Autodefensa feminista: "El cos ve preparat de fàbrica per afrontar el perill"

Què ens protegeix de la por?

Crec que a totes, amb la millor de les intencions, se'ns ha dit des de petites, vigila, vés amb compte, no parlis amb desconeguts, no vagis sola de nit. L'amenaça d'una agressió, sobretot les dones, la tenim tatuada a la pell. Entre amigues i conegudes ens passem consells, de passo que te moli, fes veure que parles per telèfon, porta les claus a la mà, i si et compres un esprai de pebre, poques vegades se'ns diu, defensa't. Segurament la majoria respondria, com? Crec que ni ens ho plantegem. Per què deu ser? A Catalunya Radio,

les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Que la denúncia no ens faci perdre les ganes d'escoltar cançons boniques. Rita Payés i Lucía Fomero han tret nou disc, aquesta meravella que es diu Rueda Eterna. Escolteu-lo, veieu-les en concert, a casa ens agraden.

Però avui la música a nosaltres ens portarà per un altre camí. Avui descobrirem l'autodefensa feminista. Avui es tracta de posar-hi el cos perquè també l'Anna Maria Andaber, la nostra dona d'art, ens parlarà d'artistes que el fan servir per expressar-se. Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies.

Cada vegada en més centres cívics, entitats o gimnasos ofereixen tallers i cursos d'autodefensa feminista. Què s'hi apren? Són lliçons de mastegots, puntades de peus i claus marcials dignes de Matrix? O hi ha molta més teoria al darrere? Qui s'hi apunta i per què? Ara ho sabrem.

Traer de vuelta los sueños de primavera, contar historias del pasado que ya habías olvidado tú también.

Doncs per parlar d'això ho farem amb la Karin Conkle, ho dic bé o no? Sí. És llicenciada en Estudis de Gènere i professora d'Arts Marcials. Fa 25 anys que ensenya autodefensa feminista a totes les noies i dones que se li acostin. I també ens acompanya la Lídia Pedrós, que és una de les seves alumnes, i avui volem que ens expliquin què hi fan en aquestes classes i que ens donin algun truc fàcil d'aprendre per si encara no hem entrat en aquest univers. D'entrada, benvingudes a les dues, m'agradaria que m'expliquéssiu. Ja parleu d'autodefensa, no esteu parlant ni de TAC ni d'altra terminologia. Això és molt important, imagino, oi?

Bueno, sí, evidentemente. De hecho, normalmente no digo que yo soy profesora de artes marciales, sino que digo directamente profesora de autodefensa feminista. Sí que hago artes marciales, pero para mí autodefensa, primero es defensa personal, porque. Quina diferència hi ha entre defensa personal i autodefensa? Per mi defensa personal jo entenc que té una concepció de que és una situació personal, diguem-ne que el que me passa a una persona pot ser el mateix que li passa a una altra persona, com si d'alguna manera la nostra posició en la societat no tingués res a veure amb com experimentem la violència.

Vols dir que quan parlem d'autodefensa personal sembla que només és una cosa que li pot haver passat a una persona un dia, una mala experiència, i tu t'agrada més parlar del sentit de comunitat i com a grup,

potser? Més que res, normalment no es diu autodefensa personal, sinó que es diu defensa personal masculino o femenino. Y aquí comencem, porque después si tú le preguntas en algo qué significa que la autodefensa o que defensa personal sigue masculí o femení, o quina diferencia entre cómo se han de defensar los hombres y las donas, o quinas situaciones, les pasa, muchas veces los profesores de defensa personal no saben explicar nada sobre eso. Y la realidad es que la violencia que viven las mujeres viene principalmente de nuestro entorno. Las cifras serían que entre 3 y 4 de cada 5 agresiones físicas que viven las mujeres vienen de personas de nuestro entorno. Y en el 80% de casos de violación, la víctima conoce al violador. Amb el qual no té gaire sentit. Clar, aquestes xifres són molt diferents per a homes. Per tant, per això, precisament, una de les tècniques com molt important de l'autodefensa és la comunicació, la comunicació verbal. I això, si no toques això i estàs fent un curs d'autodefensa per a dones, trobo que estàs faltant donar una eina superimportant perquè realment sorgirà la situació.

O sigui que pel que entenc, al principi, el primer és la comunicació abans que el punt, podríem dir-ho. Sí, sí, sí. Per exemple, tu, que participes en els cursos?

Home, jo crec que l'objectiu final és intentar evitar que passi qualsevol cosa. És a dir, si pots resoldre la situació parlant, molt millor que haver d'arribar a qualsevol acte físic, per part seva o per part teva. És a dir, per tant, sí, parlar és un primer pas, si pots. Depèn de la situació, potser no tens temps de parlar, saps?

Tu, Lídia, per què hi vas arribar, en aquests cursos? Com hi vas arribar.

El meu cas és una mica particular perquè jo viatjo amb bici, faig viatges llargs, d'un mes a l'estiu i viatjo sola, llavors fins ara he viatjat bastant per Europa i em sento bastant segura, però bé, tot i així també sempre et pots trobar amb situacions, no? I viatjar amb bici és molt xulo perquè tens molta proximitat amb la gent, amb l'entorn i ets molt vulnerable, cosa que és. Molt guai, perquè t'ajuda molt la gent, però a la vegada aquesta mateixa vulnerabilitat també pot ser atractiva per determinades conductes, perquè no tens una casa on protegir-te, en fi, tu estàs allà per disfrutar, no per defensar-te. Llavors jo vaig començar amb això, però reconec que després de les experiències amb les altres noies m'ha fet saltar bastant l'alerta de dir, a mi no m'ha passat mai res, però el habitual és que a tothom li hagi passat alguna cosa. No dic que sigui el normal, dic que és el habitual. Llavors m'ha incrementat el meu nivell d'alerta i també de conscienciació amb el sector de les dones i de l'autodefensa, perquè la pregunta que feies abans era si que no és defensa perquè t'autodefenses a tu mateixa, és a dir, et protegeixes d'un atac extern, tu no tens cap mena d'intenció de fer mal a l'altre, és l'altre el que et vol fer mal a tu i tu l'única cosa que intentes fer és evitar que arribi aquest dany.

És molt important que dèiem que no és només arts marcials, sinó que estem parlant d'autodefensa feminista. Per què volguer-ho remarcar, Karim?

Perquè l'autodefensa feminista té uns conceptes importants. Un és com sorgeix la violència, que és el que he dit abans, que la realitat, i això és una perspectiva feminista, la realitat és que la violència sol sorgeix, sorgeix en les vides de les persones de manera diferent, segons la seva expressió o vivència de gènere i després altres característiques també com la procedència, la orientació sexual, altres classes socials, altres factors de la persona. Després també feminista vol dir que busquem empoderar les dones i no explicar a la gent fes això, fes lo altre, sinó donar eines perquè les persones prenguin decisions sobre què fer en el seu dia a dia. I últimament la sororitat i un projecte social dient de justícia social i relació entre les dones.

Molt important, no? També que parlem entre nosaltres, que ens protegim entre nosaltres, que no sigui només una cosa individual que li passa a una persona en un moment donat. Perquè ens fem una idea, ara que parlaves d'això, d'aquesta primera conscienciació, si anéssim, per exemple, a una classe, què és el primer que ens trobaríem? O el primer dia de classe, Karim, tu què els dius? Què és allò, la primera frase o el primer concepte?

Sí, el primer dia de classe, la primera cosa que explico és. Mira, jo no faig cursos d'autodefensa perquè hagi sigut sempre superbon en defensar-me, sinó més aviat, tot el contrari, he hagut d'aprendre. I explico, de fet explico sempre que jo vaig patir una agressió a la universitat, perquè d'alguna manera així posem una base de que estic parlant de d'una experiència pràctica de les situacions de violència i no només de teoria. I quan parlo de defensar-te físicament no estic parlant ni de competicions ni altres temes així marcials. Sí, com de competició o d'esport.

Tu venies també d'un altre món, tu venies de fer teràpies i de fet vas decidir que començaves al món de l'aikido. També potser buscant un altre camí de vida, oi?

Sí, sí, es podria dir. Jo feia molts anys, jo vaig començar, jo em vaig enamorar de l'aikido com un amor a primera vista quan estava a la universitat i el vaig veure. I no vaig plantejar el tema d'autodefensa fins que no estava aquí i parlant amb una amiga de les experiències que havíem tingut, ella em va dir. Ostres, hauries d'anar a un curs d'autodefensa. I va ser en aquell moment que em vaig plantejar el tema d'autodefensa. O sigui, primer va vindre l'aikido i després va vindre l'experiència traumàtica o va ser al revés? Bueno, va ser a la vegada, perquè tot va ser el primer any de la universitat. A més, jo venia d'un lloc de l'interior dels Estats Units i vaig anar a la ciutat gran i canvien moltes coses i te trobes amb moltes coses que no m'havia trobat abans.

Una de les coses que passa, i suposo tu com a participant i ella com a entrenadora i persona que fa molt de temps treballant en això, és que a moltes de les dones, i això és un comú, a moltes de les vostres companyes els han passat coses. Han tingut situacions. Hi ha grups de tot.

O sigui, la realitat és que un en tres de totes les dones del món ha patit alguna situació de violència física o sexual. Per tant, és molt fàcil trobar-se amb gent. Hi ha cursos que hi ha més gent que li ha passat alguna cosa, però també. També hem de plantejar que, a vegades, com parlem de les experiències viscudes? Perquè, a vegades, la gent diu, no m'ha passat mai res, però quan la gent comença a explicar les seves experiències, diu, ah, clar, però una vegada me va perseguir un home des de tal lloc fins a la porta de casa, no sé què. Sí, sí, em sembla que tots tenim històries, oi? Sí, clar, les situacions d'assetjament al carrer. Pràcticament, o sigui, l'assetjament al carrer entén com que algú et persegueixi o et toqui sense el teu permís o et digui una guarrada o t'espanti d'alguna manera o et faci sentir incòmoda d'alguna manera. Hem de dir que no ho endeu. A adultes passa molt poques vegades que les dones arribin a l'edat de 25 anys i no li hagi passat mai això. Absolutament.

Les dones i els dies, si no existíssim, ens haurien d'inventar.

Lídia Pedrós, que estaves aquí a punt d'intervenir,

què volies dir? No, que precisament, clar, jo deia no m'ha passat res, volia dir no m'ha passat res físic, evidentment, el masclisme i el patriarcat està a tot arreu, no?, i llavors és molt difícil no veure'l. I cada cop n'aprenem més a veure el millor, no? Però a mi és una de les coses que precisament em va sorprendre de quan vaig ser el primer dia de classe tant en aquest curs com en un altre que n'havia fet abans i la gent explicava per què vens en aquest curs segurament l'única preventiva era jo la resta era, no, jo perquè em vaig trobar, saps, amb la meva parella perquè tenia problemes de no sé què o l'altra perquè al carrer li havia passat no sé quina cosa més o al gimnàs o al no sé què. Llavors, clar, em va fer com obrir una mica els ulls de dir, ostres, que a mi no m'hagi passat res no vol dir que la resta de la gent estigui igual que jo, al contrari, jo soc més una excepció que un exemple. Vull dir, bueno, passen moltes coses, moltes més de les que ens imaginem.

Ara sentíem aquesta cançó de l'Aretha Franklin demanant respecte i em dèieu això que l'important al principi és la comunicació perquè potser podem frenar aquesta agressió a partir de la paraula i hi ha alguna manera o algun acostament que sigui el lògic o el bo, el que tu aconselles o després de molta experiència cap a on creus que podem apuntar o què ens pot anar bé com a eines?

A veure, jo sempre en els cursos dono petites pautes, perquè la realitat és que les situacions d'autodefensa són infinites. Aleshores, el que crec que és important d'un sistema d'autodefensa és que sigui un sistema. O sigui, que tu tinguis una manera de adaptar-te a la situació en que tu te trobes. Per això jo plantejo primer evaluar la situació. O sigui, penso que en totes les situacions tu al final quan sorgeix una situació bàsicament tens tres opcions tu pots marxar li pots dir una cosa o li pots fer una cosa a l'altra persona i és escollir entre aquestes tres opcions que és el més adient aleshores. Penso que tener esta idea, por ejemplo, te ayuda a plantejar y valorar. Y estás mirando, digamos, las cosas que has de mirar para tomar la decisión son, ¿dónde está la otra persona? ¿A qué velocidad va hacia ti? ¿Qué sensación general le da? ¿Y qué es lo que parece que quiere? Por eso, en el carril, por ejemplo, la pregunta del millón es ¿qué quieres o qué haces? Porque son las maneras que podemos entender la intención de la otra persona. Entonces, claro, tú miras estas cosas y decides entre estas tres opciones. Diguem les tres, recorda-me-les o te'n vas o li dius alguna cosa o li fas alguna cosa i clar, evidentment començarem per marxar o dir-li alguna cosa abans de fer-li alguna cosa perquè és difícil anar en una altra direcció si un cop li has fet alguna cosa a algú no pots anar enrere com a mínim després no voldrà parlar gaire d'entrada,

control mental és una eina bàsica amb els teus cursos. Clar, perquè jo d'entrada, perdó, ara em deies això, dir, dir. Sí, marxar, dir-te algo, dir-li algo, fer-li algo. Clar, d'entrada, jo, potser el que em passa és que, vaja, em cago sobre, vull dir, em moro de por, i llavors la meva reacció no. No està per actuar. M'explico? Pot ser que em freni, que faci.

Però tot depèn de quina situació estigui passant, sí? Però això no es pot dir si passa tal, fes qual. Perquè això no va així. Sí, fins i tot, o sigui, si te fixes és curiós, perquè fins i tot hi ha situacions clarament verbals, quan algú et diu una cosa molt grossa, que. No és que sembli perillosa, però que te sorprèn molt. Ens podem quedar parades així un moment, amb una reacció semblant, com si ens haguéssim pegat, no? A vegades hi ha paraules que són com una bofetada a la cara. Sí, absolutament. Clar, sí que tinc com una petita pauta per facilitar gestionar aquest moment de xoc, que també és una petita pauta. Nota el cos, afluixa el cos, respira i baixa. Clar, perquè estem també en

moments d'ansietat, on hi ha por, la por ens ajuda també, la por sempre la veiem com un enemic, però en realitat ens ajuda perquè ens preserva també del perill.

Es una reacción fisiológica. O sea, el cos pensa que viene preparado de fábrica para encontrarse en situaciones peligrosas. Y lo que hace el cos cuando se encuentra en una situación peligrosa es generar energía para enfrentar la situación. Y junto con esta generación de energía. El que produeix són les emocions de por i ràbia, perquè són, donen energia per afrontar la situació. Diríeu, digues.

Sí, no, jo crec que els tallers precisament el que et donen és, o sigui, la por jo crec que ajuda si la saps gestionar, és a dir, si és una por que et paralitza, doncs no és positiva. Però bé, la situació serà la que hagi de ser. El que sí que et dona eines els diferents cursos o el curs d'autodefensa és precisament saber que tens opcions i no que només et deixis portar per la situació. És a dir, en el moment que tu vols parlar amb l'altra persona tu t'estàs empoderant en la mesura del que puguis de la situació. I saber que no estàs allà només perquè l'altre decideixi què vol fer amb tu, sinó que tu també pots intentar decidir què pots fer tu per sortir d'aquesta situació, ja sigui parlant, ja sigui marxant, ja sigui picant, si no et queda més remei, o protegint el teu espai. Els cursos et permeten precisament això, és a dir, a través del que tu aprens, intentar que la por no et paralitzi i que puguis reaccionar de la manera més adequada possible.

Tu saps en el teu tercer curs d'autodefensa, vull dir que li vas trobar el gust,

et va agradar? Bueno, sí, no? És a dir, sí, m'encanta. O sigui, estic aquí, vaig fent cursos perquè m'agrada molt. El primer vaig començar fa molts anys i no em va agradar perquè havia de picar i llavors jo, que soc una persona pacífica, vaig dir, no, jo és que no estic aquí per agradar a ningú ni per picar a ningú i ho vaig deixar. Després vaig començar a anar amb la bici, després al cap d'uns anys ho vaig tornar a recuperar i en vaig fer primer un en un centre cívic i després ara l'any passat vaig fer el de Caladona, que és el que fa la Karin i ara estic matriculada en el segon curs, en el nivell 2, que s'expliquen, diguéssim, tècniques quan tens més d'un agressor i quan hi ha armes pel mig o no sé si, diguéssim, pistoles o ganivets o altre tipus de situacions més greus.

Diries que, per exemple, representa que t'has apuntat a aquest curs d'autodefensa, per això que dèiem, perquè tu viatges sola en bicicleta i volies estar preparada, però també t'ha provocat un canvi a la teva vida amb altres qüestions que no passen per la violència, és a dir, però que potser et sents atacada o potser et sents insegura en algun moment i potser t'ha servit aquest curs d'autodefensa per trobar altres sortides,

no?, que dèiem. Sí. A veure, jo li he trobat moltes coses positives, abans parlàvem de la relació entre les dones, jo crec que els espais que generen els cursos d'autodefensa, que els dos eren exclusius de dones, hi ha un grau d'intimitat i d'obertura de les experiències que hem viscut totes, i de compartir emocions i de més, que jo ja només per això ho he trobat superenriquidor, perquè no li vas explicant el primer que passa que t'han agradit. Ara, en un espai on estàs treballant això amb una dona empoderada com la Carol, o amb la Karim, perdó, i amb la resta de companyes, doncs una se sent més oberta per compartir determinades coses. Jo sempre m'he considerat ja, diguéssim, bastant, no sé, com autònoma, autosuficient, etcètera, per mi mateixa, sí, també m'ajuda a veure més enllà de la violència física, també altres violències que patim per dones i per homes i en general. I ara amb bicicleta vas més tranquil·la? O ja hi anaves? Sí, Sí, no, sempre m'he sentit molt tranquil·la, la veritat, o sigui, tampoc no vull que la gent, perquè m'agradaria que la gent descobrís el cicloturisme, perquè és una altra eina d'empoderament femení brutal, i no he tingut mai cap situació, però bueno, és veritat que, de fet, quan em vaig apuntar pensava, bueno, potser no cal que facis els marcials ni que estiguis tres anys entrenant, simplement tinguent com unes pautes bàsiques i unes coses molt clares de què puc fer i què no puc fer, doncs potser puc sortir d'una situació més fàcilment. I de moment estic aquí i espero no haver-ho de descobrir, sincerament, perquè prefereixo no haver-ho d'aplicar. Absolutament. Però sí que faré tota la difusió que pugui perquè crec que és un aprenentatge molt ric, tant a nivell físic com de defensa, com també d'espais d'aprofundiment i de coneixement entre les dones.

Les dones i els dies, a contracorrent des que vam néixer.

Parlant d'autodefensa feminista, molt important aquest terme, molt important també l'acostament, que ens expliquen tant les que el practiquen com la Karin, que fa més de 20 anys que n'és mestra, professora. Clar, hem parlat de tota aquesta part mental, però la part física també hi és. I aquesta part, com hi arribem aquí? Hem de saber d'arts marcials? Hem d'anar moltes hores al gimnàs?

No, que va, que el tema de condició. Moltes vegades s'associa com una idea de condicionament físic i també no és ben bé així. La manera com fem els tallers, jo sempre. Sí, normalmente intento hacer clases de dos horas y la primera hora tratamos un tema y la segunda hora hacemos autodefensa física. Y así repartimos el tiempo hasta que no se haya hecho toda la parte teórica. Pero pienso que para mí la práctica no es un tema de que hablar es teoría y práctica es donar copos. Si practicar vol dir practicar, practiquem parlar, fem simulacres de diferents tipus de situació, totes les coses. Si tractem mantenir la calma, evaluar les situacions, parlar per no arribar a les mans i autodefensa física, creem situacions, fem situacions en què es pugui practicar això, es practica en parelles i es fa simulacres amb mi i al final amb un ajudant o una ajudant.

Hem parlat que tu venies de l'aikido, és un art marcial, però hauríem d'explicar una mica què és i per què és una mica la llavor de tot el que has fet després, de tots aquests cursos d'autodefensa feminista. Què té l'aikido que no té el karate, que no té el judo? Això per damis, m'ho has de contestar.

A ver, por una banda, yo sé que hacía Aikido antes de Autodefensa, pero también he hecho formaciones específicas de Autodefensa. Hice un tipo de formación en Estados Unidos que se llama IMPACT, que se trabaja con simulacros. Entonces, he hecho diversos cursos de eso, aparte de la base de Aikido. Ahora, yo creo que sobre todo las técnicas de Aikido realmente no son las técnicas que enseño en autodefensa, sino que es la visión del espacio. Pensa que el Aikido es una art marcial japonesa que se va a crear después de la Segona Guerra Mundial. Y representa que un maestro de jiu-jitsu va a tener una experiencia mística y va a volver a convertir todas las técnicas que había aprendido en técnicas pacíficas. Entonces, asumes una responsabilidad de proteger también a la otra persona, aunque la otra persona te esté atacando. Yo en autodefensa, yo no asume eso. Perquè això ho pots fer si entrenes suficient. O sigui, jo penso que ho podria fer a partir de 15 anys de pràctica, per exemple.

Clar, a més, quan estàs atacada, em sembla que no és el moment de protegir ningú, de protegir-te tu si pots.

Bueno, i clar, i Aikido és l'únic art marcial que planteja, com a part de la seva pràctica, què fas quan tens més d'un agressor. Si els altres s'han convertit en esports en que es competir una persona contra una persona y eso, ¿no? La situación real de una agresión física no es una competición y normalmente no son personas que pesan igual como se hace en los esportes de contacto. Claro, claro, claro.

La vida és una altra cosa, i de fet jo crec que moltes vegades devem tenir aquesta idea de l'agressor en un passamuntanyes, en un carro fosc, cadascú al seu imaginari, no? I després la vida no és així. Ara no et faré que m'expliquis totes les coses que t'han explicat a les classes, però m'imagino que hi ha hagut de tot. Sí, clar. Coses, vull dir, algú tancada en un ascensor, per exemple, que em va passar a mi, això. Sí. I no ho sé, vull dir que hi ha situacions.

Quin tipus de situacions són més habituals el més habitual per les dones és que sorgeixi la situació dins d'una relació o a casa, t'aixeco la mà una parella, exparella o companys de classe. Situacions amb persones conegudes, familiars, amistats de la família, l'abús sexual infantil, deixem-ho estar, que és una lacra molt important i que molesta. Aleshores, clar, la realitat és això. La gran majoria d'aquests casos no es donen al carrer. El meu calculo personal és que és més o menys un 10% de les coses que passen. Agressions així físiques o agressions sexuals que passen com els imaginem. O sigui, un home desconegut pel carrer t'agafa, tu vas sola i te fa una agressió. Això és estrany.

Bueno, és estrany, però és minoritari. Hi ha una cosa molt important, clar, ara has parlat de pesos i d'alçades, etcètera, que clar, quan anem a un combat, doncs sí, intenta que les persones tinguin el mateix pes, la mateixa alçada, la mateixa complexió física, però clar, si ens passa això, que rebem una agressió al carrer, D'entrada, el que pensem totes les dones és que estem en una inferioritat física. I aquest és un tema important per desterrar, oi? Sí.

A veure, entre altres coses, la diferència estadística entre homes i dones és un 10%. Què vols dir, de 10%? Que la diferència estadística de pes, que és la part que importa. De fet, si mires els esports de contacte o les arts marcials, no fan res amb l'alçada. Tot és el pes. Quantes coses he d'aprendre? M'he d'apuntar a aquest curs de la Karin. Donar un cop té a veure amb el pes que tu desplaces i així,

diguem-ne, genera la força. Per això ara m'apuntava el Josep Maria Campillo, el nostre tècnic, que per això hi ha allò del peso pluma, el peso tal. Ara ho he entès. Tants anys, eh?

Tan gran i. Ah, ho he après aquesta tarda. Per això. També m'agradaria afegir que jo he vist noies molt primetes a la classe i noies més grans, com jo, i les noies primetes també saben, o sigui, tenen molta força. Vull dir, el tema és com la fas servir i com et posiciones per poder treure el màxim de potencial del que tu tens, perquè no pots canviar això, diguéssim. Si és un home que pesa, no sé, 20 quilos més que tu, doncs això no t'ho pots estalviar. Ara, com pots optimitzar al màxim la teva manera o la teva força, que sí que en tenim, i això jo crec que és important que tothom ho sàpiga, que tothom entén. Això crec que és molt important.

El nivell marcial, pensa que hi ha com, en general, qui pesa més. Té més força al donar cops, però també sol ser una mica més lenta. I les persones més petites solen ser una mica més ràpides i no et peguen tan fort, però poden fer-ho i poden sortir una mica més ràpides. Aleshores, hi ha com un punt òptim entre una cosa i l'altra.

Has d'aprofitar la teva condició física perquè et vagi a favor. Però sí que és interessant aquesta idea que pel fet de ser dones no hem de perquè tenim menys força.

Sí, i el tema tampoc és de medir les forces, perquè no hem vingut a fer una pulsa, o sigui, no estem fent una competició de força. Estem per sobreviure. Clar, a més. Si es verdad que un hombre que pesa lo mismo que una mujer tendrá más fuerza en los brazos que ella, pero en las camas no tiene por qué ser así. O sea, las mujeres tenemos desde un 60% hasta un 140% de la fuerza física de un hombre que pesa lo mismo que nosotros en lo que son las camas. Entonces, se trata de hacer servir lo que tú tengas mejor, o no necesariamente más fuerte, porque tenemos mucha de esta idea, como si fuéramos a comparar nuestra fuerza con la tuya, y nadie va a medir con ti. Todos quieren atacar de manera que tú no puedas responder. La persona que ataca, En el ámbit que sigui, el que vol es crear una situació en què ell pot fer una cosa i sigui difícil per tu respondre. El que hem de fer la persona que es defensa és mirar, girar aquesta truita i buscar la manera de fer servir la nostra força o les nostres energies per donar una resposta a la situació i canviar aquesta dinàmica d'atac de l'altra persona.

Tu, per exemple, Lídia, quan estàs fent entrenament o amb aquests cursos, has pensat a dir, amb això soc bona? És a dir, se't van obrint habilitats o reconeixes també que hi ha hagut un canvi, un procés, una transformació en el teu cos o en la manera, també perquè no sé si. Hi ha alguna part que és autoestima també, empoderament, aquesta part creieu que és important també? En tots aquests cursos el teu empoderament o la teva creença en el teu cos ha augmentat?

Clar, jo com que soc grossa ja de per si, diguéssim, a mi les classes, com que totes eren més petitones, doncs sí, clar, em sentia com més gran, no? Però després també, per exemple, sí i no. És a dir, has de pensar que les situacions autodefenses són situacions, les físiques, diguéssim, complicades. És a dir, tens una persona que t'està ficant les mans al coll i que et vol ofegar, tens una persona a sobre que et vol violar, tens. Vull dir, és difícil sentir-se empoderat quan estàs aquí. Quan aconsegueixes sortir d'aquesta situació, llavors sí que et sents empoderat. I, per exemple, coses que. Amb una tècnica, per exemple, que pots ficar-te sobre d'ell i picar-lo, o sigui, donar-li la volta i ell estar sobre teu, amb la tècnica aconsegueixes que això sigui al revés i tu picar, és una situació que tu no vols, perquè jo per què vull estar sobre el meu abraçó? Però el dia que m'hi vaig posar i vaig picar, llavors sí que em vaig sentir potent, saps? Perquè vaig dir, ah, d'acord, ara ho entenc, així sí que ho puc fer-ho. Llavors, bueno, sí, és anar descobrint també diferents maneres d'entendre't a tu mateixa, no? I de saber com pots reaccionar al teu cos, o per exemple, jo a vegades m'hi posava molt de cantó, la cara em deia, no, no, t'has de posar la cara, no? I no donar l'esquena, sinó donar la cara per poder tenir les mans lliures i per poder fer un determinat nombre de coses. Jo crec que sí que empodera molt, també. La resta de noies que estaven en els diferents cursos, jo crec que la sensació de gairebé totes era superpositiva. Hi havia diferències també amb persones que ja havien patit una agressió, de les que no, i llavors a l'hora de fer el simulacre, per exemple, que això és un tema que la Karin va portar en els seus cursos i que a mi em sembla molt interessant, és que ve un home a fer un simulacre, no és una agressió real, evidentment, Però sí que, diguéssim, el teu cos i les teves emocions reaccionen com si allò fos veritat. I experimentar això jo crec que és molt important perquè com a mínim ja ho has viscut una vegada, saps? I la següent vegada que t'hi trobis, si la primera et vas bloquejar, la segona potser dius, ostres, no em bloquejo, sí? I realment el dia que el vam fer totes estàvem amb l'adrenalina a tope. Clar, a mi m'ho has dit ara i estic a la ràdio i escolta, ja m'ha agafat una mica de. No, no, i inclús també un primer simulacre que vam fer amb la Karin, que ella ens va tirar a terra, i també aprendre a caure i aprendre unes tècniques bàsiques que jo crec que hauria de tenir tota dona, no cal haver fet. Res ni tan sols estar en forma, simplement saber, o sigui, exactuar des d'uns coneixements, jo diria que mínims, no?, si fas un curs de 8-10 sessions, si ja vols aprofundir i realment t'agrada i derives després en un art marcial, perquè també, clar, jo la primera vegada que picava vaig dir, ui, això no és el meu, però després quan vaig aprendre a picar vaig dir, ah, calla, que això m'ajuda a treure, no?, mal rotllo, i bueno.

Clar, ara ja en deus saber bastant, segur que la Karin té dones que han vingut als seus cursos durant anys i en saben moltíssim, tu mateixa, quan en saps tant o quan ja estàs a un nivell molt òptim, vas d'una manera diferent per la vida o què?

Mira, yo siempre me remeto a estadísticas. No se ha hecho estudios sobre diferentes tipos de cursos de autodefensa. Evidentemente, si yo hace 25 años que hago cursos, los hago como yo creo que se hacen mejor y creo que la mejor manera es la mejor, pero si no, no sería diferente. Però sí que està estudiat el haver fet algun curs o no haver-ne fet. I el que queda clar és que haver fet algun curs, la gent sent millor com respon després si les passa una cosa que si no haguessin fet res.

Se m'acut una pregunta que no ho sé. Pregunto perquè quan en saps i et passa alguna agressió, Pot anar en contra de la víctima? Saber, per exemple, autodefensar-se? No. A nivell legal? Que no hi hagi cap complicació?

Allò de dir, no, és que era expert en arts marcials i li va trencar el coll. A ver, yo sí, yo creo, como que yo tengo un cinturón negro y hay una historia, digamos, sí que hay una historia en las artes marciales de que si tú tienes un cinturón negro, eso es considerado, es tomado en cuenta. A ver, yo sí que pienso que si yo llegué a agredir a alguien o me acusaron, yo me defiendo y me llegan a acusar de haber hecho servir más fuerza de lo necesario, el fet d'aquesta experiència sortiria i això pesaria. Però jo crec que en la vida en general això no passa. Això a les pel·lícules. El fet d'haver. Jo penso que el fet d'haver entrenat una cosa, d'haver practicat alguna cosa, et facilita que tu puguis donar una resposta adequada. I per això practiquem no només la part física, sinó també la part verbal i totes les parts. Fem pràctiques i simulacres literals perquè la gent. Hagi practicat. I així és més fàcil parlar i tot.

La part de la comunicació és importantíssima, ho has dit. A més, en els primers casos jo crec que ens podem estalviar aquesta agressió de vegades si tenim control de la part verbal. Jo us volia fer una última pregunta, si vols, mentrestant vas pensant què volies preguntar. També s'ha parlat molt en les dones portar un spray de gas pebre, les claus entre els dits, fer veure que parles amb algú per telèfon, tots aquells truquillos, o alguns truquillos i algunes coses que no sé ni si són legals, però això se sent, tot això, en xerrada de cafè se sent. En parleu d'això? La gent us pregunta?

Jo sempre dic i si tu vols saber trucs, vas a veure un mag que en són plans. El tema de les claus entre els dits, jo penso que és una tonteria, sincerament, perquè tu t'has d'apropar molt, o sigui, les pares. Jo pensaria que me l'acabaré clavant jo i que l'espray me l'acabaria posant jo als ulls. És que l'espray, de fet, és legal. Així és la situació legal. L'espray de defensa és legal tenir, però no portar ni fer servir.

No, jo el que volia dir abans és que jo, per exemple, que n'he fet alguns cursos, no em considero per res una experta ni amb capacitat, diguéssim, per fer-li mal a l'altra persona. Una altra cosa és que tu, amb el teu procés de defensa, sobretot quan hi ha tècniques físiques, hi ha molt, com deia abans la Karel, de situacions, són infinites. Llavors, clar, cada manera, o sigui, depèn de com t'agafin, tens diferents eines per poder marxar, però no les sabràs mai totes, per tant, d'experts, res. I també una altra manera de fer més cursos també és per memoritzar aquestes tècniques a nivell físic perquè en el moment donat no tindràs temps de pensar. Vull dir que jo crec que no hi ha un risc real que tu puguis fer mal, a veure, no un risc real, és a dir, real és perquè pots arribar a fer-li mal, però no amb la voluntat que li vulguis fer mal i que tu per fer tres cursos d'alta defensa li puguis fer mal a l'altre. Ja, ja, ja. L'altra cosa que comentava jo l'altre dia és, bé, aviam, això no és una pel·lícula, és a dir, la pel·lícula dura 5 minuts, 10 minuts de gradació física i ningú li ha passat res, bueno, una rascadeta, però això a la realitat no passa, és a dir, no? La Càrdenas deia, si tu fas un cop de puny el més fàcil que et pot passar és que t'acabis trencant tu els dits de la mà, per això no s'ha de picar amb els nudillos, no?

I a mà, sinó que has de picar amb la mà. També és que crec que hem vist moltes pel·lícules, però el que podeu fer és anar a veure una pel·lícula que no és de ficció, sinó que és pura realitat, que és anar als cursos de Caladona de la Karin i a altres centres cívics, perquè t'he vist que estàs en molts llocs.

Sí. De fet, cada vegada hi ha més. Hi ha més centres i més centres cívics i cada vegada hi ha més dones fent diferents esports de contacte amb diferents maneres d'enfocar. I si no,

que ens escriguin a donesidies.cat i els hi direm on poden anar a conèixer la Karin i ser una alumna seva. Karin Concle, moltíssimes gràcies i a la Lídia Pedrós també per haver vingut aquesta nit a les Dones i els Dies. Moltes gràcies. A vosaltres. Vinga, merci.

Les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Avui tant, si volem com si no, el cos és protagonista d'aquest programa. Hem acabat de parlar d'autodefensa feminista i ara parlem amb un cos que també ens agrada molt i un ànima, que és Ana Maria Endavert. Com estàs, bonica?

Bé, molt contenta d'estar aquí amb vosaltres un any més. Uau, flipa. Exacte,

quatre anys aguantant aquí a l'Anna Maria Endever i nosaltres ens hem fet grans, vull dir, ens han sortit canes, no en teníem, ens han sortit els cabells blancs. Com sempre, parlem d'aquesta manera perquè no és on soc jo, ella és a la delegació de Tarragona amb l'Albert Cots, de tècnic, que et fa companyia per explicar-nos històries sobre l'art. I avui em deies que, clar, quan venies de l'estiu tenies ganes de parlar de pubilles de cuixa forta i de cossos.

Sí, avui l'Albert es quedarà esgarrifat amb la secció que porto, cossos, nus, en acció. Avui, Montse, parlarem de cinc artistes que en algun moment de la seva vida han utilitzat el seu cos, especialment despullat, com una eina artística i d'expressió, però sempre i sobretot a les dones i als dies de reivindicació feminista.

I comencem amb una dona que a mi em fa una il·lusió tremenda. De fet, m'agradaria poder un dia entrevistar aquesta dona, l'Esther Ferrer, que amb aquest nom sembla catalana, però no ho és catalana.

No, ella és basca, va néixer l'any 37. No m'estranya que la vulguis entrevistar perquè va ser i és una gran pionera a Espanya en el món de l'art, de la performance i també dels feminismes. Ella va treballar molt durant els anys 60 a una època en la qual la llibertat d'expressió no s'entenia com s'entén ara, i també va ser una tia molt valenta, perquè l'any 67 va ser l'única integrant dona d'un grup molt reivindicatiu, que era el grup Zag, i va ser l'única que en va formar part. No obstant això, ella també té una carrera en solitari, que va desenvolupar en aquest context de bastanta repressió i l'Esther Ferrer, no cal ni dir-ho, es va preocupar molt no només del rol de la dona, sinó per la pedagogia. De fet, ella és mestra i avui parlaré d'una performance que m'agrada molt i que va coincidir amb els anys del destape en el cinema espanyol. El distàpic,

és aquesta cosa tan controversial que en alguns casos han explicat allò de, no, si és que els agradava, ho feien per trencar l'ordre hasta el blert, i jo crec que en alguns casos era, senyora, si vols fer aquesta pel·lícula, ensenya'm els pits. Però això seria un altre tema de conversa, ara. Molt pertinent, eh, molt pertinent. Exacte. Parlem de l'Esther Ferrer, que hauríem de dir-la així, perquè, com dèiem, és basca. I què va fer aquesta dona? A veure, explica'm.

Doncs mira, avui porto una performance que va fer l'any 1967, que es diu Íntimi Personal, i bàsicament la titula així perquè ella el que fa és, juntament amb el públic, ella va nua, el públic pot anar-hi o no, ella el que fa és, amb una cinta mètrica, anar medint diferents parts del cos, no? Doncs el canell, el braç, el pit, la cuixa, el cap. Tot el que tu vulguis, com més millor, mesurar i anotar. Després d'estar medint una bona estona i haver anotat molts resultats, l'artista t'indicava què fer amb els resultats numèrics, és a dir, què fas amb aquests centímetres. I llavors, tu tens els teus centímetres i et dona cinc opcions. La primera, anotar els números sense equivocar-te i xafar-los. Els pots deixar a terra, una pissereta i els xafes.

Dos, repeteixes el número. Si no fas 90-60-90, si fas 103, l'has d'agafar i estripar, eh?

Exacte. És a dir, ella et diu que o el pots xafar, el pots repetir i cantar, Pots marxar i deixar el número allí o pots cremar el número. I en el fons, en el que et diu, mira que bé que ho va fer, que ho has pillat a la primera, és que tot allò relacionat amb el cos de la dona que constreny, com ara, els centímetres, no serveixen absolutament per res.

Escolta, perdona, jo t'he de preguntar una cosa. Això ho fa l'any 67, en plena dictadura franquista.

Com ho fa aquesta dona, això? Anant a la seva bola, que suposo que és com han sobreviscut les dones tota la història. La següent performer que et porto, que també és molt interessant i va una mica en la línia de l'Esther Ferrer, és l'Eleanor Antin. I ella es proposa, l'any 1972. Aquesta no era ni catalana ni vasca, eh? No, és de Nova York. És americana. Sí, encara està viva, eh? I ella l'any 1972 es proposa fer una escultura com clàssica grega antiga. Però li dona la volta completament i el que fa és, durant molts dies, més de 100 dies, el que fa és anar-se fent fotografies del seu cos. Què està canviant en el seu cos, Montse? Que ella el que segueix és una dieta d'aquestes que hi ha en revistes per senyores per tenir el cos ideal, perfecte, meravellós, increïble.

Ben, molt forta, per ser que és primera secció de la temporada.

Ben forta, i a més la pobra Eleanor, i et pots imaginar que en aquesta acció que va retratar, podeu buscar la performance que es diu Carving a Traditional Sculptor, com moldejant una escultura tradicional, doncs la pobra Eleanor no va aconseguir el seu cos ideal.

Busqueu. Aleanor Antin que sembla un cognom d'aquí però no, és d'una mica més enlluny llavors la dona va estar fent dieta durant molt de temps i tot i així no arribava al pes diguéssim ideal de les revistes de moda no hi arribarem mai, us dic el secret no hi arribarem mai, així que no ho intenteu a casa, com deien amb allò dels experiments Música.

En cinc minuts ja seran les dotze de la nit, d'Esteu Sentint Catalunya Ràdio, les dones i els dies, parlant amb l'Anna Maria Endevert des de la delegació de Tarragona, de noesa de dones de mides, de mides, no començàvem les dietes del setembre. Ara em vols parlar d'aquella dona, vaja, que jo crec que mai ningú ha patit tant l'odi com ella. Sí, jo sempre dic que a mi

em van ja començar a dir pestes d'ella quan era molt jove perquè escoltava els Beatles, per tant, Diana i això, ja us podeu imaginar que parlo de la Yoko Ono, que tenia una carrera com a performer en solitari, no només va ser la parella de John Lennon, sinó que tenia una carrera pròpia, un artista conceptual activista profundament compromès amb el feminisme, Avui us porto una performance que es deia Cat Piece, com retall, no? Retallat, sí. Una peça que fa l'any 1960. Es nota que es nota classes, eh? Una peça retallada, sí. L'any 1964 ella el que fa és sortir a l'escenari vestida, seu a terra, deixa dues estisores davant seu i convida el públic a anar-li retallant el vestit, retallet a retallet. A poc a poc, Montse, què està bé fent el públic?

Qualsevol barbaritat, perquè la gent que els donis el dit t'agafen el braç.

Exacte. A poc a poc anaven despullant la Yoko Ono, l'anaven deixant d'aquesta manera tan vulnerable davant del públic, i si bé és cert que això era un pacte de la performance, el que estava intentant dir la Yoko Ono en aquesta acció és que el cos de la dona és un espai en el qual tothom s'hi creu amb dret de decidir la vulnerabilitat, la denúncia, d'aquests drets sobre el cos de la dona, i també ara ho pensava, és tan contemporània aquesta performance que, vaja, la va repetir en realitat moltíssimes vegades al llarg de la seva vida, el cat piss. Retallet a retallet.

Retallet a retallet ens van fent petites, et diria, moltes vegades. Ho podríem explicar-ho així.

Sí, sí, sí, sí, totalment. I la cosa es posa una mica tensa amb aquesta peça dels retalls de la Yoko Ono. Continuo tensant més la corda amb un artista que es deia Caroli Sniman i et porto una performance que al·lucinaràs, que es diu Interior Scroll. Scroll com lo de les xarxes socials, eh? L'any 1975 la Caroli surt. Escena tapada amb un gran llençol blanc, entra a la sala expositiva, puja sobre una taula, es pinta ella mateixa, deixa caure el llençol blanc i una vegada queda en una que es pensa a tothom que s'ha acabat la secció. Ui, la secció, sí. Que vols plegar ja? Que no et paguem prou? No, no. Correctíssim tot. Queden tres minuts encara. Encara tinc temps d'explicar-te'n una i mitja. La Carol Isniman, quan tothom creu que s'ha acabat la performance, obre les cames, obre l'entrecuix i de la vagina es treu un pergamí enrotllat, que és un fragment del seu llibre, Cezanne, She was a great painter, en el qual adverteix a les dones artistes que ho passaran molt

malament a la seva vida. Perdona que digui una vulgaritat, però es treu de la seva vagina aquest Cézanne, ella va ser una gran pintora, vull dir que hi ha tot unes ganes d'enriure-se'n i també de fer una mica de polèmica.

Increïble, la gent es va quedar catatònica, increïble. I no sé si tinc temps per una última. Va, una, però ràpid, un minutet. Vinga, va, Valeria Export, 1969, Múnich, performer, entra en un cinema porno on hi ha tot de senyors mirant una pel·lícula marranota d'aquestes. La Valeria entra, tota vestida de cuir de cap a peus, excepte amb un retallet que portava, diguéssim, el pubis, diguéssim, a l'aire, les parts. Entra al cinema amb una matralleta de joguina, convida la gent els senyors que hi havia allí tots concentrats a tenir sexe amb ella, i aquests senyors quan veuen que el seu somni es fa realitat, es posen bojos, es posen a córrer, abandonen el cinema i es crea Pànic Absolut, una performance increïble de Valery Export. Pànic genital. Què vols dir, pànic genital? La va titular així. Pànic genital. La vas titular així perquè la gent es va tornar bogíssima de veure una senyora demanant sexe amb, diguéssim, el que vindria a ser el perrus a l'aire.

Clar, jo crec que a vegades allò hi ha més pregàries. Perdó, hi ha més plors per les pregàries ateses que per les no ateses. Aquest seria un resum perfecte. Això ho deia Santa Teresa. Deixem-ho així, perquè t'acabis de col·locar en coses. A vegades provocar, aquella provocació que estava esperant tothom, no s'entén de la mateixa manera.

I que quan la gent veu un cos despullat d'una dona s'esgarrifa, tot i que és el que més volen, després, vinga, som-t'ho. Complicacions.

Nosaltres de moment fem ràdio vestides per una temporada com a mínim. Ana Maria Endever, Albert Cots, des de la delegació de Tarragona, moltíssimes gràcies a tots dos per fer possible aquesta comunicació i que l'altra capital de Catalunya estigui connectada amb nosaltres. Moltíssimes gràcies, Ana. A vosaltres. Merci.

I amb aquesta alegria de pobilla de cuixaforta que sempre gastem en aquest programa, ho deixem aquí, Roser Pereira Moraga, Celi Forment, Mireia Isar, Albert Castellví, Helena Miquel, Ismael Cebrián i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà, moltíssimes ganes de parlar amb l'escriptora basca Catitxa Aguirre, que la seva última novel·la, Servei Interior, narra la història real de quatre dones basques. Que van organitzar una xarxa d'espionatge clandestina durant la Guerra Civil Espanyola. Com us quedeu? Doncs són aquestes històries que sempre expliquem a les dones i als dies cada nit a les 11 a la Ràdio Pública de Catalunya. Bona nit.

SENSE ÀUDIO PARLAT