Assetjament digital i violència masclista, el preu de ser europarlamentària

Les dones i els dies des del Parlament Europeu.

És el nostre segon dia a Brussel·les. En el programa d'avui ens atincem als despatxos del Parlament i coneixem les europarlamentàries que hi treballen. Algunes cares conegudes entre les veus que sentirem. Diana Riba, Leire Pagín, la que va ser ministra de l'època Zapatero, però també descobrirem el més essencial. Com ens afecta a nosaltres les seves decisions? Poden des d'Europa aturar la violència contra les dones? Millorar la conciliació als països? O aconseguir erradicar la bretxa salarial? Les institucions fan un món millor o només poden intentar-ho? A Catalunya Radio,

les dones i els dies. Amb Montse Virgili.

I comencem el programa d'avui, com no podia ser d'una altra manera, amb Angel, cantant de Brussel·les, que a més acaba de treure nou disc. Aquest tema, On vera, ja ho veurem. Nosaltres aquí hem vist moltes coses. Un dia més a Brussel·les,

explicant-vos si Europa estima les dones. Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies.

Som aquí i una mica n'és culpable la Lina Gálvez perquè és la presidenta de la Comissió de Drets de Dones i Igualtat de Gènere al Parlament Europeu fent aquest programa aquests dies. Les dones i els dies hem vingut aquí a Brussel·les justament. Perquè és el setè any que celebreu aquestes jornades. Per què és tan important que Europa sigui feminista?

Moltes gràcies. Primero, ahora ya cambio al castellano. Hombre, es muy importante que Europa sea feminista porque para empezar es que somos 10 millones más de mujeres en la Unión Europea que de hombres, ¿no? Y tenemos que tener nuestro sitio en todos los ámbitos de la vida y a todos los niveles. Una cuestión de justicia. Es una cuestión de equidad y también es una cuestión de sociedades muchísimo más cohesionadas y sociedades, en definitiva, más democráticas. Y eso es un poco también lo que intentamos hacer con esta Semana de la Igualdad en el Parlamento, donde intentamos llevar la igualdad a las otras partes del Parlamento que no piensan desgraciadamente todo el tiempo sobre ella, como si hacemos en el en el Comité de Derechos de la Mujer. Entonces, eso hace que los demás piensen, al menos durante una semana, qué pueden hacer también desde esos comités o desde sus departamentos para mejorar la igualdad.

Hemos estado hablando con europarlamentarias todos estos días, con asesores, y la sensación que nos ha dado es que hay mucha trabajo que hacer. Que encara costa molt creure que és important que, a més, si pensem en les ràtios, hi ha menys d'un 40% de dones al Parlament i, a més, hi ha molta segregació horitzontal. Quins són els reptes, per exemple, de la comissió? Perquè n'hi ha moltes i, a més, hi ha la dreta que s'està

acostant perillosament. Sí, desde luego, sí, el principal reto sin duda es revertir, parar el retroceso que está habiendo en los temas de derechos de la mujer y de igualdad de género, que es sencillamente un retroceso democrático. Y así hay que entenderlo como un retroceso democrático los grupos de extrema derecha lo han entendido muy bien han entendido que si quieren vaciar cargarse la democracia tienen que ir en contra del feminismo tienen que ir en contra de las mujeres porque el feminismo es el movimiento más profundamente democrático que ha habido a lo largo del siglo XX y de lo que llevamos del siglo XXI por tanto si tú quieres atacar la democracia ataca la igualdad ellos no creen en la propia idea de igualdad por tanto parar y revertir esto es lo más importante ¿qué ocurre? Yo creo que esto todavía no lo han entendido algunos partidos que sí que son proeuropeos, que son democráticos, como por ejemplo el Partido Popular Europeo, y que está pactando con la extrema derecha en muchos ámbitos, ¿no? Cree que son cuestiones parciales y que no es un ataque realmente a la democracia, pero sí lo es. Y en el tema de las mujeres lo estamos viendo claro, hay una instrumentalización muy clara de las mujeres, de la igualdad de género por parte de la extrema derecha, metiendo miedo a las mujeres, identificando la violencia sexual con los musulmanes, con su agenda xenófoba. Claro, eso hay que pararlo de alguna manera, porque si no todo lo que hemos conseguido. Se nos va a ir desmoronando. Decías que no estamos todavía al 40% del porcentaje de mujeres que nos sentamos aquí en el Parlamento Europeo, pero es que eso se ha revertido porque éramos un 40% en la legislatura anterior y en esta ocasión, por primera vez, en las elecciones del 2024, por primera vez desde que hay elecciones directas al Parlamento Europeo desde 1979. El porcentaje de mujeres entre los parlamentarios elegidos ha disminuido.

Estem anant enrere, per què? Perquè les dones tenen por, hi ha molta violència, per exemple, a nivell digital, molta violència a través d'insults a les xarxes, és a dir, és difícil ser parlamentària, ser europarlamentària, més que fa cinc anys?

Sí. Sí, sí, sí, porque hay muchísima más violencia en las redes, especialmente para las mujeres jóvenes, porque es una violencia sexualizada, cosificada y una violencia que busca disciplinarnos a todas, busca que demos un paso atrás. Pero la cuestión de por qué hay menos mujeres es porque han sido más exitosos tres grupos de extrema derecha. Que tienen por debajo del 25% de mujeres entre sus filas, que traían pocas mujeres en las listas. Entonces, como han tenido mejores resultados. ¿Y dónde se puede decir que siempre siguen feministas? Por supuesto, porque además es algo que se usa y lo usa muy bien el patriarcado. Hay primeras ministras de extrema derecha que ya han llegado, pero que no están haciendo nada para mejorar la vida de las mujeres ni los derechos de las mujeres. De las mujeres pero sí que son usadas como decir mira el sistema funciona no el sistema no discrimina a las mujeres pues no el sistema no funciona el sistema sigue discriminando a las mujeres.

Tu has viscut 15 anys entre França, Anglaterra, Itàlia, jo crec que a vegades tenim una mica d'autoodi i pensem que a Espanya estem molt endarrerits en moltes coses, però a mi em sembla que la igualtat de gènere s'ha convertit en un debat social i cada vegada se'n parla més i crec que hi ha molts programes a la televisió, hi ha programes com aquests. Creus que Espanya d'alguna manera ha de treure més pit i ha de pensar, ha d'estar més orgullosa

del que ha fet? Por supuesto. Bueno, yo aquí es que se me llena la boca porque todavía queda mucho por hacer también en España y además estamos viendo retrocesos en muchas comunidades autónomas precisamente por la llegada de partidos de extrema derecha a los gobiernos. En mi propia tierra, en Andalucía, ahora la violencia de género está en manos de un partido que la niega y hay otro partido que le permite que eso sea así. Entonces, en España queda mucho por hacer y también se está viendo el retroceso en muchos ámbitos, sobre todo si se pregunta a las asociaciones de mujeres que están luchando precisamente para atender a las víctimas y que están luchando por los derechos de las mujeres, están sufriendo unos recortes muy grandes en las asignaciones que están teniendo y no. Y no pueden sobrevivir. Esto está pasando en todo el mundo, pero también está pasando en España, precisamente en muchas comunidades autónomas. Pero si España se compara con otros países, desde luego nos podemos sentir orgullosos. Nuestra ley de violencia, que es del 2004, ha servido como ejemplo para la directiva de violencia del 2024. Nuestra ley de igualdad del 2007 puso las bases de todo lo que hemos conseguido y realmente estamos liderando las políticas de igualdad en Europa. Todavía en el índice de igualdad de género de ley del Instituto Europeo de la Igualdad de Género aparecemos en cuarto lugar, pero eso tiene mucho que ver sobre todo porque tenemos un mercado de trabajo que es todavía precario.

La brecha salarial sí que es uno de los grandes temas que tenemos pendientes.

Sí, sin duda, y la brecha de pensión es que es todavía más grande, porque se va acumulando, ¿no? Y la brecha salarial, bueno, pues está unida también a una segregación ocupacional muy grande y a la brecha de cuidados que es más grande todavía. También el tema de los

derechos reproductivos y sexuales, cuando hablamos del aborto, el aborto se utiliza muchas veces para ganar elecciones o para hacer campaña, ¿no? I aquí també em consta que has estat barallant-te perquè la comissió va respondre a la iniciativa ciutadana My Voice, My Choice que demanava el dret de garantir l'avortament lliure a tota la Unió Europea sense crear el fons econòmic que demana aquí hi ha hagut molta feina Sí,

aquí, bueno, pues con muchísimo apoyo, muchísimo trabajo nuestro grupo, el Grupo Socialista ha apoyado muchísimo esta iniciativa que es una iniciativa, diré, muy inteligente es un buen ejemplo. De cómo asuntos que en teoría no son competencia de la Unión Europea. Entonces, teniendo en cuenta que dicen que es una competencia estatal y que, por tanto, no podemos hacer nada de Europa, la iniciativa, como habéis dicho, es muy inteligente porque no pide que ningún país cambie su legislación porque sería chocar con esta idea de que es una competencia y con los tratados de que es una competencia nacional. Pero lo que dice es que todas las mujeres puedan tener el derecho de tener un acceso a interrumpir libremente, de manera segura y legal, su embarazo. Entonces lo que dice es que haya un fondo europeo que puedan pedir los países en los que sí es legal para darle servicio y para atender a esas mujeres. Y para entendre, això era una proposta, pero no ha tirado endavant? La Comisión la aceptó y dijo que existe el Fondo Social Europeo y los países pueden pedir de ese Fondo Social Europeo, pero no vamos a crear un fondo ad hoc, como se puede pedir del Fondo Social Europeo. También es verdad que hay coyunturas electorales que hacen un poco difícil que algunos países den ese paso, pero. Yo creo que en cuanto pase un poco este ciclo electoral, hay algunos países que pueden ser candidatos, si por ejemplo los socialistas acaban gobernando en Suecia, si el gobierno progresista en España puede revalidar la mayoría, o si en Francia no hay un gobierno de extrema derecha, que esperemos que no, pues estos son países, por ejemplo, que podrían dar ese paso al frente, pero que ahora mismo están en unas coyunturas nacionales que le hacen más difícil dar ese paso al frente.

Ets ponent un informe, que això ens encanta, sobre la menopausa com a prioritat econòmica, laboral i social. Per què és un tema de política europea i no només de salut?

Lo dije al principio, somos 10 millones más de mujeres. Por la menopausia es un estado de la vida de las mujeres que pasamos todas, antes o después, es cuestión de edad. Es cierto que no todas sufrimos la sufrimos de la misma manera o la pasamos de la misma manera, pero tampoco sabemos muy bien cómo la pasamos, porque sigue siendo un tabú y porque sigue siendo un ámbito en el que hay muy poca investigación. Entonces, nosotros lo que pedimos es que el derecho a la salud de las mujeres europeas no se vulnere y el derecho a la información, vosotras que os dedicáis a la información, porque aquí hay también un problema de información. Que el imaginario siga mucho más amplio. Por supuesto, por eso hay que hablarlo. Por eso hay que hablarlo, no hay que tratarlo como un tabú, hay que hablarlo. Necesitamos investigación para eso desde Horizonte Europa. Yo soy la ponente del Grupo Socialista del nuevo programa de investigación y también en poder seguir desarrollando nuestras carreras profesionales porque las mujeres abandonan antes el mercado de trabajo de lo que lo hacen los hombres y de nuevo nos volvemos a chocar con la menor independencia económica. Con menor autonomía, con mayores brechas salariales, con mayores brechas luego de pensiones y siempre nos chocamos con lo mismo. Entonces hay que intentar revertir ese círculo

vicioso de cualquier manera. Que si arriben menys perquè dèiem que tenen por a tota aquesta violència digital i tot aquest assetjament que moltes vegades pateixen i a sobre quan hi són marxen aviat també perquè no tenen les condicions per fer-ho.

Claro, y porque nos sustituimos también más, porque el turnover, o sea, la tasa de sustitución en política de las mujeres es mucho mayor que los hombres. Los hombres empiezan jóvenes, luego maduritos, son padres, no les pasa nada, no tienen tanto tal, luego ya son mayores y siguen ahí, ¿no? Y las mujeres pues nos van sustituyendo. Y la conciliación, que también es un repte que tampoco está. Claro, claro, claro. Es difícil. A las que estamos aquí en el Parlamento Europeo y tenemos hijos, pues la verdad es que la vida es muy complicada. Fills y también pares pots seguir cuidando en el futuro. También, la generación sandwich esta. En mi caso tengo un padre de 95 y una madre de 90. Afortunadamente soy la quinta de cinco hermanas y mis hermanas me están cubriendo en ese ámbito.

Si no, sería imposible. Lina Galvez, presidenta de la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat de General Parlament Europeu, felicitats per aquesta setmana i que n'hi hagi moltes més perquè teniu molta feina avui. Sí, molta feina. Gràcies, moltes gràcies. Les dones

i els dies, a contracorrent des que vam néixer.

Diana, arriba, com estàs? Molt bé. Ens atens des de Mèxic, nosaltres hem vingut a Brussel·les, no en direm allò de tu Boston i jo California, però sí, volíem que hi fossis també en aquest programa, i t'agafa una mica lluny, però també d'alguna manera treballant per les dones, oi?

Si m'enganxava a Mèxic fent feina també per les dones mexicanes, perquè al final tenim reptes globals en termes de gènere. Anem a fer una mica de memòria,

perquè hi ha moltes europarlamentàries que han fet carrera política, era el seu somni podríem dir pràcticament, i han fet tot aquest viatge fins a Brussel·les, però en el teu cas té molt a veure amb la teva biografia, amb la teva història. Tu et dedicaves al món de la literatura, tenies una llibreria a Sant Cugat, I de sobte arribes un dia fa 7 anys, més o menys, al Parlament Europeu a Brussel·les. Què és el primer que et passa pel cap i com ho vius tot això?

Sí, la veritat és que el Parlament Europeu no m'era una institució molt llunyana perquè el meu marit, el Raúl Romeva, havia sigut 10 anys eurodiputat. Per tant, el primer cop que poso el peu al Parlament Europeu va ser el 2004, evidentment no com a eurodiputada. El gran canvi va ser arribar en un moment personal i polític a Catalunya molt important, que era un moment en què ja teníem presos i preses polítiques, on teníem el govern del 2017 a la presó, i jo ja arribava en representació i per explicar en primera mà què és el que estava passant, la falta de llibertat dels nostres líders polítics, de tot un govern i líders socials. I també amb l'exili.

Parlem una mica de feina, quan mirem Europa t'anima a pensar que és un dels llocs del món on les dones tenen més drets, però tu que coneixes la realitat dels 27 països, dels estats, quina és la fotografia real? Ser dona a Europa continua sent viure amb més obstacles del que volem admetre?

Jo crec que clarament aquesta pregunta podria ser ser dona al món. Vol dir tenir molts més obstacles. És veritat que també ens hem de recordar que Europa és el lloc amb més drets humans de tot el món o dels llocs amb més I llavors el tema del dret de les dones també. Però si ens fixem només en Europa, Europa és molt desigual. Tenim dones que moren davant d'un hospital a Polònia perquè no se'ls practica un avortament que necessiten per salut. I en canvi tenim llocs a Europa on el dret, per exemple, a l'avortament és un dret garantit. També hem de recordar que això pot canviar molt ràpidament, depenent de qui també està governant. Però és veritat que tenim una Europa amb uns drets a les dones poc consolidats i amb molt poca legislació. La primera legislació que va haver-hi europea sobre violències masclistes va ser fa dos anys,

per tant encara es pot implementar. Amb això hi has treballat personalment.

Sí, vaig ser una de les ponents d'aquesta directiva i la veritat és que fa fredat quan veus que estàs en el 2024 treballant per una cosa tan bàsica, per homogenitzar tot Europa amb un tema de què vol dir violències masclistes i quins són els passos legislatius per poder adoturar a tot Europa.

Clar, a tothom li sembla que la violència masclista està claríssima el que és i el que significa, però quins són els impediments que us trobeu a nivell pràctic?

Mira, a nivell pràctic, a nivell europeu és, per exemple, aconseguir una definició comuna. Què és una violència masclista? Què és una violació? I per tant, això encara a Europa hi ha moltes reticències en saber quins són, què és per exemple jurídicament una violació i on es pot denunciar aquests casos extrems de violència masclista que també vivim al dia a dia les dones. O quan tens xifres que el 30% de les dones, una de cada tres, dones a Europa, ha patit violències masclistes. Per tant, encara tenim molts entorns. No segurs. I després també la mirada

una mica interseccional, no? Que no és el mateix que ser una dona migrant, que ser una dona amb discapacitat. Totalment.

No tenim una bona base jurídica per entomar totes aquestes violències, si a sobre sumes interseccionalitats en un món que no ho hem de dir, no? Que és racista, que és classista i és masclista, doncs encara s'agreugen molt més aquest tipus de violències. Nosaltres ja comencem a sentir a parlar molt del que és la violència vicària, però no a tota Europa, per exemple, és una violència que ja es pot detectar.

També un altre dels aspectes amb què crec que has treballat dient arriba és el reconeixement de les formes de violència digital, que les xarxes d'internet s'han convertit en aquest nou camp de batalla per les dones, perquè entre aplicacions, despullar-les, maneres de degradar l'altra, és a dir, hi ha moltes formes.

Hi ha moltíssimes que de cop són més agressives. Ara tenim un cas molt greu de dones polítiques de tota Europa, però n'hi ha eurodiputades, sobretot sorgeix d'Holanda, on hi ha centenars de dones que estan sent atacades a través de la intel·ligència artificial que les despulla. Ara tenim un cas molt greu a Europa i aquest és una punta d'iceberg de tot el que estàs dient. Les dones són molt més assenyalades a les xarxes socials i al final és una violència que acaba afectant moltíssim en el nostre dia a dia, en la nostra salut mental, però també en el nostre món laboral. Tenim un problema de les dones en política, tenim una vida curta molt més, tenim una vida, perdona, laboral molt més curta, per altres temes, per la responsabilitat també que tenim en el món de les cures, etc. I aquest tipus de violències ho agreugen encara molt més.

Hem parlat abans de l'avortament i també és una altra lluita que ha estat la defensa del dret a l'avortament i has incorporat una cosa que sembla molt bàsica però que encara ens sorprèn, que el dret a l'avortament a la Carta dels Drets Fundamentals de la Unió Europea hi aparegui.

Sempre és un tema que ens costa molt avançar o que diguem que sempre estem topant amb el mateix mur. En els tractats hi ha l'article 83, que és tots els delictes. Que tenim homologats a tota Europa, que tenim una definició conjunta. Per exemple, aquí no hi ha temes de drets de l'avortament, com tampoc hi ha, encara que tinguem una legislació, el tema de les violències masclistes. I per tant, hi ha molta feina per fer, hi ha molt recorregut en un moment legislatiu, en un moment de la cambra, on les forces de dretes i extremes dretes tenen majoria. Per tant, hem de seguir alçant la veu perquè no retrocedim.

Estem parlant d'un d'Europa que representa que té més drets que altres parts del món, però la sensació que tinc és que m'estàs parlant d'una Europa que està molt a les beceroles del que relaciona amb drets de les dones.

Sí, també podem mirar-ho des de l'altra banda, per ser més positius i que ens entenguin també els oients. I és que Europa és molt desigual, com hem dit, des de la banda negativa, però també des de la banda positiva. Tenim estats membres on s'ha avançat molt més en tema dels drets de les dones, de violències masclistes, del tema avortament, i per tant també són parts. Els que fan balança, no? Són estats que fan balança i que ens fan mirar un horitzó. On arriba? Intentes arrossegar, no? I els dones eines i ajudes, que això és molt important, i pressupost econòmic perquè avancin tots els països que estan a la cua.

I en aquest sentit, Espanya, Catalunya, jo crec que podem estar prou orgulloses si ens comparem amb altres països de la Unió Europea.

Sí, la veritat és que costa dir-ho quan encara hi ha moltes violències que ens afecten a les dones a Catalunya, però sí que és veritat que la legislació està molt més avançada que molts altres estats membres. En realitat, per exemple, l'última directiva que comentàvem, que és la primera que hi havia a Europa amb violències masclistes, hi ha poca part que s'hagi de transposar a l'estat espanyol o a Catalunya mateix. I per tant, sí que som en aquest sentit un pare seguit, que això no vol dir que ja hem arribat al final del camí.

T'ho he de demanar, que fa poc s'ha culminat l'aplicació de l'amnistia, en molts casos vinculats al procés, i això també afecta directament a la teva família, esclar. Com has viscut aquest moment? Perquè jo crec que no el podem obviar, no?

No, no, no s'ha d'obviar absolutament mai aquests moments. La veritat és que jo tinc dues lectures, la professional, jo vaig fer un canvi i un salt mortal si ho volem dir així, d'una llibreria al Parlament Europeu, just per la repressió política de Catalunya i per tant l'amnistia no deixa de ser. Un pas important, no al final, però un pas important en aquest camí que tenim a Catalunya pel dret a decidir. I per tant, s'acaba una part repressiva, no de feina, però una part repressiva important. I també és una afectació personal claríssima. M'ho merita estar amnistiat. I aquí també la primera reacció és de revisió també de tots els anys que has hagut de passar. I fins i tot es podria dir d'una mica. Podríem dir enfadada de tot el que hem hagut de viure i la injustícia que ha vingut a viure tota la meva família. Però ara, ja que han passat uns dies, també notes, no? Aquest alliberament que ja no has de sostenir més, una situació que has de sostenir diària i que per tant ens podem posar a mirar endavant i a seguir caminant cap al dret a l'autodeterminació de Catalunya.

Molt bé, doncs un alleugeriment. Diana Arriba, moltíssimes gràcies per rebre'ns i per escoltar les nostres preguntes i fins aviat. Moltíssimes gràcies a vosaltres per l'espai. Adéu. Merci.

Les dones i els dies. Perquè la vergonya ha de canviar de bàndol.

Som en un dels múltiples despatxos que hi ha al Parlament Europeu. A vegades sembla un jeroglífic això. I la Leire Pagín, que ara està aquí amb nosaltres, justament ens deia que els quilòmetres que estan recomanats per l'OMS tu els fas cada dia per aquests passadissos.

Exactament. És així, eh? És tan gran l'edifici i amb sales tan distants. Està bé, és una manera de mantenir-se en forma.

Exacte. Leire Pagín, segur que us sona el seu nom. L'any 2000 va ser elegida diputada del Congrés Espanyol per Alacant. En aquell moment va fer història perquè tenia 24 anys i era la més jove que mai havia tingut aquest càrrec. Al cap de 10 anys va ser anomenada ministra de Sanitat i Afers Socials en el govern de José Luis Rodríguez Zapatero i des del 24 és parlamentària dins el grup SD. Entremig ha treballat en cooperació per diferents ONGs i avui en rep, com dèiem, el seu despatx a Brussel·les. Leire Pagín, com estàs? Molt bé, la veritat és que molt bé.

Avui i ahir, aquests dies, estem molt contents, amb molta esperança, la veritat. Després del que vam veure ahir, et refereixes als Estats Units. Exactament. És veritat que al nostre país són dies molt durs i molt foscos per l'accident del tren. Però és veritat que al món una llum, una llumeneta s'ha obert d'una forma molt important. El resultat dels Estats Units és una onada d'esperança, també les eleccions al Brasil, perquè el que demostra és que al final és la gent la que té la capacitat de canviar les coses.

Com estem? Perquè fa 20 anys que et dediques a la política, però ara des de Brussel·les. Com a dona creus que és més fàcil ara que quan vas començar? Quan vaig arribar,

nosaltres érem una generació de dones molt joves i és veritat que no va ser un repte i no va ser fàcil. I vam rebre, com totes les dones al món, desgraciadament, moltes crítiques que no tenien res a veure amb la política que fèiem, sinó amb la forma de vestir o com portàvem el cabell. I van ser molt durs amb nosaltres. I sempre tenies la sensació. Que això era, entre altres coses, perquè eres dona, això estava claríssim, però també perquè era el principi d'un pas endavant de les dones per arribar a institucions i a carres que abans no havia arribat cap dona. Per tant, el sentiment era que ho havíem de fer molt bé perquè estem obrint portes. Per tant, jo crec que el balanç és molt positiu perquè de fa 20 anys o 15 anys a ara hem canviat moltíssim, hi ha molt més dones al Parlament Europeu, hi ha molt més dones. La presidenta del Parlament és una dona, la presidenta de la Comissió també, no necessàriament feministes, és una altra cosa, però és veritat també que ara estem vivint reptes molt, molt, molt preocupants que poden tornar enrere molt ràpid, no?

De fet, per exemple, aquesta tardor, la vicepresidenta general del PSOE d'Andalusia, la Maria Márquez, va posar una denúncia per attacks masclistes a les xarxes i en una entrevista explicava que n'havia parlat amb tu. Què li vas transmetre?

Sempre he tingut aquesta sensació de l'important d'enfortir les xarxes de dones, intentar ajudar els lideratges de les dones més joves que arriben ara. Això per mi és fonamental. I per tant amb la Maria, amb altres companyes joves també ho he fet, parla moltíssim i quan ella es va sentir atacada, com ho vaig sentir jo 15 anys abans, era per mi molt important que sapiguera que no estava sola. Jo la vaig trucar i li vaig dir, no lo vamos a consentir, estamos contigo y sobre todo ni un paso atrás.

Com a europarlamentaris també rebeu molt assetjament a nivell digital i de moltes maneres. Totalment.

Hoy es más difícil, por eso decía, porque si yo noto una diferencia respecto a mi momento en primera línea política, aunque ya empezaba a despuntar, son las redes sociales. Porque hoy la capacidad de generar odio y sobre todo violencia contra las mujeres con total impunidad se multiplica en las redes sociales. Para mí este es el gran objetivo de la democracia, desde luego de Europa, pero de la democracia. I tu creus, per exemple, des del Parlament Europeu es pot fer una regulació? Totalment i estem fent-ho. De fet, la legislació europea, per exemple, d'intel·ligència artificial i d'àmbit digital és una de les més pioneres i més contundents del món. El que no té sentit és que nosaltres legislem. Para nuestro ámbito social y de convivencia y no lo hagamos donde hoy nos pasamos el tiempo, que es en las redes sociales. Por tanto, la importancia de poder responsabilizar a los dueños de las redes sociales del contenido que allí se vierte. El acoso a las mujeres que se ejercen en las redes es muy importante y fíjate, no es casual. La mayoría de las legislaciones que hay en el mundo hoy, lo he visto en México, lo he visto en muchos lugares del mundo, lo han liderado mujeres que han sido víctimas de acoso o de violencia o cuyas imágenes han sido sexuales subidas sin consentimiento y han convertido esto en una batalla y han conseguido una legislación para proteger especialmente a las mujeres.

Els drets reproductius i sexuals estan sempre en boca, eh? Ara parlàvem d'això, de les mitjans d'ahir. El dret a l'avortament va ser una de les primeres coses que va tocar Donald Trump. I Feijó també n'ha parlat en algunes declaracions que ha fet. És un tema molt sensible, molt fàcil i que dona molts vots, es veu, no?

El gobierno de Rajoy intentó un cambio de legislación y en ese cambio de legislación, que el consigue y que luego tuvo que rectificar, le costó el puesto de ministro. Había costado mucho, yo tuve la responsabilidad de liderar aquel cambio legislativo en el gobierno y por tanto cuando hubo un intento de dar marcha atrás las mujeres salimos en masa a aquel tren de la libertad y le costó el puesto a un ministro. Lo digo porque yo creo que Fijón no ha medido una vez más. Que al Partido Popular le suele salir bastante mal cuando avanza lo que ya sabemos que pretenden hacer, que es recortar los derechos de las mujeres. Y yo tengo la sensación que, igual que pasó en las últimas elecciones generales, las mujeres van a ser fundamentales en evitar que la derecha y la extrema derecha vuelvan.

Tu també, la teva trajectòria professional està molt lligada també a la cooperació internacional i és un terreny especialment feminitzat i en més d'una ocasió has dit que és un dels moments més complicats per un treballador humanitari, sembla que una cosa és que ho vulguin fer perquè tenen vocació i l'altra és que els estem llançant

una mica Totalment, de fet, aquesta és una de les lluites que estic donant a aquesta legislatura de forma més concreta, perquè estem en un moment on el món és més perillós. On tenim una demanda d'ajuda humanitària més forta i és un moment on les retallades d'ajuda humanitària a tot el món, perquè va començar als Estats Units, però també alguns països de la Unió Europea estan fent que sigui molt més difícil arribar a la població afectada. Especialment a les dones, que són per una banda les més vulnerables, però per l'altra la solució dels conflictes. Jo vull reclamar una vegada més el paper i el rol tan important de les dones a la solució de conflictes, a la previsió. També reclamem molt aquesta veu de les dones.

Són les més afectades perquè justament dones i criatures són les principals afectades per aquesta

disminució d'ajudes. Totalment, i de fet hi ha tota una creuada contra l'ajuda especialment dedicada a les dones. Aquí sentim al Parlament Europeu i escoltem el Parlament Europeu a l'extrema dreta dir que les ajudes a la igualtat de gènere són ajudes que s'han de retallar. És al·lucinant, no? Portes dos anys aquí al Parlament. Quin és el teu balanç? Al principi costa aprendre una mica la dinàmica. És veritat que també em va costar tornar. A la responsabilitat institucional, perquè és veritat que portava molt temps fora, però sabia que vendria una legislatura molt difícil i que era el moment de donar la cara i de dir que estem aquí per intentar canviar les coses.

Aquí sou moltes dones, per exemple, del teu partit, però també d'altres. Hi ha certa sororitat, diries, entre les europarlamentàries, tot i que sigueu d'orígens diferents.

Totalment. Hi ha sororitat. És veritat que lluitem moltes vegades juntes i és veritat que algunes tenim una convicció de fer xarxa i de fer xarxa potent, i jo ho tinc claríssim.

O sigui que podríem dir que ser dona està per sobre de la teva orientació política, pràcticament, o no? Home, ser dona segur.

Una altra cosa és ser feminista. Perquè jo aquí escolto moltes dones de partits d'extrema dreta que són contràries als intrusos de les dones. Per tant, ser dona no és suficient. El que necessitem és dones amb compromís d'igualtat. Però sí que és veritat que hi ha vegades que et trobes al camí amb dones d'altres partits. Que fas pinya i que tens bona relació. I jo vull avui, amb un dolor de cor molt gran, recordar la Fàtima Banyes. Perquè la Fàtima Banyes, que desgraciadament va morir a l'accident del tren, és una companya del Partit Popular amb la que jo vaig tindre personalment una molt bona relació dins i fora de la política. Teníem diferències polítiques evidents, però sempre hem tingut una relació d'ajuda entre nosaltres. I vam compartir moltes coses i és un exemple que, avui, crec que és important recordar-lo aquí. Queda clar.

Leire Pagín, moltíssimes gràcies.

Tot i la voluntat d'aquest programa per mostrar la diversitat ideològica al Parlament, no sentireu els grups parlamentaris de PP ni de Podemos. Se'ls ha fet la petició, des de les dones i els dies, però no ha estat possible comptar amb la seva presència.

Cuando decíamos que entramos en las interioridades del Parlamento, a veces no solo estamos hablando de eurodiputadas, de europarlamentarias, sino que también hay muchas otras mujeres que están trabajando, tal vez de una manera más silenciosa, pero en realidad entre nosotras son las que hacen la trabajo. No ho sé, ara ens ho explicaran elles. Són assessores, com l'Elisabet Matamala, assessora a la Comissió de Llibertats Civils, Justícia i Afers Interiors del grup de Verts Ale al Parlament Europeu. Com estàs? Molt bé, gràcies. I la Blanca de Riquet, assessora en Drets de les Dones i Igualtat de Gènere del grup Els Verts, també Ale, del Parlament Europeu. Com estàs? Hola, molt bé, gràcies per invitar-nos. Dues catalanes, aquí, ho dèiem ara, venint una mica pel passadís, pels grans passadissos que hi ha en aquest seu, que pràcticament 10 i 14 anys fa que hi sou, aquí. Ja sou més belgues que les galetes especulors. Exacte. Expliqueu-nos, i ara ho he dit així, d'aquesta manera que parlo jo, que vosaltres sou les que feu la feina. He exagerat una mica, no vol dir que les parlamentàries no en facin, que ja vam veure, hem vist aquests dies, els horaris, les hores, la dedicació, però sí que vosaltres, la feina d'assessores, què vol dir exactament? Expliqueu-nos-ho una mica. Per P3, que som la majoria de ciutadans de Catalunya, que moltes vegades veiem les institucions com aquell lloc que no sabem ben bé què és, què hi passa.

Sí, crec que la paraula assessora per molta gent li queda com molt lluny, és molt confusa. Jo, si ho hagués de resumir en dues paraules, crec que diria que la nostra feina consisteix per una banda preparar, preparar la feina dels eurodiputats i després recomanar. Recomendar la línia de grup, recomanar també indicacions de vot i podem entrar aquí en més detall.

Sí, nosaltres som assessores de grup, que vol dir que dins del Parlament Europeu hi ha diferents grups. Nosaltres treballem pel grup dels Versailles i en diferents comissions, com has dit, hi ha la que es diu LIBE i jo la FAM, que és la comissió de gènere. Nosaltres el que fem bàsicament és no només assessorem, jo crec, sinó que també construïm posició i també negociem amb els altres grups les diferents posicions. Per explicar-ho, sou la cuina d'alguna manera del que surt després? Sí, normalment. Jo estic intentant fer titulars, ho veieu, no? Sí, sí, sí. Jo crec que som la cuina i crec que tenim bastanta més influència segurament que els assessors potser del Congrés o del Parlament català perquè som molt expertes en certes matèries i després hi ha molts membres que treballen en diferents comissions i no sempre es poden dedicar al 100% a tot. Nosaltres com a expertes el que fem és redactem. Segons la posició del grup. Nosaltres som també les encargades de dir, la posició del grup dels verds és aquesta i, tot i que hi ha membres que puguin ser de diferents branques, una mica de diferents, jo què sé, els verds suecs no són iguals que potser els espanyols o que potser no tenen prioritats, doncs nosaltres intentem posar-ho junt i després, el que és més important, negociem. I negociem a nivell tècnic, es negocia quasi bé tot. Una legislació o un informe, per exemple, vam treballar juntes també la llei de violències masclistes, ho vam negociar tot a nivell tècnic i sobretot les parts on no hi ha acord és quan llavors es demana a les reunions on hi ha els eurodiputats i eurodiputades de, a nivell polític, arribar al final.

Vosaltres diríeu que treballeu estretament, suposo, amb les europarlamentàries, sou una mica els seus angelets i els seus dimonis, explicant-los què passa, què pot passar si voten A, si voten B, per dir-ho d'alguna manera, però els eurodeputats i eurodiputades us fan cas?

Almenys per part meva treballo amb moltes eurodiputades dins de la Comissió de l'IBE i he de dir que tinc la sort que en general em fan cas.

¿Es treballa diferent amb eurodiputades i eurodiputats, homes i dones? Què diríeu? És el programa per explicar-ho. Si no ho feu aquí, no sé on ho fareu.

Jo crec que és més en funció de la personalitat. Sí que és veritat que a la meva comissió jo estic una mica, jo crec que esbiaixada, perquè qualsevol. Tu treballes sempre amb dones, imagino, no? Sí, però algun cop he treballat amb homes. Recordo que teníem l'Ernest Hurtasun abans i també el. Bueno, hem tingut diferents. I la veritat és que hi ha un home que vingui a aquesta comissió, és un home sensibilitzat. Clar, vosaltres sou la cuina, podríem dir,

de tot el que a vegades veiem, però si mirem en números, ja ara mateix no arriba al 40% d'eurodiputades en el Parlament. És a dir, les eurodiputades, les dones, són minoria. Em refereixo, doncs, a això, a les diputades. Això vol dir, per exemple, que el fet que les dones siguin menys, tenen les mateixes oportunitats d'influir en l'agenda política europea que els homes?

Sí. Jo crec que depèn del que deia la Blanca, també de l'actitud, del pes polític que elles tinguin a darrere. Per exemple, a l'IBE hi ha dones també, però clar. El banc europeu, eh? Sí, l'IBE, el comitè europeu. Una cosa és la persona i l'altra és el tipus de polítiques que aquesta persona tira endavant. Que deia la Blanca, per exemple, a la comissió de FAM, si hi ha homes que hi participen és perquè són homes sensibilitzats. A l'IBE ens trobem amb l'altre cas, malauradament. Hi ha dones que tenen posicions molt dures. Per tant, és blanc o negre.

Jo crec que també al Parlament Europeu hi ha hagut una gran feina, crec que, darrere de representació i sí que és veritat que és un dels parlaments que crec que hi ha més dones, no? Tot i que, bé, en les últimes eleccions sí que és veritat que s'ha reduït el percentatge de dones. Envers les eleccions del 2019, que això també ens marca una mica la tendència en la que estem anant de retrocés de temes d'igualtat, però en general jo crec que s'han aconseguit, és un dels parlaments amb més representació de dones a les comissions, també en posicions altes, tenim crec que quatre presidentes de grup, però jo crec que aquí l'important no és només la representació, el que deia l'Eli, no és només ser-hi, sinó també quin poder tens. A la comissió de dones hi ha moltes dones, crec que és un 90%, i després a la comissió de pressupostos o la comissió d'economia crec que hi ha menys del 20% de dones. Això vol dir que l'economia està en mans d'homes

i d'altres comissions potser les dones hi tenen més importància, però això al final és un resultat desigual pel que és a polítiques, no?

Exacte, i perquè totes aquelles comissions que tradicionalment es consideren més importants i de més feina dura i més legislativa, doncs sempre han estat molt més masculinitzades i no és només la presència que tens, sinó també els informes o les legislacions que portes. I això és una cosa que no tenim dades i que nosaltres ho hem demanat. Voldríem saber. Quins són els ponents, homes i dones, la diferència d'homes i dones en ponència de lleis, per saber si al final, perquè és el que nosaltres creiem, les principals lleis són portades per homes, no per dones.

I això són dades que encara no tenim. Les estem buscant. Per això estàs tu a la Comissió d'Igualtat, no?

És molt important, jo crec que a vegades ens imaginem que el MeToo va ser només una cosa que hem relacionat sempre amb el món del cinema o del món de l'espectacle, però l'any 2018 també es va crear aquí al MeToo un bloc aquí al Parlament Europeu per denunciar casos d'assetjament sexual al Parlament Europeu. La web inclou testimonis anònims sense identificar de les víctimes ni els agressors. M'agradaria, jo sé que vosaltres vau tenir aquí un paper important en aquest bloc, en aquest Mitu del Parlament Europeu, i què va passar perquè creiéssiu que l'havíeu de crear també?

Sí, això, bueno, jo vaig ser una de les fundadores del Mitu EP, igual amb molta altra gent, que algunes encara estem i algunes no, però jo crec que aquest moviment, el que a mi em va ensenyar personalment va ser que hi ha moltes vegades que hi ha demandes polítiques. Que si no hi ha pressió darrere no les aconsegueixes. I això va ser el clar cas del MeToo IP, perquè el 2017, com has dit, arrel una mica de tot el moviment de MeToo internacional, va haver-hi aquesta resolució del Parlament Europeu, on tot el Parlament Europeu va votar a favor del MeToo i de la importància de combatre contra l'assetjament, però després internament no es va fer res. Llavors, un any després, un grup de treballadores, que érem treballadores tant de grups polítics com les persones que treballen al bar, o sigui, era molt diversa, vam crear aquest grup per dir, prou, com si diguéssim, hem de visibilitzar que aquí dintre del Parlament també hi ha aquests casos i que no hi ha prous mecanismes que donin protecció a les víctimes. I la importància va ser tal que només el primer dia que vam llançar-ho. Vam recollectar en tres dies 1.000 signatures en una petició que vam fer per canviar els mecanismes i per protegir i trencar la cultura del silenci que hi havia en aquesta casa sobre temes d'assetjament.

Perquè clar, l'assetjament, aquí costa molt arribar-hi. És una feina que totes les que hi heu treballat porteu molt de temps. En alguns casos és gairebé una feina, podríem dir, absolutament vocacional. Llavors, costa molt dir com que m'ha passat això, jo no tinc ganes d'aixecar la veu. M'imagino que hi havia molta pressió per no parlar.

Crec que el que també passa és el tipus de relacions i com es treballen aquí. Nosaltres treballem de manera molt propera amb els eurodiputats i eurodiputades, però, per exemple, tant la Blanca com jo hem sigut assistents. Quan ets assistent, estàs a l'oficina, treballes amb l'eurodiputat, mama, i són moltes hores, acabes. O sigui, és una relació molt, molt, realment molt estreta, molt. I clar, què passa? Si la relació és bona, perfecte, però si és tòxica, tenim un problema, perquè a més a més els contractes dels assistents van lligats als eurodiputats. Per tant, hi ha com un vincle que és molt difícil de trencar. És una mica de, perdona, d'amo feudal, eh, pràcticament.

M'he passat, però no tant, potser. Però de fet, un dels grans problemes. Una mica d'allò amo-servent-faudal. Exacte, exacte.

I per aquest part tu també pots fer fora algú per pèrdua de confiança, que aquest és el gran problema. Tu només justifiques, he perdut la confiança en aquesta persona i no fa falta que justifiqui res més. I això és la gran por de moltes persones que diuen, escolta, m'ho he currat tant per arribar fins aquí i ara si poso una denúncia contra aquest tio em farà la vida impossible, la meva vida al Parlament Europeu i a Brussel·les s'ha acabat. I, ostres, és una barrera molt important això per poder denunciar. I això és el que passava, que la majoria, i segueix passant, de persones que pateixen, i sobretot dones que pateixen assetjament, no diuen res.

¿Podríeu dir que vosaltres heu viscut situacions d'assetjament o properes a l'assetjament, vosaltres mateixes?

No, no ho diré així. És a dir, jo vaig viure només un cas, és una anava a dir una tonteria, però això no ho hem de dir, evidentment. Però no, no he viscut cap cas. És a dir, el puc explicar. Va ser interessant la reflexió després, però bueno, no sé si Blanca.

Jo personalment no, però jo he acompanyat a moltes persones que sí que les ha viscut. Jo he viscut, òbviament, situacions complicades, però han sigut potser més conflicte que assajament. Però sí que he acompanyat, com a mi tu, i ara les dues també som agents confidencials, persones que han viscut un malson en aquesta casa i que ningú les ha ajudat i que s'han sentit molt soles. El cas que deia abans és.

Explica-ho, perquè si no quedarà una mica estrany. És un detall molt petit, però jo quan era assistent d'un eurodiputat, me'n recordo que un dia havíem d'organitzar un acte i anàvem el meu company de feina, era durant l'hora de dinar, i vam anar al càtering a buscar entrepans. Vam entrar al restaurant i anaves en un carretó. Ell em portava un i un altre i vam anar del càtering fins a la sala per preparar la reunió. I de cop, jo vaig apretant el carretó, fa vergonya fins i tot dir-ho, i un home d'una certa edat, maduret, es para davant del carretó. I em comença a dir, ostres, aquests entrepans, quina bona pinta que tenen. I jo, amb tota la innocència del món, pensava, no sé, aquest home té gana, vol un entrepà, no ho sé. I de cop deixa anar el comentari de, bueno, i tu apretant el carretó, doncs encara tenen més bona pinta. I clar, i em vaig quedar així com glaçada i veig el meu company de feina que comença a riure. I l'home després se'n va anar. Era un parlamentari. No sé qui era aquest home. I me'n recordo dir-li al meu company de feina de dir, te n'adones del que ha passat? És un comentari de res, però a mi no m'ha fet gràcia això. És a dir, jo no aniré fent això. O sigui, si veig un home portant alguna cosa o intentant preparar una reunió, no faré aquest comentari. Per què els han de fer? I per què tu rius? Això no és acceptable.

Sí. Es van fer públics casos

d'assotjament des del Parlament? La cosa és que hi ha una comissió que investiga tots aquests casos, llavors és tot molt anonimitzat, per tant no se sap ben bé de qui ni res, també per la protecció de les víctimes, que és una de les grans demandes. Però sí que quan hi ha un cas i hi ha una resolució del cas, hi ha una sanció. Nosaltres ens queixem que les sancions són. Petites, o. Sí, bastant pèsimes, perquè és potser cinc dies sense sou, o una cosa així, és bastant pèsim, tenint en compte el molt que cobren. Però bueno, que és veritat que ja han hagut a la legislatura passada, van haver-hi crec que set o vuit casos de sancions concretes a diferents eurodiputats i eurodiputades.

A veure. És que vaig forta, jo. He vingut aquí al Parlament a revolucionar-ho tot. Violència digital. N'hem parlat molt aquests dies amb les eurodiputades. Em sembla que és un 60% de dones que l'han patida, aquesta violència digital, a través de xarxes, a través d'apps com Nudity, on aconsegueixen despullar a les eurodiputades, assetjar-les de totes les maneres, des de les xarxes socials, Què hi ha en aquest sentit? Ja s'està començant a pensar en fer alguna cosa o com està això? És un problema,

és un problema enorme i és, o sigui, en el nostre grup el tenim molt present i s'intenten fer coses, però sí que és cert que. S'utilitza com a estratègia per exemple per silenciar eurodiputades o dones que estan en l'àmbit polític l'àmbit públic també i perquè simplement no facen la feina que voldrien fer. En el nostre grup va haver-hi recentment un cas, crec, però no només d'elles, sinó que hi havia diverses eurodiputades que van agafar fotos i es van compartir per la xarxa fotos d'elles despullades. Clar, l'efecte que això té en la persona és devastador.

I a més també m'imagino que m'imba la participació política de les dones perquè això les tira enrere. És a dir, jo no parlaré d'això o no faré aquest espit sobre aquest tema perquè sé que em caurà per aquesta banda.

Exacte. I aquest és l'objectiu, que això és també el gran problema, és que el clau objectiu de tota aquesta misogínia online, o sigui, no han sortit aquestes apps perquè sí, tenen un objectiu concret i és de fer fora d'espais públics i d'espais polítics les veus femenines que incomoden. I això és així. I això ho veiem, per exemple, que el Parlament Europeu, el que comentava la Eli, és que hi ha hagut ara fa poc, es va publicar un informe, que 50 eurodiputats i eurodiputades han tingut aquests casos de violència sexualitzada, dels quals 46 eren dones. O sigui, és clarament destinat

cap a les dones. Elisabet Matamala, Blanca de Riquet, assessores, moltíssimes gràcies a les dues per fer-nos un dibuix, una radiografia d'aquesta cuina on passen les coses de veritat, que ho sembla.

Molt bé, m'ha agradat molt aquesta feina. Merci, bona nit.

Hem passat aquests dos dies a Brussel·les, ens hem desplaçat de Roser Pereira Moragues i qui us ha parlat, Montse Virgili, però aquest programa no hauria estat possible sense l'equip de les Dones i els Dies a Barcelona. Eli Sor, Cèlia Forment, Mireia Isard, Albert Castellví, Helena Miquel, Josep Maria Campillo i també ens ha ajudat molt en aquest programa Sergi Barrera. Nosaltres ja demà de tornada a Catalunya farem el programa des dels estudis de Catalunya Ràdio. Demà entrevistem a Isabel Ubiols, l'editora d'Enagrama en català. Sabrem l'història de la seva vida i segur que coneixerem molts altres aspectes com sempre. Això serà demà a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio. Bona nit.

SENSE ÀUDIO PARLAT