Carles Puigdemont: "En la relació Catalunya-Espanya avui no se soluciona res"

La decisió que ha pres avui el Tribunal Constitucional derrota l'estratègia dels diversos poders públics espanyols que han impedit i han demorat l'aplicació de la llei d'amnistia per rons estrictament polítiques. S'ha acabat el marge per manipular i retorcer l'aplicació d'una llei que és vigent des de fa dos anys i quatre mesos, I fins aquí ha arribat l'ordre donada pel senyor Aznar de posar pals a les rodes. El que pueda hacer que haga, ja no dona permís. El que s'ha acordat avui obliga a tancar, a acabar l'etapa de repressió política que venim patint des de fa més de nou anys, simplement perquè vam votar per la independència del nostre país. Nou anys d'utilització impròpia dels poders judicials per interferir en un conflicte que pertanyia i pertany a la política i que correspon a la política i no als jutges de resoldre. En termes de la relació Catalunya-Espanya, avui no se soluciona res. L'amnistia forma part de la fórmula per la resolució del conflicte històric que existeix entre Catalunya i Espanya, però l'amnistia no és en si mateixa la seva solució. Ho hem dit des del primer dia. Amb la mateixa claredat també en què subratllem l'enorme importància política que té la llei, l'enorme significat que té com a desautorització de la repressió i pel reconeixement implícit que aquest no era el camí. Que intentar la mort civil dels líders independentistes, dels líders socials i dels activistes mobilitzats és propi dels règims autoritaris i,

per tant, és inacceptable en una democràcia europea. El primer dia de la primera roda de premsa en arribar a l'exili a Bèlgica és perfectament vàlid nou anys després. Vull posar en valor avui de manera especial la determinació i els resultats de l'estratègia de l'exili. Amb els consellers Puig i Comín i amb el coratge, el talent i audàcia dels nostres advocats a Catalunya, a Bèlgica, a Alemanya, a Itàlia, hem aconseguit mantenir una posició basada en quatre principis bàsics que hem respectat escrupolosament al llarg d'aquests nou anys. El primer. La defensa de les institucions i la legitimitat de les seves decisions en contra de tot intent de sotmetre-les al caprici represor espanyol. El segon, la defensa política dels nostres drets fonamentals per aconseguir un marc jurídic que els blindi millor del que no estaven blindats l'any 2017, com són, d'entre d'altres, la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que avala el rebuig a l'extradició del conseller Puig que va decidir la justícia belga i que introdueix el concepte de grup objetivament identificable de persones.

També la sentència que desautoritza el Parlament Europeu per haver-nos retirat la immunitat per raons polítiques i, naturalment, la sentència europea que avala la llei d'amnistia. El tercer, el caràcter irrenunciable del dret a l'autodeterminació i a les accions unilaterals de caràcter democràtic i pacífic que s'escaiguin quan ja s'hagin esgotat totes les vies i intents de solució negociada. I el quart. El manteniment del sentit polític de l'exili i per tant el refús a tot itinerari personal per resoldre la situació particular de cadascú. Vam decidir anar a l'exili a fer política i no hem parat fins a assegurar que el retorn també tingui un sentit polític. No vam anar a l'exili a defensar els partits polítics de cadascú, sinó a defensar institucions i drets del poble de Catalunya greument amenaçats pel 155 i la repressió policial i judicial, i tornarem de la mateixa manera. No pas al servei del nostre partit, sinó al servei del nostre país. Tanmateix no podem negar que malgrat el fracàs de l'estratègia per extradir-nos i per fer-nos compareixer davant dels jutges espanyols, malgrat el que és avui una clara derrota dels poders públics espanyols que ens han intentat portar davant d'un tribunal inclòs l'encara primer ministre Pedro Sánchez que s'hi va comprometre públicament, nou anys de repressió han tingut conseqüències en tots els plans, en l'ordre personal i familiar, en el social i en el polític. Ha perjudicat els nostres projectes polítics que hem hagut de defensar davant dels ciutadans,

sovint amb les mans lligades a l'esquena. El conseller Comín no ha pogut ocupar l'escola Parlament Europeu, que es va guanyar netament a les urnes. El conseller Puig i jo mateix encara no hem pogut ocupar el nostre escola Parlament de Catalunya. Hem hagut d'afrontar totes les campanyes electorals en una clara desigualtat de condicions. En condicions de greu anormalitat que han acabat tenint conseqüències en els resultats electorals. Negar aquesta evidència i pretendre que vivim en normalitat, en retrobament i en concòrdia és mentir. És insultar el patiment de tantes persones que de prop o de lluny. Pateixen les conseqüències de la repressió en les seves vides. Per això avui és un dia molt especial per a totes elles, per a les nostres famílies, pels nostres amics i per a tota la gent que de manera incansable ens ha acompanyat i ens acompanya des del primer dia. Des dels voluntaris que ens proporcionen la seguretat que ni la Generalitat ni l'Estat han estat capaços de donar-nos al llarg d'aquests nou anys, Fins als milers de persones que han expressat i expressen el seu suport personal de totes les maneres possibles, cada dia, de cada setmana, de cada mes i de cada any. I mai, mai no ens han deixat sols. De manera que a totes elles els donem les gràcies i els dediquem emocionats la victòria de l'amnistia. Moltes gràcies. Doncs,

ràpida compareixença i puntual de Carles Puigdemont, que en set minuts tanca aquesta declaració institucional. Avui no atén els mitjans de comunicació, es limita a fer aquesta lectura d'un comunicat, però ja ens avançava el Bruno Fortea que d'aquí uns dies sí que farà l'atenció als mitjans com és deguda, com correspon. Serà quan confirmi que ja no té cap limitació ni cap risc de tornar a casa, de tornar a Catalunya. Avui ja sabeu que ho pot fer, però amb el petit asterís que encara no és una decisió definitiva per part del jutge Llarena.

Raúl, què t'ha semblat? Doncs m'ha semblat un missatge de Puigdemont, bàsicament amb una reivindicació molt clara de l'exili i de la seva estratègia de marxar cap a Bèlgica després de la declaració unilateral d'independència de l'octubre del 2017, i un cert aire d'emotivitat, i es desplenia fins i tot la sensació de final d'etapa. Tot i que no va realitzar, tot i que falten capítols, també deia ell, però una certa sensació de final d'una etapa, que podem veure que s'acaba els propers dies.

Fem una minera i ronda, després hem d'actualitzar el temps, que també ens preocupa, però comencem, Marc, una primera reflexió.

Sí, molt ràpid. Per no repetir el mateix, ha dit una frase que avui gairebé tots els líders del procés estan dient, que no s'acaba el conflicte polític. És a dir, que és un dia molt important, és un dia molt important des d'un punt de vista personal, d'aquí uns dies podran tornar els exiliats, es podran tornar a presentar Puigdemont i Junqueras, però el conflicte polític continua i ara és aquí on els partits independentistes realment tenen el repte de com l'han d'entomar. Milagros.

Bueno, jo crec que d'alguna manera també està interlocutant amb l'altra part de l'independentisme que no va optar per l'exili. Han sigut dues opcions. Uns que van anar a la presó, es van quedar aquí i van patir les conseqüències d'una repressió, en aquest cas molt més dura, perquè han passat per la presó, i ell que va decidir amb altres persones anar fora. I reivindica aquesta part com una part heroica. Que d'alguna manera contraposada a l'altra, als que van anar a la presó, té un valor en aquest moment, es reivindica a si mateix com legitimat per fer aquesta opció en ares a la defensa de les institucions i no del seu interès personal. Per això ha destacat tant que no se'n va anar a l'exili perquè fos còmoda per ell, sinó perquè volia defensar una institució. Jaume.

Com que ens demanes una primera anàlisi ràpida, jo diré, de les quatre coses que ella ha dit, concretes, de l'àmbit, diguem, del sentit de l'exili, m'ha agradat la quarta, quan ha dit el manteniment del sentit polític de l'exili no és una sortida personal ni política dels partits de cadascú. Jo crec que això té a veure amb la seva tornada. Jo crec que és així, crec que vol tornar com a president a l'exili, com a president de la Generalitat, que va haver de marxar, no com a dirigent del seu partit polític, que té especial intensitat tenint en compte que hi ha eleccions el dia 29 de novembre. I per tant, jo crec que ell vigilarà molt de no tornar com a líder de Junts, que és el que és també, sinó ell i els altres consellers que estan a fora, tornar, diguem, com a dirigents d'aquell moment polític que van haver de marxar i que tornen victoriosos. Però crec que intentarà separar-ho almenys en una primera fase. Crec que quan arribin les eleccions, evidentment, alguna cosa haurà de jugar. Però en aquesta primera fase crec que serà especialment curós i quan ho ha dit he pensat que això anava per aquí.