Busquem or a l'Àfrica amb Èlia Borràs

Un cop al mes ens agrada viatjar a l'Àfrica amb algú que en sap molt. L'última vegada la nostra col·laboradora, l'Èlia Borràs, la vam enxampar a l'aeroport, que anava cap allà, i avui resulta que la tenim aquí. L'Èlia Borràs.

Perquè avui ha presentat el llibre Rostres de la Terra Vermella, que és una demostració de tot el que coneix el continent africà i d'aquell tipus d'històries que ens agrada portar aquí al Catalunya Nit. Ens anem endinsant amb aquesta música a l'Àfrica, més concretament a la zona del Sahel. Aquesta música és del músic malià ballaquer Sisoko, amb la seva cora, un instrument típic a l'Àfrica Occidental. Elia Borràs, bona nit. Bona nit, Manel. Felicitats pel llibre. Moltes gràcies. La música, eh, que com marca també territori, eh? M'encanta, m'encanta.

A mi la cora m'inspira moltíssim, és preciosa, sí, aquest és preciós. És un instrument fet amb una carbassa, recoberta en cuir, té un màstil amb 21 cordes, es toca amb les dues mans, és un. Un instrument cerimonial, a mi sentir-la m'inspira, m'ha acompanyat en tot el llibre, cada capítol hi ha aquesta música de fons i així també la podeu descobrir perquè espero que també us agradi molt. Ens encanta.

O sigui que estem triplicant el número de cordes d'una guitarra aquí. Sí, sí, sí. Potser els oients es pregunten com és el dia a dia a l'Àfrica d'una periodista, diem l'Àfrica que és un lloc enorme, però com hi vius, com és el teu dia a dia, com has anat escrivint aquestes cròniques del llibre?

Sí, crec que és la meva pregunta estrella, me la fan molt, i com és el teu dia a dia, com és la teva rutina? Crec que hi ha gent que es pensa que cada dia és una aventura, però jo la majoria de dies soc a casa meva treballant, preparant les cròniques, fent producció, a la taula, pensant què vull fer. Per exemple, el llibre, cada capítol hi ha una persona que és la persona protagonista. I aquí la feina no és només escriure, sinó és accedir, que t'obrin les portes. Crec que els periodistes això ho entendran molt bé, que amb lo difícil que és accedir a certes fonts a vegades. I em va passar, per exemple, que hi ha un capítol que passa en una mina d'or artesanal i el repte per mi no era escriure, era arribar fins allà sense aixecar sospites i poder veure de primera mà com s'estreu l'or de la terra de manera artesanal. Llavors, un cop ho vaig aconseguir, després, evidentment, em va tocar seure'm, escriure, l'or representa el 80% del PIB de l'or, perdó, del PIB de l'economia de Burkina Faso, però clar, jo si et dic això, segurament no t'interessarà, necessito que hi hagi una història darrere una persona perquè tu t'interessis, perquè és important l'or, i com la gent el treballa, com s'ho fan per en sortir-se'n, com és viure en un lloc tan extrem com és una mina d'or artesanal, no sé si mai algú, algun oient hi ha estat, però. Jo no, jo no. No, eh? No. És un lloc amb forats a terra, ari, desert, és un lloc. Molt extrem, ho podeu llegir al llibre també perquè ho explico o per exemple, una de les més tasques aquests últims dies era trobar ous a Ouagadougou, que és la capital de Burkina Faso on no hi havia ous i jo volia fer una truita de patates i no tenia ous, llavors els meus dies dies són aquests O sigui

que pots anar a la recerca d'or o d'ous. Igual de complicat, eh? Igual de complicat.

Els ous els vaig aconseguir la mina d'or a entrar-hi també i m'agradaria que escoltéssim un fragment, un retrat sonor de què és una mina d'or. Perfecte.

Molt bé. Manel, sents aquesta aigua? Sí. Pots imaginar el que és en una mida d'or?

Clar, no sé si és que passa un riu per allà o es necessita per anar netejant la pedra o què és això?

Molt bé, exactament, es necessita per netejar perquè extreuen les pedres de la terra, aquesta pedra es converteix en una farina i aquesta farina a l'interior barrejada amb la sorra és on hi ha l'or. Llavors, aquesta aigua que hem pogut sentir, la torno a posar un moment, perdona, ara aquí estem parlant, Era una mica abans, però hem sentit l'aigua. Sí, clarament, sí, sí. És com netegen una mena de valleta que és on l'or queda incrustat. O sigui, sembla una cuina i és una mina d'or.

Ostres, vas sortir amb les butxaques plenes o què? O només mirar, gravar l'àudio i. Bueno, l'havia de marxar sense

aixecar sospites. És veritat, això ho has dit al principi. Exacte, vaig arribar i vaig marxar i això està al llibre, vull dir que ho explico.

Sí, expliques que almenys un milió de persones treballen al sector de les mines artesanals que s'han convertit en una font de finançament per als grups armats, un lloc on blanquejar els diners i un espai de reclutament de joves. I això és el que trobes també dintre d'una mina d'or.

És diner fàcil. És diner fàcil. És molt arriscat. Fàcil vull dir que és ràpid. Però és molt arriscat entrar en una mina a 100 metres sota terra i sortir-ne viu. És una feina molt dura.

Rostres de la Terra Vermella és un mosaic d'històries i persones que tu has conegut, Elia. Per què Burkina Faso?

Doncs quan em van proposar d'escriure el llibre, clar, vaig dir, jo el que conec és Burkina Faso. És el que puc accedir a les persones, a les històries. Sempre ho dic, i ho torno a dir, Àfrica són 55 països i per mi era important parlar-ne d'un perquè en Madagascar no té res a veure amb Líbia o la història d'Angola no té res a veure amb la del Txad. I per mi, com a corresponsal, és molt complicat perquè, clar, és que m'he de saber el nom de 55 països diferents, 55 presidents, el que està a Washington en sap un, Donald Trump, no? I a mi el que m'era més fàcil, i hi ha una frase a dins del llibre més, que extrec d'un autor de Mali que es diu Amadou Ampateba, que diu que per escriure ell només necessitava recordar, que és tot això que passa pel cor, i reviure-ho. I bàsicament és el que jo he fet i és el que tenia ganes de transmetre i que un cop aquí a Catalunya la gent el pogués llegir i sentir i viure el que jo he viscut a través d'aquestes històries humanes. I també, per altra banda, perquè és que era el que tenia més accessible, he construït una xarxa de gent, de confiança, i això vol molt de temps. Per exemple, hi ha un capítol amb un arquitecte, que és un dels millors arquitectes del món, que ell va agafar confiança en mi i ha accedit, que jo accedís a la seva vida privada, Perquè cada cop que em trucava sentia la cabra del meu veí i sempre em deia, Clar, Clar, és que tu estàs a Burkina. I li deia, sí, sí, jo estic a Burkina.

O sigui que els agraïments del llibre hi hauria d'haver la cabra, eh? Hi hauria d'haver la cabra. Hi hauria d'haver la cabra. I crec que no hi és, eh? No hi és. Hi ha agraïments, per exemple, per a Xavier Aldecoa, que et fa el pròleg del llibre, és un veterà del periodisme a l'Àfrica, i ell diu que cap periodista resisteix tants anys al cor del Sahel, aguanta la tensió de l'amenaça jihadista i les dificultats de la professió, si no és una professional de cap a peus i està feta d'una pasta especial passa que l'autora d'aquest llibre és capaç de no deixar que la por o l'horror dictin la seva mirada. Per això el llibre que tens ara mateix a les teves mans no és una concatenació d'històries de perill o una altaveu d'històries tèrboles que serveixin per alimentar l'ego d'un periodista massa protagonista. Tu saps mantenir-te, Elia, en segon pla i que el que brillin siguin les històries. Això és el que diu el Xavier Aldecoa.

Gràcies a Xavier Aldecó per aquest prola, que realment és emocionant. I em sembla, Clau, que els periodistes no som al centre de la història, però jo aquí sí que he hagut de posar-me una mica a l'interior, posar-me dins el servei de les històries, perquè sentia que feia de pont en molts casos. Ha sigut la meva manera d'implicar-me en el llibre, a part que l'he escrit, però hi surts i pots llegir l'Èlia dins del llibre, però crec que el periodisme has de ser el lloc, has d'anar-hi, has de viure allà, has de pagar la llum, l'aigua, la corrent. Jo faig tai chi, he fet yoga, he fet classes de ball, ho veureu si ho llegiu. M'he mogut anar a l'autobús, m'ha punxat la roda del cotxe, l'he hagut d'arreglar a mig del carrer. He entès com funcionen certes coses i a més el periodisme és espectacular perquè al matí pots estar parlant amb un alt funcionari. I a la tarda amb un estudiant de llengües germàniques o amb un militar. Llavors, per explicar un lloc, crec que l'has de viure i, a més, l'Àfrica no la pots explicar des de lluny. Llavors, per mi és essencial tenir aquestes històries humanes i estic molt agraïda que m'ho hagin compartit, també. Tens la sensació que has aguantat molta pressió? Sí, sí, sí, sí, és una pressió, és estallar, fa quatre anys que hi va haver un cop d'estat, encara hi ha el grup de militars que van arribar, llavors la pressió hi és, s'ha d'aguantar, però som periodistes i és la nostra feina. Tenim un altre retrat sonor, eh? Som-hi, a veure. Molt bé, sents aquest ritme i de tant en tant sona un xiulet, que no l'hem sentit abans, i aquests càntics, molt bé. Això ho vaig gravar jo mateixa. És aquest ritme com que hi vas entrant, eh? Tunturun, tunturun, i és una cerimònia, és un ritual. És un ritual del grup de la Cofradia de Dos Os, que són uns caçadors, que em van obrir les portes perquè jo pogués veure i participar d'aquesta cerimònia. En què vaig poder veure de primera mà el que era la religió tradicional africana, aquella que existia abans que arribés el cristianisme o l'islam. Llavors, per exemple, aquest retrat sonor que hem sentit, aquest moment en què jo ho gravo, se senten uns xiulets, que els xiulets, bàsicament, són l'eina essencial per no perdre's enmig del bosc, perquè són caçadors, llavors. Aquí tenen com una butxaca gairebé màgica, perquè van traient els xiulets d'aquí a l'interior de la butxaca i de cop comencen a xiular. I és una mena de dansa, cant, xiulet, en què bàsicament estan recordant qui són, d'on venen, què fan, i estan demanant als ancestres, que són els seus morts, que els ajudin amb les collites, amb la caça i amb la salut.

Costa molt vendre històries de l'Àfrica, és a dir, que aquí te les comprin?

Costa de vendre històries perquè a vegades no interessen aquí o sembla que no interessin perquè a vegades és difícil. Quan estàs allà com a corresponsal, veus una cosa i dius "Ostres, això és molt interessant, però aquí no interessa i això és periodisme local". Però després, quan ets corresponsal, has de tenir una imatge molt més àmplia, molt més gran, però a mi hi ha un exemple que realment em va xocar molt, que hi havia una època, quan hi va haver la dana al País Valencià, feia pocs mesos hi havia hagut una dana a Líbia, que Líbia, o sigui, està com en una línia recta, només el separa el mar Mediterrani. Però en aquell moment també ja estava veient l'huracà Milton als Estats Units i jo veia les notícies i els informatius i només vèiem l'huracà Milton i pensava, l'huracà Milton s'ha d'informar. Però és que ens queda molt més a prop del que està passant a Líbia, ens queda, si pleguéssim el mapa es tocarien. Llavors, per mi, és intentar això, acostar l'Àfrica, el continent d'Àfrica, d'alguna manera, no només perquè és interessant, sinó perquè ens toca de molt a prop.

Sí, sí, el tenim O sigui, Àfrica comença aquí al costat, això està clar.

Sí, ho sabem, vull dir, ens afecta el gas d'Algèria, el petroli de Nigèria, tenim el tema de la migració, que és un tema que, o sigui, n'hem parlat, fa mesos que en parlem, no parem de parlar, d'on venen aquesta gent, qui són, quina música escolten, què els agrada, entendrien més coses si sabéssim tot això, no?, i els humanitzéssim.

Doncs una manera és amb aquest Rostres de la Terra Vermella d'Èlia Borràs que has presentat avui i l'altra manera també és anar recuperant-te aquí al Catalunya Nit, els àudios que pengem a la nostra pàgina web perquè buscar les cròniques que ens explica cada mes l'Èlia Borràs és un luxe. No sé si vols acabar amb alguna curiositat.

Acabarem amb una curiositat i una sorpresa, Manel. Jo no sabia com començar el llibre. I vaig anar a la biblioteca d'un visca de Serrià de Ter i vaig trobar-ne un que es diu Rússia, l'escenari més gran del món, i la història d'aquella dona gran, que és el primer capítol, em va inspirar per dir, jo vull fer això, jo vull fer un llibre com el de Manel, m'ha agradat molt, i et volia fer la sorpresa en directe de dir-te, també hauries de sortir els crèdits, em falten dos crèdits, ja m'ho has dit, coneix la teva inspiració. I la cabra. I la cabra, no ens han oblidat.

Doncs mira, aquesta última m'ha sorprès. Gràcies, Elia. D'aquí un mes hi tornem. Molt bé, ens veiem d'aquí un mes. Ves a saber des d'on. Exacte, ja suposo que des de Burkina Faso, però ves a saber. Gràcies. Gràcies.