"Back to black", el disc que va convertir Amy Winehouse en una estrella

Avui és 27 d'octubre del 2026. Si diem 27 d'octubre del 2006, vol dir que faria 20 anys, avui fa 20 anys, el món va conèixer definitivament el talent d'una cantant anglesa de soul que canviaria la història. Amy Winehouse publicava segon disc, Back to Black.

Hi ha discs que marquen moments i hi ha discs que no paren de créixer i crec que estem davant d'un d'aquests. Per això hem demanat al nostre company del programa Independents d'ICAT, el Josep Martín, que ens ajudi una mica a valorar aquest back to black. Benvingut al Catalunya Nit, Josep.

Encantat d'estar amb vosaltres, Manel, sempre que vulgueu. Home, Back to Black, ara ho comentàvem, quan va sortir la gent ho veia com un disc molt bo, d'una noia relativament que començava, i ara és un clàssic absolut, i així està considerat, i així s'ho mereix. No era el primer disc que publicava, eh? A mí m'entenia un anterior que se deia Frank. Però amb aquest disc, amb el Back to Black, va ser quan va convertir-se en una estrella i ho va arribar a conèixer tothom, diríem, els pares, les mares, els fills, tothom ja sabia qui era Amy Winehouse. 20 anys després, aquest disc continua sonant a través dels enregistraments originals i també algunes reedicions i versions diferents que s'han publicat en els últims dies.

He left no time to regret.

Això sí, sona diferent d'on surt aquesta, que és? Doncs mira, això és com una mena de maqueta, el que abans deia maqueta, una demo, és a dir, la feina prèvia abans d'entrar a l'estudi, per tant, escoltem. Tot plegat molt més despullat i la veu d'Amy d'una forma molt més natural. Això ho trobareu en una reedició del Back to Black que es va publicar divendres passat a motiu d'aquest 20è aniversari i on trobareu un munt de material afegit, entre ells també moltes actuacions en directe. I el motiu d'aquest 20è aniversari és a fer un concert a Londres, la setmana passada també espectacular. Com substitueixes la veu d'Amy Winehouse? D'entrada, impossible, no? Sí, això ho tenim claríssim. Aquí vam fer un concert on vam convidar un munt de cantants diferents, George Smith, Leanne La Havas, Corinne Balli-Ray, estem parlant de les millors vocalistes del soul actual, per fer aquest homenatge, aquest concert, perquè, com dèiem, la veu d'Amy és totalment insubstituïble.

Sí, que van tirar per cantants de carn i ossos i no per IA, que ja és molt.

A mi em sembla una bona opció. L'altra opció, de vegades, quan és insubstituïble algú, és canviar el gènere. Posar un home a cantar cançons d'una dona o al revés. Estarem d'acord que aquest disc és molt important, però en directe Amy Winehouse era un animal escènic brutal. Recordem com sonava Amy en directe per la BBC. Sí.

Sometimes I go out by myself And I look across the water And I think of all the things I've done in my head.

Quina meravella. Sempre que li faig aquesta pregunta al Josep acabo amb molta enveja. No em diguis que tu la vas arribar a veure en directe. No, no la vaig arribar a veure mai. Mira, aquí estem empatats dos.

També és veritat que, ostres, feia molta pena l'època final, perquè feia molts concerts que eren molt dolents o acabaven malament, i ella estava en un estat realment molt complicat. Recordem que aquest disc, el Back to Black, va ser l'últim disc que va publicar, que va morir el 23 de juliol del 2011, Entrant a formar part d'aquest funés club dels 27. Sí, molt joves. Efectivament. Això sona per això en directe, meravellós. Sí. I si has vist alguna vegada Amy Winehouse en directe, encara que sigui en un vídeo, al costat hi ha sempre un home que és Dale Davis, era el seu director musical. El director musical de la banda d'Amy Winehouse l'hem pogut entrevistar a motiu d'aquest aniversari i, home, volíem d'entrada. Que ens recordés la part més humana, amable i fins i tot divertida d'Amy que la tenia.

Durant els primers tres o quatre anys de treballar amb ella va ser molt divertit. Era una persona molt intel·ligent, molt càlida, molt generosa i fonamentalment una gran artista. Però després t'adones que allò que fa que algú sigui un gran artista és que sigui també una persona meravellosa. Crec que el que passa és que un cop arriba la fama, i també quan estàs cansat, els dimonis comencen a sortir, i crec que aquesta és, malauradament, una de les coses que va passar. I no és l'única persona que li ha passat, i va ser el cas, malauradament, d'Amy.

Yes, I've been black, but when I come back.

Rehab, rehabilitació, per tant, drogues, de tot això l'Amy també formava part.

Fixa't que Dale Davis deia que va ser molt divertit treballar amb ell els tres o quatre primers anys, que és una manera molt elegant de dir els següents no van ser tan divertits. Això sí, escoltem aquesta veu i dius, ostres, d'on surt? És que sembla sortir de les nits dels temps, perquè a mi, jo, dins d'Amy, escolto Billie Holiday, cantants dels 40, dels anys 50, i el Dale Davis ens deia que sí, que efectivament, ella tenia tota aquesta història al darrere.

Ella s'inspirava en la música dels anys 40 i 50, però gràcies a la seva presència, al seu art, tenia aquesta capacitat perquè tot sonés a ella, i això la feia temporal. Podria ser una artista de qualsevol època. Ella podia cantar sobre material modern, podia cantar sobre una base de reggae, podia cantar ska, jazz. De petita tinc entès que li agradava de tot, saps? O sigui que és algú molt musical i una artista increïble.

Una veu que surt de les is als temps, que és atemporal i que ha esdevingut atemporal també, perquè 20 anys després aquestes cançons, Back to Black, continuen posant els pèls de punta i jo crec que a aquest disc li queda una vida molt llarga. No morirà, no morirà.

Són cançons que podràs escoltar d'aquí a 100 anys, és com va, coi? Cicles després encara es toquen les seves composicions i segons el meu parer és una mica comparable. I també el que passa és que la bellesa s'acaba obrint pas, la gent s'adona de la bellesa de la seva música i això és el que recordaran més que no pas els episodis puntuals del dia a dia de la seva vida.

És sempre un plaer també parlar amb el Josep Martín amb l'excusa d'efemèrides, festivals o el que convingui. Visca la música. Gràcies, Josep. Gràcies, fins ara.

I know you're a gambling man Lover is a losing hand.

Love is a fate resigned Memories mar my mind Love is a fate resigned Over a futile heart And laughed at by the gods.