Cançons per a nostàlgics dels 2000

Dos quarts i tres minuts de dotze moment d'estripar cançons amb la Pau. Pau, com estàs? Molt bé, contenta de ser aquí. No tant com jo. Perquè avui tenim un tema. Que ens encanta als dos. Avui crec que tenim uns dies una mica nostàlgics, no sé per què, aquesta setmana, no sé què passa, però avui en la secció d'analitzar cançons hem decidit mirar una mica cap enrere. Mirar una mica enrere, sí.

Avui fem un viatge en el temps, a que passa que no ens cal cap màquina, només tancar els ullets, una mica d'imaginació, i tornar a aquells anys en què teníem un mòbil amb politons, parlàvem pel messenger. Ostres, el messenger. Fort, eh? I ens pensàvem que els texans de cintura baixa eren una bona idea. Pista, no. No, exacte. Avui recuperem alguns himnes dels anys 2000, cançons que potser fa anys que no sentíem. Mentida que jo no les sentia, perquè jo me les segueixo posant. Encara les posem, no? Benvinguda al club. Exacte, jo crec que aquesta secció és bastant per tu i per mi, la veritat. Sí, exacte. Així que prepareu-vos per cantar i per recordar. Vinga.

Venga, comencem forts, amb els cors.

Venga, comencem forts, amb els cors. De cors. Això va ser el seu primer senzill del tercer disc, In Blue, i jo crec que va marcar un canvi bastant important. Venien d'un so bastant vinculat a una cosa més folqui, i de sobte, gràcies al productor d'aquella època, Robert John Mood Lange, van apostar per una producció, jo crec, bastant més directa. A mi em surt la paraula directa, no? Bateries marcades, estructures molt pops, diguéssim. Jo crec que l'objectiu una miqueta era petar-ho

i fer-ho sonar una mica reu. I està molt bé.

Han venit els Corts l'any passat o fa dos anys a Barcelona i no hi vaig poder anar.

Jo tinc una amiga que hi va anar i em va fer les dins molt llargues, perquè es veu que va ser bestial el concert. Jo he sigut molt fan, és veritat que ara feia molts anys que no els escoltava, però aquesta amiga, l'Alicia, em va fer tornar-hi una miqueta. I llavors, quan pensava en la meva nostàlgia de 2000, era dir que és que hi ha de ser. I han de ser, no ho podem fer. Però crec que és guai aquest tema, diguéssim, perquè fa molt latent per mi aquesta cosa de quan tu comences amb la teva cosa més naïf, de dir, va, doncs, no, amb les meves creences, amb el meu d'això, me'n sortiré, no?, i llavors de sobte, allò que parlem a vegades de la feina amb el productor, no?, també, que et diuen, eh, i per què no tires per aquest camí, no? Jo crec que The Course, al final, probablement no van perdre del tot la seva essència, sí que hi va haver un gir important, no?, A mi em segueix encantant, però perquè jo soc una popi.

I això és el que és. No, no, i orgullosa. Orgullosament popi. Evidentment, firmo.

Però sí que és curiós això, no?, com observar les evolucions que fan disc rere disc, aquelles persones que es mantenen absolutament fermes i les que fan com una evolució que pot ser volguda o que pot ser, doncs, triar-la per l'equip, també, no? Parlaves de Robert John Mood Lange, el seu productor. De fet, ell, buscant així informació, vaig veure que havia produït altres artistes, com Shania Twain. Increïble, o sigui, un altre I vaig pensar, hòstia, que té sentit, no? Perquè per mi té força similitud, escolteu-ho.

Un altre temazo de Shania Twain, que aquest estiu, per cert, el documental de Netflix, la Shania Twain, si no l'heu vist, mireu-lo, perquè és molt recomanable, molt, molt recomanable. I dos, aquest estiu va fer de talonera de Harry Styles. Què? Uau! Que vaig estar així d'anar-hi per ella, no per Harry Styles.

Quan has dit talonera dic, disculpi, Shania Twain, talonera.

I les imatges de Wembley, per exemple, amb ella, és molt divertit. Una artistassa, però vaja.

Jo reconec que feia molt de temps que no l'escoltava i quan vaig veure que compartia amb productor vaig tornar a escoltar discografia seva i és com. Tiborra i grossa, forta, increïble. I aquí, quan jo ho escoltava, recordava el que escoltava abans de The Course, sobretot per aquesta bateria supermarcada, i de nou, com aquesta estructura molt pop, l'anarsena, estrofa, pont, tornada, i això que sentim ara.

Clar, quan tu fas una cançó pop, l'estructura normalment és molt marcada, no? I sempre hi ha d'haver alguna cosa que refresqui una mica l'orella, no? I aquesta part que hem d'escoltar té una mica això, no?, de dir, vinc de fer una estrofa, un pont, una tornada, però poder-lo oir en escansa, no?, si torno a escoltar el mateix. Llavors, li giro una mica la melodia, li faig un regalet. I me'n vaig de nou cap a la tornada, no? Que bo. És guai. Jo, bueno, molt fan, molt fan de Shania Twain.

Vinga, hem començat amb els cors. De cors, vaja, Shania Twain, per on seguim? Aquest repàs nostàlgic als 2000.

Ens anem cap a un èxit dels primers anys dels 2000, també, amb Avery Levine, que va convertir una corbata, uns pantalons amples i una actitud de no vinguis amb històries en l'uniforme de tota una generació.

Tremendo. M'encanta.

Jo, quan vaig escoltar l'Abril Lavigne per primera vegada i vaig veure-la, o sigui, el que més em va sobtar que ho entes després, en realitat, és que a mi em va fer entendre que, bueno, que es podia ser cantant i sortir de l'estereotip de diva, diguéssim, no? O sigui. Poder trobar referents quan ets adolescent, perquè a mi em va agafar plena adolescència, d'artistes que no necessiten posar-se massa parafernàlies per petar-ho, per triomfar, a mi em va ajudar moltíssim.

Doncs on he d'obrir la vina? Aquesta la vaig veure al Cruilla de fa dos o tres anys. Jo no hi vaig poder anar. Dos o tres anys, sí. Que guai. Que dius, molt a favor, eh? Però la veu l'hem. L'hem perdut o què? Una mica. Igual és el context festival, eh? Que tampoc no disfrutes un concert com en altres contextos. Ai, quina llàstima, em fa pena això. Però és veritat que té aquesta veu una mica. Ja a l'època tenia una veu una mica no arrugada en el sentit d'emgrar. Sí, sí, sí. Pot tenir una veu una mica estripadeta. També era l'actitud, eh?

Exacte, anava a dir això, que potser no destaca per la seva veu, jo crec que si hi ha alguna cosa que jo destaco d'Ibri Llamin és aquesta actitud. Que jo crec que, o sigui, jo dins meu m'ho he etiquetat com una artista per transitar l'adolescència. Sí, sí, completament. Pues una persona que t'ajuda a veure que, jo què sé, que pots dir, tio, no, prou, saps? Sí, o a més la lletra és

molt divertida d'aquesta. Molt, molt. Perquè ho fas tot tan complicat, col·lega, per l'amor de Déu. Vinga, seguim el repàs als 2.000.

Va, anem amb una cançó d'aquella per abaixar les finestres del cotxe i fer quilòmetres. Ah, aquestes que t'agraden. Sí.

El Bitter Sweet Symphony també és 2000. També és màquina del temps, això. Molt fort, molt fort.

Això em va fer molta gràcia perquè no n'era conscient, no ho sabia. I és que, clar, aquesta cançó musicalment comença amb aquest arranjament de cordes que és súper reconeixible, que tu l'escoltes i dius. Però es veu, no era una melodia original de The Verbs, sinó que provenia d'una versió orquestral de The Last Time, dels Rollings, enregistrada als anys 60 per l'Andrew Oldham Orquestra. La cosa és que The Verbs en va agafar un fragment, el va repetir en bucle, i va construir-hi al damunt una cançó completament nova, amb guitarras, bateria, capes de veu i un crescendo enorme.

I aquí vam tenir una mica de drama, no? Una miqueta, una miqueta.

Tot i que havien tingut, o sigui, tenien el permís per utilitzar la gravació, va començar una batalla legal pels drets de la composició. I jo imagino que van veure que la cançó petava i és com vas. Disculpin una cosa, pico a la porta. Exacte, això ho vaig escriure jo. Exacte, no? I llavors Richard Astro, que és com el solista de The Bird, va acabar perdentant els crèdits d'autoria i els drets econòmics de la cançó que van passar a Mick Jagger i a Keith Richard. Va ser fins al 2019, més de 20 anys després, que li van tornar els drets d'autoria. O sigui que he imaginat.

El Bittersweet Symphony dels The Verbs, una nova etapa en aquest viatge que estem fent pels 2000. Sí, exacte. Seguim avançant, no? Seguim avançant.

Per això estem aquí vibrant ara mateix. Estàvem els dos sols. Potser sí que aquesta secció la fem per tu i per mi, només.

Jo crec que sí. I vaig pensar, em sembla que això al Freddy li agradarà.

Endavant amb el programa. Per descomptat. Això és el Lady, Here Me Tonight, de Mojo. I com que veníem de cançons que s'agafen d'altres cançons per escriure's, vaig pensar en aquesta, el riff aquest de guitarra, que s'ho té tota. La cançó és un sample de Super One, d'un grup disco dels anys 70 que es diu Chic, O sigui que em va semblar com molt graciós i curiós que una cançó súper representativa dels 2000 estés construïda a partir d'un tros de música dels 70. Mireu, escolteu.

Que és un altre rotllo, eh, per això, no?

Clar, de sobte és un tempo molt més desaccelerat, la melodia també és més pausada, estem anant a una cosa disco, però que veu del soul, jo crec, no? I llavors, de sobte, molts cors, no?, com més veus A veure, posa una mica. Elegància. Sí.

Elegància, deies, eh?

Elegància suprema, no? Sí, sí, sí. O sigui, és com d'aquelles per fer-me una copeta de vi mentre parles de coses interessants de la vida, no?

Completament. Tornem a l'original, no, per això? Sí. Vinga. Va, l'original no, perdó. L'original no. L'original no. Al revés. Exacte. Exacte. Deixant-la. La coneguda em diu Lisma. Jo, sí. Sí, sí, sí. A pujar, a pujar.

És curiós, eh? És a dir, quan agafes un riff i el transformes, canvies una mica el tempo, no?

És el que deies, està més accelerat, això. Sí, això està més accelerat i jo crec que també amb l'objectiu de portar-ho a discoteques, a una música més festiva. Clar, aquí, de sobte, la cançó parteix del riff de guitarra, però això. S'hi construeixen capes al damunt de sota, no? Llavors, la gran diferència també és que aquí la base és electrònica, no? Llavors, la bateria és programada, no? És com que no és un so d'una bateria natural, no? Sinó que hi ha. L'evolució dels anys, les màquines han permès que entrin a formar part de les produccions instruments que no existeixen. Llavors és guai escoltar l'original i de sobte passar aquesta i dir, què ha passat aquí? Què ha passat amb aquests 30 anys de diferència? Això.

Per això ja t'he preguntat alguna vegada, allò quan parlem de la producció, això és una mica assaig-error? És a dir, vas pujant coses, si funciona bé, les treus, l'accelero, l'accelero una mica, el freno, sí, no?

En la meva experiència, sí. Mira, jo recordo quan estava gravant el meu disc, el meu company va venir un dia a l'estudi, i quan vam marxar em va dir, esteu bojos, tio! O sigui, heu estat dues hores amb vuit compassos posant un element, traient-lo i el meu company deia no noto la diferència però clar, nosaltres sí, llavors és molt guai que vingui aquest de fora i et digui jo no noto la diferència, perquè potser tu t'estàs tornant boig amb una cosa que no té sentit. Però també hi ha una cosa imperceptible que sí que genera un imaginari, no? Llavors, que nosaltres estéssim dues hores amb aquells vuit compassos, per nosaltres estàvem generant com una cosa imperceptible, més o menys, però que sí que conduïa cap a algun lloc, no? Llavors, la producció és màgia, o sigui, és molt potent, té molta. Jo crec que és imprescindible a dia d'avui.

Em sembla que ja n'hem parlat alguna vegada, però abans que parlàvem del documental de la Shania Twain que està a Netflix, hi ha un documental dels AHA que parlen de Take On Me i llavors expliquen que el primer cop que treuen Take On Me no li fa ni cas a ningú. Llavors el tornen a treure amb alguns arranjaments diferents. És veritat que llavors és quan li posen el videoclip aquest que tots recordem. Però et sortien les dues versions i deies, ho notes diferent? Sí. Soc capaç, jo, d'identificar per què? No. Però sí, és veritat, té un aire diferent, la cançó té un aire, respecte a la primera vegada que la van treure a la segona, té un aire diferent i no és substancial, però sí hi ha alguna

cosa de diferent que han canviat. I crec que també la màgia de la producció és aquesta, que tu des de fora ho percebis però no sàpigues explicar-ho. Jo crec que és això.

Doncs vinga, avui estem recorrent els 2.000. Estem molt internacionals. Estem molt internacionals. Jo he pensat que potser podíem anar una mica cap a casa, no?

Venga, venga, tornem. Era una tarde tonta y caliente de esas que toquen mal sol la frente. Era el verano del 97 y yo me moría por verte. Mi única idea era camelarte, era llevarte a cualquier parte. Yo ese día tocaba en el bar sin nombre y ahí esperaba encontrarte. Me puse un pantaloncito estrecho, la camiseta de los conciertos. Vamos, José, le tira pa'l coche, porque esta noche nos la comemos. Y al pasar por tu calle yo estaba tú esperando en la parada del autobús, comiéndote con gracia aquel chupa-chu. ¡Qué vicio, qué vicio! No sé qué me dio por la falda.

És a dir, ara posem la tornada, que no se m'esveri ningú. Però, vull dir, són dels 2.000, perquè els estopa i aporten anyets. Molt fort. Ara, ara.

Por la raja de tu falda yo tuve un piñazo con un ceafanda. Por la raja de tu falda yo tuve un piñazo con.

Jo em visualitzo, amb això que estem escoltant

Jo em visualitzo, amb això que estem escoltant ara i el que vindrà després, saps aquests autobusos de dos pisos que hi havia? Jo jugava a bàsquet i llavors, quan anàvem, fèiem com unes colònies esportives, i jo em posava al segon pis, a primera fila, veient la carretera, amb el meu Wallman. I les meves amigues escoltant Estopa. O sigui, Estopa o l'oreja de Van Gogh. Vinga.

Con la carita en papa que llegarás con rosas Con mil rosas para mí Porque ya sabes que me encantan esas cosas Que no importa si es muy tonto o soy así Y aún me parece mentira que se escape mi vida Imaginando que vuelves a pasarte por aquí. Donde los viernes cada tarde como siempre la esperanza dice quieta quizás sí.

Quede en nostalgia o no, perquè tu tornes a fer gira amb la Maia. Sí, sí, total. Aquest també tinc entrada per anar a veure'ls.

Sí o no? I tant, i tant. Freddy, m'encanta perquè és que t'apuntes a tot. És que ja saps que la música en directe. No, no, total. Jo l'oreja ho vaig tornar a escoltar ara fa un parell d'anys o així. Tornavem de treballar a França amb el meu company i saps allò que fa molt de temps que escoltes les mateixes llistes de reproducció, no sé què tal. Li vaig dir al meu company, tu, avui tries tu. I em diu, escoltem l'oreja de Van Gogh i jo, com? N'estàs segur? S'ha convertit en la nostra banda sonora de viatge. És la banda sonora de parella, eh? Bueno, quan tenim un viatge a carretera i manta, l'oreja. Llavors cantem desgallitats, saps? Com s'ha de cantar. Perdó, però aquests himnes dels 2000 són per cantar desgallitats

al cotxe. Absolutament. I encara algun altre, no?, dels 2000, algun himne.

Sí, jo crec que això és. Evidentment molt nostre.

A més, el sopa de cabra, que tu ja has actuat amb el sopa de cabra.

Sí, perquè estic sempre eternament agraïda a la Bet per donar-me aquesta oportunitat, que vaig fer-li de substitut a la gira de l'any passat, quan ella no podia fer els concerts, i al final en vaig fer forces. I és una d'aquelles experiències que queden per sempre, perquè no has d'estudiar, Freddy.

Saps lo que et vull dir? Perquè ja ens la sabem, no? Perquè te la saps totes. És que és molt fort.

Et passen el rèper i dius. Ah, que bé! O sigui. Gràcies, no? M'ho heu posat facilíssim. Que gran. Vull dir que I a més, vull dir que Minx és una cançó que a mi m'ha acompanyat molt i poder-la cantar a l'escenari. He tingut, en realitat, ocasions dos diferents de cantar-la. Primer amb la sinfònica de copla i corda, que vam fer un arranjament i jo la cantava amb el Manu Guix. I després amb Sopa, no? Que és com. Molt guai i ens en queda una perquè l'adolescència que és on també em van pillar els 2000 és una època en què cal treure aquesta rebel·lia interior i plantejar-te coses i amb això ens les vam poder plantejar.

No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen. Baixa el carrer i participa. No podrán res davant d'un poble humit, alegre i combatiu.

Els Obrimpàs. Obrimpàs. La cançó comença amb uns versos de Vicent Andrés Estellés, que són, jo crec, una declaració d'intencions total. Això es va publicar el 2004 i dona nom al quart disc d'Obrimpàs. El grup era ja conegut dins els circuits de la música més aviat combativa, però aquest disc va contribuir a popularitzar-los i a convertir-los en una referència de la música reivindicativa en català absolutíssimament.

La flama a través del temps, la flama de tot un poble moviment. Viure sempre corrents, avançant amb la gent, rellevant contra el vent, transportant sentiments. Viure mantenim viva,

la flama a través del temps, la flama de tot un poble moviment.

A més d'aquest to de mascada, els obrimpas i tot això. Absolutament, no?

Vull dir que és aquesta dolçaina valenciana, no? Que també ubica com en un lloc, no? Que jo crec que és important, també, no? Com que hi ha grups que utilitzen la cultura del seu lloc per ubicar-se, també, en un punt de la indústria, no? I crec que això és una cosa que. No sé si és la meva nostàlgia dosmilera, precisament, però que sí que penso que ara és més difícil ubicar certes coses territorialment, com que aquesta cosa d'agafar instruments de la nostra terra ja no és tan comuna, i és algo que a mi m'ha fet pensar moltes vegades, perquè inclús jo tampoc no ho he utilitzat, i llavors també penso que desvinculades estem de la nostra terra i de la nostra cultura, I simplement és una reflexió que llenço, no? Com que això a mi em torna a les meves nits de barraques, de festes majors, de tal, però m'ubica aquí, m'ubica als països catalans, no? I crec que és guai, això, que ho puguem mantenir.

Pau, moltíssimes gràcies. A vosaltres. Amb això arribarem fins a les 12 i tornem demà. Adéu!