"Carta oberta a Salvador Dalí", de Salvador Dalí

Pervers, polimorf, surrealista o anarquista són algunes de les definicions que Dalí va fer d'ell mateix en un llibre deliciós. Carta oberta Salvador Dalí. És un fals epistolari profundament delineat, és a dir, un joc de miralls i de personatges on la realitat i la impostura dialoguen amb naturalitat. El llibre es va publicar en francès als anys 60 i ara l'editorial Crater ens el porta en català amb una esplèndida traducció de Valeria Gallart. Un delir literari i enjugassat que sofistica el mètode paranoico crític en una conversa amb les seves altres personalitats, amb paròdia inclosa del famós delir hàbit de dòlars.

Avui, per tant, al programa parlem del Dalí escriptor i performer. A partir d'aquesta carta oberta, en conversa amb l'Anna Vallbona, la Xènia Diaconova i amb la veu ocasional del mateix artista.

Obrim Ciutat Maragda. Ciutat Maragda, amb David Guzmán.

Som-hi, obrim saludant l'Anna Balluana, com estàs? Hola, què tal? Xeni de Conova. Com va? I aquest que xerra, atenció.

És només un fragment, no sé, aquests aguts, eh?

Aquests fragments de Salvador Dalí amb Igor Vákevich, amb aquesta òpera en sis actes que és "Etre Dieu", i que, com tantes performances, en aquest cas musicals, a Dalí ens fa particularment feliços. Parlar avui d'un dels textos, jo diria també més singulars, a la seva producció italià també, és aquest Dalí escriptor que trobem a carta oberta Salvador Dalí, escrit en francès l'any publicat, l'any 68, i ara traduït al català per la Valeria Gallart. L'editorial Crater és una altra baula, per dir-ho sintèticament, d'aquesta llarga construcció de personatge que va fer i que va ser la vida artística de Dalí al llarg dels anys, en aquest cas en forma de cartes, òbviament adreçades a ell mateix, però en realitat a diferents versions d'ell mateix, són molts Dalí's. Diferents definicions, per tant, del geni. I parlant de definicions, volia també escoltar i compartir la presentació, perquè també ell intervé, és a dir, tu imagina't, sent de lli, no?, i aquí com es pot llegir en aquestes cartes, si algú comença a dir coses de tu mateix, segur que tens algun matís per fer. Doncs bé, això és el que va passar l'any 77, en una salaberry m'entrevista, com tantes en va fer en Joaquín Soler Serrano. Prometo que no és l'estimat d'Ols Beltrán que l'imita millor que el mateix Soler Serrano. És el de debò, presentant el programa a fondo l'any 77 en aquella entrevista Salvador Dalí.

Este es Salvador Dalí, perverso, polimorfo, anarquista, surrealista, excelso, divino, déspota supremo que rompe con todo. El Dalí poseído de un delirio furiosamente dionisíaco. El Dalí ávido de dólares.

Y, en exuso, y monárquico. Y por encima de todas las cosas,

como siempre ha dicho y se ha autoproclamado, monárquico.

Pero no políticamente, metafísicamente. Para mí la monarquía. Es la prueba de la validez del ácido desoxiribonucleico, o sea que desde la primera célula viviente hasta la última, todo se ha transmitido genéticamente, pero no políticamente porque soy apolítico total. O sea, si saliera un partido monárquico, nunca quisiera participar en ese partido. ¿Era un partido daliniano acaso? Tampoco. En absoluto. Cada día soy más antidaliniano. A medida que me admiro más, encuentro que soy una real catástrofe. Lo he dicho muchas veces, si hubiera dos mil Picassos, treinta Dalís, cincuenta Einsteins, pues el mundo sería prácticamente inhabitable. Pero que nadie se espante, no los hay.

Bé, no ens en tenim, tampoc teníem més d'un delir, per fortuna n'hi havia només un, i que és totes aquestes coses, eh, al marge del monàrquic metafísic o la metafísica de la monarquia, no sé com n'hem de dir. Però és curiós perquè Sor Serrano, el que cita, quan fa aquesta presentació tan llarga, no?, del delir pervers, polimorf, anarquista, surrealista, déspota, suprem. Són les primeres paraules de la introducció d'aquest llibre, d'aquesta carta oberta a Salvador Dalí, que efectivament és un Dalí que va sempre plus-ultra, és a dir, va més enllà perquè li va treure el non, també en aquesta primera pàgina. Per tant, estem parlant d'una provocació artística, una més d'una carta que suposo que també l'heu llegida en aquests termes, o m'imagino, que és ella mateixa tota una performance literaria, Etredia, deia jo, és una performance musical, tota la vida de Dalí i també la seva producció literària té aquest punt, performàtic, inevitablement.

Sí, és curiós perquè, sobretot, aquest és un llibre divertit que no existia en català, que fa coses que, en el fons, és com si es posés a parlar de l'IA amb tots els seus jocs. Si no hi ha conversa artística, se la inventa, i ell mateix es contradiu, que és una de les coses que farà tota la vida. És a dir, practicar, crec, aquesta mena de paradoxa fins a l'infinit. I llavors crec que és un llibre molt divertit, això d'una banda, perquè s'ha de deixar clar, no? Dalí, el què, el que sempre fan i malades. No, no, és divertit i tens molt la sensació que sap molt bé el que es fa. I això sempre és molt curiós amb Dalí, no? Ell va jugant. És a dir, aquí en el fons també fa de conversador, fa de crític, fa de comentador d'ell mateix, fa de comentador de les etiquetes o que s'inventa o que li pengen, sinó el famós avi de dòlars de l'André Breton. És un anagrama el seu nom, no? Exacte, però és a dir, fa molts exercicis, com moltes contorsions, com això de satiritzar-se, vampiritzar-se ell mateix, mercantilitzar-se, publicitar-se, enriure-se'n d'ell, enriure-se'n del mercat, enriure-se'n de nosaltres, i en aquesta, diguem, trontollada que proposa, i en aquesta voluntat, això de sacsejar i de jugar per sobre de tot, trobes un llibre que és realment curiós. És un llibre, el que deies, dels anys 60, és a dir, trobes tot en la provocació, en la descol·locació, en el desenfoc i el reenfoc, que són coses també que va fent tota l'estona, crec que trobes comentaris estètics sobre els teus gustos estètics, i això és molt curiós d'observar. És que darrere de la botat,

que jo crec que és algú que també escrivia, parlava i performava en forma de botats, hi ha també unes quantes veritats. Val la pena recordar que uns 20 anys abans, el mateix Dalí també havia escrit una versió, jo diria més, tradicional, convencional, és difícil fer servir aquest adjectiu amb Dalí, però estem parlant de la vida secreta de Salvador Dalí, una mena d'autobiografia, això al capdavall també ho és, d'una altra forma, una autobiografia epistolar ficcionada o portada per aquests camins, però la vida secreta de Salvador Dalí, allà sí que tenim la infantesa de Figueres, l'evolució artística, la relació amb Gala, qui venerava, deia sovint que no necessitava ni tenia, necessitava amics perquè ja tenia Gala, En fi, la realitat i la hipèrbole que sempre anàvem de la mà també era una biografia, o és una biografia, també es pot trobar en català, molt teatral, però clar, el gest que fa 20 anys més tard en aquesta carta oberta ja és d'una teatralitat superior perquè hi ha una polifonia, hi ha un munt de dalis que xerren aquí, no? Sí, sí, totalment. Alguns d'ells són, pessoalment, formen part de la mateixa, en fi, bagul de personatges que ell va crear. Sí, sí, hi ha un cor de veus.

Sí, sí. Sí, jo mentre anava llegint aquesta correspondència del Dalí, anarquista, jove, dionisíac, amb el Dalí, hàbit de dòlars i no hàbit de res més, bàsicament. Cada vegada odiava més el segon Dalí i cada vegada li agafava més afecte, si és que això es pot aplicar al Dalí jove. De fet, he arribat a tenir una fantasia macabra que m'hauria agradat que Dalí morís jove i que no arribés mai a aquest estadi de vida d'hòlars. Sí. Però clar, llavors ja no seria tan famós, no seria tan icònic, llavors seria potser un pintor, hauria sigut igualment un gran pintor, però un pintor conegut per pocs i potser formaria part d'aquell llibre de los raros del Jim Ferrer i poca cosa més, però també. Una altra cosa que he observat llegant al llibre és que hi ha fragments, per exemple, quan descriu alguns objectes surrealistes o, per exemple, un exemple d'ésser objecte aerodinàmic. O sigui, tal com descriu aquest ésser objecte aerodinàmic, el text en si podria ser com un poema en prosa o podria tenir una entitat pròpia. En la traducció de Valeria Gallart, que per cert, li hem d'agrair. Sí, perquè no devia ser gens fàcil. Clar, perquè a més és una cosa molt estranya traduir de l'I que era català, traduir-lo del francès al català. És una operació realment una mica perversa. Però que la Valeria ho ha fet molt bé, li agraïm. Doncs bé, aquest fragment que volia citar, exemple d'ésser objecte aerodinàmic, és a dir, del que popularment es coneix com un objecte surrealista. Llavors, clar, no és un objecte, és una acció. Llogar una velleta ben polida en el punt àlgid de decrepitut i exposar-la vestida de torejador amb una truita de fines herbes al cap, prèviament afaitat, de manera que per força tremolarà. També es pot posar una moneda de 20 francs sobre la truita. I jo, just després de llegir això, he anat a buscar per una associació d'idees l'antologia de l'humor negre d'André Breton, que tinc aquí en traducció castellana d'anagrama, i llavors vaig anar al capítol de Dalí i em vaig trobar que Breton cita això, aquesta fantasia de Dalí com una cosa que li sembla admirable, però hi ha un petit canvi. Si us hi fixeu, en el text que he llegit ara, es diu que el cap de la velleta ha d'estar afaitat i per això, per força, tremolarà perquè tindrà tot allò a sobre. Però, en canvi, en el text que cita Breton, que és pràcticament idèntic, s'afegeix una frase més que diu que la velleta s'estarà masturbant i per això li tremolarà tot allò que tindrà a

sobre del cap. Tot allò és la truita de fines herbes que porta el cap. Sí, sí, i a part, sí, exacte. Pràcticament afaitat.

Exacte, i la moneda de 20 francs sobre la truita, també. Sí. Per tant, l'exemple que cita Breton, la variació del text que cita Breton encara és més perversa,

encara és bastant més desagradable. Més surreal de llibre, no? Hi ha la sexualitat, hi ha l'objecte trobat.

Exacte, aquest xoc entre la velleta ben polida i tot el que associem amb el terme masturbació. En fi, el text de Breton és un text dens, el text en què defineix, en què consisteix l'originalitat de Dalí. Ara no m'atreviré a citar-lo perquè s'hauria de llegir amb tranquil·litat i analitzar a poc a poc, però sí que també al final de la introducció, el capítol de Dalí, també fa aquesta distinció entre el Dalí jove que desapareix l'any 35 per ser substituït per la personalitat més coneguda sota el nom d'Àvida Dollars. I diu retratista mundà, reintegrat, a la fe catòlica i al ideal artístic del Renaixement. Això està clar que ho diu amb molta ironia. Aquí en castellà diu que goza hoy de las felicitaciones y plácemes del Papa. O sigui que això no ho he sabut traduir espontàriament al català, ja m'ho perdonareu, però en fi, vull dir que Breton deixa molt clar quin és el delir que més o menys admira i defensa i quin és el delir que detesta. Em deixes citar el.

Sí, sovint jo ara que detesta i admira més delirs dels que fins i tot apareixen a la carta. Abans de la velleta, que és l'ésser objecte aerodinàmic, hi ha un altre exemple d'objecte, també parlant d'aerodinamisme físic, d'objecte barb, que és una delícia, al final són microcontes, dedicats a qualsevol persona que hagi percebut en el seu rostre una protuberància d'aquell tipus d'exudat patològic líquid, també he dit pus. Bé, diu. Un nas considerable. Té la mida d'un malonet, fabricat amb una matèria ductil elàstica. Sobre les corbes aerodinàmiques i superllises del nas, sembla haver-hi una multitud de cossos estranys perfectament incrustats, de manera que no es trenca la continuïtat homogènia de la superfície. Ni hauria prou amb una compressió general amb les dues mans, perquè centenars d'objectes minúsculs, tauletes de nit, cranis, ampolles, embalats, etc., crispeixin amb la seva lenta ascensió, com l'orquestra Paramount, les superfícies un segon abans superllises. Es tracta d'un barb artificial concret i afectuós, no? És meravellós. Mai més tornaràs a veure un barb en el nas de la mateixa manera després de passar. Pel geni de Dalí. Clar, jo me vull anar una mica

encara més endavant del és a dir, abans, el llibre, perquè sí, el llibre és el llibre i en general crec que la literatura de Dalí és plena d'aquestes. Que de vegades se li poden posar noms molt diferents, perquè alguns funcionen com a contarreflexions, pensaments, estirabots, animalades, versos. Hi ha un delir que semblaria, suposo que la Xènia l'iluminarà, semblaria una mica fuxiar, bueno, els nostres ulls, o Sindra Wenck, també. I per tant, la carta oberta a Salvador de Lí, perdoneu, té moltes coses molt diferents i això el converteix en un llibre molt divertit. Jo voldria aturar-me en dos moments. Un quan diu, de cop i volta, diguéssim, resum de la història i de la història de la pintura. I aquest resum de la història i de la història de la pintura el comença així. Dius, ara per on començarà, no? Potser ens portarà al Renaixement. I bé, diu, primer, a Girona, un eixam de mosques miraculoses sortides de la cama esquerra del cos incorruptible de Sant Narcís expulsa definitivament l'exèrcit de Napoleó de la ciutat assetjada. Segon, en pintura, exactament el mateix. I continua. I clar, és això, rius. I llavors, una de les coses que a mi m'ha fascinat, i després faré una tombarella per tornar-hi, aquesta mena d'obsessions, no? I una és Le Corbusier.

També he dit Le Corbo, eh? Exacte. Que ja el trobem en una mena,

en un altre poema fonètic. Exacte, molt al començament, no? Però encara potser al començament tu no lligues caps, dius Corbo, Corbo, Corbo. Corvo, corvo, corvi, corva, corvo, mort. Està declinat, no?, bàsicament. I tu dius, i ara de què va això? Bueno, en total, el francès també és una forma, el llatí, la forma més putrefacta, no? No, no, i perfectament declinat. I, esclar, a banda que les cartes que anem veient, doncs, estimat i venerat de l'hi, en fi, tot això. I és clar, comença, perquè clar, el corbo, diguem-ne, el corbo li fa moltes coses, vull dir que hi acaba sent un cadàver exquisit. I diu, el cadàver exquisit de corbo, de le corbo del corbell fúnebre, el cadàver super exquisit de le corbusier, el corballot de ciment y acer del corbusier, corbo d'arbocer, el cadàver exquisit de corbo, a la cor d'apelació, le corbo exposa el cas, l'exposa el cas. Sí, sí.

La corte examina el cas del corbo, el cas i el ca, el ca i el cas, el cas del corbo recorbollejat, el corballó del cas d'alcalde. Clar, aquí, un cop més, aplaudiment Valeria Gallart, no? Sí. Perquè això que deies, aquest polipoema gairebé estrany. És veritat que aquí surt una mica escalivat, Le Corbusier. Però hi ha moments, com diem, no és una voluntat constant on ell professa determinades admiracions. També parla del paper de l'art i de determinats artistes. I surt Maria Fortuny, i surt el seu venerat Vermeer, d'Adelf, i surt Velázquez. La banda, diguem-ne, no només que salva, sinó que exalta, que admira. Vermeer. Sí, sí, per això dic que hi ha un munt de casos, més enllà de Le Corbu, Picasso també, d'aquí s'havien dit tantes coses, en canvi en col·laborar i hi ha una carta molt, aquesta conversa sobre Pompei a Nàpols a Picasso a propòsit de Dalí, vull dir que realment hi ha diferents, enllà de la caricatura, diferents moments que apareixen i que per descomptat estan parlant de l'art i que és el que ell va viure i on va també construir el personatge Dalí.

És innegable la gran intel·ligència de Dalí, també la seva capacitat de treball absolutament fora mida. Hi ha algun moment que diu que dedica totes les seves forces a la producció, ho diu d'aquesta manera provocadora, però també és una manera de dir que treballa sense parar. I també a mi em sembla molt curiós que pel cúmul de la gent, quan diem surrealisme, la gent el primer que imagina és Dalí, els quadres de Dalí, és el surrealista més famós, més pop, més conegut, però alhora sabem que en realitat Dalí va ser condemnat pels surrealistes a partir d'un cert moment i va combregar en realitat molt poc.

Sí, ell mateix se'n va separar, ja ho explica, i va abraçar l'hiperrealisme en termes seus. Sí, sí, sí.

És a dir, que és interessant veure, en realitat, Dalí com un artista molt racional. Jo crec que ho era. És a dir, totes aquestes màscares que es posava no són cap impediment per tenir una intel·ligència analítica o paranoico-crítica, com en deia ell. Sí, el mètode paranoico-crític. El mètode paranoico-crític, que és meravellós en si mateix. Aquí hi ha un moment que el Breton també el. El recull, em sembla, o sigui A l'antologia de l'humor surrealista. A l'antologia de l'humor negre. Negre, sí. Sí, que tinc entès que, de fet, aquest sintagma, l'humor negre, que avui dia fem servir constantment, és una invenció de Breton. Ah, sí, eh? Jo crec que sí, si ho he entès bé, i que té a veure amb la bilis negra, la melancolia que és la bilis negra, doncs és l'humor melancòlic,

en realitat. Jo recordo aquest llibre, en aquesta edició particularment, el vaig, fa molts, molts anys, el vaig comprar amb, com diré, amb animus iocandi, amb esperit de riure molt, i dic, ostres, clarament Breton i jo no tenim el mateix sentit de l'humor, però segurament no vaig entrar-hi, molt ben matisat, Xènia, amb aquesta clau. Efectivament, humor negre no és el que avui en dia entenem com a, no? És a dir, no és els Monty Python, No, exacte.

Jo crec que per Breton era això, l'humor que neix de la melangia més profunda. Llavors hi ha un moment que sintetitza què és el mètode paranoico crític. Doncs diu que és un mètode espontani de coneixement irracional basat en l'associació interpretativa o crítica dels fenòmens delirants. No sé si ens aclareix gran cosa, però a mi en relació amb això sempre em ve al cap la història maroja de la Lídia de Cadaqués que surt en alguns escrits autobiogràfics de Dalí. Que ja deveu conèixer aquella senyora de Cadaqués que era vídua d'un pescador i que es va enamorar perdudament de l'Eugeni d'Ors i que clar, era una persona sense estudis però sabia llegir i escriure llavors llegia els articles de l'Eugeni d'Ors no sé, en la publicitat o no sé quins diaris de l'època no entenia res no entenia res en el sentit normal del terme entendre. Però estava convençuda que tots aquells articles de política i de literatura d'Eugeni d'Ors eren missatges secrets d'amor cap a ella. Tot i que en realitat l'Eugeni d'Ors no li feia ni cas, com us podeu imaginar, i la devia considerar una tarada, bàsicament, per dir-ho ràpid i malament. Però en Dalí, quan se'n va assabentar d'això, d'aquestes lectures delirants que feia la Lídia de Cadaqués dels articles d'Eugeni d'Ors, va quedar extasiat. Va dir, doncs, aquesta dona, la Lídia de Cadaqués, aquesta pobra vídua d'un pescador, ha aplicat el meu mètode paranoico-crític abans que jo mateix l'hagués formulat. Llavors, en un llibre que tinc per aquí, que són una part dels escrits autobiogràfics de Dalí, jo tinc la traducció castellana del francès, però també existeix en català, un recull que són les passions segons Dalí, que són converses amb Luis Pouels, i després confessions inconfessables. Dos contextos bastant heterogenis en què, a més a més, explica que la Lídia de Cadaqués, molt abans que Dalí fos famós i consagrat, ja va dir aquest noi serà el segon Picasso, alguna cosa així. O sigui que a sobre va profetitzar l'èxit i la fama de Dalí quan encara ningú no n'era gaire conscient del que acabaria sent Dalí. O sigui que, realment, el lloc de la Lídia de Cadaqués en la biografia de Dalí és un lloc important.

Clar, només per completar això, recomano moltíssim el llibre de la Cristina Massaner, publicat fa una colla d'anys i que ja no es troba distributada. Quaders Crema, que és Lídia de Cadaqués, crònica d'un deliri, i que intenta parlar d'aquesta figura legendària des del rigor històric que es pugui tenir en aquesta figura. A veure, jo no el coneixia, ja el buscaré. A Quaders Crema, perquè em sembla que completa aquest món.

Un día, cerca del ruido de las villas, he visto, bajo un cielo todo azul, la mar, alrededor de una isla, donde vivían personas felices. He encontrado el paradis para vivir.

Som-hi, nosaltres hem trobat el paradís, no del deliri, sinó del delir, del delir personatge polifònic en aquesta carta oberta a Salvador Dalí, que avui estem comentant a Ciutat Maragda, recordem-ho, publicada per Ixons del Cràter i traduïda per la Valeria Gallar, molt ben traduïda al català, on desplega tot aquest univers, no únicament el pensament o el mètode paranoico crític, no?, per transformar aquests deliris, aquestes obsessions en imatges artístiques, sinó també tota la seva col·lecció de personatges. Em fa ràbia també com juga i com parodia un dels estigmes que el van, segurament amb justícia, acompanyar tota la vida, que és, per tornar a Breton, que va ser qui va trobar aquest nom, el delir a bit de dòlars, que es dedica a parlar gairebé només d'assumptes bancaris, com li retreu als seus interlocutors, les persones que. Estimat avi de dòlars, que només en parles de diners i tal. Ell deia sempre, que quan algú diu amb moltes peles, doncs pot dir-ho, que tenia un interès místic amb els diners, no?, i sempre recordava els grans alquimistes que però tenien, en fi, transsubstancials, el vil metall amb or, i que ell tenia com l'obsessió a orificar qualsevol metall. Hi ha una història que explica, ens l'hem de creure, m'imagino, perquè jo crec que és molt ressemblant, d'un dia també a Nova York de l'I, anàvem en taxi, amb un tal Onassis, que anaven tots dos, i quan van arribar, no recordo quin lloc. Que devia pagar el taxi l'Onassis. Bueno, aquest és el tema, que van arribar, no recordo quin lloc de Manhattan, que els va portar el taxi, i quan van arribar no tenien cap dels dos ni un centau a la butxaca per pagar el taxi, van haver de tornar a l'hotel. Per demanar que els paguessin la carrera, és a dir, Aristòtil, Onassis i Salvador Dalí, sense ni un cèntim, no tenien per què portar diners, perquè, escolta'm, el que m'imagino és que no sé, entenc per què no li va fer una assignatura i hem ballat, també la cosa pagada, no? Però és molt curiós aquesta, que jo no sé si també és, hi ha un punt de redempció, no?, de dir, de parlar del Dalí aquest més hàbit de dòlars. Forma part també d'una intent o una temptativa de desempallegar-se d'aquest lloc comú? Com ho veieu?

La impressió és que també l'avi de Dolors és una màscara més. Sí, sí, clar. I llavors hi juga, amb la màscara. És a dir, això que la màscara surt tant a la literatura. Ell jo crec que la màscara l'ensenya, l'estrefa, se la treu, se la torna a posar, la gira del dret, del revés, ara et diu que no és una màscara, ara et diu que sí que és una màscara, ara te la posa tu. I constantment l'exercici és aquest, no? I per tant, què era veritat en tot això? Doncs segurament tot, no? És a dir, estar enganxat a una idea de pilotades de calés i el que i el després de tot això i el que s'enreia, no? I justament a mi. Crec que aquesta idea de les màscares, però portada molt, molt més enllà, perquè també s'edita, és un dels primers que es crea un personatge, però la porta molt enllà, perquè aquí en veiem molts, és a dir, en aquest llibre en concret veiem molts personatges, i és una idea de màscara, penso, portada molt, molt enllà, molt juganera, Al costat també d'una literatura amb trem i una literatura amb nervi, que potser al costat de tot això ens oblidem, i és perquè hi ha moments aquí, en altres llibres de Dalí, que crea grans imatges. És a dir, és un pintor escrivint grans imatges. I també tens la sensació que l'escriptor Dalí, que potser l'hem. No sé, o ha passat per modes o s'ha vendejat una mica, crec que aquesta edició, però també seria bo que, vull dir, aporta molt, però seria bo que reeditessin coses, perquè la vida secreta de Dalí en català és bastant introvable, jo porto aquí, ja en parlaré, l'alliberament dels dits, també és bastant introvable, fins i tot en biblioteques, no? I una part, doncs, correspon a quadres crema que, en fi, si des d'aquí s'escolten i volen posar-se les piles, endavant. Però això, hi ha aquest Dalí creador d'imatges, hi ha aquest Dalí en un sentit poètic, no? I jo em volia aturar un moment, per exemple, en uns fragments que són el començament d'aquesta carta oberta a Salvador Dalí, en què de cop et pinta un paisatge surrealista, que no saps com, però ja hi ets d'unes dents. I d'una descripció de dents i de com treure unes dents, per exemple, diu "Dents d'un blau ara tendre, ara fosc, aporten llur contingent a aquesta rica policromia, completada per una multitud de dents negres i pels filaments vermells esblaïmats o cridaners d'una gran quantitat d'arrels sanguinolentes". Però és que més endavant diu, fora del quadre, gairebé ho diu Dalí, fora del quadre, les dents s'escampen per tots costats amb una incoherència total i més o menys repartides, sense cap mena de resultat pictòric. És interessant, per cert, l'ús del llur que havia fixat,

que a mi em sembla coherent, bueno, és una opció de la traductora, perquè clar, en francès un leur és normal, però un llur en català a mi em sembla justificat aquí, molt delineat també, exacte, aquest hieratisme buscat, i que també fa servir molt foix quan parla de Dalí, perquè abans l'Anna ha dit alguna cosa de foixianament, ha fet servir un adverb que ja m'ha fet somiar. I llavors, clar, un dels lectors més seriosos de Dalí, quan dic lectors vull dir lector de la seva pintura i de la seva literatura, però sobretot, jo crec, de la seva pintura, un dels lectors més seriosos a Catalunya és Foix. De fet, Foix, curiosament, quan parla de Dalí, en cap moment no parla de totes les excentricitats de Dalí com si no hi fossin. O sigui, per ell és un pintor seriós que, a més a més, segons Foix, tot el que fa Dalí com a pintor està molt condicionat pel paisatge de Catalunya, que és el paisatge en el qual es va moure Dalí. Diu, és difícil d'evitar de recórrer davant la pintura de Dalí a un tractat de geologia. Sí. La plàstica de Dalí és tota suggerida per les condicions geològiques de Catalunya. Creuríem que els agents dinàmics interns i externs que han influït en la vocació dels períodes geològics actuen espiritualment damunt el pintor de Portlligat, o més exactament del cap de Creus. Als seus paisatges, a les seves marines, els monstres que hi transiten són l'espectre diamantí d'uns paisatges, d'unes marines, d'uns monstres ja vistos per nosaltres mateixos, segles A. Això, el més interessant, per mi, és aquests segles A. Vull dir que tots aquests monstres i tot això que sembla que sigui fruit de la imaginació del Dalí, en realitat hi eren, habitaven aquest paisatge de Cadaqués, de Portlligat, de Cap de Creus. I és interessant que diu, en divergència amb els heraclitians, Dalí nega l'existència relativa per afirmar que les coses han estat, no eren, ni són, ni seran, han estat. O sigui, la permanència d'aquelles coses, d'aquells monstres, d'aquells objectes, d'aquell esperit que hi ha al paisatge. De l'Empordà per Foix és una cosa que hem de tenir claríssima, hem de tenir molt present quan veiem i quan intentem interpretar d'alguna manera la pintura de Dalí.

Doncs segurament és dels paisatges més eclitians que existeixen, perquè les mutacions que ha patit al llarg de tots els anys, el mateix Dalí a Portlligat explicava, no?, quan tenia, hi havia una cosa que tenia com uns signes allà, vaja, amb una mena de bombeta, una d'aquestes performances per veure'ls des de casa seva a Portlligat i els van deixar de tenir també perquè el turisme, ja parant dels anys 60, ja començava a fer estralls. Hi ha una de les coses també divertides de reseguir en aquestes cartes, és les contradiccions que crea ell mateix, perquè al final va dir els diferents personatges, sí, són diferents personatges, diferents, en fi, veus que van. Constantment, les que més em diverteixen són la correspondència entre Dalí i Abida Dollars. Sovint hi ha un moment en què portem unes quantes pàgines molt filosòfiques, apareix no Anàclit sinó Kant, en aquest cas, i a VidaDollars li diu a Dalí, Dalí, estimat Dalí, no crec gaire en la justícia, estàs reflexionant al voltant de la noció de justícia, no crec gaire en la justícia, estimat Dalí, el seu gènere és massa ambigu, recorda això, la justícia és la dona barbuda, i li diu amb exclamació, i Dalí li contesta, alça aquí, aquesta definició no és digna de tu, ho podria ser d'un ionesc o d'un gener, És pura mandra, és espúria, és manufactura moderna. No, la justícia és una dona divina, legítima, que s'assembla molt a gala. El ser que tu mateix sempre has adorat per damunt de tots.

Clar, però és que aquest fragment en concret és el que a mi em feia pensar d'ell comentant-se. Ell comentant-se i criticant-se. De dir, home, aquesta definició que fas no s'aguanta per enlloc. I jugant el joc de les contradiccions en Dalí, que podríem estar-hi 10 hores, però aquest llibre que us deia, La llibrament dels dits, que és obra catalana completa publicada a Quedars Crema a mitjans dels 90, i efectivament hi ha tota la producció diversa de tota mena de textos que va fer en català entre el 1919 i 1935, el que va publicar Catalunya, no?, tota mena de textosers poemes, aforismes, idees contes també s'acompanyen amb alguns dibuixos sí, és a dir hi ha el manifest groc realment és interessant, reflexions és que hi ha una mica de tot és a cura de Fèlix Fanés que la història d'aquest país és fantàstica la nota d'agraïment acaba dient gràcies també a en Jordi Apuntí perquè m'ha aconsellat i donat un cop de mà en la revisió definitiva de text. Veus? Veus? I tot lliga. Però qui li dona les gràcies al Puntí? El Fèlix Fanés. No, en Dalí potser també, perquè segur que Puntí li va acabar de donar el toc que li faltava. És Fèlix Fanés que ha tingut cura d'aquesta edició, no? I això, hi ha textos de tota mena. Hi ha el que us deia, alguns textos són poemes molt curts que semblen escrits per Foix, aquestes petites il·luminacions.

Però bé, hi ha un text que és un article publicat a l'Amic de les Arts per al Meeting de Sitges, es titula, l'any 1928. Hi ha diversos punts sobre com relacionar-se. Diu, amb la curiositat regional, i diu, proposem a la gent que estimi la civilització, un, evolució de la Cerdanya, dos, combatre, per tant, tot allò que és regional, típic, local, etc. Em sembla que has de dir evolució de la Cerdanya. Mira, això, amb el delir del segle XXI, potser ho proposaria. Jo no, eh? Em diu, tres, considerar amb menys preu tot edifici que ultrapassi els 20 anys. Quatre, propagar la idea que realment vivim una època post-mequinista. En fi, cinc, propagar la idea que el ciment armat existeix realment. En fi, ara segurament caldrien altres punts. Dalí fent de Dalí una mica. I al final de tot hi ha una nota, any 1928, per tant falten uns 20 anys perquè escrigui la carta oberta Salvador Dalí, no?, Però aquí diu, anota, en motiu de la pròxima arribada de Le Corbusier a Barcelona, l'arquitecte autor del nou Pla Boisin de París, que ell oposa al París actual, insuficient, inservible per a les necessitats de la vida moderna, proposo que aquesta conferència sigui considerada com a fervent homenatge a Le Corbusier-Saunier, un dels defensors més purs del lirisme del nostre temps, alhora que un dels esperits més higiènics de la nostra època.

Veus? Abans que Le Corbusier fos Le Corbu. Exacte, i es convertís en un cadàver exquisit. És molt divertit. Totes les corbes possibles que li dedica. Hi ha una història que ocupa bastantes pàgines, aquesta carta oberta, i que jo tenia moltes ganes no d'explicar, en nosaltres, sinó d'escoltar-la per ell, que és la famosa intervenció i posterior detenció l'any 39, ni més ni menys que la cinquena vinguda de Nova York, que Dalí li van encarregar, ja ho havia fet amb anterioritat, que decorés un aparador d'una de les botigues més famoses, més luxoses de la cinquena vinguda de Manhattan. I bé, ho va fer, va decorar aquell aparador, un parell d'aparadors, em fa l'efecte, però després, amb el resultat i amb les decisions a la botiga, no n'estava gaire satisfet. I això és el que va passar a Nova York. En el relat que em fa, un cop més, en la conversa amb Joaquín Soler Serrano, són tres minuts de glòria de l'anècdota, la intervenció segurament més salvatge de Salvador Dalí al llarg de la seva carrera, perquè li va valer una atenció i una història bastant curiosa en una cel·la, que ell mateix explica l'any 77 en aquests termes.

El surrealismo estaba de moda en Nueva York. Y los escaparates, el boníter, el más lujoso de la Quinta Avenida, me pidieron de hacer dos escaparates surrealistas. Entonces yo me pasé toda la noche trabajando, el uno se llamaba el día, el otro la noche, y había cosas realmente horrendas. Había teléfonos en forma de langosta, había sobre todo una bañera peluda, doblada de astrakán, en fin indescriptible, había un traje afrodisíaco lleno de de pipermín y moscas, etcétera, etcétera, etcétera entonces yo muy contento el día siguiente. Voy a ver el resultado, veo que me han cambiado el escaparate. Entonces pido que ha pasado y dije que había demasiada gente que lo miraba y que lo han tenido que. El éxito era excesivo. Lo excesivo, como siempre. Entonces yo dije que lo tenía que volver a poner, que sí, que no, no hablaba inglés, que me habían ya pagado mi cheque, que no tenían para qué cambiar nada. Entonces me se ocurrió una cosa entrar en los dos escaparates y a patadas rompí todos los maniquís y después cogí la bañera la bañera peluda y la quise volcar para dejar inutilizable el escaparate con el agua que había pero la bañera rompió el cristal, un inmenso cristal. Y entonces opté para saltar a través del cristal que la policía que me cogió enseguida me dijo eso es muy peligroso porque si se cae, después se cae un pedazo que me hubiera pedido guillotinar fácilmente.

Entonces gala llorando, todo el mundo desesperado. Mi abogado llega y me dice lo mejor es ir a la cárcel inmediatamente, porque conozco un juez que va a juzgar los delitos de esa tarde, que es muy buena persona. Entonces me metieron a las 8 de la tarde en una especie de jaula ignominiosa, toda llena de borrachos y de gente que me querían pegar. Y de pronto había un señor pequeñito con las manos llenas de sortijas. Me dijo, yo soy de Puerto Rico. Y soy un gánster bastante conocido. Y usted, ¿qué ha hecho? Yo le doy más que romper una vitrina. Y dice, ¿en qué sector de la ciudad? Yo digo, en la quinta avenida. En la quinta avenida. Usted es mi protegido. Cualquier que se acercaba a mí, patadas, me defendía como un león. Porque me creía un gánster sublime. Y entonces pasé de eso a ser juzgado. Había el clásico juez con el pelo blanco, escuchó lo sucedido y dice, Dalí ha cometido un acto demasiado violento, ha roto un cristal que vale 60 dólares. Lo tiene que pagar, pero todo artista tiene el derecho de defender la integridad de su obra hasta las últimas consecuencias, y queda libre.

I així va ser com Deliva queda lliure d'aquesta història meravellosa que va passar l'any 39 a Nova York i que després repreguntat per Soler Serrano diu que això és l'episodi més perillós o legalment més crític de la seva carrera. Diu, sí, sí, així va ser. En fi, no juguis amb la policia nord-americana ni tan sols si ets Salvador Dalí, perquè et poden passar aquestes coses, no? Però vaja, és una història que trobarem en aquestes cartes obertes, però explicades, no? Per Dalí, aquest moment, potser el meu moment preferit és quan es fa amic d'un gànster de Puerto Rico que es meravella, que es carrega, no? Que trenqués un aparador de la cinquena vinguda. Eres mi protegido.

Sí, absolutament, i si no n'he vist ho he trobat, perquè és fantàstic. És fantàstic la troballa amb el gàngster, en refereixo. Per un moment he pensat en el puntí i la seva. Sí, la construcció del Xavier Cugat personatge literari. Per un moment he pensat en el Xavier Cugat, en aquest moment del gàngster.

Sí, sí. També té coses. El confeti d'en Puntí. Totalment, totalment. Té rampells vilamatians a vegades, el Dalí parlant, que hauríem de dir-ho del revés, que a Vilamatas té rampells delineants. Proto-vilamatians, sí. Exacte, però forma part de. Bueno, se'n surten uns quants personatges aquí que són una delícia en aquestes cartes, enllà d'ell mateix, no?

Clar, no, i alhora, és que crec que el sentit de l'humor, no?, perquè jo penso que està jugant tota l'estona, i ja ve jugant, però la pressió hi va anar pel que sembla, però és un humor molt especial, no?, i jo crec que ara tenia obert també aquí el que us deia de l'alliberament dels dits, quan jo et deia que té aquests versos sols que podrien semblar una mica foix, però és un foix anant a fons amb l'humor, diguem-ne, no?, I és de l'any 23, publicat a l'Empordà Federal, aquest lloc que suposo que després del qual abominarà, perquè és massa regional. Però comença dient, sí, són com petites il·luminacions, i diu, la fira és un gran besar vivent. A les dues de la nit, tota la fira resta com ficada dins d'una funda. I seguim, un altre vers. Les il·lusions dels dies de Fira són de tots colors. Més endavant. Prevé un dia que la Fira s'acaba. Aquell dia ens adonem que la funda de la Fira està plena de pedaços. Més endavant. Que estic sord? No, és que s'ha acabat la Fira. Aquest joc. Era un petit

navire qui n'avait jamais navigué Il partit pour un long voyage sur la mer Méditerranée.

Som-hi amb Salvador Dalí, els salvadors Dalís, que apareixen en aquesta carta oberta que ha publicat Crater amb la Valeria Gallarta en la traducció i avui repassant totes aquestes facetes d'un Dalí enjugassat, molt seriós en la construcció d'aquest personatge, d'una identitat múltiple que va anar elaborant i també mutant en alguns casos. Hi ha filiacions diverses, no només artístiques, sinó personals. I teníem també diferents llibres, Xània, com no poesia. No de Dalí, en aquest cas? O sí? No, en aquest cas de Palau i Fabra. Veus? Tot queda en el món de l'art, també, eh? Perquè, vaja, amb Foix eren molt amics, amb Palau i Fabra i el món de l'art. Mira, que jove, en aquesta coberta. Quina editorial és? Clar,

això és els llibres de l'Ossa Menor, poemes de l'Alquimista, de Palau i Fabra. Realment, sí, fan molta enveja aquests artistes de les avantguardes. Que entenien de tot. Andalía era, bàsicament, artista plàstic, però en sabia molt de literatura i de moltes altres arts, en Foix, per descomptat, també. Sí, sí, vull dir que eren molt polifacètics. I bé, el cas de Palau i Fabra també és el cas d'un poeta amb una immensa cultura i sensibilitat. Que en una part de poemes de l'alquimista té una sèrie d'homenatges a pintors, a artistes que són importants. Per ell hi ha un homenatge a Dalí, un sonet que es diu tal qual, Salvador Dalí. El teu vaixell de carn madura fendeix, exhaust, un port de greix, on és pastós l'aire mateix i és comestible la natura. La terra, els arbres, tot supura la mel espessa del teu bleix. És sang de bou la sang que et peix i el teu cabell llaminadura. Tu fas el coit amb la mirada i regalim al teu pinzell l'esperma d'or policromada que se't fabrica en el cervell. Tu que ets el nubi sense anell d'una sirena sense onada. Boníssim. És molt fèrtil. Sí, sí, és un sonet, vull dir, és una forma clàssica amb tot el que això implica, però alhora és d'un atreviment increïble, no? Aquest això de regalar-me el teu pinzell, l'esperma d'or policromada que se't fabrica en el cervell, clar, on si no, ja us deia jo que era molt racional de li, no?

Sí, veus, tot és aurificar, això que dèiem, aurificar-ho tot, doncs segurament de li també hauria volgut aurificar altres coses.

Anna, Clar, jo com que anàvem una mica agafats de la mà de Dalí de literatura i pintura, porto la Merit Jordà, poeta, pintora, activista feminista, és algú de qui els últims anys s'ha recuperat per celebració de tothom la seva obra pictòrica, tot va començar aquesta recuperació amb la Tate Modern, El 2015 exposant-la i fa uns pocs anys el MACBA li va dedicar una gran exposició. També està el Manac, també està el Reina Sofia. I és interessant, volia fixar-me en la seva faceta de poeta, perquè ha estat recuperada per Godall Edicions. Que va recuperar, d'una banda, un llibre que és fundacional de moltes coses, que és Quadern del cos i l'aigua, que va sortir l'any 78 amb il·lustracions de Montse Claver, i va ser el primer llibre d'edicions de la SAL, que és aquest editorial que jo no sabia que primer van fundar un bar on es trobaven, al carrer Riereta, Tot això ve a rebús.

Primer és el bar i després l'editorial, que és l'ordre correcte. Exacte, tot anirà bé. Totalment.

I de fet l'editorial és prescindible, és més important el bar. I de fet primer de tot encara seran les jornades de la dona, les mítiques jornades de la dona de l'any 1976, amb aquelles fotos icòniques, una que segur que us sonarà és aquella foto de Pilar i Marí al pernil de la universitat. Amb unes dones de la neteja que són unes artistes fent una performance netejant el terra, això pel que sembla va provocar un cert rebombor i fins i tot amb algunes ponents de les jornades, doncs aquesta idea de la performance també la va tenir la Merit Jordà. I clar, és a dir, va provocar imatges molt icòniques d'aquestes jornades. En aquestes jornades ella presenta un quadern que en aquell moment no va signat per aquesta idea col·lectiva del moviment feminista d'aquell moment, I aleshores el 78 sortirà com el primer llibre, si no vaig errada, a Edicions de la Sal, que serà això, Quadern del cos i l'aigua, ja signat per Merit Jordà amb il·lustracions de Montse Clavé, que és un llibre molt bonic que l'editorial Godall Edicions va recuperar el 2024. Amb la mateixa, és a dir, tal com és el llibre, no només amb les il·lustracions, sinó amb el mateix tipus de lletra que és manuscrita. I clar, és un llibre fundacional de moltes coses perquè és poesia d'amor entre dones, amb imatges de masturbació femenina, per exemple, és a dir, amb moltes imatges. Curiosament d'eines i coses de la casa,

de parament de la casa, hi ha rentadores, hi ha moltes coses així de dins de casa i hi ha el gaudi sexual i el cos de la dona com a gaudi sexual. I llavors, el 2022, és a dir, abans de recuperar aquest llibre de Quader del cos i l'aigua, Godalla Edicions va publicar No com un so, que és un llibre de poesia de la Merit Jordà, i que a permís la descoberta d'una gran poeta, en què ja ens parla des d'un altre lloc. Que és des de l'enyor, la melangia d'un amor que ja ha marxat. I és interessant. I aleshores, en fi, els dos llibres tenen paròleg sempre interessantíssim de la Meri Torres. I només us diré un poema de No com un so, perquè en el títol mateix que hi ha aquesta negació, que hi ha crida a l'atenció, hi ha aquesta idea de vull ser alguna cosa més. És un llibre de poesia que diu No com un so, dius com és possible, si per la poesia hi entres per aquí, però és una interpel·lació que s'entén amb l'últim poema. De vull ser alguna cosa més, en clau de dona, més enllà del so de quan m'han parit. I hi ha un poema que és el que llegiré que em crida molt l'atenció perquè veiem aquest diàleg de la poeta i la pintora. Merit Jordà, que no ho he dit, creadora, és molt coneguda potser pels quadres de les vagines,

és de les primeres que fa això, els quadres de les vagines, quadres del cos de la dona, poemes i textos de l'amor lèsbic i de l'amor entre dones. Aleshores, el poema diu "A les profunditats dels forats hi viuen les imatges no reconegudes de la por més despietada". Transformen els desitjos en somnis irrealitzables, estrallen la vida. Pouada còsmica que podria induir-nos a la felicitat. No ho sé, m'estic aproximant massa al costumisme figuratiu.

No comento l'exactual pipí, pipí. Pipistrello, pipistrello, pipistrello, pipistrello, pipistrello, pipistrello.

Eugenio Dalí, eres tan extraño, tus admiradoras ya son.

Som-hi amb el geni de Dalí, Pipistrello. Jo estic d'acord que Pipistrello és una paraula meravellosa, aquest ratpenat italià. Es pot fer també molta poesia fonètica. De manera que amb ell, amb el ratpenat, amb Dalí, amb la poesia, amb Meritxordà també, amb aquesta intervenció interessant, Agudall, la podeu rescatellar en els dos llibres. Per tant, a carta oberta a Salvador Dalí, tots aquests personatges o un de sol amb moltes declinacions que va crear i va acabar per formar en un sol llibre traduït per Valeria Gallart i publicat per Crater i una delícia lectura que fa somriure, fa reflexionar i fa entendre millor la identitat, com dèiem, mutant d'un artista que va ser geni, que va ser també avi de dòlars, que va ser un provocador, que va ser un inventor d'ell mateix i que per tant ens hem d'agafar com granos salis perquè hi ha algunes històries que segur que són ficcionades però. Com que en aquest programa som partidaris de la ficció, ja ens està bé. De manera que moltes gràcies per compartir, Luciana i Anna, que vagi molt bé. Que vagi bé, Iat. Fins el pròxim dia, en Rosa Sillué, Núria Ventura i Genio Dalí.

Fenomenales, estructurales, aunque en el fondo no valen dos reales. La mosca, la mosca, ¿dónde está la mosca indignada de Gerón? Para mí, Museo Teatro de Figueres.

Oh, genio Dalí, eres tan extraño, tus admiradoras y así,.