Avui començo a viure en un coliving

Avui començo.

Ara fa nou anys, el 2017, a Girona, un grup de persones van començar a covar la idea d'anar a viure junts en algun tipus d'habitatge compartit que quan tinguessin al voltant dels 65 anys. Al cap d'un temps, la idea es va convertir en objectiu. Un antic hotel en desús a Sant Feliu de Guíxols. Naixia el Walden 21, projecte de cohabitatge cooperatiu sènior.

L'aventura ha culminat aquest dijous passat amb la inauguració de 31 apartaments adaptats i diversos espais col·lectius, interiors i exteriors. És el primer cas de cohabitatge sènior, són pioners a Catalunya, però el camí no ha estat fàcil, ho deia l'Aurora Moreno, portaveu del grup.

S'ha culminat un camí que ha estat molt difícil, complicat, ple d'entrebancs, que no trobàvem la financiació, que ha sigut llarg. Però mira, saps què dic? És allò que avui és un dia feliç. I el que volem és començar a viure el més aviat possible contents i feliços.

Doncs una de les que no ha pogut esperar més i ja hi ha passat el primer cap de setmana és la Montse Marini. Montse, bona nit. Hola, molt bona nit. Com estàs? Com ha anat l'entrada a la teva nova llar?

Doncs fantàstica. Jo com si hagués estat sempre aquí. És que és una monada i estic molt bé. S'han quedat només sis o set, eh? Vull dir, de moment estem molt bé.

Escolta'm, com va ser la primera nit després de totes aquestes emocions a la festa multiduinària d'inauguració que es va fer?

Doncs el que dius, amb molta emoció. Ens miràvem i rellams tontament, eh? Vull dir, com dient, bueno, bueno. I molt bé, t'he de dir que he dormit fantàstic. Em vaig aixecar com si tot ja fos normal i que ho hagués fet sempre. Molt estrany, però és així.

Has pogut acomiadar-te de la casa on vivies fins fa, res, quatre dies?

Sí, sí, sí, i tant. Sempre faig això. Sempre faig acabar el cercle. Em despedeixo superbé i queda allà enrere i ja estic preparada per començar la nova etapa.

I tens un ritual concret quan te'n vas d'una casa?

Bueno, vull quedar sola, vull dir, els meus fills i tal, que estaven despedint-se, bueno, i tal, jo em vull quedar sola, tinc un Buda i tinc moltes plantes, i llavors, doncs bueno, és com que anar-ho mirant tot, com donant gràcies sempre, agraint. I ara ja acabo i me'n vaig cap a un altre costat.

Sabem que l'edifici, aquest Walden 21, té pisos de 36 a 50 metres quadrats i que després té més de 1.300 metres quadrats d'espais col·lectius, que tant són dins com fora, interiors o exteriors. Explica'ns una mica, Montse, com és casa teva. Què hi teniu en aquests espais comuns, també?

En aquests espais comuns, pensa que hi ha una sala que és polivalent, eh?, que és molt gran i és perquè podem fer teatre, podem fer les assemblees, és supergran. A Cava tenim un altre espai que és com obert i allí tenim un bueno, estem muntant, eh? Un espai verd. Amb un arbre que el Viló va no sé què, que és molt xulo i que té molta força i és el que vam dir, ens el regalen i és perquè tinguem molta força i és el primer que hem plantat. Després tenim un menjador preciós, una cuina que necessitem el cuiner, encara no el tenim, però que el tindrem aviat. I a Encavat també hi ha dues terrasses molt guais. Bé, és que és un lloc idíl·lic, de veritat.

Escolta'm, m'ha semblat que deies que trobareu un xef aviat. Què vol dir, que tindreu un cuiner aquí per vosaltres? Sí, sí.

La idea era aquesta, que saps què passa? Que la part més important del nostre nucli, per veure'ns i per estar, vam decidir que seria a l'hora de dinar. Aquí tenim el nostre pis amb el nostre clau i quan tens prou la independència és teva i punt. Però a l'hora de dinar era necessari trobar-nos per veure com està tothom, perquè no falti ningú, perquè si algú decideix no vindre ho diu, perquè és on ens on ens trobem, on les nostres mirades, perquè on anirà a caminar. Vull dir-te, com que farem tantes coses, no ens trobaríem, acabaríem sent una escala de veïns. És un lloc on aquí estem tots junts. I suposo que això anirà. És la idea, eh? Aquesta és la idea.

I que si teniu algú que us cuina, doncs més tranquils podeu estar, no?, per estar tots junts. El fet de ser una comunitat prou gran us pot permetre, per exemple, tenir en algun moment que ho necessiteu, també un fisioterapeuta o una infermera, en cas que sigui necessari?

Sí, sí, sí, tal. Un grup, perquè tots som grups que portem coses, que també ho estan preparant tot molt bé, saps? Vull dir que si fes falta, seria. Si fes falta, ara, de moment. Estem tots bé, gràcies a Déu estem bé, però ja anem on anem.

Tu et vas incorporar, Montse, en aquest projecte després de la Covid, em diuen. Què t'hi va portar a voler participar d'aquest projecte per un dia com ara poder viure aquí?

Em va semblar que m'havien dit que això funcionaria bé, que era com els països nòrdics, no sé què, i vaig dir, bueno, anem a mirar què passa. I jo estava treballant, però això està molt interessant. Vaig arribar a casa i li dic al meu home, tu i el meu home em diu, ostres tu, això per tu és fantàstic, però amb mi no comptis. Va semblar que poca solta, no? Però no, no. I diu, no, jo ja no estaré. Dic, home, què és això? Bueno, total, que va dir això, així, en plan que no em va agradar gaire. I llavors, al cap d'uns 15 dies, em truquen i em diuen que jo ja tenia 69 anys. I amb 69 anys ja era gran, perquè era màxim 67. O sigui que no podia. Em va saber greu, al cap acaba, bé, ve la Covid i acaba, mor el meu marit al final, de veritat, veus que no estaria, i al cap d'un mes em truquen i em diuen si m'interessa. I llavors em van dir sí, sí, perquè ens va agradar molt i em vaig quedar.

O sí que ha sigut com un regalo. Clar, un es pregunta, mira, jo des de la distància ara, si a nivell personal això ho viviu com l'inici d'una nova etapa o com una. Un dia parlava amb una escriptora madrilenya que es diu Juliana Barro i deia que era l'últim quart de vida. Ella feia servir aquesta expressió, ella té més de 70 anys, i deia que ella ja estava en l'últim quart de vida, però que volia aprofitar-lo. Llavors, jo et pregunto, Montse, vosaltres com ho viviu, això? Com l'inici d'una nova etapa o una mica una última estació d'un viatge?

Bueno, és una nova etapa, naturalment. Jo sempre dic, res s'acaba, tot comença. O sigui, que és ara, quan comença una altra història que ens porta a un final de vida, que ha de ser aquest, amb gent al costat que ens cuidarem, que estarem junts i que tinc molta família. Nosaltres som 12 amb els tres, però hem passat molt amb els meus pares i tothom. I ara la gent no pot estar per nosaltres i és normal. Crec que entre tots, quan hi ha un projecte, estem tots molt més joves, molt més actius. És que si ens vens a veure, veuràs, això sembla que estiguem una mica grillats i tot, perquè és que és impossible com ens mirem el pis, com el té un, com el té l'altre. Dic l'altre dia, jo crec que no estava així ni el dia que em vaig casar. Ho vivim com que anem a viure a algo molt bonic, saps?

Clar, tu feies referència als teus fills, clar, i jo pregunto, i la família, la teva família, els teus fills, el teu entorn, què va dir quan vas dir

jo vull anar a viure aquí? No, no, com que em coneixen tant, sí, sí, no, fantàstic, perquè saben com soc d'inquieta i de, bueno, que sí, que puc canviar molt bé i que a mi no em passa mal. Però ells ara ho estan passant més malament que jo, saps? Vull dir, em truquen, em van vindre a muntar coses, a ajudar-me, estan contents però estan com. Noto una cosa així, que no ho faig una comèdia, és que estic encantada d'haver fet aquesta decisió d'estar aquí i de tindre aquesta colla d'amics, que quan un es fa gran, jo tinc 77, però als 77. Tinc 40 i pico d'amics, que això és meravellós. Cada un t'aporta una cosa. I això és una meravella.

Escoltem, per qui no ho sàpiga, l'edifici des d'on estàs parlant i on t'acabarà vivint tota aquesta gent és un antic hotel. Explica-ho una mica per la gent que no sap on és aquest edifici.

Està a la carretera de Girona, l'antiga carretera de Girona, que estem molt a prop del mar, vull dir, caminant és el passeig, vull dir que estem al mig. Un hotel amb desús, van intentar comprar el que és el sol, i llavors van poder-ho comprar, va costar molt, el que ha dit l'Aurora té molta raó, en cada moment trobàvem molts problemes. El diners, el que els bancs no ens volien, perquè clar, gent gran, però un cop ho hem aconseguit, és una meravella. Vull dir, ara mateix, tot el poble, no saps, vas pel carrer i la gent et felicita. Que bo, que bo. Fantàstic. Només mirant Walden 21 de Sant Feliu i allà hi posa totes les coses, tot que puguin saber.

Molt bé. El model que heu adoptat és el d'habitatge cooperatiu en cessió d'ús. Això què vol dir exactament? Què vol dir?

Que nosaltres tots hem posat uns diners de fora, ens va demanar uns diners i els tenim allà posats. Aquests diners és el que ens demana el banc de moment per tindre guardat. Nosaltres tenim aquest pis que ara paguem. Comencem a pagar ara. El Reddit, o sigui, el del banc, el que ens va deixar els diners, doncs ara cada mes nosaltres hem de pagar aquest. Bueno, és una hipoteca. Perquè tothom pugui, o sigui, que com més se sàpiga, serà quan ens sentirem més bé. Perquè és perquè tothom que ve darrere pugui tindre alguna cosa així. I cada vegada serà més econòmic. O sigui, que val molt la pena. I ja està.

És obrir camí en aquest aspecte, pensant per noves generacions de noves persones que vulguin acabar vivint en aquests llocs, en aquests habitatges, d'ús compartit, amb espais en comú, i cadascú té la seva privacitat. Si ara algú que està escoltant el programa diu, carai, quina bona idea, i va a buscar al web, ara encara hi ha alguna plaça?

Doncs em sembla que en aquest moment no. Mira, l'altre dia va ser molt graciós, el dia de la inauguració, hi havia deu ja que s'havien apuntat.

Imagina't, només amb la inauguració, de com va transcendir la informació.

Sí, sí, ben dit. Si té ganes, que s'apunti, ja veuràs. Que s'apunti, molt bé.

És la Montse Mariner, il·lusionada amb la seva nova residència al Walden 21 i sòcia de la cooperativa aquí a Sant Feliu de Guíxols, amb aquesta nova vida que comença a partir d'ara. Us desitgem a tots el millor, que sigui un model d'èxit i que d'aquí uns quants anys en tinguem molts més, perquè mira, els que venim al darrere potser també és una bona iniciativa de cara al futur. Montse, moltes gràcies per explicar-ho la nit dels ignorants.

A vosotres. Bona nit, bonica.

Ara ets dins la cuina capficada en mil detalls, amb els colzes a la taula i amb el cap arrepenjat. El que donaria per poder-m'hi capbussar o amb només una paraula se n'anés el mal de cap. Yo tendría.

I una fruita tan madura que no es teu poder menjar. Ara ets dins la cuina capficada en mil detalls, tan quieta i solitària.