Brugarola: "A Teixim Ripoll volem buscar totes les persones que lluiten per la convivència"

Ens acompanya a aquesta hora la Carme Brugarola. Carme, què tal? Bon dia. Molt bon dia. És una de les portadores de Teixim Ripoll i és una associació de Ripoll que demana als partits que es presentin a les eleccions municipals que no pactin amb Aliança ni amb Vox. Això per què, Carme?

A veure, amb tot el que estàveu dient que us he estat escoltant una mica des que he entrat, això m'ha dit que Teixim, una de les paraules claus és esperança. I amb tot el que comentàveu, ens cal moltíssima esperança. Per què? Doncs perquè la societat és diversa. I aquesta societat diversa, aquí tenim gent de tota mena. Llavors, deixeu-me dir, en Joan jo fa molts anys que el conec, ens hem trobat al bar, hem fet un cafè, I ell m'ha inspirat aquest inici d'aquesta meva entrevista, que ara en fareu, ja aterro, no pateixis. No pateixis. Aterro, perquè a vegades l'extrema dreta ja ens dona com uns missatges que subliminalment ens queden al cervell. A vegades som capaços de dir que ells ens ho posen difícil. Jo ja no dic qui són ells, poden ser molts ells. Des de Teixim, i amb aquesta paraula la torno a repetir, Esperança, el que volem és que en aquesta societat tan diversa que vivim hi ha molta gent que no és racista. Hi ha molta gent que lluita contra els masclismes i hi ha molta gent de totes les cultures que lluiten contra totes aquestes, diguem-ne, anàfares que tenim. Llavors hem d'anar a buscar tota aquesta gent per fer ciutadania i és el que intenta Teixim Ripoll en aquesta associació. I ara, si això ho aterrem políticament, és el que a Ripoll volem fer per combatre Aliança Catalana i que tots aquests missatges quedin absolutament residuals.

I buscar totes aquestes persones que lluiten per aquesta convivència, per aquest coneixement i per crear cohesió en la societat. Perquè ara mateix, a Ripoll, com es viu tot això? Socialment, eh? A Ripoll, socialment, doncs hi ha trencament. No costa. Costa que hi hagi una convivència madura, no sé com expressar-me. A veure, doncs et fan fora. Respecte. Respecte, vull dir, et poden fer fora d'un grup de WhatsApp, tu passeges i hi ha gent que et saludava i no et saluda. Hi ha por, hi ha molta por, hi ha molts silencis. Els silencis fan por, abans també ho comentàvem, eh, Joan? Els silencis fan molta por. Deixeu-me dir que unes paraules del Gervasio Sánchez, tots el coneixeu, el fotoperiodista, que ell comenta que quan aquests silencis arriben tant endins, quan es trenca aquesta comunicació, el conflicte pot arribar en qualsevol moment. I de l'extrema dreta, amb tot el que comentàveu, tant si l'ataquem i guanya, com si, a vegades a mi m'han dit, Carme, escolta, que pot ser molt beligerant, com si també no diem res, també ens surt beneficiada. I llavors, de quina manera podem buscar aquest punt intermig perquè tornem una altra vegada a ser més sensats i puguem que aquest tipus de polítiques puguin quedar absolutament residuals. Hem d'aconseguir això. I és molt important que els partits polítics ho tinguin clar, perquè hem de trencar tot el partidisme.

I per això a Teixim Ripoll hem fet aquest decala.

Un decàleg en el qual apaleu a tots els partits,

menys a Aliança i a Vox. Evidentment, no tenen res a dir i, a més a més, ni res a fer. Amb aquesta gent no es pot dialogar. Què vols dialogar? Tenen la veritat absoluta. Llavors, davant d'una persona que té una veritat absoluta, què li haig de dir jo? No pots dir-li res? Em dirà que tot és mentida? Llavors som nosaltres que ho hem de combatre d'un altre agafant una nova mirada. I tenint en compte, penso que és molt important això, que en la societat que tenim plural d'un munt de cultures i d'un munt de llengües que s'hi parlen, doncs buscar totes aquestes persones que ens facin costat per teixir, teixir a Ripoll, teixir Catalunya i, deixeu-me dir, teixir el món.

Joan, tu ets nascut a Ripoll. La teva inquietud política va néixer allà, no? No sé com veus Ripoll, si la reconeixes, aquesta Ripoll que està explicant a la Carme. Jo, evidentment, que el reconec.

El que passa és que, a veure, situem les coses. Aquí, Oriol es beneficia d'un tema que és l'antislamisme. Ella, bàsicament, el que ataca és el fet musulmà, la cultura musulmana, les seves tradicions, i aquí s'agafa fort. I més, recordem Ripoll, una part de les persones que van intervenir en els atemptats del 17 d'agost del 2017, bàsicament la cèl·lula era de Ripoll. Això no és envà. Això té unes conseqüències. A més, quan molta gent va creure senzillament que hi havia un procés d'integració efectiu i tot això es va frustrar. No realment és així, perquè hi ha gent que s'ha integrat perfectament i no hi ha hagut cap problema. A mi m'agrada parlar més de cohesió, Joan. De cohesió, d'incorporació, digue-li com vulguis. Però tot això no és envà. I després. Com ha dit la Carme, ahir abans en parlàvem, quan ens hem trobat, l'he trobat de casualitat, eh? Sí, sí, de casualitat, ben bé fent el cafè. El més difícil en aquests moments és el combat del dia a dia, dels arguments posats sobre la taula. Perquè hi ha una voluntat d'una part de la població de creure's el que digui l'extrema dreta. I quan els irrabats callen, hi ha un silenci, no volen discutir, però es reprogramen automàticament i tornen amb aquell argument que dius, però això és falació, és mentida, demostres objectivament que és mentida, no? És el típic de dir, va, l'immigració s'endú bona part dels fons socials, les muntes,

expliques que no és així, que no és real, amb números exactes dels pressupostos municipals, però és igual, s'hi torna, es reprograma. És difícil lluitar contra això. I a més, els que viviu a Ripoll, el dia a dia, rebatre aquests arguments 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, ha de ser dur, per no dir gairebé inassumible. I per tant, reconec Ripoll, evidentment. Després també hi ha coses que no s'expliquen, és a dir, els municipis, com Ripoll, la majoria de Catalunya, estan patint una degradació silenciosa del seu casc urbà, de la seva zona, les grans àrees comercials han xocolat la població cap a fora, hi ha una degradació urbanística dels edificis, allà no hi ha negoci urbanístic, per dir-ho d'alguna manera, no hi ha negoci musculiari, i tota aquesta degradació, què passa? Que una part de la gent més pobra que arriba, ocupa aquests espais, no?, I tot això crea un clima. A vegades dius, no reconec el meu poble, vaig pel carrer. El paisatge ha canviat. El meu paisatge ha canviat. Això és comprensible, però en lloc de buscar solucions, es busquen copobles automàticament, que són els últims que han arribat. Tot això s'alimenta. Ripoll no és una excepció. Ripollà té un afegit, com he dit, que són els responsables dels atemptats del 17 d'agost, però això passarà amb els municipis de Catalunya. Aneu pel centre i veieu com s'ha desertitzat.

No hi ha gent al carrer. Jo recordo el meu espai, era la gent al carrer. Ara no hi és. Per què? Perquè hi ha una certa. Repeteixo, grans àrees comercials, vendes online, tot això s'ha anat desmuntant, un teixit urbà s'ha anat desmuntant. I tota aquesta hemòsfera, més la crisi econòmica, no ens enganyem, perquè hi ha una paraula que no es diu, però que és inflació, és a dir, la gent cada cop té menys poder adquisitiu, les classes treballadores i mitjanes cada cop passen pitjor, tot això crea un caldo de cultiu molt propici, no?

Sí, totalment. Bueno, jo, si em puc afegir, no sé. Alicia, breument, i després la Carme. No, jo crec que plantegeu temes molt interessants. El que demaneu des de Tashim Ripoll, aquesta idea que es pugui fer d'alguna manera efectiu aquest cordó sanitari, que no s'investeixin alcaldes que puguin venir d'Alianza, de Vox. Jo crec que, vista en perspectiva, i aquests dies amb la victòria de la FEDE, aquesta regió d'Alemanya també s'està tenint, que és millor per la socialdemocràcia, sí, deixar que l'extrema dreta governi i, per tant, que es desfaci, o evitar que es governi. Jo crec que tenim bastanta evidència científica i molts estudis que quan es deixa que l'extrema dreta governi, el que es fa és consolidar el seu relat. Aquesta idea de la finestra d'oberto, en què excepte una societat que es digui o que no, s'amplia cap a un costat. I per tant, jo crec que. Jo crec que ara hem arribat molt tard, en aquest sentit que ja les enquestes ens donen uns resultats aliens a tot Catalunya, però que en la memòria quedarà que la gran cagada d'aquests últims anys de Junts va ser en el seu moment deixar que Sílvia Oriols fos alcaldessa. Perquè portem tres anys parlant dels plenaris de Ripoll, de les mesures de Ripoll, de les festes majors de Ripoll, que jo no he escoltat mai res de Cervera, Tortosa, Figueres o qualsevol ciutat que pugui ser similar. I per tant, malgrat amb una voluntat de dir de por, de voler fer un cordó sanitari, tant des dels mitjans de comunicació, li hem donat molt de bombo, aquesta idea que estan passant coses que són fortes i per tant ens escandalitzem, com també tota la classe política, amb vídeos i vídeos reaccionant a les declaracions de Silvia Oriols, i per tant. Tot això parteix de que en un moment un partit socialdemòcrata accepta que ella sigui alcaldessa i això li ofereix una quantitat d'espai mediàtic i sobretot de moure la finestra d'Obertón cap a la dreta i que ara pugui ser normal dir que hi ha gent delinqüent perquè té ascendència marroquina. Us imagineu algú dient això fa 10 anys? No. Ha mogut la finestra d'Obertón cap a un costat que ara sembla molt difícil tornar-la a un lloc raonable.

Que per això l'entenc que Tashim Ripoll el que proposa a tots els partits és no pactar amb Aliança i Vox per evitar, diguéssim, aquesta situació.

Exacte, no pactar amb Aliança i Vox i alhora, si aquesta persona guanya en minoria, com ara està governant en minoria, doncs que no li donin l'alcaldia, evidentment. Perquè, a veure, heu dit moltes coses amb les quals hi estic d'acord, ara mateix amb el que tu comentaves. Per què ha nascut, així, en Ripoll? Demanem-s'ho. Precisament per la pujada d'Aliança Catalana, perquè, si no, potser jo no estaria aquí. M'explico. Perquè vam necessitar, Ripoll, una nova mirada. Si teixim Ripoll, és aquesta paraula esperança, com he dit, és també intentar que la gent del poble, com deia en Joan, que pot tombar més cap a la dreta, vegi que hi ha una nova manera de no trencar la comunicació ni la convivència. I és el que nosaltres busquem. A vegades ens tatgen que només parlem d'immigració. No, no, no. Que jo estigui aquí en un decàleg no és només parlar d'immigració. El que passa és que, evidentment, els temes que primer vam tractar, doncs, quins van ser? Les ajudes que donen serveis socials. Per què? Perquè també ens n'anem de sabentar i per poder parlar amb la gent i per poder-ho combatre. I també, doncs, el padró. Què afecta el padró? El padró afecta que la criatura, que unes criatures puguin estar ben escolaritzades i puguin estar ateses com Déu mana per salut. Per tant, és normal, però també hem parlat de llengua, que també el tenim en el decàleg. Que la llengua catalana sigui la llengua d'equació. Va venir en Gerard Forest. A veure, és una mica tots aquests temes. I aterrant-ho amb el que deia en Joan també, pensem una cosa, pensem que visquent allà, tant a Ripoll com a la comarca, doncs, què et diu molta gent? És que els partits. Tots aquests partits durant 30 anys, 40 anys, no han fotut res. I el que comentaves tu. Ara hi ha d'haver el vot de càstig. Hem de votar l'extrema dreta. Dius, per favor, què vols que em tanquin a la presó? Perquè un altre del decàleg també és canviar totes aquestes ordenances que a Ripoll recordem que hi ha moltíssima gent que està multada. Moltada per què? Moltada per penjar un cartell. Moltada per utilitzar un micro per fer una exposició. Llegiu manifest, per exemple. Com que no hi havia el micro apuntat a l'ordre de la demanda que es feia.

Administrativa, purament administrativa. A partir d'aquí s'ha aplicat el codi penal,

per dir-ho d'alguna manera. Ja has comentat tu que quan vas anar al museu vas quedar.

Jo tinc una anècdota personal nosaltres vam fer una exposició itinerant a la comarca de Ripollès sobre mestres de la república i vam tardar Ripoll vida seu primer va ser l'últim de la comarca perquè vam haver de parlar gairebé a l'última instància de l'alcaldessa perquè hi hagués autorització a mi em semblava que la senyora Oriol amb tota la seva ideologia no hauria d'estar en contra que es faci la remembrança del que són els mestres de la república i el que va representar. I la repressió que van patir després, no? Això també va costar. Hauria de ser automàtic, no? Quin problema tenim amb aquest? Un acte cultural, una exposició, vaja, no sé.

Bueno, jo penso que aquí podeu fer un monogràfic qualsevol dia de totes les repressions, i deixeu-m'ho dir així, que les entitats culturals ens trobem a l'hora de poder fer actes a Ripoll. Nosaltres, com a Teixim Ripoll, anem a un centre cívic. Anem al centre cívic de la Generalitat. I deixeu-me dir una altra cosa, perquè el que ens passa a Ripoll també és la censura que patim, però també el que ens autocensurem. Volem una Catalunya en la qual la gent s'autocensuri? De veritat que tota aquesta gent que diu que votarà Aliança Catalana. Ens haurem de censurar? És que és molt gros, és molt gros. Quan tu fas una manifestació contra el genocidi a Palestina, molts amics o companys es queden a racó perquè no gosen entrar. O quan et diuen, vine, vine, nena, nena, no diguis res més, calla, que això és pitjor que Franco. És que, de debò, viure així cada dia no és fàcil. És dur. És angoixant, també. És angoixant. I llavors, per altra banda, no sé si ho puc dir o no, mira, no em censuro, no em censuro, però quan va venir la professora emèrita de la Universitat de Barcelona, la senyora Dolors Bremont, a presentar el seu llibre, l'herència islàmica, que ho vam fer al centre cívic de la Devesa del Pla, un llibre pagat per la Diputació de Girona, quan ja teníem els cartells fets, amb el logo de la Generalitat com a col·laboradora, el vam haver de treure. Perquè parlar de la cultura, de l'herència islàmica com a cultura que tots tenim aquí, va dir que això podia portar doncs unes controvèrsies polítiques al poble. És molt fort, això la Generalitat, carinyo. D'acord, vull dir, a veure, no sé si ho puc dir, però és que jo m'és igual, política no en soc. Hi treballo, hi treballem, des de Teixim Ripoll, som una bona colla, treballem per activar aquesta convivència, amb el que us he dit abans. Busquem de la comunitat que nosaltres tenim, que és una comunitat molt diversa, perquè tots som diversos, i hem d'acceptar aquesta diversitat, anem a buscar aquesta gent que teixeixi amb nosaltres. Contra aquesta lluita, contra aquestes extremes dretes d'arreu i per activar una altra vegada aquesta convivència que molta gent no es creu que tinguem tanta por al meu poble.

Jo crec que és molt important el que esteu fent des de Teixim-Ripoll precisament perquè és la part prèvia a que mai hi pugui haver un pacte. Un dels problemes que ha permès que la Sílvia Oriol sigui tan forta a Ripoll és, ja ho hem dit, que no es van posar d'acord els partits, però els partits no es poden posar d'acord si prèviament no hi ha aquest pòsit comú que esteu intentant així, perquè llavors, òbviament, es veu com un canvi de cromos per barrar el pas a la Sílvia Oriols. I això, a la línia de la victimització que estàvem parlant, doncs l'acaba afavorint. És molt diferent de si hi ha un pòsit comú treballat durant temps i per la societat civil fent una mica aquesta feina imprescindible, no? Perquè jo. Abans escoltava el Joan Puigcercós, jo me'n recordo fa, perquè deies, l'any 17, quan hi va haver els atemptats, però fa 15 o 20 anys, jo recordo perfectament que em vas alertar un dia. Tu ets de Ripoll i em vas dir, Ripoll, compta. Compta perquè hi ha un pòsit, hi ha un ferment que pot acabar molt malament. Jo me'n recordo. I crec que les línies i les alertes hi eren. I per això fa encara més ràbia, perquè les coses, quan no es poden preveure, és una cosa. Però si ja fa 20 anys, 15 anys, que estan les eines, els ingredients posats perquè això acabi malament i no s'ha fet res. Crec que val molt la pena centrar-se en aquesta part, també. Ja sabem que l'extrema dreta té una recepta que no és correcta, que és contraproduent, que és dolenta, a parer meu com a mínim, òbviament, per la societat. Però, i tota l'altra part, com és possible que no hagi teixit mai res abans per poder-hi evitar?

Hem d'anar a publicitat i canviarem també de tema. Carme Brugarola, portadora de Teixim Ripoll, gràcies per acompanyar-nos, per explicar-nos també la iniciativa i ho seguirem. Seguirem el que passi també aquests dies a Ripoll. Gràcies. De veritat,

moltes gràcies a vosaltres, Joan. Ens hem tornat a retornar.

Sí, senyora. Ara tornem. Ja hi tornem a ser. Onzena temporada del Tot Costa. ¿Por qué? Va, José, que ja veuràs que no n'hi haurà per tant.

Nova temporada amb els vells clàssics.

No sé si son muy simpáticos. No sé. Tot Costa. De dilluns a divendres de les 7 de la tarda a les 9 del vespre, amb Jordi Costa i Sònia Gelmán. Parece que estás hablando de Zidane o de Maradona. No entiendo. El Matí de Catalunya Ràdio,

Ricard Tostrell. Són les 10, amb Joan Puig Arcos, amb Jofre Llumbar, amb Alicia Puig i amb Pere Rossinyol, un àgora que continua quan estem a publicitat, perquè realment el tema és. Els temes. Els temes. Els temes. Tenim uns quants. No ens hem d'escapar que hi ha eleccions municipals d'aquí a poc, al mes de maig, i per tant també tot això forma part d'una estratègia per tensar segurament encara més socialment i haver de posicionar la gent en les diferents opcions polítiques que hi ha, Joan.

Home, a mi em fa l'efecte que l'estratègia que està seguint l'extrema dreta a Catalunya és de manual, és de confrontació, a beneficiar-se de situacions socials que s'estan generant per culpa, diguem clar, del model que estem vivint capitalista, perquè estem vivint una pèrdua de poder adquisitiu per part de la gent treballadora, i vull insistir en això, cada dia és més radical, cada dia quedarà més gent fora del sistema, més petjada, la xarxa social no arriba a tot, és a dir, en aquests moments estem vivint una cosa, en un moment allò de reflexió, és a dir, el model capitalista, com a tal que hem conegut els últims 50 anys, està fracassant per una raó. Cada cop hi ha més gent que necessita ajudes públiques per viure, no en té prou treballant. I això és un fracàs del model, és a dir, que la gent no pugui viure del que guanya i del que treballa, perquè tot el cos de la vida, l'habitatge, la cistella de la compra, tot això és un fracàs estrepitós del model. I algú es beneficiarà d'això, és a dir, escolta, abans en parlava molt Pere abans de començar el programa, no? Un dels llibres que em va llegir aquest Nadal era el fracàs de la República de Weimar. Hi ha uns paral·lelismes angoixants. Hi ha uns paral·lismes angoixants. La inflació es va menjar a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial, es va menjar a Alemanya, però no només en un fenomen alemany, era repartit en molts llocs d'Europa. Les classes treballadores i les classes populars van quedar absolutament en una situació de poupèrrima i de misèria, i avui en dia estem vivint una situació molt similar. És a dir, repeteixo, hi ha molta gent, cada cop més gent, amb el que guanya treballant, no té prou per viure.

I que vivim en una situació en la que és veritat que els últims quatre anys Catalunya està rebent una immigració d'unes 100.000 persones l'any, i això des del 2021. I això s'ha unit en paral·lel a un fenomen que és que l'alimentació, o sigui, l'alimentació, com la cistella de la compra, ha augmentat un 40%, i l'habitatge des del 2016 un 50%. Per tant, tenim un problema. De poder adquisitiu que va de la mà en un moment d'arribada migratòria i per tant és fàcil pensar dos més dos són quatre. Hi ha una cosa que es correlaciona amb l'altra. Però malgrat això també és veritat que el que veiem és que no té per què haver-hi una correlació entre els pobles amb més arribada migratòria i aquells que sembla que l'aliança s'està fent més forta i està augmentant els seus vots. El que té més a veure és justament amb aquesta perspectiva econòmica negativa. Aquests centres històrics degradats que abans parlàvem, Joan, aquesta idea que, en això discrepem una mica del fenomen pel que ha passat, que el sector immobiliari és més rendible construir els afores xalets que no rehabilitar, tenim un sector de la rehabilitació molt fluix i, per tant, el que tenim a tot Catalunya és una degradació dels centres històrics molt extesa, en la qual l'administració tampoc hi ha estat, tampoc hi ha estat per comprar blocs sencers i rehabilitar-los, i, per tant, tenim una situació en la qual el centre polític està mort. Tenim un centre polític que està mort amb un paral·lelisme molt clar als anys 20 i 30 i, per tant, jo crec que el futur que ens ve, i en això França el tenim al costat amb les eleccions presidencials que venen aquesta tardor, que és que sembla que el debat polític ara mateix, bueno, França està entre la França insubmisa amb l'Enchón i el reagrupament nacional amb l'EPEN, i, per tant, hi ha un debat de cap a on s'ha de reformar el capitalisme, però el que no pot ser ara ja és seguir propulsant idees. Tèvies, socialdemòcrates, perquè el centre és mort. Perquè tu no li pots dir a la població que la ciutat ha comprat un 40% i l'habitatge un 50% i el que seguirem fent serà subvencions fiscals als propietaris i petites coses que no canvien la realitat econòmica

de la gent. Aquest és el problema, no? Estem explicant que hi ha dades macroeconòmiques que són brutals, és a dir, Catalunya és més rica, però els catalans més pobres. Sí, sí. I tenim més dificultats

per arribar a la final del mes. Hi ha la revolució del capital amb poques mans. I una part de la població, la majoria de la població, en viu al marge. Però, com dius tu, discrepem en el model de rehabilitació urbanística. I tant que discrepem, perquè, per exemple, qui s'ha de posar a rehabilitar edificis quan han pujat l'impost de 3.000 euros patrimonials al 20%? On és el negoci? Només han pujat. El món es viu. El món, no ens enganyem, a no ser que tu vulguis que tot sigui públic, com la Unió Soviètica en els bons temps. No, no, no mento la bitxa amb els cristallans, no? Però el món es viu pel benefici del treball, l'esforç i el benefici. Home, en el sector immobiliari

ens aniria molt millor si tinguéssim el model austríac amb un 50% d'habitatge públic, eh? Aquí tenim un 1,5%.

Totalment d'acord, però casos de casc antic de molts municipis de Catalunya que en el seu moment, quan es va intentar rehabilitar. Era lògic que es busqués una part de la iniciativa privada i que allò s'entrigués a un rendiment perquè classes mitjanes poguessin anar a viure allà, es va dir que això era especular. Això no és veritat. Ui, home, aquest discurs, perdó, que jo l'he viscut. Aquest discurs hi era a l'extrema esquerra. Copaires, Podemites, aquest discurs es feia. I el problema quin ha estat? Doncs que allò ha acabat sent, no s'ha rehabilitat, i tenim barris antics de ciutats mitjanes de Catalunya, i grans, s'han anat degradant.

En tot cas, Joan, aquests barris només es podran recuperar amb una intervenció pública fortíssima.

I privada, no us enganyeu. Sí, però també pública. Han d'anar de la mà. Evidentment. No, no, però és que a vegades sembla que s'oblida. No, però és que hi ha com una satanització del sector privat. I una satanització del sector públic. Jo no satanitzo el sector públic. No, no, ja, ja, jo tampoc el privat. És més, t'estic dient que estem vivint gràcies al sector públic, molta gent, gràcies a Déu. Però el que t'estic dient és que. Que la col·laboració pública.

La cosa és qui porta la iniciativa. I, òbviament, en els barris degradats, per molt que intervingui el sector privat sol, buscant el legítim ànim de lucre, no sortirà l'ànim de lucre, perquè està molt malament.

Perquè la rendibilitat és molt més alta fent un xalet als afores, que és el que ha passat a tots els nuclis de Catalunya. Estem d'acord amb això. I per tant, el sector immobiliari no dirà, anem a protegir el teixit històric i comercial dels nostres barris, anem a rehabilitar. No, aniran a buscar què és el que tenen, que són rendibilitats del 10%, i això s'aconsegueix. I això no té res a veure amb l'augment de l'impost de transmissions patrimonials, que només s'ha augmentat a grans tenidors, i per tant, i evidentment, en un sector que ara mateix és el més rendible de tots, amb una rendibilitat del 10%, quan l'Ibex, per exemple, et dona un 6%, I unes empreses normals, el 2-3%. Per tant, no tenim un problema amb que el sector immobiliari no té rendibilitats. El que passa és que no

li ha interessat rehabilitar. No li ha interessat perquè les condicions no hi ha de negoci. És que si tu has de garantir una part de negoci, després jo no en nego que hi ha d'haver intervenció pública. És que si no, nosaltres mateixos anem tancant portes al camp. És a dir, cada cop serà més difícil que la iniciativa privada t'entri en sectors en àmbits d'aquest tipus. Serà més difícil. No ho pot assumir tot el sector públic. Això no és una cornucòpia que genera diners públics tota la vida. Hi ha uns límits al pressupost públic. Per tant, hem de buscar la complicitat. I com la busca la complicitat? No obligar-lo per allà, sinó intentar que hi hagi una part de negoci. Si no, no funcionarà. A mi em fatiga mentalment veure com cadascú parla d'habitatge. Jo m'hi poso, jo tinc el paquet, eh? El primer. Anem parlant d'habitatge, però la incapacitat per buscar solucions pràctiques i aterrar-les, i sabem que això no és a curt termini, malauradament, fatiga, i fatiga la gent, perquè tothom parla, però no hi ha solucions a curt-mig termini. És així.

Alicia, et deies, el centre polític és mort. Doncs fixa't que curiosament la solució vindrà pel centre polític, perquè si ho fies tot al sector privat, que és el que vol aquesta gent, serà la llei de la jungla i és un desastre, però si ho fies tot al sector públic, condemnes a.