Arnau Obiols, Hidra i els primers aplecs de la Costa Brava

Ets mans, ets festa, ets a Catalunya Ràdio.

Bon dia i bona hora, benvinguts al Mans a Catalunya Ràdio, tot a l'arrel, a la Ràdio Nacional. Avui, un diumenge, on us portarem molta i bona música. Per exemple, el Zidra, una proposta molt personal. També la de Rau Viols amb Ocell Tambor. Entre moltes músiques, també parlarem de Copla i us farem un viatge en el primer plec de la Costa Brava. Un plec que es va fer a dalt d'un vaixell i que va portar amunt i avall un munt de personatges il·lustres de la nostra música per a Copla. Amb la producció de Dolors Janola i qui us parla, Quim Rullant, comencem aquest nou

Mans a Catalunya Ràdio. El diumenge a Catalunya Ràdio. Mans. Som-hi, doncs.

I obrim amb uns que actuen avui dins les Santes de Mataró a les 10 de la nit a la plaça Sant Anna, la coble contemporània. Ara amb ells escoltem Dana Bat, la plaça de les il·lusions.

Amb la copla contemporània hem sentit la plaça de les il·lusions d'Anna Bat, una formació a la contemporània que serà avui a les Santes de Mataró.

El vostre cant ara és la boira quan dà.

Avui, hermanos, ens endinsem en un univers on la natura, la poesia i el so es troben per parlar-nos de la vida. El músic i creador pirinenc Arnau Viols presenta el seu nou disc, Ocell Tambor, una obra lluminosa que neix de l'escolta atenta del món i de la fascinació dels petits detalls que ens envolten. Una sonoritat que combina percussions orgàniques, electrònica veu i paisatge sonor. Ocell Tembó és també un cant a l'amor, a la resistència, una floració sonora que celebra el dret i la sort de viure. Dís que transita entre el folk i la improvisació i l'experimentació i que consolida obiols com una de les veus més personals de la música d'arrel contemporània. En parlem, tot seguit amb ell mateix. Bon dia, Arnau. Bon dia, Quim. Ocell Tembó arriba aquest 2026 ja fa 4 anys del Montcau.

Sí, la meva intenció sí que és aquesta, és buscar aquest costat més lluminós dels nostres dies, de la vida. Segurament perquè el moment que ens toca viure és un moment convuls, amb molts sentits, una mica perdedor, una mica preocupant directament. I com que sí que és veritat que entenc l'art i la música com aquest racó quasi bé diria sagrat que ens queda als humans, d'humanisme i d'humanitat, doncs he volgut que tires cap aquí.

El disc, les cançons, transmeten un punt d'amor, d'esperança a la sort que tenim de viure el que vivim i de ser on som.

Sí, sí. Aquest malgrat tot. Ostres, tenim la sort de poder viure, de la vida, i els que vivim aquí en un lloc que és molt menys convuls que d'altres llocs del planeta, tot i que tenim reptes globals igual d'importants, però tenim aquest regal, tot sembla perillar, no hem de deixar de ser conscients d'això, tot i que és difícil intentar meravellar-nos de qualsevol bocinet de terra. I qualsevol persona doncs és una mica és un autor recordatori primer a mi mateix i després el que ho vulgui entendre així d'això. Què és ocell tombó? És algun tipus d'ocell? Mira, és. Això ho deixo una mica obert, que cadascú s'imagini el que vulgui. Evidentment es pot entendre com dos paraules que jo escric juntes. No descarto que hi hagi algun no sé el que es digui ocell tan bo, però tampoc ho afirmo. Poden ser dues paraules que algú li pot suggerir coses diverses. M'agrada que quedi així una mica a l'aire. Sí que poso un petit subtítol de tres paraules que és cant, vol i batec. Que deriven d'aquestes dues paraules el batec d'un tambor que és un dels elements principals que jo faig servir la percussió a l'hora de crear música el cant és evident dels ocells és una cosa que els ocells tenen aquest do i aquesta virtut i els romans tot i que de maneres molt diferents també ho tenim i el vol que també està associat als ocells jo l'associo a la llibertat. Creativa, no?, i a la manera que intento abordar la música que faig.

Veient des de, vaja, la teva trajectòria amb molts projectes i aquests més personals, doncs, que arrenquen una mica el projecte de Pirena ara fa un munt d'anys, el 2013 es passar per l'hivern, Rimtos, Montcau, Ocell Tambor, que arriba ara, Cada un té una mirada molt concreta, una manera d'entendre, fins i tot anant d'una experimentació ara, que continua aquesta experimentació, però alhora potser ja és més present la veu, però la veu d'una manera molt integrada, com formant part d'aquesta natura que descrius.

Sí, m'hi he anat trobant amb tot això. Evidentment sí que hi ha una recerca d'aquesta veu pròpia, o pròpia en el sentit de fer-ho a partir de la meva pròpia vida, d'intentar. No agafar coses externes que no em puguin representar tant, sinó coses que realment passin per mi i s'asseonin en mi, diguéssim, que em surtin ben bé perquè els porto dins, no? I en tots aquests projectes, doncs, he intentat fer això. I pel que fa a la veu, que són aquests tres últims discos, que per mi va ser un gran canvi el fet de començar a cantar a l'escenari, perquè fora de l'escenari ja cantava, però va ser un gran canvi, doncs sí, buscó. Aquesta veu, no sé com dir-ho, jo crec que té una influència d'una manera de cantar de la gent del Pirineu, i també és una cosa que he volgut mantenir, de no llimar-la massa, que no quedi amb un acabat massa plastificat o massa brillant, i ja em sembla bé aquesta cosa una mica. Més àspera o menys polida. Tot i que això no vol dir que no vulgui cantar bé, que això és així, però sí que busco, precisament, perquè vull cantar bé, vull cantar bé d'aquesta manera. Amb aquesta veu, si se'm permet dir una mica més genuïna, que representa tal i com soc. No només jo, sinó que pertany a una

manera de cantar col·lectiva. La, la, la, la, la, la, la, la, la.

Escolta'm, del disc en sí, parlem amb no és quantes col·laboracions, Déu-n'hi-do, amb Pep Escual, amb els vents, les canyes, l'Alba Careta en aquest aviure que hi posa la seu tan lluminosa també, aquí sí que potser té un pes més important, i l'Ortur Blasco, aquest per dalt, és com una mica tancar un cercle, no?, després d'experimentar i de buscar aquest llenguatge propi, aquesta manera d'imaginar propi, anar a un dels grans referents del nostre país.

Sí, no sé si el cercle quedarà tancat, dependrà una mica de que tindre ganes i forces de fer després d'Ocell Tambor, però entenc una mica com una trilogia, diguéssim, Tost, Moncao i ara Ocell Tambor, i pròpiament en el disc, la cançó del Pardal, com bé has dit, és l'única que és tradicional, i està una mica separada, pot ser de l'estètica. De la resta de cançons del disc, tot i que crec que té una cohesió, està una mica separada. I per això, precisament, és com aquest afegit final que crec que té un valor extra en el disc, però sí que la posem al final per això, perquè és com hem passat per tot aquí, però els inicis són aquests, no? I, precisament, per anar als inicis, l'Artur Blasco és un dels referents, si no el gran referent de la música. Tradicional catalana i pirinenca, amb el Pont d'Arcalís i ell individualment. I tot i que he pogut col·laborar amb ell d'altres vegades i fins i tot vam fer un duo ara fa uns anys que es veien una mica les dues visions d'encarar aquest mateix repertori pirinenc, sempre m'havia quedat allò, les ganes de gravar alguna cosa amb l'Artur. I aquesta ha estat l'ocasió de compartir un dia de dinar, de cerveses, d'estudi, de converses i sobretot d'escoltar l'Artur. És un regal de Pau de Sabiesa i jo m'he fet aquest autorregal de gravar una de les meves cançons preferides del repertori nostre i és aquesta última pista del disc. ¡Bravo, bravo!

Fons Sagrada és un espai real o és un lloc imaginari? Són les dues coses.

És un poble prop d'Isona, del Pallars Jussà, però en aquest cas no hi ha una relació en aquest espai. Font Sagrada, així escrit junt, ja veus que m'agrada ajuntar i separar paraules, però és el lloc, o un dels llocs, que podem ser físics o imaginaris, on anem a apurar allò que ens inspira, allò que ens fa anar endavant, allò que ens inspira també per la creació. Que ens situa una mica al món. Jo penso que molts tenim certs espais, a vegades geogràfics, que t'asserenen, que quan ets allà t'asserenen i veus la immensitat de tot plegat, jo que soc amant de les muntanyes, veus aquella immensitat, et posa lloc i també et situa i saps des d'on, en el cas de la música, saps des d'on cantar, des d'on encarar la vida i la música i la creació. Això seria per font sagrada.

I un últim tema que volem comentar, el nom d'una fe de la peça, aquest estol, si algú està perdut és aquests núvols d'ocells, en altres llocs en dirien esbart, per exemple, i que no deixa d'haver-hi un punt de col·lectivitat també en aquesta cançó.

Aquest tema és l'únic que no és una cançó sense paraules. Està feta tot amb la veu, però sense paraules. I bé, si està inspirat en aquests estols, a vegades els més impressionants diria que són els destornells, els que tenim per aquí. Aquests vols meravellosos d'aquests estols volant. És un cant inspirat en això i que té a veure amb la part d'ocell del disc.

I el punt d'aquesta cosa que fa molt de temps que estem reivindicant, no? El cantar col·lectiu, també. Exacte, sí, sí.

Estol, un estol sense comunitat no és un estol, no? És un grup d'individus així, una mica espargits. Sí, sí, evidentment, això és el cant col·lectiu. És una de les coses que, segur que si ho féssim més, els nostres dies serien millors.

Arnau, t'agraïm molt que hagis des del trucar del programa. Felicitar-te, perquè és una delícia que treballis. Segur que, a més a més, té allò de que s'ha d'escoltar amb calma. No s'hi val posar-se el cotxe i tirar, que també es pot fer, evidentment, eh? Però té tants detalls cada cançó. Que vaja, que es nota que hi has posat molta feina al darrere.

Sí, sí, aviam, jo tant de bo que com a mínim una de les escoltes del disc sigui en l'ordre del disc i amb uns bons auriculars, un bon equip, perquè sí que està ple de detalls, la producció que s'ha fet és molt, jo crec que interessant i s'hi pot trobar coses amagades.

De per cert, la producció en Sant Icaret ha quedat una mica en família també, que vingués l'Alba. Doncs, escolta'm, res, felicitar-te i molts d'èxits. Moltes gràcies, Quim.

Només tenim una oportunitat, tan sols un cop i prou. Quina sort coincidir amb tu i tu i tu, la fortuna de compartir el camí. Desitjo que visqueu prou temps, que al final la pell s'arrugui de madura. Deixeu córrer els plors com ho fan els salts d'un riu, Cuideu el somriure, és com si fos el vostre niu, inabastables com són el temps i l'univers, i ens ha tocat ser junts ara i aquí. Que la vida és com aquest penjol, Cadena de plata que portes al coll, que la vida és com aquest penjoll. Cadena de plata que portes al coll.

Fragil, única, difícil. Única, frágil Única, difícil.

A vi-u-re, a vi-u-re.

A viure, a viure, a viure. A viure a viure a viure.

A mí a mí a mí.

A viure des d'aquest ocell tan bo carnau, Ubiol. Som mans. Som la rel a Catalunya Ràdio.

Avui us volem descobrir un aplec molt curiós que es va celebrar fa força temps a dalt d'un vaixell. És aquest repàs que farem des del so de coble amb l'Albert Fontelles. Un aplec peculiar.

Així és, el primer aplec de la Costa Brava que es va començar, atenció, a la coberta d'un vaixell. Farem un viatge al 1929. Estem ja viatjant. La conxi està divertida. Se sent al vaixell, ja. Doncs en tot plegat també hi haurà tres papelades Ramon Serrat. Sí, perquè avui la Laura ens proposa fer una visita al fons d'un compositor per descobrir la seva obra a través de manuscrits i documents. Es tracta de Ramon Serrat i Fejula, director, intèrpret i compositor. Doncs vinga, com dèiem, 1929, primer i únic? No, n'hi van haver diversos, però el primer es va celebrar el 9 de juny de 1929. I és que aquest dia el port de Barcelona ja despertava amb un aire d'expectació poc habitual. A primera hora del matí, el vaixell JJ Sister esperava els seus passatgers al moll del Transmediterrània. Músics, sardanistes, melòmens i curiosos que per primer cop s'embarcaven en una aventura marítima amb destí la Costa Brava. No era una excursió qualsevol, era el primer aple que ho vam llit sardanista de la Costa Brava, que reunia 6 cobles, atenció, la coble Barcelona, la coble Barcelona Albert Martí, la principal de Parelada, la principal del Bages, els Muglins i la Salvatana. Recordem que avui és 20 de desembre,

no 28 de desembre. No, no, és cert.

És cert, això que estava explicant, eh? Bé, quan el vaixell va salpar, el so de la copla es va fondre, el de les onades, i Marinada d'Antoni Pérez Moya va ser la primera sardana que va sonar, a seguida de Mar Plana, de Josep Maria Vilà. Ja lluny del port, la copla Barcelona va interpretar lluny d'Enric Casals, mentre la ciutat quedava enrere i la costa s'anava desplegant com un mosaic de penya-segats, cales, pinedes, i quan el mar ja lluïa d'un blau intens, la copla estrenava una nova sardana de Joaquim Serra. Marblaba.

Sentiu el vaivé de les zones, o no? Una meravella, eh? És una sardana fantàstica, una meravella, no? I bé, l'escoltem tot seguit amb la interpretació, ara sí, tota sencera, de la principal de l'Abisbal, amb la direcció de Francesc Cassu, amb un enregistrament de 2002.

Aquesta era la sardana marblava de Joaquim Serra, amb la coble a la principal de la Lisboa en enregistrament de l'any 2002, precisament en un treball dedicat a Tossa, als sardanes de Tossa.

Doncs mira, ens va bé perquè el vaixell més o menys està passant per Tossa. M'imagino, imagino. Més o menys ja. I després va arribar el torn de la principal de Paralà, de la copla preferida d'Enric Morera, que sovint ell mateix deia que era la copla que millor interpretava les seves sardanes. Aquell dia, a la coberta del JJ Sister, van estrenar El meu barco. Home, que ben trobat. Molt, una sardana que Morera havia compost expressament per aquesta celebració. I avui us proposem un enregistrament històric de la mateixa copla. No, aquell dia, no ho sé, potser sentíem una gavina.

La gent que havia d'enregistrar ja.

Algú marejat, potser fins i tot, no ho sé. Us proposem un enregistrament històric de la mateixa coble, fet poc després de l'estrena, una versió que ens transporta a aquell matí de juny entre música, mar i sol.

Aquesta era El meu barco, d'Enric Morera, en un enregistrament històric en el disc dels modernistes interpretat per la principal de Peralada en aquesta edició de 2015.

I bé, mentre el vaixell avançava entre les cales de Tossa i deixava enrere Giberola, s'obria la imatge inconfusible de l'ermita de Sant Elma a Sant Feliu de Guíxols. En aquell punt del recorregut, la Salvatana va oferir un dels moments destacats del matí, l'estrena de Costejan, de Josep Maria Vilay Gandol, de Xiple, de Juli Garreta i figura molt reconeguda en el món sardanista. En sentirem ara la versió de la copla de Cambra de Catalunya, dirigida per Jordi Molina.

SENSE ÀUDIO PARLAT

De Josep Maria Vilay-Candol, amb el coble de cambra, enregistrament del 2001, sota la direcció de Jordi Molina, costejant. Jo estic intentant fer-me la imatge del que devia ser com a experiència fer aquest recorregut. No sé si és un una experiència de pijos, diríem ara, o un privilegi, o què és fer un recorregut així i anar escoltant aquestes estrenes.

Un privilegi segur, no? Perquè no és que és una cosa que s'hagi pogut repetir moltes vegades, més o menys.

Va fer cinc o sis vegades i va anar molta gent i hi ha fotografies d'aquests actes i devia ser preciós, la veritat. Si es tornés a fer segur que ja aniríem a emetre-ho en directe, no? Moldries o no, Quim? A mi tant. Ja sé que estaries una mica dolgut. Bueno, hauríem de sortir de Blanes per això, per tu, perquè si no passem per Blanes, malament. Si sortiu de Barcelona i pareu a Blanes a recollir-me, m'afegeixo. Ah, doncs farem això. Gràcies. Perfecte. Vés parlant amb les coples i. I, mentrestant, quan el vaixell entrés a Blanes,

què voldries que et toquessin? Amb un Molina, no?, com a mínim. Un Molina. És que a Blanes anem sobrats de compositors.

Doncs mireu, al migdia el vaixell quan va entrar triomfalment al port de Sant Feliu de Guíxols, el JJ Sister, va sonar Juny de Juli Garreta interpretada en versió per a dues cobles. Home.

Triunfal, eh? Entrada triunfal. Devia ser preciós veure com el vaixell va entrant i va sonant, no? Com es va escoltant la copa. Sí, home, i la gent que no sabia res i estava allà a Sant Feliu diu, què fan? Bé, després de la missa a l'església de Sant Feliu, la festa va continuar a Sagaró, on s'inaugurava un restaurant a Randamar, i a la tarda el Passeig del Mar es va convertir en un escenari immens. Les sis coples van interpretar una quinzena de sardanes que culminaren amb un breu concert a tres coples, amb obres a tres coples, el timbaler del Bruc, de Josep Maria Vilà, i Gandol, la Fira, de Joaquim Serra, i Pirinenques, de Francesc Pujol, sota la direcció dels autors. Quina meravella per acabar una plega. ¡Vamos!

Quan la tarda començava a amagar-se darrere el turó de Sant Elm, els excursionistes van tornar al vaixell i de nou la música els va acompanyar en el viatge de retorn. Una de les primeres sardanes que va interpretar de la Copla Barcelona va ser Fent-se fosc, de Ramon Serrat, seguida de Mar d'Argent, de Juli Garreta. I una de les darreres sardanes mentre la llumna començava a brillar sobre les onades va ser Lluna plena d'Eduard Toldrà. Era el temps en què la música catalana mirava cap al Mediterrani per trobar-hi llum, inspiració i arrels. Els compositors, com els navegants, exploraven paisatges nous, seguien la línia de la costa, descobrien cales i paratges mediterranis. I entre les onades la copla sonava com un diàleg entre la natura i la identitat, entre tradició i modernitat. Tant de bo ho tornéssim a fer, perquè hi aniríem. Una pregunta. A veure. Qui va ser el director artístic de tot plegat? Perquè, clar, aquí hi ha una ment pensant. Era el senyor Marill, que era amic de Juli Garreta i d'Isabel, de la seva dona, i organitzava una empresa amb viatges blaus, que se'n deia.

No, no, perquè realment estava molt ben pensadet. I la nina artística també. La selecció de les sardanes. Sí, i a més pensar, no? Aquí, quan entrem a Sant Feliu, farem tal. Aquí, quan tornem, com que ja es fa una fosc, fent-se fosc. Clar, dius, ostres. Molt bé. Des d'aquí una abraçada als hereus que si volen recuperar la iniciativa estarem encantats d'anar a fer la volta amb vaixell.

I ara tanqueu els ulls i ens situem ja d'entrada al port a Barcelona amb aquesta lluna plena d'Eduard Todrà que l'escoltem amb la copla Sant Jordi Ciutat de Barcelona amb un enregistrament sota la direcció d'Antoni Rosmarvà.

D'en Toni Rosmarva, acabem d'escoltar Lluna plena d'Eduard Toldrà fent aquest recorregut que oferia aquest aplec sobre vaixell i que havia de ser tota una experiència. A Catalunya Ràdio, Mans. I ara seguirem en aquest Mans coneixent un projecte que sacseja la música d'arrel des de dins. Es Hydra, format per Mar del Pinó, Elias Porter i Pep Vilarruble. Un so, un nou treball que es porta en aquest beat espectral, que proposa una autèntica immersió sonora en la música tradicional, en la improvisació i l'electrònica, i es fusiona per donar vida a una experiència ben intensa, orgànica i ballable. El grup combina acordeons, violins i bases electròniques, amb un diàleg constant entre l'acústica i el groove digital. El resultat és una proposta vibrant, amb molta energia, molt lliure, que transforma l'arrel en moviment, i sobretot en dansa. Per parlar de com ha nascut aquest treball, aquest projecte, ho fem amb els tres integrants d'Hydra, Marc del Pino, Elias Porter i Pep Vilarruble. Bon dia. Bon dia.

Us hi sentiu còmodes? Què us hi ha portat? O sigui, estàvem buscant més contundència, no? Sí que tots tres hem tocat també junts en altres formats, o a vegades dos de nosaltres, o els altres dos, amb duets, en altres formacions. I sí que és veritat que teníem ganes d'un baix profund, d'un equip gros, d'una posada en escena doncs bastant contundent, la veritat. I estem super contents perquè estem a gust amb aquesta sonoritat i amb aquest gruix. Amb els concerts que

heu anat fent ja, us vam veure a Fira Mediterrània, a la darrera edició, presentant la proposta. Elias, com ho ha rebut el públic? Perquè, esclar, estem parlant d'un concepte de ball folk però que no és només això. Jo penso que va estar molt bé.

Hi havia molta gent, la gent es molla molt. És una mica com quan vam tocar la plaça del Folk, ens va agradar molt i penso que a la Mediterrània va passar una mica el mateix. Tenies la gent que li agrada el Vall Folk, que està per allà fent les seves còries i tal i qual, o després tenies l'altra gent allà movent el cos, passant-s'ho bé, com si estigués en una disco, com si estigués en un club, escoltant música que és totalment escoltable, que té un beat modern, que trona fort, no? Vull dir I per mi va ser molt aquesta sensació i és lo que ens agradaria suposo anar a treure del nicho del ball folk, la música de ball folk. Sembla una mica friki, però penso que és això, no? El fet de que també la pots escoltar i la pots ballar, pots estar fent un cubata i estar escoltant això tranquil·lament com estaries escoltant un DJ.

Josep, una mica amb el que deia l'Alias, acostar el ball folk en un altre àmbit, però també podria ser perfectament acostar gent de l'electrònica a la música tradicional.

És una mica aquesta fusió que volíem sortir de la música encasellada a lo que sigui el folk d'abans, la música tradicional d'abans, com que totes les cançons són de composició pròpia. Podíem anar cap a una banda o cap a una altra. Sí que és veritat que els instruments, al ser tradicionals, tenen un aire tradicional i això, però amb aquestes pròpies bases electròniques, com arribar a més gent, arribar a més públic i trencar una mica amb el. Amb el recurs de violín, acordeó, faran folk. També podem fer altres coses, també podem fusionar música tradicional o folk, música contemporània amb bases electròniques i obrir camí cap a algun festival de música electrònica o on siguin algunes festes majors. La nostra idea també és trencar una mica amb això i poder, per exemple, tancar alguna festa major o ser el grup d'impàs d'alguns escenaris una mica més grans. I que la gent no només balli fort sinó que estigui vibrant-la allà davant amb les bases i amb la música.

En aquest primer treball hem adaptat les bases molt al que són els gèneres de ball, que al final pot tenir aquest color discotequero, aquest punt de after, si vols, però si el ballador s'hi posa, malgrat l'electrònica, pot descobrir que al darrere hi ha una gavota o hi ha una borrella o hi ha el que sigui, un xotis.

Com que les bases les hem fet nosaltres, estan al servei, no? La cançó ja estava muntada, es fos del Marc, i llavors, va, anem a posar-li més gruix, no? Elias, en algun moment ha volgut

a posar el fred a mà? De dir, ep, ep, ep, que ens estem passant?

Sí, però fas malament de preguntar-li a l'Elias, eh? Que. Potser m'hauries de preguntar més a mi o al Josep. Ell, precisament, el freno de mano és.

Està clar que compartir el projecte fa trobar aquests mínims comuns múltiples que funcionen d'aquesta manera en aquest treball que podem escoltar aquest bit espectral. Hi ha improvisació també, aquí hi ha una combinació que per un costat les bases electròniques i els instruments d'arrel, tots tres sou reconeguts dintre de l'àmbit i, si m'ho permeteu, virtuosos dels instruments que representeu i que porteu sobre l'escenari, però aquí també us deixeu anar amb rodes obertes, que no és fàcil quadrar amb les bases, perquè suposo que heu de tenir-ho molt ben pensat i molt ben medit.

Com que són temes per ball, que els balls són com molt quadrats, perquè al cap i a la fi tens de tindre una estructura molt establerta perquè els balladors no es perdin i puguin ballar i acabar la dansa bé. Llavors tampoc no ens ha sigut com molt complicat afegir-hi solos perquè és com fer o una volta o dos voltes més del que ja faríem. També per nosaltres és com més divertit, perquè si no després, a part de les bases que ja omplenen molt, doncs clar, amb el ball passa una cosa que tens de repetir la mateixa cançó a no ser que facis un conjunt de cançons, una suite, moltes vegades perquè els balladors puguin disfrutar ballant, perquè al cap i a la fi un ball així guai, alguna borralla o un cert de cirquesia pot durar 5-6 minuts i els balladors estan a tope encara i volguen seguir ballant. Llavors això ens permet a nosaltres també disfrutar-ho

més i passar-nos-ho millor. Quan fas solos sense bases electròniques, normalment també tens un ordre, no? I dius, mare, tu fas el solo en aquesta part que dura tants compassos que ja saps el que dura. No podem fer els solos oberts, això no, perquè si no se'ns acaba la base.

Home, potser és hora de plantejar anar amb pedaleres i poder lopejar i aquestes coses, no?

A part, hi ha temes que combinem amb les bases, hi ha temes que no tenen base pròpia feta, i nosaltres anem combinant amb pedaleres, o sigui, tant el Marc, com l'Elias, com jo, tenim pedals defectes i ho anem combinant. Sí que és veritat que el tema del loop no l'hem experimentat encara, encara no l'hem incorporat.

Molt potent, com podria ser un Temps de Tempesta, que a mi és dels que més m'ha cridat l'atenció.

Sí que és veritat que, per exemple, el Temps de Tempesta, a nivell de producció de base, va ser la primera que vam fer. A nivell de base, és la que hauríem fet altres coses si ho haguéssim fet més endavant. Però és que tot està molt bé. Aviam. Jo podríem quedar amb el Pedra Roja.

Bueno, perquè vam voler confusionar una mica amb el rollo flamenquillo, així com alguna guitarra, algun ritme de tanguillo. Crec que és bastant complet. També a l'hora d'estructurar-lo té pons, té solos, té una mica de tot.

Home, jo estic molt content del Tricat, perquè és un tema que comença així, amb bateria, o sigui, com un super cru, no? I després avança cap a un cor de veus sud-africanes, allà, amb unes harmonies quadríades, així, bastant contundents. I m'encanta, després, també, com deriva cap a la segona part del tema. Vull dir que, super content.

Jo a mi pel rotllo així beat i heart techno m'agrada molt el Rilanca, vull dir. I després del Temps de Tempesta que diu el Pepon, que soni un 3x4 el drama amb ells va ser una cosa de la qual també n'estic molt orgullós. I que les percosella perquè soni com jo m'imagino el drama amb ells, amb un vell pla.

Clar, les bases, com explicàveu, les heu fet vosaltres, heu hagut de passar per un procés d'estudi, de dir això com es deu fer, per on ha de anar, com ho portem a la plaça o.

Bueno, clar, els músics, que tenim com a vegades l'atreviment i l'acusament de gravar-nos, de fer servir eines que tampoc coneixem 100%, però d'intentar-les aplicar, no? Sí que estem sempre amb aquesta. Amb aquest punt d'atreviment per una part i després per l'altra de pifiar-la i de dir, ostres, això no es fa així, no? I ens hem posat els tres i mano a mano hem anat trobant, hem anat trobant fórmules per poder-nos fer les bases. El que passa és que evidentment és un disco de dalt a baix que hem passat per estudi, hem treballat amb el Jordi Soler, que sovint és a Musicland i que té ell també un estudi personal a tot el que és la zona de l'Empordà. I hem estat per allà treballant amb ell, masteritzant, mesclant i trobant-li el color final.

Aquest color final que ha agafat aquest bit espectral, quin creieu que seria l'ideal? Ens agradaria aparèixer, no sé, abans apuntàveu, no?, tancant festes majors.

Aquesta idea a vegades impàs entre grups grossos que porten molta gent, que estan en un altre mercat, potser, que el que ens acostumem a moure nosaltres, no?, però precisament pel fet que. A l'escenari entretenim, vull dir que la contundència de les bases és allà, però nosaltres com a músics hi posem tota la carn a la graella i sortim a fer el solo. Sortim amb ganes, tenim set de concerts i sortim a mossegar. Crec que la nostra proposta pot encaixar molt bé amb aquest impàs de gent que està esperant que pugi un grup com. No sé, som a la cabra per dir alguna cosa. Va, vinga, em tiro a la piscina. I mentre no venen, en aquest impasse sortim nosaltres i repartim allà la callar. T'asseguro que la gent no estarà quieta mirant-nos.

Podríem estar tant al Sónar, com al Film PT, com al Primavera, és que a tot arreu. Una mica la proposta és això, intentar encabir-ho al màxim de llocs possibles, amb escenaris grossos i equips grossos on les bases i tot plegat pugui arribar bé a la gent. A vegades també té la sensació que quan vam començar a fer-ho i començàvem a moure-ho una mica com per provar si funcionava o no, clar, sempre érem com a escenaris petits, equips petits, i llavors clar, l'efecte no és el mateix, perquè les bases en un equip petit que no té prou taxitxa com per demostrar-ho, pues no, clar, no acaba sent la nostra idea, no? No acaba de sonar com nosaltres ens agradaria. Estem oberts a tot. I ben fet que fan aquells

que es plantegin programar-vos, n'estem convençuts. Doncs res, Elias, Marc, Josep, gràcies per atendre la trucada del programa, us escoltarem molt i sobretot dir a la gent que a partir de xarxes trobareu tot el calendari. Gràcies per atendre la trucada del programa.

Que vagi molt bé, gràcies. Vinga.

Can Daurat, des del vitre espectral dels Hidra. I així tanquem el mans d'avui diumenge. Esperem haver-vos fet companyia aquest matí de Sant Anna, també Sant Joaquim, cal dir, una de les diades més festives de l'estiu al nostre país, i haver-vos animat a sortir al carrer i viure la cultura popular allà on sigueu. La setmana que ve hi tornarem amb tota la regla a la Ràdio Nacional, aquí al mans, a Catalunya Ràdio. Una nova edició amb la Dolors Jonala i en Quim Rutllant, a la producció i a la direcció respectivament. Marxarem amb Germà Negra i aquest Fica l'Inoia, una de les cançons del treball Puja, Quidal i Valla. Si els voleu veure en directe, doncs els trobareu avui mateix, després del concurs de focs d'artifici a Blanes, a la plaça de la Gent Gran. Que tingueu un bon diumenge. Ens retrobem el proper dissabte aquí, a la Ràdio Nacional.

El dia que em vaig casar no en tenia pa ni vi. Sols una cuartera d'ordi, una cuartera d'ordi que vaig portar al molí. Sols una cuartera d'ordi, sols una cuartera d'ordi que la vaig portar al molí. Quan arribo a casa meva, n'arribo a casa meva, la dona no em va obrir. Quan arribo a casa meva, n'arribo a casa meva, la dona no em va obrir.

Quan arribo a casa meva, la dona no em vol obrir. Guaito per sota la porta, per sota la porta hi ha un frere caputxí. Guaito.

Guaito, per saltar la porta, veig un frere caputxí. N'agafo un buscall d'aulina, un buscall d'aulina, ell n'agafa dos de pi. N'agafo un buscall d'aulina, un buscall d'aulina, ell n'agafa dos de pi. Cuidado. N'agafo un buscall d'aulina, ell n'agafa dos de pi. Ja li'n foto garrotada, li'n foto garrotada, ell me'n fot dues a mi. Ja li'n foto garrotada, li'n foto garrotada,

Ja li'n fa tu garrotada, ell me'n fa tu asamí. Malaitz i el frara, malaitz i el frara, i el Déu que el va parir. Malaitz i el frara, malaitz i el frara, i el Déu que el va parir. Malaitz i el frara, ai, el Déu que el va parir. Va calent com una teia, calent com una teia, o com un gos petit. Va calent com.