Calaix Masterclass - Becerra: "No hi ha diners per construir les 750.000 vivendes

A Catalunya hi ha quasi 4 milions d'habitatges familiars de tots. 418.612 són cases que actualment estan buides i aproximadament un altre mig milió de cases són segones residències. El 69% dels habitatges principals a Catalunya són de propietat i només un 23% es destinat al lloguer. Són aproximadament. Unes 700.000 les cases que eslloguen actualment al país i el preu mitjà se situa al voltant dels 861 euros al mes. L'habitatge, com sabeu, és un dels temes més d'actualitat avui en dia. Accedir a tenir-ne, les condicions dels llogaters per no ser desnonats encara que paguin tots els mesos i quines han de ser les mesures que poden garantir una millora en aquest aspecte són objecte de conversa aquests dies. I també, gairebé, han provocat unes eleccions, com sabeu, a Espanya. Avui en parlarem amb Santiago Niño Becerra. Santiago Niño Becerra, què tal, com estàs? Què tal, què tal, Xanzal? Bé, bé, molt bé. Molt bé, de seguida comentarem el tema dels habitatges, parlarem de l'economia, però què et sembla aquestes eleccions que amb tu no havíem comentat? Anem a eleccions, què et sembla? Bé, sota el meu punt de vista,

la mesura que ha pres el president del govern de convocar eleccions, per mi ha sigut magistral. Per tres raons, fonamentalment. Magistral, eh, dius, magistral. Magistral, sí, sí, de manual, de manual. En primer lloc, per la vivenda. La vivenda ha esclatat i és una bomba. És a dir, durant 70 anys les coses s'han fet com s'han fet, han portat els problemes que han portat i ara ja ha esclatat. És a dir, aquesta situació de la vivenda ja era insostenible. Bueno, doncs ara hi haurà eleccions i el govern que vingui després s'ho trobarà. Si hagués esperat més, el problema, ell i el seu govern, és a dir, hagués sigut més gros. Primera raó. Segona raó. A l'informe que ha presentat el FMI el dia 13, és a dir, ahir, ja parla d'un, que ja ho parlava en el d'abril, però ahir ho va confirmar, un enlentiment brutal del creixement econòmic. No només a Espanya, a tot arreu, a uns llocs més que a un altre, però a Espanya, tenint en compte el dèficit que tenim, etc. L'economia serà un problema realment importantíssim en els propers anys. Una altra vegada, el pròxim govern que vingui s'ho trobarà. I en tercer lloc, sota el meu punt de vista.

L'antiment, eh? L'antiment, al fons, és una etapa internacional. I el tercer punt, què és?

I el tercer punt no és econòmic, en principi, és de geoestratègia mundial, que és ceuta. És a dir, la situació de ceutes, bueno, ja ha arribat on ha arribat. Els Estats Units han escollit el Marroc com a soci estratègic de l'Atlàntic Central, i als Estats Units li interessa que el Marroc sigui un conjunt complert i, evidentment, Ceuta juga una part important d'aquesta estratègia. És a dir, Ceuta, sota el meu punt de vista, està perduda. No és perquè Espanya vulgui o no vulgui, és perquè els Estats Units. Si no li ha dit ja, li diré a Espanya, bueno Espanya, vés pensando en este. Que això no vol dir que sigui demà passat. Però a mi aquest viatge que ha fet el Felip VI a Ceuta, m'ha recordat el viatge que va fer Gorbachev a Cuba, a l'any 89, que va anar a acomiadar-se i va dir, bueno, adiós. Esto se acaba. És a dir, jo, quan vas llegir a això,

m'ha vingut al cap. Però bueno, aquesta tercera raó no és econòmica. Parlem d'economia en revolució, parlem de l'habitatge. La dada que tenia també és que en una agència catalana d'habitatge hi ha 25.000 vivendes buides. Llavors, tenim un problema. Tu assenyales que la falta d'oferta de lloguer i compra, salaris insuficients. Aquest és un còctel explosiu, ja hem vist que aquest còctel explosiu ha sortit a la societat. I clar, quina solució hi trobes, Santiago? Perquè tenim gent jove que no pot accedir a l'habitatge perquè hi ha uns preus desorbitats, gent gran que no pot pagar segons quins lloguers. Hem vist tot el que ha passat. Què en diries?

Què ens passa amb l'habitatge? Com ho solucionem? S'han de prendre decisions, Chantal. A veure, parlant de Catalunya en concret, D'aquestes 25.443 vivendes buides que tenen grans tenidors, grans tenidors vull dir bancs, fons d'inversió, etc., etc., el 37% serien habitables ja. Ja vol dir ja, ja. El 17% necessiten rehabilitació, és a dir, s'han de posar diners damunt de la taula, i el 12% estan ocupades. Clar, em diràs, però 26.000 vivendes no resolen el problema de la Vicència Catalunya, evidentment no, però és mitigar-lo, es pot mitigar. Recordem que el president Illa va dir, quan va prendre possessió, que en el seu mandat es construirien, apareixerien, es crearien 50.000 vivendes. Jo crec que s'han de prendre decisions, inversió, legislació, però no només dos decrets que a veure com queden al final, amb això no es resol els dos problemes que tenen la vivenda a Catalunya i a Espanya, que tu els has dit fa un moment, en primer lloc la falta d'oferta i en segon lloc, salaris insuficients per pagar els lloguers d'oferta, de l'oferta de lloguers que ara hi ha vigents. Llavors, clar, és una situació explosiva.

Falta d'oferta, salaris insuficients, i he vist que recuperes tu una frase, Santiago, aquest dia a la xarxa. Que diu de José Luis Arrece, que va ser ministre de l'habitatge, atenció, entre el 1947 i el 1960, i diu, no queremos una España de proletarios, sinó de propietarios. Dius que en part aquell desig s'ha complert, fins quin punt l'economia espanyola s'ha construït al voltant de la propietat immobiliària, perquè veiem que no està ben distribuïda la propietat d'habitatges a Espanya.

Bueno, el franquisme ja va escollir per la propietat bàsicament per dues raons. En primer lloc, perquè un propietari, una persona que se sent propietària, és més dòcil, és a dir, reivindica menys, vaja, en una paraula, perquè se sent que allò és seu i ho defensarà. I, en segon lloc, perquè, evidentment, dona més negoci, banca, temes financers, etcètera, etcètera, una venda que no una propietat, un lloguer, perdó. Però és que aquesta política, que en el franquisme ho podia entendre, s'ha de tenir en compte, per exemple, que el franquisme, Chantal va construir moltíssima vivenda de protecció oficial, moltíssima, eh?, A Espanya s'han construït en aquests anys 6,5 milions de vivendes de producció oficial. El problema és que el 92-93% d'aquestes vivendes estaven orientades a la venda i amb un període de protecció molt baix, 15 o 20 anys. I passat el qual, i unes carencies passaven al mercat lliure, és a dir, especulatiu. Llavors, jo torno a dir, durant el franquisme puc entendre, no acceptar, però puc entendre aquesta política. El que passa és que el que no puc entendre és que durant tots els governs democràtics s'hagi defensat la mateixa estratègia. És a dir, Països Baixos, Àustria, són països que des de la Segona Guerra Mundial, Àustria l'ha fet inclús abans, però des de la Segona Guerra Mundial han apostat per la vivenda social de lliure.

Escoltàvem a l'inici una història del programa d'una parella que no es pot separar, perquè no pot pagar pisos per separat. Això és una realitat que està passant, hi ha gent que no se separa perquè no pot tenir una vivenda. I un jove ara t'estava calculant un pis, a Espanya, de 80 metres quadrats oients, ens costa aproximadament 234.000 euros. Això segons les dades que tinc aquí. Llavors, si aquesta persona, posem que aquest jove cobra aproximadament 1.500 nets al mes i vol comprar un pis de 230.000, necessitaria primer una entrada d'uns 46.000, després venen els impostos, 23.000, 69.000 d'estalvis, la hipoteca li surt a 775 euros. Això representa el 50% del sou. Això és un problema que li passa a molta gent, Santiago. I després passa el que passa.

Sí, per afrontar, perquè clar, un banc, és a dir, totes aquestes dades que tu has esforçat són absolutament correctes, però és que ara ve el puntu i a parte. És a dir, a veure, primer, el jove ha de tenir estalviat el 20% més els impostos, del valor de la vivenda perquè el banc, com a màxim, li donarà el 80% del preu en forma de crèdit bibliotecari. Si li dona, perquè ara els bancs estan posant una sèrie de requeriments bestials per donar-te un crèdit bibliotecari. Però el problema comença abans, estalviar aquest 20% més els impostos. Clar, amb el salari mig o el salari més freqüent d'un jove és realment molt difícil, per això aquests dos decrets, que no es van aprovar, i ara veurem si la Diputació Permanent del Congrés els aprova o no, o què passa, s'ha creat aquest programa de tu casa que es dotarà, em sembla que són 5.000 milions, no estic segur, per donar un crèdit a un interés del 0% als joves per poder accedir a aquest 20%. Suposant que funcioni aquest sistema, llavors el jove tindrà dos crèdits. Un crèdit per al 20% i un altre crèdit per al 80% si el banc li dona. Amb els salaris actuals jo no ho veig tan bé.

T'he de dir una dada que ha fet la meva intel·ligència artificial i et vull dir què ha passat en 26 anys. L'habitatge s'ha encarit, atenció, un 200%, els salaris han augmentat només un 75% i aquest titular m'agrada molt. Abans calien uns 5 anys de salari brut íntegre per pagar-te un pis. Ara només, ara més de 8. Per tant, què passa? Que avui a un jove li costa molt més comprar-se un pis que quan jo tenia 20 anys.

Evidentment. De totes maneres, Chantal, aquí s'han de contemplar diverses coses. Primera, fa 20 anys l'especulació era molt més baixa que ara. L'especulació amb la vivenda, em refereixo. En segon lloc, una cosa que es diu lloguer turístic, pisos d'alquiler turístico, no existia. Amb la qual cosa l'oferta que està detraient la vivenda turística no es detreia. I en segon lloc, els expatriados, és a dir, aquests treballadors que estan treballant aquí amb tots els papers en regla, etcètera, etcètera, més la immigració, era molt més baixa, amb la qual cosa l'oferta, malgrat que oferta i demanda a Espanya mai han estat equilibrades, l'oferta estava molt més en línia amb la demanda. Ara no, amb la qual cosa, clar, evidentment és un problema d'oferta i demanda més de salaris baixos.

Per acabar aquest tema, la crisi de l'habitatge em diries que és una crisi de preus, que és una crisi d'oferta o una crisi de salaris?

Jo diria que és una crisi de model. De model. Torno a dir, el franquisme, el senyor Arrece i tot el govern d'aquella època va decidir una política de vivenda, un model de vivenda. I durant 70 anys no ha variat. A més, s'ha complicat amb el que dèiem abans, el lloguer turístic, gent de fora que està treballant aquí a Espanya, immigració, etc. amb la qual cosa, clar, és que no arribem. És un problema de model. El que passa. El gran problema és que donar-li la volta a això és molt complicat bàsicament per dues raons. El Banc d'Espanya periòdicament publica un informe que va actualitzant i la darrera actualització, que si no recordo malament va ser el juny d'aquest any, parlava que a Espanya es necessiten ja 750.000 vivendes. Llavors no hi ha diners per fabricar aquestes 750.000 vivendes.

I avui amb el Santiago Niño Becerra vull parlar també d'un altre tema d'actualitat. La intel·ligència artificial i els impostos. Fa anys que sentim que la IA no destruirà llocs de feina, sinó que els transforma. Això és així. Com podem saber si la intel·ligència artificial està creant més ocupació que la destrueix? Ens preguntem. I tu dius que planteges una contradicció. Si aquesta tecnologia pot destruir ocupació, potser hauria de contribuir fiscalment, és una idea de Bill Gates, a compensar-nos les conseqüències. Què vols dir amb això? Si una empresa produeix el mateix amb menys treballadors qui rep aquest benefici econòmic, s'ha de pagar impostos per als agents de. És una pregunta una mica surrealista, eh? Aquests agents d'allà, que allà treballen, han de pagar impostos també, clar. Què hem de fer amb això?

Bueno, a veure, sí, aquesta idea la va introduir en una entrevista a la CNN el senyor Bill Gates fa un parell de setmanes i té dues potes. En primer lloc, és les persones que substitueix la IA, els agents de IA. És a dir, una feina que abans feia una, dos, tres, quatre, cinc persones, aquestes persones fora, i ara ho fa un agent de IA. Primera pota. La segona pota és l'increment de productivitat que pot aconseguir una empresa que utilitza un o diversos agents de IA. Que li surt, evidentment, molt més barata que tenir persones. Productivitat que o bé li pot suposar una reducció de costos o bé, o les dues coses, un increment de beneficis. Llavors, el senyor Vilgueix plantejava que aquestes dues coses, les persones substituïdes i els més grans beneficis obtenguts, haurien de pagar impostos.

Recordem una cosa, ja, a França fa molts anys es va parlar d'una possible taxa robot, fa el 1984, 40 anys després, no sé si té sentit plantejar un impost sobre la IA, un impost robot IA, per què no, no?

Bueno, sí, a França, el senyor Mugua, que llavors era ministre, va plantejar aquesta taxa i, evidentment, tota la patronal francesa, se li va tirar a sobre dient que això era una bestiesa. Perquè si una empresa robotitzava, llavors no hi havia IA, eren robots, el típic robot que hem conegut fins ara, que fa soldadures, etc. Si una empresa robotitzava era per reduir costos, llavors si reduïa costos i tenia de pagar impostos, aquest benefici no el tenia. Aquesta tasa robot, evidentment, va desaparèixer i no es va aplicar. Jo veig que té en comú aquesta idea que la IA paga impostos, té coses en comú, i l'impost aquest de la tassa robot de França. Però hi ha diferències molt importants.

És veritat que una empresa, pels seus treballadors, paga impostos. Si tu i els teus treballadors, perquè ara cada cop més, hi ha empreses que tenen de treballadors agents d'intel·ligència artificial que fan tasques. Jo crec que ens hem de començar a plantejar que també paguin uns certs impostos, no sé si els mateixos, però uns certs sí.

Sí, però jo torno a dir, Chantal, la gran pregunta és si l'empresa té raó quan diu que ella introdueix en el seu moment el robot i ara la IA, per reduir costos i ser més competitiva. Anant per aquesta via, jo podria estar d'acord en que la IA, els agents de IA paguessin impostos si ho fessin totes les empreses a tot el món. Perquè clar, si tu resulta que a França poses una taxa sobre la IA, seria molt complicat dissenyar-la. Però bueno, imaginem que sí, que la dissenyes. A França sí i a Suècia no, doncs ja em diràs.

Clar, clar, s'ha d'igualar, vols dir que ha de ser una taxa mundial i regular tot això encara ens queda molts anys, però sempre en revolució pensem en el món de demà i encara queda molts anys, però passarà, és que se'n parlarà. I és que l'altre dia un amic em deia, jo tinc una empresa de cinc treballadors i tres que són agents d'IA. Per tant, si hi ha tres treballadors que són agents d'IA, ens haurem de començar a plantejar què fem amb això. Bé, com sempre, què curs hem fet avui? Ja s'ha acabat? Una abraçada a Santiago Nillo Becerra.

Perfecte. Chantal, gràcies. Bona nit.