Camí de Sant Jaume: "Em va canviar la vida: em vaig fer monja" (2)

Illes de Pau Avui

tornem a l'Illa de Pau del Camí de Sant Jaume. Recordeu? Reprenem la conversa amb la Conxita, de 56 anys, a qui ja coneixeu. La setmana passada ens va explicar què s'hi havia trobat, el camí, les quatre vegades que l'ha fet. Però avui, en aquest segon capítol, sabrem per què a ella el Camí de Sant Jaume li va canviar la vida. I com va ser. Reprenem el fil. La Conxita i la nostra companya, Judit Perpinyà, estaven parlant per quins motius la gent se'n va fer el camí i com és la convivència en el dia a dia.

Pot ser curiositat, pot ser que una recerca existencial, pot ser que passi un moment de la teva vida que tens dubtes, que busques alguna cosa, que estàs inquiet, o pot ser simplement això, que t'agradi caminar o que t'agradi. Hi ha mil raons. I els que van a missa, doncs mira, els veus que van a missa, i a vegades hi ha peregrins que no van a missa, normalment a casa seva i van allà, perquè hi ha una cosa que també se't desperta, que és una obertura a la dimensió sagrada de l'existència. No dic religiosa, eh? La nostra vida deixem de banda les carences de cadascú, però és sagrada. De fet, els drets humans ho reconeixen, que la vida humana té una dignitat important.

Que yo había mal visto.

Per tant, jo crec que fins i tot jo, la major part de peregrins que he conegut, si anaves a dormir a un lloc que feien la bendición del peregrino, agnòstics, no creients, ateus, musulmans, el que fos, tothom anava a la bendición del peregrino. Jo crec, vaja, no he tingut mai la sensació que en el camí de Sant Jaume les raons ideològiques, esportives, personals, etc., que fos alguna cosa que causés divisió entre els peregrins. El que pot causar malestar és que algú es comporti com un desgraciat o que algú no sigui correcte amb la gent.

I tothom té les mateixes necessitats que tu. Fer una dutxa, que algú li somrigui, un vas d'aigua, menjar, necessites rentar la roba, descansar, un llit si tens la sort. Vull dir que la resta és com una mica accessori, no?

Per la gent que hi va més aviat per mirar cap a dintre, per estar hores sol amb els seus pensaments, que busca potser una mica de pau per prendre decisions, ¿no hi ha el risc que les decisions que es puguin prendre en el camí de Sant Jaume puguin ser fruit d'un empat d'endorfines, si vas cap amunt, o de cansament extrem si vas cap avall? ¿No poden ser reuixades? El primer any no prenguis decisions.

Perquè t'equivocaràs, perquè això, perquè. De cop i volta potser has tingut per primera vegada contacte amb el teu jo més profund i potser no hi estàs acostumat. És allò d'estoy encantado de conocerme, però necessito una mica més de temps, saps? I, per tant, sí, no, no, mai a la vida recomanaria a ningú prendre una decisió al mes següent de fer el camí de Sant Jaume, mai. Demanaria, escolta, doncs pren-te una mica més del calma. Jo m'ha passat això, doncs mira, després vaig tornar a fer el camí perquè vaig pensar, escolta, mira, això ara és una mica gros, anem a veure amb una mica més de calma. Per tant, jo penso que el camí va molt bé per la interioritat. De fet, jo vaig descobrir com relacionar-me amb el meu jo més profund i amb el més autèntic de mi mateixa en el camí.

Jo no havia tingut experiència a mi mateixa abans del camí, Havia conegut el silenci una vegada per casualitat, caminant per la muntanya, però no havia tingut experiència de poder ser autèntica realment al 100% amb mi, perquè clar, el camí, com estàs, no pots fingir. Una de les coses que et passarà en tardor d'hora és que no pots fer comèdia. Conxita, ¿quantes vegades l'has fet, tu, el camí de Sant Jaume? Sense. Mira, la primera va ser de Roncesvalles, l'any 99, la segona va ser l'any 2000, des de Ripollet, que era on vivia llavors, La tercera jo crec que va ser el 2001, des del febrero. Després el vaig fer a trossos des de Montserrat. Però aquell cop ja vaig arribar, com es diu, a Carrion de los Condes i vaig dir, però què estàs fent? Perquè feia servir una mica el camí de Santiago, me n'adonava, com a oràculo de los dioses, saps, allò que vols que te diga la Buenaventura, i vas allà, escolta, mira, tinc un dubte, me'l vas a resoldre. I vaig pensar, escolta, no, no cal.

I was choking in the crowd, building my brain up in the cloud, falling like ashes to the ground, hoping my feelings, they would dry.

Si fer el camí de Sant Jaume et va canviar la vida, potser primer ens hauries d'explicar qui eres tu abans de fer el camí.

Jo soc la mateixa persona que vivia a Santa Coloma de Gramenet quan vaig néixer, etcètera, etcètera, però el que feia, que no és el mateix que el que soc, el que feia llavors era profe d'institut, profe de químiques a l'institut, al centre del rendiment esportiu a Sant Cugat, que és una de les experiències més xules que he tingut a la vida. Als 17 anys m'havia fet una mena de decàleg de que jo de gran volia tenir una casa, volia tenir una feina, volia tenir un company, volia tenir un pis, etcètera, etcètera, volia tenir canalla. I llavors jo vaig fer aquesta llista i em vaig anar marcant. I clar, als 25 anys em vaig adonar que, ostres, ja ho tinc tot, i ara què faig? I llavors vaig començar a buscar. I jo crec que el camí va ser, en el fons, una expressió d'aquesta cerca existencial de quin és el meu lloc a l'univers, que jo crec que això és una cosa que tothom s'ha de plantejar un dia o un altre i a la qual potser no es troba mai resposta, no ho sé.

Però la persona que era jo, o el que feia en aquell moment, era això, treballava amb adolescents, feia voluntariat amb gent gran, i era la mar de feliç fent muntanya amb els meus amics, la meva família, etcètera, etcètera. Doncs això és el que feia abans de fer el camí, tenia 29 anys. I per què el camí et va canviar la vida? El que més em va canviar era una cosa que apuntava una mica, que és que jo no havia sabut mai, o no sabia que existia, per dir-ho d'alguna manera, saps? Potser sonarà una mica extravagant, però jo havia conegut. La conxita més superficial que viu de la manera superficial amb això, amb el que fa cadascú, la seva feina i tal i qual, i estimant i disfrutant de la vida i tot plegat, però no havia descobert que hi havia una altra persona més profunda. A vegades saps quan un té una intuïció que no saps d'on ve. Jo he arribat a la conclusió que aquesta intuïció que no saps com ve ni d'on ve és la teva persona més autèntica que hi ha en el fons de tu mateix. I jo crec que vaig aprendre en el camí a Sant Jaume la cosa més important potser que vaig aprendre i que havia après una mica allà en el silenci és que existeix aquesta conxita més autèntica i que a més a més jo vull viure. En relació a aquesta conxita més autèntica. I després és que jo havia anat a un col·le de monges i vaig quedar farta de Déu i per tant vaig decidir que té un 50% de possibilitats que existeixi i al final, en el camí, vaig arribar a la conclusió. Que hi havia alguna cosa més en la realitat a la qual jo li posava el nom de Déu adonant-me que en el fons de mi mateixa també hi habitava aquest Déu, vaig adonar-me que el món i les persones eren completament diferents i jo mateixa a partir d'aquell moment. I què passa en aquell

camí que fas la primera vegada, entenc, que dius,

em passa alguna cosa? La primera cosa va ser això, que jo, en una eclésia del febreiro, que hi havia entrat perquè hi havia unes que anaven a missa, i jo, bueno, doncs com sopo amb vosaltres, ja no he d'aquí faig temps i almenys aquí no plou. Doncs la primera vegada va ser això, en una eclésia vaig sentir, veia una oraneta que es donava de cops contra una finestra, mira, ets tu, i vaig pensar, t'has passat la vida donant cops perquè no volies creure en Déu, i en aquell moment vaig pensar, mira, ets com l'oraneta, i és molt difícil posar paraules, aquesta mena de joia que em va canviar per dins i que em va fer veure la realitat diferent, però el primer que vaig pensar és, sí, sí, Déu existeix, i vaig començar a buscar una mica més en aquesta direcció.

I vaig començar, doncs, quin déu, clar, el del cristianisme me n'havia apartat per alguna raó, doncs, potser busco altres i em vaig acostar a l'islam, em vaig acostar al budisme. Però no m'acabava de convèncer i vaig pensar, escolta, mira, ets filla d'una tradició, torna a la teva tradició a veure si pots donar

resposta a aquesta mena d'inquietud. ¿I aquest déu del cristianisme no t'agradava gens en aquell moment?

No. No, no, la història era. Jo era filla d'uns pares creients. Havia crescut fins als 7 anys a Santa Coloma de Gramenet. Allà hi havia cristians que s'ajudaven els uns als altres. Hi havia la parròquia al Raval. Però després vaig anar a un col·le de monges que em va resultar horrorós. I que Déu era un senyor que vivia al cel i si no et portaves bé et castigaves i portaves bé, llavors aniries al cel i no sé què. I jo vaig arribar a la conclusió que això, preferia no viure així, que si aquest Déu que et castiga existia, no podia fer res. I com era el 50% de possibilitats, doncs vaig decidir, escolta'm, jo vull fer el que em doni la gana. I aquest déu a mi no m'agrada i per tant vaig deixar-ho córrer durant 15 anys. Per tant, sí que havia anat a missa molt de temps. Les meves arrels profundes de petit eren cristianes, però després a l'adolescència vaig dir, mira, no, hasta aquí hemos llegado.

I aquell dia de l'oraneta vas decidir que creuries en Déu i que a més a més et faries monja?

No, de fet jo no vaig decidir que creuria en Déu. Jo vaig acceptar, escolta, mira, és que hi ha alguna cosa en el fons de tu que et fa creure que Déu existeix i que el pots veure en els altres i que el pots veure al teu voltant. Per tant, no va ser una decisió, va ser. Doncs mira, ho accepto, ja em rendeixo de tan barallar-me i llavors mira, me rindo. I lo de fer-me monja va venir després, perquè jo anava a estudiar Història. A Montserrat, a un monestir, i llavors un bon dia vaig sentir que havia de ser monja. I vaig pensar, mira, el de creure en Déu ja és prou complex d'assumir racionalment, això de ser monja ja, doncs mira, les endorfines, o jo què sé, saps això que acabàvem de parlar? I vaig pensar, hauries d'anar al psiquiatre perquè alguna cosa, clar, se t'ha remogut. I llavors en aquell moment no vaig saber la manera ni vaig. Voler pagar ningú i tal i qual, i vaig pensar, mira, saps què? Durant un any no t'acostis a cap iglésia per veure si és que t'ha donat un flaix així per l'emoció del camí de Santiago i tal i qual, per tant, prudència, però també escoltar aquestes crides profundes que a vegades ens porten pel camí de la vida veritable. I llavors el que va passar és això, que vaig tornar a fer el camí i llavors en els Montnegros, després d'aquest moment de pensar, estàs a punt de perdre la raó, doncs vaig sentir, sí, sí, jo vull seguir aquest camí. Llavors va començar tot un camí de discerniment, etcètera, etcètera, fins que vaig entrar al monestir de Sant Benet i fins que vaig començar aquest camí de monja.

L'amore che non si sceglie, non si lascia cadere, mio caro amico, conta la gravità graziosa, la grazia è grossa.

En aquest any que havies acabat de fer el camí i que et plantejaves de ser monja, t'hi vas barallar molt amb Déu? Bueno, de fet, la nostra relació ha millorat,

però cadascú té les relacions una mica. La meva manera de relacionar-me amb Déu és dir-li A vegades li dic, escolta, però és que ja està bé. Algú em va ajudar a entendre que això també podia ser una manera de pregar. De fet, els Salms estan plens de. Els Salms és un llibre que hi ha a la Bíblia que està ple de gent que es queixa, diu, escolta, ja està bé, mira què em passa, pobre de mi, no sé què. Per tant, em vaig barallar més amb mi mateixa, jo crec, perquè jo volia tenir fills. I a més, fer de profe a mi m'encantava. I llavors no era el meu plan. A mi m'agradava molt la vida que portava, m'entens? Tenia el meu pis, poder disposar de la meva vida. Vull dir que no entrava dintre els meus plans. Jo quan vaig fer aquella llista no se m'havia acudit mai ser monja.

Em permetràs que t'ho pregunti, Conxita, perquè els oients s'ho poden preguntar. En aquesta història hi ha un altre afectat en primera persona, que és la teva parella, el teu company. Ell, com ho va entomar? Ho va saber entendre?

No. No, de fet, amb aquesta persona ho havíem deixat ja. Jo vaig fer el camí en el 99, saps? Ho havíem deixat en el 98. Vull dir, estava completament lliure, doncs, per poder fer qualsevol cosa, per poder tenir altres relacions. De fet, per no ser monja, vaig intentar embolicar-me amb algun dels meus amics pobres que estaven tots perplexos dient, escolta, però que sou amics. Perquè realment jo no volia ser monja. I després amb el meu company em van parlar i ell sí que era creient quan estàvem junts i ell em va dir, diu, és que ja es veia que hi havia alguna cosa que tu volies entendre i fins i tot que, clar, estava claríssim que jo era molt beligerant contra el cristianisme, per dir-ho així, en aquell moment, però que alhora tenia una mena de. De set que ell va percebre i que jo simplement pensava no, no, això no m'encaixa. Conchita, moltes gràcies. Moltes gràcies a vosaltres. Ha sigut un privilegi poder tenir aquesta conversa amb vosaltres i que m'hagueu fet abocar totes aquestes experiències de vida i espero que puguin ajudar altres persones o que aboquin altres persones les seves. Moltíssimes gràcies de tot cor.

Fer el camí de Sant Jaume ha estat l'illa de pau de la Conxita.

Mío Cristo, piange diamante. Piange, piange diamante. Mío Cristo en diamante. Te porto, te porto siempre. Siempre, te porto siempre.

La nit dels ignorants amb Marta Romagosa.