Carola Ortiz, Boc i la memòria de Ramon Serrat

Fins a les 7 del matí, Mans, amb Quim Rullant. Més Mans, més Arrel, més Catalunya Ràdio.

Bon dia i bona hora, bon diumenge, bon primer diumenge d'agost. Benvinguts al Mans, amb tota l'Arrel, amb tota la cultura popular i l'associacionisme a la Ràdio Nacional. Avui al Mans ens farem ressò de dues propostes musicals molt suggeridores que us han presentat aquesta mateixa temporada, Carola Ortiz i Els Bocs. Dos projectes que exploren nous camins a partir de les músiques d'arrel o d'una sonoritat molt pròpia. També farem una nova aturada a la música de coble a partir del fons de Ramon Serrat. Descobrirem l'imprescindible d'aquest compositor per entendre també la preservació del seu patrimoni coblistic. I serem amb la Dolors Joanola a la producció i Quim Rullant a la direcció i locució.

Som-hi doncs, benvinguts al Mans.

Les primeres a sonar aquest diumenge 2 d'agost seran l'estart de Relena des de les preguntes Siberiaix a la rana.

Bilbilico, sigasela rodeando por la plaza. Bilbilico, sigasela rodeando por la plaza. Si oyeras a la flauta, al tambor y la mandolina tañendo una melodía, Es que llegan las armadas con victorias y con gracias. Es que llegan las armadas con victorias y con gracias.

Chocsen i Severin.

Adelante va la illa del rey única i mansevica. Adelante va la illa del rey única i mansevica. Con un baile más hermoso que la rosa en el mes de mayo. Con un baile más hermoso que la rosa en el mes de mayo. Y el padre con tristeza acodraba la prometa que él hizo en la guerra demandando. Primo, te daré en sacrificio. El que me reciba, primo, te daré en sacrificio. Lo que a Dios es prometido

hay que cumplir, Padre mío. Solo dos meses. Es este pido para llorar cerca del río.

En el aire vuelan vierbos que contienen el destino. En el aire vuelan vierbos que contienen el destino. Ven, se dice venir.

Aquestes eren les Tarta Relena, des de les Preguntes Sèviries a la Rana. Unes Tarta Relena que estan fent gires internacionals brutals i que avui tindreu l'oportunitat de sentir a Camprodon, al Festival Microclima, on també hi haurà Minibus Intergalàctic, Anna Andreu, Masoni i el Remei de Calafresca.

Amor viu i present, reviu en cada instant, ple en cada moment, tristo i boig al mateix temps.

La Carola Ortiz ens convida a mirar més enllà del temps, del record i de la matèria. Amb el seu nou treball enllà, la cantant, clarinatista i compositora Garenca uneix música i poesia en un viatge íntim i espiritual nascut de la complicitat amb el poeta maresmenc Dario Olaortua. Un disc que respira calma, bellesa, profunditat i que fa conviure la banera, el fado, el tango i el jazz més mediterrani. En parlem tot seguit amb la Carola Ortiz d'aquest enllà. Bon dia, Carola. Bon dia, Quim. Anem molt justos, que tot just el Cantalera sortia, què fa? Un any i mig? Dos? No arriba, no?

Dos anys, sí, dos anys. Va sortir el novembre del 23.

I ara tenim aquest enllà. Què ha passat? Que has tingut pressa?

No, de fet, jo no volia pas treure un disc, no estava en els meus plans, però en Dariola Hortua, que és el poeta de tots els temes i productor executiu, em va fer un encàrrec. Ell volia incloure un disc en un llibre d'artista, perquè ell té molts poemes i mescla amb artistes gràfics, pintors i pintores. I llavors va començar demanant-me quatre poemes d'aquest llibre d'artista i van quedar tan xulos que em va dir, escolta, què fem amb això? Dic, bueno, si jo el vaig veure animat i dic, si vols fem un disc. I em va dir, val, vinga, avanti. I sí, sí, una passada, un regalàs.

Com el descobreixes tu, el Darío? Com has anat entrant en el seu imaginari i en la seva poètica?

Bueno, és una persona amb la que jo vaig connectar de seguida, la veritat. El vaig conèixer fa set o vuit anys i em va dir, a mi m'agrada molt el jazz en fusió amb altres músiques. I vaig pensar, ostres, fantàstic, segur que li agradarà el que faig, no? Però això llavors van passar tres o quatre anys, i llavors vaig fer un concert de Pecata Beata a Argentona, i ella estava a primera fila, i ja vaig veure que va sortir encantat, no? I llavors al cap d'uns mesos em va trucar per fer un concert a casa seva. Que ell té, a dins de la seva finca té una ermita, l'ermita del viver, que és una ermita històrica d'aquí a Argentona, i bueno, que és un espai preciós, i vam fer un concert allà de Pecata Beata. I bueno, encantat, ella em va dir. Organitza el que vulguis aquí, o sigui, de seguida es va crear molta complicitat entre nosaltres. Ell també és un gran amant de l'art, sobretot l'art plàstic, o sigui, del jazz i l'art plàstic, que, bueno, és una mica el que ha fet el meu pare, o sigui, pintor i murit de jazz. Vull dir que és que de seguida, saps?, vam connectar moltíssim. I aleshores, al cap, després d'aquest concert, el que, bueno, ell em mencionava que algunes artistes havien musicalitzat els seus poemes i tal, però bueno, jo estava amb cantereres, ja en producció i a muerte, no?, I de cop em va dir això, i bueno, vaig provar, vaig pensar, aviam, perquè clar, amb pecat a vereta vaig escollir poetes, vaig llegir centenars de llibres i vaig escollir poetes dones, històries molt potents, molt fortes, no?, com de sang i fetge i llàgrimes, i aquests eren, doncs, més, bueno, més planers, potser, més no tan intensos, i la veritat és que em vaig sorprendre. Sí, sí, em va agradar. I bueno, han sortit, per exemple, un Seguirem rodant, que és una cançó, una rumba catalana, que és com un himne gairebé ja, perquè és que l'he cantat a diversos concerts i l'acabo cantant amb el públic i és màgia,

vull dir, és una passada. Aquesta vegada et veiem molt més anant, com ho podríem dir, cap al fado, cap a uns ritmes potser més interns, interiors, excepte el seguirem rodant, eh?

Sí, aviam, també, clar, en Darío, és una altra quinta, et dic, els poemes també, aviam, per exemple, hi ha el foc, que és un tango, però exacte, o sigui, hi ha el seguirem rodant i el foc. Miro les teves flames

a la llar de foc.

I després la resta sí, són poesies tranquil·les. És que aquests poemes tenen una part molt bonica de contemplació. Hi ha molta contemplació de la natura, de la ciclicitat de la vida. Parla molt de l'espai, de la pausa, del més enllà, de l'infinit. Del sol i la lluna en aquell moment que es troben, no? Doncs això, són cançons que m'inspiraven potser un tempo més lent. En directe sempre ho fem més ràpid. Sempre va. Exacte. Hòstia, els tempos s'acceleren.

Musicalment ja has acompanyat en Sandrin Rubiliart i en Bartolomeu Berengui, que ja us. Diguem que ja teniu una carrera feta, eh?

Sí, també perquè aviam, jo tenia clar que hi havia molt de romanticisme també en aquest poema, perquè ell és un, com jo, som dos romàntics també que ens hem trobat, i bueno, de seguida, a més que a part ja coneixia el trio, i bueno, ell estava enamorat d'aquest trio, i clar, jo ja li vaig proposar amb això i em va dir fantàstic, però és que jo ja ho vaig veure, no? Que aquí és una mica la mentalitat de productora que tinc, de buscar equips i de dir, vale, quina sonoritat, i llavors, home, pel material dels poemes, per ell, per tot el context, va ser com aquest trio, i a part que m'encanta tocar amb ells, i la veritat que estic molt contenta d'haver repetit un format en dos discos, perquè cada disc que faig és un món, però aquest és com una continuació dolça i més tranquila, més pausada, de Pecata Beata.

I potser en el futur, més enllà de l'esperança, hi trobarem realitats que ara són somnis.

Entrem ara si en algun dels temes, i has apuntat que seguirem rodant, que va ser l'avançament que he recordat, té un punt rombero, però és molt mediterrani. Només d'entrar dius, ui, cap on anem?

On estem, no? El videoclip també és molt oriental. Sí, una mica en el videoclip hi ha aquesta cosa, no? Aquest encontre d'Orient i Occident, no? D'aquests personatges que venen d'Orient, amb aquests elements orientals, aquestes alfombres, aquestes llànties. Ah, i l'Occident, que som nosaltres, no? Amb formació de jazz, de clàssica. I és aquest punt que habitualment es veu amb aquesta dança sufi, aquest gir que és el rodar, el rodar per connectar-nos al rodar del cosmos, dels planetes, de la vida, les petites morts, els petits renaixements. Que també és un concepte més espiritual, com més orient vas, més el dia a dia està, sobretot a l'Índia seria el màxim, però vull dir que és com que ells ens porten aquests valors i aquests colors musicals i ho mesclem amb l'harmonia més europea, però també hi ha aquest toc una mica flamenco, de la rumba, vull dir, és una mica la meva vida, el meu camí musical i personal en aquest moment. Ja fa anys, però.

I sorprendentment, almenys a mi m'ha portat una venera, que és aquest, quan la lluna el tema cobra el disc.

Ja vaig escriure una venera amb sirena, pecataveata, però és que aquest disc, clar, jo el vaig fer sense una pretensió, sense una exigència, que és la que ens posem, crec que la majoria d'artistes, quan dient, anem a fer un disc, no? Llavors aquest, clar, com que jo no ho sabia, doncs vaig dir, bueno, va, pues fem així, al principi era un encàrrec i havia d'anar dins un llibre d'artista, dic, bueno, fem-ho. Així, no? I després vaig dir, pues per què no? Treure un disc a trio de cançons boniques, senzilletes, sense 50.000 formes, sense 50.000 capes, i una orquestra allà darrere, i algo bonic, no? Vocòlic, i que arribi, no? Perquè sí que és senzill, però és que les senzilletes de vegades és el que arriba més, no? Sí, i llavors aquesta avenida, doncs, m'agrada molt, sí, sí. De fet, és de les que més m'agraden. És molt tendre, bueno, és que el poema és molt tendre.

Les lletres dels diversos temes, dels vuit temes que hi ha, hi ha moments tendríssims, ens parla també de cicles, d'esperança, sobretot, també, i això també, en un moment com el que vivim, s'agraeix, s'agraeix moltíssim, posar una mica de poesia i de llum al que estem vivint. Escolta'm, doncs res, Carola, contents de tenir notícies temes d'aquest nou treball, aquest enllà, aquest regal que t'ha portat les circumstàncies de la vida. Gràcies per tenir la trucada, Carola. Moltes gràcies, Quim.

A carona'm, sovint per sentir, deixa'm que t'escolti el cor a bategar. A carona'm, molt suau amb la mà. Deixo el meu cap entre els teus pics. És quan m'enveeix la serenor i la pau. Em cal sentir de prop l'escalfor. Em cal sentir el teu cos acollidor. Necessito la tendresa al meu costat.

Acarona'm sovint per sentir Són moments de pau infinita Són instants de goig absolut Em cal sentir-te l'abraçada Cos a cos, fusió de dos en un La meva vida no seria. La vida, el meu existir, seria un sense sentit. Em cal estar sempre al teu costat. Em cal sentir-me al teu redor. No puc viure sense tu.

A carona'm des del treball en Llancarola, Ortiz i la poesia de Darío Ola Hórtoa.

El mans, la cultura que no surt als grans titulars, però omple carrers i places.

I seguim ara, ens anem cap al món de la copla, amb aquest so de copla que us oferim a Catalunya Música. Avui us parlem de Ramon Serrat, un compositor que us assegurem que és per descobrir. En parlem amb la Laura Valls.

Perquè farem una visita al fons d'un compositor per descobrir la seva obra a través de manuscrits, documents i fotografies conservades. La nostra primera parada és la Biblioteca de Catalunya, on es conserva el fons de Ramon Serrat i Fajula, director, intèrpret i compositor, nascut l'any 1883 a Sant Joan dels Abadeses.

Un fons on trobem la seva obra musical, que comprem per una banda música coral i música per a veu i piano, amb text d'escriptors propers a Ramon Serrat, i per l'altra, música instrumental, que inclou gèneres d'entre els que destaca la sardana amb gairebé 100 títols. El fons va ser una donació de la família, que a la mort del compositor el va ampliar amb nova documentació i el va cedir a la institució l'any 2008. Serrat, com dèiem, va néixer el 4 d'agost de 1883 a Sant Joan de les Abadeses, on va passar la infantesa i joventut fins l'any 1908. A partir de llavors, i per qüestions laborals, viuria a Ribes de Freser, Olot, Granollers, Casa de la Selva, Ripoll i Terrassa, on va morir l'any 1944. Però la seva vida sempre va estar molt lligada a la seva vila natal, cosa que apreciem de fet en la seva obra sardanista. En el seu fons trobem la relació del seu catàleg amb les sardanes que fan referència a Sant Joan de les Abadeses i en són, doncs, una vintena. També en una carta escrita a un amic, ja cap al final de la seva vida, on escriu. Amic, continuament remembro amb delectació el nostre volgut poble de Sant Joan. Diguem un altre poble de les belleses del nostre. Jo parlaria sempre d'ell recordant coses boniques. I per què va marxar? Si estava tan a costa allà. Bueno, per sort va viure en llocs, per exemple, Ripoll, que està prou a prop, així que. Sí, però raça no.

Poder per motius, si era músic, potser per motius també professionals. Estar més en un punt central del país per

poder anar a tot arreu més ràpid. Perquè eren ciutats musicalment més importants.

Tot i això, ja hem vist com la seva carrera professional, això que diem, el va portar a viure al 3 Indrets de Catalunya i, de fet, la seva primera sardana l'escriu l'any 1910 a Granollers, on s'incorpora a la coble el Sendrés. Allà compondrà La Font del Covilà, que és un tema molt santjoaní. És on s'anaven a ballar sardanes l'últim dia de les festes de setembre. I, per cert, on es diu que Maragall es va inspirar per escriure La vaca cega. Carai, tot lligat. Una mica ho tot, ho lligat tot, perquè recordem que també hi ha un poema. Són tants renaixentistes en aquest programa. Doncs sí, coltem en primer lloc la seva primera composició, La Font del Covilà, que va escriure amb 26-27 anys.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Aquesta era la font del covilà de Ramon Serrat interpretada per la Cople als Mongrins amb la direcció de Martí Camós. Menys prejudicis, més Cople.

Doncs ja escoltàvem aquesta sardana que dèiem que era del 1910, això, 26-27 anys, que tampoc no és molt aviat per als estàndards de l'època, no? També hem de pensar que en aquest moment tenia una formació de gaire més autodidacta, cosa que canviarà en aquests anys.

Després d'estar un any a Granollers, va traslladar-se a Casa de la Selva, on va ser un dels fundadors de la coula selvatana. Quan va marxar, com a tenorista, el va substituir Josep Coll, que després. Carai, faria llorca carrera. Exacte. Ha sigut un dels grans noms en la història d'aquest instrument. Ens situem al 1915, quan arriba a Ripoll i allà comença un període destacat en la seva vida professional. També fundarà una cobla, la cobla de l'Aliança, dirigirà el cor Flo de Maig i és fundador i director de l'Orfeó de Ripoll. En l'àmbit de la composició escriu algunes de les sardanes més conegudes de la seva producció, com Pel fill que no vindrà, Nit serena o Neu rodona.

I probablement en aquesta època iniciar les lliçons que va rebre d'Enric Morera. Un aspecte que al seu fons descobrim perquè conserva el seu tractat d'harmonia, exercicis de contrapunt i fuga de Ramon Serrat que estan corregits i comentats per Enric Morera. Quina meravella en aquesta època, amb aquests personatges, no? I tant, i aquesta educació una mica per correspondència, no? Que podia fer Enric Morera i que es va apuntar a molta gent, no? També tenim el certificat del 30 de juny de 1925, on ens diu Enric Morera que certifica que Ramón Serrat ha hecho todos los estudios de armonía contra punto fuego y composición bajo mi dirección y de manera brillante.

Bona nit.

Cursos a distancia d'Enric Morera.

Això es feia abans, molt d'estudiar per correspondència,

no? El va considerar un alumne destacat. Brillant, com a mínim. Amb la coble a l'Aliança, en aquesta època, tocaran per primer cop a Núria, un fet que recorda la sardana que ara us proposem. Camí de Núria, i el manuscrit ològraf, el mateix compositor, ens indica que es va estrenar el 13 de novembre de 1921 a Barcelona. Escoltem, doncs, amb la Cobla Sant Jordi, Ciutat de Barcelona, dirigida per Xavier Pagès.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Camí de Núria de Ramon Serrat amb la copa Sant Jordi. Hem anat en aquest cas amb un enregistrament del 2004 dirigit per Xavier Pagès i promogut des de l'Agrupació Sardanista de Vic.

Seguim en aquest repàs biogràfic. Ara comentàvem fora micros que un dels motius pels quals va anar a Ripoll, bastant divertit i insospitat, a part de les qüestions laborals, és perquè li va tocar la loteria.

61.500!

El gordo de Nadal, suposem, no? No sé exactament quina. Però bueno, una que els va permetre anar en aquesta vila i la seva dona va poder obrir una botiga.

I en el seu fons has trobat alguna cosa? Un bitllet de la loteria, per exemple.

Segur que està conservat. Ara no recordo exactament si hi ha el bitllet o no, però sí que hi ha referències.

Si hi ha el bitllet és que no el va cobrar.

Petit error. Es nota que no jugo a la loteria. Ni m'ha tocat mai. Doncs som-hi,

ja tenim més motius dels seus desplaçaments, en aquest cas de Ramon Serrat. On ens situem ara?

Doncs anem a l'any 1925, on li va sortir l'oportunitat a ell i a la seva filla Núria, que tocava el piano, de treballar a l'escola municipal de Terrassa.

És per això que es convertirà en la seva nova llar on serà director d'aquesta escola i fundador i director de la banda municipal. Ja veiem que va estar en moltes formacions i fins i tot en va fundar diverses al llarg de la seva vida i els va dirigir. Això què significa? Doncs que disminuirà una miqueta la seva activitat com a instrumentista però també prendrà importància la composició al marge de la cobla. Pere Piano, Can Coral, Orquestra, Òpera I destaquem que va veure la gran majoria de la seva obra, si no tota, estrenada. Fet bastant singular, que no és habitual en els compositors catalans, per desgràcia. Exacte. De l'etapa terrassenca, molt fructífera a nivell laboral, tractant-se d'una població activa a nivell cultural i musical, us proposem la sardana d'en Saires Egarencs. Serrat la dedica, en el seu manuscrit ològraf, al foment de la sardana i està signada a Terrassa l'any 1936. Aquesta és d'en Saires Egarencs, interpretada per la Col·la Sant Jordi Ciutat de Barcelona, dirigida per Jesús Ventura.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Aquesta era d'ensaïdes a Garencs de Ramon Serrat, interpretada per la copla Sant Jordi, Ciutat de Barcelona, inclosa en el disc Terrassa, Ciutat Pobilla de la Sardana de 1998, dirigit per Jesús Ventura.

I acabem ja aquest repàs biogràfic del compositor que us hem ofert avui a partir del seu fons, escoltant una de les últimes sardanes que va escriure, amb data maig 1944, l'any mateix de la seva mort. Es tracta de Pregària, una sardana íntima, que té com a protagonista l'instrument que tant el va acompanyar en la seva vida, la tenora. La sentirem en melodies emotives, mentre els altres instruments de la cobla ho complementen amb paisatges corals, fins a arribar a l'expressiu tuti final. La versió que escoltem és de la cobla Selvatana, enregistrada en el disc Selvatana 100 anys. La cobla Selvatana.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Aquesta era pregària de Ramon Serrat amb la copla Salvatana, un enregistrament històric recollit en l'edició del 2013 d'aquests 100 anys de la Salvatana.

El diumenge comença amb bona música. És temps de mans. Sou a Catalunya Ràdio,

sou al Mans, a la Ràdio Nacional, en tota l'arrel. Ara anem a descobrir noves propostes musicals al voltant d'aquesta música tradicional i popular. Avui ho fem amb els Boc. Si sona gralla amb gru, ets al Mans. I ara seguirem per Mallorca perquè ens arriba el retorn d'un dels grups més potents de l'escena folk de l'illa. Són els Vogue. Torna'm al treball d'haver-se's dues torres. Un disc que manté el so mediterrani, l'energia i la festa, però noves textures i una mirada segurament més madura. Per conèixer tots els detalls d'aquest disc i d'aquesta nova etapa, en parlem amb el seu líder i fundador, Joan Frontera. Bon dia, Joan. Escolta, quines són les dues torres, per començar?

Aquí hi ha una mica de tema, perquè oficialment no són les dues que nosaltres tenim a la portada. Tenim la Torre d'en Sauron i després l'altra és la d'en Saruman. La d'en Saruman, per mi que se diu, o Thrank, o Thrank, no sé com se. Clar, nosaltres hem posat aquestes dues, però realment no és la d'en Sauron que hauria de ser. Hauria de ser una altra, no me'n recordo el nom tècnic, però és una que està de camí cap a Mordor. La Torre d'en Sauron és la Torre d'en Sauron i ha de sortir la Torre d'en Sauron. Per tant, la part del lor aquí va anar un poc cap al i vam posar les dues torres que ens va agradar a nosaltres.

En aquest cas, ja ens dóna pistes, d'alguna manera, de qui sou els Vogue, què treballeu.

Hauríem de qualificar-vos com un grup de metal folk, podríem dir, amb arrels molt arrelades a Mallorca?

És molt difícil poder definir el grup perquè no només han passat per diferents èpoques, sinó per estils molt diversos. Si aneu a mirar temes més antics, tenim des de temes de trio amb violonxel, superclàssics, música rollo tarantella, Hi ha moltíssima varietat, fins i tot hi ha un tema que és com a swingero, amb arranjament més de swing, però el que passa és que sí que històricament, a poc a poc, hem anat cap a sa part aquesta més de rock i de cada vegada anam una mica més cap a aquesta obscuritat que mos dona es metal. Per als puristes del metal, no crec que siguen metal pur. Jo escolt metal i no sonen aquell tipus de metal. Però sí que és com una espècie de metal melòdic. Diríem que és una espècie de metal progressiu o folk metal progressiu en tocs de diverses coses.

Aquest treball ens dibuixa, però, el moment en què esteu, com ho treballeu, aquest punt metal fosc que estàs dient, però alhora no deixeu de canviar de les maneres aquests instruments, aquesta sonoritat i fins i tot rítmiques que ens porten a les illes tranquil·lament,

a Mallorca, en aquest cas. Sí, de fet, és un grup instrumental purament, tot i que tenim dues col·laboracions en el disc, el grup és purament instrumental. La composició, o sigui, els instruments, per qui no m'ho hagi sentit, tenim evidentment la colla de Jeremies, que és la nostra sonoritat tradicional de les Illes, hi ha altres formacions, però com la colla de Jeremies, o sigui, Fabiol, Tamborino, Jeremies. És la base, com la nostra bandera, però després també altres instruments tradicionals. Històricament han passat el llaúd, ha hagut mandolina, guitarró, actualment també banjo, tenim weasels irlandesos, violí, no sé si vos he dit, flauta travessera, no sé si m'estic deixant qualcú, acordeó, clarina, no sé si t'ho he dit, piano, Hi ha moltíssimes coses i el que fem és anar combinant compositivament perquè al final juguem amb un desavantatge o un avantatge. L'avantatge és que el no tenir cantant és cert que hi ha una part de població que els és més difícil perquè no estan basades en aquest tipus de llenguatge. Tot aquest temps mos permet-se molt més dinàmics. Els temes no és una veu que canta un estràfon estribillo, un estràfon estribillo, un estràfon estribillo, que està molt bé i és súper respectable i tot és increïble. Però nosaltres anàvem un poc en el nostre rotllo i els temes van evolucionant i van canviant de sonoritats. Moltes vegades mos diuen que som un grup que conta històries sense dir res. No, només musicalment. I mos encanta que vol dir això.

Aquest és el vostre quart treball. El 2011 apareixia el primer, Web, vau passar per els mil i una cabretes, i la darrera, de fet, és la que obria aquesta trilogia que esteu fent al voltant de Tolkien. La darrera era la comunitat d'Antoni Bardo, i ara arriben aquestes dues torres. Caldrà esperar el tercer, m'imagino.

Home, clar, clar, clar. Sí, sí. No te puc dir el nom perquè no està negociat internament, però serà algo relacionat amb el nom de la tercera pel·lícula. Què us ha agafat del Tolkien? Què és el que us atrapa? No tots els grups són super friquis, però molts dels grups són molt friquis. Crec que tothom que ha estat dins quan t'exerces molt friqui és una cosa molt oberta, val? Qualcú en jugam a Màgic, qualcú en jugam a Warhammer, qualcú en jugam a videojocs, qualcú en jugam a joc de taula, qualcú en jugam a tot lo que t'estic contant, qualcú en llegeixen moltíssim. Veus com ha creat un univers allà on es van mesclar les influències que tenim, culturals, que ens agraden i ens apassionen, i fem el nostre propi lore, el nostre propi univers. El Senyor dels Anells, jo crec que per, no te diré per tots els friquis, però per molts dels friquis és com un abans i un després. Evidentment els llibres tenen molt d'anys, però jo crec que a partir de les pel·lis del 2002, no sé, bueno, por ahí, al començament del 2000, que es van fer les pel·lícules, amb en Peter Jackson i tal. Jo recordo que se me va posar la pell de gallina, abans i després, per el mundillo que és friqui. Com que som uns quants dins del grup que pitjam cap aquí, pitjam cap aquí, pitjam cap aquí, i així a poc a poc ho hem anat enllaçant. De totes maneres, connecta amb una altra cosa. Com t'he comentat, nosaltres anem generant el nostre olor. Tradicionalment, m'ajuntàvem els vuit integrants, fèiem un poc de catxondeo i anàvem sortint les històries i els personatges que mos anàvem inventant. Ara en aquest disc, les històries, les ha fet un dels meus germans, en Pere Frontera, va agafar totes les històries, totes les idees que hi havia d'això. Han de fer un tema de Nesmígol. Doncs han fet Nermicol. En lloc de Nermigol, Nermicol, o en lloc de Gandalf, és en Gundalf de pistola, o Gundalf el Pipes, que Pipes poden ser Pipes de fumar, Pipes de pistoles, o Pipes, o sigui, totaries, saps? Hi ha moltíssima de màgia dins tot això, però tenim un tema dedicat al Harry Potter, n'hi ha un dedicat al Warhammer, no a aquest disc, hi ha temes dedicats

a moltíssims universos. Sí, sí, sí, i a més a més, amb un punt d'ironia, moltes vegades, noms com això que deies, el Harry Potter es comparteix amb un Gory Potter, i se pedra fenomenal.

En algun lloc he llegit que plantejava una mena de ball de bot futurista. ¿També us diferiria d'alguna manera?

Caro, m'estàs demanant una cosa que no sé si la puc dir. Te respondré mitja la punyeta. És a dir, hi ha un tema al darrer del disc que se diu ball de rock, amb G. Però és perquè això feim una conya entre el ball rock. Es balroc dels dimonis del Senyor dels Aneis, es balrocs i es ball de bot mallorquí. La imatge és molt divertida perquè són dos balrocs tocant un Fabiol saltant set xeremies i dimonis que estan ballant ball de bot. El nostre univers és tot estès irònic i donteries, però és guai perquè al final molt genera la nostra zona. És que hem preparat un ball, i no sé si ja està publicat, però un dels d'això. Ens agraden molt els shows, les tonteries, riure i damunt l'escenari. Ens agrada la col·laboració amb el públic. I hem preparat una cosa per la presentació, que no sé si està publicada, perquè ja no he dut les xarxes i no la vull. No haurem d'estar pendents. Així, generant hype.

Un dels títols que també sorprèn és aquesta Aina Unicorn.

Un unicorni. Aquest no és friki. Senzillament, dins el grup tenim la tradició que quan un dels membres es para, li fem un tema a la seva filla o al seu fill. Històricament ja en tenim un grapat, perquè hi ha el tema d'en Rock, que és de Rockabock, després hi ha el d'en Blay, que és Big Blay, després tenim el de. Com has dit abans, el primer disc que se diu A sa comunitat d'Antoni Bardo, Toni, Toni Bardo, és el fill del Bateria. Bé, doncs naina, és la meva filla, la meva primera filla. I en què tenim més l'home, és que com que m'havíem aturat cinc anys, ara anam a darrere, els propers dies tindrà. Els següents, exacte. I el va triar ella. O sigui, li vàrem fer el tema i li vàrem dir que escollís un nom que li agradés. Clar, és una nina de sis anys, li flipen els unicorns, i va dir, bé, doncs, ai, un unicorn, pues ja està, per endins.

Parlàvem abans de col·laboracions, una és la Cristina Van Roy amb aquest El abismo del gel. Qui és la Cristina? Sí, sí, sí.

Com hi heu treballat? Bueno, mira, amb aquest tema també té història, perquè resulta, nosaltres ens vam separar fa cinc anys, bueno, ara ja fa sis, bueno, és igual, quan ens vam separar? Del 2009. Nosaltres vam fer com un aniversari, un cumpleaños de deu anys. Vam fer un superconcert, superincreïble, i per aquest dia vam preparar el cant de l'abismo del gel, dedicat també al senyor Elseneix, a l'abismo del gel, bueno, res. El tema és que això és un tema que està gravat fa cinc anys, i clar, o sigui, dins la composició, bueno, no sé, jo tenia clar que volia una cantant d'òpera, i ens vam posar en contacte perquè aquesta eslota és amiga del violinista d'en Xisco, director d'aquesta, està basada, i la vam endur per fer aquesta gravació. Com a anècdota, o com a curiositat, aquest tema no el tocàvem en directe. En aquell concert va ser la introducció. Nosaltres abans dels concerts sempre disparàvem una intro. Aquesta era la que era, bueno, el darrer concert aquell que vàrem fer era aquesta la introducció. Ara això és el que disparàvem al final del concert i la introducció dels concerts és el camp dels porcells. Evidentment que és el camp dels ocells, però són altres, el camp dels porcells. Cac, de nosaltres som cantants, no? Però bueno, mos feia gràcia. És l'altra col·laboració també,

en aquest cas amb un cantant que té nom d'un altre cantant que es diu Miquel Gil. Bé,

En Miguel Gil, que és un company del grup, sobretot d'en Jaume Rosselló, que és un dels nostres guitarristes, és un cantant de metal, i clar, cercavem aquesta sonoritat de cant mongol tradicional, i clar, nosaltres no ho sabíem fer, però sí que aquest lot dona la casualitat que és amic del grup i va voler col·laborar amb nosaltres.

Doncs són alguns dels temes, algunes de les col·laboracions que hi ha en aquest nou treball dels box de verses Dues Torres, aquest univers talkin passat per l'illa de Mallorca en aquest cas. Joan, gràcies per tenir la trucada al programa. Que vagi molt bé. Moltíssimes gràcies.

Formigues de Mordor, des del Deverses Dues Torres. Són els Bok, amb aquesta novetat que ens presenten aquí a l'Icantmans. Cançons que connecten amb la terra. I així tanquem el mans d'aquest diumenge. Esperem haver-vos fet companyia aquest matí. La setmana que ve hi tornarem, com sempre, a partir de les 6 del matí i fins a les 7, amb més protagonistes i més tradicions per continuar explicant. A la producció, Dolors Jonola, i qui us parla, Quim Rullant. Marxarem amb l'esfilomena i el tema festa, festa, inclosa en el tra-tra-tro. El primer treball d'aquesta formació. Si les voleu veure en directe, divendres vinent, el proper 7 d'agost, actuen al Festival Amsoa de Copla, a Palamós del Baix Empordà, una proposta molt especial on es fusionarà la seva música amb la sonoritat dels instruments de la copla. Que acabeu de passar un bon diumenge, que tingueu una bona setmana, ens trobem dissabte.

Encara amb els ulls tancats sento gralles i timbals. És el toc de matinades que anuncia un dia gran. Baixo ràpid al carrer, ja res no em pot aturar.

Amb la panxa ben contenta cap al centre vaig corrent. Calça gris i ja s'acosta, quin chivarri quanta gent. I ja ballen els gegants i els capgrossos saludant. Cerculets alcen els cercles i els bastonets. Ja van picant. Festa major, quina emoció. Celebrem la vida amb alegria. Festa major, ballarem i ja sabrem totes.

A la plaça hi ha crits i aplaudiments, les colles, els encastells. La filla aguanta ben fermament entre el pom de dalt jaies. I al costat, a mona gresca, hi ha el can improvisat, guitarras i acordeons.

Després toca agafar forces, anem a casa a dinar. Canalons, fets pels meus avis, avui ningú no hi pot faltar. A les cinc toca ser de nou, de claviosa marca el pas. I amb el triple i la tenora anem ballant, sense descans. Festa major. Ara tota la mainada ja espera impacient. Que comenci Filomena, ja ens faci ballar de valent.

Que ràpid, no hi ha temps, que la festa no s'atura. Els viables són els carrers, omplint-los de foc i omplint-los de torna. Correm sota el drac curios, mentre els cabals van retronar. La plaça s'omple de llum, amb un castell de focs al final. Festa Major! Quina emoció! Celebrem la vida de la vida. Festa Major! Ja per tancar la nit la plaça torna a vibrar, amb els músics de la banda tot el poble surt a ballar. L'orquestra canta els grans èxits i nosaltres no parem, però ja toca anar a dormir, festa major fins l'any que ve.