Carla Gràcia: "El govern hauria de dir: 'Ens encantaria l'escola inclusiva, però no tenim recursos'"

Ens acompanya també a aquesta hora l'àgora, la Carla Gràcia, que és escriptora, guionista i codirectora del 30 Minuts, l'Escola Inclusiva. També és mare d'un nen amb autisme. Carla, què tal? Com estàs? Bon dia. Molt bé, bon dia. Abans de res, explica'ns com és el teu fill. Quines necessitats té en el seu dia a dia en una escola, a l'escola on va?

Doncs mira, vinc avui amb tres cafès perquè ahir vam tenir una crisi molt forta fins a les 12 de la nit intentant-se tirar pel balcó, jo intentant-lo agafar, el petit plorant i no podent resoldre ni un ni l'altre. Fins que es va dormir perquè li vaig haver de donar un extra de medicació i amb tot el que suposa donar massa medicació. El meu fill té un trastorn de TA, que es diu, dins del TA inclou moltes coses, però per l'escola seria un nivell 1, perquè té altes capacitats i comunicació. Per tant, dins d'un CA, que seria l'àrea de suport de les escoles, no entraria. En una escola, a l'escola, moltes vegades ja no diem que no es pot estar assegut, sinó que moltes vegades té crisis similars, de em tiro pel balcó, em dono cops contra la paret, m'esgarrapo, tiro coses. Dins de l'aula. Dins de l'aula. Llavors, això no genera cap tipus d'inclusió. ¿Per què? Perquè ell no té una persona de referència que sàpiga com tractar un estat psicòtic com en el que pot entrar a ell. I, per tant, la professora moltes vegades s'espanta. Com ens podem espantar qualsevol? Llavors, la majoria de persones, nosaltres, perquè treballem molt amb el centre psicòtic, Des de fa molts anys, perquè tenim la sort que vam lluitar-ho molt i vam aconseguir una compartida que ara no es donen i per tant el meu fill va uns dies a l'escola d'educació especial i uns dies a l'ordinària i per tant pot aguantar una mica més la pressió de l'ordinària, són menys dies. Però el més normal és trucar a urgències. Trucar a urgències vol dir que vingui una ambulància o que vinguin els Mossos d'Esquadra que l'hagin de contenir i retenir davant de tots els alumnes.

És a dir, el que vol l'escola és que sigui un mes, però no és un mes.

És impossible. És a dir, jo no dic que no hi hagi infants que ho puguin fer, però no tots. Quan es va implantar la llei d'educació inclusiva, el 2017, els alumnes amb necessitats educatives especials eren 10.000. Ara són 30.000 en 10 anys. Llavors, no només això, sinó que la casuística és diferent. El que es contemplava com a alumnes amb necessitats educatives especials moltes vegades eren síndromes de Down, que ara n'hi ha molts menys, persones amb mobilitat reduïda, que potser amb una vetlladora, és a dir, entenguem amb compte que hi ha vetlladores meravelloses i vetlladors meravellosos que tenen una formació especial, en educació especial perfecta, hi ha balladores i balladores meravellosos que hi posen molta voluntat però que no en saben i tractar un infant com el meu, no posar-te nerviós, no espantar-te saber-lo contenir sense que ella es faci mal, sense que tu et facis mal sense que els altres infants s'espantin això no és una educació a la que hauríem de voler arribar,

jo crec. Tu sents, Carla, que el teu fill no deixa que els altres aprenguin?

Això és el que ens han dit molts pares i és molt dolorós. El teu fill no deixa que el meu fill tingui la llibertat a l'educació i el dret a l'educació. I és molt dolorós perquè jo no estic fent res. I el meu fill tampoc està millor aprenent. És a dir, jo quan portava el meu fill als tres anys a l'escola ja parlàvem sobre la Revolució Francesa. No li fa falta fer una classe sobre la revolució francesa, però sí que li fa falta fer una classe de vigila quan creuis al carrer, perquè quan es gira potser no vigila i el poden atropellar. Ens trobem amb que antigament, quan va començar amb molta il·lusió, insisteixo, perquè les persones que van implantar aquest decret, que és veritat que és molt pioner, d'educació inclusiva, professors, especialistes, famílies, entenien que els centres d'educació especial estaven separats de les escoles ordinàries, molt separats, i llavors els seus fills no tenien cap opció d'integrar-se a la societat. I això passava bastant, no totes les escoles d'educació especial, però passava. Clar, ens n'hem anat a un altre extrem. Ens n'hem anat a l'extrem de, no, no, és que tots els infants, o quasi tots els infants, poden estar a una escola. El meu fill el poses en una aula amb 20 persones, o 25 alumnes, fent soroll amb les seves històries, i és que només estarà amb angoixa,

no podrà aprendre. Patirà ell i patirà al final tota la classe, no? I el problema és que no és només ell. El problema és Basti Algarra, perquè al final el que vols que el teu fill realment sigui un més. I el que estàs dient és que aquest no és el camí. Si més no, patim massa tots, jo, el meu fill, l'escola. Hi ha casos, ho has explicat, jo crec, d'una manera implacable. Hi ha casos de gent que segurament sí que pot fer-ho això, però en el teu cas potser no és el que necessita. I per tant també deus tenir unes contradiccions brutals a l'hora d'explicar el que expliques amb aquesta senzillesa i naturalitat que ho fas.

Sí, jo penso que el que hem perdut és analitzar verdaderament cada cas. I llavors donar opcions a l'escola compartida, que no se'n dona perquè no es volen tenir dues places obertes per un mateix infant, però que és fonamental per no aïllar. És a dir, jo vull que el meu fill tingui l'atenció emocional que necessita en un centre d'educació especial i que practiqui la relació amb els altres en un centre d'educació especial en el qual, si hi ha una crisi, Hi ha eines. I, a més a més, la ratio és quatre alumnes per un especialista. És que això. És el tema.

És a dir, si voleu una escola inclusiva,

l'hem de fer amb recursos. I és que, a més a més, estem. És que, a vegades, jo quan feia el documental em posava nerviosa, perquè a vegades amb aquestes coses no pots dir tot el que veus, no?, Ho deixes allà perquè la gent ho vegi, però clar, si passem d'escoles d'educació especial, de quatre alumnes per professor especialitzat, més fisioterapeutes, psicolingüistes, vull dir, infermeres, tot el que necessita un infant, amb unes ratios tan petites, i agafem aquests infants que es posen molt nerviosos, els posem en un entorn molt més hostil i reduïm els recursos, és que tindrem una bomba. I el problema és que quan pots treballar més amb ells és en la infància. I clar, a la infància anem fent la viu-viu, perquè més o menys els podem regular, perquè no tenen tanta força. Quan arriba a l'institut, llavors tenim suïcidis, tenim moltes dificultats, però és que llavors ja no som a temps d'agafar aquests infants i ajudar-los-hi.

I davant la situació que estem ara, tu series partidària d'acabar amb l'escola inclusiva si no hi ha recursos?

Jo crec que el govern hauria de ser més honest. El govern hauria de dir, mira, ens encantaria fer una escola inclusiva, però no tenim tots aquests recursos que es necessiten. Llavors, mentrestant, perquè està baixant la natalitat, potser d'aquí a 10-20 anys podrem, mentrestant hem d'obrir més places d'educació especial. Perquè hi ha una cosa molt important en l'educació especial. El meu fill va començar fent tres dies a l'escola d'educació especial i ara en fa dos. És a dir, hi ha una part de pots anar durant un temps quan ho necessites a l'escola d'educació especial, pots aprendre i després reintegrar-te, però ara s'està arribant com a l'últim recurs. L'últim recurs és et deixo allà a l'escola d'educació especial i no tenen per què fer aquesta funció les escoles d'educació especial.

També, Ricard, volia afegir una pregunta. El tema d'escoles d'educació especial públic-privades, no sé si hi ha prou places a les públiques i han d'anar a les privades, i també si has d'accedir a un diagnòstic concret. Tothom que crei que el seu fill hi pot anar.

No n'hi ha, no hi ha places d'educació especial ni públiques ni privades que són caríssimes, perquè pensem que jo només per la psicòloga, el psiquiatre, els suports que necessita el meu fill són 1.000 euros al mes, extras, de tot el que I si a més a més haig de pagar una escola privada de 600 euros al mes, doncs clar.

O sigui, per viure, 1.000 euros més. Per viure, no per educar-se ni.

No, no, no, perquè per sobreviure, per sobreviure a ell, i a més a més l'escola, si és privada o concertada, i tot i que facis l'esforç, segurament no tens plaça. Llavors, això és molt, molt important. I jo crec, mira que. Estic molt esgotada amb les vagues, perquè per un infant com el meu els dos últims mesos d'escola van ser terribles i ho hem arrossegat tot l'estiu. I no estic d'acord que el primer dia es faci vaga perquè els infants perden el referent just el primer dia i comencem malament per als infants. Però estic absolutament d'acord amb la vaga, perquè és que anem a una. A una pèrdua de l'educació pública. Per què? Perquè els centres concertats i privats es treuen de sobre els infants amb més necessitats, amb més dificultats. Els envien a la pública. Els professors, per sobreviure, baixen el nivell educatiu de les seves classes perquè no poden gestionar-ho tot. Per tant, tenim els resultats de PISA, etc. Més aquesta confrontació entre famílies amb necessitats educatives especials i les altres. I amb els professors, que abans era una comunitat. Però és que jo gasto 1.000 euros al mes pel meu fill, però és que a Ciutat Meridiana no els tenen. Per tant, si aquest infant, dins de l'horari escolar, no ha tingut psicòloga, no ha tingut psicoterapeuta, no ha tingut res de tot això, després no ho tindrà. Això el que farà serà més desigualtat.

Només se'n té una mestra de primària que sortia en aquest documental que vas fer el 30 Minuts l'any passat.

Una mica la sensació que tenim quan s'acaba el dia és que hem sobreviscut, que hem atès necessitats bàsiques i que la resta d'infants han estat allà. Que sí que crec que tenim propostes, que hi ha coses a l'aula. Que tampoc és que estiguem tot el dia deambulant, però sí que és veritat. Que al final els que més ho necessiten són els que reben la nostra atenció. Llavors hi ha molt poquetes classes on realment puguis estar sola atenent de manera completa a tots els infants. Jo, des que vaig començar a treballar fins ara, la meva sensació ha sigut d'impotència.

Un serrat. Sí, a la UIC, des que van posar en marxa la psicologia, la van relacionar justament amb educació, perquè vam entendre que aquesta detecció precoç d'aquest tipus de disfunció cognitiva podria ser molt més pal·liada si es detectava de manera temprana. Això, una vegada detectat, després què fem? I jo crec que la Carla ha fet, sobretot, una demanda d'honestedat a les administracions públiques explicant que, de vegades, demanant o pensant que farem el millor, el que acabem conduint és, sobretot als pares que estaven en aquesta circumstància i a les altres famílies, perquè de retruc també en reben, una situació pitjor de la que teníem. Perdona, que et faci un incís,

però aprovar l'octubre del 2017 aquesta llei d'inclusió sense acompanyar-ho de previsió econòmica és d'una insensatesa política brutal. És la mateixa que quan es va fer la llei de dependència. Sí, sí, ho fem, perquè queda bé fer-ho. La llei de dependència O la llei de dependència, però.

Tothom serà autònom. Tothom serà autònom. Per tant, el que van caure de rodes segur que ja serà igual d'autònom. T'hi saps perfectament que és impossible, que ni la cartera de serveis ho preveu, que la memòria econòmica no acaba d'establir i que, a més, efectivament, hi ha una variabilitat tan gran. Clar que hi ha persones que poden estar dins de l'aula i fins i tot es diu que els altres aprenen el que és la diversitat de persones i que això enalteix la dignitat humana. Però hi ha altres persones a les que ni a les que no estan en aquesta circumstància ni a la pròpia els hi fas cap favor. I aleshores aquest bonisme estrany que diu que tothom és igual i que com tothom és igual tothom pot anar al mateix lloc i no et preocupis que si hi ha diferències ja les arreglaré jo, el que acaba fent és que les persones que poden es paguin aquesta diferència. Paliant una carència, jo crec que hipòcrita, per part de l'administració pública, i la resta es troba amb problemes que després acaben repercutint a la societat. Perquè moltes vegades, quan parlem de persones que després produeixen una agressió, què ha passat amb aquest nen que ha fet no sé què? Escolti, una mala diagnosi, una diagnosi molt tardana.

Respecte de circumstàncies que li han de haver. El tema de fons, jo crec que és igual que amb la sanitat. És a dir, volem una sanitat que sigui personalitzada, el màxim. Cada persona és un món, cada malaltia és un nom. Però tenim les eines per fer-ho? No. Al contrari. Llavors s'ha de dir, no podem atendre personalitzadament a la gent. Llavors, què fem? Ens inventem que l'escola serà inclusiva perquè quedarà molt bé o no és inclusiva perquè no podem?

Aquest és el tema de fons. Aquí hi ha tres coses. Jo crec que en educació, em podeu corregir si m'equivoco, crec que l'escola s'hi va aprendre a reduir les desigualtats i que ningú es quedi enrere. Aprendre, perquè la. El que és fonamental a l'escola és, hi ha una sèrie de material que tu, quan acabes l'escola, més o menys l'has d'haver après, reduir les desigualtats socioeconòmiques, és a dir, que tothom sigui més o menys igual quan surt d'escola, que tinguis les mateixes oportunitats, hagis nascut en la família que hagis nascut. Això ja és molt difícil si socialment no s'acompanya d'altres polítiques. També, perquè en educació sabem que l'escola on vas o el codi postal influeix moltes vegades més que no pas el nivell del professor. I després que ningú es quedi enrere, és a dir, no tothom té el mateix nivell, no tothom té les mateixes necessitats, i el que no pots fer és, per una falta de recursos o per una gestió deshonesta, que vol dir farem això sense els recursos associats, sense contractar la gent que necessites, fent que el professor, com deies tu, Carles, hagi de baixar el nivell per sobreviure, que és una cosa molt trista, perquè tu generes frustració a les famílies que tenen més necessitats, com és el teu cas, i també és legítim que hi hagi gent que estigui frustrada a dir el professor, per sobreviure, està baixant el nivell, jo vull que el meu fill tingui una educació més tradicional per entendre'ns i que el professor no hagi d'atendre tantes coses a l'aula, perquè al final, un dels grans problemes. Que ha servit per fer aflorar aquesta crisi educativa és que al professor se li traslladen molts problemes que no tenen res a veure amb l'aula. I no parlo de necessitats especials, sinó de qüestions socioeconòmiques. Quan hi ha famílies que només poden garantir un àpat als seus fills, que és el de l'escola, i gràcies a una beca, com li vols tu ensenyar. Seguint amb el que deies tu, Carles, la revolució francesa. Com vols posar ordre quan el nano que arriba aquell matí sense haver esmorzat i amb una situació complicada a casa, que l'ha de gestionar el professor? L'educació comença a casa, és veritat, i l'escola s'ha d'encarregar que els nanos pugin més o menys bé, com les tomaqueres, que pugin més o menys rectes, que aprenguin. Que sibilitzin si a casa la cosa no acaba de funcionar i que sortin de l'escola amb les mateixes oportunitats que els seus companys vinguin d'on vinguin. I això només té una solució i no és màgica, són diners i són pressupostos. Sí, volies afegir alguna cosa?

Sí, que estem parlant del que seria dins l'aula amb els professors, però clar, hi ha el tema aquest de menjador, sortides, colònies, que tot això m'imagino que és un afegit. Totalment.

És que el problema és, i això ho diuen algunes escoles d'educació especial i a mi m'agrada molt, és que no volem que un infant vagi a l'escola ordinària, sinó que tingui una vida el més ordinària possible. I aquí hi ha una gran diferència. És a dir, potser quan estem parlant de l'escola inclusiva, i ens ho repeteixen molt sovint a la conselleria, estem parlant de les hores lectives. Però les hores lectives són una part molt petita. És a dir, la majoria de mares, i dic mares i em sap greu en l'ànima, i des d'aquí faig una crida perquè els pares s'impliquin, perquè us necessitem, però encara ara el 97% de les persones que demanen una reducció de jornada o una excedència per cura d'infants amb necessitats educatives especials són les mares, amb tot el que això suposa per la seva jubilació, per la seva independència econòmica. Han de reduir-se la jornada, perquè a l'hora de menjador és terrible, perquè els monitors no en tenen ni idea, perquè hi ha molt caos, perquè hi ha molt soroll, i no ho saben sostenir, aquests infants, que ja els costa sostenir les classes. Però és que ja, si tenim un dia especial, perquè és Sant Jordi, perquè és el concert de Nadal, perquè és les colònies. I jo, perdoneu, però és que quan arriba febrer m'espanto, perquè entra el Carnes d'Altes, el no sé què. Cada mes passen milions de coses.

És que et deus estabilitzar d'una manera brutal. I més, quan deus tenir una estabilitat, pam!

Passa alguna cosa i després no ens en oblidem, és a dir, a l'escola ordinària a nosaltres els pares no ens van acceptar el grup de whatsapp dels pares fins que jo vaig fer conjuntament amb el pare dels meus fills fins que no vam fer el 30 minuts ens van dir, ai, és veritat, si esteu aquí no, és que portàvem 3 anys aquí per tant breument, Jofre.

No, a risc de quedar amb una frase aquesta de coach, l'escola serà inclusiva o no serà. Perquè, i una altra frase de coach, tots els nens tenen necessitats educatives especials, tots. En tant que són menors que estan gestant-se la personalitat, que estan gestant-se. No, no, evidentment, després hi ha casos més extrems. El que vull dir és. No, ja sé que.

Aquesta de coach s'ha quedat una mica massa coixa, diríem. Si vols et deixo el meu fill uns dies i després em parlo.

No, Carla, ja m'has entès. El que vull dir és, totes les persones, en tant que menors. Sense consciència, sense connotacions, sense educació social de com comportar-se, arriben a una edat adulta en què sí que ho assumeixen i la seva personalitat es va formant, tothom necessita que l'acompanyin en aquesta gestació de la personalitat. Quan després hi ha trastorns, hi ha necessitats educatives especials, diagnosticades tal com les coneixem avui. Efectivament, aquestes persones necessiten un tractament que avui dia no reben per part de l'administració. Entre altres coses, i això enllaça amb el conflicte docent, perquè al professorat se li ha posat el rol de professor, psicòleg, assistent social, etcètera, etcètera, i ni ho poden assumir ni estan preparats per fer-ho, d'acord? Torno a reiterar que potser sembla mal interpretat i parlo des d'una persona, i no vull posar d'allò, que també té una proximitat molt especial amb el trastorn i no cal aprofundir més, perquè tots en tenim. El que vull dir és que l'escola. Aquesta necessitat d'inclusió ho és de per se, de naturalment, des del fill de la Carla als altres 20 i pico que estan a l'aula. El que passa és que quan hi ha aquestes necessitats l'escola no pot fer front a aquesta particularitat tan capilar. I això estic completament d'acord en que el sistema no està preparat per afrontar-ho. Era Rosiol, breument, sisplau.

Sí, a mi no em sembla que sigui bonista el model d'escola inclusiva, sinó que crec que és un model que és el que hauríem d'aspirar, crec que en regles generals és un bon model, però que òbviament necessita un molt millor finançament. Estic totalment d'acord en que si no hi ha aquest finançament no és plantejable, però crec que com a societat hem de tenir l'ambició de fer el millor model i de buscar els recursos per fer-lo possible. I hem de deixar de veure. Efectivament. Potser hem de canviar la mirada sobre l'economia. Hem de veure que l'ensenyament és una prioritat de la societat, és una inversió i no una despesa, és una inversió en cohesió, és una inversió en capital humà, és una inversió en moltes coses, i hem d'aconseguir els recursos per fer el millor model possible. I per tant, és compatible amb totes les reticències que hem posat aquí en aquest debat, el model d'escola inclusiva sense recursos, però crec que val la pena aconseguir els recursos per tenir el millor model. I, òbviament, el millor model que s'apliqui en flexibilitat. Aquesta és la segona derivada, que és molt important, com ha quedat de manifest també en l'entrevista amb la Carla, que si el model no és flexible.

Flexibilitat i sensibilitat, que segurament a vegades és el que trobem a faltar a l'administració pública en general, ja no només a l'escola.

Carla. Jo crec que és molt important entendre que l'escola inclusiva no és homogeneitzar els alumnes, perquè entenem com a societat que és millor estar tots junts, però és que hi ha molts infants que estar amb altres infants els fa els és molt difícil, els genera molta tensió. Llavors, aquesta flexibilitat, aquesta sensibilitat i aquesta individualitat de saber què necessita cada infant és absolutament necessària. Carla, gràcies.

Escriptora, guionista i codirectora del 30 Minuts, l'escola inclusiva i mare també d'un nen amb autisme, com ens ha explicat. Moltes gràcies per acompanyar-nos i ànims, també.

Gràcies, gràcies a vosaltres.