Cançons per afrontar el final de l'estiu

Un dia més, vaja, no un dia més, l'últim dia. L'últim dia, Freddy, que fort. Que estriparem cançons amb la Pau.

Com estàs, Pau? Molt bé, feliç d'estar aquí, com sempre.

Hem estripat moltes cançons i amb molts motius diferents. Avui, amb quin motiu estriparem cançons?

Vagi per davant, que sóc conscient que l'estiu encara no s'acaba, eh? Una mica, eh? Una mica sí. Semana que ve ja torna la programació normal. Exacte, sí. Vull dir que s'acaba l'estiu en el concepte que tornem una mica al setembre, no? Exacte. El setembre és el 9 de gener, no? Des de fa molts anys, en realitat, no? Tal qual. I és evident que encara no acaba l'estiu com a tal, però amb aquesta arribada del curs escolar, que és el nostre nou calendari aquí a Catalunya. Sí. Jo vull fer una llista per superar la de pre-post-vacacional. Claro y raso, saps allò?

Doncs vinga, estripem cançons per superar, molt necessari, la de pre-post-vacacional.

Tengo tres caras posibles Tú me las quitas todas Tengo una risa con alas Que vuela si estamos a solas Tengo una voz y una piel Que quieren que tú las descifres Tengo la vida muy corta Para entender lo que dicen Tus ojos que cuando los miro brillan igual que los míos pero no logro entender de qué va pero si un día tú me encuentras y ahora piensas diferente te guardo un poquito de fe.

Què és això que escoltem, tan bonic? Silvana Estrada.

És una cantautora i música mexicana, nascuda a Veracruz, el 1997. La seva música parteix de la cançó d'autor, el folk llatinoamericà i la música tradicional mexicana, però també està molt marcada pel jazz i la seva formació com a músic. Un element bastant fonamental que identifica molt també la seva música és el cuatro venezolà, un instrument que va descobrir quan era adolescent i que es va convertir en una peça central de la seva manera de compondre. Ella mateixa explica que el va començar a tocar mentre buscava una manera de fer música que li permetés explicar les històries que ella realment volia explicar.

Silvana Estrada, això es diu Te Guardo. Te Guardo, és una de les seves primeres cançons, la va escriure al tanto quan tenia només 17 anys.

La ràbia. Molt forta. La ràbia d'enveja, vull dir, eh? Quina enveja, als 17 anys no feia res.

Clar, si escrius això en 17 anys, no? Vull dir, és com. Tia, vull dir, uau, al·lucinant, no? Va aparèixer inicialment al seu EP independent Primeres Canciones, que es va publicar el 2018, i aquella primera versió va tenir com una repercussió molt gran, va superar els 50 milions de reproduccions. Ajudant a donar-la a conèixer internacionalment. Llavors, uns anys després, Estrada va decidir recuperar-la i tornar-la a gravar pel seu primer àlbum, Marchita, que va sortir el 2022. La primera versió de Te Guardo era molt més carregada, ella mateixa explica que hi havia acords, guitarra, baix i moltes capes, gairebé com. Com una demostració de que puc fer tot això a nivell musical. I t'ho poso aquí en una sola cançó en comptes de dividir-ho en tot el disc. Llavors, quan la va tornar a gravar, va prendre una decisió gairebé oposada, que és reduir allò que dèiem a vegades del. De la producció. Del menys és més. Perquè la cançó i la veu fossin al centre. A mi em flipa la veu d'aquesta persona. És molt bonica. Trobo que diu moltes coses, no? Y, o sigui, admiro la capacitat d'una persona tan jove per escriure aquestes coses. És que com t'ho has fet?

La Silvana Estrada, és interessant això sempre que expliques de la producció, de com amb més o menys arranjaments, amb més o menys base, amb més o menys veu, la cançó té colors diferents, diguem.

Hi ha un exercici molt guai que és, quan has acabat d'escoltar una cançó com aquesta, automàticament tornar-la a posar a l'inici, no? I veure quin és el crescendo que ha fet, no? D'haver anat d'una cosa súper subtil a com l'ha fet créixer amb elements col·locats súper ben, o sigui, amb molt de gust, diguéssim, no? I és una cançó que per mi és molt un exemple d'això, no? Com que la va creixent, tu no tens la sensació que hagi crescut tant, però si de sobte tornes a posar a l'inici, dius. Ah! Jefa. És una obra de art.

Una altra veu molt suau, eh?

És que estem anant cap a la tardor, Freddy, anem cap a la tardor. Sí, és veritat, hem de superar l'estiu, és veritat. Això és una cançó que es diu Cariño, d'un grup que es diu De Marías, és una banda de Los Angeles liderada per la puertorriqueña María Zardoia. Va sortir el 28 de setembre del 2018 a l'EP Super Clean, vol. 2, que va ser una de les primeres grans cartes de presentació del grup.

De Marías. Parteixen d'una barreja d'influències, com el dream pop, el soul psicodèlic, l'R&B, el funk, jazz. El dream pop, has dit? Dream pop. Què és el dream pop? És un pop així com una mica més brillantito, dic jo.

No? Ho entenc, perfecte, ho entenc. No, és. No sé com. Mal rotllo aquest, així és una mica tal.

Sí, aquesta cançó per mi és molt com una definició del dream pop, no? Que és això, com subtil, melodies i estructures que es repeteixen, no? Una veu suaveta, no? Brillantito. Brillantito. No, no, t'ocupiaré, t'ocupiaré. És una cançó d'amor molt senzilla en la lletra, però envoltada d'una producció gairebé onírica, que això que dèiem ara del Dream Pop. La banda explica que ho treballava molt des del seu home studio, cosa que els ajudava com a construir aquesta sensació d'intimitat, de dir, jo apago llums el que necessiti, estic aquí tranquil a casa. Buscant aquesta sensació suau, flotant, no? Una línia de baix molt present, uns teclats que aporten com una textura, guitarra elèctrica molt neta, una bateria més continguda, no? Com que al final busco aquesta sensació de contenció i que els elements que hi ha a sobre ho facin brillar, no?

És una cosa que, bàsicament, buscant aquesta suavitat com a esprit de la cançó. Exacte, exacte.

Sí que fa cançó d'anar superant l'estiu i d'anar caminant poc a poquet cap a la tardor.

Jo crec també que és una cançó que et dona prou bon rotllet, també, perquè el primer dia que vagis cap a la feina agafis els auriculars, te'ls posis i caminis al ritme de la cançó de dir, va, ho tirarem endavant. Que no estan res, exacte. Això és una cançó de Maro, amb el productor i músic Nasaya. Tots dos es van conèixer estudiant al Berklee College of Music, a Boston, i des d'aleshores han anat col·laborant en diferents projectes.

We Could Be, de Amaro Anasaya. Hosti, sona molt bé, això, eh?

Molt. Jo no sé si vosaltres coneixíeu l'Amaro com a cantautora. Ella A mi em té acostumada a una música molt despullada, no? I és veritat que aquesta producció està molt més vinculada al món d'Anasaya, de l'altre artista. Jo, quan ho vaig escoltar la primera vegada, em va costar. Vaig pensar. No, ens ha abandonat, no?

Allò. Ha passat a l'altre equip.

Però és veritat que forma part d'acceptar que els artistes també tenen dret a experimentar, tenim, no? I alhora la vaig acabar d'escoltar i vaig pensar, ai, no, no? Em vaig posar a escoltar l'altre disc, la vaig tornar a escoltar i vaig dir, què va, s'hi mola moltíssim, no? Nasaia és veritat que treballa molt més des de l'electrònica, però tampoc acaba convertint la cançó en una peça d'ens convencional. La base té un pols molt constant i una producció que porta cap al pop i a l'electrònica, però és molt neta. O sigui que segueix tenint aquest to més lleuger. De tota manera, Hi ha una versió que. Jo he tingut la sort de veure'ls en directe en el format banda, que vaig anar-hi fa poc al Paral·lel 62, a la Maro, i vaig al·lucinar. O sigui, va ser com la confirmació de dir, vale, sí, tia, ho has fet increïble. O sigui, era una bona decisió, no? Exacte. Però hi ha una versió d'aquesta mateixa cançó acompanyada dels guitarristes Pau Figueres i Darío Barroso, d'aquí de la Terra, que és increïble.

I could do more than write you songs I could give it a chance and see where it goes We could be talking all night long Oh, I'm getting tired of trying to distract myself from you Just wanna retire, rewire It's hard to push through.

Aquesta és la que inicialment ho relacionaves més amb això.

És veritat que potser ara pensava que en realitat el que m'agrada més d'aquesta versió és que s'aprecia més la seva veu, que a mi és una cosa que m'apassiona. O sigui, jo els discos de la Maro me'ls poso per estar tranquil a casa, allò vespre de sopar o si ve algú a sopar a casa, que vols una mica de calma, llums baixetes i tal, la Maro és perfecta, no? I és veritat que potser el que aprecio més d'aquí és, a part de les guitarras del Pau i del Darío, que són espectaculars, la seva veu, no? No ho sé, és que és un monopart, aquesta dona. Jo en soc molt fan. Maro, amb les dues versions

que hem sentit de We Could Be, anem al Brasil, no? Exacte, de Portugal al Brasil.

Realment, el rotllo és aquest, també. És aquest rotllo, el relax.

Està molt ben trobat. Posa-t'ho a dins, accepta, s'han acabat les vacances, sort tens tu si fas vacances al setembre. Això no va bé. Si les tens, gaudeix-les, perquè n'hi ha molts que comencen a treballar de nou. Això és Vilarejo, que és una de les cançons de Tribalistas, el projecte format per Marisa Monte, Arnaldo Antunes i Carlinhos Brown. La cançó va aparèixer al seu primer disc, Tribalistas, publicat el 2002, un àlbum que va néixer d'una manera bastant poc convencional. Expliquen que es van reunir a casa de Marisa Monte, a Río de Janeiro, i van començar a crear cançons quasi com un joc, una cosa sense haver-s'ho plantejat inicialment. La versió que escoltem forma part del seu primer àlbum en directe, que es va enregistrar el 18 d'agost del 2018 a l'Allianz Parque de São Paulo, davant de més de 45.000 persones.

És curiós perquè la música brasilera, és evident que hi ha aquest tipus de ritmes, però potser el tòpic l'associa més a una percussió més forta, més marxeta.

Total, i això de cop és una cosa bastant més delicada, no? Té com una estructura molt senzilla i una instrumentació orgànica. A mi el que m'encanta d'aquesta versió, que per això he triat la del directe, és que se sent el públic cantant, no? Que és com, buah, quina passada, no? Que tinguis 45.000 persones al davant que estan corejant les teves cançons. No ho sé, o sigui, escolteu el públic, sisplau.

És curiós perquè el públic canta però tampoc crida. És a dir, ja s'encomana d'aquesta

tranquil·litat. Increïble. Hola, què tal? Tribalistes té un cor de 45.000 persones. És molt fort. Aquí ho deixem. Exacte. La lletra és molt guai perquè descriu un poblet idealitzat gairebé utòpic. Un lloc on hi ha amor, música, natura, pau, menjar, llum i comunitat. Aquests missatges que tenen un pèl naïf però que jo a vegades també els necessito, tu i més, per tornar a la feina.

I això, Golden. Golden. És una d'aquelles cançons que et convida a fer un de tant en tant, no? És el primer single del segon àlbum de Jill Scott, Beautifully Human, Words and Sounds, Vol. 2, publicat el 2004. És una peça de Neo Soul, Soul R&B, i la van escriure Jill Scott amb Ivan Barias i Carlin Huggins. La producció també va anar a càrrec d'aquests dos.

Després de l'èxit del seu primer àlbum, Who is Jill Scott? Words and Sounds Vol. 1, Scott va prendre's un temps per viure experiències personals i professionals que després acabarien alimentant la seva música. Quan va publicar aquest segon àlbum, explicava que havia necessitat temps per viure abans de publicar el seu segon disc. I això em fa pensar en una frase que em deia un molt bon amic, el Goyo, quan jo estava en el procés de composició del meu disc. Em deia, per escriure bones cançons has de viure. I em sembla. Molt necessari, no? És com que a vegades també la indústria posa aquesta pressió de has de treure coses, has de treure coses, és com, ja, però és que si no visc no podré escriure cançons.

Jo quan era més jovenet que jo volia, m'agradava molt escriure, un professor meu em va dir. Fins que no facis 40 anys, oblida't d'escriure alguna cosa que valgui la pena. I dic, bueno, pues res, esperarem.

Suposo que deus tenir raó, no ho sé. Estic molt d'acord. La producció és molt característica del neo-soul dels 2000, un grup així com Calit, Bach i Teclat, que són molt presents, la base rítmica que avança amb suavitat i una veu que explica bastantes cosetes. Visca la Gil Scott.

Doncs seguim estripant cançons. Aquesta ja té quasi rollo de cita, eh? Total! De posar una cita, posar-la a casa quan arribes. Exacte. Que està preparada d'abans. La mort d'estiu. Exacte, com si fos accidental.

Anem cap a la tardor, carinyo. Exacte. I què és això, que sona? Això és Érica Badú, On and On. Això va aparèixer a mitjans dels 90 com una de les figures fonamentals del que acabaria anomenant-se el neo-soul, un moviment que recuperava el soul dels 60 i els 70, però el barrejava amb jazz, amb hip-hop, i ara en vi més contemporani. El disc es diu, al tanto, Baduísm, que dius, poder l'ego? Com el teníem, no? Sí.

Vaig flipar, o sigui. Si ell es diu Badú i el disc li va dir Baduísm, no?

Increïble. Baduísme. Sí. Bueno, diga. No, està molt bé. Acceptant la vida tal com ve, no? Vull dir, ja està. Va sortir el febrer del 97 i va ser un èxit enorme. Va arribar al número dos dels Billboard i va acabar guanyant el Grammy al millor àlbum de R&B.

On and On es diu això, Erika Badur.

Exacte, ella explica que la primera versió d'aquest On and On estava construïda sobre un beat molt senzill, un patró de bateria, fragments de piano, gairebé una maqueta. I recorda que aquella versió era molt més bruta i imperfecta, amb fins i tot soroll de la cinta amb què ho van gravar, i que li agradava aquella imperfecció perquè encaixava amb la seva veu. Però la versió que coneixem es va anar enriquint, s'hi van afegir un baix, guitarra i altres capes, mentre Bob Power, que era el productor, va treballar especialment en la mescla. El resultat és aquest groove lent, hipnòtic. Sí que té un punt hipnòtic. Sí, a mi m'encanta. I entenc una mica el del baduísme, la veritat, perquè jo soc una mica baduïsta, la veritat.

¿Quién me dejó mirar así? No pedí mi permiso. No pude evitar, me tiró el aire, quedé sin piso.

És curiós això que sona, eh?

Això és Seu. Brasil, també, eh? Exacte. És brasileixo. Cantautora brasilera de São Paulo, que es va donar a conèixer internacionalment amb el seu primer disc, Seu, que es va publicar el 2005. La seva música barreja estils diferents, com la música popular brasilera, la samba, la bossa nova, el reggae, el soul, el dap i l'electrònica, combinant els ritmes brasilers més tradicionals amb sons més contemporanis. Allò que vam parlar a l'inici de la temporada, d'agafar la tradició i portar-la cap a la modernitat. El seu primer disc va tenir molt bona acollida internacional i inclús va estar nominat als Grammy i als Latin Grammy. Malemolencia, que és el títol de la cançó. La van compondre Seu i Alec Callat, i el títol fa referència a un concepte d'aquests que tenen allà, que no té una traducció literal, que em sembla molt bonic, com el saudade, diguéssim, que és una barreja de soltura, sensualitat, gràcia, i una manera de moure's per la vida sense presses, deixant-se portar. I això es diu malemolència. Malemolència.

Et deia al principi que era curiós perquè la producció que sempre parlem aquí és curiosa. Hi ha molts elements aquí.

Hi ha molts elements que. És com aquelles coses que si de cop el projecte silenciessis aquests elements, la cançó seria una altra cosa, no? Són com sons, a mi em surt dir, com quotidians, no? Vull dir, jo m'imagino de sobte coses, no ho sé, com si haguessin agafat una cullera, haguessin fet un toc, haguessin, no? Com coses així, que penso, com ho deuen haver fet, no? Potser són loops i coses que ja existeixen, no? Però jo me'ls vull imaginar frikis allò agafant coses i dir, anem aquí i tal, no sé què, i se'n plegarem i farem no sé què, no? M'agrada quan. Bueno, com aquests elements també defineixen el que és la cançó. I crec que aquí està molt ben trobat.

Que també sona molt bé. Solange, Losing You, això es diu. Es va publicar el 2 d'octubre del 2012 com a primer single del seu EP True, que va sortir aquell novembre a través del segell independent Terrible Records. La cançó està escrita per Solange i Def Hines, que la va produir sota el seu nom artístic Blood Orange.

Tell me the truth, boy, am I losing you?

Solange Knowles, eh? Diu això? Exacte. Interessant. A mi m'encanta aquesta dona. O sigui, crec que és com. Bueno, buscaven. Com tornar una mica a la música dels anys 80, no? I emmirallar-se amb el seu productor, amb productors d'artistes com Chaka Kand i SOS Band, no? I el resultat és com aquesta barreja d'art amb hip-hop, electrònica, funk, no? Amb un so molt lluminós, al final, no? Vull dir que jo penso, ostres, això és del 2012, però a mi em sembla. Té un punt Madonna, gairebé. Sí, exacte. I alhora, pel tipus de sonoritat, veus que és modern. És com aquesta cosa de dir, ai, que guai, no? Vull dir que recuperem aquestes coses, no? Guitarra funky molt marcada, una bateria lleugera i enganxosa, un sample que apareix en gairebé tota la producció, que és aquest com un crit. A veure, la puja. Ara se sent més enrere, diguéssim, però això. Ah, sí. Ara. Si això no hi fos, tornem al mateix. La cançó és diferent. La cançó és una altra, no? Llavors, és guai aquests elements que, quan decideixes posar-los, dius, yes, era això.

Era això. Calma, mi alma, contigo siento calma. Me enredo entre tus palmas y sonrío mientras danzas. Es como si me hablaras. Y suelto, te lo confieso, libero este poder.

A l'autobombo. Molt necessari. Molt necessari. I molt justificat. Això és tardor ja. Ara ja hi som. Vull dir, jo volia acomiadar-me amb això, també per agrair-te aquest estiu, que ha sigut fantàstic. A tu, a tu. M'encanta perquè em fa, a mi, descobrir moltíssima música. Oh, imagina't a mi. I escoltar-la amb molta atenció. Vull dir que ets un crac, Feli. Moltes gràcies.

Moltes gràcies a tu per estripar cançons plegats cada setmana. Exacte. Actuem, no?

aviat un dia a Sant Joan de les Abadeses a Sant Joan de les Abadeses el 10 de setembre amb la Carmen Afiar una altra cantautora, sonaran cançons com aquestes algunes cançons també seves de la Carmen cançó llatinoamericana que ens agrada molt a totes dues és una manera molt bonica que he trobat per acomiadar-me del meu poble del que marxo aviat sí, canvis la vida, Freddy és que la tardor

ve forta la tardor ve forta Pau, mil gràcies per aquest estiu a vosaltres.