Cap a la vall d'Unarre: pugem a Sant Beado i els estanys de la Buixasse i la Gola

Bona tarda a tothom. Qui no voldria estar ara mateix, per exemple, caminant per l'alt Pirineu, al costat d'un bon salt d'aigua? O, no sé, inspeccionant una petita i solitària ermita romànica a dalt d'un turonet? O observant la quietud d'una estanya a 2.200 metres d'altitud? Sona bé, no? Doncs va, que ara hi anem. Música.

Benvinguts al No cal anar a Suïssa, el programa de Catalunya Ràdio, la ràdio nacional de Catalunya que no ens porta d'excursió pel territori, ens porta d'excursió pel país.

I avui anirem al Pirineu, al Pallar Sobirà, a la vall d'Honarre, pujarem als estanys de la Gola, de Buixace, de Calverante, Tartera, i gaudirem de les vistes sobre el Pla de Sartari, i a més a més també coneixerem l'església de Sant Beado. Indrets d'alçada que ens faran suspirar i proclamar amb energia. És que no cal anar a Suïssa.

Vaig estar escoltant els pets i entre les cançons d'amor vaig acabar entenent que no tothom és com jo soc.

I per fer boca abans de fer cames, comencem amb la música del cantautor de les valls d'àneu, en Roger Figols, i aquest tema de l'any 2020, de nom No puc callar.

Que si plores no és en va, però això no ho puc arreglar. I que si després de tot vols tornar a començar, obre el nostre llibre, passa la pàgina ja.

I és que avui tenim un programa per emmarcar, perquè farem la caminada amb un convidat d'excepció que es coneix aquesta part del país de primeríssima mà. És el director del Parc Natural del Pirineu, Marc Garriga. Bona tarda, Marc. Bona tarda, què tal? Perquè la gent es faci una idea del que estem parlant i amb qui estem parlant, el parc natural que gestiona en Marc, i més gent, evidentment, és el més extens que tenim al país. 80.000 hectàrees que reparteixen entre dues comarques. L'Alo Urgell, també, al Pedrar Sobirà. Per tant, Marc, de feina no us en falta, no?

No, no ens en falta. I si cal, ens en busquem més. Perquè també som parc transfronterer amb l'Aries i Andorra, que és el parc pident dels Tres Nacions, i encara és més gran, llavors. De quina dimensió parlem després? Després estem parlant d'unes 280.000 hectàrees. Doncs ja estem aquí multiplicant per moltíssim. De les més grans de l'Europa Occidental.

Déu-n'hi-do, ara en parlarem, coneixerem el parc, també la feinada que fan, i ho farem amb els sospitosos habituals del programa. Marc, et presento el nostre geògraf nacional, que és el mestre Guifre Llosas. Guifre, què tal? Bona tarda. Amb quin mot esponeros definiríem la zona que coneixerem avui?

A veure, Gerard, avui me la jugo una mica. Assumeixo el risc de desconcertar el públic oient. I en Marc. I en Marc. Avui tiraríem per un Bacardàdia-Basàtia. Què dius? Què m'estàs dient? Bacardàdia-Basàtia. Això què és, euskera? Això vol dir solitud ferèstega en basc. Solitud ferèstega.

Estàs d'acord amb aquesta definició? Sí, és un espai solitari i bastant salvatge, i tant. Doncs ara ho coneixerem més a fons. També vull presentar el nostre encastador intrépid, el senyor Xavier Soler, a Merra. Senyor Soler, com anem? Bona tarda. Senyor Soler, aquesta vegada tinc entès que heu sortit a preguntar pels estanys de la Gola, les valls de Neu, la Vall d'Honarre, l'ermita de Sant Beado. Quin poble o ciutat heu escollit?

Doncs avui Gerard també me la juga una mica com el Guifred. No us ho diré directament, sinó que us ho faré saber amb una endeminyalla.

Ep, comencem forts, no? Una mica, així de joc. Sisplau, música d'endeminyalla. Endeminyalla.

Repetim la pregunta, senyor Xavier Soler. Mer, vos que us moveu cap aquí i cap allà, a quina població heu anat a fer les vostres preguntes?

Vinga, us ho dic així, eh? He anat cap allà després de passar per Castellolí, que està al costat. I amb això ja us he dit el nom del poble on he estat. Quin és? A veure, pots tornar a dir això? Vinga, va, una miqueta més lent. He anat cap allà després de passar per Castellolí, que està al costat. A Capellades. Correcte. Amigo. I allà he pogut xerrar amb el Jordi, l'Alba, la Maribel, l'Ivan, el Carlos i la Gisela. Que després podrem escoltar. Per cert, tot això que explicarem

avui al Pallars ho farem, com sempre, amb l'experiència de les cames del nostre caminairo oficial. És aquest home de les tres cames, l'excursionista que per allà on passa ja no hi creix mai més l'herba. Senyores i senyors, amb tots vostès, Joan Vilaplana. Això no em deixa en molt bon lloc.

Sí, home, de la rapidesa amb què has interpretat, si no. No, no, si no hi creix més l'herba, hòstia, em diràs, et parlo de Toronto del Pirineu. Contractarem per mantenir els camins. Exacte. Joan, aquesta ruta deies que et va encantar, no? Sí, em va agradar moltíssim. El que veig és que tractant-se del Pallars i de l'Alpirineu, que bàsicament tot em flipa i bastant, doncs no era cap novetat. El que sí va ser una novetat. És descobrir una vall pallaresa que no havia sentit anomenar mai, la vall de Ñiri, i sempre fa il·lusió trobar racons en aquestes valls del Pallars que

encara no has descobert. Marc, tu gestiones el parc més gran, com dèiem, i a més a més hi fem l'extended version, ja és una passada, no? Però un parc natural no és només plantar quatre cartells perquè la gent que corre pel bosc no renqui les floretes, això va més enllà, no? Quines són les principals tasques que fa un parc natural com el que tu gestiones?

Clar, el que has citat, per exemple, se'n podia dir gestió preventiva, és a dir, vigilar que altres no malmetin valors naturals i culturals que hi ha allà, però també és fer gestió activa. Activa vol dir fer projectes de conservació, restaurar ecosistemes, millorar l'estat de conservació d'alguna espècie, restaurar patrimoni cultural. I també un parc natural té la funció de promoure un desenvolupament sostenible d'aquell territori. És a dir, en aquell territori hi viu gent, en aquell país hi viu gent, i s'ha de poder guanyar la vida, però de forma compatible amb la conservació. I una mica aquí és on estem els parcs, aconseguir aquest equilibri entre conservar i viure-hi. I costa trobar aquest equilibri? Home, sí, sempre és més fàcil prohibir-ho tot. Sempre l'equilibri costa més, has de negociar, has de fer barrer les coses. Tot pot acabar sent una mica compatible si es fa de forma amb la justa mesura i de forma correcta, tenint en compte les zones sensibles. Bueno, d'això es tracta. I Marc, quants visitants rep el parc cada any? Doncs mira, tenim diversos comptadors comptabilitzats i més o menys rondem els 360.000 visitants l'any. 360.000? Sobretot concentrats a l'estiu.

Si ens permets, voldríem que sentissis el nostre recordatori del programa habitual.

Your attention, please. Si ets un amant del nostre bonic paisatge i alegre patrimoni, endavant, ets al lloc adequat. Però, si aquest amor el demostres fotent el cotxe dins d'un prat, parant taula al mig d'un sembrat o banyant-te en un estany d'alta muntanya, deixa-ho córrer. Moltes gràcies. Clar, abans parlàvem de l'equilibri,

molt pensat amb la gent que viu a la zona en concret, però de cara al visitant, la gent, amb el pas dels anys, es comporta més o es comporta menys?

Bé, hi ha de tot, eh? Hi ha gent que es va educant i que ja sap, per exemple, que no s'ha de banyar en un estany, que portar alguna cosa lligada, però sempre hi ha el capre de torno que, bueno, passa de tot, es pensa que això, quan arriba aquí, diu, bueno, aquí és tot públic, faig el que vull, i, bueno, no es comporta adequadament. Llavors, bueno. Per sort, cada cop tenim més gent que us respecta. Quanta gent treballeu al parc? Mira, això ha anat una mica variant. Però més o menys, mira, fa uns mesos érem 11, ara hem baixat per unes places que han acabat i hem arribat a ser 5 i ara tornem ja a 7, 7, 8. I a més a més tenim una brigada de manteniment de 14 persones que s'encarreguen de mantenir tots els camins, ascenders, la senyalització. Recollir deixalles, conservació de l'ecosistema,

una mica de tot. Aquí al programa, al No cal anar a Suïssa, quan vam fer un dedicat al Montsant, ens va acompanyar el cap de la brigada del Parc Natural del Montsant, David Martra. I saps què ens va dir, Marc? Què va dir? Doncs mira, una mica en línia amb el que comentaves tu, ens va deixar anar, i clar, que no paren mai. Si us sembla, podem recuperar aquest petit fragment del que ens deia. Escolteu.

Una miqueta de tot, des del manteniment de senders, ermites, espais emblemàtics, censos de fauna amb els agents rurals, vull dir, una mica de tot, toquem de tot. I a l'hivern, què toca més fer? Depèn, hi ha més feines, per exemple, tenim Tortuga Mediterrània, aquí al Parc Natural, i ara tenim uns petits hàbitats on els arreglem el terreny perquè fa fred i estan hivernant, i és el moment d'aprofitar a fer aquestes tasques. Joan, apunta, eh?

Tortuga Mediterrània. Apuntadíssim. Tortugues, eh? Això ens deia ja fa uns mesos, ens ho deien des del Priorat, també ens comentaven, entre altres qüestions, això de les tortugues, entenc que de tortuga mediterrània aquí dalt no n'hi ha, però també deu haver-hi les seves particularitats.

Sí, tenim les seves espècies, aquí tenim espècies alpines. Som la millor zona de presència de gall fer de tota la península ibèrica. Tenim un territori de tren calós important, per viu blanca. Tenim un endemisme únic que en tot el món mundial només està aquí, que és la Sargantana Pallaresa, o Cingretalla Pallaresa, que es diu aquí. I evidentment tenim el rei de la muntanya, no? Tothom coneix que és a Los Bru. Aquí, aquí, aquí. Una població important. Un conflicte complicat de gestionar, m'imagino. Complex de gestionar. Tenir un gran depredador és complex, però jo crec que nosaltres apostem per la convivència. S'està fent molt bona feina de prevenció de danys, agrupant ramats d'ovella, contractant pastors, tancant-la a la nit. S'ha recuperat l'ús del gos de protecció que fa 15 anys enrere ningú en tenia. Ara tothom que té ovelles o carros té gos de protecció, muntanya, Pirineus. Els ramats ara tenen collars GPS. S'ha millorat molt en prevenció i això ha fet que els atacs siguin bastant puntuals. Evidentment l'atac zero és molt difícil. Però han reduït molt en comparació amb altres zones com a França, on tenen molts més problemes.

I aquest 2026, Marc, que finalment hem tingut un hivern amb força neu, ara deveu tenir feina a retirar molts dels pins que no han aguantat el pes de la neu.

Sí, sí, hem tingut moltes incidències d'arbres caiguts per tot arreu. Això ens genera molta feina. Però hi ha més de cara a l'abril, maig, juny. La primavera, sobretot.

A més, tinc entès que sí que fareu la feina de retirar-los, els que han caigut als camins, però no pas si és al mig del bosc, que això té una altra funció, diguem, ja més natural.

Exacte. A veure, a menys que hi hagi un risc molt de plagues, evident, el que es fa és, evidentment, els arbres caiguts creen irregularitat dins l'estructura del bosc i la fusta morta, Si no és massa, és positiva per moltes espècies, perquè aquells arbres morts s'alimenten insectes, fongs i a partir d'aquí molts altres éssers vius. I estic segur que al gall fer aquesta petita caiguda d'arbres una mica per tot arreu li anirà de conya. Doncs esperem que sigui així.

Hem fet una mica de repàs genèric del conjunt del parc, de la gestió, però si us sembla ara ens podem centrar ja una miqueta en la sortida que farem. La idea és pujar remuntant un torrent, el torrent de Niri, visitar després uns bons estanys a més de 2.000 metres i tornar a baixar una altra vegada. Per un altre rierol, en aquest cas pel riu d'Unarre, entre els dos rius, el de pujada i el de baixada, al mig hi tenim la Serra Mitjana. I tota aquesta zona està, per entendre'ns, enganxada a la vall d'Àneu, però també a tocar d'un altre vall, la vall de Cardós. Guifré, és el teu gran moment, il·lustra'ns, si us plau, sobre aquesta part del país. Doncs bé, Gerard, avui ens trobem,

com dèiem, al cor del Pirineu català, a l'Alpallars Sobirà, en una petita vall secundària de la vall d'Àneu, una de les tres valls principals d'Alpallars, juntament amb la vall ferrera i la vall de Cardós. En concret, som a la vall d'Unarre, com ja s'ha dit. La vall d'Unarre, orientada a sud, drena directament d'un dels grans gegants del Pallars, el Mont Roig, cim de 2.864 metres i que és un dels grans miradors del Pirineu Català. De fet, el Mont Roig del Ventolau, una altra gran sentinella de més de 2.800 metres, conformen un petit massís altiu i un pèl isolat d'altres conjunts de grans cims del Pirineu, Pallarès, fet caldota de gran caràcter i perspectiva.

Marc, de moment, en MB.

Sí, i tant, i tant. I això lliga amb la meva presentació que m'has demanat al principi i allò que us ha sorprès en basc. Pots tornar a dir? Una mica fer la fantasmada de dir-ho en basc una altra vegada? Bacardàdia basàtia solitud feresta gambàs perquè la vall d'un arre, petita i secundària però encisadora, té uns pocs pobles de petites dimensions. De fet, són tan sols tres pobles un arre, gabàs i serbi nuclis petitíssims i compactes amb uns pocs habitants que pràcticament no arriben a comptar-se amb els dits de la mà. Amb tot, si obrim una mica el focus de la seva localització, veurem que la toponímia d'aquesta zona del Pirineu té una sonoritat similar i curiosa. Un arre, serbi, però també esterri, escalarre, isabarre, dorbe, arre o sorpe, per posar uns exemples. Noms de llocs que ens recorden que fins l'any 1000 aproximadament, els habitants del Pallars s'expressaven en un llenguatge molt similar al basc. Són topònims abontadíssims en aquesta zona del Pirineu i cala el Pallars en concret, com la vell protagonista d'avui, i són ben presents encara.

Marc, anem bé? Sí, és molt interessant que la Núria García Quera, que està fent la tesi doctoral precisament d'aquests topònims iberobascoides. Està veient que, sobretot, el que representen aquests topònims és descriuen el lloc del poble on es va fer. Per exemple, Esterri ve d'est, que vol dir estany, i erri, d'orri. Per tant, és l'orri al costat de l'estany. I així molts altres topònims. Moltes vegades no és tant el tema ibravascoides, sinó la descripció senzilla d'aquest lloc. Per exemple, jo què sé, Arestui, pues Ui vol dir que és un lloc des d'un temps d'una visió, no? I Aresta, Arist, d'Arestui, d'Aresta, un lloc amb una Aresta, vull dir, i vas veient que tot això va coincidint. És tot un estudi que està fent molt, molt interessant i que està donant molta llum al que abans es pensava que simplement eren topònims bascos i prou.

Marc, creus que tota aquesta zona que avui voltarem és prou coneguda fora del Pallars? Per exemple, el concepte Vall d'Aneu?

Valldaneu sí, perquè a Valldaneu sí que ha anat agafant forma, però tot el que és Valldonarre, això ja és molt més secundari, realment ho coneix qui ha estat per aquí.

Doncs sobre les Valldaneu, hem anat a fer preguntes, la resposta la té, com sempre, el senyor Soler. I en Soler.

També.

Senyor Soler, els veïns i veïnes de Capellada es coneixen la vall de neu?

Doncs jo crec, Gerard, i seguint una miqueta amb el que deia el Marc, podem estar força contents. Primer de tot tenim l'Alba i el Carlos, que sense massa exactitud, això sí, s'han mogut molt bé pel mapa. Muntanya, a dalt del Pirineu. També, igual, però un poble igual dels Pirineus. Bon inici, bon inici. Doncs després tenim l'Ivan, que s'ha anat una mica cap amunt, però també s'ha quedat per la zona. Aneu és un poble de la Vall d'Aran. I per últim tenim la Gisela i el Jordi, que ja sigui a través d'un poble o de la pròpia vall, tenen Aneu molt ben ubicat. Terri d'Aneu. I on l'ubicaries en el mapa? Pirineu. Les valls d'Aneu, al Pirineu. Bé, què et sembla, Marc? Molt bé, sí, sí.

Es coneix, es coneix. Està molt bé. Doncs va, comencem d'una vegada, anem per feina. Perquè aquí anem xerrant i no ens posem a caminar, eh? Joan, reclams de la sortida.

Va, doncs el primer és l'ermita de San Beado, amb orígens al segle XI i encimballada a l'inici de la Serra Mitjana, que, com dèiem, és la que separa la vall d'Añiri de la Donarre. Ah! Què és això? Home, és aquest brava. La brava del cèrvol. Ah, bo, bo, d'acord. De fet, també és que ha justificat per la zona on estem.

Marc, per cert, important, et recordo que al final del programa, Marc, hauràs de posar nota a les explicacions i les ocorrències, com ara aquesta, d'en Joan, eh? Nota de l'1 al 10, d'acord?

La meva mitjana és de 9 i mig. Anem pel segon reclam. Són els estanys pels quals passarem. En total, 4. Buixasse, Tartera, Calverante i La Gola. Tots 4 grans racons pallaresos amb estampes lacustres típicament pirinenques. I el tercer, el Pla de Sartari, el tiplà de Molleres i Rius Sinuosos, on hi cauen dos preciosos salts d'aigua, el de Sartari i el de la Gola.

Voluntories aquest últim. Estàs d'acord amb aquests elements destacats, Marc?

Sí, sí, i tant, i tant. Cípics elements d'una ball d'origen glacial.

De moment, clarament, vaig pel Déu.

Tot això, Joan, amb quina música ho acompanyarem? Mira, doncs, ho podem acompanyar amb un disc de cançons en fallarès.

Diuen que el mapa no té cabuda, que la batalla ja està perduda i que no hi ha res a fer. Que més morts pagué l'almena. Es diu Cambuleta,

cançons en Pallarès i conté 34 cançons, algunes de populars però la majoria inèdites. Hi ha molts estils, del reggae al swing, passat pel pop, per l'esca i per la rumba. I totes tenen el Pallarès com a protagonista. El Pallarès és aquesta variant dialectal del català amb paraules diferents. Tan boniques com Camboleta, per exemple, per dir tombarella, o Borruscall, per dir volva de neu, o aquesta m'ha encantat, Ñaupit, per dir Ñaupit, per dir lladruc. Per tant, res millor per posar-se les orelles que aquest disc, Camboleta, cançons amb Pallarès, per posar-nos mentre passegem per les valls de Nyeri i Donarre.

Marc, si no ho tenim mal entès, tu ja portes bastants anys vivint al Pallars, treballant al Pallars, però tu no ets del Pallars, tu ets de Manresa, oi?

Sí, sí, soc de la Catalunya Central. Però des de ben petit que els meus pares m'emportaven aquestes muntanyes i me'n vaig enamorar i mira, va ser acabar la carrera i cap aquí. I aquí he criat la família.

I tens ben integrat aquest Pallarès que ara comentàvem?

Bueno, conec totes les paraules i les expreso, l'accent sempre se'm resisteix, això sí. Té un accent menradà que és complicat de fer-lo anar.

Aquest sí que es maté. Molt bé, continuem, però abans, i ja que ara estem en l'apartat musical, crec que el mestre Guifrelloses també ens vol fer una de les seves virtuoses aportacions, però aquesta vegada ens il·lustrarà, atenció, acompanyat de la música dels mítics Blur.

Doncs sí, Gerard, ara m'allunyo una mica de les meves aportacions geogràfiques, però és per recordar una curiositat no gaire geogràfica, valgui la redundància, però de graciosa memòria, que justament allà on mor el riu i la vall d'un arre, a l'artesa d'Esterri, hi trobem Escalarre, un petit poble envoltat de pasturatges, i que és on l'any 96, 1996. S'hi va celebrar el mític Doctor Music Festival, amb tot d'estrelles de l'època que van marcar més d'una generació, inclosa la meva. Los Rit, Iggy Pop i tants altres. El 96, el 97 i el 98. I tu hi vas seguir, Fre. No, me'n vaig morir de ganes

durant tres anys seguits. I tu, Joan? Jo tampoc, però el vèiem pel canal 33, que retransmetia dels concerts. I vos, senyor Soler, de quin any sou?

Nascut? Jo del 2001. Per tant, i això ja ni us sona, el concepte? No molt, però estic aprenent. El concepte Festival de la Vaca no us sona de res? No, amb B, una altra cosa. Doncs déu-n'hi-do, perquè són 30 anys. Senyor Soler, apunti-ho a vostè. David Bowie li sona, el concepte? Sí, David Bowie sí. Iggy Pop? Ja no tant. Lorrit?

No, l'estic quedant fatal. No, no, simplement. Gerard, potser a qui poble li sona més per la iguana.

És possible. Molt bé, doncs veiem que el temps passa, la memòria també passa. Repassem dades bàsiques

de l'excursió, Joan. Doncs mira, és una excursió circular, 16,5 km en total, sortirem de 1.400 metres i el punt més alt serà als 2.450 metres. Per tant, farem poc més de 1.000 metres de desnivell, perquè fa el temps que invertireu entre 6 i 8 hores segons ritme. No sé si en Martí estarà d'acord o no, Marc. Sí, és un itinerari per fer durant un dia. Exacte, és per invertir-hi. Totalment, per invertir-hi tot el dia i, per tant, la recomanació és que mireu de sortir el més aviat possible per evitar o grans calorades o que se'ns pugui fer de nit. Correcte, o que es posi ploure si. Exacte, que a les tardes allà dalt ja se sap. El punt de sortida me l'imagino. Sí, a esterri de neu hem d'agafar la pista que surt a l'entrada de la població cap als nuclis d'un arre i servi i seguir-la fins al final de la carretera que acaba a servi. Abans d'arribar-hi trobarem l'aparcament de l'inici de la pista que ens porta cap a l'estany de la gola i allà deixarem el cotxe. Un aparcament que queda a mà dreta. Requisits per fer aquesta ruta,

i Joan, sisplau, no fem això que fem sempre, que és repetir el mateix a cada programa.

A veure, avui els validarem, avui els validarem, i si tenim la validació d'avui, ja els farem servir sempre més. Els validarem amb tot un director de tot un parc natural, el de l'Alp Pirineu, i veurem que el que recomano cada sortida és absolutament adequat i imprescindible. Marc, atenció, jo vaig dient, i tu em dius si estàs d'acord, i si creus que no cal, també m'ho dius, val?

Marc, atenció, perquè del que tu diguis ara, dependrà el futur una mica d'aquest programa. Efectivament. No et volem posar sense pressió,

eh, Marc? Va, som-hi.

Calçat adequat per terrenys abruptes, sí o no? Sí. Roba d'abric per si canvia el temps. Sí, i si pot ser impermeable, millor. Perfecte. Mira, això ho afegim. No només roba d'abric, sinó impermeable, que això no ho dèiem. Menjar per evitar les temudes pàjares. Sí, i tant. Sí, sí.

Fruits secs, van molt bé. Perfecte. Aigua. Sí, sí. A veure, si tens l'estómac adaptat, pots beure de qualsevol recorrer d'allà, d'aquests batalls. Però hi ha gent que li pot sentar malament. Llavors, depèn de la persona, millor portar aigua. Jo, aquí, no me l'ajudaré directament. Jo n'agafo molt per allà, eh? Ah, sí, eh? I bé, després. Només has de mirar que no sigui una zona que pastura el pescador. Clar,

perquè el tema dels nitrats i això, clar, hi ha molta pastura a alta muntanya, i això acaba baixant, no?, també.

Exacte. Marc, protecció solar, tant per la pell com pels ulls, com també pel cap. I tant, i tant, sí, sí, allí el sol pica fort. I gorra, sí, sí. I per orientar-nos, GPS i o mapa. Sí, perquè no hi ha gaire cobertura allí, eh. Per tant, la versió en paper també és recomanable, no, potser? Sí, i tant, i tant, sí, sí, sí. I portar una bateria de recanvi pel mòbil. Ah, mira, coita. Frontal per si se'ns fa de nit. Sí, sí, millor, millor. Mai se sap. I l'última és tenir clara la previsió meteo. Això sempre, no, Marc?

Sí, sí, evidentment, mirar, sobretot, ara hi ha molt bona previsió, vull dir, mirar el dia abans, perquè la muntanya pot canviar molt, eh, de ser un dia perfecte, bueno, entre el torb, el vent de nord, i pot arribar a temperatures de 0 graus o menys, vull dir que, tot de vent. I hi ha una cosa que jo sempre recomano, perquè hi ha molts accidents, i fins ben entrat el juny, portar uns grampons, i pals, perquè a vegades sembla que no, vas caminant, però just amb un pas concret et trobes una congesta de neu, I si vas mal calçat, pots patinar i patapam. No calen uns granpons d'escalades, sinó un d'aquests que és com una fondeta que es fica a la bota o a les bambes, saps? Et pot salvar més un susto i ocupa poc espai. Per poder superar algun petit pas que ens podem trobar amb Déu. I, evidentment, un palc de trekking o un palc de pastor, de fusta, per apujar. Doncs mira, granpons i pals, ho apunto.

Si anem a la Serra de la Marina, també us recomanarem. Ja prou llarga que era la llista, només faltava que anem afegint coses. En fi, gràcies, Marc.

I ara, Joan Vilaplata, volem una proposta de

carmanyol o de restaurant. Val, a veure, és una excursió, com dèiem ara amb en Marc, de tot un dia, per tant, a no ser que matinem molt, jo crec que el més recomanable és endur-nos el dinar. I tractant-se del Pallars, jo el que faria personalment, no sé si en Marc està d'acord, és comprar un bon xulís. I carregar-lo a la motxilla, juntament amb un bon pa, algun tomàquet i un potet amb una mica d'oli, i construir-nos, fes-te el teu propi entrepà, en un moment, assegudets, divinament, en qualsevol dels quatre estanys pels quals passarem impagable. A més, és que tothom sap. Sí, i un bon formatge. També, també, també, també ho afegim a això. A Gavàs hi ha una formatgeria que fa formatge espectacular. El que m'has dit ara. A Gavàs, eh? Sí, sí, sí, a la formatgeria. Pots dir perfectament, no hi ha problema. Doncs aquesta és la recomanació. Fes-te el teu propi entrepà davant de qualsevol dels

quatre llacs per on passaràs. Molt bé, després de la teva aportació estàndard, sort n'hi ha hagut de l'aportació més concreta que ens ha fet en Marc. Marc, de moment, quina nota li posem? De moment, en Joan. No, a 9 i mig. A 9 i mig. Doncs amb aquest 9 i mig fem una pausa i tot seguit ens posem ja en marxa i recordem, això és el programa de Catalunya Ràdio d'Excursions. No cal anar a Suïssa.

Joan, el primer dels reclams. Doncs és l'ermita romànica de San Beado. Quan portem dos quilòmetres i mig de camí, trobarem a la dreta la passera de San Beado, que si no ha quedat feta molt bé per les neus o les pluges, ens permetrà creuar el torrent i desviar-nos del recorregut. Només deu minutets per accedir a l'ermita, que val molt la pena.

Crec que era el 2012 o 2013, després de molta pluja, recordo haver vist que la passerala de Fusta estava trencada,

estava estimbada per l'aigua. Però ara ja està bé. Penseu que quedeu molt coberta de neu a vegades, un metro o dos metres, i la fusta al final pateix.

La gestió dels camins és una de les tasques que feu al parc, oi? Quants camins gestioneu?

Ui, Déu-n'hi-do. Mira, 900 quilòmetres. Hi ha de tot, eh? Hi ha camins que s'han d'esbrossar cada primavera, i altres, bueno, que has de passar més de tant en tant, però bueno.

Has dit 900 quilòmetres, i el personal del parc.

14 que tenim a la brigada, i bueno, ja et dic que no arribem a l'abast, moltes vegades queden feines per anys després.

I Marc, tema material dels camins, cada quan toca canviar?

Sí, fem un remarcatge en pintura, potser cada 3 anys, més o menys, perquè es va borrant, i és molt important perquè la gent no es perda. I la senyalització a cada 10 o 15 anys ja s'ha de tornar a canviar. I llavors tots els incidents que van sortint. Evidentment hi ha molts murs de pedra seca que mai saps quan cauran i quan cauen pots reconstruir-los. I per això ells estan molt especialitzats en construir amb pedra seca.

A més, a part que hi ha patrimoni natural, també hi ha patrimoni històric posant valor. Tot aquest patrimoni també és feina vostra. Com ho feu, Marc? Clar, clar, clar.

Sí, perquè hi ha cabanetes, hi ha orris, tot això. Intentem, juntament amb l'Ecomuseu de Valls d'Àneu, posar un valor, estudiar-ho, i es troben coses molt xules. Quan hi havia tots els ramats transhumans, aquestes valls pujaven molts ramats d'ovelles i estava ple de pletes i cabanes i de tot. I d'ermites com la de Sant Beado? No, és l'ermita, l'ermita de la vall. Hi ha una plega que fa cada any. Quines dates és? El juliol, més o menys.

Doncs, a més a més d'això de la plega de Sant Beado, Guifré, què n'hem de saber? Doncs que és una construcció amb orígens al segle XI.

Encimballada a l'inici de la Serra Mitjana, diu la tradició que Sant Beato fó un palagrí francès que es va quedar atrapat a la zona per un temporal molt fort i persistent i es va refugiar en una cova. Els veïns de Servi se'n van assabentar i pujaven a portar-li aliment i a demanar-li consells i ajut espiritual. Clar, no podien escoltar l'ofici de viure en aquella època i aquest home era per ells una mena de Gaspar Hernández. Els serbians van flipar tan fort amb els consells del palagrí que van decidir aixecar Sant Beado en el seu honor ben a prop on l'home s'hi havia aixoplugat.

No sé si tinc al·lucinacions visuals. ¿Pot ser que caminant per la zona de Sant Beado alguna vegada, i ara parlo de plantes, hi hagués vist la Torre Blava?

Sí, allí és molt present, precisament perquè el bestiar no se la menja. Llavors, sobretot de cara a final d'estiu, llueix molt. Recordem que la tora

blava és aquesta planta que és molt bonica, però que és verinosa. Sí, no ens l'hauríem de menjar ni de tocar. Us heu trobat en algun cas d'alguna persona

que s'ha enverinat amb tora blava? Sí, més que menjar-se la toquen, l'arrenquen i llavors fiquen els dits a la llengua i et paralitza la llengua de seguida. I és molt variosa doncs recordeu, si veieu aquesta planta

que té aquest color blau amb aquesta forma així com espigada mireu-la però no toqueu-la Joan,

segon reclam retornarem a la passera de San Beado i seguirem el camí en direcció nord que ens permetrà remuntar aquesta vall de Ñiri sempre amb el torrent i la serra mitjana a la nostra dreta. I ara el principal reclam seran els 4 estanys per on passa la ruta. El primer és el de Buixace, a 2.440 metres d'alçada, on hi passarem després d'uns 6,5 km de camí i uns 800 metres de desnivell positiu ja recorreguts. Sí, ens ho hem ventilat ràpid, eh? Ens ho hem ventilat ràpid, sí, sí, sí. I en teníem mil, eh? Per tant, ja hem fet la bona part del desnivell. A Buixassa tindrem bones vistes dels cims del Mont Roig i del Ventolau, i també del Coll Curiós, a 2.450 metres, i el punt més alt de la nostra ruta, per on travessarem a

la Vall d'Honarrem. Marc, els estanys, teniu comptabilitzats quants n'hi ha en tot el parc?

Sí, 140. 140 estanys. 140 estanys. I n'hi ha de tot tipus i tamanys.

I Marc, com dèiem abans fa una estona, els estanys d'alta muntanya, evidentment, no ens hi podem banyar. Això la gent ho sap prou? O sigui, es respecta pròpiament?

No, aquí hem d'anar fent molta pedagogia, perquè la gent a vegades no ho respecta. La gent es pregunta, per què no em puc banyar un estany, ara que aquí tinc tanta color? Però el problema és que els estanys són hàbitats d'espècies molt singulars, d'amfibis que viuen a l'alta muntanya, com la granota roja, el tritopirinenc, el tritopalmat, el tòtil. I aquests amfibis són molt sensibles, per una banda, a les cremes solars, que nosaltres quan ens banyem es dilueixen, per ells són molt tòxiques, perquè ells respiren per la pell, i una petita dissolució els toca. I també, sense saber-ho, Poden ser portadors de virus que els poden afectar, perquè ens podem haver banyat en un lloc que hi havia aquest virus i no ens hem dutxat amb això o això, tornem a banyar-nos i la podem. Només que una persona faci això i trasloqui aquell virus allà, pot ser que tots els amfibis d'allí es morin, no? Llavors, són diversos. Esquitromicosis, bueno, altres diferents fons. I també els antimosquits, també són bastant tòxics. Bueno, per tot això.

Jo ara tinc una curiositat que no em puc estar de preguntar-te. D'aquests 140 estanys del parc, tens el càlcul de quants has estat, tu?

Ostres, un centenar segur, eh? O gairebé tot, bueno, sí, sí. O me'ls he vist de lluny, eh? Però més o menys els conec tots.

I el més bonic, el de Naorte?

Sí. Ah, el Naorte és molt bonic pel perfil de muntanyes que es veu allà, però el meu preferit és el Rosari d'Arreu. L'estany del Rosari. Sí, sí, sí. I també l'estany del Montanyó d'Arreu. Ah, aquest també. Sí, que estan aquí les valls d'Arreu. Que també en diuen de Pudo, no? Sí, exacte. A més, l'estany de Montanyó és el que té més diversitat de plantes aquàtiques d'aquí del Pirineu. És com una selva aquàtica, és una cosa única. Molt interessant. Apuntadíssim. Molt bé, doncs,

escolta, continuem pujant. Joan, després de buixar, sé com continuem la ruta.

Doncs mira, poc més d'un quilòmetre més endavant ens trobarem l'estany de la Tartera, a 2.376 metres, situat als peus del Mont Roig. El nostre objectiu, però, serà, com dèiem, el Coll Curiós, on hi arribarem quan portem 8 quilòmetres de ruta. I a partir del coll ja haurem fet tota la pujada i comencem a desfer camí i finalment a desfer desnivell per la capçalera de la vall d'Unarre, cap a baix. Primer fins a l'estany de Calverante, a 2.360 metres, i després fins a l'estany de la Gola, a 2.250 metres, i on ben a prop hi trobarem el refugi lliure de la Gola per si ens cal aixoplugar-nos. Marc, a la Gola s'hi va fer una presa que no es va completar,

oi?, Exacte, vam començar a fer una primera presa. Sí que hi ha una vàlvula a sota que funciona i que a vegades necessiten aigua endesa, baixen una mica el nivell per la central d'Esterri, però volien recréixer més. Però és una obra que es va quedar a mitges i allò ho vam, amb l'Ajuntament de la Guingueta, ho vam consolidar i dos dels pilars de pedra es van deixar una mica com a element per la posteritat del que volia arribar a ser. I mira, i no va ser.

De fet, el petit refugi que hi ha, si no ho tinc mal entès, era una caseta, no?, dels treballadors.

Sí, una mena de sala de màquines. D'allí sortia com un petit cable que portava el material cap allà. I aquesta sala de màquines, que estava enmig de ruïda, després d'abandonar l'obra, es va recuperar com a refugi lliure.

Per cert, si voleu donar la volta i fer un jackpot, per acabar-ho de rodonir, molt a la vora de la gola, també hi ha una altra zona d'estanys, que és els Tres Estanys, també l'estany de Ventolau, fas una mica més de volta, però també és un lloc molt espectacular, i a més a més, i aprofito per comentar, Un altre dels problemes que tenen la majoria d'estanys, inclòs aquests, que són els peixos invasors, aquests varons que són com uns barbs, oi? Com van arribar i què estan provocant i què feu per intentar que desapareguin?

Bé, durant l'època de les grans hidroelèctriques i la mateixa administració, va pensar que es podien portar truites als estanys per ús recreatiu i això, que en el seu moment tenia el sentit. El problema és que la truita elimina els amfibis, però hi ha un peix que és pitjor que la truita, que és els varons. Els varons s'utilitzen els francesos, sobretot, per fer pesca amb el que viu. És un peix petit per pescar la truita. I què passava? Venien els francesos i els barons a pescar aquí i quan acabaven la jornada els alliberaven a l'estany i diuen, bé, ja se'ls menjaran les truites. I aquests peixets, em sembla que no, però encara que la truita se'ls mengi, ells troben refugi sempre a la vora, perquè són més petits, i la truita mai elimina aquests peixos. En canvi, la truita té un problema, perquè aquests peixets, els barons, quan la truita desova, els barons els mengen els seus ous. I què passa? Que la truita es deixa de reproduir, es van envellint i si més més es van pescant, arriba un moment que s'extingeix la truita de l'estany. Que la guerra l'acaben guanyant els barons. Sempre, sempre ho ha A tot arreu sempre hem vist que acaben guanyant els barons. Tard o d'hora sempre acaba passant així. Perquè clar, les truites deixen de reproduir-se. I llavors els varons, quan ocupen tot l'estany, és un peix molt més voràs que la truita, no només elimina els amfibis, elimina tots els insectes aquàtics, tots els crustacis, tots els zooplankton, i això fa que. Clar, els zooplanktons són com el bestiar, els herbívoros d'una pastura, doncs els herbívoros d'un estany són els zooplanktons. Si eliminem els zooplanktons, què passa amb les aldes? Que ningú se les menja i creixen, i creixen, i a més a més aquest peix va buscant aliment pel sediment, va aflorant nutrients, i els estany s'eutrofitzen, es tornen de color verd, de color tèrbol. I vosaltres quan veieu al Pirineu un estany verdós, tèrbol, i tot de peixets a la vora, mala senyal, és un estany de gravet. Un estany ben conservat és un estany transparent i el que has de veure per la vora és culleretes, capgrossos. Això és un estany ben conservat, és el teu estat de conservació natural.

I quants estanys ben conservats conservem?

Bé, per sort, el parc natural del Pirineu, més o menys, la meitat dels estancs estan ben conservats. Però altres zones del Pirineu és un drama total, molt pitjor. Fins i tot el parc nacional hi ha estancs més mal conservats que el parc natural. I és per culpa d'això, dels peixos. Llavors, precisament a tres estanyes, aquest estiu passat, vam fer una acció molt pionera a nivell europeu d'aplicar, fins ara ho fèiem amb xarxes i trampes, traiem aquests peixos, però ara vam aplicar un mètode que s'ha assajat a Noruega i als Estats Units, que és aplicar una mena de biocida orgànic, que tu quan poses aquell producte, que és un producte orgànic, que s'isola amb l'aigua, paralitza la respiració dels peixos. I de cop veus tots els peixos que es moren i floten. En canvi, no afecta les granotes i no afecta els insectes. O sigui, és molt selectiu. I, a més a més, en pocs dies ja s'ha degradat del tot. I ho hem assajat i realment ha sigut, bueno, el que ens tardàvem anys alimentant aquests peixos amb xarxes i trampes, en 24 hores hem fet net. I realment és una xula molt interessant de continuar replicant. I això,

a quin estand vau fer la prova? Els tres estanys. És que sí que eren els tres estanys, oi? Sí, els tres estanys. I en vistes de l'èxit això ho anireu implantant a més llocs. Clar, ara la idea és fer un

seguiment científic, com aquests estanys que van recuperant, perquè al final era una prova pilot. I com a prova pilot la idea és, evidentment, si és efectiu i segur, allà en els casos que es doni la situació interessant, tornar-lo a aplicar.

Perfecte. Doncs bones notícies, escolta'm. Joan, tercer i darrer reclam de la ruta.

Va, doncs és el Pla de Sartari, un altiplà de pastures d'unes 7 hectàrees d'extensió que recull les aigües de la Gola i també dels Tres Estanys, i on s'hi formen riuets que recorren el Pla de manera sinuosa i deliciosa. El Pla de Sartari, que trobem de baixada i arribarem quan portem 11,5 km de ruta i vorejant la bonica cascada de Sartari. Aquest pla és una zona d'alt valor geològic per les seves mulleres i també ens permet veure la cascada de la Gola. I a partir d'aquí seguirem avall els darrers 5 km per arribar al cotxe. Passarem pel pàrquing de Sartari, que és el punt més pròxim a la Gola on s'hi pot arribar en vehicle privat. De fet, nosaltres seguirem baixant a peu fins al punt d'inici. I segurament haurem fet bé perquè la pista és només apta per 4x4 i és estreta, tan estreta que s'ha de regular la circulació de pujada i de baixada en mitges hores per cada sentit. I no sé Marc si aquesta mesura encara continua vigent.

Sí, continua vigent, però ja sap que hi ha gent que té ànsies de pujar de seguida. No ho respecten, eh?

Vaja. Sí, i realment és un infern, perquè.

No, perquè, va, trobes un cotxe que puja un cotxe a baix, i si no tens experiència en moure el vehicle, hi ha hagut molts problemes, perquè la gent se collona, no sap tirar endavant, i segons com maniobres el vehicle, te'n pots anar avall, eh?

Sí, i jo m'he trobat amb un altre fegitor, que és que, a més de tot això, que has de fer maniobra, i potser has de recular, no sé, centenars de metres, abans no trobes un punt, i de vegades, els pocs punts que hi ha, hi ha gent que té la gentilesa de aparcar-hi el cotxe. A mig camí. I aleshores, allà on comptaves poder apartar-t'hi, te n'hi trobes un de parcat. Per tant, és un doble infern que hi ha en aquest racó. Per tant, això, demanem a la gent que, si vol pujar fins a la gola, respecti aquestes mitges hores de pujada i de baixada.

I, sobretot, sempre recomanar transport públic, que són gent que coneixen molt bé la muntanya. I no posen perill al teu cotxe i hi ha taxistes que fan molt bona feina.

De fet, Marc, ampliant una mica el focus, des de fa uns estius s'ha imposat una limitació d'accés a alguns racons del parc, com ara els accessos a la Vallferrera o la pista de la Parosa i a Bonavé. S'hi ha guanyat?

Sí, a veure, durant el període d'estiu que es massificava, clar, pujar la Pica d'Estats, tothom vol anar a la Pica, o fer la vall de Montgarri, la travessa fins a Montgarri, Bonavé també, i eren dos llocs del parc que se'ns massificaven. La resta, com aquesta zona, encara no es massifica. I al final vam tenir que optar per, vam fer un estudi de capacitat d'acollida turística i vam fixar una mica quin número de cotxes màxim hi podia passar cada dia. I vam establir un sistema de reserves. Clar, perquè quan la gent va a aquests llocs moltes vegades ho planifica perquè va a fer la muntanya i això. Llavors, el millor, més que arribar allà i a veure si està ple o no, és reservar-ho i per això hi ha una web, que una és areopiquedestats.com i l'altra és valldebonabé.com i la gent pot fer la reserva i mira, doncs mira, vaig a aquest dia i allí ja veus quantes places disponibles hi ha. I pot ser que el dia que vols anar està ple, bueno, no passa res, busca un altre dia i aquell dia aprofita per visitar un altre gran indret del parc natural. I així repartim una mica i evitem això. Llavors, bueno, tots els usuaris estan molt contents i sobretot intentem que la gent. Aparqui i faci servir la bicicleta, anar a peu, que és una manera millor de gaudir d'aquell entorn.

Clar, però, per exemple, en el cas de la Vallferrera, per pujar d'Areu a la Molinassa, al pàrquing de sota la Pica d'Estats, ara hi ha el trànsit restringit a l'estiu i alhora s'ha asfaltat la pista que s'endinsa per la vall. No té un punt de contradictori això? Sí.

No, perquè has de pensar que aquella pista era tot roques, i tenia unes despeses de manteniment brutals cada any, amb les tempestes i això, i allí les grues, bé, no sé que eren per elles, però es feien d'or, damunt de cotxes que petaven el càrter, i clar, ens venien molts cotxes turístics i vam dir que la millor manera era asfaltar-ho per l'alta afluència que tenia aquell accés. Però ha quedat molt integrat, és el mateix ampli que la pista, amb petits sobreamples. I jo crec que ha millorat molt, perquè també s'omplia molt de pols, i llavors la gent que caminava amb la pols als cotxes, no sé, jo crec que ha millorat molt. Evidentment que hi ha gent que li pot impactar, però jo crec que s'ha fet una obra molt ben justa.

Quan passaves per allà t'impactava veure un cotxe avariat que el treia la grua, però és que t'impactava també veure com la grua arribava fins a aquest punt, realment. Exacte. Te la trobaves i dius, ostres, fins aquí arriba la grua, Déu-n'hi-do. Escolta, Marc, tornant al Pla de Sartari, ¿creus que és prou conegut entre la gent de Capellades?

No, no ho sé pas, no ho sé pas. Als Estanys és més fàcil, però un planell. Clar, allí hi ha interessant les mulleres que hi ha, i tot de cabanes, i platius de cabanes de pastor, però a partir d'aquí, no ho sé, potser és bé, més a saber.

Doncs la solució a les teves angoixes la té

també el senyor Soler. I en Soler també. Tot posant els ulls en blanc.

Senyor Soler, a merra, amb el concepte Sertari hem tingut la mateixa sort que amb el concepte Arau?

Doncs em sap greu dir-ho així, però no. No, no, no. Cap dels nostres entrevistats ens ha parlat del pla de Sertari com a tal i a l'hora d'ubicar-lo us he de dir que hem tingut molta varietat de respostes. Comencem amb l'Alba i l'Ivan, que són els que més a prop s'han quedat. L'ermita. I jo l'ubicaria. El pallàs. Sertari, ensora, salardut, cosa així, Pirineu, Pirineu català. Tampoc tan malament, no? Ah, exacte, força bé, força bé. Després tenim la Maribel, que ha ubicat Sartari en zona de muntanya, però ha anat una mica massa baix. Per la muntanya? Per Montseny, potser? El Montseny? El Montseny, sí, sí, sí, ha anat cap a baix. I per últim tenim el Jordi i el Carlos, que han decidit sortir de Catalunya i fins i tot d'Espanya.

Sartari, tampoc ho conec, però això sí que et diria, sona, sona pel nord. Navarra, País Basc, Osca.

Sartari, Itàlia, nom d'una ciutat o un poble. Clar, Sartari, Guiferi, abans que feies els lligams. Sarri, Sarri.

Sí, he fet un trekking en base al Sartari.

Correcte. Té nom napalès, sí. Doncs escolteu, ja que hem fet aquesta mica de ruta per Itàlia, per Euskadi i pel Nepal, ha arribat ara sí l'hora de la veritat. Marc, atenció, que ara acabem ja i toca posar nota a la ruta i al paperot del nostre caminaire Joan. Marc, pietat, eh? Pots escollir. Sí, no, un 9,5, home, i tant. Ah, ja està. Un moment, un moment, no et precipitis, a veure. Que es precipiti, que es precipiti. No, ja està, ja està. Sí? Confirmes? 9,5? Sí, sí, només petits detallets, però. Va, va, va.

Marc, et faig un entrepà de xulís al set de Calverante. Em pensava que anava a dir. Marc, dius petits detallets?

Va, que surti, que surti. No, això dels grampons i els pals jo crec que és molt important. La muntanya no està mai

de més portar-los però és que el meu cap em demana que escurci el Gerard sempre m'està dient no diguis tantes coses aquí no,

és que sembla com quan expliquem no sé, que hi ha incidències a Rodalies ja ho sabem, si estan totes espatllades doncs és el mateix i

no ha explicat que totes les cabanetes de pedra seca que hi ha en el plenari, en Iri per tots aquests llocs en baixaria nota

jo mateix però mantenim el nou i mig. Sí, sí.

Molt bé. Escolta, Marc, ¿alguna altra ruta que ens recomanis tu pel parc o per alguna zona que a tu t'agradi especialment?

Bé, home, doncs molt a prop d'allà, precisament parlant d'Escalarre, hi ha la Mollera d'Escalarre, i és una aigua molla de muntanya, de fet és el que queda del que va ser l'estany d'origen glacial més gran de Catalunya, que era tota la plana d'Esterri, fa 20.000 anys era un estany d'origen glacial, que va arribar fins als 400 metres de profunditat, un estany immens. El que es va anar colmatant, i d'aquí va quedar una mica uns aigua molles, Els peus de la presa de la torre se van reactivar i queda un ambient de mulleres, bosc de ribera, amb uns segualls per la fauna, superxulo. Llavors hi ha un itinari que dona uns 9,5 km, que dona la volta a la mullera, entre la guingueta d'Aneu, Escalarra i Esterri,

que val molt la pena. Sí, sí, és una zona que realment veus la gent que va en bicicleta, altres hi pesquen, alguns fan avistaments de daus, és molt múdic, i a més pots arribar, també hi ha l'opció d'arribar fins a Escalarrer, que en dèiem abans la referència. Exacte, i passes per allà. Per cert, Guifré, ja que abans parlàvem del tema del paper i dels mòbils, més enllà del tract de la ruta, que la podem trobar a Wikiloc sobradament, explicada en aquest cas pel mateix parc, ¿Hi ha alguna referència editorial en paper per aquesta zona que a tu t'agradi especialment destacar? A veure, sobre el Pallars,

sobre les valls d'Aneu o qualsevol de les tres valls principals del Pallars en podríem trobar moltes. En tot avui us recomano una petita obra enciclopèdica que es diu El Pirineu, el Medi i l'Home del gran geògraf català Lluís Soler i Sabarís, fundador juntament amb Pau Vilà de la Societat Catalana de Geografia. El llibre és un autèntic tractat sobre el conjunt del Pirineu en tots els seus aspectes geogràfics. Està editat per Garzineu, una petita però imprescindible editorial pallaresa, amb seu atrem, i que fa una feina indispensable en la divulgació d'obra publicada sobre el conjunt d'aquest territori, essencial en la configuració del nostre país. Perfecte,

doncs ara sí que ho tenim tot. Marc, escolta, ja hem acabat. Gràcies per ser amb nosaltres. Tu has passat bé? Sí, m'he arribat molt bé.

M'ha reviscut tornar allà. Ja m'han agafat ganes de tornar allà. Perfecte. Doncs, escolta,

moltíssimes gràcies per atendre'ns, per explicar-nos tot el que ens has donat a conèixer del parc i de la zona que hem explicat. Pel nou i mig, eh? I tant, i tant. I, escolta, fins a la pròxima. Molt bé, igualment. Una abraçada.

Doncs res, ara sí que marxem. Ja sabeu que podeu recuperar tot l'àudio d'aquest programa i la resta a la nostra pàgina del 3CAT, del local de Suïssa, i que també ens podeu contactar al correu suïssa-3cat.cat, que és molt fàcil. Senyor Soler, gràcies, com sempre. Com sempre, un plaer. Mestre Llosas, gràcies de sempre. Gràcies a vosaltres. Joan Vilaplana, gràcies per sempre. Del sempre. I gràcies també a la tècnica de sol Rosa Sirue i a les seves acurades, sàvies i àvides aportacions sonores. Gràcies. Rebeu també un gràcies de qui us parla, Gerard López Fageda. Adeu-siau. Recordeu, per conèixer un bon racó de país. No cal anar a Suïssa.

Diuen que el mapa no té cabuda, que la batalla ja està perduda i que no hi ha res a fer, cap esforç paga la pena. Diuen que amassen poca farina, que allà de dies marca ruïna i no cal recocirà, que la botella està mig buida. No cap per trencar la girada d'aquesta terra uniformada, només volen ficar un gra de pebre que ho faig més saborós. Salta, fora del foc, Fins demà! Per la Pallares, Rumbero. Xuxa, guaxu, ratxinalla, per la Pallares. Xuxa, guaxu, ratxinalla, per la Pallares, Rumbero. Xuxa, guaxu, ratxinalla, per la Pallares. Diuen que el maza no té cabuda, que la batalla ja està perduda i que no hi ha res a fer, que el fesforç paga la pena. Diuen que el maza amb poca farina calla de dies, marca és ruïna i no cal recocir-la. La botella està mig buida. No cap per trencar la girada d'aquesta terra uniformada. Només volen ficar un gra de pebre que ho faig més saborós.

Per la Pallarés, Romero. Xuxa, huaxu, ratxi, naia, per la Pallarés. Xuxa, huaxu, ratxi, naia, per la Pallarés, Romero.

Xuxa, huaxu, ratxi, naia, per la Pallarés. Tota llengua nenem és un símbolo, un gran testimoni del nostre passat. I si a natri no li dona envidia,.