Cançons per afrontar una onada de calor

Ja sabeu que el matí de Catalunya Ràdio i aquest estiu ens agrada molt la música, que aquest tram final del programa el dediquem a les cançons, i a fer teràpia amb les cançons, i això ens ajuda la Pau. Com estàs, Pau? Molt bé, encantada de ser aquí una setmana més. Fem aquestes playlists salvavides, no?, una mica, per superar moments turbulents, eh?

Exacte, sí, la idea és cançonetes que ens ajudin a fer passar l'estona una mica millor. Sí. I avui, avui, avui, farem cançons que ens ajudin a superar una onada de calor. Home, molt necessari, molt necessari. Perquè em sembla que, sí, hem de poder tenir una playlist salvavides per aquells moments en què no hi ha ni un ombra on amagar-nos, ni, vamos, ni, bueno, res, ni una briseta d'aire.

Res, res. No hi ha res on agafar-nos. Exacte. Doncs avui, cançons amb la pau per superar una onada de calor. Per on comencem? Doncs mira,

assumint primer l'evidència de que fa calor, moltíssima calor, i que ens toca afrontar-ho i enfadar-nos tant com necessitem, però jo us proposo una primera cançó que ens fa recordar una mica aquestes tardes d'estius amb les finestres obertes on encara corria l'aire. Jo crec que això ja fa un rato que passava. Sí. Tal qual, tal qual. Ara ni tan sols corre l'aire, però L'Amor fa calor de Ronaldo i Clara ens hi pot tornar una mica.

Oh, oh, l'amor, oh, oh, fa calor, oh, oh. Oh, oh, l'amor, oh, oh, fa calor, oh, oh. S'aparten els núvols, sol encegado, arriba directe. Que tapes la cara del tot sospitós. L'amor, oh, oh, fa calor, oh, oh. Oh, oh, l'amor, oh, oh, fa calor, oh, oh. Tot el que toques es torna fort.

Enmig les flames explota el cor. Agafes aire, t'agafes fort.

Reinaldo i Clara, L'amor fa calor, Pau. Sí, una cançó així lleugereta, senzilla, que a mi em feia pensar molt en. Sempre que havia escoltat a l'inici el Reinaldo i Clara, la Clara em feia pensar en aquesta imatge dolça, tendra, i en un moment jo mateixa em vaig preguntar, un moment. No és una nena, és una dona. Deixem d'infantilitzar, inclús nosaltres mateixes, les persones que ens qüestionem coses, sovint caiem en aquest estereotip, al final. I m'encanta com ella, d'alguna manera, segueix reivindicant aquesta tendresa. Encara que creixem, podem seguir sent tendres, si ho volem. I alhora és guai veure l'evolució que ha fet la banda, no? Com que, no ho sé, jo fa molt de temps que el segueixo, diguéssim, i m'agrada molt la manera com s'ha anat adaptant a nivell sonor, no?, per dir-ho així, sense perdre aquesta essència, no? Llavors, bueno. Que és difícil, això, eh? És molt difícil, és molt difícil. Sí, sí. És molt difícil perquè la indústria tampoc t'ho permet, no? Al final hi ha moltes demandes i moltes veus que parlen sense tenir-ne ni idea de música pròpiament, no? Llavors, bueno, és guai com. Escoltar això, no?, que tinc la sensació que són una banda que han prioritzat això. Mantenir el seu so i adaptar-se a les tendències, perquè també hem de menjar! També hem de menjar! Puja, puja.

Home, és que realment és un tema, això n'he parlat diverses vegades, d'això de la indústria, d'aquestes coses estranyes, és a dir, et fitxo perquè m'agrada molt com ho fas. Però ara et faré que ho canvies. Sí, exacte.

Tot allò que t'havia dit que m'agradava, ja no. Això és d'aquestes coses difícils d'entendre. Dius, en què quedem, Cuqui? No? O sigui. No havíem quedat així? Sí, tal qual. Però vaja. En fi, va, més cançons, Pau, per superar la calor. Doncs mira, els experts ens ho diuen. Ens diuen, busqueu l'ombre, hidrateu-vos i aneu amb calma. I nosaltres hi afegim una tercera recomanació. Escolteu aquesta col·laboració entre Roba Estesa i Antonia Font.

M'he comprat una planta verda. M'he deixat mi trinyona que et va despertar. M'he gastat tot el sou de merda en unes espelmes, però són tan cookies. Sempre arribo tard, sempre vaig amb presses. Sempre, sempre plou quan tinc roba estesa. S'espatlla la caldera i em fa mal la cadera. Vull tornar a casa meva.

Em sembla que ja ho hem parlat algun cop, és que a mi m'agraden molt les col·laboracions, quan hi ha una barreja de dos grups en aquest cas, dos grupassos, amb un talent descomunal, quan es combinen, és superdivertit.

Sí, total, i a més el fet de fer una col·laboració t'alimenta molt a tu com a artista, perquè al final hi ha un moment en què t'ajuntes, comparteixes, mira, jo ho veig així, mira, jo cap allà, i en realitat és una de les coses més xules de la música, que és compartir-la, que sovint ens quedem en l'experiència individual i el col·lectiu és el més potent de tot. I tant. Roba estesa per mi també són un clar exemple de com de poc han estat cuidades per la indústria, no? I també molt infantilitzades, no? Bueno, aquestes noies joves, no, aquestes noies joves, no, aquestes donasses. Aquestes donasses, aquestes cracs, aquestes absolutes cracs. Exacte, que tenen un absolut increïble i fascinant discurs, que l'han anat portant per tots els escenaris de Catalunya, on te les han deixat, en realitat, no? I que han hagut de plegar per això, perquè no han pogut més, perquè no han pogut assolir els catxets que assumeixen els seus contiguos homes. Els mateixos grups que estan petant-ho tenen catxets duplicats i triplicats del que cobraven elles. Bueno, simplement aquesta mirada també que m'agrada afegir-hi a vegades, que és com que, ostres, aquí cuidem i per què,

i aquí oblidem, no? Això, aquí oblidem, això és el més cruel de tot,

aquí oblidem. Sí, exacte. I és una llàstima, jo vaig tenir el gust de ser la seva última estesa. Incluso de pujar a cantar el cant de lluita amb elles, que el van fer al final convidant diverses artistes. Elles, justament, quan jo tenia el meu anterior projecte a La Folie, elles també començaven i vam compartir inici de projecte. I a mi em sap molt greu. És una cançó que la tinc en bucle i que m'ajuda molt a. Bueno, és aquestes cançons de carretera que dic jo, no? De baixar les finestres. Sí, sí, baixar finestres i cantar fins a quedar-te fàbrica. Exacte. Passis de vacances o cap a la feina, és igual. Posa-te-la, que segur que tirem endavant. Puja, puja, Isma.

Primera i uh, amb calma, calma.

Aquest temazo amb calma del Rob Estesa i els Antoni a font, que forma part de la nostra playlist per combatre la calor. Per on seguim, va?

Seguim amb una cançó que a mi em té el cor robat i la tinc absolutament en bucle, però a nivell diós, sanya, d'anatrear. Que. L'amor té aquesta

magia.

Oh, que és bonic, això.

Anna Treà, dius? Anna Treà, sí, és una noia brasilera. Jo la vaig descobrir A vegades li hem de donar les gràcies a les xarxes socials. No sempre, no sempre, ja ho sabem. Però a vegades A vegades fan efecte, diguéssim. I jo, un dia, voltant per Instagram, em vaig trobar amb un vídeo d'una noia brasilera que tocava la guitarra. Amb un grof, que no es pot, o sigui, és que no es pot. No es pot aguantar. No es pot aguantar, és molt fort. I vaig començar a seguir-la, vaig començar a escoltar les seves cançons i vaig al·lucinar. O sigui, és una artista d'aquelles que jo tinc molt pendents de veure en directe perquè no he pogut veure-la encara. Si no m'equivoco, viu a Barcelona. Ah, caram. I per mi, o sigui, va ser aquella cosa de recordar una mica el. Hem de poder donar suport a artistes petits. O sigui, ens gastem 100 i 100 i 100 d'euros per anar a veure artistes grans i ens costa pagar-ne 8 o 10 o 15 per veure artistes que estan omplint les sales petites de la ciutat, tanquen sales perquè no hi ha prou públic, però els sold-outs del Bad Bunny Company. Que no ens els treguin, no? Llavors, bueno, crec que és interessant i l'Anna Trea jo és un artista que admiro moltíssim, que a part d'aquesta cançó que a mi m'al·lucina en té moltíssimes d'altres escoltem una mica més perquè val la pena.

El fuego en el cuerpo anuncia Que viene llegando el par para la furia Y la batería es mi corazón.

Les diu Anna Trea, i dius que viu a Barcelona, em sembla? Jo crec que sí,

penso que viu a Barcelona, si més no, jo hi vaig arribar a contactar, en plan, qui ets, com fas aquestes coses tan ben fetes? Saps allò, t'admiro molt, que també és una cosa que crec que hem de fer més. Entre músics, poder-nos valorar i dir, ostres, m'encanta el que fas, felicitats, tan de bo puc veure't aviat. I quan jo hi vaig contactar, ella vivia a Barcelona, crec que hi deu viure encara. Però sí, Anna Treà, a les plataformes digitals, a Instagram. És d'aquestes que, bueno, puja vídeos d'ella tocant i, bueno, allò que hem parlat també a vegades, no?, de guitarreta i veu i que funcioni, dius, uau, no? No ho toquem, no ho toquem. Exacte, no? I ella sola amb la guitarra, els seus vídeos d'Instagram, on la qualitat del so tampoc és que sigui increïble, i ja et deixa bocabadat. Vull dir que us la recomano moltíssim.

I això, què és això? M'estic apuntant tot, eh? Prenent nota, no? Jo ja saps que surto de parlar amb tu en dos o tres grups nous a l'Spotify. Vull dir que, escolta'm. Bomba Estéreo. Bueno, Spotify no, Spotify no. Exacte, anava a dir, no, boicot a Spotify. Anava a dir que a la pau, és a dir, escolta, Spotify no. A més, jo no el faig servir, tampoc. Va, que ens estem liant.

Bomba Stereo, això és una cançó que va sortir el 2015 es va fer absolutament viral i Bomba Stereo és un grup que barreja ritmes tradicionals caribenys amb sons electrònics, també tinc super pendent veure el seu volum directe i, o sigui jo us recomano que aquesta cançoneta us la poseu amb una beguda ben fresqueta sigueu a la feina, de vacances o on sigui volum amunt i endavant amb la vida.

Bomba estéreo, home, sonen molt bé també els bomba estéreo.

És molt guai, sí. Jo penso també que en directe tinc alguna amiga que hi ha anat i diuen que és una passada. És veritat que amb aquestes onades de calor, músiques que ens facin moure gaire poder, segons com, ens fan suar més del compte, no? Això sí, això sí. Depèn del moment, també. Exacte. També el poder de la imaginació, eh? Vull dir, tu tirar del sofà i que el poder de la imaginació vagi fent com tu balles, també es pot comprar, diguéssim, no?

També funciona. També funciona.

La vida que ha venido pa' llenarme de color el alma Hoy navego en tus tonares y en tu labio carmesí Cómo se cuece el calor de tu piel en mi piel Se vuelve el cuento fantasía, mamá mía.

I seguim les recomanacions de Cançons per combatre la calor amb

Vicente García. Vicente García, un altre artista que admiro moltíssim, que he vist en directe a vàries ocasions i que també recomano molt. Per mi aquesta cançó és una invitació a deixar que el temps passi una mica més lent, no? Que, evidentment, sempre dic el mateix, hi posem humor, però el tema de les onades de calor és una cosa molt forta, no?, i que està afectant de manera absolutament directa, no?, vull dir, Catalunya crema, i ho estem veient les darreres setmanes, no?, Bueno, hi ha com una necessitat de refer polítiques, de revisar què està passant, de deixar de culpar de manera individual a persones concretes i de rebuscar i revisar el sistema, no? Per mi, en realitat, avui, sempre amb la música intentem posar una miqueta de llum, no?, i intentar que, bueno. Que puguem passar l'estona una mica més agradable, no? I crec que aquesta cançó de Vicente García a mi em dona com aquest bon rotllet que em fa somriure una miqueta, no? I evidentment no sempre ens servirà una cançó. La teràpia que nosaltres fem és teràpia barata. Endavant amb els psicòlegs i les psicòlogues del país que ens ajuden i que ens fan superar tot això. Però una miqueta de llum amb aquest carmesí de Vicente García el necessitem.

Venga, Vicente García, amb aquestes cançons que avui estem repassant amb la Pau per afrontar la calor, anem a la següent, no?

Para brillar como el sol en la playa Necesito un poquito de calma Andar ligera sobre la arena Sin maquillaje y sin equipaje Dejar a un lado los calendarios Las aerolíneas, redes sociales Se terminaron las fotografías Solo se permiten los buenos días Se terminaron las fotografías Solo se permite decir. ¡Venga ya la vida!

Si me proposes alguna cosa de Mèxic, de Xile, d'aquestes.

És que jo tinc la sensació que algun moment a la vida, perquè mai és tard, me n'he d'anar cap allà a estudiar música. Sí, eh? Sí, perquè hi ha alguna cosa en la tradició d'allà que a mi m'encisa, o sigui, em desperta com una. Bueno, ho trobo fascinant. M'encanta la Natalia Lafourcade amb totes les seves vessants, que en parlàvem a l'anterior secció, també. I en aquest cas, això és Cocos en la playa, que està dins el seu últim disc, Cancionera. Va sortir l'any passat i és aquest disc que jo vaig poder anar a veure en directe al Pirineo Sur, on tocava ella sola a guitarra i veu. Aquí sí que jo hi veig de manera més clara les seves arrels veracruzanes, diguéssim. Sí que fuig més d'aquest pop al que Natalia Lafourcade s'ha anat afincant i s'ha anat agafant per tornar una mica més a les arrels. I llegint vaig trobar una curiositat sobre la gravació, que és que es va dur a terme a finals del 2024 amb cinta analògica. Es va gravar amb analògic. Es va durar unes tres setmanes la gravació i van participar més de 18 músics en viu. Que avui dia això és una. Digna de celebració. Un luxe. Músics en viu. Música i música en viu ja no va junt. Llavors, que de sobte algú aposti per això, em sembla digna de celebració a tot volum, Natalia Lafourcade, sisplau.

Y hasta un porrito me fue.

Amb missatges, eh? A més, a més, amb missatges que per casualitat han sortit ara. Exacte. A veure, Natalia Lapurcade, va, que encara tenim temps d'alguna més. Per on seguim en aquesta playlist de la pau?

Una cançó que t'obliga a moure les espatlles una miqueta.

Gràcies. Moure les espatlles, eh? Sí. Aquest puntet que arriba ara. És el ball discret, diguem-ne.

Exacte. És aquell perfecte per un dia de moltíssima calor. Perquè et posa el somriure als llavis, però no et fa suar.

I aquesta cançó per moure les espatlles, de qui és?

Me Swing Tropical, de Quantic, aquesta cançó. Quantic és l'àlies de Will Holland, que és un DJ, músic i productor d'Anglaterra, que va viure durant set anys a Cali, Colòmbia. D'alguna manera es va fer amb la música del país i la va. Amarà, per fer-la una mica més seva. Els seus discos barreja elements més de la música llatina amb electrònica i samples d'altres artistes, és a dir, que agafa mostres reutilitzades d'altres sons o cançons que ja existeixen i en fa noves cançons, diguéssim, no? Els samplets de la música electrònica.

Que le parece esa morra la que anda bailando sola me gusta pa mi bella ella sabe que.

Això ja és per moure alguna cosa més que les espatlles, no?

Això ja és pel vespre, a mi. Ja ha baixat el sol, ja es pot sortir de casa, ja. Lo dels refugis climàtics, ok, però millor que prengui l'aire, perquè si no m'agafarà un cop de. Malestar estrany, diguéssim. I això és Ella baila sola, des la bon armado. És una cançó que l'escoltava l'altre dia i pensava en una secció que vam fer on parlàvem de la tradició, de recuperar la tradició. Això pertany als corridos tumbados a nivell de gènere, que és un subgènere de la música regional mexicana que barreja la tradició dels corridos amb sons urbans i contemporanis. Els corridos, per qui no ho sàpiga, són balades narratives. Nascudes més o menys al segle XIX, que explicaven històries, tragèdies o fets populars, i durant la revolució mexicana van tenir com el seu gran moment quan relataven les aventures dels líders i dels revolucionaris. I aquests eslabón armado recuperen una mica aquesta tradició, però li donen nous ritmes i també noves històries.

Ella baila sola, és la bona Armado. Exacte. Vinga, encara alguna més.

Jo, pels que sou amants de la platja, ja us planyo, perquè és fantàstica, però per mi no hi ha millor lloc que el riu per fer passar la calor, ho sento.

Hold your hands on to your chest.

Bé, un altre que m'apunto, un altre per la playlist. Oh, que bé que sona això, que m'agrada.

The River, d'Aurora. Aurora és aquesta cantautora de Noruega, una tia tope jove, amb un power i un talent increïble que m'al·lucina, o sigui, m'agrada moltíssim. Té com aquesta, bueno, tornem a aquesta cosa d'estereotipar constantment, la veu dolça, la veu jove, la veu gran, però crec que ella li dona com un univers superior amb aquests ambients, amb lletres que són profundes, en realitat, que converteixen, en aquest cas, el riu en un espai de refugi, de calma, de renaixement. Jo crec que ens hem de replantejar una mica com escoltem la música que escoltem, i com tractem també les artistes joves, deixeu-les créixer, deixeu-nos créixer, deixeu-nos fer-nos grans, deixeu-nos parlar d'amor, de desamor, del que ens doni la gana, i sobretot deixeu de posar-hi l'ull crític i la mirada criticona, senyors i senyores. Tenim tot el dret a fer-nos grans. I a fer el que ens doni la gana de fer davant de l'escenari sempre i quan respectem que. Deixa'm dir-te que crec que respectem bastant a tothom.

Massa i tot, no? Massa i tot, a vegades. Massa i tot. Ai, doncs, Pau, amb Aurora marxem. Moltíssimes gràcies. Esperem la setmana que ve. Un petó. A vosaltres. Ens veiem la setmana que ve.

¡Vamos!