Avís dels metges: "Si mires una execució en directe, et passarà factura. No saps quan, però ho farà"

Passen 10 minuts de les 4 de la tarda i avui, que tenim el Manuel Delgado aquí amb nosaltres, hem sabut que els Estats Units pretenen retransmetre en directe una execució per afusellament.

Ex-presentador de Fox News i ara secretari de guerra o de defensa, explicant que el proper 3 de desembre, a la una del migdia d'allà, executarán l'excomandant militar i psiquiatra Nidal Malik Hassan condemnat per matar 13 persones en un centre mèdic en una base militar el 2009. Fa més de 65 anys que no es feia cap execució militar als Estats Units, però aquesta no només la volen fer, sinó que la volen transmetre per YouTube. No seria per YouTube, però perquè ens entenguem. El nostre corresponsal és l'Oriol Serra. Oriol, bona tarda. Hola, bona tarda, com esteu? No sé com ha reaccionat el país a aquest anunci que, des d'ulls de casa nostra, és estrafolari, cridaner i, fins i tot, desagradable.

Sí, sí, aquí la notícia, evidentment, també remou estómacs. De fet, el suport a una execució pública, segons les enquestes més recents, que ja tenen un cert temps. Indiquen que el 24%, és a dir, una de cada quatre persones als Estats Units seria favorable a una execució pública. A més, penseu que això produeix fins i tot una certa vergonya des del punt de vista ètic, però també de la imatge del país, perquè això equipararia els Estats Units a països com l'Afganistan, l'Iran o Corea del Nord. Per tant, seria una situació realment estrambòtica, a banda de sàdica, desagradable, aquí podem entrar en un debat ètic, però el suport és força baix i aquesta, jo diria, Francesc, que és una sortida de to més de Pete Hexet, que darrerament està, doncs, com platòric, presentant actes, fent discursos davant del propi exèrcit. Fa tot just una setmana, en el seu discurs de l'estat de la força, State of Force, que es fa cada any, doncs, deia allò que s'haurien de. D'implantar capelles a totes les casernes militars del país, que s'hauria de netejar l'exèrcit de transsexuals, de persones grasses. En fi, tota una sèrie de sortides de to que ara s'hi suma això, no? La retransmissió en directe d'una execució per afusellament. És a dir, estem superant ja.

Manuel, quan sents això, que un govern. Democràtic, d'un país tan important com els Estats Units, decideix, veurem si ho acaba fent, però com a mínim ho han decidit, transmetre una execució pública, tu com ho expliques a nivell d'humanitat, diguem? Jo crec que tindria el seu públic. No, ha dit un 24% de la població. Que ho confessi.

Jo li deia que era poc, però no és poc. Un 24%. Aquí no ens coneixem. Vosaltres? Us connectaríeu? Jo per res del món, per res del món. Però això és bàsicament com el tema de la pornografia, ningú mira pornografia. Perquè en definitiva aquesta execució té una dimensió d'obscenitat. Però la pornografia és una cosa,

això és anar a un extrem molt llunyà, no?

És bàsicament veure allò que teòricament no pots veure. És una part de la realitat que se t'amaga, que no es veu. Com deien, si les cabalgades de les pelicules de l'Oest fossin il·legals, hi hauria un canal únicament de cabalgades de pelicules de l'Oest, només que les cabalgades, que és el que passa amb la pornografia. La gent és executada als Estats Units, però com és? Ja et dic, o sigui, jo estic segur que seria més que aquesta quarta part de la població, la que d'una forma o altra voldria treure l'ull.

A més, execució per afusellament, Oriol, que tampoc és un mètode molt habitual, tot i que s'està recuperant al país.

Sí, el mètode més emprat és el de la injecció letal, també recuperada. N'hem parlat molt aquests dies, precisament, perquè va fallar aquella doble injecció letal, doble dosi, a una dona a l'estat de Tennessee. I bé, l'afusellament, diguéssim que està permès, no vol dir que s'utilitzi en freqüència, a estats com Idaho, Oklahoma, Utah, Carolina del Sud o Mississippi. El més recent va ser fa tot just. Mira, el mes passat, de fet, aquest any, tres execucions per afusellament a Carolina del Sud. A l'exèrcit, a més a més, això no passava des de feia moltíssim temps, o sigui, ens hem de remuntar al 1945, al final de la Segona Guerra Mundial, i fins i tot el que és una execució dins de l'exèrcit, és a dir, de caire militar, és del 1961, aleshores empran la forca. Per tant, estem davant d'un escenari, aquest del 3 de desembre, que reuneix tota una sèrie d'elements que el fan especialment greu. L'afusellament i, a més a més, aquesta hipotètica transmissió a través d'internet.

En la meva vida anterior de corresponsal vaig fer un podcast parlant, precisament, de la pena de mort i m'ha semblat oportú recuperar un document d'un dels activistes en contra de la pena de mort que explicava que alguns reclusos, vist. Que els sistemes que es fan servir no són segurs, estan demanant ja ser executats per afusellament. Ara bé, fixeu-vos com explica què passa en el cos de la persona que és afusellada.

A Carolina del Sud et deixen triar entre cadira elèctrica, injecció letal o ser afusellat. I el darrer pres va triar l'afusellament, perquè sabia que alguns abans s'han ofegat amb els seus fluids per culpa de la injecció letal. I sabia que la cadira elèctrica et carbonitza en viu i no queda clar com de ràpid caus inconscient. Però sí que sabem que si t'afusellen, si et disparen just al cor, és cosa de segons, és bastant clar quan s'ha encertat el punt. I a més, utilitzen bales de fragmentació que exploten en si mateixes amb l'impacte, amb la qual cosa rebenten el pit de la persona.

Manuel, clar, és un mètode molt bèstia. ¿Creus que la societat, ara amb aquest auge de l'extrema dreta que sembla que estem vivint a tot el món, caminarà ara cap a recuperar la pena de mort? ¿Et semblaria una cosa raonable o creïble?

¿O hi ha coses que no tornen? Ara per ara, a mi ja no m'estranyaria res en aquest temps de llum minvant. I una de seria aquestes. Nosaltres fèiem a classe, durant 16 anys, fèiem una mena de reunions al marge de la classe que consistien en veure fragments de pel·lícules. Les sessions es deien escopofilia. Escopofilia bàsicament és una mena de malaltia que fa que la gent tendeixi a mirar. Evidentment, la pornografia seria una variable, però no únicament. En aquest cas, bé, hi ha una part de la realitat que se t'amaga i. I jo, hòstia, no sé què faria, tu, ara que ho estic pensant. No saps què faries? No ho confessaria, si ho fes. I la major part de gent, tal, però. Hi hauria molta gent que em diria, mira, és com l'ull resgat, l'ull esquinçat del perro andaluz de Muñuel.

El desgraciadament existeix. És veritat que, per exemple, ara ens agrada molt veure, no? Crims, Crònica Negra. Però, clar, l'altre és. Una cosa és quan saps que és una recreació d'una cosa que pot haver passat, però no deixa de ser una recreació, i l'altra és veure en directe com estan matant algú. És que això, uf. No ho sé, a mi em sorprèn.

Què és el que no suporta? Quina és la llista de coses que no suportaries veure? Què és el que a la mirada, diguem-ne, què et negaries a mirar?

Bueno, suposo que, mentre no ho veig, vull pensar, tot i que és un autoengany, que això no existeix. És una manera, suposo, de negar-me a una realitat que em sembla injusta.

Però això està per despuntat, evidentment.

Amb això sí que estarem d'acord. Deixem acomiadar el nostre corresponsal, Oriol Serra. Oriol, gràcies i ànims, perquè et toca cobrir coses que segurament no t'hauries imaginat que et tocaria cobrir. No, no, parlar d'aquests temes,

evidentment, doncs sopta molt, i més en un país que és suposadament modern i del primer món. És molt trist. Oriol, una abraçada, fins aviat.

Adéu. ¿A quins països podria passar això avui dia?

Doncs mira, segons el darrer informe d'Amnistia Internacional, el 2025 es van fer 17 execucions públiques a tot el món, 11 van ser a l'Iran, 6 a l'Afganistan, que l'hem dit 17, però 17 de les quals hi ha registre, òbviament, se'n van fer moltes més, i tot i que no hi hagi dades oficials, se sap que a banda d'aquests dos països, l'Iran i l'Afganistan, n'hi ha molts d'altres o alguns més on també se'n fan. Per exemple, a la Xina, un dels casos més recents que han transcendit és el d'un tribunal que el 2017 va convidar els ciutadans a veure la sentència mort de 12 persones en un estadi esportiu local. També se sap que se'n fan a Corea del Nord, allà procuran fer-ho de forma discreta per evitar filtracions de l'estranger, però hi ha satèl·lits que ho han pogut detectar i per tant es comptabilitzen. Un altre país és l'Aràbia Saudita, allà fa dècades que es té constància de decapitacions, i a Somàlia, a les zones on s'aplica una interpretació molt estricta de la xària, també es fan execucions públiques o lapidacions.

Clar, quin efecte pot tenir en una persona, això? Veure-ho, assistir-hi, fins i tot participar-hi, el senyor que dispara? Bé, doncs això ens ho pot respondre la Sara Bosch, que és psicòloga, sanitària i forense, experta en víctimes d'experiències traumàtiques. Sara Bosch, bona tarda. Hola, bona tarda. Ara ens deia el professor Delgado que això hi ha molta gent que ho veuria i ens ho explicaria i molta gent que no ens ho explicaria però també ho veuria. Veure una execució pot generar un trauma també en un espectador?

I tant, i a més retardat. És a dir, moltes vegades no sabem què és el que ens produirà un trauma. Llavors, a vegades o per inconsciència, o per morbositat, o mira, perquè et porta una mica la situació, doncs t'enfrontes a coses que d'entrada sembla que no t'afecten, però que no pots ser segura que no t'afectaran al cap d'un temps, eh?

Són mecanismes. I quins efectes pot tenir això? O quins efectes heu detectat que té en gent que ho ha presenciat, ja fos volguda o sense voler-ho? A veure, jo aquí us diria.

Hi ha com graus, hi ha moltes diferències. Hi ha persones que tenen un problema d'empatia d'origen, perquè la seva personalitat psicopàtica, per exemple, no sintonitzen amb el dolor de l'altre. Per tant, estem veient un ser humà que la fusella no li passa qualsevol cosa i no sento res. Hi ha persones que no senten, però que a més a més gaudeixen. Aquí ja entrem en les parafílies, i això ja és un trastorn, segur. I hi ha altres persones que o perquè és la seva feina, o perquè històricament han conviscut en aquesta societat, o perquè fa molt de temps que viuen situacions d'aquest tipus, no és que ho normalitzin, però que bloquegen aquesta empatia.

És a dir, els senyors que han de disparar aquestes bales, els metges que han de recollir el cadàver i que han de ser allà per si de cas, aquesta gent pot ser que ja ni els afecti, però també podria ser que els afecti.

A veure, si no els afecta és perquè, i no tenint un trastorn de personalitat psicopàtic, per exemple. O una parafilia o algun trastorn mental, i no els hi afectes perquè tenen un mecanisme de defensa dissociatiu, que diem. Per tant, emocionalment trenquen aquesta connexió. Això sempre passa factura, sempre. Si no és al cap d'unes hores, serà al cap d'uns mesos, serà al cap d'uns anys. Però són persones que ja no poden funcionar bé, perden la seva normalitat. Tenir l'empatia bloquejada de manera sistemàtica. Et disgrega del món. Per tant, no estimaran igual, no gaudiran igual de la vida, és a dir, les conseqüències poden ser devastadores.

Per tant, si algú ara diu, mira va, jo això m'hi vull connectar, això em genera molta curiositat veure com ho fan, això pot tenir un risc. Algú que potser no hi pensi dues vegades. Pagaràs una factura. No saps quan la pagaràs, però la pagaràs. I l'element que sigui l'executat en aquest cas és una persona que ha matat 13 persones, que està condemnat. No sé si això. Pot ajudar a fer-ho més difícil. És a dir, estem matant un dolent.

I tant, i tant, i tant. Són aquests mecanismes, al final, que em permeten, doncs, justificar que jo faci un acte d'aquest tipus. És a dir, com és una persona que ha matat algú, doncs mira, jo no he de patir per aquesta persona perquè no s'ho mereix. Però igualment, clar, però això és un nivell d'adaptar-me mentalment, cognitivament a un fet. Però les imatges. Al final, tu t'espersonalitzes d'aquell senyor, del que penses d'aquest senyor. El que veus, això es grava automàticament. Per tant, tu no saps si aquestes imatges que has gravat, per tant, les tens aquí en el xat, no? Es reproduiran, les re-experimentaràs o després t'afectaran, doncs, que potser no pots menjar certes coses, eh? És a dir. O somies, o et vénen al cap, és a dir, i ja són les imatges en si, els sorolls, són situacions tan extremes, penseu que és antinatura. L'estrès posttraumàtic, per exemple, no només el tenim perquè vivim una experiència, sinó perquè la veiem o ens l'expliquen.

Ara pensava, per exemple, Sara, ara pensava nosaltres, que estem acostumats jo només als periodistes, la gent del carrer que veu les notícies i veiem imatges terribles, que arriba un moment, no sé si és per el que deies, per dissociació, per què ens acostumem, que ens insensibilitzem. O sigui, que tots hem vist imatges horribles de gent morint, estem veient guerres terribles i no es reprodueixen aquestes, o en la major part de les persones aquestes imatges queden integrades. Queden integrades, perquè al final són imatges

i són fets extraordinaris. Tu no els pots integrar en la teva normalitat de vida.

Per tant, ara sé que gairebé em sembla ridícul fer aquesta pregunta, però si algú està pensant, mira, jo el dia 3 de desembre m'hi connectaré, com a professional diries, no ho feu, urgeixes la gent a no fer-ho.

Clarament els diria, mira, si ets un psicòpata o una psicòpata i ho saps, doncs mira el que vulguis, no tindràs cap problema. Si tens unes parafílies, i no només t'agrada veure això, sinó que segurament t'agrada veure altres coses, doncs mira, gaudiràs, però tens una parafília. Ara, si no tens un trastorn psicopàtic ni una parafília, no ho miris.

Doncs jo crec que més clar no pot ser. Sara Bosch, psicòloga sanitària i forense, moltes gràcies per atendre'ns. A vosaltres. Ja que som en el tema de la pena de mort, ens ve molt avui el cas aquesta veu. És la de Keith Lamar, un home que porta més de 30 anys vivint al corredor de la mort, 30 anys al corredor de la mort, i que recita poemes per telèfon. La seva història ha donat la volta al món sobretot gràcies a l'activisme d'un músic de Granollers, el pianista Albert Marquès, a qui podem saludar en directe. Albert, bona tarda.

Hola, bona tarda, bon dia per nosaltres. On ets? A Ohio, justament a Youngstown, a la ciutat on hi ha el corredor de la mort d'aquest estat, de l'estat d'Ohio. Has anat a visitar en Keith? Perdona? Has anat a visitar en Keith? De fet, avui toquem aquí una església negra de la ciutat i demà l'aniré a visitar, sí.

Com ens explicaries breument quina relació tens amb en Keith i què feu junts?

Des del 2020, quan les protestes de Black Lives Matter, que van succeir quan la policia va matar George Floyd, vaig involucrar-me musicalment en ajudar-lo i vam acabar creant aquest projecte que es diu Freedom First, on ell truca en directe des de la presó, des del corredor de la mort, recitant la seva pròpia poesia, amb nosaltres, una banda de jazz, tocant en directe amb ell.

I això, aquest diumenge, al Festival Terrer, a la Torre de Fontauvella, també passarà.

O sigui, la gent que vingui a veure-us, Albert, aquí a casa nostra, també podrà escoltar en directe la veu del Keith des del corredor de la mort.

Sí, sí, així és, la Constitució Americana ho permet i ell truca en directe per, bàsicament, defensar la seva innocència mitjançant l'art, la poesia, el jazz.

En qui és la mare el van condemnar per presumptament haver assassinat cinc reclusos en una revolta en un motí en una presó. Ell assegura que no va fer res i que de fet les proves eren una mica així complicadotes. Defensa la seva innocència i està previst que l'executin el gener del 2030. Manuel, com pot viure una persona en una presó sabent que té data de caducitat? Tu t'ho imagines, això?

Bueno, de fet, ho sabem tots en general, però va ser d'una manera. Però que té una data exacta, tot i que l'han anat posposant. La mort dels hordes és un acte administratiu. Exacte. I de sobte et diuen que. Però això és un tema d'una pel·lícula. Bly Runner justament parla de la tragèdia d'uns éssers artificials que tenen la desgràcia de saber quan han de morir i això deu ser terrible per qualsevol ésser humà hi ha malalts que ja me saben quan els hi toca però deu ser una no sé, no vull ni imaginar-m'ho i en aquest cas impossible

tu Albert has estat molt en contacte amb en Keith i feu aquests espectacles això passarà diumenge però fareu més concerts aquí a Catalunya.

Sí, avui toquem a una església negra d'aquí a Youngstown, toquem molt als Estats Units, el diumenge tocarem al Priorat, que espero que vingui tanta gent com sigui possible, perquè els concerts són una forma de recaudar fons per la campanya per alliberar-lo. També farem un concert molt especial dins de la presó del Centre Penitenciari Mas Enric a Tarragona, un concert pels presos, o sigui, connectarem una presó de Catalunya amb una presó dels Estats Units. Després faré també un concert a Cardedeu el 17 d'octubre i després hi anem a tocar a Madrid i tornem a Estats Units. Volia afegir una cosa del que estàveu dient. Jo recordo una conversa amb Kit Lamar on parlàvem sobre la mortalitat. I ella em deia que li sorprenia que a nosaltres, la gent fora del corredor de la mort, tots ens imaginàvem que viuríem fins als 80 i pico d'anys, potser 90. I ell deia, quan saps el dia, l'hora, l'any, la percepció de la vida és molt diferent.

Clar, clar, clar. Evidentment que t'ha de canviar absolutament la visió pròpia i la visió de l'entorn i la visió d'allò que es pot i no es pot fer.

Què és un cementiri? Un cementiri és una presó de morts. Al capdavall, una presó és bàsicament un cementiri de dius. Tota la gent que hi està ja està morta. Des del punt de vista civil. Jo us ho puc dir per experiència, que evidentment la sensació que tens és que has deixat d'existir. Hi ha un món fora que no.

L'Albert Marquès, que és als Estats Units, i avui ens hem quedat una mica així. Tu que et dediques tant a fer activisme en contra de la pena de mort, quan veus que el Pentàgon vol transmetre-les en directe a les execucions, què et genera això?

Si llegeixes la reacció del moviment abolicionista nord-americà o està con posacions a la foguera de bruixes a l'edat mitjana, estem en aquesta tesitura. Sé que la premsa europea i catalana també ha estat parlant del cas de Tennessee, Ella, després de dues execucions fallides, es va despertar fa dos dies. I el que no sé si sap la gent és, un, que els metges es neven a fer execucions, per tant, qui està fent aquestes execucions cada setmana als Estats Units són els funcionaris de presons que no tenen idea, no tenen coneixements mèdics, i per això tantes surten malament. Però hi ha una altra cosa, que encara que la premsa no està parlant del cas de Pike, és que la feina dels doctors i dels metges ara mateix a Tennessee és assegurar-se que sobrevisqui perquè la puguin tornar a intentar executar.

Sí, sí, és la realitat que es viu en aquest país. Albert Marquès, que vagi bé l'actuació d'avui, que tinguis bon viatge i tots els que us acosteu al Festival del Terrer, allà us el trobareu. Una abraçada forta.