Artistes dones: la fama, després de morir

Que perdí mis manos en Jerez y mis ojos en Roma.

A Barcelona estem nosaltres a la Diagonal 614 i a Tarragona tenim l'Anna Maria Endevert acompanyada d'Albert Cots per parlar-nos del tema del dia. Parlem d'art, ja ho sabeu, si ve l'Anna Maria Endevert ja sabeu de què parlem. I avui vens a fer-nos una pregunta, trobo que forteta, Anna Maria Endevert. A veure.

Fes la pregunta, Catalunya. La pregunta és si cal que ens morim les dones que són artistes perquè algú ens reconegui. Aquesta és la pregunta de partida, Montse. Vas forta.

Tot això ve per una qüestió que estem vivint aquests dies que és de pura actualitat, eh?

Sí, el fet és que ara fa poc el Museu del Prado va fer l'ingrés d'una obra d'art d'una artista que es deia Luisa Roldán. La Luisa Roldán va néixer a Sevilla l'any 1652 i, alerta, va ser la primera escultora de cambra de la Corta Madrid. És com la gran escultora del barroc espanyol, ella treballava sobretot en fusta, temàtica religiosa, i era molt bona, perquè si no ja et pots imaginar que no hagués arribat a ser escultora de cambra.

Sí, sí, busqueu-la, Luisa Roldán, unes verges, unes escultures magnífiques, precioses. El que passa, però,

és que aquesta peça no arribé fins al paradó, fins res, aquest any, Tot i que prèviament, això és curiosíssim, el Prado ja feia temps que tenia unes banderoles amb el nom de la Luisa Roldán com una gran mestra de la història de l'art d'aquí. Però no hi havia cap peça a dins, és a dir, no és fins fa quatre dies que el Ministeri de Cultura compra una Sagrada Família descansant en la fugida d'Egipte, una escena típica, una peça de finals del segle XVII de la Luisa, Per exposar-la, la compra prepara't per 275.000 euros. Mira, és el que val un pis. A Madrid no, a Madrid només tens la porta. A Madrid només tens la porta i ara potser n'hi ha una tenda de campanya.

I aquí, a 275.000 euros, al pis dels compres de Tarragona, a Barcelona, ja et dic jo que no.

Ni així. Però això és curiosíssim, perquè ara això sembla una calerada, una millonada, digue-li com vulguis, i tu pensaràs que aquesta senyora es va guanyar bé la vida. Doncs mira, tot i treballar per grans mecenes, la pobra Luisa Roldán va haver de lluitar molt per sostenir econòmicament la seva família, perquè moltes vegades els clients ni li pagaven. I sabem que quan va morir, segons un document oficial de l'època, era pobra. I a sobre ningú la recordava, Montse. Ai, la història.

Com ens maltracta, sobretot algunes dones. I com és que fins ara no hi havia cap peça d'ella al Prado? Només tenia la banderola. És una mica. Perdó, eh? És una mica allò, tenim l'etiqueta de la tarotja, però no tenim la tarotja.

Exacte. Bàsicament sempre s'ha prioritzat al mercat de l'art la compra d'artistes homes, així com el seu estudi, evidentment. No obstant això, cada vegada coneixem més la vida i l'obra de la Luisa Roldán. I fins i tot, molt interessant, totes les professors que ens esteu escoltant, existeix una associació anomenada La Roldana, que mira, ara penso que els hauríem d'entrevistar, que són professors d'educació secundària obligatòria que lluiten per visibilitzar més dones artistes en el currículum, en els temaris. Tenen una web increïble, us podeu fer sòcies. Jo no vaig ara mateix a comissió, però de veritat que fan una feina increïble. Tu ets sòcia, tu ets sòcia. Sí, i es fan dir, clar, les roldanes.

Les roldanes, escolta, m'encanten les roldanes.

Quina desgràcia ser dona i que hagin de passar segles, ser dona i artista, que hagin de passar segles i segles perquè et reconeguin. Hi ha més casos, segur. Ja me'n ve un al cap, que ja he vist que me l'havies apuntat al guió, però ja en tenia un de claríssim. És aquest, el que pensaves? No, és l'últim. A veure si tenim temps.

Espaviles? Espabilo, ara vai a Marta Mísia Gentileschi. L'he volgut posar perquè tothom es pensa que és com la gran artista reconegudíssima, tothom sap qui és. No, mentida. Aquesta senyora que va néixer a Roma l'any 1593, gràcies a qui sigui, gràcies a Déu, gràcies a la sort, va ser filla d'artista i això va facilitar una mica la seva formació i poder-se dedicar a l'art. També va treballar durant el Barroc, va ser un artista increïble del clar-obscur, aquesta tècnica de fer llums i ombres molt dramàticament en una mateixa escena, i la pobres va quedar totalment enterrada, soterrada per dues qüestions. Una, el company Caravaggio, que sembla que fos l'únic que feia clar-obscur, i segona, per la història personal. El company, vols dir que eren nòvios? No, no, res a veure. Ah, d'acord, d'acord. Sí, sí, res, professional. El colega, que sembla que fos l'únic que sabia fer claroscurs. I després també també és gentil, és qui li ha passat, que la seva història personal, la violació que va patir pel seu professor de pintura, això és que és increïble, és com que sempre expliquem aquesta història d'ella i que sempre va fer personatges bíblics en femení. I com una mica maltractant senyors, recordem un quadre increïble, Judit matant a Olofernes, per exemple, o també va fer la Susana, una mica en venjança. Llavors, com aquesta història és molt sucosa, ha quedat molt la pobra Artemisia Gentileschi molt atrapada per aquesta mateixa versió i fins i tot amb un poc respecte cap a la seva obra que no s'ha recuperat fins fa quatre dies. Per exemple, ella té una peça increïble, un quadre de Maria Magdalena Melancòlica, que se li veu un pit. Imagina't, Montse, quin poc respecte que aquest pit li van repintar perquè no era de curós que una dona pintés això. Perdona, quan això? Li van repintar a l'època o ara? Sí, sí, al cap de poc. Sí, sí. No, ara l'hem tret al repint, diguéssim. Sí. Però mira quin poc respecte cap a la seva obra. Imagina com si haguéssim posat típex, no? Una mica allò. Talment com si li haguessin posat típex, i no és fins fa quatre dies que ara la veiem com una gran artista més enllà de la seva

història personal. O quan pixelem els pits de les senyores que van a la platja, el mateix. Un estil, un estil. Exacte, i ja passa això d'explicar sempre la vida personal de les dones i no la professional, i no només en l'art, també, no? Sí, tota la raó.

A l'Artemisa Gentilés què li va passar a això? Que la seva vida personal, sempre elevable, està en front la seva professional. Però després també et porto un altre artista que va decidir ocultar molt conscientment la seva vida personal i professional perquè no la titllessin de boja. Una altra senyora, pobretà meva, increïble, que fins fa quatre dies no ens n'hem recordat.

Ai, aquesta la vaig veure a l'exposició a Londres, em va encantar. La Hilma af Klint

va néixer el 1862 a Suècia, va tenir la sort d'anar a la Real Acadèmia Sueca de les Arts d'Estocolm, de les poques d'Europa que admetia dones, i allí ella va aprendre a pintar de forma acadèmica, però constantment ella anava més enllà, perquè ella el que li interessava en Montse era l'espiritualitat, aquest món terrenal i podrit.

Ella li interessava coses. Jo ho entenc, eh? A mi cada vegada m'interessa més el món espiritual, perquè el món que ens ha tocat viure és, vaja. Fa com a pena, la veritat.

Exacte, a més val mirar l'horoscope. Llavors ella, per fugir d'aquest trist món, feia sessions d'esperitisme, que estaven molt de moda, i es va posar a pintar coses abstractes, coses que perdien la figuració. Els quadres de figuració eren per pagar les factures, però els que li interessaven a ella eren abstractes. Abstractes.

Sí, sí, que en aquells de les circunferències, els colors, i tot això. I escolta, i per què ningú la coneixia? Mira, ningú la coneixia perquè. Perquè es va fer la sueca? És la broma, era la broma, era la broma. M'aprofito, com que estàs a Tarragona, per dir aquestes animalades.

Està bé, està bé, te les permeto totalment. La cosa és que ningú la coneixia per dos motius. Un, perquè quan ella es va morir en el testament va deixar escrit que tota la seva producció d'obra abstracta quedés amagada i tancada almenys fins al cap de 20 anys de la seva mort, perquè ella sabia que la tractarien de boja si algú veia això, no? Ens va resguardar davant del patriarcat. I aquí va passar una cosa també que un altre espavilat va adelantar, que és Kandinsky, un senyor que l'any 1900 fa un quadre abstracte i diu, mira, el primer quadre abstracte, però ara que ens hem posat a investigar la Hilma of Klint, resulta que la Hilma l'any 1911. Que és aquest primer quadre abstracte de Kandinsky, ella ja havia fet, prepara't, més de mil pintures abstractes.

La cosa és que les tenies guardadetes a les gorfes, no? Exacte. Això no ho heu de fer, no heu de guardar res a les gorfes, ho heu d'ensenyar tots.

S'ha de treure tots, i fixa't que et diré una altra cosa, perquè sembla que parlem del segle XX de fa molts anys, 1911, no, perdona. Fins als anys 80, que un quadre seu no entri en una exposició sobre abstracció als Estats Units, i no és fins l'any 2018, increïble, 2018, que el Museu Guggenheim de Nova York li fa una exposició única i exclusivament dedicada a ell.

I després ja van vindre les altres exposicions, em va fer una al Guggenheim, una a Londres, que les he vist totes. Estàs parlant amb una fan. Sí.

Les dones i els dies, riques d'esperit.

Riques d'esperit, sí que ho som en aquest programa. Escolta, déu-n'hi-do les històries de ràbia i ocultació que estem escoltant avui. I no vull que acabis aquesta secció sense parlar de Lluís Abidal, que és que a mi cada vegada que pronuncio aquest nom m'entra Picasso, que diuen al meu poble, m'entra Picasso. Pell de gallina. Picasso és la paraula perquè durant anys va estar justament als magatzems creant pols.

Molt fora de la Lluïsa Vidal, no té nom. La Lluïsa Vidal, situem-la, neix l'any 1876 a Barcelona. Ella és filla d'avenistes, el seu pare, el Francesc Vidal, era un avenista que treballava molt amb els modernistes, gent que tenia pela, gent que tenia calés. Llavors el pare veu que la xiqueta té gràcia, té art i impulsa la seva carrera. L'envia a París, en una acadèmia mixta, a estudiar, ja que aquí a Catalunya no existia. També et direm on ser que el pare estava malalt i la família tenia molts problemes econòmics. Per tant, què havia de fer la Lluïsa? Treballar. Treballar per tirar endavant la família. Vull dir, a part que el pare devia ser més o menys progre, la Lluís havia de portar els calerons a casa, a pencar. Tan penca que obre el seu propi taller i fins i tot estableix una escola femenina de dibuix i pintura. Pensem que és de les poques dones que a Europa es pot dedicar plenament a l'art, a viure d'això. I no només era això, sinó que era una gran feminista, perquè sabem que col·laborava amb revistes com Feminal. Malauradament, als 42 anys, mort de la grip. I en el moment en què ha mort, La Sala Parés de Barcelona li fa una gran exposició. És a dir, en aquell moment, la Lluïsa Vidal és una persona totalment coneguda i reconeguda. I respectada. Exacte. A més, és de les primeres artistes que retraten dones que no estan sexualitzades, sinó en una fase més de vida quotidiana, fent l'abogada, cuidant els seus fills, llegint, cosint. Aporta novetats. Però llavors. T'anava a dir si quan va morir li van fer una exposició perquè va caure en l'oblit. Doncs pel que et deia abans, exactament el mateix, perquè sempre hem valorat la producció artística masculina com millor de la femenina pel simple fet de ser feta per homes. I això és molt fort, perquè la majoria de llibres de modernisme que jo vaig estudiar no hi és.

És que ni és, ni és. Ens hem d'esperar fins al 2016, que és del que estem parlant, perquè el Museu Nacional d'Art de Catalunya li faci una exposició, que és aquest Lluís Abidal, pintora del modernisme, a càrrec, això sempre d'una comissària,

que és la Consola Oltre. Si bé és cert, s'ha de dir que a la Consola Oltre li havia fet una altra expo uns anys abans, no va tenir cap èxit. No va ser fins a aquesta del 2016. De quants anys parlem? O sigui, quants anys han de passar perquè algú et reconeguis que t'has de morir, remorir?

Jo faré una cosa, no moriré pel que pugui ser. Perquè hi hagi temps perquè em reconeguin. Anna Maria Endever, moltíssimes gràcies. A vosaltres. Us deixo aquí, que ja arriben les 12 de la nit i arriben les Nits dels Ignorants. Aquest programa que fem, Roser, Pereira Moraga, Celia Forment, Mireia Izar, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo, avui també Albert Cots, i qui us ha parlat, Montse Virgili. I tornarem demà a les 9 de la nit i coneixerem un projecte molt bonic, que és el Madre de mi, un espai d'acompanyament a mares i infants amb discapacitat. Demà a les 11 de la nit, com sempre, a Catalunya Ràdio. Si es que soy capaz Cariñón.

Cariñico. Siente mi amor de bello Siente mi amor de bello Cariño Siente mi amor de bello Cariño.