Archivocine, la col·lecció cinematogràfica de Lluís Benejam

Aquesta nit us volem explicar una història de pel·lícula. Passa a Capmany, un petit poble de l'Alempordà que té uns 700 habitants, i el protagonista és en Lluís Banejam, un jubilat de 72 anys que tota la vida es va dedicar a les arts gràfiques. De l'argument, us podem revelar que en Lluís, a l'última planta de casa seva, hi té una col·lecció sobre cinema amb més de 150.000 objectes. Només perquè us en feu una idea, té 36.000 cartells de pel·lícules, 22.000 guies publicitàries, 16.000 programes de mà i referències de més de 40.000 cintes que s'han estrenat a l'Estat des del 1929 fins ara. També hi guarda fotografies, CDs amb bandes sonores, DVDs, llibres i tota mena de ninots. Si fem un salt enrere, un flashback, que en diuen a les pel·lícules, en Lluís va començar aquesta col·lecció de ben jovenet quan va entrar a treballar en una impremta on es feien els programes de mà que es repartien als cinemes. Aquells programes el van captivar i van encendre una guspira dins seu que ha arribat fins avui. Pel camí hi ha hagut moltes visites a mercats, cinemes i distribuïdores i molts intercanvis amb altres col·leccionistes. Aquesta nit en Lluís Benejam és al programa per explicar-nos el guió de tota aquesta història. Senyor Lluís Benejam, bona nit, benvingut. Hola, bona nit. Què tenien aquells programes de mà que tant li van cridar l'atenció quan era tan jovenet?

Bé, era, diguéssim, la captivació que te donava. Veies la imatge de la pel·lícula i això em va agradar des del principi.

Li agradava que aquell tros de cartell convidés a la gent a entrar en un cinema, diguéssim, no?

Exacte, sí, sí. Perquè, esclar, en aquell moment no hi havia publicitat com ara. Clar. I per què va decidir anar-los guardant? Com que els donaven cada setmana, ja era una rutina. No era jo solament, hi havia moltíssima gent que guardava, però no en feien col·lecció, sinó els guardaven. Com que els donaven, els guardaven. I després, quan molta gent, quan es va deixar de donar els programes, ja moltes persones ho guardaven en caixes, però ja no en feien de res. I va ser així que vaig rebre moltes caixes de persones que ja.

Que els anaven guardant, clar. Que devia tenir uns 14 o 15 anys, en aquell moment.

Quan vaig començar a treballar, 14 anys. Després de l'afició, va venir allà als 16 anys.

Cap als 16 anys. I s'imaginava que aquella afició de tan jove seria el primer pas per una gran col·lecció com té ara?

No, no. No, eh? No, no. No, perquè això encara ha quedat una mica esverat del que hi ha.

Vostè mateix queda esverat del que té a casa seva, diguéssim. Sí. Però jo sé que durant un temps la col·lecció va quedar una mica aturada per motius de feina i que arran del centenari del cinema perquè li van fer una proposta molt concreta i llavors la va reprendre, que era organitzar una exposició, em sembla.

Sí, sobre el centenari del cinema. Jo vaig fer una exposició, volia fer una exposició. Jo sempre he sigut molt curós amb les exposicions i he tingut molt, diguéssim, que les persones que vegin a visitar una exposició que jo faci vegin un fil conductor. I en aquell moment vaig veure que podia ser bo una exposició sobre les pel·lícules que havien guanyat el Premi Òscar. Que eren pel·lícules que més o menys tothom els coneix. Clar.

Vostè també explica que el fet de reactivar tota aquesta col·lecció en aquell moment, després d'haver estat un temps aturat, també li va anar molt bé per fer front a l'estrès que li comportava la feina. Això és així? Sí, home, sí, sí.

Nosaltres amb la meva dona vam crear aquesta empresa i era fotocomposició, però era, diguéssim. Era una mica com una cuina, com a les 3 que tenien els cuiners al migdia, nosaltres el teníem tot el dia. Imagina't, clar.

I aleshores tornar a fer això, què li va dir el metge? Hauria de fer alguna cosa que li donés una mica de pau, que li donés una mica de temps per vostè, no?

Sí, sí. Sí, mira, vaig començar a fer alguna excursió, però vaig veure que això, al reprendre, al fer aquesta exposició, doncs va ser quan me vaig engrescar de debò.

Aquell moment que tenia tanta feina i que allò era 24 hores sobre 24, m'ha dit un ocellet que de tant en tant també escoltava La nit dels ignorants. Pot ser, això? Oi tant, amb en Cuní. Amb en Cuní, o sigui, ho estem parlant de fa 40 anys, eh? Sí, sí. Sí, des del mateix taller. Quan treballava, de vegades escoltava el programa. Oh, i tant.

Sí, sí. Quina gràcia. I moltes nits. Qui li havia de dir que

anys després estaria parlant per aquest programa, no?

Sí, sí, i després en ensolar també. Clar, sí, sí.

Ara ja no va fins tan tard fent feina, perquè ara ja és una altra cosa, no? És veritat que durant molt de temps es llevava a les 4 de la matinada per tenir temps per dedicar-se a la col·lecció, això quan treballava, abans d'anar cap a treballar?

Bueno, a la mateixa empresa, com que tenia molts escàners allà, doncs ho feia, perquè jo sempre. He intentat que la meva afició no s'involucrés en la feina. I l'única manera que podia fer eren vores que no hi havia ningú a la feina i jo m'hi dedicava cada dia unes 3 o 4 hores a fer-ho fins que començàvem la feina. Clar, abans em deia,

a vegades m'ho miro i penso com és possible que tingui tot això perquè evidentment la col·lecció ha anat creixent i ara crec que ocupa l'última planta de casa seva. Expliqui als oients dels ignorants com és tot aquest espai perquè se'n puguin fer una mica la idea.

Mira, és que. És una bestiesa. La setmana passada vaig anar a fer uns intercanvis amb la Filmoteca de Toulouse, que els vaig portar uns 5.000 cartells, i ells m'han donat unes 14 caixes amb fotos i pressbooks i tot, i ara les estic mirant i ja no sabré pas on posar-ho. La meva dona està una mica inquieta perquè. Perquè puc començar a invadir la part de baix de la casa i no vol.

No, clar, perquè si no encara viuran a sobre els cartells, no? Sí, és impossible, això. Clar, diu que ha fet un intercanvi amb la Filmoteca de Toulouse. Per tant, això és una altra manera també d'aconseguir material i de buidar una mica casa seva en algun moment, no?, també.

Sí, sí, perquè jo vaig tenir la sort de molts empresaris de cinema que em donaven tot el material que tenien guardat. I després hi anàvem amb una furgoneta i ho recollíem tot. I després això m'he trobat que vaig aconseguir molts, molts cartells. A la Filmoteca Catalana mateix els vaig donar quasi 20.000 cartells duplicats. Déu-n'hi-do. I d'aquests 20.000 cartells, ells que no tenien, en van trobar 5.775 que ells no tenien. Imagina't.

I en canvi els tenia vostè. Imagina't. I veig que en molts dels casos no ha comprat gaire cosa, perquè ho ha trobat o l'hi han donat o l'hi han deixat. És interessant aquest factor.

I això de la Filmoteca de Toulouse és perquè allà a Toulouse hi ha molts espanyols. Des de la Guerra Civil hi van anar molts espanyols i també els interessa molt la publicitat espanyola. I a mi, diguéssim, M'han donat molt. Massa m'han donat. Massa m'han donat.

Perquè el que té ho té digitalitzat també? O sap on té en tot moment? Si ara busca alguna cosa, la troba de seguida?

Sí, sí. L'últim, ara mateix el que vaig recollir ja no el puc digitalitzar perquè no tinc escàner ni res, però ho tinc en una llistada, ja sé el que tinc i tot. I a la filmoteca de. De Madrid, els dono cartells en català, perquè així saben que existeix el cartell en català.

Ah, està bé això. Està molt bé, que sàpiguen que existeix cartells en català. Sí, sí, està molt bé. I què passarà amb tot això que té? Bueno, no ho sé. Dic jo, ¿no hi ha hagut cap oferta, cap proposta que s'ho quedi a algú? Perquè he vist que en firmoteques franceses sí que fa intercanvis, però ¿algú mai li ha volgut comprar la col·lecció?

La gent de fora de Catalunya ja s'ha interessat i ja m'han fet ofertes. El que passa és que la meva intenció seria que pogués quedar-se a Catalunya. Clar. I aleshores,

per part de la Generalitat o la Filmoteca de Catalunya, no hi ha hagut cap apropament? No.

Aviam. Al principi, no. Al principi, no. Han vingut els de la Filmoteca, però. Te diuen que si els hi dones tot, doncs ja s'ho quedaran, però que res més, no? I, esclar, jo també donar-ho tampoc, perquè, vulguis o no, també m'ha costat uns cèntims.

Clar, clar, i la feina d'ordenar-ho i de tenir-ho tot polit, no? Clar, estic pensant de tot el que té, que és moltíssim, ja ho hem dit, No sé si recorda quina és la peça o el cartell o el que sigui que li ha costat més d'aconseguir. No sé si podem dir que sigui una peça estrella, però alguna cosa que diguis això, estic molt orgullós perquè em va costar, però al final ho vaig aconseguir.

És que n'hi ha moltes. Això alguna vegada també m'ho han preguntat. És que jo no puc dir una no, perquè és que cada cartell té la seva història. A mi hi ha cartells que m'han vingut de Montevideo. Vaig ajudar quan hi va haver allò del Corralito.

Sí, sí, sí. Argentina, sí, i tant.

Sí. Hi va haver un noi que tenia una botiga a internet que es deia Omar Fazeli, però no era àrab, sinó que tenia aquest nom. I va coincidir amb l'11 de setembre que hi va haver aquella. Els atemptats a les Torres, sí. Sí. I ell tenia molts venedors americans, compradors americans, i li van deixar de comprar i es va trobar que tenia molt de material i no sabia de què fer-ne. I em va demanar si jo li volia. Comprar, li vaig dir que jo no podia perquè li vaig trobar un comprador i el comprador me va regalar un pòster de Ben Hur que el tinc penjat de 120x160 i ell me va regalar molts cartells. Argentins, que són diferents dels espanyols. Aquests, per exemple, són uns, no? Però després n'hi ha uns altres que, per exemple, els vaig anar a buscar amb cines que deien, oita, perquè el senyor Agustí mateix de Girona, que tenia els de cine, que ja no està entre nosaltres, quan hi havia l'Ultònia. Que ara és un hotel, i em va dir, Lluís, si no hi vas avui, l'entro a les màquines i tot tira a terra. I esclar, i amb la meva dona vàrem anar allà i vàrem recollir tot. Tot aquest. Em feia una mica de.

Clar, clar, sí, sí, però clar, quina col·lecció, Déu-n'hi-do. Clar, és difícil de triar una cosa predilecta, però sí que potser hi ha alguna cosa que diu això no ho tinc i m'agradaria molt tenir-ho. ¿Algún cartell d'alguna pel·lícula? ¿Què li falta que li encantaria?

Mira, dels Oscars, perquè de l'altre tinc força bé, dels Oscars. L'única pel·lícula que em falta dels anys 60 fins ara és Desayuno con diamantes.

Home, clar. És l'única. D'aquest no té cartell, no l'ha aconseguit.

No, tinc l'americà, però l'espanyol no, perquè es devien fer poques còpies. Però seria per tancar la col·lecció. De l'any 60 fins al 2026, que tinc tots els cartells. De totes les pel·lícules amb Òscar,

diu, no? Sí, amb Òscar. Aquest li faltaria. Per tant, si algun oient té aquest cartell, és que li faci arribar, que almenys ho tindrà complert. Clar, i ara penso, estem parlant de pel·lícules mítiques, amb totes les estrenes que hi ha últimament, tantes que n'hi ha cada setmana, encara continua buscant cartells de pel·lícules que li interessen especialment? Ja entenc que de totes no, eh? Però potser alguna de les últimes li fa il·lusió i també l'ha anat a buscar.

Sí, el que passa és que ara cada vegada més és digital. El paper s'està acabant. En molts escenes ja no hi veu el cartell imprès. Jo tinc la sort que. Hi ha un noi que és de Lleida, en Pere Homedes, que té el circuit Urgelleng, que aquest home fa projeccions en petits pobles del Pirineu. I aquest home necessita els cartells, i l'envien. I ell, de cada cartell, m'aguarda una mostra, i cada any vaig allà a panelles a buscar-los. Té col·laboradors externs, vaja. Sí, sí. Però, per exemple, ara el de La bola negra el tinc, el de Cronos el tinc. Ara sóc més selectiu perquè agafo ben bé els que. O, per exemple, l'Odissea, que segurament tindrà Òscar, aquest també el tinc. Però és que tampoc es fan de totes les. No es fan cartells de totes les pel·lícules. Ara moltes vegades les distribuïdores envien un enllaç al propietari del cine i és el propietari del cine qui ho ha d'imprimir. I ja no ho imprimeix. Ho projecta i ja està. I el paper en pocs anys s'acabarà.

Sí, i això, clar, és una col·lecció de paper, de moment, no?, la que té en Lluís. Sí, sí.

Com es van acabar els programes de mar, es van acabar les cartelleres que es posaven a les entrades del cine, tot això s'ha acabat. Tot això s'ha acabat, sí, sí.

Clar, vostè té una frase que la trobo molt bonica, que diu que col·leccionar no és comprar o vendre, és crear memòria. Clar, ara sense paper perdrem una mica d'aquesta memòria,

també, no?, Sí, perquè és que també. Saps què passa, Marta? Que cada setmana es deuen estrenar de 14 a 15 pel·lícules. 15 pel·lícules vol dir que són 15 i 15 a 30, són 60 pel·lícules al mes. Imagina't. D'aquest 60 pel·lícules al mes. És impossible que els veiem tots. Hi ha moltes pel·lícules que no entenc com es fan tantes pel·lícules. S'ha fet una propaganda. Hi ha gent que ha treballat en aquesta pel·lícula. En honor a aquesta gent que ha treballat en les pel·lícules. Perquè hi ha persones que fan col·lecció només d'un cert tema o d'uns anys concrets, però jo estic fent de tot perquè el dia que vulguis fer una filmografia d'un actor, d'un director, o vulguis tocar un tema, No sé si ho puc posar. Si ho puc posar, només les pel·lícules més dolentes, ho puc fer.

És un apassionat del cinema. Que continuaran sumant mentre tingui ganes i que em té encara, malgrat el que digui la dona, per poder trobar coses. Lluís Bonejan, moltes gràcies per explicar-ho avui a la nit dels ignorants. La dona també m'ajuda a anar a buscar. Home, ja m'ho penso, ja m'ho penso, que això es fa en equip.

Sí, sí, l'altre dia vam anar a Toulouse i vam anar tots dos. I hem anat a Tudela, i a Sant Sebastià, i a Valladolid. I hem anat a molts llocs a buscar pòsters.

Doncs és sensacional, mentre ho pugui fer. Lluís, moltíssimes gràcies per explicar-ho a la nit dels ignorants i res, que vagi molt bé. Molt bé, moltes gràcies, Marta. Gràcies, bona nit. Bona nit.

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa.