Cançons sobre els pecats capitals triades per Lluís Gavaldà

Lluís Gabaldà, bon dia! Hola, Ricard Ostrell, com va això? Remata-me això amb una llista musical pel cap de setmana.

Avui què? Una cosa lleugereta, avui. Vinga, va, va. Avui vull parlar de la feblesa intrínseca de la condició humana. Què? La feblesa intrínseca de la condició humana. Una cosa bé, una cosa. Bueno, que ja ens podem posar xulos i dir que som l'hòstia en patinet, que en el fons som poca cosa més que un cúmul d'imperfeccions i com més aviat ho assumim, millor persones arribarem a ser.

Caram, esteu tots avui molt mitingueros, eh?

No, no, perquè no tot pot ser jijijaja en aquesta secció. Després diuen, no, és que sempre estan de la broma. No, no, avui volem fer examen de consciència perquè avui la cosa va dels pecats capitals.

Tu amor, esclavo de tu orgullo.

¿El que és aquest, Ricard? Sí. ¿Saps el que és? Sí. El negro peregrino. Sí, senyor, tio, el negro peregrino. Se ha llegit, també. Amb un mite de la. No ho diguis, això, home, que així quedes com un. Ah, val, val. Un especialista en música. Canta sobre l'orgull, no? Tu orgullo. Canta l'orgull, sí, aquest coi d'orgull que fa que ens costi tant demanar perdó o demanar ajut per no semblar febles. Com ho portes, tu, això?

De l'1 al 10, ets orgullós o què? No, bé, orgull, no. Se'm passa ràpid. Se't passa ràpid?

Va, espera, que ho vaig apuntant. Se li passa ràpid. El següent pecat que et poso damunt de la taula és pitjor que l'orgull, Ricard. És l'enveja.

No es que molis, tens col·legues que.

Aquesta és la mallorquina Júlia Colom barrejant tradició i modernitat, com sempre, i parlant de l'enveja, que això sí que és un pecat que no passa mai de moda, eh? Si l'enveja donés diners, Ricard, hòstia, tothom seria milionari. Bueno, tu encara. Tu tens una feina que no provoca gens d'enveja, eh? No. No saps la sort que tens, eh? Aquí tu, tranquil. El que mai has patit enveja. No, afortunadament no. No, ni una. Espera, que m'apunto. No, patit enveja. Va, seguim amb més pecats capitals. Tu ets de vida, Ricard? Sí, sí. Ets de vida, eh? Sí, sí. Tu ets d'aquells que quan.

Jo soc de menjar bé i de menjar el plat de l'altre si s'obre. Exacte. Que tu acabaràs. Sí, això mateix. Si ho has de deixar, dona-m'ho.

Acabaràs, molt bé. Avui també volem parlar d'aquells que no poden controlar la gula.

La gula és un dels set pecans capitals. Aquest accés de menjar, també la beguda. Sí, i tant.

Sembla una cosa com l'altra. Aquesta cançó és del Paul Heaton, que era el cantant dels House Martins, i és un gran llatrista. Aquesta lletra comença dient. Caram.

M'estàs fent un examen encobert, no? No, no, no, estic apuntant aquí.

No, és una cosa interna. És una cosa interna de la Corpo. Fes aquí la broma aquesta dels pagats capitals, perquè hem de vigilar una miqueta. Gula sí, gula sí. Gula sí, anem per aquí. A més a més, no pateixis, que estàs traient bona nota per ara. A veure, què més em queda? Home, aquí també. Ara toca la verícia.

Aquesta és la Taj Sultana. Avui no et queixaràs dels noms que et porten. M'agrada, m'agrada. El Negro Peregrino, la Taj Sultana. Ara no em diguis que tampoc ets avariciós, Ricard.

No, perquè ser vericiós també vol dir que tens dificultat en compartir les coses. Ja. Jo m'agrada molt compartir les coses. Ja, però no m'augmentes el sou des de fa 15 anys. 15 tampoc seria, però uns quants sí, tens raó. Escuses, excuses de mal. Has aprofitat la secció per reivindicar-ho públicament.

Aquí et poso un aprovat justet, Ricard, no et sàpiga greu. Molt bé. Bueno, va, què em queda? Hòstia, em queda l'aire. L'aire, Riqui. A veure, com a jefe ets de muntar pollastres, ets a Escola Bassas o ets a Escola Fuentes? Quina pregunta. Jo soc a escola pròpia, diguéssim. Ja, però et senties fotre canya, allò, eh? Estripar guions a la cara de l'altre,

no? No, això no. Sempre amb respecte cap a l'equip, que fa una feina que és impecable. I són persones. Sí, sí, sempre.

Doncs mira, igual de persones són els oasis.

Els oasis dient-nos que no mirem enrere amb ira i els hauríem de fer cas, Ricard, perquè ells han practicat amb l'exemple, van barallar i després van estar 15 anys sense dirigir-se a la paraula. Ni pel dinar de Nadal, la pobra senyora Gallagher. I arribava el Liam per un cantó i el Noel per l'altre, i no es dèiem ni passa amb els canelons ni res. Ni per Nadal, eh? Ni per Nadal. Vinga.

M'estàs posant per això bastant neguitós, ja, amb tant de paquet capital.

Sembla que estiguem fent un examen de selectivitat. Ja ho tindríem. Quin queda? Que queda la luxúria, però vaja, que tampoc cal repassar-la, Ricard, perquè fent la mitjana ja. Has de ser molt cochino. Per no aprovar, has de ser molt cochino.

Ja.

Com anem de luxòria, Francesc Garriga?

Doncs és el pecat que m'agrada més. Ah, sí? Bé, i la gula. Però és el desig sexual excessiu, eh? És el descontrolat, eh? Diguem que si n'hi ha d'haver algun que cometem. És el sexe i el menjar. Sí, millor que altres més greus, no?

Com som, eh, Gabaldà? Al final anem a lo bàsic, eh?

Som una colla de farts i de cachondos. I que duri. I que duri.

Sí, sí, perquè quan no ho puguem fer tot això ja. Ah, i tant. Sí, sí. I no fas mal a ningú. Aprofitem ara que després I no fas mal a ningú. A tu mateix, com a molt. Això és l'important, això és l'important. Lluís Gabaldà, una abraçada, gràcies. Un petó, adeu. Bon cap de setmana.

Igualment.