Antoni Bassas, futur avi: "Feia temps que no m'emocionava tant en un estudi de ràdio"

Ara, la tarda, amb Francesc Garriga.

Vuit minuts de dos quarts de cinc de la tarda. I ara, Antoni, basta, volem recordar exactament què ens vas dir el dia que vam estrenar temporada, que és una de les notícies bomba que hem donat en aquest programa. Home! Enhorabona. Moltes gràcies.

Avi Bassas. L'avi Antoni. Bueno, no cal insistir. Encara et fa una mica de recance,

això? Imaginar-te avi? Sí. És com. Saps com vas a un mapa per orientar-te i diu, vostè està aquí. Saps? Doncs.

Ja ha passat el temps. Ja han passat dos mesos que ens vas donar aquesta notícia. Esteu preparats a casa

per l'arribada del Guillem? Sí, sí, sí. Ja no deu faltar gaire. Quines dates tenim fora de la taula,

més o menys? Setmanes? Dies? Sí, 15 dies. Això està a punt de passar. Bé, doncs t'ho preguntem, perquè aquest programa és servei públic. Aquest programa és servei també al col·laborador. I hem volgut preparar un curset accelerat. Perquè això de ser avi no se't faci gros, i hem convidat tres avis experimentats a si coneixes força bé perquè et donin consells. Però què és això? Ara l'estudi s'ha omplert de gent.

Aquí hi ha més estrelles que a Hollywood. Que venen a saludar afusivament l'Antoni Bassas, i ara els presentarem a tots, perquè són tres avis molt nostrats i molt coneguts. A veure com ens ho fem, això. Sí, cap allà, cap allà. Ara s'estan saludant com si, segurament deu passar, com si fes molt temps que no es veuen. A veure. El Garriga, el Garriga, jo no. Comencem pel que ja s'ha segut. Rafael Nadal, escriptor, periodista. Bona tarda. Bona tarda. I avi, també. Ostres, tu. Sí. Avi. El segon, alcalde Xavier Trias. Bona tarda. Bona tarda. Com està? Molt bé. Avi, també. Avi, d'onze. D'onze, eh? Sí, que té un equip de futbol. Mag d'Orenic, bona tarda. Bona tarda. Àvia també. Àvia. Advocada, activista i àvia. Bé, ells tot poden explicar una mica què és això de fer d'avi.

Encara està en xoc, l'Antoni.

Bueno, és que, aviam, abans de res, us agraeixo infinit que hagueu vingut. Que no ens coneixia, no ens havia vist mai. No, de debò. Fer d'avi era el més bonic del món.

Sí? Sí. Més que ser alcalde, més que tot. I més que ser pare.

Quina és la diferència quan ets pare per primera vegada, quan ets avi per primera vegada?

Quan ets pare ets el responsable i et dediques a educar, i quan ets avi et dediques a maleducar. Sí, esteu d'acord, els altres avis?

Sí, bastant. Jo crec que tots els tòpics que es diuen. Són certs. Són certs. Sí. I encara una mica més. Estar a veure'ls a venir i aniràs adaptant. Jo crec que sí.

I fer d'avi o d'avi, en el meu cas, clar, disfrutes més perquè no tens la responsabilitat d'educar. Que els fills, penses, ja ho faran els seus pares. Ja li diran que no els pares,

m'entens? A veure, Trias, què és el que li agrada més fer amb els nets que no hauríem de fer, però ho fem perquè toca fer-ho com a avi. Que els pares s'enfadin, fins i tot.

Nosaltres, amb els nets, fem una cosa. I és que jo sempre dic que els divendres és Nadal. Ja m'està preparant places, eh? Ves apuntant. Perquè els divendres venen a dinar. Es queden per la tarda i després sopem junts. Cada divendres. Cada divendres. I quanta gent és això? Doncs mira, 11 més. Dos. Dos. Però els pares no hi són?

Què? Els pares. Els que volen venen.

Els que volen venen. No és necessari que vinguin, jo sempre dic. Si no, venen millor, segons com. No, no, no. A mi m'agrada que vinguin, però. Entenc que és difícil, ja, que vinguin. I el que és bonic és veure, a més, com va canviant tot amb l'edat. És a dir, és diferent com disfrutes amb un nen de 4 anys de com disfrutes amb un noi de 22 anys.

Rafael, entenc que això de ser avi també canvia una mica la rutina d'un, no? Perquè de cop i volta té una feina extra i a part de la que avies de fet, has de dedicar també als nets.

Jo dic que ara tinc tres oficis, que és escriptor, una mica hortelà, perquè m'agrada molt, i avi, que jo crec que és el que m'hi dedico més professionalment. I què porta més feina de tot? Avi, avi, el que passa és que també és el més gratificant, no? Jo crec que aniràs veient amb el temps coses que vindran de gust. Jo, per exemple, tinc 3, 17 anys, 15 anys i 13. Home, Déu-n'hi-do. Els dos grans són nens i la petita és nena. Amb el gran el dia que va entrar a l'institut quan vaig descobrir aquests horaris espantosos que anem predicant junts amb les famílies que les famílies han de viure han de menjar juntes i han de parlar més i quan vaig veure que el nen sortia a les 2.40 cada dia i arribava a casa a les 3 que no hi ha mai ningú vaig dir et vindré a buscar i me'n vaig a Llinars del Vallès que és on viu des de fa 6 anys cada dimarts vaig a buscar-lo. I dinem, anem a un mas, que és el restaurant. Ah, mira, que bé. I a vegades penses, bueno, no sé si a ell li fa tanta il·lusió, però li fa tanta que el papa algun dia em va dir, diu, avi, saps, sabries adivinar quants dies hem dinat tu i jo cara a cara. I ho tenia apuntat? Ho havia apuntat, érem 300 discats, i em va dir, portem tants dinars. Ara tinc un problema, perquè ara ja fa dos anys que hi ha l'altre a l'institut, dos dies encara hi anava. La logística es complica, eh? I aquest any ha entrat la petita. Tinc tres a l'institut. Intento anar-hi algun dia. Et tornaràs boig. No, però intento anar-hi amb un sol.

La logística amb tres és difícil. Amb onze ja no m'ho vull ni imaginar.

És veritat que és diferent anar amb tots que anar un per un perquè se senten importants. Que vagis amb un net a sopar.

Jo no soc tan activista com vosaltres, però no tinc temps. Quin tipus d'àvia ets tu, Magda? Bueno, un avi abans. Saps on més els veiem? On més veig? Més dic, al Barça. Això sí, m'han sortit. Colers. Colers. No, no, no. A veure què diem. Amb això tot bé. I llavors al Barça sí. La petita, que té 10, perquè el gran meu té, està a la universitat, ara farà 21. O sigui que són més o menys. Més petit el teu, eh? Sí, els meus són més petits. Bé, bé, jo no. Jo estic d'acord amb el que heu dit, que es disfruten més perquè no tens responsabilitat.

Però i a quines edats, ara que ja els tens grans, amb quina edat t'ho has passat millor? Quan són més petits o quan ja són més grans?

Jo, quan són més petits. La petita té 10 i encara té aquella innocència. Clar, després ja tenen l'època de les parelles. A mi m'agrada quan són grans. Bueno, t'entenen més, però jo quan tenen les parelles i tot, no et foten cas.

Però això de les parelles us ho expliquen,

els noviets o noviates que tenen? Bueno, els veus, més que res.

No t'ho diuen ni veus com van canviant. Sí, ja us provoco perquè m'ho expliquin. Ah, sí? Sí, home, clar. I s'atreveixen amb l'avi, també? Sí, perquè els sembla que és una relació diferent.

A tu, Antoni, ¿hi ha alguna cosa que així no et sàpigues imaginar de què serà, com serà ser avi? Aviam, clar, vaig veure els meus pares

amb els meus fills i naturalment vaig tenir relació amb els quatre avis. Jo els vaig conèixer, vaig tenir la sort de conèixer-los tots quatre. Alguns més que d'altres, però tots quatre. I no, jo crec que en general m'ho imagino tot. Em fa molta il·lusió això del canvi de conversa a mesura que es van fent grans, no? Això sí. Vull pensar que sabrem això que fa, que deia el Rafa, de seure, d'anar de passeig per la ciutat, ensenyar-los coses de Barcelona, per exemple, no? Descobrir-los aquestes coses. No, no, tot això, la veritat és que em fa molta il·lusió, però això encara trigarà una miqueta, perquè primer vindrà una criatura de volquers.

És més gran, i llavors, això que diuen que no se'ls explica res de tot el que era el franquisme i tal, els meus pobres, em van. Els tens fregits. Em van ple.

Ara no fallen, eh? Estic segur que els grans et pregunten a tu,

això de la política. Home, i tant, jo explicar-los. Escolta'm, explicar-los que la vida és dura, escolta'm, jo. Baixava amb cotxe, amb els nens, amb uns quants, i. Òbvia, et faran alcalde? Dic, m'acaben de trucar i m'han dit que no. O sigui, els nets devien ser dels primers que ho van saber, llavors. Però qui ha estat arrestada per un sí signo? I com s'ho van prendre, els nets? Bueno, van estar a punt de muntar un número en l'Ajuntament perquè volien escriure-se en l'alcalde.

De fet, la idea que us bombin va ser dels nets.

Va ser la versió més light. Nens, que s'ha de ser educats, s'ha de saber guanyar. A mi em serveix per explicar que s'ha de saber guanyar i perdre. No havies perdut, eh? Bueno, això és una explicació que està bé, però la veritat és que quan tu penses que saps el que hi ha i no ho ets, has perdut. T'havies guanyat. Això és el que expliquem en els partits i tal,

però la veritat és dura. N'hi ha algun que estigui interessat per la política o no?

No. No, no, però els interessa què passa.

I vosaltres que els teniu més grans, alguns voldrà seguir el camí de l'avi?

Sí, jo tinc un de 20, que està a la universitat, aquest sí, te'ls trobes, passes davant d'una mani

i és O sigui, també molt activista. I en el teu cas, algú que vulgui ser periodista o escriptor? Sí,

el gran vol ser periodista esportiu. Perfecte. I jo li dic, dic, no, faré l'error de dir-te que és un mal negoci, que busquis una altra cosa, si t'agrada. Diu que ho és, eh, però. Ja t'espavilaràs i te'n sortiràs, avui en davant.

Els meus sí que són, els interessen les coses, sí, tot això a Catalunya, sí, sí, sí.

I és molt interessant també veure el seu canvi de valors, o l'evolució, si no canvi, l'evolució, els temes de com es plantegen les coses. Això que et diem moltes vegades del futur, que si els joves veuen que no hi ha futur o no sé què, segur que ha sortit això a les vostres converses.

Sí, a veure, el més difícil jo crec amb els nets és intentar aprofitar cada etapa, perquè cada etapa és diferent, i amb unes descobreixen unes coses i amb unes altres, però després has de descobrir-los amb ells, perquè no és fàcil. Jo, per exemple, vaig tardar a descobrir que ells tres són un pack, a veure, pares separats per tant, molta vida i tu et penses que saben tot el que tu saps i tot de cop te n'adones que ells comparteixen. El que fan amb un avi, el que fan amb l'altre avi, el que fan amb la mare,

el que fan amb la mare. Però ells ho comparteixen tot. Quan tens quatre, ells són famílies diferents. I has d'entendre que això, pues.

Tenen coses en comú, ells, però tu no. I té gràcia, també, no?

No, i t'expliquen coses, i t'expliquen coses que em saben el que t'interessa. A mi em diu, sí, sí. Un dia li van dir l'àvia. Diu, no, em diu molt seriosa, és que tu no ets com una àvia. Què vols dir amb això? No, els altres avis. No sé què. Jo no tinc pinta d'àvia, m'ho van dir.

I no sabia si. És la Mag d'Auraní.

No, no, perquè les altres àvies no els pots dir res i tal. Ells consideren que eren com ells.

El fet de ser avis, el primer cop, us va canviar la manera de veure el món, també? De preocupar-vos del món que deixareu? No ho sé.

No. Potser l'haver tingut fills abans, no?

A mi jo crec que et preocupa quan tens fills. Sí. Dius, què passarà amb els fills? Això. Amb els nets, jo dic, escolta'm. Jo crec que em vaig veure diferent. S'espavilarà.

per les coses en el sentit coses que no hagués dit mai i que ara dic. Per exemple. I he escrit que és que jo pels nets, sobretot quan érem més petits, mataria i em deixaria matar. Que és una cosa que la primera vegada que ho vaig pensar em vaig horroritzar una mica amb mi mateix. No, jo dic, si quan els tens a coll a punt d'anar a dormir i se t'adormen aquí abraçats i veus que depenen de tu, et ve al cap de dir si ara aquesta criatura. Tingués una agressió determinada, jo em posaria davant. Sortiria un Rafael Nadal que no t'imaginaves que existia. No m'ho imaginava. Seria allò del guarda espatlles de la pel·lícula, d'estirar-me allà. En tu mala bala, no? En tu mala bala ho faria, perquè dius. És irracional, però jo crec que la raça humana té una cosa que és això, la necessitat de cobrir les necessitats essencials, que és menjar, suplugar-se i criar les cries. I això és això? I les cries és això, és a dir, primer són elles i anar-los aconvoiant fins que es valguin, després ja s'esmobilen.

La gran sort que tenim és que estan tots en bona salut. Això és el més important. El que fa patir és si un dia tenen alguna cosa.

El dia que l'Antoni ens ho va explicar. Vam fer una mica la conya de. Ui, això d'avi Antoni em fa sentir gran. Us va fer sentir de cop més grans? Això sí. A mi no. El primer cop que deien A mi em fa sentir gran.

A mi em fa sentir gran perquè estic gran, eh? Ja no. És que som grans. A mi no. Jo sí.

No hi ha aquí. Xavi, no expliquis que tenim tu i jo la mateixa edat, eh? Ah! Ah! Si vols diré que en tinc 56, però no és veritat. No, no, no, no. Un temps penses, em faig gràcia, però estés igual.

L'edat no perdona. L'edat no perdona. L'edat no perdona.

Per tant, gran t'hi fa sentir i les pastilles que comptes cada demà. Els nets fins i tot et donen un punt de contacte.

Et fan xoua, et fan xoua. He sentit algunes converses de tu. Tu quantes pastilles? Sí, sí.

Però no sé si també demanen més energia de la que potser un avi té, o no. O l'energia es genera sola amb. No, hi ha vegades que et demanen des de la que tens, això sí.

Jo sempre dic, fins que vaig complir 75 anys, anava tot bé. A partir dels 75 notes el pes dels anys. I això és inevitable. Dius, com camines? Doncs pitjor. M'han posat una pròtesis de xonoll. Jo dic, escolta, com recuperes? Continua caminant coixa. El metge em diu, no, no, estàs molt bé. Jo dic, bueno, estic ben fotut.

Home, no. Però ara faries un míting, eh? Si ara et criden, faries un míting. No, ja no toca.

El pujol diria no toca. Per què? Perquè el que hem de fer els que som una mica grandets és no impedir que puixin els altres. Això és bàsic, això també t'ho ensenyen els nens. Els nens fan el seu paper i nosaltres hem d'entendre que ja no ens toca fer segons què. Diuen, no, és que jo encara vull estar a primera fila. Home, jo crec que ens equivoquem. Ja no hem d'estar a primera fila, hem d'ajudar que n'hi hagi uns que estiguin a primera fila.

I mentrestant, fer Davies, i avui t'hem volgut fer

aquesta classe accelerada. Us agraeixo moltíssim, feia molt de temps que no m'emocionava tant en un estudi de ràdio,

i us agraeixo molt, Xavier, Magda, Rafa. Encara més consells n'anirem donant, eh?

Podries fer un grup de WhatsApp. El tema de fer-lo del Barça, com ho heu fet?

Això no et preocupa més? Que no et sorti. No diguem de quin equip.

El més gran és obsessionat

amb el Barça. Malalts del Barça. No n'hi ha sortit cap, de l'Espanyol.

No, però amb ell. Tots tres són, i molt radicalment, Atlético de Madrid. Algú malament es fe, entre perquè tres. El seu pare ho és. El pare és de l'Atlético de Madrid. I, per tant, jo ho accepto. No has intentat.

Les herències són comunals. Millor de l'Atlético que del Real. A dintre del mal, sí.

Si tens un net que se't fa del Real Madrid, quedes atabalat.

Aquest no ve els divendres. Tinc un punt de comunió, que és el Girona. Són tots socis del Girona, són abonats. Està bé, eh? Per anar a veure el Girona a Andorra, vaig agafar, des de Barcelona, vaig anar a Llinars, Vaig carregar, vam anar a Montilivi, vam veure un partit, els vaig tornar. Ahir em va fallar la petita perquè és jugadora de bàsquet, juga amb el Juventut, té 12 anyets. Que van disfrutar perquè ens van pagar una pallissa. I ja li havia fet els bocats. Van pagar una pallissa al Barça. Em va trucar i em va dir, avi, és que hi ha el Juventut Barça i el vull anar a veure.

Basta, el faràs soci només néixer? Bueno, jo vull dir, això, això. Els meus, el dia que han nascut, ja són soci.

Sí o no? Suposo que sí, però. Sí o no? És una cosa que has de parlar amb el seu pare. Que has de parlar amb el seu pare?

Home, no. Jo ho faré als avis. A mi em fa molta il·lusió.

Jo els apunto un dia que neixen. Clar, no fotem. Si no, t'equivoques. Ara, ara, ara. Això també és molt important. Hi ha una imatge sensacional de Xavier Trias fa molts anys en un partit, quan era conseller de la presidència. Ah, sí. Que enfoquen. Hi havia una càmera permanentment enfocada a la llotja. Bueno, fotien uns salts contra l'àrbitre, no sé què, era un Barça-Madrid. I arriba a casa i li diu a la seva dona, diu, em sembla que avui m'he comportat bastant, eh? Passen les imatges per televisió i se'l veu.

Bueno, jo soc molt explosiu en el Barça. Clar, a tots. Una mica massa i tot. Perquè reconec que em deixo portar per les emocions.

Jo els apunto el dia que neixen. No sé, que no hem pogut escollir gaire.

La Mag no ho té clar. Xavier Trias, gràcies per venir. Mag Doranic, moltes gràcies per acompanyar-nos. Rafael Nadal, gràcies també per venir. Gràcies a vosaltres. El mateix dia.