Catalunya migdia, de 15 a 16 h - 01/09/2026

Són les 3. Fa una hora hem començat el Catalunya Mitjà explicant-vos que els metges amenacen amb vaga indefinida a partir del mes d'octubre per l'aprovació avui de l'Estatut Marc de la Sanitat per part del govern espanyol. També hem constatat que a l'educació la vaga del primer dia de curs, la setmana que ve, dimarts, és pràcticament irreversible. Govern i convocants la donen de fet per feta. I hem passat també per Ceuta, el dia que el govern espanyol ha aprovat destinar-hi més de 300 milions d'euros per reactivar-ne l'economia i per atendre els migrants que malviuen els carrers. Tot això us ho hem explicat a la primera hora del Catalunya Mitjà. Ara, què més podem afegir-hi, Joan Bota? Doncs que la muntanya de residus salins del

Cogulló a Sallena, a Xosal Bages, s'haurà de desmantellar. El Tribunal Superior de Justícia ha desestimat el recurs que havia interposat l'empresa minera Iberpotash per impedir l'execució forçosa d'aquest desmantellament. Es tracta d'una muntanya artificial de residus salins que ocupa l'equivalent a 45 camps de futbol, contra la qual han protestat des de fa anys veïns i entitats, com la Rebutjo Salins, i les pluges han creat cursos d'aigua que amenacen de greujar la salinització de la conca del Llobregat. Les accions de la luz s'han disparat més d'un 11% en la seva tornada a la borsa. Avui les accions de la comercialitzadora energètica han arribat a valer gairebé un euro, això són 10 cèntims més que abans que els mercats li suspenguessin la contractació de títols pels expedients que li havia obert el Ministeri per la Transició Ecològica, la Luz cotitza l'antic mercat alternatiu dissenyat bàsicament per pymes i empreses en expansió. Dissabte passat, el govern espanyol va publicar al BOE que li arxivava aquests expedients que, segons la Luz, van ser conseqüència de no haver presentat algunes factures. Al Regne Unit, l'exprimer ministre britànic, Kerr Starmer, plega com a diputat, també diputat laborista. El líder britànic fins fa menys de dos mesos diu que renuncia al seu escó a la Cambra dels Comuns per textualment dedicar-se a altres afers de política internacional, incluent-hi defensa, seguretat, comerç i tecnologia. I de tornada a Catalunya, a aquesta hora hi ha problemes per circular en diferents vies, per tant, connectem amb l'equip viari, Mariluz García.

Bon dia, bona tarda ja. Doncs sí, ja tallada l'autovia A2 a Jorba en direcció Barcelona perquè ha volcat un camió. S'està desviant la circulació per la carretera antiga, l'N2A, i això provoca retencions destacables a totes dues vies. També hi ha cua a l'autopista C33 de la Llagosta, Moncada i Reixac en direcció Barcelona per una furgoneta variada que ocupa un carril. També aturats a la P7 entre Santa Perpètua de Mogoda i Barberà en direcció sud i a la sortida de Barcelona per la C58 des del Nus de Trinitat a Moncada.

Passen 3 minuts de les 3.

Catalunya Migdia, amb Òscar Fernández.

I des d'ara i fins a les 4 ens acompanyaran la Neus Tomàs, directora adjunta del diari Oponés. Bona tarda. Bona tarda. El Jaume Clotet, periodista i escriptor. Bona tarda. Bona tarda. Dos clàssics del Catalunya migdia, per tant, ja coneguts. Ha anat bé l'estiu? Molt bé. Bé. I tu? Bé, bé, bé. Ja no ens en recordem, eh? Quan fa 8 dies que treballes, gairebé a les vacances estàs a punt d'anar a manar-ne noves. El que passa és que no te les donen. No, no, fa 15. És la llàstima, eh? Ja, si fa 15 encara fa més. I també afegim a una de les cares noves d'aquesta temporada del Catalunya Migdia, la Gemma Calvet, advocada i consultora. Bona tarda. Hola, bona tarda. Benvinguda al Catalunya Migdia. Molt contenta d'estar amb vosaltres. Home, nosaltres d'incorporar-te. Ja veuràs que són estrategies un punt diferents a les del matí. Home, ja us escolto. Amb un grau de tensió i això, que aquí ens prenem un punt més de filosofia. Ja va bé, ja va bé per la salut. No és l'única cara nova avui.

Perquè també es fa molta il·lusió que aquesta temporada, els dimarts, ens acompanyarà per tal de fer l'Aderia i, per tant, proposar-nos els temes per començar la tantúlia, el David Carabén, músic. Bona tarda. Molt bona tarda. Benvingut al Catalunya Mitjà. Moltes gràcies per convidar-me. Molta gràcia d'incorporar-te.

Magnífic. Molta il·lusió. Has pensat bé, això? Quan has dit que això era una cosa relaxada, jo vinc molt tens.

Els contrapunts també ens agraden. Ni tothom molt relaxat ni tampoc tothom molt estressat. Una mica barrejat. Tendràs la responsabilitat els dimarts de proposar el primer tema. Pot ser de moltíssima actualitat o una cosa molt alternativa? Tu tens màxima llibertat. Per tant, no sé amb què vols començar la temporada.

Home, doncs jo amb una cosa que és d'estricta actualitat. Molt bé. Perquè ahir el meu fill de 17 anys va començar entrenant un equip de futbol sala nou al vessant sud de la muntanya de Montjuïc. És a dir, és zona franca, entenc jo. I també és un tema de rabiosa actualitat a casa teva. Sí, sí, sí.

Per anar-me situant, diguem-ne. Els narcisistes pensem que som el centre del món. A les cases, avui dia a Catalunya, aquesta represa del curs escolar o de les extraescolars o dels esports, etcètera, genera molta tensió.

I el meu fill vol anar-hi amb bici i ens sembla molt bé i tal, però resulta que hi va sense casc. I la seva mare i jo hem fotut el crit al cel i diem, escolta, per què has d'anar sense casc si creuaràs la Gran Via, la Plaça Espanya, no sé què i tal. I llavors, buscant el suport del legislador, vaig anar a consultar com estava la normativa aquesta i resulta que estàs obligat a portar casc si vas amb bici si ets menor de 16 anys o bé si ets major de 16 anys i treballes en el món de la bici, els globos, els repartidors i tot això. I en canvi o si vas amb ciclomotor o si vas amb moto, evidentment, aquests han d'anar amb casc i els de les bicis no i llavors dic, ostres, i per què? per què dimonis així? i clar, perquè a més a més ara mateix venint cap aquí he baixat per Valmés i he vist un nano que anava també sense casc, rodejat d'autobusos, de motos de taxis i sense casc. En risc absolut. És a dir, l'impacte és el mateix. I la velocitat que agafen. Per exemple, els de patinet també estan obligats a anar amb casc. I encabecs de les bicis no. Els de les bicis no. I llavors, esclar, va aflujar la nostra posició davant del nostre fill. No queda desacreditat. No tenia la força del legislador. Estava amb ell i. I llavors, clar, doncs no ho entenc, i buscant l'argument en contra, és que es veu que volen incentivar que la gent vagi amb bici, i per tant, si els fem anar amb casc, la gent no tindrà ganes d'anar amb bici, saps? Aquest és l'argument. Jo hi veig algun forat en aquesta situació. Alguna, em sembla, però vaja. I em sembla al·lucinant, perquè això vol dir que hi haurà una generació de nanos o de gent que anirà amb bici a qui la posarem en risc pel simple fet que estem esperant que al món tothom vagi amb bici. No sé, jo volia posar debat, aviam si trobo, no sé. Ara els escoltem.

Deixa'm dir que quan el David ens ha proposat aquest tema hem buscat a l'Ajuntament de Barcelona, perquè al final això és legislació de l'Ajuntament de Barcelona. No els ha anat bé parlar-hi. Ens han derivat que potser Guàrdia Urbana i tampoc. Guàrdia Urbana tampoc no ha anat bé, perquè volíem fer-li aquesta pregunta que tu fas als responsables, diguem-ne. Per tant, avui no és possible. A veure si en els pròxims dies podem tenir una resposta que et farem arribar per tal de tenir arguments a la discussió amb el teu fill a l'hora d'intentar fer que es posi. Però sorprèn, no?, aquesta diferenciació.

Jo crec que l'únic que s'havia mirat la llei és el teu fill, no? Segurament ja s'havia anticipat tot això. Sí, perquè avui en dia ja van amb la feina feta. A mi, jo penso com vosaltres, suposo, que per incentivar l'ús de les bicicletes, que em sembla bé, es faciliti fins al punt de no haver-te de posar el casc quan és una cosa obligatòria per la resta de persones, com és lògic, i a més ja està assumit per la ciutadania, no? És una norma que xoca amb la intuïció després de tants anys de fer-ho en tenedor, no? És com si ara diguéssim, anem a fomentar no sé quin vehicle, i en aquest no cal posar el síndrome de seguretat, no? Què diríem, no?

O per exemple no fa tant les motocicletes no portaven casc es va fer obligatori i no hi ha menys motos de les que hi havia abans la gent continua anant en moto tot i l'obligatorietat de fer casc i ara ens hem acostumat tant que quan vas a una altra banda en què no és obligatori i veus gent sense casc allò et crida l'atenció com pot ser que vagin sense casc i en les motos

de lloguer el casc va inclòs jo no agafo motos de lloguer van inclòs

i una mena de malla que et poses perquè si et fa mania el casc per la portada segons qui no necessita.

Jo penso que aquí, més que incentivar que es vagi amb bicicleta, s'incentiva la temeritat. És a dir, al reduir la perspectiva de risc, tu li estàs donant un missatge a la ciutadania i als joves, en aquest cas que són majors de 16, que no passa res, que ser temerari en una ciutat, doncs està bé. Clar, això és totalment contraproduent.

I torna a posar-se en voga el debat que ja vam tenir als anys 80, no només pel casc a les motocicletes, sinó també pel cinturó de seguretat al cotxe, que dius, si jo em mato, ja em mato jo, però això es va començar a debatre i jo recordo fins i tot. Pràctiques i debats a la carrera de dret que això, ostres, s'havia de. Bueno, és fins a on entra l'Estat, diguéssim, a legislar sobre de l'esfera més o menys privada, però clar, vull dir, si ens hem de fer responsables finalment de la salut pública, ens interessa protegir el màxim possible a tothom, no?

En aquest programa, com que som molt aficionats a qui correspongui, que estic disposada a ser la mare que lideri la campanya de pares i mares adolescents que volem que els nostres fills, per les bones o no, portin casc. A mi és que em sembla. És a dir, aquest debat, el més recent, ara que dius això, David, el més recent va ser amb els patinets. Sí. Sí, exacte. En fi, al final es va veure que els patinets l'havien de dur, a part d'altres mesures de seguretat.

Aquí, però, no ha estat tan extès l'ús com a les motos, eh? Hi ha molts patinets sense casc, dos nois joves dalt d'un

mateix patinet. Veus de tot, però es va fer obligatori. Llavors, jo crec que no. L'argument d'incentivar-ho no. No, crec que no correspon en aquest cas, i menys en una ciutat com Barcelona, que, en fi, si vas amb bici sempre et falten carrils, però és bastant amigada la bici, és una ciutat que, si la compares amb altres, doncs, no cal anar molt lluny, a Madrid, per exemple, és molt més complicat, no? Per tant, en fi, a l'urbana quan sigui, a l'Ajuntament quan sigui, que. Que s'ho pensi ningú.

Sí, jo si aquest és el que t'han donat d'explicació,

francament, li vaig empuntar. Vaig ser una mica d'advocat del diable, vaig buscar els arguments que justifiquessin el fet de no legislar-ho. I deien aquest, perquè es vol incentivar mentre que el patinet es vol desincentivar, si vols, i. I llavors. Però clar, és una mica absurd, no ho sé. Jo ara fa uns anys vaig haver de fer una. Bueno, vaig anar a tocar a Berlín amb una mena de festival així llarg i tal, i m'hi vaig estar uns dies, i el primer efecte que em va produir va ser, de sorpresa, la velocitat a la que anaven els cotxes. Els cotxes anaven lentíssims per Berlín. Per què? Perquè estava ple de bicis. I els vaig pensar, ostres, i era just al moment en què aquí es començaven a implementar els carrils bici, vaig pensar, o millor, Barcelona reduirà la velocitat promig. No. I no ha passat.

Carrevalmes és un bon exemple. Només reduïen a la part d'Oves.

Exacte. I clar, i el no passar, llavors, això agafa un pes molt més fort. Fins que no tinguem un drama, no serà obligatori el casc, o què?

És que potser n'hi ha hagut, però està bé que avui en parlem d'això.

Jo m'apunto a la crida que feia la Neus, però també dic una cosa. Si una llei creiem que no està bé, i per mi impera el criteri del pare, en aquest cas ets tu, David. Evident, no, no. És a dir, si la llei creiem que no està bé o que és incorrecta o que és perillosa, doncs hi ha un criteri per damunt que és el que tu creus que s'ha de fer correctament, evidentment, per la seguretat d'un

menor en aquest cas, no? Ja veig el David en alguna cantonada, vigilant a veure si l'enfí compleix o no l'amenaça.

És que aquí està, jo per això confio en la Guàrdia Urbana, perquè acabin de fer la feina que els pares no, a la que no arribem.

Doncs escolta'm, la consulta, diguem-ne, a les autoritats pertinents, a qui correspongui, com deia la Neus, està feta. Si tenim resposta, te la farem arribar, perquè tinguis arguments en la discussió, diguem-ne, a casa. David, moltes gràcies. A vosaltres. I fins la setmana que ve. A vosaltres. D'aquí a dos minuts seran un quart de quatre. Fem una pausa i decidim anar amb més temes.

La Filmoteca de Catalunya,

un clàssic de l'estiu amb comèdies romàntiques al cicle Tu i jo què? Retrospectives d'Aki Gaurismaki, Jane Fonda i Fritz Lang. Restrenes d'estiu amb la repesca dels títols imprescindibles de l'any passat i l'exposició Feminismes filmics.

Viu un estiu de cinema amb la Filmoteca. Consulta en la programació a filmoteca.cat.

Generalitat de Catalunya, el govern de tothom. 205 cavalls i només 4,3 litres? Sona impossible.

Fins que proves el Nissan Qashqai amb 9 i Power. 205 cavalls de potència i un consum de 4,3 litres als 100 km soneixen perquè gaudeixis més i t'aturis menys. Emporta-te'l aquest setembre al teu concessionari Nissan o a Nissan.es. Xarxa de concessionaris Nissan de Catalunya.

Catalunya Migdia.

Sergi López, bona tarda. Bona tarda. Tensi, ets baby boomer. Saps què passa? Que el meu cercle no és artístic. El meu cercle és més futbolero que artístic. Com de la generació Z. Guillem Gisbert, bona tarda. Crec que fa molt de temps que no hi ha un partit sencer. Potser del Mundial. Fins i tot si ets millennial o centennial. Irma Farelo.

Hola, Irma. Hola, Musca. Hola, Irma. Hola, Irma. Els partits del Barça, sense narració, la de la. Jo poso Catalunya Ràdio.

Sí, sí. El Tot Costa és el teu lloc. Soc un friqui. Escolto el Tot Costa, soc un friqui. Però us escolto bastant, a vosaltres. Em fa molta il·lusió venir, perquè jo s'escolto.

Gairebé un quart de quatre. Som al Catalunya Migdia amb la Neus Tomàs, la Gemma Calvet i el Jaume Clotet. El dia que el Consell de Ministres ha aprovat la reforma de l'Estatut Marc dels Professionals Sanitaris. És un estatut que fixa un marc comú per tot el sistema espanyol de salut. Finalment, el govern de Pedro Sánchez ha aprovat el text sense haver resolt el conflicte que es manté amb alguns dels sindicats de metges, com per exemple Metges de Catalunya, que de fet és el sindicat majoritari, pràcticament l'únic que hi ha a Catalunya, que ja havia anunciat que, si s'aprovava el text, engegaria una vaga al mes de setembre. Ara el text començarà la tramitació parlamentària, per tant, quan arribi al Congrés s'hi podran plantejar esmenes. El text elimina, per exemple, les guàrdies mèdiques de 24 hores, ara seran de 17 hores, redueix la jornada setmanal a 45 hores i incorpora noves mesures per combatre la temporalitat convocant oposicions cada dos anys. Des del Ministeri asseguren que aquest Estatut Marc té límits competencials i que ara l'haurà de desenvolupar cada comunitat autònoma. En els últims mesos, els sindicats de metges d'algunes comunitats, com per exemple el País Basc, el País Valencià o de Galícia, han aconseguit alguns acords amb els seus governs autonòmics. A Catalunya, el sindicat majoritari de metges demana un àmbit de negociació propi i una classificació professional diferenciada dins d'aquest estatut marc que afecta tot el personal sanitari, és a dir, els metges, les infermeres, els farmacèutics, el personal d'administració dels CAPs o dels hospitals. Saludem el secretari general de Metges de Catalunya, el Xavier Lleonard. Doctor Lleonard, bona tarda. Bona tarda. Finalment, el govern espanyol ha tirat pel dret, ha aprovat la llei, tot i que ara ha de passar pel Congrés dels Diputats. Què us sembla, des de Metges de Catalunya, que aquesta llei s'hagi aprovat?

Doncs em sembla, malauradament, un greu error, i un greu error, sobretot de calco, per part de l'administració. Aquesta aprovació del Consell de Ministres no només no soluciona el greu problema que pateix el sistema sanitari al nostre país, sinó que jo crec, al meu entendre, que la greuge. Perquè, i una mica referint-me a la introducció que heu fet, lluny d'abolir les guàrdies de 24 hores, les perpetua. Poso un exemple molt concret. La norma, aquest projecte de llei avui aprovat al Consell de Ministres, explica que les guàrdies passaran a ser en lloc de 24 hores, de 17 hores. Per cert, no hi ha cap altre col·lectiu a nivell de tot l'Estat que s'obrigui a fer 17 o 24 hores al dia de jornada laboral. Però deixar endavant d'això diu que passarà de 24 hores a 17. Però a la lletra petita, com és l'habitual en aquest tipus de documents, diu que aquestes 17 hores de treball ininterrompudes es podran perllongar fins a les 24 hores si és per necessitat del servei. Amb la qual cosa, amb la mancança de professionals que hi ha, quants serveis no tindran necessitat. De que realment es perllomi aquest estissat a 24 hores. És a dir, és una operació, en el millor dels casos, de xapa i pintura, d'estètica i de maquillatge, que no serveix ni per contenir content el col·lectiu mèdic i facultatiu, ni per solventar els grups problemes que té aquest sistema sanitari.

Quan des del Ministeri diuen que ara les comunitats autònomes hauran de desenvolupar la llei, vostès tenen contactes amb la Generalitat? Saben si la Generalitat farà alguna adaptació d'aquesta llei que els pugui convèncer més o no?

Torno a a postillar teòricament la Generalitat hauria de tenir contactes amb nosaltres, nosaltres amb la Generalitat a la realitat això no és així és a dir, la Generalitat s'ha caracteritzat durant tota aquesta època de la consellera Paner de ser un autèntic frontón refractari a totes les nostres interpel·lacions i a totes les nostres. Peticions de poder solventar el greu problema dins de casa nostra. Això contrasta d'una forma molt palmària amb la diferent actitud d'altres conselleries, d'altres comunitats autònomes.

Abans de l'estiu vau fer una campanya que es deia Ni un minut més, en què els metges deixaven de fer hores extras amb l'objectiu, dèieu, de fer visible que el sistema és insostenible amb tantes hores extras. Com va anar aquesta campanya? Quina valoració en feu? I si la manteniu després de l'estiu?

Bé, de fet, és una campanya que tenia començament però no tenia final, per la qual cosa aquesta campanya segueix activa. I, per cert, aquesta campanya és ara quan tindrà la seva màxima exponència, tenint en compte que és el darrer trimestre de l'any quan les gerencies acostumen a incrementar de forma pràcticament exponencial el nombre de mòduls d'activitat extravoluntària per poder tancar els encàrrecs de gestió que tenen per poder complir amb els objectius que tenen encomanats. Per tant, no només no està tancada, sinó que ara realment es veurà els efectes d'aquesta convocatòria a que la gent, a que els nostres companys i companyes, a que les metgesses i metges d'aquest país deixin de sostenir el sistema sanitari a costa del seu esforç.

Per tant, manteniu aquesta campanya i ara que s'ha aprovat aquest Estatut, Marc, s'havia parlat de la possibilitat d'una vaga indefinida per part dels metges. Això està sobre la taula? Podem veure en les pròximes setmanes, els pròxims mesos, una vaga indefinida dels

metges a Catalunya? No caldrà esperar massa setmanes. És a dir, de fet, hi ha la setmana vinent, a nivell de tot l'Estat, hi ha convocada una roda de premsa en la qual el conjunt d'agrupacions mèdiques. De l'Estat donarem resposta en aquest insult que ha comès la Ministra de Sanitat en el dia d'avui aprovant aquesta normativa. I això, a més a més, tenint en compte que això tindrà també trasllat a nivell d'aquí Catalunya amb una convocatòria pròpia que també farem pública en els propers dies. El veig molt contundent. És que si algú s'ha pensat, després de pràcticament un any de protestes continuades, que el temps ens acabaria esgotant, ha comès un error de càlcul dramàtic. I malauradament, tots i totes, començant pels propis professionals, que hem de patir en els nostres camps la mimba en les nostres retribucions per l'esforç que és protestar per una millora de la qualitat assistencial, doncs ara és realment el moment en el qual cada, com diuen en castellà, cada pala aguantarà su vela. I per tant, nosaltres no estem en cap cas disposats a cedir i a plegar-nos amb un nou amb una nova mostra de l'administració per intentar sotmetre'ns i fer com si no passés res amb unes condicions que sempre hem titllat i creiem que són de semi-esclavatge. És a dir, no tenim cap altre col·lectiu al qual en aquest país se li obligui a fer fins a 45 o 48 hores setmanals. La resta dels col·lectius sanitaris i no sanitaris, com a molt, fan 35, 37 i mitja o 40, com a molt, en funció del grup o del gremi on treballin, però som l'únic col·lectiu, els metges i facultatius, que estem obligats per llei a fer fins a 45 o 48 hores setmanals. Això s'ha d'acabar.

Doncs ja veig que haurem de seguir parlant d'aquest conflicte en els pròxims dies. Senyor Xavier Lleonar, secretari general de Metges de Catalunya, gràcies per acompanyar-nos i bona tarda. Gràcies a vostès. No sé com ho veieu, ha estat molt contundent.

Bé, un any de feina en reivindicar unes mesures, suposo que em pretés, crec, intueixo que em pretés acabar amb el conflicte per via legislativa. I això és el pitjor que es pot fer, perquè si justament reclamen diàleg, una contundent resposta d'aquesta mena no genera un escenari propici per a un enteniment. Aquí, a més a més, hi ha dues coses col·laterals que no ha comentat el doctor Llonar, que és, una, el problema que tenim amb la demarcació única de les universitats, que les facultats de Medicina, per nota de tall, estan plenes de joves de la resta de l'Estat, i els d'aquí no hi poden entrar perquè els criteris de selectivitat són una mica diferents. L'altra. Que a mi em sembla rellevant és que les vagues tenen conseqüències per les persones i tot i que tenen tot el dret a fer aquestes protestes i jo estic amb ells en quant a les reclamacions sí que penso que hi haurà algun moment socialment s'haurà de fer una reflexió de dir qui paga els plats trencats aquí sempre els mateixos que som la gent de carrer. Que s'alteren llistes d'espera, encara s'allarguen més intervencions quirúrgiques, genera un malestar quotidià. Jo entenc que ells segurament no hi veuen una altra sortida, però els animo a repensar les mesures en el sentit de poder potser demanar molts més suports extens a altres professions, a altres col·lectius, que hi hagi una plataforma molt més àmplia, no sigui sols corporativa, per recolzar-los, i el Govern de la Generalitat que aposti per un model propi.

Qualsevol que tingui un familiar metge i sapigui com surten d'una guàrdia d'hospital sap que és una barbaritat d'hores. I és igual que l'hospital sigui gran o petit, el cas que conec jo és un hospital gran d'aquí de Barcelona. Però bueno, podrien ser altres. Per tant, jo crec que la reflexió que fa l'Utollonar respecte a aquesta opció de que siguin 17 hores però que es puguin perllongar 24 en casos de necessitat, doncs el que ve a dir. És que acabarà sent una necessitat permanent, perquè quan no hi ha un pic d'alguna cosa, doncs hi ha baixes. És a dir, que el sistema sanitari està al límit. Exacte, això una. Dos, sorprèn que en el cas del Ministeri, que aquí al capdavant és metgessa. Crec que és anestesista, parlo de memòria, però bé, en fi, sap el percal que hi ha, fins i tot també amb les guàrdies. O aquí, la consellera Pané, que és veritat que s'ha dedicat sempre a la gestió, em posa cara a la Gemma. Com ho dic? una gestora mano dura però en tot cas coneix també l'àmbit no és gent que aparegui del no res a l'hora de gestionar la sanitat doncs sorprèn que s'hagi pogut cronificar tant s'hagi cronificat perquè encara no té solució jo el que he entès d'aquesta d'aquesta polèmica o d'aquesta el que he entès és que. El que diu l'administració és que no hi pot haver un tracte diferent entre els metges i la resta de col·lectius sanitaris i els metges diuen, escolta, el que fem nosaltres és diferent del que fan els altres i, per tant, no negociarem ni estarem en el mateix paquet. I aquí s'han mostrat inflexibles les dues parts, tant la part d'administració com la part del sindicat de metges, en aquest cas. I a mi em costa tenir una opinió sobre això, sincerament. És a dir, a mi em sembla que és molt important la feina que fan els metges. Però és molt important la que fan les infermeres, és molt important la que fa tot el personal. Per tant, aquesta diferenciació segur que pot tenir una explicació laboral, fins i tot. Però també em grinyola una mica, sincerament.

Jo veig un paral·lelisme amb la negociació que hi ha hagut a Catalunya amb el tema dels mestres i professors. És a dir, aquest acord que avui s'ha anunciat, disculpeu, té el suport o impacta amb els sindicats UGT i Comissions i altres sindicats, però que no són els majoritaris entre els metges, que són sindicats corporatius com la persona que hem entrevistat. Per tant, s'arriba a un acord amb una part del tot, no amb el tot, i menys encara amb la part majoritària. Com en el cas dels mestres, els metges anuncien mobilitzacions que segurament es durant la terma. Jo, al revés del que diu la Gemma, penso que és evident que qui paga els plats d'unes vagues és la gent, però en el cas de les vagues de mestres, jo crec que hi ha hagut un suport majoritari de les famílies sent les principals perjudicades, almenys durant una bona part de les mobilitzacions. Potser el tram final ja no. Però hi ha hagut un gran suport perquè la gent sap perfectament, la gent que té fills sobretot, com es treballa a les escoles i que estan al límit. I a la salut també. Jo tinc amics i parents familiars que són metges i només cal anar a l'hospital públic per veure que està al límit. I per tant la gent és conscient que tot i que evidentment una vegada metges. Perjudicarà a la gent del carrer, perquè ja s'estan reprogramant en alguns hospitals tractaments en els mesos posteriors. La gent té la sensació que alguna cosa s'ha de fer, i tenia raó el doctor Lleonard quan diu que ¿en quin col·lectiu del món se li estableix una jornada laboral de 17 hores? És que jo no dic el contrari que tu. No, no, ja ho sé, ja ho sé. No, no, parles de l'acceptació social o de buscar altres

maneres de protestar. No, no, jo, però ho penso en tots els col·lectius. Sí, sí, sí, ja ho sé, ja ho sé.

Penso que els temps que estem vivint demanen imaginació. Els metges no tenen més remei, bueno, els metges, qualsevol col·lectiu laboral, la seva eina de protesta legal, per cert, és una vaga, perquè evidentment queda demostrat que fent advertiments reiterats, taules de negociació, com ha dit, crec que ha dit que la consellera Paner és un frontón, no?, Un frontón refractari, ha dit. Un frontón refractari. Un doble frontón, vol dir. Exactament. Doncs és molt complicat, o com que això no serveix, perquè jo evidentment dono per fet que un metge, com un mestre, com qui sigui, no vol fer una vaga, perquè perd diners. Per tant, si arriben a aquest punt, és perquè ja no tenen una altra alternativa. I per tant, jo crec que anirem a una vaga, perquè està cantat que anirem a una vaga, i el que no entenc és la patositat del govern de, si arribes a un acord amb uns quants, intentar arribar a un acord amb la resta d'actors. Però és que m'ha semblat

molt interessant això que dius, perquè jo crec que és una de les claus, i la comparació amb l'educació és correcta. El sindicat de classe ha de mirar pel conjunt. El sindicat que representa un, siguin els metges o els mestres, doncs mira el seu col·lectiu. Llavors, l'administració es pressuposa que ha de mirar pel tot. És incompatible el tot amb acontentar o satisfer un grup determinat?

No hauria de ser-ho, però ho està sent en els dos àmbits. El grup determinat, el col·lectiu, diguem, corporatiu, és el tema. Jo, si vaig a un hospital, vaig pel metge. No hi vaig ni per la infermera, ni per l'insalador. Home, no, doncs més val que portis també la infermera. No, sí, sí. Però jo vaig pel metge, i si vaig a l'escola amb els meus fills, hi vaig pels mestres. Llavors, que són el tema nuclear. Per tant, si arribes a un acord com a govern en aquest àmbit laboral, home, has d'arribar a un acord amb la part principal, per exemple, els pilots d'aviació. Jo, quan pujo en un avió, estic encantat que tothom treballi molt bé, però. Tu vols el ceble. Jo vull que el pilot em porti al lloc. Hi ha hagut moltes mans aixecades a la taula quan has dit això que vas a l'hospital a parar-me el mitjà. Ja ho sé, he tirat una pedra a l'estall. Però és el que penso.

Jo parlaré en condició de recent malalta i al llarg de la meva vida en diverses ocasions malalta. Per tant, he tingut un recorregut hospitalari. Que em permet parlar en coneixement de causa. I he de dir que cada vegada més estic convençuda del que plantejava la Neus, que cal dignificar la funció d'infermeria. Evident. Cal dignificar-la en retribució i en reconeixement de tasques, perquè a més ara, inclús, ja els han donat funcions que fins ara estaven adjudicades només als metges.

I de fet l'acord d'avui la satisfà. Les infermeres estan satisfetes amb l'acord d'avui perquè els millora el reconeixement.

Sí, però això és un altre tema, que obrim un maló diferent i s'hauria de parlar, perquè el tema de receptes, tot això. Al final, jo el que plantejava abans, perquè no es malentengui, jo soc ferma defensora del dret de vaga, és constitucional i va costar molts anys detenir-lo. Per tant, dono per suposat que en les reflexions que fan, evidentment que tenen en compte l'interès general, però en el context que estem vivint a nivell democràtic, a mi em preocupa, inclús de cara als joves i de cara als nens que comencen el curs i tenen una vaga, la percepció i la construcció de visió democràtica que tenen. És de fracàs? És de batalla? O és de complexitat? És molt difícil definir, perquè ara el que convé és si ets blanc o negre. El dels grisos no es porta gens i passa factura. Però crec que és important posar de relleu i demanar, si us plau, que tinguin en compte també les conseqüències, perquè a mi el fet que comencin el curs en vaga no em sembla. Que estigui ajustat diguem, a les necessitats pels nanos, no dic les famílies els pares i mares els pares i mares, començo de jo també estic d'acord amb que tinc dos germanes mestres vull dir que estic totalment d'acord amb aquestes reivindicacions i cal dignificar i sobretot quan veus en comparació amb altres col·lectius de funcionaris o funcionàries públiques si parléssim d'altres col·lectius. Però el tema és que les mesures acompanyin a una dimensió de construcció social. Per això parlava d'ampliar el focus i que les associacions de veïns es facin ressò del que fins ara són causes corporatives. Que és una metodologia, potser, que en altres països s'ha desenvolupat més, a França, per exemple, i aquí no tant.

Passant tres minuts de dos quarts veurem com evoluciona de moment ja veiem que les postures estan molt confrontades i que per tant ara mateix fa la pinta que tindrem una tardor en que els nens no aniran a classe perquè hi haurà vagues diverses i que els malalts no podran anar a l'hospital perquè hi haurà vaga de metges vull dir que es veu que el panorama és força tranquil avui però a la reunió del govern també s'ha anunciat una mesura o un acte que ja fa dies que s'estava parlant a la premsa però que avui ja tenim oficialment.

S'acosta l'11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya, i el govern ha explicat avui els actes oficials per celebrar la Diada. L'acta institucional es farà al Teatre Nacional. Es commemoren els 50 anys de la primera Diada que es va fer després de la dictadura. Però aquest any el govern de Salvador Illa ha sorprès, ja fa dies que s'ha en parla, i avui s'ha oficialitzat, que hi haurà una celebració els dies 16 i 17 de setembre de la diada a Extremadura. El govern diu que vol reconèixer així la contribució dels extremenys a la construcció del país. Parla d'una terra unida a Catalunya per a llaços familiars, culturals i de memòria històrica. Ho ha explicat la consellera portaveu Sílvia Paneque.

Mostrar allò que som, però sobretot posar en valor aquesta capacitat d'integració que va tenir el poble de Catalunya i també la voluntat integradora dels extremenys i extremenyes a la societat catalana.

Clar, hi pot haver molta gent que pensa, home, no hi va fer res el govern de la Generalitat a celebrar la Diada a Extremadura. I n'hi pot haver altres que diuen, bé, es feia un acte de la Diada a Madrid, a Blanquerna, que ara se substitueix per aquest a Extremadura i tampoc no hi ha tanta diferència. No sé com ho veieu.

Jo la veritat és que, en fi, anava a dir, no em sonaria bé ni malament, no sé molt bé, és a dir, si aquí vingués, perdó, eh, si aquí vingués, no sé, la Comunitat de Madrid a celebrar el 2 de maig, em sonaria una mica, que, en fi, bueno, pues que vinguin, però no. Que s'ha necessitat com d'intentar donar la imatge de que no sé, això de Catalunya ha tornat i totes aquestes coses, no sé si això soluciona anar a fer un acte de la Diada allà que et dic una cosa, jo quan estava a Madrid havia anat alguna vegada a l'acte de la Diada, t'he de dir una cosa són catalans els que hi van són gent, catalans que llavors vius a Madrid i és una manera també de trobar-te i això no. No venen madrilenys.

Per tant, no preveus que el 16 i 17 hi hagi extremenys?

No ho sé, perquè no hi seré, però no hi seré allà, vull dir. Esperem que aquí sí. Entre vosaltres encara sí. Ah, no, vull dir, em sembla una mica. Són d'aquestes coses que jo entenc per què ho fan, és com la gira que va fer el president, que això em va semblar una mica més interessant de cara a veure's amb gent, amb empresaris, amb sectors culturals de diferents comunitats, no? Però això, doncs, en fi, si volen anar-hi que vagin, però no li em sembla que és una mica que serviria de poc, aquest seria el meu resum.

Ui, ara hi ha aquell moment, explico als oients que els oients no ho veuen, en què la Gemma mira el Jaume, el Jaume mira la Gemma i es fan gestos com a dir tu, no, tu, tu, no, tu. És que jo estava buscant una cosa, no la trobo, però és igual.

Estava buscant una cosa, no la trobo, que això m'ha recordat una A l'època del president Pujol va fer una exposició itinerant que es deia Catalunya, tierra y acogida, que anava per les Espanyes, explicant una mica el que ara deia l'Òscar d'aquest acte de reconèixer el paper de la gent que ha vingut d'Espanya a aixecar Catalunya i bla, bla, bla. Per tant, això no és una cosa gens nova, és una cosa molt antiga. A mi, com diu la Neus, em sembla bé que es faci. Es feia a Madrid. Potser també he sentit posats a fer-ho fora de Catalunya, de fer-ho potser a Extremadura, potser a Galícia, on ha vingut molta gent. Jo no dic que no, no em sembla bé ni malament. Però sí que hi ha un tema que em fatiga una mica des de fa molts anys, que és aquesta sensació que tota aquesta gent va venir a aixecar Catalunya, que segurament és veritat, com si la gent de Catalunya no s'aixequés sola en el seu dia. Llavors, la Neus, que és com jo, amb orígens familiars, bueno, ella és d'allà directament del Pallars Sobirà, quanta gent durant el segle XX i el segle XIX van venir de les Garrigues, de Terres de l'Ebre, del Pallars, de la Sagarra, a Barcelona, a les fàbriques, al Vallès, a Sabadell, a Terrassa, a fregar terres, a portar bars, a ser treginers. Aquesta gent també van aixecar a Catalunya. I mai surten als actes oficials, no? Per què no es fa l'acte de la diada a Cervera o a Tàrrega per dir a la gent que va venir d'allà, deixant la família i els nens, a aixecar el país també? I això no surt mai i sempre sembla que els catalans estàvem asseguts fins que ens van venir a aixecar gent de fora, ara també.

Aquest argument, a més a més, si és aquest l'argument, em sembla una mica antic. Per què sentit? Perquè entre les coses, aquesta gent que també hi va haver al revés, al Pallars hi va haver molta gent de fora a construir les centrals hidroelèctriques, i per tant hi va haver gent de pertot, a tot arreu. Però això, és a dir, aquesta gent, cronològicament, ja han tingut fills, ja tenen nets, que són nascuts aquí, que parlen un català millor que el nostre, en molts casos, i per tant em sembla. Com un viatge al passat una mica superat per tothom. O sigui, d'entrada per la gent que va venir, però també per la gent que estava aquí.

Perquè és un programa polític, Neus. Bueno, a mi me n'alegro que

ho hàgiu portat cap aquí, perquè jo si no volia intervenir és que ho vaig així. No volia ser massa crítica, no? Primer, que si aquestes són les explicacions, que són les que més o menys ja estan dient, doncs és un viatge al passat, és un titular, és els altres catalans, una cosa que ja s'havia superat, Per tant, va poc a favor de la unitat del país, que és el que es postula com a la normalització, aquesta idea que sempre transmeten. D'altra banda, hi ha un risc, i jo el vull dir, no? És a dir, és la Diada Nacional de Catalunya, no és un festival. Hi ha una identitat històrica, hi ha unes sensibilitats, hi ha un context encara. D'una no plena reparació de la repressió. Per tant, no sé, fer això ara, francament, no li trobo el què, no li trobo el què, el valor afegit no li trobo. Més enllà de dir, bueno, Catalunya, doncs, és Espanya, això. Queda reformat amb aquesta visió, en la diada nacional parlo, i d'altra banda marca aquesta diferència entre els estramenys, els gallecs els tal, no, és que són catalans la gent que viu i treballa a Catalunya això també ho va dir Pujol, són catalans i catalanes. No ho sé, no ho sé. A algú se li ha acudit la brillant idea i abans no us han preguntat.

Bé, doncs veurem com evoluciona aquest.

Bé, doncs veurem com evoluciona aquest. Perdona, l'expo aquesta va ser el 2001. Per tant, l'últim tram del president Pujol és per aquesta exposició itinerant.

Molt bé. Insisteixo, hi haurà actes des del dia 9, perquè el dia 9 se celebraran els 50 anys de la primera diada després de la mort del dictador Franco, després el dia 10 i l'11, òbviament, aquí a Catalunya, i el 16 i 17, aquest acte a Extremadura, que, insisteixo, substitueix el que es feia a la delegació de la Generalitat de Madrid, a Blanquerna, que s'havia fet durant molts anys. 20 minuts per arribar a les 4, fem una pausa i no us lliurareu de parlar de Ceuta.

Buena entrada en la Champions de los Seminuevos, David. Gran ambientazo, Marcos. Pasada, todo listo para un gran encuentro en Ocasión Plus. Primero acercamiento, estudia la jugada, entra en el área, se la ha quitado sobre la línea. Qué barbaridad. Increíble, la asistencia ahora tiene que ser clave. Buena venta. Buena venta, buena venta. ¡Marcha el Seminuevo para casa! Ven a por más. Ven a Ocasión Plus.

Benvinguts a la renaixença

del segle XXI. Mama, què tal? Què vols dir, normal? Això d'avui no es pas repetit, no? S'han passat tot l'estiu repetint programes. És que ets tonto, eh? De veritat, no veus que t'entabanen sempre? Quan era petit ja li robaven l'entrepà a col·legi. Mama, deixem-ho estar, sisplau. Vols alguna cosa o puc anar. Què fareu, aquesta? Veig que n'hi ha un de nou.

Ah, sí? En Joel Díaz. No m'ha pas agradat, de moment. Ah, no? Què vols dir, que és massa alt?

La reducència del matí de Catalunya Ràdio, amb en Peyu i companyia. De dilluns a dijous, a les 12 del migdia.

I si ens vols veure, cada nit al Canal 33 i a la plataforma 3CAT.

D'aquí a 18 minuts seran les 4 de la tarda. Som al Catalunya Mitjà amb la Gemma Calvet, la Neus Tomàs i el Jaume Clotet. Dèiem que parlaríem de Ceuta perquè avui el govern espanyol ha aprovat un pla de xoc milionari per Ceuta en un intent de frenar la tensió i l'impacte econòmic de la crisi humanitària en aquella ciutat. Són 309 milions d'euros, d'ara i fins a finals d'any, que van destinats a la seguretat i al reforç dels serveis públics i també al suport a empreses i a treballadors. Es destinaran més de 50 milions d'euros a l'allotjament i l'atenció bàsica de les persones migrants i més de 60 a l'acollida de menors no acompanyats a banda d'una partida de 90 milions per reforçar la defensa. És que, justament, els ambulatoris de Ceuta, per exemple, tenen cada dia uns 150 migrants de mitjana. Ho fan equips de sanitaris voluntaris en espais exclusius pels nouvinguts, i la majoria d'atencions són per cops, per talls i per tot tipus de ferides. No sé com veieu tot plegat, el que ha passat a Ceuta, les explicacions que s'han donat. Ara tenim aquesta anuncia d'ajudes milionàries. Quins ulls tancats de la Neus que m'ho he dit,

vaig a concentrar-me. No, no, perquè, com tu deies, quan has dit que portaves una setmana per aquí 8 dies, sí per les 15 dies doncs estava repassant perquè com a alumna disciplinada vaig encetar la llibreta i la primera reunió tot això era per dir el 17, aquella setmana jo vaig fer un article que es titulava el govern arriba tard i això era el 17 d'agost som 1 de setembre.

I que fa més tard encara. Avui Ángel Víctor Torres ha dit que no, que no fan tard.

Bueno, ell diu que no i hi ha hagut altres ministres que han reconegut que sí. La ministra Robles, per exemple. Sí, i no només. La Robles ha sigut la més contundent, però no només. A mi em sembla que el govern no ho ha gestionat gens bé. Probablement perquè hi ha una certa desconexió del que vèiem tots a les televisions, ho escoltàvem a les ràdios fins i tot en l'estant de vacances, i el que se'ns explicava oficialment per part del govern. I a mi em sorprèn perquè, com tots els governs, tens allà un delegat del govern i gent allà treballant i, per exemple, sanitat. Allà no hi ha una Conselleria de Sanitat. Sanitat depèn directament del Ministeri. Per tant, jo continuo pensant, o sigui, ahir vaig escoltar l'entrevista, com tothom, segurament, o molta gent del president del govern, i continuo sense entendre aquesta desconexió amb la realitat. Que era molt, o sigui, en fi, no m'hi voldria trobar, com a gestor de res, haver d'intentar solucionar una situació com aquesta, però, és a dir, primer, encara no sabem què va passar. Perquè, per exemple, l'explicació del govern ahir, que diuen en privat el mateix, s'hauria de reconèixer, i és que ells no tenen cap prova que Marroc estigués al darrere i

apunten a aquestes xarxes socials atiades per Rússia i Israel, que ja han sortit a dir que això és mentida i

que ells no hi tenen res a veure. Però, en tot cas, els informes, per exemple, que hi ha a Brussel·les, el que diuen els corresponsals de Brussel·les, i nosaltres, per exemple, al diari vam fer un reportatge també amb això, és a posteriori. A posteriori, clar, que ho van aprofitar. I ho han aprofitat, per exemple, anomenats influencers d'Israel, no només des del punt de vista polític, sinó per xarxes i això. Per tant, després, segur, abans. No hi ha cap prova, almenys públicament, que fos així. El que sí que hem vist és policies marroquíes deixant passar la gent. Ja sabem que l'alternativa no era disparar-los, per suposat, però que com a mínim els van deixar fer en més d'un lloc. Era moltíssima gent i no sé si quina era l'alternativa, però les imatges de la policia deixant passar, això ho hem vist. Per tant, no sabem què va passar, no sabem per què durant tants dies ells diuen que estaven fent coses, però a la pràctica ni la gent de Ceuta ni els que estàvem lluny d'allà vèiem que hi hagués cap mena d'evolució en un sentit positiu. Llavors, jo la pregunta que feia en aquest article, que crec que s'hauria de fer el govern també, encara que ara s'hagin començat a posar les piles, la setmana passada van començar, i a més a més també amb ajuts econòmics i tot això, és. Què haurien dit els partits d'esquerres si amb un govern del PP o, d'on ho vulgui, de PP i Vox. Haguéssim vist aquestes imatges de milers de persones en una platja sense res, abans de cobrir com podien, sense poder menjar, perquè si a tu i a mi ens deixen tirats en una platja, ens quedem en una platja tirats un dia, també buscarem menjar, eh? També buscarem menjar. I probablement també ens posarem malalts. Per tant, a mi em sorprèn aquesta miopia. Em sorprèn. Dit això, una part de la solució que seria, per exemple, el tema dels menors, el tema de les nenes, que a mi això, en fi. Les nenes van haver de protegir-los els veïns de dos barris, els metges que les van atendre eren voluntaris. Però no et parlo de la primera setmana, et parlo de la setmana passada. Quan passa tot això, jo crec que, una de dos, el govern ha de alguna mínima autocrítica hauria de fer. I crec que el PP, que governa moltes comunitats, que aspira a governar, que té opcions de governar i que. És un partit d'estat entenc que faci les crítiques que ha de fer però comença a anar sense frens.

Jo crec que la situació és gravíssima, però ho és des del primer moment. Jo crec que aquí va donar una dada molt rellevant la ministra Margarita Robles en la seva compareixença quan va reconèixer que hi havia hagut uns avisos anteriors a l'entrada massiva que no havien estat atesos. Ho va dir d'una manera més diplomàtica, però ho va dir i es va mullar. Jo crec que aquí hi ha hagut disfuncions internes dintre del govern, entre defensa interior, bàsicament, que no és la primera vegada, i segurament també amb relacions exteriors. I això es paga car quan un govern no està cohesionat i quan una mica hi ha aquestes batalles de. En comptes de posar en valor la solució imperiosa de prevenir que era la solució més necessària en aquell moment, de prevenir-ho i disuadir, posant-se d'acord amb les autoritats marroquines perquè impedissin ja la sortida, doncs es va deixar fer, laissez-faire, laissez-passer, aquí no passa res. No passa res perquè hi ha gent dormint al carrer aquí i no passa res, i perquè allà estan estirats al carrer, i tampoc passa res, perquè ens hem acostumat, jo crec, d'una manera. Excessivament arriscada en termes ètics, per part sobretot dels polítics i polítiques, metabolitzar aquests drames humans. Metabolitzar. Llavors és com una mena de passiu que ja s'incorpora al fet de la gestió pública. L'altra, jo amb aquest tema sí que estic afectada, perquè tu estàs posant cada dia a la telenotícies

i veus clarament éssers humans allà estirats, deixats de qualsevol dret a la dignitat, a qualsevol atenció, i al mateix temps sense un gabinet de crisi que digui això és urgent, s'han d'animar a dinamitzar. Aquestes ajudes econòmiques també, però escolta's, poden fer contractes d'emergència sense un decret de govern. Hi havia moltes maneres d'abordar-ho. Què ha passat? Que estaven molts de vacances, entre altres el president Sánchez. Clar, això mereix una interrupció absoluta de les vacances. El mateix que ha passat aquí amb Educació, que també tothom està a vacances i s'ha hagut de fer tot ahir. Home, jo crec que no han aprovat. Amb aquest tema de Ceuta hi ha un drama humanitari. És cert que han posat sobre la taula, per una vegada ja, per totes, que aquesta qüestió no és ideològica, que és una qüestió racional i que s'ha de gestionar amb respecte als drets humans, però al mateix temps també tenint en compte l'impacte, i això Europa ho ha dit, l'impacte d'una immigració descontrolada perquè és insostenible pels estats de la Unió Europea. Això què implica? Implica que venen temps on realment s'hauran d'articular no discursos, sinó reaccions i mesures que puguin conciliar les dues realitats. Però ara, a curt termini, el que s'està produint allà és una violació de drets humans.

Jo crec que el govern espanyol està a la tempesta perfecta, no? És a dir, té una crisi allà de seguretat, de salut econòmica. El paquet econòmic d'avui aprovat va en aquesta línia d'intentar reparar els danys possibles de l'impacte econòmic o del turisme, per exemple. Té una situació internacional delicada, en la qual els europeus li diuen que tot això forma part o és una derivada de l'efecte crida. Té una crisi política a nivell estatal amb el PP, que com diu la Neus és un partit d'estat i hauria de ser una miqueta més sensible, però van a per totes. I el que a mi em sembla molt xocant, o em sembla fins i tot inacceptable, és que quan qualsevol crítica que es faci en l'actuació del govern espanyol, Et diguin que formes part de la internacional ultraderechista que va dir Pedro Sánchez, no? I que qualsevol cosa que dius a xarxes socials o articles o qui sigui, és que formes part d'un complot, una conspiració per enderrocar el govern, no? I no entenc aquesta falta de. Ja no d'autocrítica, sinó d'entomar la mínima lògica democràtica d'expressar el que vulguis sense que t'etiquetin com una persona que no té ànima o que està aquí per destruir la convivència. Quan el que està passant allà és prou greu com perquè el govern espanyol actuï de debò i una mesura que podria fer i que crec que entendria tothom és que s'evacués a la península a les dones i als nens que estan sols, per una pura qüestió de seguretat. És a dir, els adults, no ho sé, però les nenes que caminen soles per la ciutat i que estan exposades a agressions de tota mena i sexuals també, se les han d'evacuar a llocs on estiguin segures. Perquè estem parlant de temes tan elementals com aquests. Clar, però per això, per exemple, necessites el PP. No, és que m'és igual que agafin un avió militar i el portin a Madrid

o a Barcelona o on sigui. Sí, jo estic d'acord, però a aquestes nenes se les hauria d'atendre en centres que depenen de comunitats autònomes i la majoria són del PP. En principi hauria de ser així.

I fins i tot vam sentir la resposta del PP dient que als nens també se'ls podia atacar, no només les nenes.

Però de moment el que sabem és canviar les nenes. Exacte, però és que m'és igual. Espanya és un país que té 50 milions de persones i és un país avançat. Com poder acollir, no sé què, 500 nenes? És que estem parlant d'això. Perquè mentre no hi ha actuacions decidides del govern, com ara deia la Gemma, veurem noves agressions sexuals els propers dies. I hem de sortir als veïns a defensar-les. Una cosa tan elemental que ens escandalitzem quan passa a Afganistan, però aquí també hi ha nenes desemparades que estan en mans de qualsevol depravat.

No, i els ciutadans i ciutadanes de Ceuta que estan vivint un calvari en termes també de seguretat i d'ordre públic, per això que deies tu del menjar i tal. És que més jurídicament hi ha sortides, per exemple, tu fas aquesta repatriació amb una condició d'evolució i fent tots els tràmits administratius aquí. Ara els volen fer allà, però sense professionals, sense funcionaris, sense res. Que els portin per una raó d'estat de necessitat i d'oxili, d'obligació, d'oxili, segons la normativa internacional, però no cal que els reparteixin per les comunitats autònomes, que els tinguin a la zona de Madrid, que per alguna cosa està el govern central, i que articulin. Un sistema urgent de repatriació en Marroc a través del consulat, de les ambaixades, i que puguin assegurar en els casos que no es doni una situació evident o d'asil polític o d'altres circumstàncies, com el tractament domèstic o el que sigui, que sigui així.

Però la relació amb Marroc, ja des del moment que la Unió Europea el treu del llistat de països insegurs, i que tens a més a més subcontractat Europa i per tant també Espanya la gestió de la immigració doncs estàs en les seves mans per tant això que dius repatriar-los o no perquè ja veurem si te'ls accepta és que Marroc no ha deixat ni enterrar els pocs que s'han pogut identificar al seu país. Però és que hi ha una

cosa que es diu diplomàcia i una cosa que es diu dret internacional públic. I què passa? Que com que s'estan produint dinàmiques polítiques on s'ignoren les dues vessants, perquè la diplomàcia s'està portant al no-re, quan sempre ha sigut l'eina per poder solventar aquestes situacions, és que vosaltres imagineu-vos això fa deu anys, era impensable.

Podem saber quina és la situació sobre el terreny. Allí tenim un enviat especial de Catalunya Ràdio, el Miquel Jarque. Miquel, bona tarda. Hola, bona tarda, Òscar. Des d'on ens parles?

Doncs mira, ara mateix, des del centre de la ciutat, acabem de baixar d'un dels punts d'assistència primària que té aquesta ciutat. Ho heu explicat, no? Aquí no hi ha una conselleria de salut, hi ha tres ambulatoris i un hospital, i hem anat a comprovar a veure si hi havia saturació o no als serveis públics. I què? I. Saturació. No n'he vist. I la meva sensació és que també estem a un. Diguem que el primer impacte amb ferides obertes, amb traumatismes, es va produir la primera setmana. Ara estan rebent una mitjana de 150 migrants que, a més, no van pel circuit habitual dels ciutadans espanyols que tenen targeta sanitària. I, bàsicament, els estan assistint en la cura d'aquestes ferides, algunes infectades, traumatismes, i després en un estat anímic molt devastat. Després hi ha una altra cosa, hi ha alguna ONG, com per exemple Metges del Món, que estan atenent a les platges aquests migrants. I després hi ha un tercer afegitó que et diré, que és que molts estan molt debilitats perquè passen gana, Aquí només les ONGs reparteixen, hi ha un repartiment diari únic de bosses de menjar i per tant, vaja, tampoc estan per fer un ús intensiu de si més o menys es troben bé de la sanitat pública. ¿I la vida dels ciutadans de Ceuta s'ha vist tan

afectada o al final és l'utilització dels partits polítics el que ha acabat de tensionar la situació?

Clar, jo aquí el que estàs vivint és com un polvorí, un polvorí perquè ja tu notes la tensió. L'ús de l'espai públic ha canviat els ciutadans que han vist que s'havien de desplaçar, per exemple, de places, de la platja, no han pogut fer ús, el turisme inexistent actualment, i després aquí s'afegeix aquest impacte psicològic de veure com tanta gent conviu a la ciutat. Entra a la ciutat i hi ha por de sortir fora del centre. A més, els grups de WhatsApp, on es difonen notícies falses i rumors, doncs tampoc estan ajudant. I aquesta és una ciutat on el nacionalisme espanyol sempre ha estat molt present per estar a l'Àfrica, per ser una plaça militar, i això també aquí s'ha incrementat un grau. Tot això conjuntament fa que la relació entre cristians i musulmans, penseu que estem al voltant d'un 50% de les dues poblacions, notis que hi ha una certa crispació i he presenciat baralles. Sense arribar a més, a la parada de l'autobús, a la cua d'una botiga, on s'acaba retrayent el musulmà o el musulmà al cristià, doncs, i s'acaben tirant per la cara el tema de l'allau migratòria.

Doncs és la situació a la mateixa ciutat de Ceuta, amb el José Antonio Rodríguez i el Miquel Jarque, són els enviats especials de Catalunya Ràdio. Miquel, gràcies, bona tarda. Molt bona tarda. Queden dos minuts per arribar a les 4, abans d'acomiadar-vos, ja sabeu que a les 4, qui ens agafa el relleu a Catalunya Ràdio és el Francesc Garriga, amb la tarda de Catalunya Ràdio. Garriga, bona tarda. Hola, bona tarda. Avui ja des de l'estudi. Molt bé, ja vas fer una excursió ahir a buscar el cafè, el primer dia ja a buscar el cafè, i el segon dia, on toca, no?

Avui amb l'Eloi, amb l'Eloi Vilassoma a taula. S'enyorava molt, Òscar.

Jo també, jo també, Eloi, però escolta'm, comença a passar factures perquè el Bassas el va portar a convidar-lo a un cafè i a tu no t'ha pagat res? Un cafè però sense anar

al bar de fet hi ha un cafè que està pendent

que arribi està arribant però fa molt que està arribant o què? És que hem tingut un petit problema amb la cafetera de l'estudi. Potser heu anat a Colòmbia a buscar el cafè, a torrar-lo, i tot plegat. Com te vas fort, trobo, eh?

Tenir la claca de la teva tertúlia de fons tan valentona.

Nosaltres com que no tenim ni cafetera, saps?

Estem a l'estudi de segona divisió, diguem-ne. Però si no l'heu estrenat, encara no es pot dir això. Sí, sí, sí.

Com que a vegades fem coses rares aquí. I tant que es pot dir, sí home, sí. No, i als estius passa això, no? Vull dir que hi ha gent que li senten molt bé i arriben molta força, és el cas de l'Òscar,

i altres que no tant. Saps què passa? Que al final el Garriga m'ha robat dos o tres minuts del programa. No, dos. Jo li robava, fins ara jo li robava dos o tres amb ell, i ara me'ls roba ell a mi, per tant. Al final tot acaba tornant. Clar, m'ho haig d'acabar cobrant d'alguna manera. Però són compartits, coi. Sí, sí, clar, el que vulguis, però abans eren els seus i ara són els meus.

Avui posem en solfa el cas Endic, que serà un dels casos que marcarà segur aquest any la investigació. Mercat de fitxatges. Que acaba avui. Encara hi ha alguna esperança.

I l'hi diré, ja torna avui a la tarda, o sigui que estem preparadíssims. Doncs no ens ho perdem. De moment deixem que acomiadi la Neus Tomàs, la Gemma Calvet i el Jaume Clotet. Fins la pròxima a tots tres. Gràcies. Adéu. I nosaltres us deixem en mans del Francesc Garriga a la tarda de Catalunya Ràdio, això a Catalunya Ràdio, i el 3CatNinfo i jo sabeu els blocs informatius durant tota la tarda. Tornem demà al Catalunya Mitjà a partir de les dues. Fins llavors, bona tarda de dimarts a tothom.