Burkina Faso, el país dels homes íntegres

Avui fem cap al sud, un sud no tan llunyà, però sí tan desconegut.

Aquesta peça del músic senegalès, a veure si ho diré bé, Ablaye Sisoko, forma part de la banda sonora del viatge que us proposem. I on aquest so es troba, amb el Docas Grasses, hi podem situar la nostra convidada, la periodista Elia Borràs. Si ara us dic les paraules pàtria o mort, vençarem, potser. Com ens passen alguns, potser a algú li vindrà al cap la revolució cubana, les figures de Fidel Castro i el Che Guevara, difícilment sabrem també que va ser un lema d'una revolució clau dels anys 80 a Burkina Faso, la regió del Sahel, a l'Àfrica Occidental, De fet, és una de les coses que l'Èlia Borràs posa en valor al seu llibre, Rostres de la Terra Vermella, cròniques del Sahel més enllà del jihadisme. És un retrat autèntic del país a través del mosaic de persones que ella, l'Èlia, ha conegut al País dels Homes Íntegres. Ella viu a Burkina Faso des de l'any 2022, col·labora amb diaris com l'Ara, El País o el The Guardian i revistes com Mundo Negro i és també la corresponsal de Catalunya Ràdio a la zona. Però avui no és a Burkina Faso, avui és a la nit dels ignorants. Bona nit, Elia Borràs, com estàs? Bona nit, estic bé. Estàs bé? Sí. Escolta'm, primer hem de dir, perquè aquí tenim una secció que es diu On anem, on parlem de llocs concrets, però que aquest no és un llibre de viatges. No. Que ningú no s'ho pensi. Que són retrats de diferents persones que tu has conegut o has fet tractes a Burkina Faso i que a través d'aquestes persones tu expliques una mica la història i el present d'aquest país que per la resta de la humanitat segur que ens sona. Sigui molt lluny, molt lluny que no sabem res. Era l'objectiu explicar el país a través de la seva gent, per fer-ho com més aproximat? A vegades les històries personals t'arriben més i acabes entenent més les coses, no?

De fet, l'objectiu del llibre, a mi quan em van proposar escriure un llibre sobre l'Àfrica, clar, l'Àfrica són 55 països, Cada una amb una història, una cultura, unes llengües diferents, és immens. De fet, en Xavier Aldecoa diu que l'Oceà África és un oceà i un mosaic de països diferents. Llavors, jo vaig dir, jo el que millor conec és Burkina Faso i m'agradaria. I ressaltar aquesta especificitat, saps? De no escriure sobre tot un continent, sinó escriure sobre un país que és el que conec, és el que vull fer bé i és on em vull endinsar i que la gent descobreixi, no? I trencar una mica amb aquesta idea que Àfrica és un sol país. No, no, Àfrica són 55 països i cada un. Moltes coses.

Clar, tu dius cròniques del Sahel més enllà del jihadisme, perquè en realitat desconeixem molt la història de països com Burkina Faso. Ens pensem que només hi ha una cosa, i aquest llibre demostra que no, que hi ha gent que fa moltes altres coses i que són positives,

probablement moltes d'elles, no? I això no arriba aquí. No, costa molt que arribi, i ens imaginem sobretot a la zona del Sahel, jo estic acostumada a sentir-ho com, és un polvorí, un lloc on hi ha molta pols, on hi ha guerra, on hi ha terrorisme, i clar, la idea per mi del llibre era, d'acord, aquest és el context i el soroll de fons que se sent en el llibre, però allà hi ha gent que viu, i com es veu en el llibre, doncs hi ha arquitectes, hi ha gent que balla, hi ha estudiants universitaris, hi ha gent que busca la vida joves per treballar i tenir un futur. Vull dir, a mi el que m'agradaria i amb aquest llibre és això, és que la gent descobreixi aquestes històries que abans deies que jo m'he trobat i algunes les he trobat, cert, d'altres les he buscat expressament, m'hi he trencat el cap, no? Per dir, jo vull explicar això d'aquest país i m'agradaria que fos aquesta persona perquè crec que és la millor i bueno, és la feina periodística i per això no és un llibre de viatges tampoc. De tota manera,

aquesta insurgència jihadista sí que ho condiciona una mica tot, no?, en el fons. És el que ens arriba més, ja ho sé, ja ho sé, que hi ha gent que fa cases i gent que balla i gent que treballa artísticament, segurament, i que gràcies a aquest llibre ens arriba, però el jihadisme ho condiciona bastant tot, no?

Condiciona el país i condiciona que es té la imatge des de fora del país i que, bueno, és un context de guerra actualment, el que es viu a Burkina Faso, però que sigui de guerra no vol dir que tot el país sigui invivible, no?, i que no es pugui viure allà i no es puguin fer coses ni tenir somnis, llavors. Sí que és una condició actual que és el context i s'ha de tenir en compte, per això també torno a dir, no és un llibre de viatges perquè no és recomanable ara viatjar-hi, però hi ha zones, jo he vist fa quatre anys, tinc amics que m'han vingut a visitar i és un país meravellós en el fons, saps? Vull dir que. Per mi hi ha una idea que és això, que l'Àfrica a vegades és una finestra que la veiem enmig oberta i només veiem el que ens interessa, doncs és més fàcil de dir l'Àfrica és jihadisme o Burkina Faso, Sahel, jihadisme o terrorisme. I no, cal, i això ho parlo a la introducció també, d'obrir aquesta finestra i veure què hi ha més enllà, que ens entri. Tu parles d'Àfrica i algú diu, no, si jo he anat a fer un safari,

és la màxima cosa que algú va a l'Àfrica. A no ser que vagis a Sud-àfrica, que és safari, viatge organitzat molt controlat, coses així. Això no té absolutament res a veure. Tu parles de la vida de la gent normal que intenta sobreviure en un país, com dius tu, que està molt condicionat, però que en el fons hi ha gent que fa moltes coses, no?

Sí, sí, exacto. Per exemple, hi ha un capítol que és de dos nois universitaris que són desplaçats per la violència, que han hagut de marxar del seu poble i encara no hi han pogut tornar des de fa quatre anys. I, de fet, la seva preocupació és, he acabat d'estudiar, com trobaré feina ara? Que és una preocupació que també joves d'aquí poden tenir. Exacte. Llavors, per això a mi era com. Bueno, tenia ganes d'explicar aquestes històries i l'altra era buscar-les i que aquestes històries saber-les transmetre perquè arribessin a la gent aquí. Ara, deixa'm posar aquesta cançó per introduir un altre tema.

Digue-me tu que el pronunciaràs millor, aquest cantant. És un mussangaré, no? De Mali, que tu cites en el llibre dient que és de la casta dels griots. I això té molt a veure amb la importància dels ancestres per als burquinesos. Jo, com a bona ignorant, qui són aquests griots? Que no en tinc ni idea.

A veure, quan parlem de castes no ens hem d'imaginar d'una classe social més alta o més baixa, d'acord? És on a tu t'ha tocat néixer, en quina família t'ha tocat néixer? Hi ha, per exemple, els Forgeron, que ara no em surt el nom en català, els Forgeron, els que treballen al ferro. Exacte, hi ha aquesta casta. Després hi ha la casta dels griots, que és molt interessant, i de fet els griots també són molt cantants, i per això hi ha Omusangaré, que li diuen la mare de totes les mares, perquè és una dona que està dedicada a parlar, a dir-li a les dones a través de les cançons, com us heu d'empoderar, com ho heu de fer. També avisa els marits i els diu, escolta, si no ho teniu clar no us caseu, saps? A través de les cançons explica moltes històries i ajuda també a estar dins de casa i sentir aquesta música. I el que fan els griots, jo dic que són com guardians també de la memòria, perquè. Són els que, per exemple, en una cerimònia, que pot ser un casament o un funeral, surten amb els seus instruments, com pot ser la cora, que és un instrument típic d'Àfrica Occidental, i el que fan és recordar als familiars, als que estan vius, per exemple, què havia fet el teu avi, què havia fet el teu besavi, com s'havia portat davant d'aquest conflicte o d'aquesta situació la teva família. Quines gestes heroiques havien aconseguit la teva família. Són els que recorden d'on vens i la genealogia d'una comunitat. La història és oral, tot, eh? És oral. És tot oral, però són llibres oberts. Vull dir, els griots estan en aquestes cerimònies per recordar-te sobretot qui ets i cap on has d'anar i com has d'actuar. I són, encara a dia d'avui, estan presents a tot arreu. A totes les festes o.

Exacte, festes o cerimònies. Sí, sí, clar. Veig que a Burkina hi ha 65 grups ètnics i cadascú dius que té la seva dansa tradicional, que jo penso, com es pot, si aquí tenim els problemes que tenim, no?, a Occident, com es pot mantenir un país unit amb 65 grups ètnics diferents, cadascú amb la seva dansa, amb la seva manera. Llengua. Exacte. Idioma diferent. Clar, els 65, tots són diferents?

No. Sí, sí, sí, sí, i tant, i tant. I a veure, n'hi ha que s'assemblen més, perquè hi ha també els grans grups lingüístics, no? I n'hi ha que s'assemblen més dels altres, però són diferents. Llavors, el tema aquest de la convivència, també hi ha un tema molt interessant que es diu la parentesa plesanterí, que és com una relació de broma, traduïta en català, eh? I aquesta relació de broma és, per exemple, entre l'ètnia pel i l'ètnia mossi, que són dues de diferents, tenen com una manera de relacionar-se, de que s'insulten, però de riure. Saps? Perquè prèviament hi havia hagut conflictes entre aquestes dues ètnies i ara és com, si un mossi es troba un pel és una manera fins i tot de trencar el gel, que poder el veu i li diu. Per exemple, els pèls són típics nòmades. Li dirà, i tu on vas? On tens les vaques? On les has deixat? O per què no vens amb la teva vaca? I potser és un senyor pèl empresari, saps? Però el moss ja ho ha detectat i és una manera de trencar el gel i que de cop la relació sigui molt més propera. I això ho he vist amb amics també, per exemple, de grups ètnics Bissa i Goroncí, que també tenen aquest lligam de broma, que es veuen i diuen, tu, digue'm cap on s'ha d'anar per anar, no sé, en aquest restaurant. I poder li dirà a la cara, i tens els ulls molt vermells i estàs molt lleig avui. I l'altre de cop dirà, ah, tu ets vissa. I de cop l'altre li respondrà també com de broma. I ja cessaven les bromes. I cessaven les bromes, i de cop acaba sent una manera de trencar el gel i anar directe a una relació, en el fons, d'amistat.

Tinc una curiositat per això, Elia. Tu amb què parles allà? En francès.

Ah. En francès i també. No, clar, és una excolònia francesa, jo parlo francès i també he intentat aprendre paraules bàsiques gràcies a diferents idiomes d'allà.

Molt bé. Aquest és un tema del

Molt bé. Aquest és un tema del cantant Smarty sobre un jove que marxa del seu país i que critica la pobresa democràtica i el comportament, atenció, de molts líders africans. Com impacta el fenomen de la migració a Burkina Faso?

M'interessa que em facis aquesta pregunta perquè si llegeixes el llibre parlo molt poc de migració. De fet, gairebé no parlo de migració en tot el llibre. La migració africana, la gran majoria és interafricana, és dins del mateix continent. És veritat que hi ha gent que viatja, que se'n va a buscar un altre futur, una aventura. Al final són joves de dir jo vull anar a buscar un altre futur a un altre lloc. Però no és el cas de Burkina. A més, és molt clar que la migració. Has de tenir diners per viatjar. Has de tenir diners per fer aquests viatges migratoris. I Burkina és un país que no té sortida al mar, per exemple. Per dalt tens el desert. El desert és molt difícil de creuar. Llavors, la migració no és un tema que estigui sobre la taula tot el dia com sí que el podem tenir des d'aquí. Sí, sí, sí. I és això que et dic, que la majoria el que fan és viatjar a Costa d'Ivori, per exemple, des de Burkina, hi ha molta migració a Costa d'Ivori, i han anat allà a treballar als camps de cacau o a altres llocs. Però aquesta cançó precisament sí que parla d'un noi que. Que viatja a París i explica com se n'en surt. Però jo vull dir una cosa, la vaig posar no per la migració aquesta cançó, la vaig posar perquè un dia estava en un concert d'aquest cantant i aquesta cançó el que diu és "Benvingut a casa meva, fes com si fossis a casa teva" i al revés, no? I érem jo i un amic meu de Burgos cantant aquesta cançó amb un noi de Burkina i se'm posen els pèls de punta encara quan hi penso. Tu i un amic meu de Burgos cantant una cançó, o sigui, una barreja, no? Més exclusiva, no? Bueno, estàvem allà i ens ho cantàvem uns als altres i la veritat és que tinc aquest. Record molt marcat i me l'estimo molt aquest moment.

Hi ha moltes històries amb noms, cognoms, gent que s'ha dedicat a diferents coses. Abans feies referència a un arquitecte, crec que és Francisqueré. De fet, és un Premi Pritz. Premi Pritz, que era del 2022. És el conegut premi com a Nobel d'Arquitectura, és un premi molt important. Té despatx a Europa, em sembla que a Alemanya, a Berlín, però dius que es continua

inspirant en el seu poble. Clar, és que això és increïble. Jo, per entrevistar aquest senyor, en Francis, que era un arquitecte impressionant, jo li vaig dir, jo vull saber on has nascut, per entendre la teva arquitectura. Llavors necessito anar a casa teva, veure el teu poble, perquè ell s'ha inspirat en. Sí, ell ho diu, i el llibre no vull dir-ho, però ho diré. Ho diré, ell diu, jo no he creat res, jo no he inventat res. Jo tot ja ho havia vist al meu poble. L'únic que ell li ha donat forma i li ha donat una tècnica i ho ha modernitzat i els seus edificis ara es poden veure a tot el món. A tot el món, a Las Vegas, a Alemanya, ara també a Brasil, a tot el món està construint els edificis del futur i per això el capítol es diu l'arquitecte del segle XXI.

Després hi ha una cosa que m'ha agradat molt que és un proverbi tuaret que diu. El primer té és amarg com la vida, el segon dolç com l'amor i el tercer lleuger com la mort. Sí. El primer té és amarg com la vida. Això és un proverbi, no?

És un proverbi i. És que és molt llarg això, Marta. És molt llarg. No, anirem, anirem. O sigui, és allà, es beu el te a les tardes, com aquí es para la fresca, d'acord? Allà la gent surt al carrer a fer el te, beure el te, que hi ha uns gots, i tu et pots parar, tu pots anar amb moto a parar-te i demanar un te. I a vegades et diran, és el primer, i el primer vol dir que és el més fort, perquè el te encara, l'herba encara és molt forta, no? Sí, sí. I el millor, o bé, si t'agrada el més suau, és l'últim, però t'avisen, saps? Doncs et donaré un té molt sec, aquest, el que tinc, i dius, no, no, doncs ja passaré després i ja en veuré l'últim, el segon o el tercer. I bé, forma part de la vida, això de beure el té, de trobar-te i parlar, i sí, sí, és un proverbi que tenen, i si aneu a l'Àfrica ho podeu dir perquè els sorprendrà.

Clar, tu deies abans, no és recomanable viatjar-hi. Crec que els Estats Units recomanen no anar a la capital, que també l'ambaixada espanyola aquí recomanen no sortir de les dues principals ciutats. Tu entres i surts quan vols d'allà? Clar, et dediques a això, fas les cròniques des d'allà quan hi ets, tornes aquí, passes als diaris, a la ràdio. T'és relativament fàcil? No tens por? No tens moments de dir què estic fent aquí?

No, no. No, la veritat és que també és la meva feina com a periodista preparar-me i tornar-ne viva i sencera. I bé, jo dic que no és recomanable viatjar-hi ara perquè depèn també molt del viatge, depèn de com molt viatgem, què n'esperes. No és un lloc on anar i fer turisme ara perquè et costarà moure't i potser també et preguntaran què hi fas allà. Ara bé, si tens una porta d'entrada i algú que t'hi acompanyi i algú que t'assessori, que et guiï, és un lloc per conèixer, és un país fins i tot poc conegut. I m'ho van dir fa poc, que estava en una zona, i em van dir que no trobaràs un lloc més hospitalari que Burkina Faso. I realment és un país molt, molt, molt hospitalari. Jo vaig arribar fa tres dies aquí i just avui parlava aquest matí que passava pel costat de la gent i jo encara vaig dient hola, hola. Quan passa algú al costat a dos centímetres em surt. D'aquí dues setmanes segurament. Ja no me n'enrecordaré. Però allà és de molt mala educació, per exemple, no saludar quan entres en un espai. I per mi la llàstima ara és que el país està en guerra però és un país que a mi no m'agradaria demonitzar i per això també aquest llibre n'estic contenta en el sentit que crec que pot donar una altra imatge i humanitzes el país i humanitzes doncs. La vida de les persones. I que al final, jo he vist, per mi seria, com a periodista, crec que també tenim l'obligació a explicar com són els llocs més enllà de la notícia aquesta. La dels grans titulars. La dels grans titulars, no? Que per mi seria contradictori dir, no, no, no s'hi pot viure, jo fa quatre anys que hi visc. Llavors, què és el que no estic explicant com a periodista, tampoc? No? És la pregunta que jo també em faig. Sí, sí. Hi ha coses que no venen tant, no?

Perquè no hi ha morts, no hi ha guerres, però hi ha una vida. I tu, Rostres de la Terra Vermella, Cròniques dels Agel més enllà del jihadisme, editat per Ara Pausa, ho expliques. Per tant, Elia Borràs, moltíssimes gràcies. Bon viatge de tornada, quan te'n vagis, i ens retrobem, no sé, sentint les teves cròniques o llegint els teus articles. Moltes gràcies.

Espero que el gaudiu i que us agradi i que també estic molt contenta i molt contenta de rebre els comentaris, perquè al final escriure és una cosa molt solitària i estaré encantada de poder-ne parlar. Gràcies, Elia. Bona nit. Gràcies.

Juliana de Muhammad, Rasul Allah. Salalau alaikum.