet per enaltir-la! I ara un prec, estimat mestre. Tenim en aquesta casa vostre retrato en un gran marc, però ens hi manca vostra firma. Vos seria grat enviar-ne una a vostra dedicatòria als admiradors que teniu en el casal català? Potser és massa pretensió la nostra? Perdoneu per endavant a vostres admiradors.

Això és Anguàrdia.

Joan Martori, veig que els casals catalans volien interpretar Guimarà en català i deixar-lo de sentir, diguéssim, poder-lo interpretar pel seu propi públic.

Clar, perquè Aguimar actua com un autoemblemàtic per ells. Cohesiona, com assenyalaves tu, com tots els casals i les cases que a l'Argentina es van construint, no? En funció de les migracions. El casal català al barri de Sant Elmo, que és molt autèntic,

és molt d'aquest Buenos Aires, que destacaves, no? Que té una biblioteca extraordinària.

Sí. Doncs, clar, se senten ferits per el que ha passat. Arran del discurs de la visita del mariscal Jofre convidat com a president als Jocs Florals a Barcelona i Guimarà fa un discurs en el que parla que més enllà dels estats, els pobles som germans.

Ja ho tenim. Sí, perquè Jofre era català del nord,

etc. La premsa de Madrid es posa les botes, va arribant molta, molta, molta informació tòxica. I els Guerrero Díaz tenen el cartell El alma es mía, l'ànima és meva, l'obra homònima de Quim Arà, a Sevilla, i la retiren de cartell, amb un Viva España per part de Díaz de Mendoza. Això fa molt de mal, sobretot per als casals també. Bé, aquí es fa tota una premsa perquè els Guerrero Díaz de Mendoza tenen el seu públic també a Barcelona. I recordo una vinyeta de la premsa que diu, volveran les oscures golondrines, amb la fotografia de la Guerrero, però esta no volverà més. Per entendre'ns, no? Bé, els que són els catalans se'ns fan ressò d'això. Per això, el d'Argentina, en un moment determinat, escriu una carta demanant l'autorització al seu autor de referència per representar l'Animesmeva. Però Cuba, per exemple, demanen explicacions perquè els guerreros de Mendoza expliquin per què han retirat de cartell aquella obra d'un ensigne dramaturg.

Clar, és curiós perquè Guimerà, que va demostrar sempre una catalanitat de primera ordre, tampoc no era una persona especialment polèmica, era una persona, diguéssim, enferm, i que les seves obres, la interpretació que tenen, nosaltres com a catalans les entenem molt bé, però no és una interpretació, entre cometes, nacionalista. És una barreja de les dues coses curiosa.

Sí, sí, tan és així que fins i tot un es pregunta per què va connectar tant l'Argentina a la Terra Baixa. Doncs probablement amb sectors tan diferents com el teatre amateur, el professional, el sindical, perquè hi ha molt ruc la terra. És la propietat de la terra, efectivament, Josep Maria. Continua sent-ho. Efectivament. Continua sent-ho. Efectivament. I aleshores jo m'ho explico fins i tot encara ara. Com és que una Terra Baixa connecta, també, entre d'altres qüestions, per al factor polític i social que conté l'obra, que probablement ni el mateix Guimarao perseguia lo millor. No ho sabem. No ho sabem.

En tot cas, és habitual que una obra de teatre més o menys universal et topa amb la teva realitat. Mira la lectura. Que tu en fas, que la millor lector no ha fet aquesta lectura. I lectura que una societat en fa. Moltes obres de Shakespeare han sigut reinterpretades posteriorment en el sentit polític. Per exemple, Enric Cinqué es va ser molt interpretada durant la Segona Guerra Mundial. A l'Odre és perquè hi ha tot el discurs d'Agincourt, d'Enric Cinqué, defensa els germans de sang de les tropes, etcètera, etcètera, contra els alemanys. En aquell cas és contra el francès l'Antígona per exemple i no és només pel fet de desitjar veure un teatre més o menys clàssic o no perquè et lliga amb la teva realitat i això és una cosa molt interessant que Guimarà lligués amb la realitat argentina és una cosa aparentment xocant però no tan estranya en definitiva i per acabar la meva

intervenció voldria destacar que el trobem també en registres fins i tot de premsa generalista. Hi ha un apòcrif signat per A. Guimarà, on s'inventen, perquè vol dir que el lector coneix bé la Terra Baixa, un germà del Manelic, que es dedica a la política. Però és que és un moment en què les classes rectors de Buenos Aires estan molt preocupats pels moviments obrers que estan connectats amb la revolució russa.

Amb això acabo, però vull dir que. No, no, no, però és evident que té un ganxo directe. Joan Martori, no tenim més temps. Moltíssimes gràcies per haver vingut. El professor Martori és autor del llibre Àngel Guimarà, Buenos Aires, Arrelament i Internacionalització, on amplia moltíssim més tot això que ens ha estat explicant tan amablement. Moltíssimes gràcies. Moltes gràcies per obrir-me les portes. Josep Maria Soler, tu has pogut comprovar la passió, diguéssim, per determinats aspectes en els casals catalans de la realitat catalana a l'Argentina?

I el cas de Guimarà. No, i continua, i continua. Recordo a Osorno, que està portat tot l'endixot, són tot dones el que porten al centre, que és brutal la vitalitat, està en el corrent de la cultura, de moltes aspectes de la cultura, i de la situació política molt al dia, molt, molt. Això és l'enguàrdia.

Direcció i realització, Enric Calpena. Assessorament històric, Josep Maria Soler i Sabater. Guió, Josep Maria Bunyol. Producció, Gemma Comte. Tècnics, Francesc Cotillas i Josep Lluís González. Montatge musical, Francesc Cotillas. I amb les veus de Xavier Pujol, Xavier Martín i Marc Lobato.

SENSE ÀUDIO PARLAT