Carles Gel, alpinista: "L'Àrtic és un imant que t'atrapa"

A aquesta hora tenim en marxa el Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, que arriba a la seva 44a edició ja i fins diumenge projectarà una seixantena de pel·lícules de muntanya i aventura. I un dels convidats d'avui a aquesta inauguració del Festival sobre l'Àrtic, aquest any els entren en l'Àrtic, és en Carles Gel, que és alpinista, guia de muntanya, escriptor i el primer català a completar una gran travessa polar. Carles Gel, bona nit, què tal? Bona nit, com esteu vosaltres? Com us trobeu? Doncs molt bé, molt interessats aquí en aquest festival, cada any en parlem i també en la teva figura. Jo no sé quantes vegades et deuen haver fet la broma del cognom, que amb aquest cognom tu t'havies d'haver dedicat a això,

Carles Gel. Ui, moltíssimes. No, de fet, ara no fa gaire, una clienta, el primer dia que em va contractar, em va preguntar si era el cognom artístic. Ah, veus? No, no, és el meu cognom. El meu pare es deia així, el meu avi també, i aquest és el meu cognom.

O sigui, és curiós. Clar, es pensen que és allò, un pseudònim per honorar la teva trajectòria, perquè vés a saber, vull dir, amb aquest cognom no haguessis pogut fer, per exemple, de surfista, eh?

No quedaria bé, no quedaria gaire bé. Molt bé, molt bé.

Escolta, avui et conviden aquí al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló. Dèiem que va ser el primer català a completar una gran travessa polar. Què t'atrau a tu d'aquest món que sembla tan dur i on, clar, alguna fotografia pot ser molt bonica, però també deu comportar molt de patiment a la vegada.

Mira, només te diré una cosa, amb una paraula. L'Àrtic té un poder d'atracció brutal. És un imant, és un imant que t'atrapa. Jo me'n recordo que l'any 97, amb un company andorrà, vam anar a l'Asca, i esclar, quan vaig veure l'Asca, és que jo em vaig quedar al·lucinat. O sigui, era una terra salvatge, verge, i anàvem a fer la muntanya més alta de l'Àrtic, tot i estar per sota dels 60 graus nord, em sembla que són. A part de la bellesa de la muntanya, de les glaceres, el que més em va captivar va ser el tibar d'un trineu allà per una glacera, pim pam, cap amunt, era molt clara, la glacera era molt planera. I allà em va néixer la curiositat. I llavors hi vaig tornar el 2000 i el 2001 amb el meu germà Nando. I el 2001 vaig tenir la sort o la desgràcia de conèixer el José Mijares, un espanyol que viu a Noruega. I allà, en un iglú a 4.200 metres, em va dir Carles, et vens l'any que ve creuar Groenlàndia amb mi? I aquí va néixer el somni polar.

Groenlàndia, com la vas creuar? Amb esquís? Com ho vas fer?

Sí, la vam creuar d'oest a est, per sobre del cercle polaràrtic, que és el que em volia referir abans, que m'he equivocat. O sigui, el Denali està per sota el cercle polaràrtic. La vam creuar d'oest a est, o sigui, de la costa que mira Canadà fins a la costa que dona Islàndia, a l'estret de Dinamarca, que separa Amèrica d'Europa. I la vam creuar gairebé tot el que vam poder en línia recta. Una travessa de gairebé 700 quilòmetres que ens va portar 26 dies de molta feina. I sí, la vam creuar amb esquís i amb trineu. Portàvem un trineu cadascú amb uns 90 quilos d'equip, menjar, benzina, etcètera, etcètera.

26 dies en aquest paisatge tan diferent, això és com estar gairebé en un altre planeta. Quina mena d'imatge recordes, amb què et quedes? Perquè tu has arribat a explicar que arribes a veure fins i tot visions,

arribes a tenir visions. Sí, sí, sí, sí, sí. Jo me'n recordo que a partir de la tercera setmana. Vam començar a veure visions que els metges em van dir que era producte de la desirratació, tot i que cada dia bevíem uns cinc litres de líquid, més o menys, entre l'ampolla que portàvem, el termo que portàvem, que ja eren tres litres, després el que bevíem amb les sopes, etc, etc, i al final eren cinc litres, però esclar, Arriba un moment que el cansament es va acumulant, tot i que vagis cada dia més fort, perquè nosaltres com més avançàvem més quilòmetres fèiem, però hi va haver dies que jo, per exemple, un dia recordo que em van passar per davant meu com, no sé, 150 ocells, jo els veia i el meu company no els veia. I tenia raó ell, no? Clar, no sé qui tenia raó. I fins un dia, sí, un dia ens vam posar d'acord. Va entrar una gavina enmig del mal temps i la vam veure tots dos. Però un dia fins i tot vam veure un campament de noruecs, perquè portàvem una expedició noruega davant, però molts dies davant, que no els vam arribar ni a veure. I vèiem un campament amb la gent, els esquís, les tendes, i quan vam arribar, va resultar que era un bloc de gel, perquè et facis una idea, de 15 centímetres. I d'allà va sortir el campament i va sortir tot.

I malgrat tot això, perquè entenc que això també és producte de la duresa del viatge, del clima del lloc, malgrat això ho gaudeixes?

Sí, sí, sí, evidentment. És el que et deia, l'Àrtic atrapa. El paisatge polar és impressionant. Jo he escrit tres llibres dedicats a l'Àrtic i t'atrapa. A mi em va atrapar Alaska tres vegades, però després volia fer-ho més llarg, però planer. Planer, una travessa, un viatge d'aquests al·lucinants, i vam escollir la tercera travessa més forta, més prestigiosa que hi ha a la Terra. Jo li dic el gran slam. Pol Nord, Pol Sud i Groenlàndia. I vam escollir aquesta, va sortir bé perquè jo no tenia cap experiència polar. Jo la travessa més llarga que havia fet era anar de Núria a la Molina, O la de Carros de Foc o la de Ullatera Núria, no havia fet res més. Però aquella època estava molt fort, confiava en el meu amic que viu al Cap Nord i ens va sortir tot rodó, excepte l'últim dia que vam haver de demanar el rescat quan ja havíem acabat. Perquè vam acabar en un lloc que no tocava i hi havia ossos, ossos blancs. I, esclar, vam haver de demanar i ens va treure la policia d'aquest lloc, perquè havíem acabat 8, em sembla que 8 quilòmetres més al nord-est del lloc previst. No va ser culpa nostra ni del GPS, va ser culpa dels rius que creuaven les glaceres. Les últimes glaceres, i és clar, per esquivar, esquivar, esquivar, vam anar pujant, pujant, pujant, i vam anar a parar en una vall que no hi havia res, absolutament res. Unes runes dels vikings, que a aquella costa van arribar, i ossos, res més, no hi havia res. Però jo recordo un paisatge fascinant, amb uns fiors enormes, unes parets de roca increïbles, i com em preguntaves abans, em quedo. Em quedo amb el paisatge d'Alaska, amb l'extensió tan bèstia que és aquell desert que es diu Inlansis, la paraula científica és Inlansis, i em quedo amb allò. Mira, et diré una coseta. Jo abans de marxar, amb una editorial de Barcelona, ja tenia el llibre venut. I sense haver anat a Groenlàndia, que l'havia sobrevolat, però no havia trepitjat Groenlàndia, ja sabia el títol del llibre, el Blanc Infinit.

El blanc infinit, clar. Miris cap on miris, blanc, no?

Exacte, exacte. Blanc, blanc i blanc. I molt de gruix.

Has parlat de tres llibres sobre l'Àrtic, ara acabes de treure, bé, aquest any, Llums del Gran Nord. Exacte, aquest estiu. Quines són aquestes llums?

Ui, hi ha les aurores boreals, fascinants, les he viscut.

Del més impressionant que es pugui veure, no?

Sí, sí, sí. Bé, crec que tu les has vist. No sé per què, però tu les has vist perquè has viscut en un lloc molt bonic, que jo conec també, i les has viscut. I jo, a veure, les aurores boreals, la primera no l'oblidaré mai, que va ser sobre el llac Inari, a Finlàndia, que està molt a prop de Rússia, I encara tinc la imatge, molts anys després encara tinc aquella imatge, i vaig tenir la sort que el José m'ho deia també. Diu, és que n'hem vist cada dia, cada dia, cada dia, cada dia aurores boreals, que no és normal. No. I per mi és l'espectacle més impressionant que pot regalar l'univers. Sí, sí, sí, realment és impressionant

i veure'n cada dia no m'ho puc imaginar perquè hi ha gent que paga molts diners i s'espera molts dies i a vegades no en veuen ni una. De vegades sí que tenen sort. Doncs algunes d'aquestes experiències a llums del Gran Nord, de vegades també has hagut de recular per algun problema, per això, no? Per exemple, al Pol Sud una vegada tenies problemes a un peu.

Sí, sí, el Pol Sud va ser, bueno, per mi va ser l'expedició més desgraciada de la meva vida, perquè ja tot va sortir malament des del principi, vam anar molt aviat, perquè ho volíem fer tan purista, que volíem arribar el mateix dia que la Montsen, que la Montsen va arribar al Pol Sud, i esclar, és hivern, pràcticament, i ja l'avió no sortia de puntarenes, vam estar set dies més del compte per volar, i llavors quan vam deixar la plataforma de gel, la plataforma del mar de Weddell, em sembla que es diu, i ens vam endinsar al continent, ens va enganxar una tempesta. Mira, només et diré que vaig entrar a la tenda el 31 d'octubre a la tarda i vaig tornar a sortir el 13 de novembre, de dins la tenda. Ostres. Sí. I què va passar? Doncs la inactivitat, el pes del trineu, pujada, feia molta pujada al principi al continent, doncs em vaig lesionar el calcani. Vaig intentar continuar, però va arribar un moment que no em podia posar ni la bota. I vaig demanar el rescat, em van treure, vaig tornar a casa jo en aquella època vivia a Ribas a Fraser i bé, pots imaginar un trauma per mi durant uns quants mesos el meu company a l'Antàrtida jo a casa, estava descol·locat dic què faig aquí i va ser una mica traumàtic però vaja, el temps t'ensenya el temps i l'experiència t'ensenyen que ja hi tornaràs o hi haurà més

reptes com així ha sigut No has perdut la fam d'aventura Quins són aquests nous reptes?

Què prepares? Doncs mira, tornar. Jo el febrer l'última travessa que vaig fer. Bé, et diré que després a l'Antàrtida vaig estar uns anys sense fer travesses. Vaig dedicar-me a les expedicions alpines, a muntanyes de 5.000, 6.000, 7.000 metres. I aquest febrer passat vaig estar al Peipus, que és un llac que fa frontera entre Rússia i Estònia. I vaig anar per Estònia. I que em sembla que és el cinquè més gran d'Europa. És enorme. Perquè et facis la idea, és set vegades el territori d'Andorra. Déu n'hi do. Imagina't. I el vaig creuar, però no el vaig creuar com volia, i vull tornar-hi. Vull tornar-hi una mica abans, a primers de febrer, que jo crec que trobaré més neu sobre el gel, i creuar-lo en línia recta just per la frontera. I després, a finals de febrer, tinc el gran repte de moment per aquest hivern, que és creuar el llac Baical. Ui, el Baikal és preciós.

Mira, abans que parlaves del blanc infinit, una de les coses que vaig descobrir al Baikal, el Baikal és un llac enorme, diuen que la concentració d'aigua dolça més gran que hi ha al planeta, i es glaça tant que, perquè ens entenguin els oients, hi arriba a haver línies d'autobús que creuen si pot passar amb vehicles, amb de tot. Doncs una de les coses que vaig descobrir allà és quants colors i formes que té el gel.

És impressionant. Sí, sí, sí, sí, sí. He vist moltes fotos, no hi he estat encara. He estat a Sibèria una vegada, però era a l'estiu.

I tinc moltes ganes. Doncs al·lucinaràs, és impressionant. I què vols fer al Baikal? Quin és el teu repte allà?

Doncs el meu repte és primer arribar a Irkutsk i anar al llac i creuar una diagonal de 150 quilòmetres ascendent per sobre de la part més profunda del llac. Que és una diagonal, com em deia el Mijael, que és un amic meu d'allà d'Irkuts, em deia, diu, aquesta crec que no s'ha fet mai, té 150 quilòmetres, però podràs fer-ho, perquè hi ha molt de gruix a gel, i és un somni que tinc des de fa uns quants anys que somia amb el Baikal. Ara estic amb el tema financiació, el pei posat i encobert, al Baikal estic allà a veure si m'acaben de fer l'última empenta, I a finals de febrer, primers de març. Sí, perquè em deien que cap al 12-13 de març ja no és massa adient anar-hi. Però ara, com que diuen que tenim aquest el superninho aquest que estava escoltant aquesta tarda a Catalunya Ràdio quan venia cap aquí. Quan venia cap a Torelló, doncs m'he imaginat, vaja, potser no hem de patir aquest hivern, perquè farà molt de fred, diuen que farà molt de fred.

Clar, la gent s'arrisca una mica cap al març, perquè la temperatura millora, però és veritat que el gruix de gel disminueix i depèn del pes que portis i això ja es pot complicar, però vaja, ja t'informaràs bé. És impressionant, ja ho veuràs. Escolta, el divendres sempre parlem amb alguna persona de l'àmbit de la cultura. Aquesta setmana ets tu, Carles Gel, i et volíem demanar, primer, la pregunta clàssica que fem és alguna notícia que t'hagi cridat l'atenció aquesta setmana. Quina diries?

M'ha cridat molt l'atenció l'estat de violència que està sobretot a Europa últimament. O sigui, les manifestacions aquestes tan salvatges que hi ha, que en part la gent té raó i no té raó. Jo apoio les manifestacions, el que no apoio són els actes de vandalisme, evidentment. Que surti la gent a manifestar-se, sí, però és que es foten d'hòsties per un costat i per l'altre. Perquè la policia pica més que mai i els manifestants són més violents que mai. I em preocupa molt, em preocupa molt perquè estem entrant en un estat de violència que l'estem normalitzant. Ho veus cada dia per la tele, per això et deia que no tinc tele. Fa 11 anys que em vaig trobar a la tele i no he tornat a posar la tele. I estem normalitzant aquests actes. I no sé com acabaran. Em fa una mica de por. Em fa una mica de por també com acabaran les eleccions espanyoles.

Evidentment. L'altra notícia d'aquests dies. Avui primer dia de campanya. I si haguessis de dir un pla per aquest cap de setmana, què t'agradaria fer o què recomanaries a la gent que fes a banda de venir, evidentment, al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, que això ja ha quedat dit.

Aquí poden venir, però jo recomano, sobretot la gent que passa la setmana amb molt d'estrès o treballant sense parar, que vagin a donar una volta pels Pirineus o que vagin al Montseny o que vagin a la costa Brava Nord, que és molt bonica i estic segur que que ho diran moltíssim, perquè són racons que me'ls conec molt bé i jo cada vegada que hi vaig els vics amb molta intensitat i jo et diré que no sol anar gaire estressat durant la setmana però m'estresso algun dia també.

Clar, doncs una expedició diguéssim a mida de la resta d'humans que no siguin el Carles Gel també va bé per relaxar-nos i canviar d'aires. Carles, que acabi d'anar molt bé el festival i una abraçada ben forta i enviaràs fotos del Baikal.

Moltíssimes gràcies. T'enviaré fotos i si quereu a Baikal espero que em truqueu i em porteu al programa una altra vegada. Això està fet. Serà un plaer. Gràcies. Una abraçada. Gràcies. Bona nit. Una abraçada.