Casament de compromís: hi aneu o no?

Passen 12 minuts de les 11 del matí, Judit Mascó, Elisenda Pineda i Àngel Llàcer. Bon dia de nou! Bon dia de nou! Els dilemes de la setmana. Va, Judit, comencem per tu. Què ens portes?

Mira, jo us vull explicar una cosa que puc explicar perquè hem passat molts anys, però durant molt temps, molt temps, vaig haver de guardar un secret que em va fer sentir molt incòmoda. Ai. Ara anem uns anys enrere, bastants anys enrere, i no és conya, que aquestes coses a vegades a mi em causen una miqueta de trauma. Mireu, una mare de l'escola de les meves filles, que jo hi tenia molt bona relació, i que a més a més les nenes eren íntimes amigues, per tant moltes vegades allò de, és que he de dormir a casa, ara vinc a buscar-la, vull dir que la relació no era la meva millor amiga, però era força fluïda. I que a més a més el seu marit era un tio maquíssim, que a vegades anàvem a jugar a tenis amb ell, vull dir, teníem molt bona relació amb aquesta família. Va haver un dia que jo vaig anar a prendre alguna cosa amb unes amigues. Sempre vas amb unes amigues a prendre alguna cosa tu, eh? Té temps, té temps. Sí, estem parlant d'anys enrere que no en tenia tant, però. Ho cuidaves o ho buscaves? Clar, perquè això també és important. I aleshores me la trobo amb ella fotent-se el lote, però de manera bastant espectacular. Vull dir que no hi havia dubte. Amb una dona. No, amb una dona. No hi havia dubte. El que va ser més fort

és que ella em va veure, jo la vaig veure. I no només no va dissimular, sinó que semblava que s'hi recreés. O sigui, s'escalfava el morro de manera salvatge. Però li feia morro a una altra persona. Sí, a una altra persona, a un altre home. Amb llengua, vull dir, i fotent-se a mà i tot això. Tampoc entro en detalls, però va ser molt desagradable, perquè a més que res, que et quedes com parat, amb uns ulls com a taronges. Però i la va saludar. Si vaig mirar, ella em va mirar i va continuar, però semblava que s'hi posés més. Això va passar. Semblava que s'hi posés més és una cosa teva. Bueno, possiblement, perquè clar, et quedes tan sobtat que és l'última a la vida que t'esperes. És algú amb qui veus pràcticament cada dia o cada setmana. I que hi ha les criatures per enmig, i que hi ha una relació com de famílies, de. Jo no vaig fer res, clar, evidentment, em vaig quedar així, les meves amigues no sabien qui era, només vaig dir, hòstia, hòstia, estic molt fort, molt fort, hem de marxar, hem de marxar i canviem de bar. Us va incomodar tant, eh? Home, a mi sí, a mi sí. La qüestió, que l'endemà vaig a l'escola, me la trobo i com si res hagués passat. No va dir res. No, no, no, però com si res hagués passat de res, de res, és a dir, la relació normal.

Ai, Judit, et va bé que el divendres recollim la nena a natació? Ella, ella, sí, sí, sí. Ets conscient que ella. Jo sí, recull-la d'on vulguis, però jo, clar, jo fotent-me cara, com vull dir. Ja tindràs temps. Tindràs els nassos de dir-me alguna cosa, ostres, el que vas veure no digui res. Però ella és conscient, és a dir, ell va veure tu, tu ets conscient. Sí, sí, sí. Us veu mirar clarament, eh? Sí, sí, i tant, i tant, i tant. És per això que em vaig sentir d'aquesta manera, que el meu dilema al final és, bueno, aquestes coses poden passar, però jo hauria de parlar amb el marit, ho hauria de fer saber algú més. Això m'hauria de callar per sempre, perquè he esperat més de deu anys per dir-ho.

És que potser ens tenen una relació oberta.

No, massa lleugues no existien, les relacions obertes. La pregunta és si t'has de posar en la vida dels altres o no, no? Clar, però tu què guanyes dient-li

al seu marit? No, no, jo no guanyo res. El que passa és que també que el seu marit el seguia veient i també. Que ho sents malament perquè saps una cosa que l'afecta a ell. A mi em sabia greu, però clar, jo què n'he de fer, per una altra banda? Per això em suposo un dilema moral. Encara s'enfadaria a ell, si l'hi diguessis. I tu qui ets per dir-lo? Sobretot perquè després aprens a la vida que hi ha parelles que passen mals moments o que tenen aquestes relacions obertes i jo què n'he de fer? Però igualment enteneu-me que això va ser. Clar, difícil. Molt delicadet, eh? Ara, puc dir una cosa? Ara que he passat, he dit 10 anys i potser em fa més de 20, eh? Si m'he equivocat, el temps passa molt ràpid. Amb el temps, estan separats. Ah!

Així és que la cosa ja anava pel pedregar. O que potser ja consentia ell, potser ell també tenia una amant per part seva, saps? I diu, escolta'm, cadascú que faci el que vulgui. El que passa és que jo no me'l vaig trobar.

Potser per això ella no se n'amagava. Clar, tu no la vas agafar mai i li vas dir, escolta'm, Maripili.

Ai, mira, fixa't tu que jo parlo molt. Clar, clar. És que jo et vaig veure allà. No, perquè no era la meva íntima amiga ni la meva germana, vull dir, aviam, jo hi tenia molta relació, però no era una persona tan.

Clar, però ara me'n dius, no n'haig de fotre res, però per l'altra penses, bueno, però clar, quan quedem per anar a jugar a tenis, què faig, com si sóc. Clar, exacte, li fos les pilotades més grosses.

Fos un pilotatge a ella. Clar, clar, jo crec que si ja tens una relació d'anar a jugar a tenis o que les nenes es queden a dormir a casa, potser sí li hauries pogut dir, escolta'm, escolta'm, Conchita, vine un moment, és possible que et veiés, t'ho fets de la tonta, és possible que jo l'altre dia et veiés amb un senyor escalfant-te el morro? No ho sé, eh? I riure. No. Ah, doncs em deixes més tranquil·la perquè per un moment vaig pensar que eres tu i ja està. Vosaltres volguéssiu fer? Potser per riure, sí. Saps? Per fer un riure.

Però no ho passes bé, no?

No, perquè tampoc. Jo no li volia fer cap mal. A més, ella té tot el dret a fer el que li doni la gana. Jo què n'he de fer? Doncs no facis res. Doncs no vaig fer res. I ho explico ara, que ha passat molt temps. Sí, però t'ha quedat allà, eh? Com es deia? No. No, si ara. M'ha quedat allà, m'ha quedat allà, sí. Doncs ara, quan us ho he explicat a tot Catalunya, ja està, que s'has lliurat d'un mes, filla meva. Ja he buidat el paper.

Oh, que bé. Àngel, dilema. Ui. Bueno, un dilema. Ai, aquestes coses que em passen a mi, Ricard. A veure, abans d'ahir jo vaig agafar els ferrocarrils. No, abans d'ahir, dimarts. Vaig agafar dilluns, dimarts. Fa 20 anys, també. No, agafo els ferrocarrils per anar a treballar quan he de baixar a Barcelona. Llavors, agafo els ferrocarrils. La línia S2. Vallès. O S1. S1. Arribo, entro, llavors veig que tot el terra està ple d'aigua. I llavors una noia de 15, 16 anys, allà fent no sé què. Amb un noi. Llavors, s'asseu allà i s'asseu just davant meu, que anàvem amb aquests trens nous que estan uns davant dels altres. De quatre compartiments. Ah, i d'un compartiment de quatre. No, no, no. Ah, que tenen en fila sota la finestra. Sí, sota la finestra, una fila d'una finestra i una fila d'una finestra. Ah, ja el passeig és al mig. Llavors jo, com que soc allà mig tullidet, m'assec allà, vaig trobar un lloc. Bueno, i aleshores m'assec allà i llavors dic, bueno, dic, i això de taquiterra què és? No, bueno, pues yo qué sé, perquè aquell és un imbècil i no sé què. Dic, però aquesta aigua què és? Bueno, pues que m'ha caigut perquè estava bevent, la del meu costat diu, no, perquè estava bevent, i llavors ha rigut, i llavors l'he triat, i ha caigut tota l'aigua aquí a terra. Dic, bueno, doncs ara recollim-ho, perquè si ve una senyora, hi pots relliscar, aquesta senyora. Dic, i tu, aquesta aigua d'aquí, potser tu te n'aniràs, i una senyora caurà, i una senyora caurà que ha caigut per culpa teva. Correcte. Vull dir, anem a recollir-ho. Bueno, dic, bueno, no, a veure com ho recollim, ho agafem a un clínex. No, jo no tinc clínex. Dic, com? Dic, ningú té un clínex? No. I tu tens clínex? Dic, ui, no, dic, jo no, tampoc en tinc, però dic, anem a recollir-ho. Bueno, dic, bueno, doncs truca, mira, que allà hi ha un botó, aprem aquell botó i, escolta, parla amb el del tren i diga-li que t'ha quedat una aigua i si ho poden. No sé què, perquè això pot ser perillós per una senyora que vingui. Clar. Bueno, ara no. Dic, bueno, i quan ho farem? Bueno, quan jo vulgui. Dic, bueno, doncs esperem. Tenim temps. Dic, bueno, doncs esperem. Llavors ja es comença a xungar la noia aquesta. I llavors apareix un senyor. I llavors es posa entre ella i jo i li diu, no li parlis més a aquest senyor.

Dic, com? Aquest senyor que apareix li diu a la noia, no li parlis més a aquest senyor que ets tu.

Exacte. Li dic, perdona, què vols dir amb això? Diu, bueno, ella és una menor d'edat i jo a tu no et conec de res. Dic, bueno. Val, vull dir, tu tens dret a cridar l'atenció a qualsevol ciutadà, inclòs un menor, però si fa una conducta incívica, eh? És un dret legal. Clar, però llavors jo em vaig veure com el violador de l'Eixample, de cop i volta. Respectar les normes de convivència no és cap delicte. Clar, llavors jo dic, però jo estic parlant amb aquesta noia perquè ha d'anar-te'n a això, perquè això és. Que no parlis més amb aquesta. Qui era aquest home? El seu tutor, el professor de la classe. Llavors dic, a veure, dic, però què m'estàs dient? Que jo no puc parlar amb aquesta noia perquè no li puc dir que reculli això, si està en un espai públic, està en un transport públic, i jo estic parlant amb aquesta noia que té 15 anys, vull dir que tampoc no té 6 anys, o 3 anys, o 4 anys. No, i encara que tingués 6 anys, també l'hi podries dir. Això l'hi pots dir a qualsevol menor, això l'hi pots dir, ho has de fer de forma educada. És que jo estava, bueno, allò, proposant de netejar-ho entre tots i fer aquesta. Sense coaccions ni amenaces. Exacte. I si no pots, pots trucar a la policia, eh? No, no, és que. Clar, llavors em va fer sentir tan violador de l'eixample que em vaig quedar com petit, no? Llavors li dic, bueno, però a veure, això per què ho fas?

Clar, perquè tampoc saps si hi ha una normativa que realment digui que seríem capaços d'això i de molt més, perquè tal i com està el món, que digui que no pots dirigir-te a un menor d'edat.

Ves a saber, jo no ho sé. Des del desconeixement, et ve un professor i et diu això, dius, potser ell sí sap que existeix aquesta normativa

i jo ara aquí m'estic arriscant. No em coneixes de res, però amb la teva psicologia i la teva experiència com a professor pots veure que jo soc una persona sensata, que estic aquí assegut. Fins i tot sembla que tinguis un cert de cultura. Et va dir això?

Sí, sí. Perquè clar, el que per mi seria correcte és. Però qui era aquesta persona? Un professor. Un professor.

I el professor, clar, quan et crida l'atenció a tu i no a l'alumne, després no li diu a l'alumne,

escolta'm, i ara fes el favor de. No, i aleshores jo li dic, jo soc el responsable, dic, val, perfecte, doncs recollirem això, i em diu el professor, no.

Llavors, com estem educant? Clar, aleshores dius, aquesta nena de 15 anys, què passa? Que de cop i volta ve un senyor, li diu, escolta'm, recull això, ella decideix no fer-ho, busca la protecció del seu tutor, el seu tutor li diu, tu no parlis més amb aquest senyor perquè pot ser el violador de l'Eixample, i no recollirem això.

Perquè són dues coses molt diferents. Una és el tema que un adult no es pot dirigir a un menor segons aquest tutor, que també s'hauria de posar sobre la taula a veure què, i l'altra cosa és el que acaba de dir l'Elisenda, és veritat. Clar, que li està validant una conducta incívica. Exactament. És així. Perquè és veritat que

la nena potser hagués entrat en un bucle i s'hagués posat violenta, perquè la coseta deia que no li par. Bueno, això no ho sabem. Ves a saber també quina problemàtica pot portar sobre aquesta noia, que no la sabem. I això jo puc entendre que fos la seva manera. Però què passa? Que aquest senyor, de cop i volta, si li hagués dit recull, aquesta nena potser va a casa seva. Jo no ho sé, perquè ara que aquestes relacions dels professors i els pares, que manen els pares en lloc dels professors, saps com dir-te? A lo millor va als pares i diu, m'ha fet recollir el profe davant de tothom una aigua que jo he tirat als ferrocarrils de Catalunya i m'ha deixat. Però és que això no és. Ja, però els pares van allà i diuen, tu ets no sé què. Si no hi ha contacte físic, no hi ha amenaces, no hi ha coaccions, tu pots reclamar qualsevol persona, sigui menor o no, que està combatent un acte insidia de corregidors, que si no et pots trucar a la policia. Bueno, clar, llavors jo no sé. Em vaig quedar com un tonto. Pots parlar amb els pares o pots parlar amb els tutors, però és que si el tutor no reacciona.

Però tal com està el pati avui en dia, la veritat és que no tenim ni idea que podia haver darrere de tot això. No, deixeu-m'ho dir, perquè per saber aquesta noia. Que té, o sigui, què passa? No, com pots reaccionar?

Al final de la veia és un accident adolescent i rebel. El tutor no hi fa agafar l'aigua, que és el responsable de la menor aleshores. Però sabeu què crea això? Després crea aquests menors que se'n van i trenquen a parar dos. Per què? Què passa? Perquè si jo vaig en un tren, faig una cosa incívica i em protegeixen i no passa res per la meva cosa incívica, doncs eduques això. No, jo t'he donat tota la raó. Aquí el tutor és responsable, també, si la nena no recull, perquè és el responsable d'aquest menor. I aquest menor, i acabada la policia, aquest professor. Però aquesta nena surt empoderada davant d'una persona adulta, allà, asseguda, normal. Surt pensant que el sistema la protegeix. Jo puc fer el que em doni la gana, jo puc tirar això, ja pot venir algú a dir-me, llavors jo tindré algú que em protegirà.

I una cosa, Àngel, com va acabar això? Tu vas fer el teu trajecte. Jo em vaig fer petit, i te'n vas anar quan

et va tocar baixar del banc. I al costat li vaig dir, bueno, ara et diria adéu, però com que no puc perquè ets menor, doncs no et dic adéu.

I aquí hi ha dues coses, també. Ja no és només l'acte incívic en si. O que algú et cridi l'atenció perquè has comès un acte incívic. El tema també està en que has comès un acte incívic. O sigui, ha de sortir de tu dir eh, recollim això. Si no li surt primer d'ella, vull dir que ja és una cosa que hauria de sortir,

de néixer de tu. Clar, no pot passar, perquè és una edat que dius eh, no sé què. Que estàs insistent en riure. I després, que ja vaig començar. Com que em reconeixien. Llavors li dic al tutor, però tu i jo ens coneixem, no? Perquè ja li veia que jo. Però que tinc aquesta memòria de merda, no me'n recordo. Saps? I dic, tu i jo ens coneixem. Diu, pot ser. Però no m'acabes de dir fa res que tu no em coneixies de res. Diu, bueno, sé qui ets. I dic, home, pues a ver si saps qui sóc. Saps que no sóc el violador de l'Eixample? Clar. O sigui, no sé. Aleshores, aquesta cosa.

Doncs deixa'm dir-te que potser hi havia alguna coseta més aquí, eh? Clar. No, clar, m'acabes de donar un detall. A vegades passa. No pots agradar a tothom. A lo millor caus molt malament aquell personatge. Clar, aquí està. No, no. Sin saber-lo conèixer. Ah, que li cau malament. I hi ha gent que no.

Si és l'Àngel Llàcer, li portarem els macarrons tard. El Llàcer, perquè no saben dir el meu cognom. També n'hi ha que no saben dir-lo i són bona gent.

El teu cognom és un tema traumàtic. Jo també sempre tinc por d'equivocar-me. És més habitual escoltar el Llàcer que el Llàcer. Perquè Llàcer és el nom. Llàcer, imagina't.

Intentant-ho dir bé. Amb una C de ceba. C de ceba, ja està. Ja, però.

Més coses, Elisenda. Sort d'un sonorà. Ah, doncs mireu. Jo m'agradaria plantejar-vos un dilema que crec que ens passa a moltes persones. I més quan més grans ens fem. Posem per cas que teniu un familiar, un cosí, una persona del vostre cercle familiar a qui fa molt de temps que no veieu perquè no hi teniu una relació fluïda. Vull dir, us calleu bé. Posar per cas vol dir que t'ha passat o no? No, no m'ha passat. A veure. A veure. M'ha passat amb altra gent, però és allò, un conegut més que un familiar. El cosí de la teva parella. Correcte. Mira, és el cosí de la teva parella. Aleshores, aquesta persona es casa i decideix fer una boda multitudinària. Convida a tothom. Tietes, tietes, cosins, al cap de Déu, tothom allà. Vinga, va, fes la conga. Molt bé. Aleshores. El Ricard també, tothom, tothom. Ai, sí. Aquest casament se celebra a 20 minuts de casa teva, o sigui que no és allò que et fan anar a Sant Carles de la Ràpita. No, 10 minuts. Caminant? Pot ser caminant, mira. Llavors hi anem, sí. Exacte, tu hi pots anar. I, ostres, mira, multitudinari, va tothom de la teva família, dic que sí. Però a tu t'enganxa en un moment que dius, ostres, és que jo aquell dia tenia pensant d'anar amb xandall per casa, saps? Perquè necessito descansar. No puc més de relacions socials. Tinc un moment d'estrès que no m'aguanto. I, a més, estic passant per un moment econòmic que ara mateix deixa anar els 150 o 200 euros per comer. Fins al moment econòmic ja semblava Judit Mascó. Ara, si és un problema econòmic, ja no. Jo diria que és tot. Que és borró. Que se'm fa una bola tremenda haver d'anar a aquest casamés.

Un casament has de pagar? Home, nen. Home, clar. Com a mínim has d'acobrir el cobert. Això és de bona educació. Després, a més a més, pot ser més o menys explèndid. Depèn de la del lligam que hi tinguis i l'efecte.

És el de convenció, el codi que hi ha. Exacte. Tu no els hi pots suposar una despesa als novis, tu. Tu et vols casaments? Vam anar junts al Pipo Serrano. Vam anar a casaments junts. Que no has pagat mai un casament. Els vaig casar jo, perdona.

Per això. Ah, potser et va fer un bon preu perquè et casaves. Ah, sí? És molt polit aquest senyor,

m'agrada molt a mi l'alcalde Trias. Vas pagar, vas fer una transferència. Jo quan faig festes, que són festes com si fos un casament.

Però això no és un casament que se suposa que has d'invertir en els mobles de casa, que te'n vas de viatge de nuvis, de tot això es paga. Clar, tot això has de fer això. Has dit que li van pagar a revistes la boda. No és veritat. És que tu. Parla sense saber. Mira què et dic.

Tu vas cantar com una ola. Ara, ara, ara. El Ricard Ostrens parla sense saber.

Una pasta i ho van ingressar directament a tres entitats socials. Per tant, no va anar cap a mi. Llavors no diguis coses que no són. Però quan em vas casar? Prosseguim. Fa molts anys, ja fa 30 anys. L'any 93, l'any després de les Olimpíades.

I l'any següent va veure la senyora aquella que es menjava el morro amb l'altre senyor. Exacte. Va passar així. El tema està que si tu et fa una mandra descomunal anar a un casament que en principi no és d'una persona molt propera, per molt que aquesta persona propera t'ha traslladat i t'ha dit que li faria manta il·lusió que hi nessis. Vull que estiguis a la meva boda. I tu aquell dia se't fa una pilota immensa i a més no tens quartos. Què feu? Hi aneu o no hi aneu? Perquè jo cada cop soc més partidària del mira noi, jo em quedaré a casa i a més ho dic. Se'm fa una pilota, ja em sabràs disculpar, no em va bé per quartos, si no et sap greu jo aquest dia ja farem un dia tu i jo un sopar o el que sigui, m'expliques com et va la vida i més enllà d'això ja està. Però no sé si aquests convencionalismes de per què hi va tota la família i per què tens aquests llaços de sang. Tu has d'anar a un casament d'una persona que no forma part del teu cercle íntim.

Clar, però jo crec que aquí, si aquesta persona directament et diu que li fa il·lusió que hi vagis, jo crec que hi has d'anar. Creus que sí, eh? Si no et digués que et fa il·lusió, doncs mira, li dius que no. Però si et diu, escolta'm, Elisenda, em fa molta il·lusió que vinguis. Depèn de com t'ho digui també. Però si diu que hi va tothom. Si què?

Li diu a tothom, em fa molta il·lusió. Però si és el cosí de la teva parella. O és un cosí segon d'aquells que viuen.

Has d'exprimar si és real o no, que li fa il·lusió, ja està, és així de senzill.

Aviam, si li fa tanta, tanta il·lusió, hi pots anar i sense pagar. Clar. I jo crec que si li fes tanta il·lusió també

tindria una relació més estreta amb tu. Ah, vols dir que t'està mentint. A mi no és la sensació que el que li fa il·lusió és omplir l'església de gent i les fotografies.

Ah, això és un altre tema. És que vosaltres penseu malament. Una persona així ja no està al dia a dia.

Exacte. Mira, jo us puc dir una cosa. En aquest moment de la meva vida ja dic bastant el que penso. Ja ho estic practicant, ho estic fent últimament. Aquí és on vaig. I si no em fa a mi molta il·lusió, no hi vaig i a més a més dic bastant la veritat és una excusa pietosa per no fer mal, però vaja no s'allunya molt del que és no passa res hem de prendre a dir que no a les coses és una meravella és que dir que no, l'altre et comprèn és que l'altre et comprèn em sap molt greu però no podré venir no podré venir, vaig molt cansada tothom m'atabalarà s'ha de poder

dir és que no vull venir.

Això ja no. Aquí hi ha el límit de la cosa.

No vull no. A veure, no puc venir. Clar que pots venir. Poder venir. Això té raó. Si tu et fa il·lusió i faràs la manera d'anar-hi, trobaràs la manera. Clar, dius. No pots dir-ho d'una manera bé. Pots dir, escolta, no vull ara venir aquest dia perquè no sé què. A més, ara estic un moment així una mica delicat. Estic molt estressat a la feina. No tinc gaire. No tinc diners. No vull venir. Pots dir, no vull venir, no?

Home, ningú diu això, no tinc diners. No, ara tinc una situació complicada.

Perquè després te'n vas a fer una mariscada amb els amics l'endemà. No ho poses a Instagram i ja està. Amics, això que quedi aquí és una mariscada clandestina. No ha de saber ningú que estem aquí passant-nos-ho bé. No ho sé, jo crec que hi ha una manera de dir-ho, que és educada. És com quan t'ofereixen una feina i tu no la vols fer. Jo tinc una frase que funciona sempre. Home, que ara mateix no puc absorbir aquest volum de feina perquè no em ve bé. M'agrada implicar-me en els projectes. Absorbir m'agrada, no puc absorbir-ho. No te l'he dit mai a tu, Ricard. M'agrada. A mi no me la diguis tampoc, eh? Tampoc te l'he dit mai a tu.

No puc absorbir. No puc absorbir. O m'agrada implicar-me profundament allà. Ah, sí, jo ho he dit, això. Exacte, m'agrada implicar-me al 100% i com que no ho podré fer, no ho sé. Però a mi és de veritat. M'agrada implicar-me, m'agrada molt, per exemple, el projecte d'estar aquí, a Catalunya Ràdio, amb el Ricard, amb els meus companys, per mi, sabeu que sóc superprofessional,

m'hi poso tota l'il·lusió. No ens has anomenat, a la gent de mi no ens has anomenat. Perquè he anat canviant amb el pastor. M'agrada implicar-me, i aquest espai. És pedra des del primer dia. Nosaltres hem anat afegint-vos, perdona. És veritat.

He passat molts peribles. Ah, clar! Aquesta secció és de la Judit, de fet. És veritat, l'única que queda és la Judit. Nosaltres som els parteners.

Nosaltres ens hem anat canviant.

Sigui el que sigui, la cosa és que m'implico i em fa il·lusió i faig les coses amb passió

i per això la implicació. I ha aguantat moments molt durs, eh? I aquí està.

Home. I li vaig dir, eh, al Ricard? Mira, per tu ho faria, però et deixo tres setmanes més. Sí, sí, sí, sí.

No, no, vull dir, m'entens?

La implicació i l'absorció. Absorbim-nos, impliquem-nos.

Exacte, i diguem que no quan ens plagi, però sempre amb educació. Cosí no vindré al teu casament.

Mira, si tu ens preguntes si volem venir el divendres que ve,

jo et dic que sí, vull venir. Jo vindré, però no aniré al casament. D'acord. Vindré al dilema i no

aniré al casament. I què vols dir? Ah, doncs jo potser no hi soc, que jo soc a Girona. El divendres que ve, eh? Jo vull venir, no pot. No, a veure, jo vull venir, però clar, potser no pot. Som a tot arreu. És que jo tinc el petit príncep aquest cap de setmana a Sant Cugat, el cap de setmana que ve a Girona, i l'altre a Lleida. Tu no podràs venir, perquè ho sé tot. Ah, bueno, ara sap tot. Ara sap tot. Per què em saps això? Perquè ho sé, ho sé. Ah, bueno, doncs això. Llavors, clar, cada cap de setmana tinc ara l'elegida del petit príncep. És molt bonic la llotja pel petit príncep perquè té tot aquelles parets aquells sossos que són de llumineta. No, no, sí, és preciosa. I anem cada any, eh? Sí, és preciosa. I anem cada any i ens tracten tan, tan, tan bé. Molt bé,

veu-me ja que et vagi molt bé. A lo millor et pots connectar.

Sí, ja ho farem des de Girona. Judit Mascó, Lisenda Pineda, Àngel Llàcer. Gràcies. Gràcies. Gràcies.