Blanca Garcés: "Prohibir el burca és voler atreure vots"

Tots som migrants.

Tots som migrants però ens costa acceptar-ho i sobretot entendre-ho. Quan i de quina manera es construeix aquesta mirada plena de prejudicis i superioritat cap als altres? Venim d'un estiu pendents de ceuta i com que fa un parell de dies que ens surt als diaris sembla que el problema hagi desaparegut. Els carrers s'omplen de protestes pel dret a l'habitatge i l'extrema dreta es frega les mans a punt d'iniciar un nou cicle electoral. No és casualitat que tot estigui passant al mateix moment. La nostra convidada d'avui fa anys que es dedica a estudiar fets com aquests amb lupa. Es diu Blanca Garcés, és historiadora, antropòloga i investigadora del CIDOP sobre migracions. El seu cognom potser us sona, la seva germana és la filòsofa Marina Garcés. Com devien ser les sobretaules a casa seva? Ara li demanem.

A Catalunya Radio, les dones i els dies. Amb Montse Virgili. Blanca Garcés, com estàs?

Molt bé, contenta de ser aquí. Bona nit. Bona nit. Doncs, Blanca, ara et preguntaré, evidentment, segur, per aquestes sobretaules, però. Però vaja, venim, com dèiem, d'un estiu mogut, pendent de Ceuta. Com ho portes tot això? Perquè una cosa és la feina, la investigació, i l'altra és la vida. I com ho vius? O te'n pots apartar, no te'n pots apartar?

Doncs jo diria que ho visc amb una tristesa absoluta, perquè les imatges que hem vist de Ceuta, des del principi fins ara. Acaben alimentant els discursos de l'extrema dreta acaben vinculant immigració amb delinqüència immigració amb invasió amb amenaça amb qüestions d'integritat territorial com les anomenava el propi govern espanyol. Amb la qual cosa, darrere de Ceuta o després de Ceuta, tindrem conseqüències clares en termes de creixent politització d'aquest tema, en termes de creixement d'aquesta extrema dreta que ja es frega les mans des del primer moment amb aquestes imatges. I que veu com el seu discurs queda confirmat o consolidat des de Ceuta, amb la qual cosa això portarà a més polarització, a més diferència entre aquest nosaltres i l'altre, amb aquesta creixent, jo crec que aquí està la clau, deshumanització de l'altre. Ara ja no són persones, són armes de guerra, objectes o subjectes d'invasió, amb la qual cosa deixem de considerar-los com a persones, i això té moltes implicacions també en termes de drets.

Aquí surt la sociòloga i surt la investigadora, però a nivell humà, què et passa? És a dir, perquè m'imagino, és com quan un és metge, per exemple, i està tot potser en el servei d'urgències i veu cada dia tot allò que passa. Com portes tota aquesta, no sé si ràbia, quin és el sentiment.

Que a vegades tens. Per un costat ràbia, tristesa, impotència, per l'altre costat, precisament per tot això, no podem parar, és a dir, no és desmotivació el que provoca aquesta ràbia, sinó tot el contrari, un motiu més per treballar dia a dia, per seguir, jo crec, i aquesta jo crec que seria, o almenys jo veig que és la meva funció, posar en context aquests debats que cada vegada són més polaritzats, més simplistes, explicacions simples a problemes complexos, doncs dona. Una raó per seguir contextualitzant, explicant d'on venim, què ha canviat i el per què de les coses en un moment que jo crec que no només és important sinó urgent. I com ho metabolitzes tot això? Jo diria que a nivell personal, que entenc que aquí és per on anaves, Suposo que igual que els metges i les metgesses, en el fons disassociant una cosa amb l'altra. És a dir, pots estar durant un dia parlant de ceuta, llegint, fent treball de camp. L'any passat, per exemple, vaig estar fent treball de camp a Almeria, en el mar de plàstic, l'anomenat mar de plàstic, on les persones migrants viuen en condicions terribles, tant laborals com de vida. I al final de la setmana tornes a casa i te'n vas a passejar i estàs amb els teus fills i estàs dinant amb amics. I això entenc, imagino, que només es pot viure, aquestes dues cares, aquestes dues vides, disassociant a la pràctica una cosa i l'altra, o almenys en determinats moments.

Intentar-ho, intentar-ho. Però ets aquesta mare, per exemple, que els explica als seus fills, escolta, no mireu les notícies acriticament.

És a dir, hi ha conversa a casa? Hi ha conversa a casa, però, per exemple, amb el tema de la immigració, jo he intentat sovint explicar el que faig i explicar històries, evidentment, al seu nivell, i va haver-hi un moment que sí vaig notar un cert rebuig, en el sentit de parar-me i dir-me no entrem tant en detall. Després hi ha sensibilitats diferents entre un fill i l'altre, amb la qual cosa intento dosificar i no convertir això, o convertir-me en un monòleg, en un allau d'informacions, quan puc, ho intento, en la mesura que em deixen i amb l'esperança que arribi a algun lloc.

Cambia lo superficial, cambia también lo profundo Cambia el modo de pensar, cambia todo en este mundo Cambia el clima con los años, cambia el pastor su rebaño Y así como todo cambia, que yo cambie no es extraño.

Ja sabeu que és divendres, sou les dones i els dies, i sempre demanem a les nostres convidades que ens portin la seva banda sonora. M'has portat unes cançons precioses, he de dir, però a més m'agraden perquè tendim sempre a la cosa anglosaxona, i aquí es nota que ets una dona que has treballat en moltes parts del món, que t'interessa l'univers, i m'has portat música de tot arreu, ja ho anirem descobrint. Hi ha música del Brasil, hi ha música de Portugal, vull dir, vaja, de moltíssims llocs. Però començàvem amb aquesta Mercedes Sosa, Canvia todo, canvia, i aquest és un disc familiar, podríem dir.

Sí, aquest disc ens el va portar el meu pare després d'un viatge a Argentina, i el vam estar escoltant durant molts anys, de fet encara l'escolto, I aquesta cançó de "Cambia, todo cambia" per mi representa o recorda com tot canvia, com les coses passen, els contextos canvien i poden canviar molt ràpidament, però hi ha coses que no canvien. I aquestes coses que no canvien són la fidelitat amb el que som i amb els que som, amb l'altre, amb l'amor, amb l'amor entès en termes molt amplis. Hi ha alguna cosa que està allà i que es manté fins i tot després de dècades, que bàsicament té a veure amb el que som i amb qui som respecte als altres. Ets molt familiar, Blanca, o què? Sí, jo crec que sí.

Ara anava a demanar-te, abans t'ho he preguntat, aquestes sobretaules amb la família, perquè clar, el teu pare era arquitecte, la teva mare historiadora, després l'avi poeta, o sigui, a veure, això què.

Sí, suposo que sí. Jo diria que ara són coses que a vegades ens pregunten, sobretot quan ens relacionen la Marina i a mi com a germanes. Però que en el moment no en vam ser massa conscients. Però ens hem d'imaginar, per exemple, el teu avi llegint-te poemes? O què? Diria que no, perquè el meu pare és el setè de vuit germans, de pares grans, per tant, nosaltres vam tenir avis grans, per tant, el nostre avi, el recordem ja molt gran, a més va tenir un atac de feridura, per tant, el recordem més aviat malalt, en uns últims anys que no podia parlar. Però sí, sobretot, les converses a casa, després de dinar, després de sopar, especialment amb la meva mare. La meva mare era historiadora, es va dedicar a estudiar temes d'Amèrica Llatina, després amb una tesi sobre la migració catalana a Puerto Rico. O sigui que ja he. Sí, també va ser una elecció anys després de la qual no en vaig ser conscient, però mirant enrere veus que hi ha una relació molt clara. La meva mare viatjava molt a Amèrica Llatina per raons de feina, treballava a l'Ajuntament de Barcelona amb la relació amb les ciutats llatinoamericanes, amb la qual cosa sempre hem tingut aquest vincle amb Amèrica Llatina i també amb les qüestions socials. Sempre des d'una perspectiva molt, diguem, social, d'esquerres, i això es notava a casa. I a part de la part acadèmica,

és que de veritat a vegades fins i tot teníeu amics refugiats que venien a casa. Com ho vivies això? Això era quan tu eres nena,

per exemple? Sí, bueno, recordo tots els exiliats refugiats llatinoamericans, xilens, argentins, amics de la meva mare, per tant era un tema, les dictadures, als anys 80, les dictadures, Amèrica Llatina, se'n parlava molt. No tant de la dictadura franquista, aquí jo diria que tot i haver-la patit familiarment, òbviament no nosaltres, però les generacions anteriors, amb exilis, varis, en determinats o en diferents moments. El teu avi, aquest del poeta del que parlàvem ara, va ser una temporada exiliat, també. Va ser una temporada exiliat, però sobretot el meu avi matern, els meus avis materns es van conèixer a Toulouse en l'any 38, exiliats d'una manera o altra, es van casar a París l'any 39, van fugir amb l'últim tren que va sortir de París l'any 40, quan van arribar els nazis. La meva àvia va poder tornar, va creuar la frontera, perquè de fet va marxar com a estudiant. El meu avi no, va quedar amagat en unes golfes a Toulouse durant un any. I d'això us en parlaven? Però tot això se'n parlava molt poc. Són històries que hem anat descobrint, de les quals en sabíem alguna cosa, però hem anat descobrint. Quasi podríem dir recentment el meu avi va acabar marxant a Puerto Rico va morir a Puerto Rico en els anys 60 per tant són històries tràgiques però precisament perquè feien mal se n'ha parlat poc i aquests silencis de família que estan molt presents que sovint no n'ets massa conscient però que acaben configurant les nostres històries tot i no tenir-ne els detalls i ara tot just amb el temps després de la mort de la meva àvia va sortir tota la correspondència aquí anem posant les peces del puzle per entendre millor. Què va passar i de què som conseqüència, també. Perquè no és només què va passar, sinó què ens configura en aquests silencis, cada un de nosaltres.

I aquests amics refugiats, que a mi em queda molt l'atenció, perquè vivien dies a casa vostra? No, no. Eren visites. Sí, perquè a més nosaltres. Jo m'havia imaginat ja que teníeu muntat un hotel allà.

No, no, gens, perquè a més vivíem en un pis relativament petit. Per tant, sí que alguns es quedaven a dormir, però no venien a sopar, visitaven Barcelona. Barcelona aleshores era una ciutat, aleshores i ara, una ciutat de referència, amb moviments socials, amb a molt de vincle amb Amèrica Llatina, del qual la meva mare n'era part. Per tant, no, venien a visitar Barcelona i sempre, sovint, passaven a sopar per casa, per tant, explicant les seves històries. També vam viatjar amb la meva mare a Puerto Rico a conèixer els estudiants del meu avi i els que van ser després amics de la meva mare. Per tant, aquest vincle i aquestes relacions, aquests amics. Especialment de la nostra mare, sempre van estar molt presents.

Diries que aquest és el somni de que la Blanca Garcés pensés un dia, jo vull fer una feina, que sigui sortir de casa, que sigui viatjar, que sigui conèixer món?

Sí, en aquest sentit jo diria que no he sigut massa original, perquè la meva mare viatjava molt i viatjava a Amèrica Llatina, també sempre amb aquesta mirada social, la meva mare va estudiar Història, jo també. Jo vaig tenir molt clar des del principi que volia dedicar-me a temes relacionats amb els viatges, amb altres mons i amb aquesta mirada sobre un mateix des de fora, no només entenent l'altre, sinó entenent-nos a nosaltres mateixos des d'aquest altre costat. Per això vaig estudiar Història d'Amèrica Llatina. Durant uns anys pensava que m'aniria cap a l'Àfrica, però al final vaig acabar escollint Brasil. A l'Àfrica, però l'Àfrica ha estat un amor, eh, també, per tu?

Sí, un amor, diguem, somiat i no realitzat, però sí. Doncs mira, per això, perquè t'agrada l'Àfrica i perquè ho tens relacionat amb l'Àfrica, anem a sentir Cesària i Bora.

Que mostraba este camino a los, que mostraba este camino a los, este camino para Santo Medio. Que mostraba este camino a los, que mostraba este camino a los, este camino para Santo Medio. Soldado, soldado,

Les dones i els dies, Cuixes fermes i Pizzamunt.

Cesària i Bora, que aquest disc, aquesta cançó, Sotades, una mare vella, i explica una mica la teva relació amb Àfrica. Com comença la teva relació

amb Àfrica? Comença a la Facultat de Geografia i Història. Jo m'estava especialitzant en història d'Amèrica Llatina, com la meva mare, I vaig descobrir un professor, Ferran Iniesta, professor d'història de l'Àfrica, l'únic professor en aquells moments de la facultat que em va enamorar. Tot allò que explicava era descobrir contínuament coses que no sabia i que em preguntava com era possible haver arribat als 20 anys sense saber res sobre l'Àfrica. Aquesta curiositat i aquestes ganes d'aprendre l'havíeu viscut a casa, vull dir. Sí, però molt en relació a Amèrica Llatina, com si aquest fora d'Europa fos bàsicament Amèrica Llatina. Només pogués ser Amèrica. I quedaven. Dos o tres grans mons quedaven fora, no? Òbviament, el món anglosaxó està present culturalment en el nostre dia a dia, però Àfrica i el sud-est asiàtic, o el sud-est asiàtic, Àsia en general, eren dos mons dels quals coneixem molt poc, en tots sentits. I has viatjat molt a l'Àfrica o què? No, de fet, no hi he arribat a anar mai. Està pendent, eh? Està pendent la cosa. És un amor no realitzat, però aleshores vaig formar part dels estudiants que volien seguir fent recerca sobre Àfrica, amb el Ferran Iniesta. De fet, són un dels grups d'amics que encara tinc, importants. Per tant, seguim allà. Alguns d'ells han fet recerca durant anys a l'Àfrica. Jo no hi he arribat a anar mai.

Escolta, a Àfrica ja hi aniràs algun dia, Malàsia sí que ha estat un territori on hi vas estar una temporada, és a dir que l'Àsia l'has tocat i l'has tocat prou.

Sí, de fet l'arribada a Malàsia és una mica per carambola i la vida té a veure amb aquestes caramboles. Vaig marxar finalment no a l'Àfrica però sí a Brasil i a Brasil vaig conèixer la meva parella que és holandesa. I anys després me'l vaig emportar cap a Holanda, allà vaig fer un doctorat i allà va ser on va sortir la idea de fer un doctorat que en part se centrés sobre Malàssia, de la qual òbviament no en sabia massa res.

En parles d'investigació, d'estudi, jo ja t'imagino tota l'estona a l'escritori. Això per fer una carrera està molt bé, però suposo que en alguns moments t'ha frenat la vida, també, la vida. Com has viscut això? És a dir, està clar que a casa vostra sou d'estudiar i sou d'investigar, però aquí hi ha unes renúncies, i com a dona potser n'hi

ha de dobles, de renúncies. Bueno, jo no ho he vist mai com una renúncia, sinó al revés, com una oportunitat, en el sentit que per mi l'estudi anava molt vinculat al treball de camp, al viatge. De fet, jo me'n vaig anar a Brasil no només per fer un màster, sinó especialment, bàsicament, per viure a Brasil. I el mateix vaig fer a Holanda, amb la qual cosa, diguem que els estudis han sigut una excusa per viatjar i el viatge ha sigut una excusa per estudiar. Per tant, per mi, més que una renúncia, ha sigut una complementarietat. A part que el que estudio, o s'estudia des del carrer, des del dia a dia, fent treball de camp, anant en els camps del mar de plàstic d'Almeria o a la frontera amb Ceuta, o si no té poc sentit pel que jo estudio. Evidentment.

Tu explicaves, ens explicaves també que en aquesta infància que dèiem, que després ja parlarem de la teva germana, perquè a totes les famílies hi ha rols, i suposo que tu tens un rol i ella en té un altre, però també que tu deies sempre que interpretaves el paper de la bona nena. Això tu creus que venia de fàbrica?

Sí, no, jo no sé en quin context ho vaig dir. Sí, però no ho deia en un context familiar. Nosaltres érem una família de tres dones, la meva mare, la meva germana i jo, en una família extensa també molt determinada per les dones, per dones amb caràcter i que sabien el que es deien. Però no ho deia en aquest sentit, sinó en termes més d'educació, encara ara, però aleshores, en els anys 80. Les nenes a l'escola s'esperava que fossin complidores, que fessin bona lletra, que fessin els deures, i moltes de nosaltres vam complir aquest paper de nenes. T'emparadeixes o què? No, però a vegades animo unes i altres, joves i menys joves, més de la meva edat, a treure'ns una mica aquestes limitacions de sobre i no sempre fer allò que s'espera de nosaltres. A trencar esquemes, eh? A trencar esquemes.

Hi ha una dona que va trencar esquemes per tu quan eres petita, que em sembla que tenies una portera comunista a la casa on vivíeu.

A veure, explica'm això, perquè és una anècdota deliciosa. Sí, amb el que dèiem abans, com tots estem marcats per les nostres històries, però sobretot per allò que no s'ha dit. A la portera de casa nostra nosaltres vivíem en un pis de lloguer, d'aquests lloguers indefinits, que existien abans i que van acabar amb l'alau i que estem ara on estem i la portera de casa nostra efectivament ella no ho explicava ni se'n parlava però sí que sabíem per la nostra mare que també tenia aquesta mirada més social que havia sigut comunista el seu marit també. Per tant molt marcada per la Guerra Civil, i va acabar fent de portera en una finca de propietat d'una família franquista que també vivia a la finca. Per tant, això, tot i que en el dia a dia no n'érem conscients, però explica molt aquests silencis i aquests dos costats, aquests dos bàndols de la guerra, que uns van marxar a l'exili i d'altres es van quedar en un exili interior, que és aquest silenci, aquest no dir, aquest callar. I tu no n'havies parlat mai amb ella d'això? No. Te'n vas assabentar de gran, diguéssim. No en vam arribar. Bueno, no, jo crec que ja la meva mare ens ho havia dit, però eren temes dels quals no se'n parlava. Per això deia que de la nostra guerra se n'ha parlat poc,

almenys aleshores. Amb la Marina, dèiem això, fem broma amb el tema de les sobretaules, però com us recordeu de petites a la infància? És a dir, com a germanes. Us hem d'imaginar amb l'espasa de fusta o us hem d'imaginar assegudes llegint?

Bueno, nosaltres una mica de tot i a temps per tot, des de jugar amb els barrufets i els clics i el Lego a llegir, ella era més i segueix sent més lectora que jo, Però també als estius, a la selva de mar, fent cabanyes per la muntanya, pujant per les roques, vull dir que teníem, jo diria, una mica de tot. Sí, també hi vam haver moments intrépids.

Sí, jo crec que sí. Però això dels rols que dèiem abans, hi havia un rol molt marcat d'això de la reflexió o d'alguna, ja que apuntàvem mires a la investigació.

Com dius tu, sempre hi ha rols a les famílies i part d'aquests rols també venen molt marcats per l'ordre d'arribada. Ella és la germana gran, tres anys de diferència. Amb la qual cosa jo ho veig ara amb els meus fills, els grans marquen molt el pas i les dinàmiques també, tot i que els petits també ho fan, tot i que es pensin que no. Per tant, sí, per mi sempre ha sigut i segueix sent ara una referència allò que pugui dir en tots els sentits, tant en un sentit més abstracte, més d'anàlisi, com més concret de què fem per dinar aquest cap de setmana, doncs per mi normalment va missa.

El sol que no surti avui i que atoranit els estats. Que jo t'he de m'estir a prop per jugar amb els teus cabells. Que jo t'he de m'estir a prop per jugar amb els teus cabells.

Si tu tocas y yo canto.

Divendres, les dones i els dies, parlant amb Blanca Garcés, historiadora, antropòloga, investigadora del SIDOP, vegem moltes altres coses, també, perquè suposo que n'hem passat moltíssimes en tots aquests anys. Aquesta cançó està molt marcada per la relació amb la teva mare, que ha estat una dona molt important per tu, i, de fet, en un moment personal i professional molt important a la teva vida, t'assabentes que la teva mare està malalta i ho deixes tot.

Sí, la meva mare, bé, com tota mare, per nosaltres ha sigut molt important, però a més és que vam viure el seu món dia a dia, aquests viatges, aquestes converses, aquests amics que venien d'Amèrica Llatina, però a més també a nivell personal era molt, en fi, per nosaltres era el referent també en lo afectiu. I quan vaig decidir, després d'acabar la carrera, marxar cap a Brasil, dos anys, a Rio de Janeiro, a fer un màster en Ciències Socials, la meva mare li van diagnosticar un càncer i vaig tenir claríssim que aquell moment, que no era el moment per quedar-me a Brasil, que tornava per estar amb ella.

La qüestió de les cures, ja pot ser catedràtica, filòsofa, el que vulguis, que ja arriba un punt que això és com un mandat d'engènere del qual és molt difícil separar-se, a part, evidentment, dels motius del cor. Sí,

en aquell moment jo tenia 24 anys, amb la qual cosa, diguem que ho tenia tot per començar, podríem dir, I a més érem dues germanes amb la qual cosa no va haver-hi diferències de gènere perquè érem dues dones que vam escollir estar allà i jo diria que és una de les decisions millors que he fet a la meva vida, viure aquells dos anys que la meva mare va estar malalta amb ella a prop, compartint, vam tenir temps d'estar juntes les tres, de viatjar, de parlar, d'escoltar música amb la qual cosa en aquell moment per mi no va ser cap recança, ha sigut un parar a la meva vida durant un parell d'anys.

El que sí és cert és que moltes dones fan aquest paper de les cures, de decidir que en aquell moment deixen la seva carrera de banda. I tu que has estat a l'acadèmia i a la investigació, m'imagino que ho has vist molt, això. També a l'hora, per exemple, de tenir criatures. Com representa una parada, una aturada, a la vida d'una dona. No t'estic comparant una cosa amb l'altra, perquè entenc que moltes persones anirien a cuidar la seva mare en un cas així. Però sí que hi ha unes decisions que impliquen també. Després que potser les coses no vagin tan ràpid

a nivell professional. Absolutament, tens tota la raó. I a més són decisions que acostumen a fer les dones molt més que els homes. Jo aquí, més que pensar com fer perquè les dones no renunciïn en determinats moments a la seva carrera professional, el que convidaria és els homes a fer-ho. Realment hi ha moments per tots, però hi ha moments també per les cures, ja sigui per un pare o una mare malalts o per uns fills petits. Amb la qual cosa. Sí, jo no. Entenc, eh? I, a més, trenca moltes vides i carreres professionals en el món acadèmic, especialment, perquè aquí hi ha una competència.

Jo m'imagino que, per exemple, tu deies que tenies dos fills. En el moment que decideixes, per exemple, ser mare, és evident que t'atures i que tot allò que estàs investigant i tot allò que estaves fent queda aturat. I llavors, és a dir, tu potser dius, no m'empenedeixo gens, evidentment, però. Aquí està passant una

factura la carrera acadèmica d'una dona. Està passant una factura, evidentment, i a més és que hi ha estudis que ho demostren. Els homes acadèmics, després de tenir fills, augmenten la seva productivitat acadèmica i en el cas de les dones cau en picat. Per tant, les estadístiques ho demostren. En el meu cas, és veritat, jo vaig estar dos anys a l'atur, després del meu segon fill, amb la qual cosa va tenir un efecte, però també és veritat que vista posteriori, després, havent vist que vaig poder trobar una feina que m'agrada i que estic allà on jo volia. No va passar factura, sinó que també va ser una oportunitat per poder-m'hi dedicar. Però té uns valors també diferents d'aprendre. M'imagino que va ser un moment en què vas aprendre moltes coses. Vaig aprendre moltes coses, vaig triar, vaig sentir que triava, no era un sacrifici el que jo estava triant, però l'important, important, important, diria jo, és que va ser una tria conjunta amb la meva parella. Per tant, vam triar els dos, vam estar un any tots dos, ens ho vam poder permetre, dedicant-nos a la nostra primera filla, I fins ara és una cosa compartida 50%. Sí? Sí. De fet, el que està a casa és ell, que treballa els cinc dies de la setmana.

Li hem de fer una entrevista, doncs.

Per secrets de tot plegat, no és que nosaltres prioritzem més el laboral, sinó que ells prioritzin més aquesta altra cara de les cures, o podríem dir-ne del treball reproductiu. És fonamental, o ho compartim al 50%, o aleshores sí que la renúncia és d'unes i no dels altres.

Perquè aquest tema, la veritat és que molt poques vegades en parlen amb aquesta contundència i amb aquest 50%, eh?

En el nostre cas hi ha moments en què aquest 50% acaba sent més del seu costat que del meu perquè el que és a casa fent el dinar cada dia és ell. A favor.

Todo es barrio embriagado de su nombre. Dorme Ponte, Pernambuco, Río, Bahía.

Riem sempre a vegades. Jo crec que les coses que no diem davant del micro són les més divertides. Ara estàvem parlant de com cuinava el marit de la Blanca Garcés, però ja això en un altre programa. El convidem i que ens ho expliqui ell. Aquesta cançó és la vostra història d'amor, una miqueta. És aquesta cançó de Uchiume, de la Maria Betania. Explica'ns una mica, ens encanten aquestes històries.

Sí, doncs, com deia abans, vaig conèixer la meva parella al Brasil. Estàvem viatjant tots dos. De fet, jo anava a fer el màster a Rio de Janeiro, però on allà el curs comença al febrer, tenia uns mesos abans de començar i me'n vaig anar a viatjar pel nord-est de Brasil. Has viatjat molt sola? Sí. Bueno, el fet és que la meva. Jo em veia viatjant sola la resta de la meva vida, però em vaig creuar amb ell i vaig deixar de fer-ho, perquè ara viatgem junts. I des d'aleshores hem viatjat junts. I en aquest viatge pel nord-est jo vaig anar a conèixer el nord-est de Brasil, una part del. Una part desèrtica, un desert vermell, el Certau, molt bonic, per on passa un dels rius més grans, després de l'Amazones de Brasil, que és el riu São Francisco. Vaig estar un parell de dies mirant-me el riu, que em va fascinar, i recordant històries vàries al voltant d'aquest riu, revolucions en el segle XIX, tot una mica somiat, més enllà del riu físic que veia els dies que vaig passar-hi. I poc després em vaig dirigir cap a la costa, cap a Olinda, cap a Recife, i allà va ser on vaig conèixer la meva parella. I ell portava un CD de Maria Betania, amb unes cançons precioses que vam escoltar junts, escoltàvem mentre ens enamoràvem, i una d'elles és aquesta. Que parla justament del río San Francisco, de la força, i de fet la música en si ja transmet la força del riu i vaig pensar que era una bona cançó per parlar-ne.

Una bona cançó també per començar-se a enamorar, que dèiem, si sentíem tot el que ens explicaves ara, m'imagino que eres una noia que ja de jove tenia moltes ganes d'investigar, d'aprendre, I potser no està bastant marcada com per aquestes idees de l'amor romàntic o la parella per tota la vida. És a dir, que potser els objectius de la teva vida eren uns altres.

Totalment. De fet, jo en aquella època escoltava també, el que passa no l'he suggerit perquè és un home, el Silvio Rodríguez, i té una cançó d'un dels seus últims discurs d'aleshores, on parlava d'aquests amors fugacis tan intensos com impossibles. Jo en aquell moment veia la resta de la meva vida marcada per aquests amors fogassos a distància, impossibles, intensos, apassionats, però. Això va començar l'Erasmus a França o què? Bueno, clar, abans havia fet, just abans havia fet, de fet me'n vaig anar a França a fer l'últim any de carrera, perquè allà hi ha els millors africanistes, a Londres i a París, i me'n vaig anar a escoltar-los, amb la idea després d'anar a París, però allà vaig descobrir Brasil, Brasil també és un país del qual en sabem molt poc des d'aquí, però la connexió entre París i Brasil.

Se'n parla molt malament, a més, jo crec, de Brasil, vull dir, se'n parla malament en el sentit reduccionista. Una mica festa, caipirinha i senyores

amb tanga i desconeixem profundament la seva literatura, la seva música la música potser encara i per mi a París vaig descobrir Brasil i d'aquí que al final acabés decidint no anar a l'Àfrica sinó a Brasil i clar el viatge per mi sempre ha anat lligat amb aquesta idea dels amors impossibles a distància, la diferència cultural sí que en aquest sentit et muntaves pel·lícules. Bueno, per mi jo sempre he somiat amb el viatge, segueixo somiant-hi per mi, més que l'estudi que deies d'estar tancada en un escriptori amb llibres, jo he sigut més de somiar el viatge i en tot cas d'estudiar pel viatge o a través del viatge i el viatge. Volguis o no, inclou el descobriment, en fi, la passió en un sentit molt ampli. Aquestes passions poden incloure també passions concretes. Però tu estaves amb la cosa Silvio Rodríguez,

amor, fu i bogeries, i de sobte vas tocar de peus a terra o no? O vas resoldre que l'amor

era una altra cosa? No. No crec que fos una decisió. M'hi vaig trobar i ens vam creuar, ens vam creuar a l'entrada d'una pensió al nord-est de Brasil i vam seguir el viatge junts i hem seguit la vida junts sense que fos una decisió de dir. No, va ser tan natural des del primer dia que allà seguim 26 anys després. Meravella, escolta.

Aquí sempre preguntem per el mal que ens ha fet a moltes dones, l'amor romàntic, però ja veig que a tu res, eh?

Que em sigui conscient, no. Que

em sigui conscient, no.

Ai, aquí els fados de l'emissia, aquesta cançó també triada per la Blanca Garcés. A veure, amb molt mal l'amor romàntic no t'ha fet, però una mica de romanticisme sí que portes a les venes. Sí, total, total. No, no,

però en un sentit més ampli, diguem. És aquest somni del viatge de lo desconegut, en un sentit molt ampli, sí. Ara em deies a micro

tancat que el fet també de tenir una mare tan forta creus que t'ha ajudat molt a triar bé o a no deixar-te endur potser pels clichés, eh?

Sí, realment, diguem que no haguem caigut en aquests clichés, en aquesta búsqueda que tu em deies de l'amor romàntic que t'acaba submetent, si no l'altre, sí, la idea d'aquest amor. Jo crec que l'hem viscut poc a casa, i aquí parlo en plural, incluent la meva germana, la qual cosa és una mica atrevit, perquè la nostra mare no només ens ho va dir molt clarament, sinó que així ho va dir. Els meus pares es van separar, que jo tenia 10 anys. La meva mare va decidir que, sota quines circumstàncies, no valia la pena seguir allà. I jo crec que això que va ser difícil per tots i traumàtic i alhora també va ser el tenir molt clar quins són els límits, què és allò que volem viure i allò que no. I jo crec que això ens I també una lliçó de vida, no?

Perquè jo crec que se n'ha parlat poc. Crec que hi va haver tota una generació que ha començat a tenir els pares separats i que crec que això ha fet replantejar-nos el model també de família i de moltes qüestions, encara que tu després hagis volgut també fer la teva família i tal. Jo crec que aquí hi ha un abans i un després.

Sí, sí. En el nostre cas, nosaltres érem l'excepció. Tant és així que a l'escola no ho explicàvem, perquè feia vergonya, perquè era mal vist. Érem de les poques famílies amb els pares separats. Estem parlant dels anys 80, allà. Sí, jo soc dels 76, dels 80, inclús dels. Sí, clar, la separació a mitjans dels 80. Amb la qual cosa, això també fa que ho visquis amb més trauma, perquè a més de viure-ho malament, ho vius amb vergonya. Dit això, també respecte a altres famílies de l'entorn, també et recorda això, que hi ha límits, i que un decideix, i no decideix el dia que un es casa, com es deia aleshores, sinó que decideix dia a dia. I aquesta decisió de dia a dia jo crec que és fonamental.

Ara ens parlaves abans de la teva parella, que és holandesa, i que justament pensava que Holanda, els últims anys, s'ha fet massa coneguda per tota l'extrema dreta i tot el racisme que hi ha. M'imagino que Holanda ara és un país on hi deus anar de tant en tant. Com ho vius, això? Sí, és un país.

Sembla que la vida t'hagi posat. Sí, realment, això també a vegades ho explico als estudiants, perquè els joves tenen aquesta idea que ho han de triar tot i han de ser conscients d'allò que volen i allò que I al final la vida és una combinació de casualitats. Jo no m'hagués imaginat mai acabar a Holanda. Quan m'imaginava. És com un càstig, eh? Bueno, sí, en el sentit que si penses que has canviat Holanda per Brasil o Brasil per Holanda, potser hi surts perdent a l'elecció. Però, a pesar d'això, a pesar que Holanda mai hagués estat entre els meus imaginables. Al final m'he acabat sentint molt a casa, he acabat aprenent, tot i que al principi em va generar cert rebuig, perquè és una cultura molt diferent, aquesta cultura protestant, tan directa, tan austera, tan poc. Però no tenen cortines, a mi és una cosa que m'apassiona. Saps per què no, no? Per què, per què? Explica'ns-ho tu. Sembla que quan ara vas a Amsterdam i veus aquests pisos sense cortines, il·luminats, sembla que sigui per progressistes i liberals, no? És justament una herència de la cultura protestant, aquest control dels interiors des de l'espai públic, perquè si tanques les cortines potser és que tens alguna cosa a amagar, no? Llavors això segueix sent-hi, perquè segueix tenint tot això. Però a la vegada són directes, en certs aspectes desacomplexats, coses, en fi, quan dius entre cultures diferents sempre tens coses a aprendre i sempre hi ha paraules que només pots utilitzar en un idioma o l'altre, amb la qual cosa, al final, sempre la combinació és una riquesa. Però em preguntaves per l'extrema dreta, jo ho he viscut directament, el creixement d'aquesta extrema dreta des del primer dia que vaig arribar a Holanda, el 2003, el 2004 va ser quan van assassinar el cineasta Teo Van Gogh, jo estava a Amsterdam, vaig veure com el meu entorn es commocionava, com aquell assassinat feia un abans i un després, i he vist aquest creixement de l'extrema dreta amb aquest personatge histriònic, que és el Herb Wilders, i com han arribat a un 25% de vot en algunes eleccions. I com això ha enrerit el clima, els temes de discussió, els comentaris que reps de l'entorn i, òbviament, també les mirades i el tracte cap a aquells racialitzats considerats sempre com a sota sospita. I tu, que també has estudiat allà,

tinc entès que expliques que els teus col·legues d'allà viuen amb tensió, per exemple, el fet d'estudiar o parlar sobre migracions, perquè reben insults i amenaces, que això m'ha semblat bastant fort.

És una cosa sobre la qual parlem els últims anys. Aquells acadèmics que han decidit tenir un paper públic, és a dir, parlar a l'esfera pública, especialment a través dels mitjans de comunicació, sovint han rebut atacs i en alguns casos amenaces. Per tant, part del debat també és quin paper ha de tenir l'acadèmic, l'investigador, ha de ser actiu en aquesta esfera pública. I si és actiu i rep amenaces, com viure-ho? Això que parlaves abans, com compagines la vida amb aquesta cara més pública i aquesta cara en un context cada vegada més crispat. I tu has tingut alguna experiència d'aquestes? Una vegada, justament després d'unes declaracions a Catalunya Ràdio, va ser a través de les xarxes, especialment Twitter. Em va impressionar, tot i que saps què pot passar quan passa, t'impressiona, et sents amenaçada, et sents vulnerable, més que perquè no hi va haver cap amenaça directa, en el meu cas, però sí que et sents vulnerable. Per què creus que crea tanta belligerància?

Per què pot crear tant odi algú que parla de la migració en positiu?

Jo diria que per dues raons, perquè el gran tema de l'extrema dreta és la immigració, saben que és el tema amb el que capitalitzen gran part dels vots, per tant, allà van, i el tema del cas de Ceuta ho posa en evidència. I dos, perquè això s'ajunta a una altra qüestió, que forma part de la mateixa dinàmica, que és aquest atac cap a les veus expertes, cap a la. Aquest posar en qüestió, aquest denunciar que formem part de la mateixa elite, que cobrem sous altíssims per dir. Era per això que t'atacaven, eh? Llavors aquí sempre hi ha l'atac, l'atac fàcil, que també entenc que reben altres sectors, els polítics també, però que. Bueno, jo crec que això no ens ha de deixar. No ens ha de temorir, no ens ha de deixar els marges. Jo crec, confio en la importància del debat, també amb aquells que pensen diferent. Jo fa uns mesos vaig anar al Congrés dels Diputats en una comissió per parlar de la regularització. I al final, tant Vox com el Partit Popular em van acabar adonant la raó. És que no podia ser d'acabar d'altra manera. O sigui, assenyàvem dades.

I creus que hi té a veure, el fet de ser dona, aquestes crítiques d'una manera més al·ligerant o no?

En molts casos sí. L'exemple més clar és l'Ada Colau. Totes les crítiques al seu període com a alcaldessa són indissociables, perquè moltes eren de tipus personal el fet de ser dona. En el meu cas, que va ser només una vegada puntualment, no ho vaig percebre així, però podria ser.

Porque fue suficiente hablarle con los ojos desde allí Si en ese mismo instante su vida era tranquila y feliz la vino a revolver. Con bollitos y miel. Marea en la tierra, el cielo iba con. Porque salió en torrente el miedo y la gana de sentir.

Un altre dels temes que ens ha triat la Blanca Garcés avui, aquesta investigadora, historiadora, que és Bebe, aquest revolvió, que és una mica la transformació que representa ser mare. Et va transformar molt aquest fet?

Ella crec que no parla del fet de ser mare, ella parla d'un gran amor. Soptat que arriba d'un dia per l'altre i se l'emporta, li canvia la vida. I jo l'escoltava molt, i encara l'escolto molt, aquesta cançó quan estava embarassada la meva primera filla i per mi representa aquesta força d'un amor que saps que està a punt d'arribar, algo que et canviarà la vida per sempre, d'una intensitat enorme. I aquesta cançó m'encanta perquè és que, a més, la música en si transmet aquesta força. Jo soc capaç de posar la mateixa cançó trenta vegades seguides. Els meus fills ho saben molt bé, per això se saben totes les meves cançons de memòria. I, de fet, quan em vau demanar que us donés deu cançons, els vaig preguntar primer a ells. Amb quina cançó soc més pesada? I les van encertar quasi totes. Així que això demostra la meva insistència.

M'agrada. Ara, aquests dies, hem tingut aquesta notícia, per exemple, recent, que ha aixecat molta polèmica, que és la prohibició del NICAP i el BURC en espais públics per part de l'Ajuntament de Lleida. I jo m'agradaria preguntar-te per què en penses, però sobretot també m'agradaria perquè en fi fa la sensació que si parlem d'emigració, però a més quan parlem de dones, sembla que les dones no tenen ni veu ni vot i es decideix sempre des de fora el que han de fer. Però m'agradaria que ens poséssius una mica

de llum en aquesta qüestió. Sí, jo ho tinc claríssim. No és un tema que hagi estudiat directament, però la meva anàlisi la tinc claríssima. Per mi, una prohibició d'aquest tipus és un exemple de política simbòlica, és un exemple d'una política que el que busca és atraure vots de cara a les pròximes eleccions més que transformar una realitat. Per què ho dic? Per dues raons. Una, perquè el número de dones que porten burka i ni cap a l'espai públic de Lleida deu ser, no sé els números exactament, però estic convençuda que és mínim, és irrisori. Per tant, hi ha molts altres problemes, molt més grans, molt més importants que aquest. I en segon lloc, perquè si realment el que t'importa és el que implica l'ús d'aquest vell per part d'aquestes dones, la millor manera no és la prohibició, deixant-les a casa, sinó el convidar-les a formar part d'aquest espai públic en diferents contextos. I això em porta al que em preguntaves més directament, tot el discurs sobre l'islam, aquest discurs creixentment islamòfob, té una dimensió de gènere claríssima, que és que se les converteix en elles, en purs objectes de submissió, amb la qual cosa les estàs atacant en un doble sentit, com a musulmanes i com a dones. I aquesta idea de la dona submissa, que a més, moltes vegades, quan se les entrevista amb elles queda molt clar, ja no estic parlant del Burke, estic parlant del del bel. Moltes d'elles són dones, no dic totes, eh? Hi ha realitats molt diverses que nosaltres acabem simplificant amb aquesta idea de la dona musulmana submisa i a qui s'obliga a portar el bel, quan de fet, quan parles amb moltes d'elles, són dones joves també que fan una opció individual. Que hi ha gairebé un gest polític en portar un bel. Un gest polític en un context, i això està molt clar en el context francès, on tot el discurs islamòfob. És molt intens i molt present en el dia a dia. I és una lluita, també. És per reacció, també. És un clam, és un que fan elles. Amb la qual cosa, en molts casos, tot i que hi ha circumstàncies molt diverses, jo no vull amagar la diversitat. També es pot donar el cas d'una noia que se la pressiona per portar el bé, però hi ha molts d'altres on és una decisió pròpia i una declaració d'intencions en un context advers.

I en alguns casos es fa molt visible i en d'altres casos es fa molt invisible, perquè, per exemple, a Ceuta vam tardar molts dies en saber que hi havia noies al carrer, per exemple.

Els estereotips de gènere a Ceuta han quedat claríssims. Una, primer no es parlava de les dones, dues, després se les presentava només com a víctimes. Víctimes del contexte del Marroc i víctimes en el contexte de Ceuta. Per tant, vulnerables, aquesta idea que les dones són objecte de protecció només, sense agència. Això és tremendo i, de fet, les pròpies polítiques per demanar protecció internacional, moltes d'elles han d'escenificar aquest paper de dona vulnerable sense agència, sense capacitat, quan, de fet, arribar a la frontera europea, si vens de països com Sudan. Implica una capacitat de creuar fronteres que molts de nosaltres no tindríem. I a més el discurs canviaria molt,

perquè quan parlem d'homes que venen, que migren, pensem sempre en violència, en seguretat, parlem en tots aquests termes. Quan venen les dones, és a dir, no n'estem parlant perquè estaríem parlant d'un altre tipus de migració, d'una altra manera de fer i d'unes altres coses que són les que importen. Com per exemple, doncs, portant davant les seves criatures.

Absolutament, i com aquestes dones creuen fronteres, però creuen fronteres moltes vegades acompanyades, ja sigui dels seus fills o d'altres menors, i la feina que fan de cura en aquest procés és espectacular. Per tant, es tractaria de recuperar l'agència d'aquestes dones que sovint, des d'aquí, i especialment des dels mitjans de comunicació, veiem només com a víctimes i com a vulnerables.

Que haya algo atemporal, que haya tanto que cantar, que haya alguien que no mienta, que haya algo que siempre sienta, que haya un resquicio en la mente, que se mantenga presente, que haya una canción maldita, que haya algo que no se explica y que no explique nadie nunca.

Esteu sentint les dones i els dies, Valeria Castro, ens encanta que hagis triat aquesta dona, aquesta dona que, si no m'equivoco, també és de Canàries, vull dir que també deu saber de prop que és la migració i com es viu cada dia en aquest territori. Aquesta és una cançó que et va donar una amiga, o una amiga amb la que us passeu cançons.

Sí, després no forma part del meu repertori habitual perquè me la va enviar la Mireia, una de les meves millors amigues, la meva amiga de l'ànima des de petita, que viu a Copenhague, viu a Dinamarca, i no només ens escrivim habitualment i parlem, sinó que de tant en tant ens regalem cançons. I aquesta me la va regalar fa unes setmanes i parla de la importància de ser fidel a una mateixa, de ser el que una és, sense totes aquestes pressions i aquestes expectatives de l'entorn. I, de nou, aquesta cançó no només ho diu, sinó que la música en si genera aquesta força, aquesta confiança d'estic aquí i soc jo.

Clar, jo estava pensant que ara justament estàs en un moment, jo crec que molt positiu per les dones, estàs a la meitat, podríem dir, de la vida, amb 50 anys. Com portes tot això? Perquè ara parlem també de tot allò que se'ns demana per ser dones, la pressió estètica, el fer-se gran, quin lloc ocupo. Tu has estat molt ocupada amb l'acadèmia, però és evident que això

també et deu afectar. Sí, jo ho visc com un moment dolç. Entenc que és un moment en què totes aquestes pressions poden també acabar-se traduint en circumstàncies adverses. Fills, fills adolescents, feines exigents I aquí anem corrent, corrent, corrent, pensant. Quina era aquella frase? Que treballem com si no tinguéssim fills i tenim fills com si no treballéssim. Aquesta és la realitat de moltes de nosaltres. O sigui, estàs en el nivell superwoman. Treballant l'adolescència dels fills però a la vegada aquest any que n'he fet 50 i que m'han fet pensar molt ja des de fa anys en aquesta perspectiva de fer els 50 alhora ho visc en positiu en el sentit d'alliberar-me de moltes coses ja he demostrat moltes coses ja he fet moltes de les coses que s'esperaven de mi. I he fet una criança, els nens són adolescents, en altres reptes, però alhora sento que tinc més temps per mi, alhora sento que ha arribat el moment de cuidar-me, de tenir, i a cuidar-me no en un sentit només físic, de tenir els meus propis espais, I també reivindicar les amigues. Reivindicar les amigues. Amigues i amics, jo en tinc uns quants i crec que sempre hi ha hagut moments en què he tingut menys temps, però per mi sempre han sigut centrals, sempre han sigut importants. Però sobretot, l'arribar a sentir, perquè no és una conclusió que pensis, sinó que sents que m'és igual el que pensin de mi. Que ara ja m'és igual. Faré el que jo vulgui. Això són els 50? Així ho he viscut jo. Digue-li 50, digue-li portar ja uns quants anys, sentir-se ja en certa manera gran, gran en un bon sentit de la paraula, i dir, mira, saps què? Deixa-ho anar. Reivindicar que anem cap a la bellesa,

però amb bé baixa, també. Exacte. Doncs Blanca Garcés nosaltres ho deixem aquí moltíssimes gràcies per aquest viatge que hem fet una mica de vida personal sobre la migració sobre tantes coses que t'ocupen en el teu dia a dia sabem que tens feina molta en tots els àmbits ara mateix i esperem que ens la puguis anar explicant aquí a les dones i els dies i a Catalunya Ràdio sense que t'amenacin estaria bé així serà, moltíssimes gràcies i gràcies per convidar-me i haver pensat en mi. Moltes gràcies. Doncs nosaltres ho deixem aquí, l'equip de Les Dones i els Dies, i tornarem dilluns a Catalunya Ràdio, com sempre, a les 11 de la nit. Moltíssimes gràcies. Bona nit.

Magia negra entre tus manos, mil caballos desbocados, corren con el morro en llamas, el fuego baila y tú cantas, lamen lunas desorbitadas, las mareas, mareas, así me sigues al trote. Y de cabeza al galope, magia negra entre mis formas, suben hormigas, enraman romeros de sierras altas. Fresco el aire que me canta, se han abierto las ventanas, beben cientos de gargantas. Mientras alzas con la mano el vino que todo sana, tú que vienes a rondar. Tú que vienes a rondarme. En los aposentos del universo. Estás tú que me esperas, mi piel se llena de chispas que saben a flores y a lenguas, magia negra entre tus manos. Altos jardines se enzarzan, amarran nuestras caderas, vuelan hacia las esferas, fuentes de estrellas antiguas. Se antiguan nuestros jaleos, arden en llamas azules todas las voces del universo con nosotros.

Río de ti, rayo de mí, no siento ninguna pena. Rayo de ti, río de mí, esta es nuestra verbena.

Tú que vienes a rondarme, amor, raya en mí. Tú que vienes a rondarme, en la periferia brillante de una galaxia mediana en medio de un mar oscuro donde flota nuestro diminuto mundo nuestro

diminuto mundo.