Artur Mas, sobre el pacte ERC-Podem: "No l'entenc, però obre una oportunitat per a Junts"

D'això m'ha saludat a aquesta hora l'expresident de la Generalitat, president Artur Mas. Què tal? Bon dia. Molt bon dia. No sé com es mira vostè tot això que està passant a l'espai de l'esquerra del PSOE. Si s'ho mira també amb una certa anava a dir nostàlgia, perquè clar, estem parlant d'uns líders. Ada Colau, que vostè va patir en primera mà, perquè en la crisi del 2008 vostè era el líder polític i Ada Colau era un altre tipus de líder polític. Per tant, va conèixer, diguéssim, de primera mà el que era aquest conflicte de lideratges de l'esquerra.

Sí, però vaja, a mi el que està passant em sona una mica a un déjà vu. No és molt nou que Esquerra es negui a fer una operació conjunta a través d'una llista electoral, etc. Doncs no és res de nou. De fet, l'única vegada que això no va passar. Va ser ara fa 10-11 anys, el 2015, quan es va fer aquella coalició electoral que es deia Junts pel Sí, que tenia un objectiu que era el tema de la sobirania, de la independència, etcètera, etcètera, de Catalunya. Però va costar molt fer aquella coalició. Fins i tot en aquell moment àlgid en què ens hi jugàvem una cosa tan gran com aquella. Fins i tot en aquell moment va costar molt. I això sí que ho sé perquè. Hi vaig intervenir molt directament en aquell moment. Per tant, si en aquell moment el tema fins i tot de la independència va costar tant fer una coalició electoral conjunta, imagini's ara que tot això està en un altre terreny. Per tant, per mi no és nou. No és nou el que està passant i el meu pronòstic és que d'aquí a demà, em sembla que s'acaba el termini, d'aquí a demà veurem el front ampli per un costat, i veurem Esquerra Republicana, per cert, en Podemos, per una altra. Això és el que veurem.

¿Vostè creu que el moment que viu Espanya és aquest? ¿És un moment en què cal unir esforços a l'esquerra? És a dir, que va de feixisme o no feixisme? No, jo crec que va de moltes altres coses.

Va de moltes altres coses. Però això també hi és, evidentment, no? Això també hi és. Les enquestes anuncien una majoria entre el PP i Vox, que de fet ja s'ha produït en molts altres territoris de l'estat espanyol, moltes altres comunitats. Aquesta fórmula ja existeix. I bé, això, doncs, d'alguna manera té implicacions. Això és evident. I per Catalunya, moltes. Perquè és molt conegut que quan Vox arriba a tenir la clau. D'un govern o d'una majoria parlamentària les primeres condicions que posen normalment són condicions que des d'una òptica catalana no ens convenen gens això és evident. Ara, mirem-nos-ho també des d'un altre punt de vista. Des del punt de vista de quines equacions queden després d'aquestes properes eleccions, també sembla molt difícil repetir una coalició com la que es va fer ara fa tres anys i mig enrere, en torn de Pedro Sánchez. Molt difícil, perquè, fixi's una cosa, aquesta coalició que va servir per investir un president del govern, la pregunta per mi és, ha servit per governar? Per investir un president va a servir. Això és evident. Pedro Sánchez, president del govern espanyol, acaba de convocar unes eleccions. I ha estat tres anys i mig més. Però ha servit per governar? Quants pressupostos s'han aprovat a Espanya en aquests últims 3 o 4 anys? Ni un. Hi ha hagut un bloqueig parlamentari. Zero. Zero. Ni un. És a dir, la principal eina, la principal llei que s'ha d'aprovar en una legislatura, la que sigui, que és el pressupost, que és el quadre de comandament, no s'han aprovat ni un. Per tant, es pot parlar seriosament que això serveix per governar. Ja no dic per aturar no sé què, sinó que parlem per resoldre problemes, quan resulta que després això és gairebé impossible d'encaixar, perquè hi ha tantes veus diferents en una coalició d'aquestes característiques, en una majoria d'aquestes característiques, i tan divergents, i tan divergents, que lligar tot això no lliga, a l'hora de la veritat. Lliga per temes molt puntuals. Va lligar per aprovar la llei de l'amnistia, per exemple, que no és un tema menor. Ha lligat per alguna cosa més, però en general, i s'ha anat veient al llarg d'aquests últims tres anys i mig, per això que us comento, de dir, bé, si del que es tracta és de governar, de transformar la realitat, de millorar les coses, de planificar el futur, de gestionar bé. Si es tracta d'això, doncs, escolti'm, això, la veritat és que no ha funcionat.

I li va sorprendre que Pedro Sánchez avancés eleccions després del no de Junts als decrets d'habitatge?

Jo crec que, és una intuïció meva personal, és que ell ja estava buscant algun motiu per poder convocar les eleccions. Ja l'estava buscant, el que passa que necessitava un terreny de joc favorable i tots els que tenia li eren completament desfavorables. El front judicial, completament desfavorable. Té la dona per allà, pendent d'un judici popular, té el germà que ja ha estat condemnat. Té tot l'embolic enorme del president Rodríguez Zapatero, té l'altre embolic enorme de la Leire i companyia, i de les actuacions del PSOE en aquest sentit, té l'embolic també molt gran dels principals líders del Partit Socialista, que estan tots en processos judicials per temes de possibles casos de corrupció. Clar, tot això li és molt desfavorable. Té ceuta d'aquest estiu, que és un terreny absolutament desfavorable per ell. Per tant, ell, lògicament, no podia convocar unes eleccions en aquest terreny de joc, tan enfangat per tot arreu i tan inclinat en contra seva. Per primera vegada, amb el tema de l'habitatge, Deu haver notat, suposo, que no hi havia tant fang en el terreny. El momentum. El momentum, clar, no hi havia tant fang en el terreny i que el terreny estava una mica menys inclinat en contra seu. I aleshores ha dit, doncs, em tiro a la piscina. El que no sé és si hi haurà molta aigua en aquesta piscina. Però ell s'hi ha tirat. I va trobar vostè encertada la posició de Junts sobre aquests decrets? Miri. Jo procuro no opinar

sobre una votació concreta, no de Junts, sinó en general de ningú, perquè crec que la meva funció a hores d'ara no és aquesta. Però li faré una reflexió que va més enllà d'una votació i que explica, suposo, en bona part, aquesta votació per part de Junts. Si el tema de l'habitatge, més enllà de les càrregues ideològiques i de les conveniències d'aquestes càrregues ideològiques des d'un punt de vista electoral. Si de debò el volem abordar, si realment es volen trobar solucions, i no només quedar bé, i no només quedar bé, aleshores les coses no es poden plantejar com s'estan plantejant. Perquè fem-nos les preguntes correctes en aquest tema. Falten milers de pisos, sí o no? Sí. La resposta és sí, tothom ho sap. Segona pregunta, qui els construirà aquests pisos nous? Els construiran els ajuntaments? Els construiran els governs? Tothom sap la resposta. La resposta és no. Per tant, si falten milers i milers de pisos i algú els ha de construir i aquest algú no seran els governs, que el que poden fer millor és posar el sol a disposició i no empipar des d'un punt de vista burocràtic, això sí que ho poden fer. Hi ha pisos que podrien dedicar-se exclusivament a l'habitatge. Ja hi arribaré, amb les preguntes aquestes que jo volia fer. Però estem en aquesta ara. Qui ho farà, això? Ho faran les cooperatives, ho faran els constructors, els promotors,

ho farà qui ho ha fet sempre. Però perquè ho facin, tu els has de facilitar el terreny de joc. Amb disposició de sol, apta per construir, amb agilitat administrativa, en aquest país, en la majoria dels ajuntaments, no tots, pots trigar més d'un any a tenir una llicència d'obres. Més d'un any. Bé, tercera pregunta. Més enllà dels pisos que s'hagin de construir, que ja he fet la reflexió que havia de fer, no? Dels que hi ha ara, qui els té els pisos? Qui els té? Qui són els propietaris dels pisos? Els ajuntaments? No. La Generalitat? No. L'Estat espanyol? No. El Consell Comarcal de no sé on? Tampoc. Aquests no són els propietaris. Qui té els pisos? Qui ha invertit en pisos? Que poden ser grans fons, com es diu moltes vegades, o poden ser, que és la majoria dels casos, petits propietaris que durant anys i panys van pensar que invertir en algun pis podia ser un bon estalvi. I, per cert, dit entre parèntesi, tot el sistema de l'estat espanyol i també Catalunya afavoria que s'invertís en això, en pedres, que es deia. Per tant, ara no podem mirar cap a un altre costat. Sí, amb el totxo, amb les pedres, eh? Perquè era una inversió segura, etcètera, etcètera. Bé, i ara resulta que tot això, doncs, se'ls està dient que amb tot això, doncs, no va, hem de canviar-ho. I aleshores, l'última reflexió és si,

a part dels que s'han de construir nous, vostè vol que els que ja hi ha ara. Es mobilitzin millor en el mercat, doncs el que ha de fer és no només castigar els propietaris que tenen aquests virus, perquè no els posaran al mercat. Els trobaran? Què és el que està passant? Vostè el que ha de fer és estimular-los. I si vostè vol limitar una mica les rentes als lloguers, que això es pot entendre en llocs que es diu que estan molt tensionats, i és veritat, i en col·lectius que tenen molt difícil l'accés a l'habitatge, jo no li dic que no es puguin limitar les rentes. Però si vostè limita les rentes amb gent que ha invertit lliurement en això, el que ha de fer després és ajudar-los amb altres terrenys, amb seguretat jurídica, amb què cobraran el lloguer, i amb estímuls fiscals. I no estem fent això. S'està fent exactament al revés. Per tant, el tema no és la votació aquella. El tema és, molt més de fons, s'estan fent les polítiques que toca, pragmàtiques, per intentar resoldre aquest tema de veritat, de debò, sabent que és una llosa enorme que tenim a sobre, perquè hi haurà milers de persones que ho tindran molt complicat per tenir un habitatge. Volem fer això o volem. Que això serveixi per la lluita partidista i per la càrrega ideològica de sempre. Ja estem en un moment

en què la desigualtat és creixent, per tant, cal corregir com sigui aquesta desigualtat, perquè cada vegada veiem com hi ha gent més rica i gent més pobra, i això genera també una fractura social molt important, on la classe mitjana queda descomposada. El FMI diu que Espanya creixerà més que ningú, per exemple, però el que veiem és que cada vegada la gent que va al mercat té més dificultat per viure. La inflació està a un 5% a Espanya, un 4,9% a Catalunya. Sí, però, senyor Ostrell, fem-nos també l'altra pregunta,

a part d'aquesta dels que guanyen molts diners, que és veritat, hi ha gent que sempre ha guanyat molts diners, i ara també, i segurament de manera creixent. I si ens ho mirem a l'internacional, encara més. Però fem-nos l'altra pregunta. Com a conseqüència, de la inflació d'aquests últims anys, que és el que castiga molt la gent més modesta, etc. Com a conseqüència d'això, l'Estat, les administracions públiques, han cobrat un munt d'impostos. I no els han corregit. És a dir, si a vostè jo li milloro el salari, però per una altra banda, perquè vostè puja una mica el seu salari i jo li aplico un tipus impositiu de l'IRPF una mica més alt, vostè què ha guanyat? Si el cost de la vida puja, hi he perdut. Clar, si el cost de la vida puja, vostè ha perdut, però li han pujat el salari. Fixi's, tot això està passant. S'han de pujar més els salaris, doncs. D'acord, s'han de pujar més els salaris. Però si ens han de pujar més els salaris, no ens fem trampes al solidari. Aleshores vol dir que quan anem a qualsevol lloc hem d'estar disposats a pagar més. Perquè si aquell que ens presta un servei o ens ven un producte ha de pagar més el salari, cosa que jo puc entendre i justifico, nosaltres consumidors o usuaris, quan anem a qualsevol lloc. A prendre'ns un tallat o a comprar una barra de pa, doncs haurem de pagar més per això. Una cosa va amb l'altra. Miracles no se'n fan amb tot això. Això són faves comptades. Això ho sabem tots o ho hauríem de saber tots.

No, senyora, la política de la primera línia. Per què m'ho pregunta?

Si la Lloret hauria dit que si fa un temps enrere ser candidat a l'alcaldia de Barcelona, hi vaig dir que no.

Sempre surt, els seus noms sempre acaben apareixent. El Confidencial, per exemple, l'altre dia publicava que Junts ja ha ofert tancar la llista del 29 de novembre a Barcelona.

Mentida, en aquest cas no és que no sigui veritat, és que és mentida. Ni me n'han parlat, vaja, ni me n'han parlat. Però no, no ho enyoro, no ho enyoro. Ha parlat per això les darreres hores amb Carles Puigdemont? No, les darreres hores no, però ara fa tot just deu fer un mes, més o menys vam estar una llarguíssima estona a Waterloo parlant de tot parlant de tot, sí, sí vaig poder tenir una molt llarga conversa amb ell. De tot vol dir, per exemple, del futur de Junts? De l'espai de Junts? De tot, vàrem parlar de tot, sí Com ho veu vostè? Com veig el què? L'espai de Junts Ah! Doncs mira, i li diré una cosa. Pensant a curt termini, a llarg termini no ho sé, ja es veurà, però a curt termini, que vol dir d'aquí al 29 de novembre, en aquestes eleccions, jo crec que Junts té una oportunitat. Perquè hi ha un espai gran de catalanitat, de defensa dels interessos de Catalunya, de veu pròpia de Catalunya a Madrid, que crec que el que està passant per part d'altres formacions polítiques li deixen un espai lliure junts que és un molt bon terreny de joc. Crec, eh? Per exemple, eh? Clar, hi haurà gent que dirà, home, per aturar el PP hem de votar els socialistes. Però. Però, de fet, una vegada els socialistes ja siguin a Madrid, parlo ara del PSC, quedarà dintre del PSOE, que és on són.

Ara no parlo de Catalunya, però des del punt de vista de l'estructura de l'estat espanyol, el PSC i el PSOE a Madrid és un grup. No hi ha una veu pròpia catalana per part del PSC diferenciada del PSOE, no existeix. Si vostè mira altres formacions, doncs bé, aquest front ampli, etc., etc., això és tot un revolutum tan immens que el problema que tenen és el que s'està veient, és com tenen, vaja, com s'aclaren entre ells amb quatre cosetes fonamentals o mínimes, ja es veurà. Per això, des del punt de vista del que estem parlant, del concepte de la catalanitat o de la defensa dels interessos dels catalans, independentment de la seva ideologia, no servirà de gaire cosa. Esquerra, que sí que evidentment té veu pròpia, agafa una aliança amb Podemos. I jo vull recordar que Podemos ha estat el partit que en aquests últims mesos es va oposar frontalment i va ser l'únic d'aquesta coalició gran a transferir a Catalunya les competències en matèria d'immigració.

Dient la bestiesa tan enorme. Que era racista. No, que els Mossos d'Esquadra podien actuar de manera xenòfoba o racista, que és una bestiesa monumental. Se'n poden dir de bestieses, però tan grans com aquesta costen de superar, no? Però van utilitzar aquest argument. Tots aquests progressistes anava a dir de Podemos, eh? Tots aquests van utilitzar aquest argument. Resultat final. Aventi la possible majoria per culpa de Podemos, doncs això no va passar, no? Esquerra ha triat aquest terreny de joc, jo personalment no ho entenc, perquè si tu vols subratllar la teva veu pròpia, doncs vas tu sol, no cal fer operacions amb Podemos. Però bé, des del punt de vista de Junts, això també deixa un terreny de joc obert i jo crec que molt interessant. I des del punt de vista del PP i companyia, i Vox per suposat, l'última cosa que es pot esperar és que quan estiguin a Madrid tinguin una agenda pro-catalana. És l'última cosa que es pot esperar. Per tant, hi ha un terreny de joc molt interessant.

Tot això estem esperant que torni el president Puigdemont. Sembla que ho farà després de les eleccions perquè diu que no vol interferir o no vol tornar com a membre d'un partit, sinó com a president i que tingui un retorn, un valor més institucional. Però la repressió continua. Avui, de fet, coneixíem, ahir ho coneixíem, que el Tribunal de Comptes Espanyol va decidir aplicar-li finalment l'amnistia a vostè i una altra trentena dels càrrecs per les despeses del procés. Expliqui'm què hauria suposat, a nivell més personal també a vostè, durant tots aquests anys, que són moltíssims, aquesta amenaça d'haver de fer front entre tots aquests 4 bilions d'euros que li reclamaven.

Mira, avui, que és 15 d'octubre, ho vull recordar, un dia assenyalat perquè un dia com avui, fa molts anys enrere, van afusellar el president Lluís Companys. Avui, fa 11 anys, que jo sent president de la Generalitat, era un 15 d'octubre de l'any 2015, i ho recordo molt bé. Vaig anar a declarar a la sala penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver organitzat la primera consulta sobiranista que va ser l'any 2014, el 9N. Avui, exactament, dia per dia, fa 11 anys. I durant aquests 11 anys, evidentment, han passat moltes coses. Quan jo vaig anar a declarar aquell dia, el moviment sobiranista estava enfilat a dalt de tot. I ara dona la sensació que no existeix. Imagini's el que ha arribat a passar. D'estar a dalt de tot, hem passat pràcticament la no visibilització. I mentrestant, evidentment, han passat un munt de coses que ara no cal analitzar. Però vostè em deia, des d'un punt de vista personal, doncs jo vull fer abstracció del tema aquest personal, perquè, primer, perquè això ha afectat a molta gent, i segon, per una altra raó, perquè quan tu et fiques en una operació d'aquesta magnitud, i ara ho hem vist, després d'aquest intent, has d'assumir les conseqüències de la teva aposta. Has d'assumir aquestes conseqüències. Són dures? Molt. Provoquen malestar? Provoquen incertesa? Provoquen atabalament? Evidentment que sí. Evidentment que sí. Vostè ho tornaria a fer. Però n'has de fer abstracció d'això. N'has de fer una mica d'abstracció, perquè, una de dos, si tu no estàs preparat per assumir les conseqüències del que et pugui passar en aquest terreny, no t'hi posis. Perquè ningú t'obliga a posar-t'hi. Si t'hi poses, has de ser conscient d'això. També és veritat que quan et fiques en una operació col·lectiva d'aquesta magnitud, que no és una operació individual, parlo del procés sobiranista, home, el que esperes és poder estar acompanyat en els moments més durs i més complicats. Això sí que ho esperes, i això té lògica, no?, Perquè al final, les persones que estan al davant d'una operació política, encara que ho puguin semblar, no són roques, no són pedres, ni són robots. Són persones, com qualsevol altra, que tenen els seus sentiments, tenen les seves problemàtiques, tenen els seus dubtes, cometen els seus errors, etcètera.

I han d'afrontar les seves circumstàncies. Vostè, per exemple, va haver d'afrontar una crisi econòmica amb unes mesures molt dràstiques. Exacte. Recordo un llibre que vam fer-li, La màscara de l'Artur, era? Que l'hi va escriure la Pilar Rola? Sí, La màscara del.

Una mica el que intentava era parlar de la persona que hi havia d'aquest robot, no? Per tant, bé, s'assumeixen les conseqüències i ja està, no? Però, esclar, fixi's, l'anàlisi que s'ha de fer des d'una òptica catalana, i sobretot per a aquelles persones que van apostar més pel tema del procés, és que l'Estat, un Estat, però sobretot l'Estat espanyol, té molts mecanismes per organitzar la seva repressió. I un d'ells és posar la gent a la presó, com ha passat. Un altre és forçar determinada gent a marxar del país per no anar a la presó. Un altre és, encara que sembli menor, però no ho és, quan et toca, és la persecució econòmica. Perquè és. Aquesta ja no t'afecta només a tu, aquesta afecta a tota la família. Bueno, doncs és així, això també ho han utilitzat. I ho han utilitzat, i aquesta és l'altra cosa que hem d'entendre pel futur, ho han utilitzat fins i tot durant més de dos anys. Havent aprovat al Parlament Espanyol una llei d'amnistia. És a dir, que no només ho fan quan ho poden fer de motu propi, és que quan el Parlament del seu país, que és el Parlament Espanyol, el Parlament fa lleis, quan el Parlament Espanyol, que és el Parlament del seu país, els diu, escolti'm, la llei d'amnistia és aquesta, es neguen a aplicar-la. I batallen fins a l'últim moment per no aplicar una llei aprovada pel Parlament del seu país. Això sona a Trump. El Trump no està d'acord amb un resultat electoral i organitza l'assalt del Capitoli. Doncs el sistema, una part, siguem justos, una part del sistema judicial espanyol fa això, no està d'acord amb la llei de l'amnistia i en lloc d'aplicar-la, perquè no tenen més remei, perquè és una llei d'obligat compliment, busquen tots els viaranys possibles per intentar no aplicar-la, fins que resulta que els europeus, els tribunals europeus li diuen, és l'últim, no ens mereixi més, els interessos europeus no han quedat afectats, i el Tribunal Constitucional Espanyol, per 7 a 5, no ho oblidem, 7 a 5, i per tant amb una posició determinant del seu president, del conde Pompidou, també diu aplique-se. La llei d'amnistia. Però fins que no han arribat a aquest punt,

no han baixat el cap. No s'està aplicant. Encara no hi ha l'aplicació.

Encara no hi som. Imagini's. I això, n'hem de prendre nota de tot això. Perquè si d'alguna cosa serveix, quan tu intentes un gran objectiu, tens un gran objectiu, i no l'aconsegueixes, almenys tens l'obligació, pel futur, d'haver après què significa aquest camí. I amb què et trobaràs? I ara aquella ficció. Però això és un èxit de la repressió? Hi ha dues ficcions. És a dir, aprendre el que m'està dient vostè no és l'èxit del. No, aprendre vol dir que 50 anys després de la mort del Franco. I sent membres de la Unió Europea, des de l'any 86, que vol dir 40 anys, 40 anys després de ser europeus, i 50 anys després de Marcos Franco, l'estat espanyol s'ha comportat com s'ha comportat en aquests darrers anys, quan des de Catalunya se li va fer un pols democràtic. Equivocat o no? Hi haurà gent de tot. Jo penso que no, però hi haurà gent que dirà equivocat, d'acord. Però era un pols democràtic. Era un conflicte constitucional. I en lloc de tractar-lo de manera madura, com un estat evolucionat des d'un punt de vista democràtic i membre de la Unió Europea, doncs va reaccionar com va reaccionar. D'això n'hem de prendre nota. Per no crear-nos ficcions que són miratges i no realitats.

Sí, m'ha paregut molt interessant tot el que ha dit ara l'expresident perquè crec que evidencia com hem evolucionat els últims anys des que ell era president fins ara i com ha canviat la política i encara que no ha volgut criticar Junts i no ha volgut criticar la seua decisió d'una manera molt clara és cert que ella ha dictaminat un poc quins motius ens ha arribat a tindre per exemple aquesta crisi d'habitatge. Que jo crec que ell té raó en una part, però no només s'ha d'incentivar el petit propietari, com ella ha dit, per intentar que els preus no pugen. Jo crec que és una qüestió molt més global i que afecta a moltíssima gent, però m'ha semblat interessant aquesta part. Ha dit ben clar la teua pregunta de si vol tornar o no. Que no troba a faltar per a res dedicar-se a la política institucional. I també aquesta última reflexió sobre com la repressió que ell considera que ha patit per part de l'estat espanyol i com això, encara que ha passat molt de temps i ha passat moltes coses, continua més o menys present o almenys present per una part de l'independentisme. Perquè és cert que si ve a reconegut que no està tan onflat com fa uns anys, i jo crec que això és una evidència, sí que pot ser, creu, que això es pot reactivar d'alguna manera i que, si tu vas fer un pas al front en un moment decisiu per al país, doncs també has d'assumir les conseqüències. Jo crec que això també és un missatge molt potent que ha volgut llançar avui.

Sí, sobre el tema de l'habitatge, quan jo us comentava que s'ha de rebaixar la càrrega ideològica de tot això, em referia a una cosa com la següent. Ara posem un alt terreny ideològic, posem un aquest terreny, que jo crec que és un error posar-ho així, però posem un aquest terreny. Quan la crisi d'accés a l'habitatge s'ha reproduït amb la seva pitjor cara? Quan ha sigut això? En aquests últims 7-8 anys, i especialment en els últims 4-5, i en els últims 7-8-9 anys, qui ha governat? Espanya. El PSOE. El PSOE. Per tant, han governat les esquerres. Amb qui? Amb Sumar. Amb Podem al principi i després amb Sumar, sí. Imagini's, no? Per tant, una coalició d'esquerres, i resulta que governant les esquerres, el tema de l'habitatge està pitjor que mai. Ara posem-ho a Barcelona, ja que els estudis vostès els tenen aquí. Quan es va produir amb la seva major cruesa el problema d'accés a l'habitatge a Barcelona? Governant? Ada Colau. La meva pregunta és si això és un tema de dretes o d'esquerra, si és així, que jo crec que no, però si és així, doncs miri, ja tenim la lliçó presa. Governant les esquerres, això és pitjor que mai. Pel que li diuen aquí és que el mercat és el que manava i que no es podia intervenir. Això no és veritat. Això no és veritat. Una altra cosa és que quan el mercat no funciona

al 100% bé, que això pot passar, especialment en zones que tenen molt poca oferta, vostè, jo no dic que no hagi de fer coses. Jo defenso que es facin coses. El que no defenso és que es facin coses en contra dels que tenen el producte i que el poden mobilitzar, perquè això és tirar-se pedres a la taulada. Això em recorda, perdoni que ara faig una mica de. Una petita similitud, però em recorda la història del pagès i el ruc, això. Un pagès estava tan, tan, tan orgullós de donar-li poc menjant al ruc i em presumia molt que estalviava molt no donar-li menjant al ruc. Fins que un dia. El ruc es mor. El ruc es mor. Esclar, vostè pot presumir molt. Vostè pot castigar molt, pot limitar molt, tot el que vostè vulgui. Però vigili que no es quedi sense mercat, perquè vostè no ho pot resoldre com a administració pública, això. Necessita que el mercat funcioni. I, per tant, la meva posició no és que no pugui intervenir. La meva posició és que si vostè vol intervenir, vol, per exemple, limitar determinats preus de lloguer, cosa que es pot arribar a entendre en un moment determinat, vostè el que ha de fer és. Ajudar el que té el producte, en aquest cas els pisos, a que posi aquests pisos en el mercat, en el preu que vostè diu.

I què li ha de donar en el que té aquests pisos? Seguretat jurídica, no culpabilitzar-lo per haver invertit en pisos, la garantia que cobrarà la renta i que podrà invertir alguns diners en renovar aquell pis, i a més a més, algun estímul fiscal. ¿Vostè ha vist que en aquests últims temps, per resoldre el tema de l'habitatge, alguna administració pública hagi plantejat alguna reducció d'algun tipus d'impost? Perquè d'aquí es parla molt. Per exemple, et vols comprar un habitatge aquí, a Catalunya, 10% de l'impost de transmissions patrimonials. No sempre ha estat el 10%. Jo recordo èpoques en què era el 6% això, no el 10%. I després diuen, el problema és l'entrada. El problema és l'entrada i el 10%. Que jo ja entenc que la Generalitat el necessita per després cobrir un munt de polítiques de tot tipus que també els ciutadans necessitem. Però abordem-ho des de tot. Si tu vols resoldre el tema de l'habitatge de debò, estàs disposat a posar-hi algun diner des de l'administració? Hi ha entrades, ara, per exemple, fas fàcil l'entrada de l'accés a l'habitatge. Exacte, per exemple. Jo moltes vegades he defensat A les grans columnes en diuen les grans potes de l'estat del benestar. Quines són? La sanitat. L'educació. Perdeni, les administracions hi posen un munt de diners. En la sanitat, perquè funcioni. L'educació, exactament igual. Les pensions, exactament igual.

I ara diuen, a més a més, la dependència. Les dependències en general. També les administracions hi han de posar un munt de diners. I amb l'habitatge, que diem que és la cinquena pota de l'estat del benestar, o la cinquena columna, el volem resoldre sense posar-hi els diners públics que toca. L'altra pregunta és, els tenim aquests diners públics per posar-los? I l'altra pregunta, si em permet ja plantejar-ho en termes molt, potser conflictius, l'altra pregunta és, a Europa necessitem fer l'esforç que estem fent d'inversió en matèria de defensa, que són centenars de milers de milions d'euros, quan necessitem mantenir l'estat del benestar? I que les costures d'aquest estat del benestar, que vol dir la salut, l'educació, les pensions i tot això, ens poden petar per algun lloc. És una bona reflexió.

Doncs miri, és una reflexió que ens hauríem de fer com a europeus, no com a catalans, com a europeus. Què és la seguretat, al final? Què ens fa sentir més segurs?

Un habitatge o un exèrcit? No, i què ens fa sentir més segurs? Jo ja defenso que ens hem d'invertir en seguretat, però hem d'avaluar els riscos, també. L'amenaça de Rússia, que sembla que és la que pot acabar amb Europa, de debò, de debò, sumant tot el que gasta Europa avui en defensa, no es pot contrapesar aquesta amenaça, sense necessitat d'haver de gastar milers de milions d'euros més. No ho sé, jo no ho sé, no tinc la resposta, però com a mínim la pregunta ens l'hem de fer, perquè crec que aquesta pregunta a nivell europeu no ens l'estem fent. Davant de l'amenaça que tenim, que és la que és, que és molt important, que és la de Rússia, però és aquesta, eh? No tenim una altra amenaça que no sigui aquesta. I tenim un munt d'exèrcits i d'armament a nivell europeu, etcètera, etcètera, que ben conjuntat. Ben conjuntat, amb un projecte europeu sòlid, unificat, en aquesta matèria de defensa i de seguretat, potser podria donar prou invertint molt menys per tenir un equilibri de defensa davant de les amenaces que tenim en matèria de seguretat. Potser. I a raó que ja ens hem llançat en aquesta piscina d'invertir aquests milers, milers, milions de milions d'euros amb això, doncs, perquè és inevitable, perquè tenim el conflicte amb Rússia. Bueno, doncs, escoltim, doncs, siguem conscients que el tema de l'habitatge no es resoldrà bé si no actuem en tots aquests terrenys. I quan jo li deia allò de les esquerres, el que vull acabar dient és que no és un tema d'esquerres o de dretes, això. És un tema de trobar les solucions, i que s'han de fer pactes entre sectors diferents de la política perquè aquestes solucions tinguin llarg termini, perquè si no, tampoc no es resoldrà.

Artur Mas, president, gràcies, i insistim, enhorabona. Enhorabona. Gràcies.