Antoni Trilla: "Expliquem als futurs metges que han de ser humils i bones persones"

Avui començo.

La història d'avui és una jubilació, però per entendre quin és el protagonista ens haurem de remuntar uns anys enrere, quan en aquesta casa sonava això.

I ara, com cada dia, saludem Antoni Trilla, doctor, com sabeu, al cap d'Epidemiologia de l'Hospital Clínic de Barcelona, cap de Malalties Infeccioses. Molt bon dia, doctor. Molt bon dia, Mònica. En les últimes hores s'han confirmat 472 nous casos, els morts augmenten a 41 i a una seixantena de persones han estat greus. ¿La contenció està mostrant algun resultat o el nombre d'infectats continuarà augmentant encara en els pròxims dies?

Això era el 18 de març del 2020. La Mònica Terribas, en aquell moment al capdavant del Matí de Catalunya Ràdio, connectava amb el cap d'Epidemiologia de l'Hospital Clínic de Barcelona, el doctor Antoni Trilla, per saber com evolucionava la pandèmia del coronavirus. Tot just estàvem al començament, he dit març del 2020. Mònica Terribas parlava de 41 morts i, per desgràcia, vam arribar als 27.000. Durant mesos, a través d'aquests micròfons de Catalunya Ràdio, el doctor Trilla, cada matí, ens va estar explicant quina era la situació d'aquella pandèmia. Amb tranquil·litat, sense donar falses esperances, ens va fer dia a dia una radiografia de com es comportava aquell virus que va capgirar les nostres vides de dalt a baix. Les seves explicacions el van convertir en una veu de referència. Han passat més de sis anys d'aquell mes de març en què ens van confinar. Hem recuperat la normalitat i la pandèmia ara sembla un malson llunyà per a alguns. Com tots nosaltres, el doctor Trilla va reprendre la seva vida professional, va tornar a la seva feina al clínic, a les seves classes a la universitat, fins aquest 30 de setembre passat, en què s'ha jubilat en complir 70 anys. Aquell dia, els alumnes de la Facultat de Medicina, companys, amics, li van fer un passadís des del daganat fins al paraninf com a reconeixement a tota una vida dedicada a la medicina. I avui el tenim a la nit dels ignorants. Doctor Antoni Trilla, bona nit, com està? Bona nit, Marta.

Molt content i encara emocionat.

Encara emocionat perquè aquell passadís. Jo vaig veure les imatges que es van penjar a xarxes socials i jo crec que el doctor Trilla feia el cor fort, però que per dintre s'estava com desfent.

Diagnòstic encertat. Sí, ens toca aguantar i més davant d'una situació aquesta, però realment, com que va ser tota una sorpresa que van preparar els meus companys i jo no em vaig enterar de res, la veritat sí que és que el diagnòstic és bo. Cor fort, aguantant, perquè dius si em desmorono aquí. Primer tindríem que veure quin estudiant em reanimava, no?

Aquest és l'altre, a veure si eren bons, no? A veure si aquest em pot reanimar o no. Després de tants anys, costa fer aquest pas al costat? Perquè, clar, si sumem els anys de feina amb els d'estudiant, no sé què ha comptat, com més de 50 anys al clínic, no?

51, 52. 51, 52, sí, sí. Són molts anys, però. Afortunadament amb un hospital molt bo que m'ha ensenyat moltes coses amb una facultat que també m'ha permès fer moltes coses i com que això Marta és el DNI ja saps que hi ha un dia que tens que canviar aquesta situació i. Idealment et prepares mentalment, sempre arriba aquest dia, i quan arriba aquest dia dius, bueno, ara farem una vida diferent. No sé encara exactament com ho organitzaré del tot, però sí que sé que seguirem fent coses, seguirem estudiant, seguirem podent col·laborar amb l'hospital i amb la facultat, amb una altra i que, a més, en el cas de la facultat, la deixo en molt bones mans al doctor Nicolás, que és el Degas, i, per tant, li tocarà a ell ara i al seu equip fer coses noves, i jo encantat, bàsicament.

Ara, just abans de començar la conversa, li deia al doctor Trilla felicitats per la jubilació. Dic, no sé si s'ha de felicitar o no, i anava mirant l'agenda i deia, home, l'agenda se m'està buidant, però a poc a poc, encara em queden moltes coses.

Encara queden coses i me'n posarem de noves. Evidentment, tindrem molts més forats per fer altres coses que no són estrictament les de la feina o les de l'estudi, però crec que amb un bon equilibri, en el meu cas, amb la meva professió, crec que és necessari mantenir un contacte amb la realitat, amb el que passa en el món, preparar algunes coses per explicar on toqui. Bueno, encantat. Repeteixo aquesta paraula perquè realment és això, no.

Suposo que les coses més burocràtiques, que són les que fan més mandra quan estàs treballant, poden desaparèixer i queden, en el fons, la que sempre et mou en aquesta professió, que és la vocació. I si pots donar classes magistrals, si pots fer estudis conjuntament amb no sé qui perquè ho demanen, tot això és molt agraït, tinguis 70 o tinguis els que tinguis.

Exacte. També t'has d'aguantar la neurona, que dic jo en el nostre cas, doncs perfecte. És veritat, molta burocràcia cau, burocràcia o reunions que has d'assistir i això et dona també una sensació de més tranquil·litat i especialment de més control del teu temps.

Jo vaig veure aquelles imatges que ara em deia que feia el Corfort. Durant tot el recorregut portava una banda acadèmica de color groc que li penjava per davant i per l'esquena. Però hi havia una cosa particular i és que a l'esquena hi portava un escut del Barça. I de tant en tant s'aturava enmig de les escales i assenyalava a l'esquena allò que fan els jugadors de futbol. Perquè el doctor Trilles és molt del Barça?

Molt del Barça, des de petit. Gràcies al meu avi. En aquelles èpoques entraves amb l'avi com mig camuflat i podies seure el mateix seient des d'aleshores i. Una pelicula argentina molt bona, em sembla que de La sonrisa de tus ojos o algo així, dèiem un moment, estàvem buscant algú i diu, com el podem trobar? Diu, amb un assassí, en concret. Diu, el podem trobar a l'estadi? Diu, per què? Diu, perquè en aquesta vida es pot canviar de moltes coses, però mai es canvia d'equip de futbol. Ben vist, ben vist.

Clar, en aquest acte li van donar una samarreta del Barça amb el 10 a l'esquena. Sí, i firmada per la Itana. I firmada per la Itana. Clar, a Can Barça el 10 el porta la Minya Mal. Abans el Messi, per tant, és els millors. El doctor Trilla també ha estat un 10? Home, jo crec que no,

és una massa bona nota. Això és per la Minya Mal, pel Messi.

No, però a veure, no comparem la Minya Mal amb la feina que ha fet el doctor Trilla. No, no, no, no, no, no. És molt més difícil la de la Minya Mal. No, no, no, no. És molt més maluosa, el doctor Trilla.

Deixem-ho que contribuïm de diferent manera.

No, no, de molt diferent manera. Fins i tot vaig veure un tuit, ara es diu una publicació X, del doctor Jaume Pedrós, l'expresident del Col·legi de Metges, que deia, quan algú fa les coses molt bé i amb molt d'esforç i constància, amb humilitat, i a més ho fa de manera excel·lent, passa això. I és aquesta imatge fent el passadís als alumnes. Hi ha conceptes. Que avui dia crec que s'han de remarcar, que és el tema de l'esforç, la constància, i un altre que va molt al costat de la bona gent, que és la humilitat, que no sempre es porta, això. I són tres valors que trobo que en un metge, en tothom, però en un metge. Són essencials, essencials.

Ens pot sortir més bé, ens pot sortir més malament, pot ser més brillant fent determinades coses, però és evident que nosaltres tractem amb persones. Persones que estan malaltes, les seves famílies, tractem amb els nostres companys i per tant has de tenir el punt correcte d'humilitat encara que pensis que ho has fet molt bé o que aquestes coses. I això els intentem també explicar als alumnes. Els diem que han de ser bones persones, han de ser humils, han de tenir valors, moltes coses que no són exactament el vull ser el millor cirurgià o vull ser el que millor diagnostica, no?

I això a vegades en una classe no s'ensenya, a vegades també necessites una mica de matèria primera de cada persona, no?

Crec que la tenim, en general, sempre pot haver-hi alguna excepció, però jo crec que les persones, els estudiants, els alumnes que ens arriben a la facultat, com que saben que això forma part del seu aprenentatge, s'han d'esforçar, n'hi ha que els surt més fàcil, n'hi ha que els surt més natural, però s'han d'esforçar en dues àrees que són molt importants. Aquest sentiment de tranquil, humil, i comunicar. Saber comunicar. I escoltar. Parla i escolta què diu la família, després parla tu, parla amb el pacient, i els diem que s'entrenin directament, com els futbolistes, és a dir, sí home, i tant. N'hi ha que ja han fet activitats socials, n'hi ha que tenen més facilitat d'estar en públic, n'hi ha que són molt tímids o molt introvertits, i els intentem ensenyar algunes coses, però especialment que també que es vagin entrenant, sí, sí.

Amb tota aquesta generació d'estudiants que en aquests moments volen ser metges i que estan en el procés. A vegades preguntes a professors d'altres facultats i dius, com tenim el nivell aquest any? I a vegades, no, aquest any més justets, aquest any. Com tenim el nivell dels futurs metges en aquests moments, doctor Trilla?

En una situació que realment és complicada perquè tenim unes notes d'accés molt altes i es valora això, la nota d'accés, Jo diria que la immensa majoria dels alumnes entren en un molt bon nivell i especialment saben que són tots igual de bons, per entendre'ns. Són aquella gent que està acostumada majoritàriament a treure molt bones notes, que no ha suspès mai a l'institut, que han sigut sempre brillants i les primeres coses els diem, aquí comenceu tots des del zero i no intenteu ser els millors perquè ni val la pena ni té cap interès perquè n'hi ha molts que són molt bons. Uns seran més bons en unes coses, altres en els altres. Sí que és veritat que n'hi ha que reconeixen que tenen algunes mancances particulars d'algunes àrees i una de les coses que es diuen sempre que entren és a mi m'ha costat molt entrar aquí, a mi m'agradaria molt ser metge, el que em porta aquí és intentar ajudar els altres majoritàriament i per tant sé que m'hauré d'esforçar més. Més o molt en aquelles àrees que potser no tinc tan bones o tan desenvolupades com altres. La cultura de l'esforç inculcadíssima. Sí, però també els rebaixem el punt de l'autoexigència. Vull dir, soc molt autoexigent i de seguida trec una nota que no sigui tan bona, és igual. Això és una carrera de fons. I a més és una carrera que el dia que acabes el grau continues corrent. A la residència i tota la vida continues estudiant. Per tant, tranquil·litat. Amb tot el temps,

aquests 51 anys entre una cosa i l'altra, que l'ha fet moltes coses, però la gent, per això hem començat amb aquest moment quan entrava al matí amb la Terribas, la gent el té molt associat a tota la pandèmia, evidentment, no? És el pitjor que li ha tocat gestionar en la seva vida professional? Sense cap dubte.

Excepcional. Jo diria pitjor, pot haver-hi algun punt puntual de la meva vida que dius, home, això ha sigut molt dur, però en principi allò va ser, especialment aquest tall que heu posat, els primers mesos, va ser una situació realment molt, molt, molt dolenta, perquè hi havia molta incertesa, dolenta perquè els malalts anaven augmentant, augmentant, i hi havia moments que deies. I dolenta perquè tampoc teníem ni tota la informació ni com teníem que actuar fins que les coses van començar a aclarir una mica i gràcies també s'ha de dir a unes mesures que van ser molt dures inicialment i que probablement es podrien ara a la llum del que sabem revisar una mica, la ciutadania es va comportar d'una forma extraordinària majoritàriament. I això va evitar que en els primers mesos es col·lapsés el sistema sanitari, que era el que més por ens feia. I després ja a poc a poc, com has dit molt bé, han passat molts anys, això ja no és una amenaça sanitària en aquests moments, tot i que el virus continua per aquí, però amb unes condicions molt diferents. Però una etapa realment excepcional, difícil, però també des d'un punt de vista professional, única.

Única, excepcional, sí, ho ha dit. Vaig llegir una entrevista, crec que era a La Vanguardia, que deia que la pandèmia, en el temps de la pandèmia, va veure el millor i no va dir el pitjor, potser va dir el menys bo de la professió. Correcte. A què referia?

És una situació amb la qual és tan extraordinària que de vegades persones que tens amb una consideració especial, perquè dius aquest és molt bon tal o molt bon professional d'això, doncs per raons diferents, moltes, alguns van literalment com desaparèixer o inhibir-se o fins i tot. O colapsar, no? Sí, colapsar, o ens deien que ho estaven fent tot malament, o eren molt catastrofistes des d'aquest punt de vista. I, en canvi, potser la part més bona és que va arribar un moment que allò era tan difícil per fer-ho d'una forma, diguéssim, ordenada o reglada i seguint totes les instruccions, que paradoxalment es va donar la instrucció de fer el que pugueu, per entendre'ns, i fer el millor que pugueu. I aleshores la responsabilitat de moltes coses va passar a la gent de primera fila, que ho feia cada dia, i alguns no els tenies identificats. I a partir d'aquell moment vas dir, ostres, aquest company, aquest enfermer, aquest metge, aquesta metgessa que no la teníem especialment vista. Endavant, tranquil·la, va muntar coses, va tirar endavant tot un equip, i això em va semblar a mi un aprenentatge extraordinari, perquè dius tothom és bon capità quan la mare està en calma. Sí, exacte. Però quan hi ha tormenta es veuen els bons capitans. És el mateix, no?

Les vegades que he hagut d'anar al clínic encara hi ha una imatge que encara m'esborrona quan estàs en un lloc esperant i veus en els passadissos les, no sé com es diuen, però les tomes de l'oxigen que hi havia en els passadissos que hi continuen sent. Hi ha vegades que no te n'adones i a vegades que t'hi fixes i dius és que això estava ple de llits i això estava ple de gent que no sé si hi són o no hi són, eh?

T'ho explico perquè és exactament això, però amb un petit matís que encara li dona més valor al que acabes de comentar. Nosaltres anàvem intentant avançar-nos una mica el que podia passar, veient com anava, puja, creix, aguantarem, no aguantarem, i va arribar un moment que es va pensar, amb els llits que tenim i tots els canvis que hem fet, potser no podem atendre els malalts que ens arribin el dia de demà, no?, Llavors es va decidir canalitzar l'oxigen, aquelles tuberies que tu has vist a la quarta planta, que és un passadís, com dius tu molt bé, són tuberies d'oxigen amb els aparells que permeten connectar les mascaretes, no? I llavors va pensar que si necessitàvem allò, ho ompliríem de lliteres, amb malalts, connectats a l'oxigen, si és que hi havia suficient oxigen, que en principi era que sí, no ho vam tenir que fer servir. Però després es va prendre la decisió, això no ho retirarem. Ha quedat allà. I per mi és el record més important de la pandèmia, perquè dius, no ho vam fer servir, afortunadament, no ho hem retirat perquè potser algun dia ho vam fer servir, però no ho hem retirat especialment perquè veiem lo a prop que vam estar de necessitar mesures. Extraordinàries. Aquest era el pla B i encara en teníem un altre que era portar els malalts a la facultat de Medicina amb bombones d'oxigen si és que no ens cabien. Vull dir que la cosa va anar. Vos havíeu d'anar avançant perquè tot anava tan ràpid. Tot anava molt ràpid i els primers mesos especialment pujaven molt ràpidament els malalts, els malalts més greus, desafortunadament els que van patir les condicions més dures de la pandèmia i per tant ens havíem de preparar per allò que dius no tenim més espai, tindrem que inventar espais.

Crec que va ser cap a finals de setembre o ara a principis d'octubre que hi ha hagut una mica de repuntada de casos de Covid, una cosa lleu, està clar, però és allò que de tant en tant és aquella campaneta que diu eh, que no me n'he anat, que no sé si un dia em tornaré a tombar i faré no sé què.

S'ha anat acostumant, i nosaltres amb ell i ell a nosaltres, per dir-ho d'alguna manera, és com més estable, és veritat que van haver-hi, i molta gent va dir, ha tornat la Covid, i és el que dius tu, no, no, perdoni, no ha tornat, estava per aquí, exacte, estaria despistat o estaria on sigui, però estava per aquí. I ara, afortunadament, aquest petit repunt a les últimes estadístiques o gràfiques del sistema de vigilància de Catalunya ja va de baixa. Per tant, què pot passar? Pot passar que baixi, que torni a pujar d'aquí uns mesos, i especialment ens importa anar-lo seguint. Perquè la possibilitat que faci un canvi molt important, una nova variant que ens torni una mica enrere, existeix, però cada cop és menor, cada cop s'assembla més als anteriors, als virus que van canviant constantment, però són tots de la mateixa família en aquests moments, i per tant, les moltes infeccions que hem patit, molts els ciutadans, les moltes vacunes que afortunadament ens hem posat molts ciutadans, ara fa que això no ens faci tant de mal, i per tant estem en un estat de més equilibri amb el virus. Ja veurem si continua per aquí, que és que sí. Això no ho sap ningú, tampoc? No, no ho sap ningú. Del cert, podem jugar entre nosaltres el que vulguis. És veritat que altres coronavirus, que no sabem exactament com van començar, però que no van començar amb una pandèmia, ara provoquen refredats, per entendre'ns. Per tant, no sabem com acabarà aquest, ni quan. Bueno, el continuarem trobant

segurament a moltes aules en algun moment, en molts treballs que el requereixin, i passejant per aquí a prop, no? Encara té el gosset.

El que fèiem les entrevistes amb la Mònica, que era l'hora de passejar el gos, era l'única, perquè a les 8 ja havia d'estar al comitè de crisi de l'hospital. Aquella es va morir, es va morir de vell i vell, un gos molt un bulldog francès que jo me l'estimava molt, i aquest. Els dos gossos són dels meus fills, vull dir, o sigui que no. Sí, però els passeja el pare. Jo faig d'avi, sí, d'avi, i evidentment me'l crio el gos, que és el que toca en els avis, també. I aquest és un labrador molt maco, i la seva ruta de passeig una de les seves rutes de passeig passa sempre per aquí davant de Catalunya Ràdio.

Doncs mira, aquí segur que ens trobarem. Doctor Antoni Trillà, moltíssimes gràcies, moltes felicitats per la feina i a gaudir també d'aquesta nova etapa, amb menys reunions i més temps per passejar el gos o per tocar el piano o qualsevol altre instrument.

Per passejar el gos, segur. Moltes gràcies, bona nit. Gràcies a tu, Marta.