Àngel Llàcer rememora Bécaud, Brel, Dalida o Piaf

Àngel Llàcer. Ah, Ricardo Estrell, com estàs? Molt bé, i tu? Doncs mira, jo molt feliç de ser aquí, a París, amb tu. Sí, home. Sí, he vingut. Saps què passa? Que. Tu tens relació amb França. Què vols dir, tinc una relació amb França? Tens una relació amb França. Bueno, tots els catalans tenim una relació amb França. Tu penses que tots els nostres pares cap on miraven? Sí, sí, cap al nord. Cap al nord, cap a França. Llavors tots tenim. El que passa és que jo vaig tenir la sort de tenir una educació francesa. I aleshores. Si tu veus, jo puc parlar en francès. És per francès, va bé. Ah, tu també? No. Ah, no? Bueno, ho semblava. Ah, doncs no. Tu saps parlar francès perfectament. Vas fer un programa de televisió a França. Sí, en feia un programa. Quina cadena era? M6. M6. Va ser un fracàs, però ho vam intentar i vaig estar aquí vivint. Però va ser millor que el Sal de l'Àngel o? Bueno, allà, allà, allà. No et pensis, eh? El que passa és que el Sal de l'Àngel va durar més. Era un programa que es feia a TV3 fa molts anys.

Molts, molts, molts. Llavors, si tinc aquesta cosa, com que aquest cap de setmana per Catalunya sembla que sigui tan important, aquesta. Clar, llavors, jo ara pensava, no? Mira, ara jo venia tot de l'hotel, venia caminant i venia per les Tuileries, venia caminant. Fins demà! Estàvem tots. En Catalunya expliquem el títol. Cinq anys. Llavors, estaven demanant una estàtua, llavors els explicava qui era Taseu, llavors els explicava Taseu, allà tal, llavors hi havia el Minotaure, que l'havia tancat el rei d'allà de Creta, que l'havia tancat amb un llibitat d'edel que fes aquell laberint, tot això, clar, laberint d'edel, que els explicava. Una història, una aventura. Clar, una aventura, i els explicava als nens de 5 anys, llavors els explicava que el rei de Creta posava 6, 7 homes i 7 dones perquè el Minotaure se'ls menjés fins que Taseu va dir, bueno, pues jo entraré allà i emataré el Minotaure. La llegenda de Sant Jordi. Bueno, pues això. Llavors els estava explicant això allà amb aquests nens de 5 anys. I jo pensava, clar, és que després aquí la gent pensa, ara hi ha totes aquestes vagues, tots aquests estudiants que estan protestant, i protestant fins al final, perquè tenen un esperit crític, una educació que els. No ho sé, jo no ho sé, jo no estic dient que l'educació a Catalunya sigui dolenta, no estic dient que l'educació a Catalunya sigui dolenta, però estic dient que hi ha escoles. Que no t'eduquen en el

pensament crític jo vaig tenir la sort hi ha escoles aquestes de Déu de monges de l'Opus, per exemple de monges religioses aquest pensament crític després quan ja et fas capellar estudies teologia i pot ser altres coses que t'ensenyen més una doctrina concreta i no t'ensenyen tant a qüestionar la doctrina exacte, de doctrina. I aquí no, jo recordo, jo sempre ho posava jo no podia ser de cap dels boy scouts jo no podia ser de cap associació en la qual jo hagués de seguir unes ordres perquè jo posava tot en dubte i això era per l'educació que jo havia rebut a l'institut francès l'educació francesa t'educa ja en qüestionar l'ordre establert i després el sentiment de culpa que teniu tots vosaltres els que heu anat a les escoles de capellans tots teniu un sentiment tu has anat a una escola de capellans? no i vaig anar a l'escola Pia.

Escola Pia, no vaig tenir cap capellà de professor ni cap capellà.

Escola Pia, que és d'un. Escola Pia. Escola Laica. Escola Pia. Escola Pia. La qüestió, aquesta cosa. Això és una cosa que passa aquí a França, a París, i la gent per això es revolta tant i per això la gent va fins al final i perquè la gent es qüestiona les coses. Que no vol dir que hi hagi molta merda aquí, eh? Vull dir, a veure, tampoc no estem dient que nosaltres O sigui, els complexes d'inferioritat i de superioritat i d'aquestes coses, tampoc no cal que ens matem els uns contra els altres, de nosaltres som uns desgraciats i els altres som millors. No, n'hi ha de bons aquí i de bons allà. Però en general, el que diuen en general, això és una societat que es planteja i es qüestiona molt més les coses.

Ara parlem amb la Maria del Mar de l'Olimpia, que és un local centenari, legendari, que hi ha passat tothom aquí.

Jacques Vell, Billy Holiday, Beatles, Rolling Stones. Tothom, tothom. Mira, jo vaig anar a veure un concert de l'Elton John. Ah, sí? Sí, un concert de l'Elton John. Vaja, un concert de l'Elton John. Me'n recordo molt. Amb qui vas anar? Amb Manu Guix. Em van regalar a mi un concert de Elton John. Llavors vaig dir, Manu, vols acompanyar-me? I em diu, i tant. Llavors vam venir un cap de setmana i vam venir a veure Elton John a l'Olimpia de París. Però bueno, a l'Olimpia de París ha cantat moltíssima gent. Per començar, te'n diré un que a mi m'encanta, que és Gilbert Beco.

Toi que l'has laissé tombé. Para correr hacia otras lunes para correr para otras fortunas lo importante lo importante. A

l'Olympia de París van trencar no sé quantes butaques, no sé, com 500 butaques, perquè la gent la volia veure molt i causava molt fanatisme, i aleshores el públic que va venir a l'Olimpia va destrossar l'Olimpia, i el Bécor ja estava moltíssimes vegades, o sigui. Va cantar, no sé, uns 40 vegades, pot ser que fes uns concerts allà. Llavors, di una cosa que t'explico. Saps que el Giselle Albicó sempre va amb un corbatí com de rombos, de l'unare. Doncs això era perquè una vegada havia de buscar feina i no tenia una corbata i va agafar un vestit de la seva mare, va retallar el vestit de la seva mare en forma de corbata i se la va posar. I li va portar sort, i aleshores sempre. Sempre suposava perquè aquell primer dia li havia portat sort. I ho va adoptar com una cosa d'aquestes que li porten sort. Però bueno, Gilles Verbeco, que a tots ens encanta, però a mi el que més m'ha marcat a la meva vida és Jacques Brel.

La cançó d'Amsterdam té de dir que al Brel no li agradava. O sigui, era una cançó que a ell no li agradava.

És un clàssic dels artistes, no? La cançó que els agrada la gent,

ells l'odien. De fet, no la va gravar mai en un estudi. Amsterdam no la va gravar mai en un estudi, la va gravar en directe a l'Olimpia. Que és la que sentíem ara. Sí, totes les cançons, totes les gravacions que tu sentis d'Amsterdam, del Brel, són de l'Olimpia. No va anar mai a un estudi i la va cantar, perquè no li agradava. Però l'havia de cantar perquè la gent li reclamava. Sí, de fet va començar a cantar-la, la va posar allà, va dir, bueno, la cantaré perquè l'he de cantar, i la va posar al principi del concert, i llavors, bueno, en molts concerts ella es va acomiadar. Mira, de fet, els aplaudiments més llargs que recorden, a part de la Piaf i de Dalida, són els que li van fer una vegada al Jacques Brel, que van estar com 20 minuts aplaudint-lo perquè sortís, i el senyor ja havia marxat, bueno, ja estava al seu camerino i havia marxat. I al cap de 20 minuts, el senyor, en Jacques Viguel, va tornar a aparèixer amb Bernús, saps allò, amb Bernús, des de boc, em dient, bueno, nois, jo ja estic, jo ja m'he canviat, m'he dutxat, i dutxat, i totes i tots, va sortir amb Bernús a saludar, i aquest va ser un dels seus comiats a l'Olympia de París. Allò que fan els artistes que surten cansats, això ho feia Josep Maria Flotats, això ho feia molt. Quan feia el ciran o aquesta cosa. Que surten com esgotats. Sí. Després haver-ho donat tot. Exacte. Llavors això a la gent li encanta, saps? O sigui, llavors això ho fan els grans artistes, surten allà amb el barnús, amb la tovallola, sacant-se la suor, saps? Com dient, ho he donat tot. I llavors la gent aplaudeix molt més, no? Però això també ho feia jo, eh? Vull dir, jo quan feia la jaula d'arts O sigui, que és una altra part de l'actuació. Per mi sí. Potser per ells no ho sé, però per mi era com.

Allò d'emocionar-se, allò que la gent a vegades s'emociona quan surten.

Exacte, no? Allò que tu fas. Moltes gràcies. Això ja que és breu. Això sí, això ja que és breu. Però clar, si parlem de l'Olimpia, hem de parlar de Dalira.

Ja, era. Dalida no sé qui era, jo. No? Això és als 70, això.

Sí. O abans, als 60. Abans, abans, abans. Mira, de fet, el 61, ella estava a l'Olympià i va rebre al seu camerino una corona de morts. De flors, allò que t'envien flors al camerino, i algú li va enviar una corona de chances. Era com una cosa, com funerari, amb un missatge que insinuava que la seva carrera ja estava acabada i que Edith Piaf seria la successora i seria la gran areva de la reina de la chance.

O sigui, hi havia conflicte entre qui seria l'areva de la cultura francesa.

Exacte, però després l'Eri Piaf li va dir que molt bé, que no sé què, perquè al final la gran, gran, gran. Però la Dalida va morir, es va suïcidar als 54 anys. A una casa de Montmartre, i va deixar sempre una frase que tothom sempre recorda, que deia, pardonnez-moi la vie m'estant supportable. Que vol dir, perdoneu-me, però la vida se m'ha fet insuportable. I la Dalida tenia sempre unes grans nits allà. De fet, Dalida volia fer un camp i tenia uns alts i baixos, i una de les coses que va fer va ser llogar ella mateixa, durant una setmana, l'Olèmpia de París, perquè el senyor que el senyor que. Com es diu l'empresari, el promotor de la sala, ella va dir, no, és que vull fer uns canvis en les meves lletres, en les meves cançons, vull fer una cosa més profunda i tal, i va dir, no, no, és que si vens a cantar això, tu has de cantar la dualitat de tota la vida, si vens a cantar això, no. Llavors ella va dir, mira, te la llogo. I li va llogar la sala per fer ella el que li donés la gana. Llavors ella va fer d'ella mateixa. I aleshores hi va ser un èxit. Aquest senyor s'ho devia de passar. Bueno, va cobrar menys del que hagués cobrat si l'hagués cobrat la sala normalment. Però ella va apostar, saps que vistes? Aquestes dones que aposten, però lamentablement va morir jo, vol 50 quadrats. I si hi ha un nom, com deies,

persona de tots, que està estretament lligat a aquesta mítica sala de concerts parisenca és. Edi Piaf.

No, je ne regrette rien Ni le bien qu'on m'a fait Ni le mal Tout ça m'est bien égal Non, rien de rien

Non, je ne regrette rien Car ma vie. S'ha comès per actuar.

Sí, era molt petita, era molt petita, molt petita i molt delicada, clar, ella pensa que la piafa ho va passar molt malament, va tenir molts problemes amb les addiccions, va tenir molts problemes emocionals, bueno, però tot això al final era per les drogues, vull dir que al final, pobreta, ho va passar molt, molt, molt, molt, molt, molt malament, i ella es refugiava molt a l'Olympia de París, a l'Olympia de París potser, o sigui, de fet, mira, t'explicaré una cosa de la piafa en l'Olympia de París. 1'42 feia. Un metre quaranta-dos. Clar. Digues, digues. No, no, clar. Era petiteta. Com li deien? Li deien un nom. No me'n recordo, ara. És que tinc una memòria. Algo com un monsellet petit. Un quaranta-dos és petit, sí. Sí, és petiteta. Sí, petiteta. Un quaranta-dos. Bueno, però la Piaf, mira, t'he de dir, ella va salvar l'Olèmpia. Ella estava molt malalta i aleshores l'Olempia, que estava a punt de tancar, que estava passant una crisi molt gran en aquesta sala de concerts, li van demanar, per favor, que anés a cantar. Van fer com una cosa, ella que s'estava retirant i estava morint, estava molt malament, i aleshores va dir, va, doncs vindré. I aleshores va fer ressorgir l'Olempia i l'Olempia va tornar a néixer gràcies a la piaf que s'estava morint. Al final és com una escena molt romàtica. I així com nosaltres sempre diem que allà al Teatre Romé, al Teatre Hospital, hi ha l'esperit de la Xirgo, doncs aquí sempre diuen que a l'Olempià hi ha

l'esperit de l'Eri Piaf. La Mont Piaf, li deien, que és com el petit gorrión. Ah, això. Sí, sí, sí. Un ocell petit. Un ocell petit, exacte. Que, per cert, tu, Àngel, l'Eri Piaf. Tu és especial, l'Eri Piaf.

Per què? Bueno, jo hi ha una cosa que. Tu la cantes molt. Jo la canto molt. Bueno, ara potser no tant, però l'havies cantat molt.

Mira, la vas interpretar a la tele, mira, escolta. Ah, sí? Que sóc jo?

Sí.

Bueno, eso va a ser la tele, ¿no? Eso va a ser la tele, claro. Bueno, s'ha de fer de tot a la dina. Sí, esclar, escoltar.

De fet, aquesta cançó és la que la va fer tornar allò que ella tampoc la volia cantar. O sigui, és molt forta la relació que sempre tenen molts cantants amb les grans cançons que els han fet grans mites, no? Amb aquesta cançó, tampoc la volia cantar, és la cançó que li va donar la gran fama i els grans comiats. O sigui, tu pensa que la Piaf ha sortit a l'Olympià a saludar, el seu rècord és 22 vegades. Ha sortit a saludar 21. En una nit? Sí. Tu t'imagines, Ricard, sortir de la sala 22 vegades?

No, però tu tampoc t'ho imagines, no? Bueno, no ho sé, clar. Pots sortir dues, tres, quatre, cinc. Clar, cinc vegades, 22 vegades.

La gent està allà i no volen que s'acabi, perquè al final això és una cosa, no? Però la vida de la Piaf realment és apassionant, eh? És apassionant amb els homes, amb les seves alts i baixos, amb les drogues, amb les cançons, amb. Jo me'n recordo una vegada, una frase d'ella, que va anar a un hotel i la va muntar grossa i va dir, escolta'm, jo soc aquí, no sé què, tal, tal, i va muntar allà un sarau, no?, com de gran diva, no? I aleshores, clar, els seus col·laboradors li van dir, escolta'm, però què estàs fent, no? Llavors li va dir, a quoi s'en sert d'être dipiaf? Que vol dir, de que em serveixi, no?, ser dipiaf. Com dient, saps, si sóc edipiaf, almenys, he de poder muntar aquests espectacles i de poder fer totes aquestes coses de dia, no?

Parlem de nits històriques i n'hi ha una altra que també va passar a la història, com aquesta. Ah!

A galopar hasta enterrarlos

en el mar. Està trist.

¿Vis mai en directe? ¿Tu no has vist mai? No, no, no. Jo vaig tenir la sort de veure en directe. O sigui, jo no vaig veure, evidentment, Edi Piaf mai, ni Brel tampoc, que són els meus, ni Mustaqui tampoc, que de fet és la música que jo escoltava quan era petit. Vaig tenir la sort. No vaig tenir la sort de veure Rocío Jurado. No he vist mai Rocío Jurado. Però vaig veure Maria Dolores Pradera i vaig veure Xabela Vargas. Xabela Vargas la vaig veure a la huerta de Sant Vicente. Això és una cosa que. Esta no és la granada que jo adoro, que això és una frase que sempre amb l'Albert Faura, el meu amic il·luminador, que de fet té molta relació amb Maria del Mar Bonnet. Amb l'Albert, jo recordo que havíem anat a Granada, i una vegada, no sé com, vaig arribar a la huerta de Sant Vicente, que és allà amb l'horca i tot això, on vivia i tal, i aleshores diu, bueno, tal, passa, tal, i jo em vaig colar allà, jo era com un xaval. I de cop i volta, allà al jardí de la huerta de Sant Vicente, on l'horca estava allà, com que respirava tot, saps, aquesta cosa, la lluna. Granada. De cop i volta apareix Xabela Vargas davant de 15 persones que érem allà. Jo no sé com vaig arribar allà. Jo era molt espavilat de petit i se m'anava colant als llocs, però no sé com vaig arribar allà. I Sara Vares. I aleshores, Xabela Vargas cantava i Sara Vares ballava les cançons de Xabela. És una cosa que no hi ha constància enlloc, perquè va passar allà, jo no sé d'on sortien, devien estar allà amb els de la Fundación García Lorca, és que no en tinc ni idea, no me'n recordo. I jo recordo d'allò de dir, bueno, ja em puc morir. I després d'això ja em puc morir. Aquells moments vitals teus que dius, quina sort haver pogut viure això. Això és el que els passava a molta gent que anava a l'Olympià i potser els passarà diumenge quan vagin a veure la Maria del Mar Bonet i tota la gent que vagi a veure la Maria del Mar Bonet igual els passarà això, que no voldran que acabi mai aquell concert perquè hi ha moments únics, màgics, que només es viuen una vegada.

Sí, com per exemple també l'exposició de Jordi Sellas, que també hi ha aquests dies a París, de Leonardo i Michelangelo, ho dic perquè si els catalans, hi ha alguns catalans que. Però el Jordi Sellas és a París també? És a París també. I per què no l'hem vist? No l'hem vist perquè té l'agenda com té l'agenda. I què vols dir? Ho dic perquè si hi ha algun català que ve a París aquest cap de setmana a veure la Maria del Mar, que sàpiga que també hi ha la Cité de l'Histoire. Sí, però nosaltres hi anirem avui?

Sí, avui hi anirem. Aquesta tarda? Sí, si vols sí. De què és? De Leonardo i Michelangelo? Sí. Ah, però no entenc per què no he vist el Jordi Sellas. Perquè està ocupat,

està molt ocupat el Jordi Sellas. Nosaltres també estem ocupats. Garriga, què tal, com estàs? A mi no em convides a París? I tant, Garriga! Però m'ho has dit a mi, no l'hi has dit al Ricard, això, no? Home, clar.