Cap a la vall dels Voltors i la serra de Sant Gervàs des d'Adons

Bona tarda a tothom.

Si ara anem cap a l'alta Ribagorça i fem una excursioneta que ens porta a dalt d'una serralada a tocar del Pallars Jussà, vindríeu? Us hi apunteu? Doncs va, que ara anirem ben amunt, ben amunt, per contemplar la Vall dels Voltors. Som-hi!

Evidentment, si ens escolteu des de la mateixa comarca de l'Alta Riba Corsa o del Pallars Josep mateix, tot això ho tenim un molt a tocar a casa mateix. No us hem pas de venir a explicar res des de la Diagonal de Barcelona, però, però, per la resta de mortals, sapigueu que avui volem redescobrir un dels racons més inhòspits i més respectables d'aquest país. Muntanya pura i dura. Pedra, paret, natura, aus, mamífers, rèptils. Perquè anem fins al nucli de Dons, a l'alta Ribagorça, i ens enfilarem fins al Pas del Portús per caminar per la serra de Sant Gervàs, a 1.800 metres d'alçada. I un cop a dalt tindrem una fermíssima panoràmica de la vall que tenim al vessant sud, la Terreta, amb la torre de Tamúrcia, els Masos de Tamúrcia, terra aspre del Pallars Jussà, coneguda també com la Vall dels Voltors. Gaudirem de vistes úniques a banda i banda de la carena i coneixerem els seus habitants més arrelats, els voltors. I posats a fer, en un moment o altre, segur que omplireu els pulmons, contemplareu el paisatge i direu allò de.

És que no cal anar a Suïssa.

Com sempre entrem en música de quilòmetre zero amb els acordeonistes de la Ribagorça, els Ribatònics, que tiren gravat i molt ben musicat de la mà de Lluís Florit el poema Ribagorça, del mossèn de Vilaller, Anton Navarro.

Rodolant per les cimleres, alegran els vells canuts. Les aigües del Ribagorça van cantant una cançó que és el símbol de lluny força i la veu d'un llat dolor.

Com sempre saludem primer els sospitosos habituals del programa, fem una gran barretada al nostre geògraf nacional, Gui Frelloses, benvingut. Gràcies a vosaltres. Com definiries el tros de país que avui hem d'explicar?

Doncs jo crec que avui em quedaria amb espectacle visual. Espectacle visual. Després explicarem el perquè, no? Després explicarem, però vaja, tot avui pren una magnificència important.

Donem la benvinguda també al nostre entrevistador oficial, el senyor Xavier Soler Amerra. Senyor Soler, on heu anat? Com estem?

Bé? Molt bé, molt bé. On hem anat a preguntar aquesta vegada? Doncs avui, Gerard, m'he mogut per la ciutat de Barcelona, on ens trobem ara mateix, i he entrevistat 5 persones, 5 visitants, del Turó Park. El Toroparc. El Toroparc. M'esteu dient que per gravar el programa d'avui

no us heu mogut ni dos carrers de la ràdio.

Bé, però és depèn de com ho miris, Gerard. Jo diria que he volgut conèixer i connectar amb els nostres veïns i gent de la vora de la ràdio.

Doncs jo diria que, més aviat, teniu una patilla més gran que la del cantant dels decibelios. I aquella filosofia nostra de país, del no cal anar a Suïssa, allò d'anar pertot arreu, això on ha quedat, això? Com m'estic pillant avui, eh? Sant Xoleu, tindrem molt en compte en el compte de resultats a finals de mes. En tot cas, malgrat els disgustos, hem de mirar endavant, hem de continuar, hem de caminar. Com sempre, saludem amb la tercera pota del programa, l'home de les mil potes, Joan Vilaplana. El nostre fart de les xiruques. Començo a veure que igual la sintonia és una mica desproporcionada. El nostre fart del currió, el nostre fart de vi. Com estàs, Joan?

Som fart de vi especialment, sí, sí. Molt bé, estem molt bé. Sempre que venim a parlar d'excursions, contents.

A més a més, recordo que quan es va planificar fer aquesta ruta, fer un no cal anar a

Suïssa per explicar això, traies espurnes dels ulls. Sí, perquè és una ruta que jo desconeixia absolutament, i mira que havia passat vegades per allà a prop camí de la vall de Boí o de la vall d'Aran, i em va fer descobrir el nostre geògraf, en Guifred, de fet, la vaig poder fer amb ell, va ser una grata sorpresa, per recòndit, per ferestec, i perquè és la mostra, això que dèiem, que a més de la vall d'avui, que està molt bé, l'alta Ribagorça té moltes altres coses. Guifred, comparteixes aquest record?

Home, va ser una excursió memorable de dos dies, una bona travessa, que vaja, a mesura que anem avançant el programa, anirem recordant i sortirà amb molts detalls dels que vam fer llavors.

Doncs fem una cosa, abans d'entrar en matèria i saludar el convidat que tindrem avui, crec que estaria bé aclarir conceptes amb una lupa geogràfica i acadèmica. Guifred, il·lumina'ns una mica i definim els espais de la ruta que hem de fer i, sobretot, fem una cosa, expliquem què és exactament

el que es coneix com la Vall dels Voltors. Doncs bé, som-hi doncs, Gerard. En primer lloc, hem de dir que pròpiament avui no trepitjarem la Vall dels Voltors, però que, en canvi, l'albirarem sencera des de les alçades. Això és perquè avui caminarem fins al punt més alt d'una de les vessants d'aquesta vall, fins al capdamunt de la muralla de Sant Gervàs. Perquè sí, el que delimita la vall dels Voltors per la seva vessant més septentrional és una autèntica muralla. Només així es pot definir la serra de Sant Gervàs. Que a més a més, a semblança d'altres serres preperinenques com el Montsec, el Bomor, Sant Aubens o Carreu i Sant Corneli, es caracteritza per la majestuositat dels seus cingles mirant a mitjorn. Sant Gervàs és sens dubte un dels panys de paret més imponents de Catalunya.

I el que seria la Vall dels Voltors, el que veurem un cop arribem a dalt, com és?

Doncs la Vall dels Voltors és una petita part del que popularment en el territori es coneix com la Terreta, un vast territori de muntanya mediterrània al nord del municipi de Trem, al qual pertany. Caracteritzat pel seu paisatge herm, isolat i de poblament petit i dispers. És una raconada desapercebuda en un entorn de pas camí de l'alt Pirineu seguint la vall de la Noguera-Ribagor-Sana. Amb tot, no podem obviar la seva singularitat històrica i cultural. Ens trobem en aquella frontissa on Catalunya i la Franja s'abracen, lluny dels grans centres comercials de nuclis de població importants i afectada pel despoblament històric. Terra de materials calcaris i margues, el paisatge de la Vall dels Voltors destaca per la seva aridesa i continentalitat climàtica. Només la humitat de la Noguera-Riba Gursana, un dels grans rius pirinencs, li fa de contrast. Això és important,

el que veurem un cop siguem a dalt de la muntanya i mirem el vessant sud, que és aquesta vall árida que deies, la terreta, no? La vall dels Voltors. Però nosaltres, com que el que fem és sortir del nucli de Dons i pugem per l'altre vessant, pel vessant nord, el camí de pujada és

una mica diferent. Exacte, Gerard. El vessant per on ascendirem avui, al capdamunt de la serra de Sant Gervasi, és ben diferent. La seva falda septentrional és dominada per bosquines i boscos de caducifolis secs. Del Zina Carrasca o Reure Martinenc. Aquesta és una vessant més amable d'ascendir al capdamunt d'aquesta serra. Això sí, és des d'aquí on tindrem l'altra gran perspectiva visual de l'excursió d'avui. El domini del Pirineu des d'aquesta falda és immillorable. Ens trobem just on el Preperineu s'acaba i comença l'alta muntanya.

Joan tanca els ulls i ho va recordant, eh? Sí, sí, i tant, i tant. Perquè la gent ens entengui el que farem avui. A veure, intento fer un símil, d'acord? Amb referents coneguts o més coneguts. És com si féssim una excursió a la Torre de Collserola, no? Per contemplar als nostres peus la ciutat de Barcelona. Però en lloc de pujar pel vessant marítim des de Barcelona ho féssim per la part interior del Vallès i pujéssim a Collserola des de Sant Cugat per un cop a dalt contemplar Barcelona.

Seria això, més o menys? Seria això. Tenim present que per un dels cantons de la falda, o sigui, una de les dues vessants, és una autèntica muralla, un cingle de més de 200 metres de paret vertical calcària.

Excel·lent. I bé, ja que estem situats, ara el més important. És que no cal anar a Suïssa. Com que la sortida d'avui l'etiquetem com a excursió per la Vall dels Voltors, hem demanat que ens acompanyi al programa un expert en la temàtica, un expert en voltors, però també expert en ocells, perquè és un reconegut ornitòleg, però és que no només això, també és guia de natura, és moltes coses. És en Pere Alzina, molt benvingut al No cal anar a Suïssa. Com estem? Bé, molt bé, content de ser amb vosaltres. Nosaltres, perquè ens acompanyis avui, ens ajudis una mica a donar a conèixer aquest racó de país, els voltors. Fas una mica de tot, Pere, o sigui, hem dit algunes coses, però realment hauríem acabat abans dient el que no fas, oi?

De tot, no, perquè hi ha moltes feines que no faig, però. Bàsicament és consultoria, estudis i projectes, i una part de guiatge de natura, no només d'ocells, de vegetació, d'usos de fauna, d'usos del bosc, etcètera.

Clar, de fet, en Pere té una plataforma, es diu Beyond Barcelona, més enllà de Barcelona, correcte. Aquí fas experiència de turisme atípic. Què és el turisme atípic que propugnes, que fas, vaja, que defenses?

És el turisme que va més enllà d'on va el 99% dels turistes que són de fora, que venen a Catalunya, que és Barcelona. No solen sortir de Barcelona a Montserrat, ara Tarragona, des que és UNESCO, una vegada Girona i Figueres, doncs tot el que ha sortit d'allà, o sigui, el 99% del país. L'altra part, no? Sí. Com nosaltres que fem ràdio atípica.

Aquesta zona que avui explicarem, que és zona de voltors, per què n'hi ha tants allà de voltors?

N'hi ha perquè estan protegits ara, penseu que de voltors als anys 70 en quedaven 70 parelles, o 80 molt poques, i ara n'hi ha moltes més, ara no sé el nombre exacte, però voltant d'un 800 segur, un miler, i perquè es dona allò que els agrada a ells, que és penya assegat per criar, són espècies que s'anomenen rupícoles, Estem acostumats a l'art ropícola, però també hi ha espècies de fauna i vegetació ropícola que necessiten la paret, en alguns casos per tota la seva vida, en aquests casos no, només per fer niu. Només per fer niu. Fer niu i descansar, jugar-se, tot això. Però, d'aquí, de Sant Gervàs Estant, poden abordar qualsevol isart mort, vaca morta, ve mort, el Pla de Toirigo, on sigui la pleta del Malo, o el dos mil. Al port de la Bonaigua. De fet, quan la gent veu voltors, que els veu molt sovint a Núria, a Mitges i aquests llocs, sempre pensen que crien allà. I no. De fet, cap cria allà. La major part dels voltors crien al prepirineu i van alimentar-se al Pirineu Úmit.

Després en parlarem una mica més, també. Després explicarem, per exemple, quin àmbit d'actuació té un voltor, d'acord? Perquè no sé si es pot moure a un radi de dos quilòmetres o cinc quilòmetres, més o menys, més o menys, eh? Després ho comentem. Guifre, tenies també alguna qüestió, no?, per plantejar? Sí, no,

jo volia preguntar-li al Pere si, més enllà dels voltors, Catalunya es pot considerar un país ric en ocells, en diversitat d'ocells, d'ous.

Catalunya és un dels països més rics en ocells i en papallones de tota Europa. Depende de com facis els càlculs, si us fas per superfície, segur. I això no és perquè siguem més ornitòfils o tractem millor les comunitats naturals, sinó bàsicament per dues causes. La primera, Catalunya és Europa en miniatura. Els tres grans paisatges que hi ha a tot Europa, d'Irlanda als Orals, del Camp Nord a Tarifa, i són a Catalunya. I amb aquests tres paisatges vegetals l'acompanya tota la seva fauna, per tant, els tenim tots tres. Només Corsica o Eslovenia són països com Catalunya que els tinguin tots tres. I això ens fa que juguem amb avantatge. Aquest no és un. Però el segon, som al bell mig de l'autopista principal, una de les dues autopistes principals de les migracions dels ocells. Que és la que baixa de la vall del Roina pels Pirineus i entre Catalunya segueix el llevant ibèric i, depèn de les espècies, creuen a l'Àfrica per tarifa per el Gibraltar. Aquestes espècies, algunes s'aturen algunes hores, d'altres s'hi estan uns dies, però en fi, de les dues coses, a l'hora, a l'encems, a l'encop, que dirien a la Catalunya del Nord, fa que puguem observar més de 400 espècies d'ocells de les 500 que hi ha a tot Europa. Observar, que no vol dir que crien totes aquí.

Fem una cosa, entrem en matèria, però abans hem de conèixer què sap la gent de Barcelona sobre la zona d'avui. I això ho sap també el senyor Soler. I en Soler.

També.

Senyor Soler, hi ha una enorme expectació per saber què coneix

la gent de Barcelona de la Vall dels Voltors. Doncs crec, Gerard, que hem d'anar per parts. Primer, dir-vos que he parlat amb l'Òscar, l'Elisabet, l'Enrique, la Montse i el Sergi, i la primera pregunta que els he fet és si saben què és un voltor.

A part d'un cognom molt famós a Catalunya, no ho sé.

A part d'un cognom molt famós a Catalunya, no ho sé. Un ave, com es diu en català, d'aquests grossos, tipus àguila, però. Algo així semblat, em penso.

No l'associaria amb un lloc geogràfic, que és un cognom. Jo conec gent aquí que es diu voltor de cognom.

Un voltor. Era un noi, no? Que feia esport, algo així?

Un animal carronyero, diguéssim, que quan s'està algú morint a les pel·lícules de l'Oeste, el veus allà a voltar esperant tenir la carnassa per menjar-se-la.

Tenim més encastats, oi? Sí, perquè a partir d'aquí els he preguntat si coneixien la vall dels voltors i si l'ubicaven en el mapa.

I això és el que m'han dit. Jo he fet excursions per la vall de Camprodon i valls al costat, el vall de la Vianya, i a mi pot ser que em sona una mica algun nom

d'alguna població per aquella zona. No la ubico, però crec que hi ha molts llocs que hi ha voltors a l'alta muntanya, a la vall fosca, per exemple, que he vist.

A prop de Vic o allà, i al voltor potser deu

ser com petits volcans o coses d'aquestes. Doncs aquí a Catalunya, però no sé, a la vall d'Aran o per aquí, potser.

No ho sé, recordo haver-ne vist potser a Sant Miquel del Fai o potser en Àligas, tampoc no t'ho sabria assegurar. I potser per les muntanyes, pels Pirineu. No domino massa, soc un urbanita irredento, diguéssim.

Pere, anaves somrient, anaves fent gestos.

Com si al costat d'una senyora digués que hi havia el Vallfosca, i on som, som a tocar del Vallfosca, a vol de voltor. És una mica el del fai, és factible que n'hi hagi? Hi ha el cim de les àligues que fan volar un voltor per sobre dels caps de les persones, que no he estat allà. Però aquest està ensinistrat, no? Sí, està ensinistrat, però tothom a l'avís l'ho recorda. I ara fa poc vaig penjar a les xarxes un. Un video ple de voltors a mullar, entre mullar i calders, que és relativament a prop de Sant Miquel del Fai, i que estaríem en què és zona d'alimentació. Es poden veure voltors com alimentant-se, sí, em sembla que hi havia un senglar mort, i hi havia allà una vuitantena de voltors cross-pincel. Clar, aleshores, ah, però per tant sempre hi ha voltors a mullar. No. Passen per allà buscant menjar, i evidentment si hi ha menjar, s'hi queden. Però tornen al niu, a l'època de nificació, o als seus punts de joca. Què és un punt de joca? Allà on te van a dormir. A jugar-se. Ah, a jugar-se. Ah, molt bé. La joca és on es van a jugar-se. O de repòs. Els punts de repòs poden coincidir amb les joques, o no. Poden tenir uns punts per reposar de dia, que hi hagi aire, vent i insolació i un punt per anar a dormir. Les garces, per exemple, o les gralles aquí, on som a la capital del país, van a jugar-se el zoo de Barcelona. De dia reposen als jardinets de Gràcia, aquí i allà, per aquí i per allà, però a la nit van a dormir totes en un punt, és una joca. Una joca és un niu? No, un lloc on es van a jocar, a dormir prou, s'hi ajoquen, i que a més a més, per uns motius que desconeixem, sabem l'efecte però no la causa, és a l'hivern quan normalment es formen joques, còrbits, garces, que van a dormir totes al mateix punt, perquè a l'hivern i no a l'estiu. No se sap això. En Pere Alzina no ho sap. Jo no ho sé. A l'època de nificació, que seria de març a juny, estarien, oh no, cada ocell al seu niu. Però un cop ja han acabat la cria, també podrien anar a Juriol i a Goes, totes juntetes a dormir, a fer una festa. No hi van.

Una pregunta molt ràpida, ja que parlem de Barcelona. ¿És veritat que els ocells a Barcelona criden més que els de bosc, pel fet de que tenen la competència dels cotxes i dels motors?

Això no ho he estudiat jo, però vaig veure un article científic que sí ho deia. Això és una diferència, que crida, vol dir que la intensitat del so és més potent per fer-se sentir, i una altra diferència, que sí que l'he comprovat moltes vegades, que canten de nit. No totes les espècies, perdó. Tres o quatre segur. De nit. Ah, de matinada, Pere. No, de matinada no. De nit. Tornes a les dues o a les tres. Merles. De la plaça Real. I no és que els covates o no sé. No. Sents cantar. Sents cantar Mallarenga Blava, Mallarenga Carbonera, Rupit, Pit Roig, perdó. Merla, que en altres pobles a les tres de la matinada no canten. Afavorits per aquest clima tan venint aquí a Barcelona que mai fa fred el pla de Barcelona i l'absència de predadors i la llum. Hi ha molta llum i estan allà sempre actius. Joan està meravellat. Sí, sí, és que avui estem aprenent moltes coses.

Avui aprendrem moltes coses. I jo constato que avui aprendrem també molt de lèxic molt interessant, perquè el convidat fa servir un lèxic molt ric.

Pere, recorda que al final del programa hauràs de posar nota al nostre caminaire, Joan, de les explicacions que fa. I tu, Joan, va, comença a guanyar la nota.

D'entrada anem, com sempre, pels reclams de la sortida. El primer, el pas del Pertús, una escletxa espectacular en plena cinglera de Sant Gervàs que permet passar d'una banda a l'altra de la serra. Què és això? Un voltor, no? Res més apropiat que això. Anem pel segon. El segon reclam és el mirador que ofereix la Serra de Sant Gervàs, que ens oferirà bones panoràmiques des de la cinglera i la possibilitat de veure bons exemplars de carronyaires, com per tocar a una zona que divisarem, que es diu la Vall dels Voltors. Molt maco. I el tercer, el cim de la Pala del Taller, a 1.889 metres d'alçada i punt culminant de la serra de Sant Gervàs i de la nostra excursió.

Val, doncs, escolta, ara que ja sabem els tecs reclams, música per amenitzar aquesta sortida.

Doncs això que sentim de fons, el disc del 2013 que es diu Rapinyaires i que és de la terrasseta de Preixens, una banda amb components de tàrrega, cervera i igualada, que es van reunir per primer cop a Preixens, a la Noguera, i d'aquí el nom. Entre el 2011 i el 2017 van fer quatre discos, entre ells aquest Rapinyaires del 2013, amb 14 cançons que van del rock a la rumba i que ens poden animar l'ascensió cap a Sant Gervàs o al retorn cap al cotxe.

Comenta mañas que siguen amables y te costa el favor, por favor. Si escoltes això,

puja ràpid, eh, Joan? Espera, una pregunta. Anar a la natura amb auriculars, suposo que per un ornitòleg com tu és un sacrilegi com una casa.

A part d'ornitòleg, sóc melòman, jo. Ah, doncs així tenim A casa tinc un germà DJ i un altre tal. Hi ha milers de discos. Jo adoro la música, tota mena. I ho pensava, no? Jo no vaig mai a la natura amb cascos, ni caminant, ni corrents. Però sí que alguna vegada he recorregut alguna ciutat amb música, no? La primera vegada que vaig ser a Salzburg, vaig posar en la Sinfonia Júpiter, i em va canviar una mica la percepció, o em va semblar que em canviava la percepció de la ciutat, no? Per tant, tampoc soc molt d'entrar en els comportaments individuals de les persones, que cadascú faci el que digui, però jo no ho faig. Mira, podríem fer un joc,

si et sembla. Digues, som-hi. Com que tu en saps molt d'ocells, saps imitar-los, et proposem una cosa, que ens facis tu un concurs a nosaltres. Jugues? Vols jugar? Sí, home, som-hi. Doncs vinga, parem la música, d'acord? Parem la música. Molt bé, música fora. Podríem fer el següent. Pere, com que tu en saps molt, ens fas un cant d'ocell, nosaltres intentem esbrinar quin és. Sí, intentarem no quedar-lo. I després ens expliques quin és i si hi ha alguna història que creguis interessant d'explicar de cada exemplar que proposis. Molt bé, som-hi. Doncs tu comences.

Aquest és el primer? Sí.

Senyor Mestre Llosas. Sí, jo no hi començo. Jo sóc molt dolent. Podem tornar-hi a veure.

Em té un per beginners, per iniciar, que és més fàcil. El mateix ocell, no el mateix ocell, la mateixa espècie d'ocell. Per dalt o què? No, no hi caiem. Per dalt és com un petó de galta. És veritat. Com si fessis un petó de galta a algú, eh? Quin és? No, és un ocell molt aixerit, molt neguitós. Una cadernera? Tampoc. La cadernera té el bé gruixut i menja gras. Aquest és un ocell insectívor, nerviós. Porta corbata negra, el mascle. Pinsar? No. És un dels ocells amb més noms populars en la nostra llengua. Un dels. Està al Hit Parade. I no és per dalt. No, per dalt. Mallarenga carbonera. És una mallarenga. Carbonera, eh? Aquest cant trisil·lábic, repetitiu, de notes separades, alegre, xiroi, nerviós. El cant és alegre, però en font, a cert neguit, no? Verdaguer recull moltes dites de pagesos, buscarols i pastors per recordar per sempre més el cant. I vosaltres ja ho recordareu per sempre més. Aquest cant que diu. Tot per mi, tot per mi, tot per mi, tot estiu, tot estiu, tot estiu, quan compliu, quan compliu, quan compliu, a juny, a juny, a juny, ja t'hi tinc, ja t'hi tinc, ja t'hi tinc, etc. Són dites que amb un joia verdeguer per recordar per sempre més el cant del nom estàndard Mallarenga Carbonera. Ens quedarà claríssim per sempre més. Tricil·làvic, tres cops de veu, dues notes iguals i una tercera. Més alta o més baixa? Més baixa. Tercera més baixa. Anem pel segon? Anem pel segon.

Això és un cant de barra quan algú vol aparellar-se. Un cant de barra. Un pirompo, eh?

Al final hi ha un gir, eh? Sempre fa.

És un ocell d'aquests que no tenim tot l'any aquí?

És un d'ocells que no tenim tot l'any aquí, molt bonic, potser dels més bonics que hi ha al país, i amb uns colors molt conspicuos, molt de cridanès, i això no obstant, relativament difícil de veure. Colors cridanès. Color blau? No. Color que l'entronca en Barcelona. De dues formes, aquest ocell. Mira, avui he pensat mai oferir servir pels cursos. Es relliga en Barcelona. De dues maneres. És un color que es relliga en Barcelona? No, l'ocell es relliga. S'imbrica en Barcelona de dues maneres. Una a través del color. I l'altra a través del nom. Una a través del color? El mascle és groc i negre. Groc, cridaner i negre, com els taxis. Ah, val, val. I el nom és el d'un famós sant de mitjans del XVII, de Barcelona, que té plaça dedicada allà on tenia l'església. Sant Josep Oriol. O Sant Josep Oriol, que dona nom a Oriol. Molt bé.

Senyor Guifré, ara aquí ha sortit la.

No sé quants anys tenim a Barcelona, no els he comptat mai. Jo he començat Sant Justi Pastor, Sant Josep Oriol.

Sant Josep Oriol, que molta gent, eh? Els Joseps Oriols els anomenem Oriols aquí a Catalunya. Va, Pere, l'últim. El darrer?

Al principi és com una mica rugós,

però hi ha alguna cosa així. Fa un aquest. Puja i baixa molt el to.

Ostres, m'estic adonant que no tinc ni idea.

El sentim els capvespres a les antenes de poble, és ocell de bosc i de ciutat. Anirà a moltes eixides, patis interiors, parcs urbans. Parcs urbans. Tenen dimorfisme sexual, que no és general. Masques i femelles. Tenen colors diferents. Fan el niu amb fang? No. No. Fan el niu a diversos llocs, però sobretot els agrada molt una espècie que és un win-win-win. Un guany-guany-guany per ella, per ells. Per ell, per ella, per tots dos. Té un nom popular que el relliga amb el vi, si a algú li agrada dir el vi, amb una varietat de vi, de raïm, de vi no, perdó, de raïm, l'expliquem malament. Una altra pista? Sí. Dues pistes, pels malhomens, els Beatles, Paul McCartney li deca una cançó a l'anomenat álbum blanc, ah, que en parla d'ell, no, dedicada a tota la cançó d'aquesta espècie, i una tercera pista, Verdaguer recull la mitologia de la Catalunya vella i el fa servir sempre com a símbol d'envenyeta del dimoni. Guifereroses està a punt de col·lapsar. Tot això, però és més fàcil, s'observa fàcilment a Barcelona, a les ciutats catalanes, allà on tenien eixides, on hi ha Eura, que en tapissa, és l'Eura, el win-win-win. Pinsa, no és un pinçar. No, no, una mida mitjana, un dimorfisme sexual, la moda del mascle és diferent de la moda de la femella. Porten un vestit diferent? Porten una merla? No. Exactament. Ho anava a dir.

M'anava a dir, perquè el marlot del vi, tot plegat, però he pensat. Ah, el marlot. El marlot, però llavors he pensat. El marlot és el nom popular del mas I el Paul McCartney, un pare.

Blackbird. Blackbird. The White Album. Molt bé. No, que no té aquest nom, que nosaltres l'anomenem l'àlbum blanc, però no té cap nom, aquell disc dels Beatles. Correcte. És un disc que posa The Beatles i és blanc. Ah, l'àlbum blanc. No.

Hem quedat agrativats. Hem perdut les plomes. Fem una pausa i tornem. A veure, cal na Suïssa? No!

Repassem altres aspectes claus de la proposta. Joan, punt de sortida. Doncs el llogaret de Dons, situat a 1.353 metres d'altitud i part del municipi del Pont de Suert. Hi arribarem a través de la Nacional 260 en el tram entre el Pont de Suert i la Pobla de Segur. Entre Perves i Viu de Llevata trobarem la pista asfaltada que en 4 quilòmetres ens durà fins a les 4 cases de Dons. Un cop de puny. Dades bàsiques de la sortida. Jo comptaria unes entre 3-5 hores segons el ritme perquè tinguem temps suficient per aturar-nos a dalt de Sant Gervàs a veure els rapinyaires i també per descansar i poder gaudir bé del paisatge. Joan, requisits per fer la ruta. A veure, els habituals, és a dir, abric, menjar i aigua, protecció solar, frontal, per si se'ns fa de nit, farmaciola, aquest l'he afegit també, i l'imprescindible mapa i o track. En aquest cas, Pere, suposo que ja estaràs d'acord, i hem d'afegir uns prismàtics o llargavistes per si divisem voltors o repinyaires solcant els cels de la zona, que és molt possible.

I afegiria, en aquest cas, un bon calçat, perquè el terreny és dolentot. En roca calcària. Ja l'has enganxat. Això baixa nota, no? Per suposa que la gent no anirà amb xancletes ni descalç. El calçat el diem sempre, eh? Excepte avui, que me l'he oblidat. No, però en aquest cas, si tens un calçat de sola dura, millor que estigues de sola tova. I tant, i tant. Si algú puja sense prismàtics, malament. És el 99,9%. Jo soc excursionista federat i cada cop que m'enfilo en un cim, el 99% no porta prismàtics.

Però clar, en aquest cas, per poder veure un voltor mínimament bé, l'has de portar. Si no, què veuràs? Un píxel petit?

No, voltor trencalós, voltor negre. Tot això seria l'excepció que pots veure bé sense. Et pots passar a 30 metres volant per allà. Més que en l'altra fauna, que hi ha la gralla bec vermell, l'altra fauna el voltor, per atzar, anar donant voltes per aquí i per allà, anar perdent el temps, et pot passar un voltor 20 metres. O 50, és igual. I fa una envergadura superior a dos metres i mig, doncs imagina, no?

Tot això està molt bé. Sí, però anem a la teca. El més important. Vilaplana, volem proposta de carmanyola o de restaurant?

Va, a veure, no tenim gaires restaurants a prop a prop. De fet, per entaular-nos hauríem d'anar al Pont de Suert o a la Pobleta de Bellvair o a la Pobla de Segur. Així que el més aconsellable és dur-nos uns bons entrepans per implementar-nos dalt de la serra de Sant Gervàs, gaudint de les vistes i dels voltors. Per tant, el meu consell seria fer-vos amb un bon xulís, aquest embotit típic del Pallars.

És que és boníssim! T'acabaré dient, Joan, copy-paste. No, home, no. Si anem per aquella zona. Sempre estàs recomanant entrepar de xulis.

Si anem per aquella zona, és que no podem fer una altra cosa, és la zona que hem d'anar. A més, atenció, perquè a Adons mateix hi ha l'obrador de l'empresa Xulis Adons, que ven online, però si tenen l'obrador obert en podeu comprar in situ. Això sí, si voleu anar sobre segur, truqueu abans per assegurar-vos que hi seran. Xulís Adons.

Sí, senyor. D'acord. Doncs va, ara sí, comencem a caminar, però abans, atenció, un petit recordatori.

Your attention, please. Si ets un amant del nostre bonic paisatge i alegre patrimoni, endavant, ets al lloc adequat. Però, si aquest amor el demostres fotent el cotxe dins d'un prat, parant taula al mig d'un sembrat o banyant-te en un estany d'alta muntanya, deixa-ho córrer. Moltes gràcies.

Que des del 85 esteu buscant una mica la manera de formar la ciutadania, la gent, perquè agafi aquesta consciència dels problemes ambientals que tenim al nostre país i al conjunt del món. Aleshores, tenim consciència realment? Tu que, diguem, observes.

Què creus? Formo part de la societat, però no és la meva feina. He treballat molts anys en el món de l'educació ambiental i molts anys en el món de la consultoria ambiental, i ara, que treballo per mi, treballo en els dos mons alhora, però soc un dels tants membres de la Ciutat Catalana de l'Educació Ambiental. La consciència ambiental és difícil, això de mesurar, no? Jo vinc del món de la ciència, hi ha coses que es poden mesurar. Quant oberta és la gent de Catalunya? Respecte a la gent d'Espanya, no podem mesurar. Però respecte a nosaltres mateixos fa 20 anys o 25 anys? Ha augmentat molt i s'ha estancat. Els missatges d'educació ambiental arriben aproximadament a un tall del 20% de societat, no més. No més. Si hi ha un 80% de la gent que no rep aquesta concentració ambiental. Barra és reticent el missatge o no el rep. O no el reté, que són tres coses diferents. Tu pots rebre un missatge i que t'entri per un cantó d'orella et surt per l'altre orella, no? Però l'has rebut. L'altre que. Però l'has rebut però no n'has fet cas. L'altre que el rebis i no hi estigues d'acord i per tant dissenteixes i el refuses i un tercer que el rebis, t'agradi i dius intentaré fer-ho, no? Però això té conseqüències ambientals. Sí, clar, té moltes conseqüències ambientals i els que estem federats i els que portem anys ha canviat totalment l'ús de l'espai natural. A part dels prats i els pignis, els prats i pastures i tot això, els gossos. És un problema. Molt, sí, molt gran. Jo no he vist mai gossos a cims del Pirineu. Hi ha gossos perseguint perdius blanques. Clar.

La gent els deixa anar. De moment en cotxet no arriben encara, no? Els gossos, els cims?

Els cims no, però passejant pel voltant d'allò sí. Està canviant tot, no només està canviant. No sé si podem fer una diagnosi de com està canviant, però la quantitat de gent, com sabeu, es va parlar des de l'època vírica, cada cop hi ha més gent gaudint de l'espai natural, unit també perquè hi ha més gent vivint a Catalunya. La tipologia de la gent. És un altre cas, eh? Abans la gent que anava a alta muntanya havia passat pel cau, pel centre d'escoltisme o pel centre excursionista, per les plais, hi havia una. Però tothom té dret a anar a la muntanya,

no cal passar per un cau, eh? Això és una cosa que sempre ens agrada molt dir-ho aquí.

La gent que feia alta muntanya havia passat per unes plais, tothom hi podia anar perquè és lliure, els terrenys són comunals o privats a ben de cada cas. I és clar, canviar la quantitat, la tipologia i els resultats de tot plegat, el grau de coneixement i la imbricació cultural amb l'espai. Ens hem tornat tots més urbanites. Sí, en general, tots. El meu poble també és molt més urbà ara que fa 30 anys. Podem recordar la gent que no et conegui el teu poble, que és del Maresme, si no m'equivoco. Sí, és Arenja Mar, que és el darrer poble del Bisbat de Girona. En petits, la gent jugava amb garrofers i per vinyes amunt i avall. I ara, doncs, els nanos, quan acaben, van a Anglès, van a natació, van al mateix que farien a Sant Gervasi de Casoles o. Doncs queda clar, de Sant Gervàs a Sant Joan de l'Eix. És extrapolable a qualsevol municipi del país.

Fem una cosa, una pausa, i ens posem ara sí a caminar, que Joan ja toca, no? Som-hi.

No cal anar a Suïssa.

Joan Vilaplana, Joan Copipeist,

vinga, tres reclams desenvolupats. El primer va. Doncs la gran atracció de la sortida al pas del Partús, una escletxa a la cinglera de Sant Gervàs, d'uns 50 metres de longitud entre roques d'uns 20 metres d'alçada. I arribarem quan portem uns 3 quilòmetres de ruta, seguint el GR3 i després d'haver superat uns 340 metres de desnivell positiu. Cal estar alerta, perquè el pas queda una mica amagat. Aquest pas del Portús ens permetra accedir a la cara sud de Sant Gervàs a través d'un passadís entre aquestes parets de roca calcària al peu de la cinglera. Un passadís estret, no? Sí, sí, de fet, deien que antigament els pastors feien servir aquesta escletxa per passar d'una banda a l'altra de la serra per fer el recompte dels animals. Com que era tan estret, els camps de Bastià havien de passar d'un en un. Nosaltres, com el Bastià, també haurem de passar d'un en un i un cop sortim podrem gaudir d'aquestes vistes immenses sobre la Terreta, aquesta subcomarca situada entre l'embassament d'Escales al nord i el Congós de Montrevell al sud.

Ara parlaves del pas del Pertusca, Guifré, aquest pas no l'hem pas de confondre amb el pas del Pertusca que separa l'Empordà del Rosselló?

No, no l'hem de confondre, però certament comparteixen el mateix motoponímic i volen dir el mateix, un coll, un pas d'alçada que permet anar d'una vessant a una altra. És molt bonic això que ha explicat el Joan del pas del Portús de Sant Gervàs, perquè efectivament era un antic camí de carrerada on els pastors feien passar els seus ramats i el que deia el Joan era tan estret que els permetia comptar els caps. De bestiar que passaven i llavors assegurarsen que no se n'havien deixat cap o que no n'havien perdut cap i més en el cas de Sant Gervàs que la pujada és molt dreta i que podia haver-hi algun excés dels caps de bestiar que hi havia en terres de pasturatge en alta muntanya i que avui en el Pas del Pertús té més sentit que mai. Doncs queda clar, això amb el primer reclam,

però n'hi ha més encara. Segon reclam, Joan. Doncs les vistes que tenim des de la carena de Sant Gervàs d'una amplitud espectacular en dia clar.

Cap al sud d'aquestes grans vistes que dèiem del sud de la Ribagorça amb els nuclis de població més propers a Sant Gervàs, com Espluga de Serra en primer terme i la Torre de Tamúrcia a l'inici de la vall i de la Noguera amb les seves àmplies planes agrícoles. I al nord? Doncs podrem gaudir de relleus més abruptes i salvatges, amb la vegetació primer més mediterrània i a mesura que guanyem alçada més alpina, fent de catifa sobre la pedra clara dels cingles. I més al nord reconeixerem els grans cims del Pirineu que deien Guifré, a grans trets des de la Maladeta fins al Pedra Forca, passant per noms mítics com el Turbón, el Montseny de Pallars o la Tossa Plana de Lles, per dir-ne només alguns. I tot plegat acompanyat amb aquest protagonista del programa d'avui, del voltor, i altres aus rapinyaires que donaran a l'excursió un caràcter únic i ferèstic. Per tant, el que deia, m'agafeu prismàtics per poder veure de prop el vol elegant d'aquestes aus que vigilen a tot hora Sant Gervàs.

Pere, aquella pregunta que et volíem plantejar abans, més o menys, l'àmbit de vol d'un voltor. Pots estar, no sé, a mullar i aquest voltor t'ha baixat des de.

Des del Berguedà, tranquil·lament, sí, o des del Solsonès, sí, sí. Per tant, podem fer. Sí, i fins i tot ara s'està mostrant que una part de la població europea, per no tenir un coneixement pregon de la població europea, emigra i se'n va cap a l'Àfrica. Arranc s'està demostrant i ajuda els estudis que s'estan fent a nivell de l'impacte dels parcs eòlics de Tarifa, de Gibraltar, sobre Aura Pinyanes, també. Aquí hi ha moviments, es considerava el voltor català molt sedentari, ara en diuen resident, és el mateix, els que neixen aquí es queden aquí i només els jovenets es belluguen una mica per anar buscant nous terrenys, no?, I això vol dir que un del Pallars Jussà podia anar al Berguedà, però podia anar a Algèria, o podia anar al Marroc, aquest jovenet nascut aquí. Ara s'està veient que sí, que hi ha unes posicions del massís central occità, tot això, que s'estan, no només entre poblacions, la població del massís central, amb el del Pirineu, amb les serres del Sud-Ibèric, sinó també amb el nord de l'Àfrica. El que ja no sé és ara el detall de les conclusions a les que han arribat.

Molt bé, doncs veiem que poden anar fins al nord d'Àfrica, però poden quedar-se a la Terreta. I parlant de Terreta, i mai millor dit. Pere, tu creus que la gent de Barcelona coneix la Terreta, sí o no? Jo diria que no. La resposta la té també

el senyor Soler. I en Soler també. Tot posant els ulls en blanc. Senyor Soler, a més, vos diréu,

tenen a la capital la terreta controlada? Doncs em sap greu, però diria que no. De tots els nostres entrevistats, només l'Enrique i l'Òscar, tirant d'intuïció i d'atzar, això sí, s'han apropat una mica. Podría ser el nom d'una comarca.

La terreta, em sona a a Lleida, no?

Més o menys, més o manco. Els altres tampoc la coneixien, però no han dubtat en

donar-nos una resposta. Algun poblet així petit que potser té alguna muntanya i alguna aigua, no ho sé.

La Terreta, res. Serà un altre poble o una zona.

Espera, la Terreta sí que em sona moltíssim. A mi la Terreta em sona València, potser.

La terreta de València, aquesta manera de parlar, diguem, també del país, que té aquest punt, Guifré, terreta, quan parlem del País Valencià, que no acaba d'agradar, de vegades, no? Som un país, no una terreta, no? Seria aquesta idea. Què caram, una terreta? Un país som.

Joan, tercer reclam, va. Va, doncs, el cim més alt de la serra de Sant Gervàs, situat a dos quilòmetres i mig del pas del Partús, que els farem caranejant i gaudint de les bones vistes i dels vols dels rapinyaires. I es tracta de la Pala del Taller, de 1.889 metres d'alçada, punt més alt de la ruta. La pujada és interessant per aquest canvi de vegetació, per ser d'un ambient mediterrani amb arbustos com Ginebró i Boix de protagonistes, a un ambient més alpí del de la Pala del Taller. I cal anar en contra un cop siguem dalt del cim, perquè tindrem l'espedat de la cinglera de Sant Gervàs, una bona caiguda als nostres peus. Així que, atenció, no ens hi acostem en excés i, un cop fet el cim, desfem el camí primer fins al pas del Partús i després baixarem cap a Adons, on haurem començat l'excursió.

Aquest espadat, Guifred, quants metres has dit, més o menys? Home, hi ha algun punt que arriba als 200 metres. 200 metres, molt bé. Doncs ha arribat ara sí l'hora de la veritat. Posar nota a les explicacions del nostre caminaire Joan. Ai, Pere. Pere, és el teu gran moment. Pots escollir de l'1 al 10 posar nota amb en Joan a partir de tot el que ens ha anat explicant. Tu mateix. Estic una mica nerviós ara mateix.

No, aquesta no me l'esperava, aquesta no me l'havia dit, Déu. Posaria un 8 i mig. Un 8 i mig! Sí! Sembla molt merescú. Però si s'han descuidat les botes. Jo resoltaria un parell de coses més, eh? Digues, quines. Una que és l'única, fins fa poc, és l'única zona del país que es poden veure els quatre voltors a tot Europa. Que són? El voltor negre, el voltor comú, l'aufrany i el trencalós. Perfecte. No, no tan sols aquestes que fan Alinyà, Serres de Carreu, Bou Mort, aquest tall de pallar just a Ribagorça i a l'Urgell. Ara han fet reintroduccions a Occitania, però fins fa poc, l'únic lloc de tot Europa. Que es podien observar els quatre voltors de tot d'Europa. Hi ha més voltors al món, els quatre voltors d'Europa.

Aquests, voltors amb ales, els voltors de dues potes que. També, baixa i amb boa, no com el cognom que deu venir d'aquí, però en català oriental. Molt bé, doncs, escolta, Joan, bona nota, no? Sí, sí, tant, contentíssim. I merescuda, com sempre, però bé, endavant amb tot plegat. Pere, alguna altra ruta que t'ho diguis? Home, val la pena que també jo us aconsello per anar. A veure ocells, que diguis, val la pena, o anar-los a sentir, que diguis. El Pallars Jussà, on, a la Noguera, on? On tu diguis, és igual, no cal que ens centrem al Pallars Jussà, en aquest cas. El Delta del Llobregat.

El Delta, no? Un gran desconegut pels barcelonins.

Doncs sí, senyor. No només pels barcelonins. No, no, l'aguai de Caltets, per exemple, que allà.

Sí, sí, Ramolà, les Filipines, Calarana, tot això és molt desconegut. És molt utilitzat ara per gent del Prat, de Gavà i tot això. Jo he portat gent de Hawaii a observar ocells i el garraf, però he vist ornitòlegs a banda, que molta gent de Barcelona, interessada en temes de natura i tot això, no hi han anat mai.

A mi em crida molt l'atenció quan vas al Prat. Un dia farem algun programa sobre aquesta part del país que tenim entre l'aeroport i tota la zona industrial, que amb els aguaits hi ha un rètol que diu prohibit portar música. Hi ha un dibuix d'un. D'un radiocasset, no? No poseu música. Però, clar, allà, cada minut i mig, tens una sorollada immensa, que és dels avions. Els ocells allà també s'acaben acostumant a aquestes sorollades o simplement hi estan de pas i no.

És una molt bona pregunta, no? Aquesta, molt. Però l'impacte acústic sobre els ocells impedeix que hi visquin, que n'edifiquin i tot això. Però n'hi ha. N'hi ha en Gavadal. Els que vulguis. Sobretot en pas migratòria. En època edificant hi ha menys espècies, no és tan important, però en pas migratori tens ocells de la tundra russa, noruega, tot això. El que hem vist, ja han estudiat l'impacte acústic dels ocells sobre aquesta espècie, sobre aquesta altra. Però no hi ha, no s'ha creat un paradigma de dir com afecta, no? Però el que es veu a grans trets, que el que afecta més és la imprevisibilitat del so més que la intensitat del so.

Val. O sigui. Si fos una cosa amb una carència continuada cada minut, s'hi acostumarien més que no pas que sigui variable.

Sí, sí. Aquí a la capital tenim el falcó peregrí criant la Sagrada Família, el temple expiatori d'en Gaudí. Narrant d'un projecte que vam començar el 99 una nit, doncs bé, aquells falcons, grues, tràfic de l'Eixample, tot el trànsit, els guiris, els operaris cridant i estan criant allà aquella parella, sense problemes. Però estic convençut, Déu no el vulgui, que si algun dia hi ha un castell de focs inesperat a la nit, probablement abandonarien el niu. Per tant, no està en la intensitat, sinó està basat en aquell so.

Estareu d'acord, Guifré, Xavi, que el nostre convidat

d'avui és un pou, eh? És una passada, eh? Jo he anat apuntant un munt de coses al guió, que després ja veurem com ho faig. Pere, moltíssimes gràcies per

acompanyar-nos. A vosaltres. Espero que hagis gaudit. Jo molt, i espero que la gent gaudeixi d'aquest espai. Doncs nosaltres, que ja et dic que et

convidarem un altre dia, si et ve de gust, tornar-hi d'aquí més endavant. Si t'ho vol, que vagi molt bé. Adéu-siau.

Marxem, però abans de marxar ja sabeu que sempre ens agrada fer una recomanació, Guifré, sobre propostes, en paper, que ens puguin fer una referència a la zona que hem visitat. Què hem trobat? Què tens? Què ens expliques?

Mira, avui coincideixo amb el convidat altra vegada perquè. Bé, avui recomanem. El mapa La Terreta i Serra de Sant Gervàs de l'editorial Piolet. El convidat avui ha vingut amb un mapa fantàstic, magnífic, de la mítica editorial Alpina, un mapa que em sembla que ja no s'ha dit aquest en concret, també d'aquesta zona, però a nosaltres avui ens agradaria recomanar el de l'editorial Piolet, una altra petita editorial excursionista de casa nostra, que fa una cartografia també magnífica des del punt de vista visual i artística i molt rigorosa des del punt de vista dels seus continguts. És un mapa a escala U2000. I és una bona font de coneixement si optem per fer l'excursió d'avui i aprofundint el coneixement d'aquest territori. Editorial Piolet. Editorial Piolet. Té altra cartografia també del país i fins i tot de fora de les fronteres de casa nostra, però s'està especialitzant en aquests racons on fins ara encara no hi havia hagut cartografia feta tradicionalment de l'excursionisme català.

Doncs queda claríssim, apuntadíssim, i ara marxem. Ja sabeu que podeu recuperar tot l'àudio del programa a la nostra pàgina del 3CAT. Senyor Soler, gràcies per les seves urbanites aportacions d'avui. Gràcies a vosaltres. Mestre Llosas, gràcies per les seves acadèmiques aportacions. Gràcies a vosaltres. Joan Vilaplana, gràcies per les teves viscudes aportacions. Un plaer, com sempre. I gràcies també a la tècnica de so Rosa Silloe per les seves digitals i analògiques aportacions. Rebeu també una sincera salutació de qui us parla, amb Gerard López, Fageda. Gràcies per acompanyar-nos i recordeu, per gaudir d'un bon racó de país. No cal anar a Suïssa.

Esteles, fans de muñeres, a les planes de corbis, rodolan per les cingleres, alegran els vells calús. Des d'aigües del riu a Gorsa van cantant una cançó que és el símbol de lluny força i la veu d'un llat d'olor. No era lliure o sana,

aigües sonores del riu, que dels mons fins a la flana d'estrenar son com s'orí. Cada font una rialla i un grotesque i es en flor, el riure és en una cavalla amb els fills de sa cançó.

No guirà arribar per sana, juguinós i turbulent, que dels mons fins a la plana és com un camí d'argent. Quan arriben les gemades, planes d'anet o izenet, recordant glories passades, canta així, doncs ja pleret.

No guirà. Arriba l'hospana, aigua, el sol, hores del riu, que dels mons fins a la plana d'estrenar-se un corso diu. Cada font una rialla i un doter se llege en flor, el riure és en una cavalla amb l'encís de sa cançó.

Rapiñaire.

Repiñeyes! Sempre robant l'engruna dels altres, sempre buscant el pal dins de l'ull. I te enamores del que tenen els altres, tu vols el mateix que jo vull. No me demandes que sigui amable, si te costa, a favor, voldràs. Voldràs. Voldràs. Voldràs. Sóc, sóc una lacra social. Sóc una lacra social. Sóc, sóc una lacra social. Sóc una lacra social.

I algunes misèries quan convescures el monader. Tens un museu d'allumins i metgeros i col·lecciones, llibrets o CV. I amb un somriure d'orella a orella t'acostes a les preses rient. Mala idea, re de la cella, ràpid, gaire sorprenent. Sorprenent. Sorprenent. Sorpranen. ¡La Piñaya! Son, son. Som una lacra social, sou, sou una lacra social, sou una lacra social. De tot se'm diuen amics, que llancen la pedra i amaguen el dit. L'enveja dolenta, l'ambició i el talent. ¡Soy, soy una lacra social! ¡Soy una lacra social! Sou, sou d'una lacra social. Sou d'una lacra social.