"Aquesta nit passarà la guilla", d'Antoni Pladevall

Comptes per anar a dormir amb Anna Maria Ricard.

Doncs ha arribat el moment també avui de saber a qui dedicarem els últims minuts del programa aquesta setmana. Anna Maria Ricard, bona nit. Bona nit. Com estàs? Molt bé, i vosaltres? Molt bé. Després de la setmana passada i els llits de la Carme Guasc, aquesta setmana què ens portes? Ens n'anem al camp.

Al camp. Aquesta setmana us porta un autor que ens retrata el món rural, però no un món rural idílic o idealitzat, no. Ens trobem en un món dur i en transformació, on les persones que hi eviten estan una mica atrapades. Ah, sí? Sí. Es tracta del llibre Aquesta nit passarà la guilla, d'Antoni Pladevall, i està publicat per prova. Molt bé. Antoni Pladevall va néixer a Taradell, és doctor en filosofia clàssica i professor de grec i llatí. I aquest és el seu primer llibre de relats, després de construir una carrera com a escriptor a massajos, proses poètiques, articles i diverses novel·les, algunes d'elles premiades, com per exemple Terres de Lloguer, Premi Pini Soler i Premi Amat Piniella, o La papallona negra, Premi Carlemany. També va fer unes memòries d'infantesa, el dia que vaig fer 8 anys, que li van valdre el Premi Prudenci Bertrana. Llavors ell va explicar en una trobada amb periodistes, això em va agradar, que tot just començar a escriure el que ell volia fer era un llibre de contes. Ah, sí? Era el que desitjava, i en canvi li va sortir la primera novel·la. Mira tu, veus? Que fàcil. 25 anys després ha aconseguit escriure aquest llibre de contes. Un llibre de contes. Molt bé, molt bé. Aquesta obra, diuen, té més humor respecte a la seva obra anterior. I per reivindicar aquest humor, Plata Valla ens col·loca una cita de Pere Caldés, just començar el llibre, que diu així. L'humor és un element de legítima defensa davant la vida. Molt bé, hi estem molt d'acord. Molt d'acord, molt d'acord. L'autor també reivindica la poesia com a base de treball de la llengua. Ell ho diu millor, diu, la poesia és l'obrador més important de la llengua. No és el primer contista que ens trobem que assenyala la importància de la poesia a l'hora de posar-se a escriure i també a l'hora de llegir. Fer una lectura pausada per poder, diu, mesurar el sentit, el pes i la música de cada paraula. Ens demana això, que fes una lectura pausada. Molt bé, ho farem, ho farem, ho farem. I aquesta nit passarà a la Guilla, que és un títol que és interessant, consta de 12 contes que ens transporten, com dèiem, a un entorn rural que, com veurem, no té res de bucòlic.

No, eh? Doncs que segons qui es pensa que tot és bucòlic, doncs no. Per tant, amb quin conte començarem a conèixer aquest món de l'Antoni Pladevall? Doncs amb un inspirat en un fet.

Real. Ho va explicar la periodista Tora Soler en un article al Punt Avui. El 2021 un pagès va sabotejar, no direm com, al rali de cotxes Les Corbes Legend i se'n va muntar una de grossa, el va sabotejar. I es veu que a Pla de Vall, juntament amb la periodista, se'n va anar cap allà on havia passat tot i van intentar parlar amb el pagès sabotejador, que no es va mostrar especialment col·laborador amb ell. No li va agradar, no, ja ho veig. Tot i això, Antoni Pladevall el va convertir en el protagonista del seu conte Frenada d'emergència, i amb aquest conte començarem avui, Marta, llegirem la primera part, i demà en llegiràs la segona. La segona, molt bé.

Doncs vinga, va, a veure què ens dona aquesta Frenada d'emergència.

En tornant de repartir la farina als vedells de la penúltima cort amb una galleda a cada mà, s'aturà de sobte, com si s'hagués sentit una punyida forta al pit, a una cama o a l'entrecuix, al costat de la pica llarga de l'aigua que es renca al costat del gran portal d'ovellat de Vall d'Oriola. La afiblada, però, no és pas física. Un pensament constant incrustat al cervell durant molts dies de mortificació i de nits d'insomni li aviva de nou la ràbia que el cor seca i li desterota la pau. ¿De què una estona, mal el món s'ensorri, tirarà endavant d'amagat de tota la família? Si cap d'ells en saber res ho imaturaria de seguida, el pla tan arriscat com improrrogable que far del menyspreu amb què el tracta l'Ajuntament ha preparat tot sol en defensa dels seus legítims interessos. Ell no volia pas arribar a l'extrem actual perquè a ningú no li agrada complicar-se la vida. Però l'atac injust de que torna a sentir-se víctima no li deixa cap altra opció. Les paraules, tantes com n'ha arribat a gastar, finalment no han servit de res. Totes han estat dites i escrites endevades. Aquesta és la pura veritat. I el fracàs clamorós de tanta i tanta insistència l'ha abocat ben a contracor a l'enfrontament directe. Tirarà pel dret, veiem que és el valent que l'atura. Li dol molt, això sí, no haver pogut refiar-se de ningú. Tots els altres pagesos que dues setmanes enrere,

mentre esmorzaven a la fonda del poble un dia de mercat, havien donat el seu suport a l'acció de protesta, entre altres el seu cunyat, en Cinto de la Codina, l'un rere l'altre se n'han anat desdient per telèfon o presentant-se al mas amb excuses de mal pagador. Et dono tota la raó tota, però jo no tinc tants pebrots com tu. O amb al·lusions dramàtiques a la falta de senderi i a la temeritat elevada, potser delictiva i tot, de la proposta. No hi vol pensar ni un segon més perquè li cou massa aquesta inesperada deserció general, però ell creu de debò que la seva decisió és tan justa i legítima com qualsevol altra i, per tant, ni res ni ningú no el frenarà. Ja veurem qui riurà més aquest migdia a l'hora de dinar. No li costa gaire imaginar-se que tothom, admirat del seu coratge, se'l posarà la boca entre cullerada i cullerada. L'Hilari té uns collons més grossos que un toro, vato a Déu. Ni tampoc que més d'un i de dos poden fins i tot arribar a penedir-se de no haver estat al seu costat en el moment que els necessitava més. Els desertors coneixen de sobres els detalls del pla. I només espera que cap d'ells no hagi corregut explicar res als interessats. En fotrien una bona putada als malparits. Li esguerrarien l'operació. Encara que a tothom li

va prometre que callarien com uns morts. Sovint el corc, porfidiós de la por, l'assalta a qualsevol lloc de la casa o de la propietat. No pot evitar maliciar-se que li poden segar l'herba sota els peus, sobretot quan s'asseu a taula a les hores de dinar o de sopar. I encara més quan al vespre es fica al llit, no para de girar-se inquiet, fet un sac de nervis d'una banda i de l'altra fins que no acaba amb el llençol ben rebregat. El cunyat no l'amoïna pas perquè hi confia plenament, però per desgràcia no pot dir el mateix d'en Miquel de la Coromina. No li ha fet mai el pes, mai, el posat nyeu-nyeu i desmenjat que gasta, i davant una possible delació no dubta gens que ell en seria el candidat més ben posicionat.

El coneix massa i ja ha tingut temps de sobres de prendre-li la mida. De petits, quan jugaven al pati de l'escola o anaven d'excursió fins al castell o al riu, es queixava de tots els companys i no parava de descobrir-ne les trapelleries a la mestra. L'alcalde Pedrós és el gran culpable de la comèdia de les curses de cotxes que travessen embogits per la seva propietat. Cada primavera, cada primavera, no se'n descuida mai, permet la celebració de l'etapa oficial que computa pel Rally Legend les corbes, amb dotzenes de cotxes que fan un rebombori de mil dimonis i centenars de persones enfilades als marges de la carretera que segueixen la cursa, dretes o assegudes, amb una actitud sovint incívica. I mesos abans de la cursa, per si encara no fas prou, també concedeix alguns permisos puntuals als corredors que volen entrenar-se. De manera que el tancament obligatori de la carretera durant el matí de qualsevol dia feiner perjudica la mobilitat dels pagesos que necessiten entrar o sortir dels seus camps amb el tractor. Ni l'alcalde ni cap dels regidors no s'adonen de les molèsties greus que comporta la parafernàlia de les curses i com que ja fa massa temps que dura. ¿Se li ha acabat la poca paciència que li quedava? Un parell de mesos enrere, quan va saber que tornaria a celebrar-se el baral, la maleïda cursa de cotxes, va córrer de seguida cap a la casa de la vila. No hi ha anat un sol cop, no, sinó tres, quins febrots que tenen, a exposar la seva legítima demanda. Però no li vam voler donar la raó. La primera vegada l'alcalde no hi era, al seu despatx. Cosa gens estranya, perquè en Pedrós, ocupat com està amb la feina de la gestoria que dirigeix, hi mata poques hores a la setmana. I la segona, després que el fes seure molt amablement a la cadira i escoltés els seus arguments amb una mirada prou atenta i les mans encreuades damunt la taula plena de piles de papers. Finalment li va dir, el que ja es temia, que presentés, com les altres vegades, unes al·legacions ben argumentades a través d'una instància i que, en acabat, ja es resoldrien a favor o en contra de la seva petició, la qual, tal com es podia figurar, estava condemnada al fracàs. Una altra instància, la carregosa instància que no volia de cap manera perquè mai no li havia servit per aturar ni una sola cursa. Ell volia que l'alcalde, embestit del poder i l'autoritat que li atorga el càrrec, fes valer directament les seves influències sobre els organitzadors del reconsegret rali. Aquell dia va passar de llarg del taulell d'atenció al públic i va abandonar l'edifici municipal renegant com un oriol. Estava tan enfadat que no pensava pas votar mai més en Pedrós. Com que en democràcia el vot és sobirà, va decidir que la seva papereta a les properes eleccions seria per l'alcaldable que en plena campanya electoral es comprometés a oposar-se frontalment a les curses diabòliques de cotxes.

L'endemà mateix, però, va enfilar de dos en dos, ben emmorriat i amb les galtes enceses, els graons lluents de l'escala, que no sigui dit, hòstia puta, que no he seguit la collonada del tràmit que porta a les oficines, i un cop planificat davant del taulell, demanar a la noia de torn, la mirada severa i la veu greu, si li podia lliurar un formulari d'instància. El va agafar d'una rebolada, gairebé com prenent-li de les mans. I després d'ordenar les idees que li volien al cap i que eren si fan o fa les mateixes de cada any, es va seure mig girat de costat, les cames fetes un bolic, a la taula rodona de davant del taulell. Va atibar un bolígraf del pot metàl·lic reixat que tenen a disposició de tothom i va procurar, tot i els nervis que el tenellaven, escriure-les a poc a poc, sent, sapré, s'amplien fins i tot, algun dels arguments amb paraules noves. Que se li acudiren a la manera d'un auxili providencial, i sobretot fent una lletra molt clara i entenedora, no fos cas que tinguessin l'excusa barata que no havien entès què els demanava. En retornar el full emplanat i signat es va fer creus de la plom en què havia dominat la petita tremolor que només deprema la punta del bolígraf contra el paper i havia començat a disparar la madreta. La lletra del goig que feia no semblava per seva i aquell control inesperat del pols li feu pensar durant uns segons que potser li donaria molt bona sort.

Tot endavant, les passades dues setmanes, un dimecres a mig matí, un guàrdia municipal, que no semblava gaire xerit, es va presentar a Vall d'Oviola amb la carta closa que contenia la resposta acordada en la darrera sessió de la Junta del Govern, que no es podia impedir de cap manera la celebració de la cursa de rali. Malparits, més que malparits, que el tercer dissabte de juny, és a dir, avui mateix, havia de passar per la carretera nova que travessa les terres de la seva propietat i les de cinc pagesos més del municipi. Perquè complia tots els requisits legals que s'exigeix a un esdeveniment esportiu de la seva naturalesa. Tancada de cop la porta als morros, el món li va caure al damunt. Es va treure de seguida l'encenador que du sempre la butxaca dreta als pantalons i, encegat de fúria, va calar foc a la carta abans que el guàrdia tingués temps d'arribar al trencant de la carretera. I encara va trepitjar-ne, així que arribaven a terra les boliaines de paper cremat amb dues i tres passades rabioses de les espardenyes. Aquell dia no només no va voler dinar, sinó que es va passar totes les hores que quedaven de sol, rondinant i aixecant la veu a tothom, a la dona, als fills i fins i tot a la seva mare, pobra dona, malalta del cor i amb la mobilitat molt reduïda. Estava molt enfaristolat, com fora de sí. Li havia quedat molt clar que l'alcalde, primer de paraula i després per escrit, no li volia fer costat i de molt bona gana li hauria escopit un gargall a la cara. Un cop rebuda, la garrotada de la carta del que endavant ja s'esperava, cada dia que ha passat li han anat i vingut pel cap empaitant-se com beneits un parell de pensaments porfidiosos. Que la renovera escandalosa dels cotxes li esbararà de nou les vaques que pasturen els llenques de bosc que moren a la carretera. Quina llet, eh? Quina llet voleu que facin llavors, me casumdena? I que la gentada, desvegada, incívica, que s'enfilarà pels marges de la seva propietat per seguir la cursa en directe, li deixarà, com sempre, no només l'herba ben aixafada per not i mig morta, sinó també, brutícia, entre tota mena, escampada alegrament per tot arreu. Amb bolcalls entrepans, pelolles de plàtan, poma i mandarina, closques de nous i cacauets, llaunes de cervesa i de refrescos, ampolletes d'aigua, envasos de iogurts, mocadors de papers gastats i, sobretot, bosses de plàstic de totes mides i colors. L'escarment que arrossega afegeix agró a l'escena odiosa de les deixalles abandonades pels marges i trencants de Vall d'Oriola, que ja s'imagina veure aquesta tarda, a l'acabament de la cursa, un cop se n'hagi retirat el públic tan partidari de cremar benzina en debades com mal educat i poca solta. Ui, ui, ui, ui, ui, ui, ui. O sigui que tenim un pagès molt enrabiat, ara mateix.

I amb alguna idea que veurem demà, no?, Veurem com acaba aquesta història. Mare meva. Molt bé. Doncs res, a veure com acaba. Gràcies, Ana Maria. Fins la setmana que ve.