Cap a un partit dels estudiants?

5 minuts seran dos quarts d'11 del matí, som en directe des de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens estem fixant també en els aldarulls de dissabte a Barcelona, però també volem parlar de les protestes que fa setmanes que es viuen en diferents punts d'Europa. I per parlar ens acompanya el professor de Filosofia de l'Autònoma, Oriol Ferrés. Què tal, Oriol, com estàs? Hola, bon dia, molt bé. És el nostre, de fet, filòsof de capçalera del Matí de Catalunya Ràdio i també la professora de Ciència Política de la Universitat de Pompeu Fabra, Mònica Clua. Què tal, Mònica, bon dia. Hola, bon dia. Hola, bon dia. D'entrada, vosaltres veieu aquests denominadors comuns entre les protestes que hi ha arreu d'Europa i totes les que estan succeint, diguéssim, arreu del món? Hi ha característiques diferents o característiques comunes? Oriol.

Jo diria que hi ha un procés de simpatia. És a dir, que a partir de França i a partir, diguéssim, de les grandíssimes mobilitzacions, que això també s'ha de dir perquè hi ha hagut aldarulls, però tampoc no es pot criminalitzar, és a dir, estem parlant de mig milió de persones que estan prenent el pols a Macron. Per tant, això implica que són manifestacions multitudinàries. I això també, d'alguna manera, implica un cicle de protestes que es pot anar estenent a diferents països. I s'ha vist, eh? S'ha vist que també tota la qüestió de l'Aldarull pot passar, va passar a Barcelona. Llavors hi ha també Grècia, Albània, Itàlia, vull dir, realment per simpatia, això es pot anar estenent com una taca d'oli, però jo aniria sempre a les causes de fons. No per voler justificar els aldarulls ni la violència gratuïta contra comerços, sinó per veure que hi ha una qüestió de malestar que és fonamental. Perquè l'estat del benestar, tal com l'hem conegut, amb els seus pilars fonamentals, que és l'educació pública, la salut, la qüestió de les infraestructures, l'habitatge, etcètera, tot això està fallant. I les generacions joves que pugen són les que realment estan vivint això en primera mà. I per tant és normal, és perfectament normal que s'estiguin queixant, i encara més que ho haurien de fer.

Bé, crec que estem davant d'una resposta a les quatre crisis del nostre moment. Tenim una crisi de la reproducció social extensa, que seria la crisi de l'habitatge, la crisi de l'educació pública, la crisi de la sanitat, una mica el que tu potser anomenaves estat del benestar. Estem també davant d'una crisi ecosocial. Gent jove que està patint ja amb aules aquest estiu a 35 graus o més, que estan patint directament aquestes conseqüències d'aquesta crisi ecosocial. Tenim una crisi de legitimitat. Estem davant d'una generació que han crescut en un genocidi que s'ha retransmès en directe. I sobre el qual la Comunitat Internacional ha estat incapaç de fer absolutament res per aturar aquest genocidi. Per tant, han crescut davant d'aquesta violència il·limitada i estem també davant d'una crisi de futur. A través de l'única promesa que tenen és la militarització. Estem davant d'una situació en la Unió Europea, en lloc de posar diners per pal·liar aquesta crisi de la reproducció social, està posant més de 800 bilions d'euros per la indústria militar i la reindustrialització a través d'aquesta militarització. Per tant, l'únic futur que se'ls mostra d'alguna manera és encara més violència. Aquest és el malestar.

La pregunta que genera això és qui serà capaç de capitalitzar aquest malestar. Avui analitzàvem també el que estava passant al Brasil, amb l'Ola da Silva. Veurem si a França, per exemple, aquest malestar dels joves és capaç de capitalitzar-ho. Hem vist com està guanyant moltes simpaties, però també estem veient com Marine Le Pen. Aprofitant-se, diguéssim, dels aldarulls, doncs el que promet és un ordre molt clar i, per tant, també veiem com hi ha una competició entre el que és l'espai de Benvenchon i l'espai de Marine Le Pen per ocupar, per capitalitzar aquest espai.

Efectivament, perquè, per una banda, tens que l'aldarull, els desordres públics, generen tot un discurs i un marc. Securitista a favor de la seguretat i a favor de l'ordre i això evidentment és un ambient en el qual es pot moure molt còmodament l'extrema dreta de Marine Le Pen però d'altra banda també si mires les reaccions dels joves, dels manifestants de tots els que estaven d'alguna manera empenyent aquestes mobilitzacions a França. Realment, la figura de Melenchon i la França insubmisa també els cau molt simpàtica. Per tant, no sé si podrem dir allò que dèiem divendres passat, de post festum, després del tot l'alderull pestum, arriba, després de la festa, arriba la pesta, arriba l'extrema dreta. O si finalment hi ha aquesta sorpresa, com també d'alguna manera s'ha pogut veure al Brasil, i la França insubmisa amb algun programa i amb coses que està dient, que està posant sobre la taula, està parlant de condonació del deute, està parlant de finançar els serveis públics, és a dir, que té discurs i que per tant també té objectius i té propostes, doncs també podria tenir la seva oportunitat.

Sovint dient que l'extrema dreta sempre ofereix solucions fàcils a problemes que són molt més complexos. Creieu que amb les mobilitzacions també pot passar una mica el mateix?

Mònica? Bé, depèn una miqueta. Crec que si les mobilitzacions directament passen a articular-se a través d'una resposta política, o a través d'una articulació electoral, hi ha bastant de perill. L'altra qüestió és si aquestes mobilitzacions són capaces de crear estructures fora d'aquesta lògica electoral i que superin la lògica electoral, sobretot en relació a la capacitat emancipatòria que llavors puguin tenir aquest tipus de protestes. Hi ha una vaga convocada

d'aquí a poc més de dues setmanes a l'Estat, mentre estan continuant aquestes convocatòries anònimes. Quin efecte creieu que pot tenir una cosa amb l'altra?

A les convocatòries anònimes jo trobo que això és una cosa negativa. És a dir, el que trobem allà és nihilisme. I aquestes convocatòries anònimes, quan es tradueixen, a més a més, en aquests aldarulls, hem perdut de vista la relació entre mitjans i fins. El que nosaltres hauríem de tenir clar és quin és el fi, quins són els objectius i què es vol aconseguir. I per això, evidentment, existeixen les pancartes i els discursos. Quan l'únic que veiem són aquests esclats de violència gratuïta, hem convertit el mitjà en un fi en si mateix. I d'alguna manera a mi em recorda una mala relació amb la societat de consum i el consumisme, és a dir, s'han atacat sobretot botigues de tecnologia, de robes de marca, de joieria, és a dir, tots aquests objectes que jo necessàriament he de tenir, que m'apareixen per tot arreu, per tots els anuncis, però que alhora és impossible que els tingui perquè no me'ls puc permetre. I quan entres en una relació entre necessari i alhora impossible, arriba el col·lapse, la contradicció i la bogeria. Una lluita de classes, per tant, molt evident. En aquest sentit, es pot explicar també, efectivament, en termes de contradicció i de lluita de classes.

Mònica? Crec que, per mi. Hi separaria dues coses. D'una banda, hi ha una situació en què s'està organitzant una vaga general que, de fet, es porta organitzant des de fa mesos, abans fins i tot de tenir data, i que s'està organitzant de manera molt diferent a com s'havien organitzat vagues generals anteriorment. S'està organitzant a través del que comentava abans, de generar estructures que potser durin fins i tot més enllà d'aquesta vaga general. I alhora, enmig, precisament, d'aquesta organització, que crec que és bastant impressionant d'aquesta vaga, apareix el que va passar dissabte. I el que apareix, de fet, és una manipulació coordinada, una campanya que m'atreviria a dir molt similar a les campanyes del tipus d'astroturfing, de gest artificial. Campanyes similars, per exemple, amb la qüestió dels Terrians, fa fa uns mesos, i campanyes que sabem que formen part d'un nou món, d'alguna manera, d'operacions psicològiques, d'operacions que no sabem ben bé quins actors poden haver-hi al darrere, però que habitualment sabem que ho ve. Surten a vegades de certes agències russes, de certes agències israelianes o de certes agències dels Estats Units. I per tant, per mi això em preocupa molt més i trobo que és un problema molt més seriós que pensar si 129 nanos han robat coses a la botiga d'Apple. Com deia Iván Redondo,

que una de les batalles, la batalla, és a l'algoritme, és a les xarxes. Qui no entengui que s'ha de guanyar allà la batalla, segurament no acabarà de fer el tom electoral que necessiten ara mateix els dos blocs que hi ha a Espanya.

Sí, s'ha convertit efectivament en un front de lluita més, jo ho volia dir, és a dir, és un error. Entrar en aquesta qüestió de la violència i dels aldarulls, però darrere hi ha segurament agents interns o potser agents externs que ho són els que ho han provocat. Per tant, efectivament, l'algoritme també està jugant la partida i per tant és realment endimoniat. En aquest sentit, seria molt positiu que es pogués dir clarament que aquestes reivindicacions sobre qüestions tan importants com les infraestructures, l'habitatge, l'educació pública, etc., etc., tenen un discurs clar i en aquest sentit es fan mobilitzacions pacífiques i multitudinàries i s'aprofita la vaga general perquè també sigui realment multitudinària i pugui fer realment aquest esforç per posar sobre la taula aquests temes i fugir en canvi del que segurament pretendien altres agències o l'algoritme que és convertir-ho tot en una mena de batalla campal que genera desordre, que genera por i que aleshores ens llencem els braços d'aquestes figures de mà de ferro autoritàries. Per evitar això, hi hauria d'haver una disciplina important per tal que les manifestacions fossin multitudinàries, amb un discurs claríssim i alhora pacífiques.

Us sorprèn que no hi hagi una organització estudiantil que es presenti a les eleccions amb tot el que està passant? Que faci un discurs molt més ecologista, molt més de defensa dels drets dels estudiants?

Crec que, si me alegro que no passi, de fet, crec que seria perillós. De fet, una de les coses característiques de l'onada reaccionària internacional és situar el conflicte actual com un conflicte generacional i no com un conflicte sobre recursos o fins i tot sobre lluita de classes, si volem anar amb aquests termes. Per tant, crec que seria bastant erroni si aparegués un grup polític representant estudiants o representant gent jove, a mi em faria dubtar moltíssim. De les seves capacitats emancipatòries.

Si no m'equivoco, a Sèrbia ha guanyat un

partit dels estudiants. Per això us ho deia, perquè al final estem veient com sí que això té el seu electorat i està provocant també canvis i creacions de noves formacions.

Però si estàvem d'acord que el problema de fons era de lluita de classes, això és intergeneracional. Per tant, quan fem un segment i segmentem entre generacions, jo penso que estem dividint el que podríem dir que són els factors de classe, que són els que d'alguna manera haurien d'imparar. Però això no deixa de ser curiós també que hi hagi hagut aquest partit d'estudiants a Sèrbia i que hagi estat capaç de guanyar, d'agafar tot el descontentament i de guanyar. Això m'agrada acabar

a fer una pregunta més filosòfica. Amb tot això que està passant, creieu que l'esperança està tocada? Que estem parlant també d'un futur que és molt incert i que, per tant, ara mateix quan mirem en el futur, o els joves miren en el futur, doncs veuen que està més buit que mai?

Crec que l'esperança, de fet, com va dir l'activista del moviment negre dels Estats Units, l'esperança és disciplina. L'esperança no apareix sense fer-hi feina per tenir-la. I això vol dir que l'esperança al final és organització, qüestions com deia abans, com l'organització d'aquesta vaga general, és d'alguna manera com l'esperança es va articulant i es va renovant. No hi ha més.

El tema de l'esperança és fonamental. Jo parlant amb els estudiants també veia que tenien una preocupació molt gran per la qüestió de l'habitatge. I és perfectament comprensible, perquè la tinc jo, la tenim els que no som estudiants, imagina't ells mateixos. I aquí els ve la promesa de l'emancipació. I aquesta promesa sembla trencada i els ve un futur més aviat negre. Per tant, és molt important que en aquestes sortides que hi ha sobre la qüestió de l'habitatge hi hagi la possibilitat de recuperar l'esperança. I això passa per polítiques públiques. És a dir, l'estat del benestar pot ser d'alguna manera una condició material molt fàctica per tal d'armar d'esperança les generacions que estan pujant.