Bárbara Rey: "Les seqüències lèsbiques no eren còmodes, però tampoc fer l'amor amb Esteso o Pajares"

Ni tan moderns ni tan progressistes.

Som un país que presumeix de la seva obertura i llibertat pel que fa al terreny sexual. Sembla que ha quedat molt enrere l'Espanya franquista que perseguia qualsevol tipus de dissidència, que posava les dones a la presó per haver fet el salt al marit, fos veritat o no. Però venim d'una educació sexual, això no m'ho negreu una miqueta, pobra. Ens ha quedat gravada a la pell el cinema de Dos Rombes, el famós destape. Ara mirat amb retrospectiva, no sabem si el destape del cine va servir per alliberar les dones o més aviat per complir amb les fantasies sexuals d'algun senyor. Avui tenim a Bàrbara Arrey al programa, sex symbol d'aquella època. Fa molt poc de tot. A Catalunya Radio,

les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Comencem amb aquesta alegria, perquè la pulsó franquista ja l'hem deixat una mica enrere, però és que clar, avui, vulguem o no, anirem una mica a fer a mirar enrere, com érem, com érem, perquè Barbara Rey encara té moltes coses a explicar. Podríem dir que baixarem al funk, funk, mood, com es diu en anglès. Aquest és el títol del nou disc de Remy Wolf. Avui baixarem una mica el fang per saber com era aquella Espanya, com es prenien les pel·lícules de lesbianes, per exemple, que això era un escàndol, vedettes, destape, les primeres escenes de cine lèsbic. Què veureu més en aquest programa?

Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies.

Roser Pereira, com estàs? Bona nit, Montse. Bona nit. Molt bé. Escolta, tu te'n recordes d'aquelles pel·lícules de rombes, de dos rombes? I tant. I del moment. Clar, tu ets una mica més gran, i potser tu ja les veies, no? No. Alguna cosa. No. Ni que sigui per error, no en veies cap? No. Home, doncs jo t'he de dir que com a nena petita, quan em deien que hi havia dos rombes, jo amb uns ulls així, i em deien al llit, a dormir! I jo moltes vegades feia trampes. Jo mirava allà per l'escala. De casa, sí, sí. Me'n recordo el poble. Me'n recordo allò amb els meus cosins i dient, oh, una pel·lícula de rombes, no?

Sí, sí, recordo això, que hi havia. Dos rombos, que es deia a l'època. Exacte. Un rombo, dos rombos, eh? No, no, és que ja d'entrada ja no se'm donava l'opció de veure-les.

Ah, ja no, eh? Tu prohibit tot. Totalment, totalment. Escolta, suposo que et va fer il·lusió i hi ha gent que la truquen de, no sé, del CIS, del Consejo Superior d'Investigacions Científiques, però a tu et van trucar. De Sitges, que si ens feia il·lusió entrevistar Bàrbara Rey, perquè li acabem de donar aquest premi, per tota la seva trajectòria de pelis de terror. Suposo que primer et van fer una mica figa a les cames.

Sí, i tant, i tant. Em va fer molta il·lusió, la veritat, perquè, clar, és un mite, és una diria que una diva. Totalment, totalment. Això sí que la recordo. Veure-la per Televisió Espanyola, el programa aquell que feia Palmarès, diguem que era de revista, que es deia abans, d'això sí que me'n recordo. És que no fa tant, de les Mamacitxos i tot això. No, no, no. I després, també, mira, gràcies a aquesta entrevista, després, quan vaig tornar, vaig revisar, perquè no la recordava, vaig tornar a veure la pel·lícula "L'escopeta nacional", perquè no recordava que sortís ella, imagina't, i sí, sí, efectivament, allí feia de model també, guapíssima, i això recordo que era una senyora molt guapa, amb un tiparro espectacular, i la veritat que malgrat la seva edat, que són 76 anys, els porta superbé, continua sent molt alta i vestint molt bé, molt bé.

Vermella, vermella anava, que l'hem vist a la fotografia que li vas fer. Doncs escolta, sentirem l'entrevista que li va fer la Roser Pereira preguntant-li, no només pel rei, que sé que és la pregunta del milió, sinó també per aquella època, per aquelles pel·lícules de cinema lèsbic primeres, on a les dones, vaja, que se les miraven molt intensament, per dir-ho d'alguna manera. Molt malament, sí. Jo definiria que se les

miraven molt malament. No estaven ben vistes i elles també no podien expressar-se.

Doncs tot aquest judici, totes aquestes històries, ara mateix, entrevista de Roser Pereira amb Bàrbara Rey.

Les dones i els dies. El programa sobre les dones que els homes també hauríem d'escoltar.

Bona nit.

Nos alegran el alma. Un plaer que ens atenguis a les dones i els dies de Catalunya Ràdio en el mar del Festival de Sitges, que ha reconegut la teva trajectòria amb el premi Nosferatu i el teu costat menys conegut, el d'actriu lligada al cinema fantàstic, més enllà de l'època del destape. Bàrbara, què et sembla aquesta etiqueta de reina del crit, l'escrim queen de l'espanish fantaterror?

Bueno, pues a mí el que en el Festival de Sitges hayan reconocido mi trayectoria dentro del mundo del cine de terror, pues sinceramente para mí ha sido muy, muy importante. Estas películas se han rodado antes de que yo fuese tan famosa como cuando ya en 1976 hago Palmarés y en 75 en el programa de Nochevieja presento y todo esto. Entonces estas películas están hechas en el año 74. Luego hay alguna que está hecha después, pero estas fundamentales que son totalmente de terror y que son unas películas que entran fenomenal dentro de este certamen, pues se hicieron en esa época y para mí ha sido muy, muy importante, pero yo no. A mí cuando me han catalogado como la reina del cine del destape y ese tipo de cosas, pues nunca me he considerado porque yo en la primera película que me destapo ya es en el año 77. Y en el año 77 ya se habían desnudado unas cuantas, que no pasa nada. No fuiste la primera. No, pero si es que me hubiese encantado, yo he sido siempre muy pionera en todo, pero en este caso no lo fui.

No va a ser. No lo fui. Avui a Sitges has parlat fa una estona sobre terror, erotisme, censura, desig, llibertat, d'una època molt concreta, la de finals dels 70, que ara comentaves. En què vas participar en títols com El buque maldito i La noche de los brujos de Amanda Osorio o Crimen imperfecto de Fernando Fernand Gómez i Carne apaleada de Javier Aguirre. Bàrbara, quins records tens d'aquella època?

Hombre, los recuerdos que tengo son estupendos porque piensa que, primero, a lo que yo quería dedicarme era esta profesión, entonces, desde que era una niña. Y entonces bueno pues el hecho de ir viendo como poco a poco de empezar con películas donde solamente tenía una pequeña aparición prácticamente de extra a ir haciendo ya películas más importantes y con papeles importantes pues sinceramente recuerdo son extraordinarios luego además también con las personas que he tenido la suerte de trabajar. He trabajado con actores y actrices fantásticos que muchos de ellos ya por desgracia no están con nosotros pero que he podido aprender de ellos y de los directores y era una forma de hacer cine mucho más difícil que ahora porque ahora hay mucho más tiempo, hay muchos más medios. Se puede ensayar, se pueden preparar, se hacen muchísimas cosas que entonces era todo como muy improvisado y con muy poco dinero y la verdad que yo lo recuerdo y me encanta haber participado en este tipo de películas y sinceramente que haya un reconocimiento a este trabajo cuando en muchas ocasiones se me ha criticado por cosas que. Que no tiene nada que ver con mi trabajo y desprestigiando mi trabajo o diciendo que yo más o menos nunca había trabajado ni había hecho nada en mi vida, pues esto para mí es como un, no sé, este reconocimiento para mí es muy importante. Yo me siento, me he sentido muy querida por el público, por la prensa y por toda la organización. Y estoy muy, muy feliz. Por lo tanto, si no hubiese hecho esas películas, pues esto no habría ocurrido. Por lo tanto, para mí, ha sido fenomenal.

Parlem d'una pel·lícula en concret, Carne Apaleada, que estàs amb Esperanza Roy, i també me siento estranya, en Rocío Durcal. Aquí, en aquestes pel·lícules, es parla obertament del lesbianisme en una època de canvis socials. ¿Va ser un impacte en aquell moment?

¿Teníais la sensació d'haver fet història? No, yo nunca tuve la sensación de haber hecho historia, lo que sí cuando estaba haciendo las películas. Lo que sí es que tuve la valentía de hacerlas cuando posiblemente otras actrices a lo mejor no las habrían hecho. Y estoy orgullosa de ello porque era una época en donde el colectivo era, bueno, sobre todo en la mujer más que en el hombre. Estaba como muy, muy mal visto. Ni siquiera se hablaba de ello, ¿no? Entonces había muchísimas mujeres que estaban sufriendo esta situación de tener que esconderse, de no poder expresar sus sentimientos, ni siquiera con amigas ni con amigos, con la familia mucho menos. Entonces yo pienso que. El haber tenido la valentía, porque es así, de hacer estas películas a pesar de las críticas tan terroríficas que tuvimos por parte de algunos medios de comunicación, algunos de ellos, en donde dijeron que estábamos haciendo porno. Como de costumbre, yo más siempre. Rocío y yo teníamos una secuencia y una escena de amor, pero Bárbara Rey era la que. Más. Sí, más. Esperanza Roy y yo hacíamos una escena de amor, pero Bárbara más. Y estábamos las dos juntas, hacíamos lo mismo, ¿no? Entonces esto me ha ocurrido, pero no me ha importado porque yo he visto el agradecimiento en las palabras, en la mirada, en todo de estas mujeres. Y para mí eso ha sido muy importante, mucho más importante que cualquier cosa que pudieran decir de mí.

I en aquell moment va ser incòmode fer aquelles

escenes per tu o no? O al contrari? Home, no són seqüències còmodes, però jo dic que tampoc és una seqüència còmoda i una escena còmoda fer l'amor amb Fernando Esteso o fer l'amor, jo què sé, amb Antonio Azores o amb Pajares. O sigui, no sé, perquè en realitat tu no estàs treballant. Llavors. La única incomodidad que podía surgir era el morbo que podían tener las personas que estaban en el mismo estudio o en el mismo plató donde estábamos rodando. Porque yo he visto determinadas miradas y entonces hemos tenido que decir, no, en esta secuencia aquí no va a estar nada más que el cámara, el director y poco más.

Tu eres molt jove, llavors, quan feies aquestes pel·lícules de terror fantàstic i també de cinema d'estape. Tu et vas trobar amb algun director que potser es volia aprofitar de tu o no? No.

Mira, yo tuve una experiencia muy desagradable cuando era muy, muy joven con un director y productor español muy importante y que no voy a decir nunca el nombre porque sería. Pues bueno, me irían a machacar a mí. No está vivo. No, no está vivo, no. Ya hace un tiempo que falleció. Tuve un problema con él tremendo y abandoné la película. Entonces, desde ese mismo momento, que además en aquel momento yo tenía un manager que se llevó las manos a la cabeza porque yo abandonaba la película y porque me dijo que eso era normal. Digo, pues era normal para ti, para mí no. Yo no soy ninguna persona estrecha ni que vaya. Pero hay una cosa que tengo clarísima, mi trabajo es mi trabajo y es sagrado. Y si yo tengo que trabajar, será por como yo lo haga y por lo que yo valga. Pero si tiene que ser porque estoy con el director o el productor de una película, me niego. Entonces, como he considerado siempre, y eso ahora sí, yo me he desenamorado de una persona que forma parte de ello, pues eso no habría habido el menor problema y no fue el caso. Y entonces me lo dijo y yo abandoné la película. Y en ese momento. Me propuse, digo, tengo que buscar una fórmula para que no me ocurra esto, porque me puede ocurrir más veces y yo no voy a abandonar todas las películas que me salgan porque tengo que trabajar. Y entonces me busqué la fórmula que puede parecer, yo no lo he comentado creo que nunca, y fue. Tratar a los directores y productores como a mi padre. O sea, yo de pronto, oye, pero el primer día de rodaje, digo, tú no sabes lo que me recuerdas a mi padre, oye. Me encuentro tan a gusto y tan bien contigo, te lo prometo. Oye, me dio resultado. Porque cuando tú a un hombre, que a lo mejor le puedes gustar, le dices que te recuerda a tu padre. De repente usted dijo, ¿eh? ¿Qué voy a hacer yo ahora? Le voy a decir a esta tía que esta tía no se va a ir con su padre, ¿no? Y entonces no sabía y me inventé un poco eso. Luego después, como vieron que yo trabajaba bastante bien, eso dejó de ocurrir. Pero me ocurrió una vez sola, pero yo no sé si fue por esa táctica que yo utilicé, que ja no m'hi ha ocorrido nunca més.

Perquè, clar, m'imagino que el fet que tu fessis pel·lícules on es barrejava l'erotisme i el terror podia portar lloc a confusió. És a dir, que potser si va ser terrorífic per tu, com a dona, que molts confonguessin el de la pantalla amb la realitat, no? Perdona, ¿te estás refiriendo que podía? Sí, que el productor o algún actor o algún director pudiera confundirse lo que tú, por ejemplo, en la película, si hacías un papel de destape o lo que sea, confundiera la película después con la realidad

y te encontraras que se sobrepasara contigo. Me imagino que si yo hago una película en donde hay destape, que era ya una época en donde ya no había confusiones en el sentido de que ya había destape y a mí yo ya era súper famosa y a mí me estaban contratando por quién era yo y por lo que yo vendía. Entonces no se daba esa oportunidad en ningún momento, no había ningún tipo de confusión. O sea que no creo que hubiese ocurrido nunca ningún interés porque yo ya desde que yo me hago súper. Bueno, ya muchísimos años antes digo que esto no me ha ocurrido nada más que una vez en mi vida y corté por lo sano y después no me ha vuelto a ocurrir. Y ya cuando hago películas con papeles ya más importantes los hago porque como yo demuestro que soy buena actriz y está mal que lo diga pero es la verdad. Entonces, a mí no me proponen absolutamente nada. Lo que quieren es tenerme como actriz, y por mi nombre, y por cómo yo era, y por mi físico también, por todo.

Bárbara, tú has tingut una vida bastant moguda,

complicada, crec, desde la. Yo creo que en la vida todos tenemos la vida complicada,

lo que pasa que no sale a la luz. Vale. ¿Tú pensabas, quan vas sortir de tota Ana Murcia, que et passarien tantes coses?

Hombre, cuando uno sale simplemente por la edad que tienes no te da la mente para pensar en todas estas cosas porque no tienes esa capacidad. Pero luego después, según vas teniendo más años, vas viviendo y vas viviendo y ahora sí que yo pienso. Que no esperaba tener una vida tan intensa, pero lo pienso ahora. Cuando vas arriba en el tiempo y entonces me doy cuenta, pero cuando yo salgo del pueblo, no. Yo cuando salgo del pueblo lo que quiero es trabajar en esto, ser modelo, cantar, bailar, hacer cine, pero no pienso en que mi vida va a ser más complicada o menos complicada.

Bàrbara, tu tens una relació especial amb Barcelona perquè part de la teva família, les ties, doncs tens família catalana. A més a més, crec que vas venir a Barcelona a fer un espectacle de Barcelona és Bàrbara i que et vas convertir en la reina del paral·lel. Això dijeron. ¿Quina és la teva relació cap a Barcelona?

Les germanes de la meva mare se van venir a viure a Barcelona quan jo no havia nascut. A la postguerra, perquè la meva mare era la petita de les germanes i eren quatre germans, i llavors la meva tia Lucía, ja amb 15 o 16 anys, que era més gran que la meva mare, ja es va venir aquí. Llavors després es va venir una altra tia i la meva mare. Y ya vivían en la calle Enamorados, entre Padilla y Lepanto, y ahí yo he pasado mis vacaciones de verano, en Navidad, he venido cantidad de veces y he tenido siempre una relación con Barcelona tremenda porque mis primas hermanas todas se han casado con catalanes. Y tengo primos políticos catalanes, tengo primas segundas o sobrinas también que son todas catalanas y la verdad que tengo una relación con Barcelona, con toda Cataluña, porque Cataluña me encanta, pero concretamente con Barcelona muy, muy especial. De hecho, cuando yo tomo la decisión de hacer revista, yo no quiero estrenar en Madrid. Quiero hacerlo en Barcelona, porque consideraba que era mucho más reconocimiento y más difícil debutar aquí en el paralelo. Que tenía entonces tantísima fama y tanto prestigio en un teatro como el Teatro Victoria, haciendo un espectáculo de revista que hacerlo en Madrid. Y la verdad que fue lo que hice. ¿Quién será?

¿Quién será? ¿Quién será el que me dé su amor? ¿Quién será? ¿Quién será?

I per acabar, Bàrbara, inevitable parlar de Bàrbara i dels homes. Tu dius que t'han agradat molt els homes. Que m'han agradat molt els homes? Sí. Doncs no te crees, eh? I que a vegades fins i tot ha estat la teva desgràcia. Ara prefereixes els gats,

per exemple? Però perdona, és que si tu estudies en profunditat el que és la meva trajectòria. A nivel sentimental en mi vida no he visto tantos hombres. Lo que pasa es que yo he sido una persona posiblemente que no he acertado o no he tenido la suerte de dar con el hombre idóneo, pero si he estado con un hombre del que yo estaba enamorada y no me ha salido la cosa, pues mientras que ha estado bien lo he disfrutado y lo he vivido. Y las cosas en la vida pasan por algo, pero si tú te vas a la hemeroteca y buscas las fotografías de Bárbara Rey con hombres, vas a encontrar muy pocas. Y yo soy una persona muy conocida y me habrían sacado. No, vas a encontrar muy pocas.

Bueno, s'ha parlat de. Mira, de Reixac. Sí. Antes de casarme. De qui et vas enamorar molt i per d'una manera

et va trencar el cor. Molt, molt, molt. Pero mucho y se portó muy mal conmigo. Porque tenía novia y me estaba engañando, y al mismo tiempo engañaba a la novia. Pero yo no quiero hablar hoy de amores porque no viene a cuento. Y luego después, ya después de este hombre, está mi marido, porque hay personas de las que no quiero hablar. Y luego después de terminar mi matrimonio he tenido solamente dos relaciones importantes. Lo que pasa es que han durado muy poco porque yo cuando veo que puede haber un compromiso serio, yo creo que soy yo la que. Yo siempre me excuso diciendo que no he tenido suerte, pero en realidad soy yo la que pongo para que me dejen, porque mi libertad ya desde que yo me casé no tiene precio. Mi libertad está por encima de todo y mi independencia. Soy una mujer libre y no quiero tener ningún compromiso con ningún hombre.

Hombre, yo sinceramente lo he pasado muy mal y es un momento duro y difícil para mí porque. Me equivoqué totalmente en el sentido de que era un hombre súper amable, cariñoso y muy atento cuando le conocí y en poco tiempo el cambio fue radical, ¿no? Y lo sufrí y lo pasé muy mal. Pero hay una cosa que también me duele enormemente, que he escuchado hablar de los malos tratos de otras mujeres y los han tratado con una consideración que no han tratado el mío. Parece como que lo mío no tiene importancia y que, por ejemplo, no le paguen la pensión a otra señora es tremendamente importante. A mí no me la han pagado nunca. De mis dos hijos. He sido maltratada física y psicológicamente. He trabajado muchísimo para meter mucho dinero en ese circo. Mucho. Porque Ángel Cristo no era famoso ni conocido cuando nos casamos. Era conocido dentro del mundo del circo, pero no a nivel popular. Y nunca me he quejado, pero no se me ha tenido ese respeto ni esa consideración. Como no se me ha tenido en muchas ocasiones, pero te voy a decir una cosa, no me importa. Eso en el fondo no es mala señal. No es mala señal. Tienes que ver cómo estoy yo y cómo están otras. O sea que tengo que pasar olímpicamente porque tampoco me gusta dar pena. Nunca he dado pena. Y no conseguirán que yo dé pena nunca. Al revés. Me siento muy feliz y muy orgullosa de mi trayectoria en todos los sentidos. Y de mis errores también. Porque me han ayudado y me han servido para mucho. Por lo tanto, aquí estoy.

Bárbara Rey, vedette, actriu y presentadora de televisión.

Gracias y buena nit. Muchas gracias a vosotros. Como dicen aquí, adiós. ¿Es así o no? Sí, sí, sí. Adiós. Adiós. Merci. Adiós.

Les dones i els dies. Pobilles de cuixa forta.

Música rabiosa per parlar d'una notícia o de diverses notícies que ens fan caure en la ràbia aquí a les dones i als dies. Ja sabeu que l'Eva Ontiveros és la nostra corresponsal a Anglaterra, una dona que he viscut 30 anys, que ha estat molt de temps vivint allà, treballant a la televisió britànica, a la BBC, i tenim ganes de parlar amb ella sempre que passen coses com les que sentirem ara. Eva Ontiveros, com estàs? Doncs molt bé, gràcies. I vosaltres? Bé, bé, tot i que ens has d'explicar una cosa que ens va deixar esfereïdes fa unes setmanes, llegíem que ha començat el judici a Anglaterra d'un crim que recorda moltíssim el cas Pelicó i em sembla que no és l'únic a Anglaterra en els últims mesos, oi que no?

No, doncs tristament no és un cas aïllat. El cas aquest en concret és el cas d'un home de Stockport, que és molt a prop de Manchester, que ha estat acusat de drogar i violar la seva dona durant més de 20 anys, però no només això, sinó que també havia convidat a 13 homes més a abusar sexualment d'ella a la seva pròpia casa. De violar-la, d'agredir-la, de filmar-la, de fer-li fotografies. L'identitat del marit en aquest cas no s'ha fet pública senzillament per protegir l'anonimat de la víctima, de la seva dona, perquè identificar el marit automàticament identificaria la dona, però la resta dels homes sí que han estat identificats amb noms i cognoms i tota mena de detalls. El marit s'ha declarat culpable de 60 delictes contra la seva dona i els més recents van ser comès tan aviat com l'estiu passat. I la resta dels homes, la resta dels acusats, només 4 s'han declarat culpables fins ara, però és una cosa que va canviant dia a dia.

Podríem dir que funciona d'una manera semblant que va funcionar el que explicó, alguns encara ho neguen a dia d'avui, alguns comencen a acceptar-ho, i el que sembla evident és que l'ex parella d'aquesta senyora, doncs com a mínim sí que ha acceptat que ha comès un delicte, vaja, 60 delictes contra la seva dona, no vull ni imaginar. Les edats dels homes, també per esfereir-nos, com sempre, molt dispars, però.

Molt disperses, tant les edats com els perfils d'aquests homes. Van dels 28 anys al més jove, als 74 anys al més gran. I són senyors, perquè sempre que parlem d'aquests agressors la gent es pensa en gent malvada, amb cares. Com de còmic, gairebé, però és que no, són senyors que viuen entre nosaltres. De 28 a 74 anys, alguns que treballaven a la universitat, alguns que eren jubilats, alguns que eren estudiants, un que era un rodamunt. Fins i tot un que portava una ambulància. Sí, un que era un paramèdic, treballava en un equip d'ambulàncies, i que se sospita que entre. D'altres crims que ha cometit aquest senyor, a part de les violacions i els atemptats de violació i les agressions sexuals, també era procurar somnífers i altres drogues per deixar aquesta pobra dona inconscient.

Déu n'hi do. Acusacions molt greus i més si tenim en compte que no fa res al món descobrir esgarrifat la magnitud del cas Pelicó. El que passa és que no és l'únic cas. Aquest és el nord d'Anglaterra, però fa uns mesos també es va parlar d'un altre cas al sud d'Anglaterra. A mi el que m'interessa més de tot això, més enllà del que hem explicat, que són potser els detalls més escabrosos, és saber com ho viuen a Anglaterra i com ho senten, perquè aquest cas anglès està tenint repercussió, se'n parla, perquè em fa la sensació que al·lucinem més a la resta de països que en els llocs on passen aquestes coses. Quan vam anar a França, pel que és pel·licó, i vam fer el programa des d'allà, anàvem al mercat i ens trobàvem que la gent ens deia, no en volem parlar, és una cosa íntima, que passa a les cases, i nosaltres no ho enteníem. Aquí passa una mica igual a Anglaterra?

Doncs sí, és una cosa molt curiosa perquè va haver-hi molta fascinació amb el cas Pelicó, se'n parlava moltíssim, era la portada de tots els diaris, era el que obria tots els informatius, la ràdio i televisió, Pelicó per aquí, Pelicó per allà. I es per aquest cas singular i monstruós i únic. I després n'han estat sortint bastants més. Com has dit tu, va sortir-ne un fa poc, també a Swindon l'any passat. Una parella bastant més jove, exactament el mateix. Aleshores, a mi el que em sorprèn és que no se'n parla gaire. No sé si hi ha un efecte de, ah, això ja ho hem vist, o si hi ha un efecte de. Com passava a França era molt interessant parlar-ne, ara que passa a casa, no. Apareix a la premsa, apareix als mitjans, però es tracta bastant de passa que té vist. Tot i així, el que he de dir és que el que sí ha canviat en com es tracta en aquests casos, en el cas britànic, és que hi ha diferències molt importants de com es feia abans a com es fa ara, com per exemple l'èmfasi recau 100% en els acusats, nom i cognoms, lloc de procedència, quan se sap l'adreça s'ha difós l'adreça, les fotografies de tot són dels acusats, això és una cosa que abans era impensable, quan hi havia qualsevol cas així les fotografies sempre eren de la víctima, el nom que se'n parlava era de la víctima. Tots els detalls sempre anaven a exposar a la víctima. En canvi, ara l'èmfasi està en els perpetradors, en els agressors.

I tu diries que hi ha un canvi, per exemple, en la societat britànica? Perquè, clar, tinc entès que hi ha un cert puritanisme, o si més no, la sexualitat és un tema que es tracta molt de portes endins a Anglaterra. Per exemple les angleses no parlarien mai de la seva vagina o diuen down there, allà baix parlen dels baixos, sembla tot un llenguatge una mica d'una altra època creus que hi té a veure també com aquesta mena de puritanisme britànic en aquest sentit? Moltíssim,

moltíssim tenen mil eufemismes per parlar de les seves vagines, de fet quan tu fas servir la paraula penis i vagina et miren com si fossis boja o metgessa. Són paraules útils i específiques que no es fan servir en el dia a dia i que a més a més es senten com ridícules fins i tot. Ara, eufemismes absurds n'hi ha moltíssims. És un tema tabú i és un tema molt parlat al mateix temps. La sexualitat es viu d'una manera molt curiosa, si ho heu vist des del punt de vista mediterrani. Per una banda és de tot arreu, per una banda. Hi ha un desprecio i una misogínia, un desprecio cap a les dones i al cos de les dones i al món de les dones i les necessitats de les dones i una misogínia palesa. És una societat encara profundament sexista i això es veu moltíssim, no només. A nivell mèdic o a nivell legal, sinó com les dones i els crims contra les dones han sigut coberts en els mitjans de comunicació, tot el que siguin casos de serial killers, sobretot quan són dones i sobretot si hi ha violència sexual. Això és el suc, és la salsa de la notícia i és on s'hi ha recaigut més. Han disfrutat molt desvetllant aquests detalls, però a l'hora de parlar-ne seriosament, a l'hora de discutir-ho seriosament, a l'hora de posar noms específics a cada cosa, doncs es passa molt de llarg, exactament.

Ja sabeu que no ens agrada passar a nosaltres, ens agrada explicar aquests temes a les dones i als dies. Eva Ontiveros, moltíssimes gràcies per fer-nos aquest retrat, també una mica sociològic, que a vegades les notícies no són només el que lleguem als diaris. Moltes gràcies. A vosaltres. Bona nit. Merci.

Les dones i els dies, el programa que escolten els homes.

Ja l'heu reconegut de tots, segur, Marian Faithfull amb aquesta cançó, que ara jo estava buscant com una boja quants anys tenia aquesta cançó, i és de l'any 74, així que té 52 anys aquesta cançó, que és una meravella. I avui, la veritat és que ja fa un parell d'anys que es va morir. Olga Ábalos, bona nit. Bona nit. Com estàs?

Fa un parell d'anys que es va morir Marian Faithfull. Es va morir concretament el 30 de gener del 2025. Doncs fa un any i una mica més, no?

Sí, un any i mig, un any i mig, aproximadament. I ara, el Festival Inèdit de Barcelona, que em sembla que, si no m'equivoco, és a finals d'octubre. Sí, comença el 29 d'octubre fins al 8 de novembre. Sí, se'n recorden de la seva figura, passarà en un documental. Nosaltres sempre ens en recordem d'ella, perquè ens encanta aquesta dona. Sí, ja ha sonat diverses vegades, eh? I tant, en aquest programa. I jo crec que hem buscat l'excusa per seguir parlant sempre de la Marianne Faithfull i no acabar-nos-la. A veure, pels que no sàpiguen res de Marianne Faithfull, què els diries?

Bé, primer de tot, que se'n vagin a veure el documental. Exacte. A fer la feina. Documental que es diu Broken English, que de fet és el documental que inaugura la propera edició de l'inèdit, i a més ve amb el segell de Jane Pollery i Ian Forsythe, que és aquella parella de productors i directors. Que van filmar també aquell documental tan una mica esotèric del Nick Cave, de 20.000 dies sobre la Terra, que sortia la Kylie Minogue i jugava una mica entre la ficció i el documental, etcètera. Doncs ja vagi anar a veure aquest documental.

Que són segell de qualitat. Sí, això mateix. I que volen fer un documental sobre la Marian Faithfull. Que se n'han explicat moltes coses i a veure quina mirada hi ha. Perquè al principi es va parlar molt d'elles sempre com una grupi.

Sí, el que passa és que el documental, com hi participa la mateixa Marianne Faithfull, d'alguna forma s'encarrega de jugar amb aquests mites i aquestes mirades esbiaixades sobre la seva figura, però alhora posant-hi crítica i posant-hi una pàtina de realitat, de dir, sí, vosaltres em veu encasallar com a grupi, però jo soc moltes més consciència.

Com a grupi dels Stones i com a grupi de l'època dels 60. Però aquesta senyora era família del marquès de Sade. O sigui que. Jo no sé si en parlaran d'això del documental. No, no, ho dic de veritat, eh? És que és molt forta. He tingut sang blava la Marian Faithfull, eh? És que té una història molt. No com nosaltres, era pedigrí del bo, eh? Té una història molt forta, Marian Faithfull. A veure, va, comencem. Explica'ns una mica, si vols comences per aquesta cançó, ens expliques una mica la seva història, per on anem.

Jo crec que podríem començar amb la cançó primer que la va donar a conèixer dintre de l'univers pop.

Olga, valors la nostra dona de música, parlant avui de la Marianne Faithfull, qualsevol excusa és bona per reivindicar aquesta cantant, aquesta músic fantàstica, i ara ho dèiem, això, no?, de que es coneixia com a grupi, o fan, en aquella època dels 60, perquè va tenir una història.

Va ser parella de Mick Jagger durant, jo diria que durant 5 anys, aproximadament, fins a. Té mèrit, això. Encara no es feia transfusions de sang. Fins a 1970 van ser parella. La va descobrir el que va ser llavors el mànager dels Stones, l'Andrew Luke Oldman, i de fet aquest Oldman li va dir, escolta'm, tinc una cançó signada o escrita per un tal Mick Jagger i Keith Richards, que crec que t'encaixaria molt bé a tu, li va passar la cançó i aquí va sortir aquest primer single que es diu As Tears Go By i d'alguna forma és la seva carta de presentació. I llavors, clar, aquí entra de ple en el món del pop, el món de la nit, tot el món de la premsa fritot rosa, dels tabloides britànics, que van afilar les plomes perquè així com tothom venerava els Stones diguem que ningú acabava de perdonar-li a Marian Faithfull que a més que tenia aquella mirada angelical aquella melena rosa era com una model era guapíssima que estigués emparellada amb Mick Jagger i a més ho va fer després de tenir un fill amb un altre home i de deixar aquest home precisament per Mick Jagger.

És que no es pot perdonar aquestes coses.

Ah, i. I, sobretot, hi va haver un episodi molt rocambolès, que va ser. Va haver una redada policial l'any 67, a casa de Keith Richards, i, doncs, van detenir els Stones, els van posar a la garjola durant un dia o dos, i amb qui la premsa britànica es va. Aferrissar. Aferrissar més. No amb els Stones, sinó amb Marianne Faithfull. I això va marcar un punt d'inflexió a la seva trajectòria. I ella, a partir dels anys 70, després de deixar-ho Mick Jagger, no va saber superar tota aquesta pressió mediàtica i va tenir un període d'addiccions a l'heroïna molt fort.

Sí, de fet, em sembla que fins i tot va viure al carrer una temporada, és a dir, va tindre una història tràgica.

Però si et sembla, anem a escoltar una mica més de Marianne Faithfull.

Les dones i els dies, a contracorrent des que vam néixer.

There was someone who killed me in the town.

Cançons preciosas, eh? Totes les de Marianne Faithfull, perquè té aquesta veu trencada. Que jo crec que és marca de la casa i que és una meravella.

Sí, és que a partir d'aquest disc de l'any 1979, que va publicar el Broken English, que de fet aquesta cançó que escoltem és d'aquest àlbum, ja la veu és diferent. Ja li havien passat coses. Perquè és el que comentaves tu abans, va viure al carrer, va ser addicta a l'heroïna, fins i tot. Va perdre, degut a aquesta situació d'addicció, va perdre la custòdia del seu fill, va viure en la indigència i va patir anorèxia, també, durant uns anys. Però després va, com un au fènix, va aconseguir sobreposar-se a tot això. I va signar un dels discos que avui en dia i també amb el pas dels anys s'ha reivindicat com una de les seves grans obres.

Aquest Broken English del que sentim aquesta cançó. Sentim-lo una miqueta més.

The sound of this heart and eternity.

Parlem una mica de la seva història, perquè abans hem explicat alguna coseta, que si era família directa del marquès de Sade, però hi ha més coses a la seva biografia.

Sí, no? Sí, vull dir, de família, em refereixo que és de Sant Plava, aquesta dona. Ella és descendent directa d'una balonesa austríaca que es diu, de fet és la seva mare, que es diu Eva von Sacher-Massock, que de fet aquest nom compost és l'origen de la paraula masoquista. I és una branca familiar bastant peculiar perquè aquesta aristòcrata, aquesta Eva von Saschermassock va ser ballarina abans de la Segona Guerra Mundial, va ser una dona com avançada al seu temps però la Segona Guerra Mundial la va marcar moltíssim i aquesta situació també la va viure Marianne Faithfull perquè d'alguna forma veia com que la seva mare tenia molt potencial artístic però mentalment va quedar com molt tocada per la guerra i jo crec que això. També la va marcar amb ella, amb aquesta dualitat de qui soc, què haig de fer a la vida, com puc expressar-me creativament i què se suposa que haig de fer pel meu llegat, pel meu ADN i què s'espera a la societat de mi.

I també per Anglaterra, que és aquesta societat també a vegades una mica classista. I que havia estat. Exacte, jo ho he dit així finet per si ens escolta algun anglès guapo, que ens truqui. Però la cosa és que sí, és una societat bastant classista. Havia estudiat en un convent, és a dir, havia tingut com la millor educació. I d'alguna manera no havia arribat o no havia

fet el que s'esperava d'ella. No, i a més quan va ser parella de Mick Jagger, d'alguna forma tot el que ella tenia a nivell creatiu, tot això va quedar tapat. Per ser la parella d'un Rolling Stone. Afortunadament va aconseguir sortir d'aquest pou dels anys 70, a finals dels 70 va publicar Broken English i a partir d'aquí va seguir gravant, se'n va anar a Nova York i allà va començar una altra carrera musical amb músics com per exemple Matt Reebot, Tom Waits, etc. Va començar a ser més acceptada o reivindicada fins i tot pels companys de professió. I també a fer pel·lícules, que és una cosa que també

durant tota la vida va fer d'actriu. Correcte. I era molt bona actriu.

¿Eres tu el que no te acuerdas de subir al cielo y mirar a la Tierra, caminando sin compañeros entre las estrellas que tienen un nacimiento diferente? And ever changing like a joyless eye that finds no object worth its constancy.

Aquí un recitatiu també, perquè això ho feia ella, que a vegades encantava, parlava d'aquesta manera, amb aquesta densitat. Aquí es nota que ja estem parlant d'una dona més gran,

la veu ha canviat. Sí, és una dona ja en els seus anys 70. Estem parlant ja de la Marianne Faithfull, just abans de la pandèmia, on pel camí ha fet discos i col·laboracions amb gent com P.G. Harvey, Nick Drake, fins i tot amb Damon Albarn. Va fer un disc superbonic amb el Nick Cave, no? Sí, sí, i de fet, gràcies a la connexió amb Nick Cave, va conèixer també a Warren Ellis, que és el violinista que normalment treballa amb Nick Cave i junts vam fer un disc de Spoken Word, que és això que estem escoltant ara, on Marianne Faithfull recita, són lletres d'ella, amb la música de Warren Ellis i és un disc preciós, la veritat.

Enamorades estem de la Marianne Faithfull. Aquesta cançó que sentim es diu To the Moon, a la lluna, i no sé si ens volies explicar alguna cosa més d'aquest disc.

Sí. Que l'escoltem. Sí, que l'escoltem, perquè potser és un dels discos menys reivindicats de Marianne Faithfull, però aquí realment es veu com Marianne, com Faithfull, no només es limitava a un sol gènere musical, sinó que al llarg dels anys 80, dels 90 i ja cap als 2000, va intentar tocar tot tipus de gèneres musicals, des de l'electrònica, des del blues. Va fer cabaret alemany, oi? Cabaret alemany, una miqueta de jazz, també intentava aquell punk runner així amb la veu trencada, i també feia discos un pèl més experimentals com aquest amb Warren Ellis.

Doncs més cançons, i parlant de Marian Faithfull, que és una de les protagonistes d'aquest festival inèdit, que comença d'aquí un parell de setmanes, finals d'octubre.

I'm known by many different names. My good friend Will calls me Puck and Robin Goodfellow. I follow the Gypsy Fairy Queen. I follow the Gypsy Fairy Queen. She walks the length and breadth of England Singing her song and using her wand To help and heal the land and the creatures on it She's dressed in rags of moleskin And wears a crown of rowan berries.

I també jo crec que se la pot reivindicar com a lletrista, perquè aquesta cançó és preciosa. Està parlant d'aquesta fada, aquesta reina de les fades, gitana.

Mira, podria ser ella mateixa, també. A vegades Marianne Faithfull escriu molt sobre altres dones, escriu moltes històries cròniques de diferents situacions a través de les seves lletres. I d'alguna forma jo crec que. Hi ha un trosset d'ella en cada una d'aquestes lletres i ella no deixa de ser aquesta fada que també ha aconseguit sobreviure a aquesta vida tan intensa i aquí ja l'escoltem l'any 2018 en una de les seves darreres gravacions cantant o intentant. Intentant articular d'una forma una mica més cantable, per dir-ho així, perquè ja li costava els darrers anys posar-se davant d'un micròfon i també cantar.

De fet, el 2020, que deies, va ser hospitalitzada pel coronavirus, problemes respiratoris, recordem les seves últimes entrevistes també amb el típic tub de respiració, etcètera, quan ja estava bastant fumuda. Per això val la pena, jo crec, parlar d'ella amb justícia i a veure si aquest documental ho fa. Per cert, que recordem el nom del documental, però ho fem amb música.

Som als 70, dèiem això que aquest documental es diu Broken English, aquest documental que podem veure a final d'aquest mes al Festival Inèdit, que en tenim moltes ganes. Moltíssimes. I acabem amb aquesta cançó d'aquesta dona que sempre ens té el cor robat i que ens fascina, aquesta Marianne Faithfull, que per cert, banda sonora de The Americans, sèrie meravellosa que has de veure en reclinatori.

Mira, doncs m'hauré de comprar, bueno. Tinc un reclinatori que fa temps que no utilitzo a casa.

Doncs escolta, te la recomano moltíssim, perquè a més és la història d'una parella, que són dos espies russos de l'època de la Guerra Freda, que es fan passar pels teus veïns del costat, m'explico. Molt bé. I res, hi ha una banda sonora deliciosa, i una de les cançons que hi surt és aquesta, Broken English, per si a algú li sona, que sé que mireu molt la tele. Olga Valós, escolta'm, com sempre, un gust. Igualment. Moltes gràcies. Adéu. Merci, bona nit.

La Bade. La. La veiem cada tarda, com si fos ahir, i demà serà amb nosaltres, aquí a les Dones i els Dies, a les 11 de la nit, fent-vos companyia pel cap de setmana. Què més bonic us pot passar a la vida? Bona nit.

SENSE ÀUDIO PARLAT