Catalunya migdia, de 15 a 16 h - 02/11/2026

Són les 3. Fa una hora hem començat el Catalunya Migdia amb la pujada del preu dels lloguers, que s'ha frenat per sota de la inflació a les zones regulades. També hem connectat amb els Estats Units el dia abans que el país voti a les eleccions de mig mandat, que s'han convertit en un plebiscit sobre Donald Trump. I hem passat també per París, després que l'escriptora Eva Baltasar hagi estat guardonada aquest migdia amb el prestigiós premi Medici's Extranger. Tot això us hem explicat a la primera hora del Catalunya Mitjà. Ara, què més podem afegir-hi, Joan Bota?

Doncs que Protecció Civil ha activat l'alerta del pla inuncat per la previsió de pluges intenses al litoral central i de Tarragona, que després poden sobrar els 20 litres en 30 minuts, el barcelonès, el baix Llobregat, el garraf, el baix Penedès. I al Tarragonès, de matinada, les precipitacions es tendran a l'Alcamp, l'Alpenedès i el Baix Camp. Demà al matí es poden acumular més de 60 litres en 3 hores aquí al Baix Camp, també al Baix Penedès i al Tarragonès. Aquestes precipitacions poden provocar inundacions i crescudes sobtades en rieres i barrancs. S'ha ampliat a 7 el nombre de països europeus amb supermercats afectats per aquest nou ciberatac a ferigorífics que us hem explicat a la primera hora del Catalunya Més Dia. Els Països Baixos i a Finlàndia també s'investiga la pujada sobtada de temperatures de neveres i congeladors en alguns establiments, com prèviament havia passat a desenes de supermercats de diferents cadenes de Bèlgica, Luxemburg, Suècia, Irlanda i Estònia. La Fiscalia belga ha obert una investigació criminal pel cas. L'incident és similar al que hi va haver a França ara fa tres setmanes, que va provocar pèrdues milionàries. I la població de Catalunya ha crescut en prop de 27.000 persones el primer semestre d'aquest any, són dades de l'Institut d'Estadística. Aquest nou increment situa la població en 8.237.000 habitants.

Passant dos minuts de les tres, fem una pausa per la publicitat i de seguida saludem els nostres convidats.

Catalunya Migdia.

El 45% de les persones no li agrada ser el centre d'atenció, però que ens atenguin quan vulguem i on vulguem, ens agrada al 100%. Per això a CaixaBank tenim més de 25.000 gestos per ajudar-te a les nostres oficines. El telèfon d'atenció 24 hores o mitjançant l'app. Perquè si a tu t'importa, a nosaltres també. CaixaBank. Tu i jo. Nosaltres.

Durant molt de temps hem prioritzat la producció econòmica per sobre de les cures, la feina domèstica i tot allò que sosté la vida. Però ha arribat l'hora de parlar d'allò que és essencial. Descobreix l'exposició Tros de dona a la Sala Barcelona del Museu Terra. Art contemporani i patrimoni etnogràfic per reivindicar una corresponsabilitat real. Més detalls a museuterra.cat. Són valentes.

Porto des dels 15 anys amb la incertesa de si demà seré viva o morta. Poderoses. Vull el teu equip d'aquí una hora a la sala de reunions. Científiques. Icòniques. Però també són irracionals. Tu què et passa? T'he dit dos cops que no vol. Tenen impulsos. Crec que m'estic pillant. Són humanament imperfectes.

L'IA. Dimarts. Estrena a la plataforma 3CAT.

Catalunya migdia.

Al Tot Costa, cada tarda portem una selecció musical lligada amb l'actualitat. ACDC, ACDC I una mica de rock and roll en general.

També sonen altres coses. Manel, Dua Lipa, Mushka.

Sí, i també la Mint, Flick, Mourinho. Dani Sanabra, Marta Correvera, Santi Jiménez. El millor de cada casa per comentar el que està passant al món de l'esport.

Efectivament, Tot Costa, amb Jordi Costa i Sònia Gelmà. Un programa de música que parla d'esports. I de tant en tant, fins i tot a l'inrevés. De dilluns a divendres de 7 a 9 del vespre.

Som Trescat.

Catalunya Ràdio. Som Trescat.

Catalunya Migdia. Amb Óscar Fernández.

Passant gairebé 5 minuts de les 3, des de 10 fins a les 4, amb la Júlia Regué, cap de política del periòdico. Bona tarda. Què tal? Bona tarda. El Jordi Cabré, escriptor i advocat. Bona tarda. Bona tarda. I la psicòloga i divulgadora Alba Alfageme. Bona tarda. Hola, què tal? Arriba molt contenta dels parquímetres.

Molt, molt, molt. Ara floreixo de l'aplicació que m'heu dit, perquè si no anar corrent. Buscant a un que funcioni.

I patint, a més a més, perquè faig tard, no arribo. Has arribat perfecta. Al moment de saludar, tu ja estaves asseguda i, per tant, preparadíssima. Com també està preparadíssima, qui ens proposa el primer tema?

Compte que avui hi ha canvi a l'alineació, perquè qui habitualment ens acompanya els dijous ens acompanya avui, que és la Lucía Ramís. Lucía, bona tarda. Bona tarda. Com estàs? Bé, no he hagut de aparcar enlloc. No, i per tant estàs més tranquil·la que l'Alba, que ha arribat a un punt atabalada, perquè no li funcionava el parquímetre, en fi, problemes. A veure, de què vols parlar? Em sembla que està molt lligat al que ha passat aquest cap de setmana, no? Sí.

Bé, molt lligat al que passa avui, perquè avui és dia de difunts. És veritat, sí. I m'agradaria recuperar un article que Sara Lladó va publicar fa unes setmanes a Pròxima Estació, que és un digital centrat en temes de Barcelona, fundat per Eduard Voltes i Quim Campa. Aquest article es titula Neix a gratis, morir pagant. I contraposa el fet que Neix a Espanya està cobert pel sistema sanitari públic, mentre que morir té un cost mitjà superior als 3.500 euros i a Barcelona pot superar els 7.000 euros. De manera que la mort s'ha convertit en un mercat privatitzat molt lucratiu per unes poques empreses. I si ja és difícil viure en aquesta ciutat, tampoc és que ho posi gaire fàcil per morir. De tota manera, no volia només parlar de Barcelona, només que me centraré a Barcelona. Aquest és un negoci que creix, que s'encareix, independentment que morin més o manco persones. El mercat funerari espanyol va facturar 1.716 milions d'euros el 2024, que era un 2,19% més que l'any anterior, tot i que les defuncions havien baixat un 0,59% aquell any. Per tant, es factura més, no perquè hi hagi més demanda, sinó perquè el preu mitjà del servei no para de créixer. I a banda d'això, cal tenir en compte que fins al 2012 l'IVA sobre els serveis funeraris era del 8%, però llavors el 2012 va pujar a un 21%. I això encara ho va encarir més,

va encarir el servei entre 300 i 500 euros. Penseu que països com Portugal, Itàlia, Holanda, Regne Unit, Irlanda, Dinamarca, Finlàndia, Suècia, estan exempts d'aquest tipus de funerari. I a més, la majoria d'estats europeus ofereixen qualque tipus de subsidi públic per mort. A Noruega és de 2.500 euros, mentre que la Seguretat Social Espanyola en paga 46,5 euros. A la Gomera, a les Canàries, sí que hi ha una pòlissa universal de decessos pagada amb diners públics. Des de l'any 2002 s'ha renovat en guany per 3,3 milions d'euros amb una adjudicació a MAFRE. Però, en tot cas, es verà que és complicat morir-se ara mateix. És car, és car. El sector funerari es va liberalitzar a Barcelona ara fa 30 anys. L'Ajuntament de Pasqual Maragall va transformar l'Institut Municipal de Serveis Funeraris en una societat mixta l'any 1997, que és el Serveis Funeraris de Barcelona, l'actual, i el 98 l'Ajuntament en va vendre el 49% al grup Mèmora mitjançant un concurs públic i a partir d'aleshores es va anar ampliant aquesta banda, es va anar privatitzant, privatitzant, privatitzant, fins que es va privatitzar del tot el 2021. I el 2022, l'asseguradora catalana Occidente va comprar el 100% de Mémora, un fons de pensions canadenc, per més de 400 milions d'euros, la qual cosa demostra que els fons d'inversió internacionals ja havien convertit aquest negoci en un actiu. Llavors, les asseguradores poden convertir-se en propietàries del que havia estat un servei públic.

En pocs anys, els quatre grans grups asseguradors han acabat controlant les funeràries. Són forces exclusivistes d'aquest negoci. Difícilment et pots escapar d'aquestes companyies. Llavors es crea un oligopoli i, de fet, dues empreses funeràries controlen més del 90% del mercat de tenatoris actualment a Barcelona. L'any 2016, Ada Colau va anunciar que faria una funerària municipal que havia de ser un 30% més barata, però tres anys després el pla va tombar la creació d'aquesta funerària pública i llavors ens trobam que en el negoci de la mort tenim un problema semblant al que tenim a la vida, no? No hi ha habitatge universal, tampoc hi ha pòlissa de decesos universal, i això fa que s'encaresqui i esdevingui inaccessible per molta gent. No ens poden permetre ni viure ni morir a Barcelona. Hi ha més llocs quan tothom necessita un lloc per viure, i segons totes les previsions sembla que tothom tard o d'hora també deixarà de fer-ho.

Doncs és un tema que és d'allò més d'actualitat després d'aquest cap de setmana, que hem estat amb tots sants, dia de difunts, etc. Però sí, sí, no només és car viure, sinó que també és car morir-se. No sé com ho veieu. Jo per això no em moro.

Per no donar problemes. A veure, jo gairebé trobo que si realment tants serveis bàsics estan subvencionats i prestats per l'Estat, em sembla que aquest ho hauria d'estar molt. Em sap greu, però em sembla que. Intervingut no vol dir que ho hagi de prestar tot. Jo soc del criteri que de vegades els serveis es presten millor. Quan estan liberalitzats, quan hi ha competència, això ho penso en la major part dels casos, però fins i tot en aquests casos l'Estat o l'Ajuntament o qui li pertoqui, em sembla que és l'Ajuntament, ha de poder posar condicions i límits i topalls, no? I diria que en aquest cas és una mica sorprenent que no hi hagi aquesta intervenció amb l'oferta i la demanda en una cosa que, com deia la Lucia, això no és probable, ens acabi passant a tots, i que, per tant, en termes d'oferta i de demanda, sempre hi haurà, perdoneu la broma, sempre hi haurà un índol. I per tant, jo diria que ja que això ens afecta a tots de manera universal, com el fet de néixer, em sembla que sí que la intervenció, si no és en termes de prestació directa, sí que en termes de condició de contacte programa i de dir, escolteu, fins aquí, passant aquesta ratlla de preu, no podeu passar, i si la passeu, potser el concurs se la portarà a una altra empresa, em sembla que això sí que seria perfectament comprensible.

Sí, jo crec que, de fet, una mica la idea és que allò costa viure i costa morir, perquè ara, per exemple, en Jordi diu per això no ve mort i la Llucia diu no, per no generar problemes, i de fet ho veiem, hi ha persones, per exemple, els avis o les àvies, que ja m'ho pago jo perquè això no generi un sobrecoste a la família, per tant fins a quin nivell el fet de morir s'ha convertit en un negoci. I al final també allò que dèiem, com una necessitat bàsica, com pot ser ara parlar, hi havia aquesta comparació que és com les dues cares de la mateixa moneda, entre el ninxo, la possibilitat que t'enterrin d'una forma digna, que tinguin un acompanyament digne, o el fet de tenir un habitatge, com són necessitats bàsiques i els hem compartit al final amb un producte de mercat. I en aquest sentit jo crec que és important també posar sobre la taula la idea que la desigualtat no s'acaba amb la vida, no? Vull dir, davant de la mort també segueix operant aquests eixos de desigualtat i realment si coneixes algunes famílies que tenen dificultats, jo m'he trobat amb alguns casos, per feina i per diferents motius, en persones que no tenen la possibilitat de poder acomiadar d'una forma que ell senti indigna aquella persona que s'han estimat, això genera un dolor encara més profund, que és com una sensació d'estar absolutament desemparats. Jo crec que com a societat això hauria de ser un element essencial que hauríem de poder sostenir d'alguna manera, perquè si no ja et dic, al final és tristíssim aquests finals que no li podem pagar ni aquell nínxol ni aquell acomiad que voldríem. I ho trobo absolutament molt trist, realment molt trist.

En això també influeix que s'ha perdut allò que els nostres pares i els nostres avis sempre ho havien vist a casa de pagar els morts, que durant la vida pagaves una assegurança, i moltes vegades venia el senyor que et picava a la porta i venia a cobrar-te els morts. Després, quan ens va tocar a nosaltres, vam pensar, això, vols dir que hem de pagar això? Bé, ara mateix, el 70% de la població té una assegurança. Sí, sí, sí, clar, però això que era una cosa que tothom ho tenia com molt assumit, en canvi ara cada vegada hi ha més gent que decideix no pagar-ho, després et trobes tot, perquè clar, és que amb aquests preus és prohibitiu. L'altre dia m'ho explicava la Natàlia Ramon, que va fer un reportatge, i és el doble a Barcelona que en segons quin poble, el doble, és a dir, la quantitat, al voltant de 7.000 euros, i en segons quin poble són 3.000, 4.000. Clar, és que al final, una vegada més, els de Barcelona ho tenen més car, també fins i tot per morir-se.

Jo ahir soc de les que van al cementiri, en aquest cas al cementiri del Poblenou, i em vaig quedar molt sorpresa amb com fins i tot a dins del propi cementiri tu veus clarament les desigualtats socials. Sí, és una altra ciutat. Totalment. I també culturalment, vull dir, hi havia famílies que veies que tenien un manteniment de la seva part, diguéssim, del cementiri, molt diferent a la d'altres, però es veia molt la gent que té la propietat de. No sé com dir-ho, del nínxol en aquest cas, però tenir la propietat o tenir una cessió d'ús o tenir un lloguer, estar patint per veure que no es mori més gent de la família perquè la part, diguéssim, que tenen ja no hi pot accedir ningú més. Em va semblar molt curiós, però el que m'inquieta de tot el que comentaves, Llucia, és sobretot la vinculació entre les empreses de serveis funeraris amb les asseguradores, perquè cada vegada hi ha una concentració però no només una concentració en forma d'oligopoli, sinó que acaben sent del mateix grup empresarial. Per tant, entre ells acaben jugant aquest joc de pujar preus, perquè ells mateixos són els que guanyen aquests diners. No és que hi hagi una competència entre cometes lliure, sinó que són els mateixos grups. Per tant, jo crec que aquí sí que hi ha d'haver una intervenció, no només una entre cometes regulació del mercat, sinó també una intervenció amb quines empreses hi poden accedir per competir per aquests preus.

Aquest és un àmbit de negoci, també ho han vist els joves. Tenim a Trescat Info una notícia de la nostra companya Sara Canyete que diu que hi ha un gran èxit del nou grau de serveis funeraris. S'han apuntat 120 joves a estudiar aquests estudis quan en teoria només hi havia 60 places d'oferta. És a dir, s'han presentat el doble. Ells mateixos reconeixen que sorprenen el seu entorn quan els diuen, no, no, jo estudiaré serveis funeraris, però ells estan convençuts, però vull dir que han vist. No, no, això és una feina. És un negoci segur, clar. I després, els que hem passat pel tràngol d'haver de triar tot el que s'ha de triar quan se'n va a un familiar, realment, o sigui, hi ha algun moment que tens la sensació que t'estan traient els quartos. Tota l'estona, i a més. No, escolta'm, el taüt, n'hi ha d'aquesta mida, d'aquest material, no, aquest és una fusta més bona, no, escolta, si va allà dins, no, el recordatori, el ram de flors, n'hi ha de totes aquestes han de triar mil coses que tu ja estàs passant per un moment delicat i a sobre tenen allà dues hores triant el detall amb un mostrari Històricament sí que

hi havia aquesta cerimoniositat per demostrar que tu tenies més que els altres i que tenies com tractaves millor els teus morts que els altres perquè tenies més por Quants capellans venien? Exacte, sí, una mica això, no? O quanta gent venia al funeral, no? Però que ara això ja no. Se suposa que ja no es manté, no? Aquesta necessitat d'ostentació, no ho sé.

Però a més d'agafar-te en aquest moment que deies, Òscar, de moment complicat, en alguns casos, no sé si us heu trobat, en el meu cas sí, és just al costat de l'hospital, és a dir, creues un carrer, i ja tens directament allà els serveis funeraris en una mena com de barracó, i llavors encara és més difícil que tinguis aquest procés de reflexió, et comencen a dir totes aquestes coses, ja no saps què estàs triant, què entra, què no, al final acabes segurament perquè tens aquell dol de dir, home, no agafarem el més barat, perquè clar, també et sap greu. Tot això forma part del negoci.

Aquesta manipulació la que trobes sotmès. I que estàs en un moment de xoc que al final vas dient, vas prenent com decisions una mica per inèrcia.

I que no has fet ni tan sols decisions. És que a vegades, clar, és que què has de decidir? És a dir, de ver si hi ha tot, no? Sí, se m'ha mort i, per tant, és que no hi ha escapatòria.

Igualment hi ha unes despeses que són obligatòries i, per tant, com a mínim, aquestes sí que podrien rebaixar l'IVA, no? No ho sé.

Doncs aquesta és la crida que fa la Llucia Ramis. Llucia, gràcies, bona tarda. Gràcies, que vagi molt bé la ferrada. Passant dos minuts d'un quart de quatre, fem una pausa i de seguida entrem en matèria.

Tot és

possible amb aquest Barça. El Barça fem del que diuen que és el millor equip d'Europa. És hora de connectar amb la TVT, la transmissió d'Antorquemada. Aquest dimarts a partir de les 8, la TDT del Barça-Aston Villa a Catalunya Ràdio.

La narració del partit és una exclusiva de CaixaBank. CaixaBank dona suport a l'esport.

Una taranyina és una estructura natural perfecta que la seva autora teixeix en llocs oblidats, igual que el dipòsit d'un Cupra que no cal omplir. Com a la gamma híbrida Cupra, amb fins a 131 quilòmetres d'autonomia elèctrica i 910 de combinada. Aprofita ara la màxima ajuda del Pla Autoplus en tots els models. Descobreix-ne més a Cuprofíx alpunés.

En salut sempre s'ha de mirar cap al futur. Per això investiguem, promovem la prevenció i impulsem projectes que ajuden a construir una societat més saludable. Compromesos amb la salut d'avui i de demà. Fundació MGC i MGC Mútua. La Mútua dels Mutualistes. Ei, com vas? Com et dius? Tenim un nom que el sap tothom. Però d'on surts tu? Tant se val d'on venim, si del sud. Oh, del nord, ja. Va, que et convido una estrella.

Ara estem d'acord, estem d'acord. Sí, i una estrella ens ha germana. Estrella Damm, la cervesa del Futbol Club Barcelona.

La TVT de Catalunya Ràdio té el suport comercial de Fundació MGC i MGC Mutua. Estrella Damm, Cupra i CaixaBank.

Som Trescat.

Passant gairebé 20 minuts de les 3 de la tarda, som al Catalunya Menjia amb la Júlia Reguer, en Jordi Cabré i l'Alba Alfagem. El dia en què tenim noves dades d'habitatge, unes dades que diu que el preu del lloguer s'ha frenat en la seva pujada a Catalunya. Avui s'han fet públiques les dades de l'Incasol, l'Institut Català del Sol. És l'organisme on, per llei, s'han d'enviar tots els contractes de lloguer que es fan al país. Amb aquestes dades a la mà, El lloguer mitjà, els 6 primers mesos d'aquest any 2026, ha augmentat un 2,6% en les zones tensionades del país, 271 municipis, la majoria dels quals a l'àrea metropolitana de Barcelona, a més a més de les grans ciutats. Això vol dir que els preus del lloguer han pujat per sota de l'IPC. En canvi, en les zones no tensionades, on no estan regulats, l'increment del lloguer ha estat del doble, un 4,13%. Si mirem la ciutat de Barcelona, que és la ciutat amb els preus de lloguer més elevats. Aquest 2026 el preu ha baixat un 4% des que s'apliquen les mesures del topall de preus. Ara el lloguer mitjà se situa en 1.140 euros, semblant al que hi havia fa un any i per sota del que hi havia a l'inici de la regulació. Pel que fa al nombre de contractes firmats durant aquest any 2026, el saldo també és positiu. És a dir, es firmen més contractes que no pas els que rescindeixen. El segon trimestre d'aquest any ha augmentat en 2.512 contractes nous de lloguer residencial i, en canvi, sí que han disminuït gairebé en un miler els contractes de temporada, que era la principal via que usaven els propietaris per tal d'esquivar la llei d'habitatge. Ara bé, semblaria que el mercat dels contractes de temporada, en bona part, ha marxat cap als contractes per habitacions, que és el que ara fan molts propietaris. Saludem Héctor Simón, que és director de la càtedra d'habitatge de la Universitat Rovira i Virgili. Héctor, bona tarda. Amb les dades de l'Incasol, extretes dels contractes de lloguer signats aquest any 2026, la regulació dels preus ha aconseguit contenir els augments per sota de l'IPC a les zones on s'apliquen. Això és així? Això es pot afirmar ara ja?

Sí, a veure, el que ha aconseguit, com has comentat, és aquesta estabilització dels preus, però sí que en lloc d'analitzar aquesta crescuda del lloguer interanual, s'ha de valorar i s'ha de contextualitzar tot el règim, com ha funcionat des que es va implementar el març de 2024. Sí que veiem, per exemple, s'ha comentat a Barcelona que hi ha hagut aquesta disminució, un 4% del lloguer mitjà del contracte, però aquí sí que no s'explica una mica l'atacada de la moneda, i és que si mirem la superfície mitjana dels pisos llogats, ha disminuït un 5%, vol dir que es joguen pisos més petits, I si mirem el preu del m2, veiem que ha pujat en aquests dos anys, des del primer trimestre de 2024 fins al primer trimestre de 2026, un 1%. I això què ens indica? Ens indica que estan jugant a habitatges més petits, més cars, perquè el m2 efectivament ha pujat, I, per tant, el lloguer mitjà no baixa també perquè el lloguer sigui més barat, sinó perquè són més petits els habitatges que es joguen.

Una altra de les coses que sempre deien els detractors de la mesura és que si es fa aquesta regularització, el que farà molta gent és no posar el seu pis a lloguer i, per tant, se'l guardarà o el posarà a la venda. Això, segons aquestes dades, no ha passat, perquè, de fet, ha augmentat el nombre de contractes. O aquí també hi ha cara B?

Sí, també hi ha cara bé, perquè aquest indicador dels 23.000 habitatges indica simplement un saldo, saldo entre contactes nous i contactes que s'han extingit. Ara bé, si mirem els dos anys, des de març del 2024 fins ara, fins al 2026, Dels contractes nous que es registren a l'administració, veiem que hi ha hagut una disminució d'un 18%. De fet, des de l'any 2019 ha hagut aquesta disminució de 40%. Per tant, de contractes nous que es registren a l'administració, és un 20% menys. I d'aquest 20%, com pot ser que hi hagi 23.000 nous contractes? Perquè tenim menys contractes que sembla que s'estan ofertant i una cosa que ja s'ha comentat és que hi ha molt poca rotació dels habitatges. És a dir, hi ha menys o molts menys contractes de lloguer que es sècti. I això fa que hi hagi aquest decalatge de 23.000 de contactes nous. Però si mirem la dada que importa. En els darrers dos anys, el saldo, els contactes que s'inscriuen nous a l'administració han baixat un 18%. Per tant, potser no és que. Augmenti l'oferta, sinó que si disminueixen molt aquestes extincions de contactes, el nombre de contactes vigents pot créixer, encara que siguin menys contactes nous. És a dir, aquesta poca rotació dels contactes fa que hi hagi més aquests contactes nous, però si mirem. La xifra de contactes que s'inscriuren nous a Generalitat ha disminuït un 18% en aquests dos anys. Per tant, també hem de tenir en compte aquesta cara B. Hi ha poca rotació. I aquesta disminució de contractes nous i per tant, doncs, bé, és un dels efectes que internacionalment s'han assignat al règim de condició de reptes, aquesta disminució progressiva de l'oferta d'habitatge.

Amb les dades de l'Incasol també es veu que els contractes de temporada han baixat gairebé en un miler. El que no queda clar és si aquests contractes passen a lloguer residencial, si marxen cap al lloguer d'habitacions, si són pisos que no han sortit al mercat. Ho podem saber, Esbrina? O aquí sí que la mesura ha aconseguit el que volia, que és que no s'escapin amb el lloguer de temporada?

Això és difícil de saber. El que sí que veiem és que el mercat més o menys està paralitzat en el sentit que la xifra de contactes de lloguers actualment que surten és més o menys similar. Ara per ara les estadístiques no permeten afirmar que aquesta disminució dels contactes de lloguer de temporada hagi provocat un augment correlatiu de l'habitatge de lloguer residencial, que és una mica el que tots voldríem. I sí que amb les dades disponibles no podem afirmar això. No obstant, ara sí que és veritat que tota aquesta tendència des de l'any 2019, aquesta disminució dels contactes nous inscrits als registres administratius de Catalunya, des del 2009, 40% de disminució, i tenint aquesta insoliditat jurídica i aquesta recerca de fórmules alternatives, el lloguer residencial, el comentat lloguer d'habitacions. Al lloguer temporal en aquest cas, doncs, no sembla que tota aquesta disminució del lloguer temporal hagi anat a parar al lloguer residencial.

Tinc dubtes. El que sí que, de moment, el que no ha fet la regulació és baixar el preu, perquè tot i aquestes cares vés i aquests asteriscos que estàs posant, és veritat que el que fa és que no augmenti tant el preu, però ha augmentat, ha augmentat.

Sí, això es pot explicar també per les actualitzacions de les rendes i, per tant, és possible que hagin fet aquest augment del 0,7% en els contactes de lloguers vigents. Però més enllà de. Més enllà d'això, el jugador de Rennes sí que pot tenir aquesta contenció, en aquest cas, més que disminució amb aquest estilisme a Barcelona, però en conjunt aquest augment del seu comencet pensat que es pot atribuir al règim. Més que la contenció, hem de posar l'accent en totes aquestes conseqüències negatives, aquestes externalitats. S'ha comentat aquest increment dels lloguers en municipis no tensionats, no regulats, no afectats per aquesta regulació, d'un 11%. Aquí tenim exemples de Martorell o Vilaceca, que són dels efectes que la literatura internacional ha evidenciat quan s'implementen contors d'aquest tipus, aquest increment d'aquestes zones on realment hi ha el mercat, perquè els propietaris i propietàries fugen d'aquestes zones tensionades a zones on no hi ha aquesta regulació, i sobretot el que hem comentat, aquesta reducció progressiva de l'oferta, aquesta reducció progressiva dels contractes que s'inscriuen a l'administració i també aquesta afectació als col·lectius més vulnerables. Segons l'Observatori d'Alquiler, a Catalunya hi ha 319 persones interessades per habitatge. Això és una locura, que vol dir que al final es podeix aquesta subhasta de llogaters i llogateres demanant als propietaris perfils d'arts de renda, entre altres, a les persones més vulnerables, que queden escosses precisament del mercat restriccional de lloguer. Per tant, més enllà de que pugui baixar amb quatre persones a Barcelona, pugui haver-hi aquest increment o contenció de la renda, jo crec que s'ha de posar l'acció sobretot en totes aquestes conseqüències negatives que la teatre internacional. Ha posat en evidència. En la meva opinió, jo crec que s'hauria d'intentar tornar a fer atractiu el mercat de lloguer residencial per als propietaris, sense, evidentment, descuidar la seguretat i la flexibilitat de la part de l'arrenatari, que s'ha de trobar aquest equilibri, però en el context actual jurídic és difícil, que és la situació.

La Júlia Regué m'aixeca el dit perquè vol fer una pregunta. Víctor, què tal?

No, jo, amb això que comentaves ara d'aquesta pujada de l'11% a les zones on no hi ha un lloguer regulat, tenint en compte que primer el govern va fer una primera fase de zones tensionades i després en va fer una segona, amb aquesta ampliació és cert que hi queden llocs com precisament Martorell, a la liga metropolitana, on molta gent que no es pot pagar els preus de Barcelona acaba anant a aquest tipus de ciutats. La meva pregunta és si tu consideres que això s'hauria de resoldre, per exemple, no ho sé, també veient avantatges i inconvenients, amb el fet que Catalunya sigui una única zona de regulació. És a dir, si estem parlant que a menys de 30 km a Barcelona baixa un 4,4%, però a Martorell, per exemple, puja un 11%, jo crec que això també pot tenir molts efectes negatius, no?

Sí, però aquí el problema és la premissa, la premissa de la pròpia declaració. És una tensionada que fa que els propietaris i les propietaris fugin a altres llocs. I si ara, com has comentat, Martorell és una tensionada, les inversions o els propietaris i les propietaris ja es desplaçaran a altres llocs del mercat. Si fas o declares una tensionada a Catalunya, podràs un col·lapse del mercat recencial de lloguer. Per això jo comentava que el que hem d'intentar és fer una taula rasa, és a dir, si les mesures que s'han implementat en els últims anys estan fent que les famílies més vulnerables tinguin encara més dificultats per accedir al lloguer decidencial, doncs anem una mica a parlar, anem a intentar treure aquestes zones tensionades, anem a mirar de potser modificar la llei de nens urbans i aquest. Tant propietaris com jugaters tinguin seguretat per les dues parts, és a dir, que tothom se senti còmode en una regulació que permeti que tornin una altra vegada aquests propietaris al mercat de lloguer decidencial. Si ara fem una única zona, jo crec que el que farem serà estendre tots els afiliats. A tota Catalunya, i potser això tampoc no els interessa.

Sobre les dues cares ves que ens deies a l'inici, el fet que els pisos siguin més petits ara, és perquè la gent no pot accedir-hi, òbviament, o perquè potser tenien pisos massa grans? Pregunto des del desconeixement.

Un dels efectes és que els habitatges més grans han desaparegut del mercat de lloguer existencial i per tant això vol dir que queden aquells habitatges més petits. Però la paradoxa és que segueixen sent inacequibles per als més vulnerables. Per tant, el que estem fent al final és pecaritzar l'accés a l'habitatge de lloguer residencial.

I el fet que hi hagi menys rotació és que la gent no està obligada a sortir del seu pis o és que no pot sortir del seu pis?

El que hi hagi menys extincions del contacte de lloguer, es pot deure a que hi hagi prugues forçoses, que fa que el contacte de lloguer, més enllà dels 5 anys previstos, si és una persona física o 7 anys, si és una persona jurídica, no s'extingeixi. Un pot pensar en que aquesta regulació dels 5-7 anys es va introduir l'any 2019 i un podria pensar en aquest tema 2025-2026 i tal, que finalitzen aquests contactes, doncs hi hauria d'haver una pujada en la extinció dels contactes. Exponencial, no? No està passant perquè jo crec que estan prorrogant i per tant fa que hi hagi aquesta poca rotació, poca extinció perquè els que ja hi estan segueixen.

És Héctor Simón, és director de la càtedra d'habitatge de la Universitat Rovira i Virgili. Héctor, gràcies per acompanyar-nos i bona tarda. Bona tarda, molt de gust. Gràcies. No sé com ho veieu, però cada vegada que hi ha unes dades hi ha les dues possibles lectures. Pots voler parlar de la banda positiva o pots voler parlar de la banda negativa. I segons quin sigui el teu posicionament a priori t'agafes o la banda positiva o la banda negativa. I és impossible acabar de discernir si realment una mesura és estrictament o 100% positiva o estrictament i 100% negativa. Perquè sempre tothom hi troba algun què que hi va a favor i algun què que hi va en contra.

I seguirem així en la tertúlia, segurament. Però jo crec que en aquest cas hi ha dues qüestions. Una part d'això que comentàvem ara de l'estabilització, crec que no només té a veure amb les proves forçoses, sinó que també el propi propietari consideri que prefereix tenir el mateix llogater amb el qual ja potser, imagino, ja hi té certa confiança i potser pensa que això que es diu, que no tenen seguretat jurídica, amb la qual cosa jo no estic gaire d'acord, però que en tingui més amb la persona que ja hi viu que no pas buscant un nou llogater. Per tant, en aquest cas, jo ho trobo positiu, el fet que no hi hagi tanta rotació. I, d'altra banda, això que comentàvem ara dels pisos més petits, crec que també s'estan donant situacions que s'han intentat contenir amb la nova regulació de lloguer per habitacions, que era agafar un pis de 100 metres quadrats i dividir-lo en quatre, per exemple. Fer una reforma i, per tant, buscar aquesta cèdula d'habitabilitat en base a construir-hi una cuina i un lavabo. I crec que això. És una altra forma de pervertir la llei amb el lloguer d'habitacions es va aconseguir contenir perquè ara ja no pots llogar un pis per habitacions al preu que tu vulguis sinó que ha de ser un preu que sumat a aquestes habitacions sigui el mateix que llogant-lo sencer i per tant crec que això és bo però crec que té a veure també amb aquest infrahabitatge amb el qual alguns volen escapar la llei que és fent obres en aquests pisos i partint-los per tant això crec que també és qüestionable.

I que en aquest cas les dues coses poden ser veritat. És a dir, pot ser que el preu per metre quadrat hagi pujat. És a dir, segur, i les dades això diuen. Però també és veritat que si els pisos són més petits, home, si són de 20 metres quadrats, llavors no, perquè llavors estem parlant d'un infrahabitatge. Però si tu aconsegueixes accedir a un pis, encara que sigui de 70 metres quadrats, en lloc d'un de 80, home, com a mínim tens un pis. Que no estic dient que sigui la solució, però com a mínim, és a dir, el pis és diferent que segons quines altres coses que necessites més o menys quantitat. Aquí el que necessites és un pis, si és d'unes mides lògiques, eh? I estic dient que si vas a un pis de 25 metres quadrats, llavors no, perquè estem parlant d'infermitat ja, i de quanta gent en segons quins metres quadrats no hi caben, i per tant acabes tenint unes condicions que no són salubres. Però el fet que et siguin més petits, dins d'una determinada lògica, pot fer que sigui el preu més assequible per segons qui que busqui un primer pis, per exemple. I pensant en els joves, que potser no necessiten un pis de 120 metres quadrats i que amb un de 70 ja en farien. I de fet amb l'habitatge

públic ja s'està fent. És a dir, els pisos que s'estan construint a nous majoritàriament són entre 50 i 60 metres. Abans no era així. I ja també té a veure amb aquesta mesura que vol impulsar el govern, que és la densificació, que és molt polèmica. Però què té a veure amb això? Si tu en un espai concret pots construir 20 pisos en comptes de 15, doncs fer-los més petits, parlo dels públics en aquest cas, fer-los més petits i per tant que hi hagi més disponibilitat. Però sí que és cert que jo crec que anem cap a un mercat amb pisos petits.

I també seria interessant que no sé si es recull o no, però saber la satisfacció, això que dèieu, els llogaters realment es queden aquí perquè no poden accedir a res millor i senten que realment aquell pis, aquell habitatge els permet. Tirant davant el seu projecte de vida, o realment senten que és que no poden accedir a un pis millor, però el pis en el que estan tampoc, i acaben d'estar satisfets perquè, no ho sé, per exemple, volen tenir criatures, no ho sé, vull dir que aquí, a vegades, també ens quedem amb la més quantitativa. Que és el que dieu, té les dues cares, però crec que seria bastant interessant, perquè si el mercat, ara com apuntava la Júlia, també va cada cop a plantejar-se, al final, com podem treure més rendibilitat fent espais més petits, però quin impacte això acaba tenint també en la teva qualitat de vida, perquè no té res a veure viure en un habitatge en el que més o menys et sents que tens un espai vital en el que compartir, en el que estàs a gust, en el que tothom pot tenir més o menys el seu espai, o tenir la sensació que esteu allà machucats, no?, I que realment, a la que ens surti una oportunitat marxaríem d'aquí, però no surten les oportunitats. Per això porto aquí, no sé, 5 anys, 6 anys, 7 anys, els que siguin. I llavors tinc la sensació, una mica, que estem amb aquesta sensació que es van. D'alguna forma, intentant posar pagats, gestionar aquesta emergència situacional quan realment el problema de base és el mateix model que tenim. Es posen limitacions en el preu de lloguer, per exemple, a Barcelona, però el que dèieu al final, tot això acaba erosionant a les zones del voltant metropolità, però no només això. O sigui que ara ja pràcticament

tota l'àrea metropolitana

és una tensionada, eh? Però, per exemple, nosaltres que I ara poso aquí un altre tema, que és el tema del transport. Arrel de la Covid, per exemple, molta gent de Barcelona va decidir anar a viure a altres zones. Una d'elles, per exemple, la zona de Girona, que la conec bé. Allò ens va rebentar els preus. Vull dir, ara la gent que és filla, per exemple, d'un lloc com Banyoles, no es pot quedar a viure a Banyoles perquè no pot pagar. O sigui que al final, el que deia, al final, evidentment, que és una altra realitat.

Externalitzen el problema. I traslladar-lo a altres zones. Com ho fa amb la segona residència. La gent que és filla de la Cerdanya no es pot permetre un pis a la Cerdanya perquè les segones residències de Barcelona o a l'Empordà han fet pujar el preu d'una manera brutal i fa que els joves de la zona no puguin accedir al seu primer pis.

Sí, quan mous una peça de tot això se'n mou en quatre més i és que és molt complicat, perquè no és que exactament siguin pagats, sinó que intentes prioritzar una mesura i després totes les altres queden afectades i les que trobem aleshores és que el govern es felicita perquè els preus dels lloguers han baixat i després ve l'explicació de debò i és que en veritat han pujat, és a dir, per molt que el preu sigui més petit, la realitat és que els preus han pujat i que per tant la intervenció, que em sembla que està plena de bones intencions, hem de mirar les conseqüències que té. Ho hem de mirar amb molt de rigor. Perquè és possible que, primera, Ni el llogater ni el propietari tenen la culpa que tinguem els salaris que tenim, és a dir, el llogater per suposat, el llogater té tot el dret a buscar un pis que pugui ser assequible i amb aquests salaris no podrà, i el propietari té tot el dret a poder llogar el seu pis a un preu que consideri que li pot compensar. Sense haver de fer negocis obscens, no que quan passem al propietari pensem en una soña amb xistera i un cigar, sinó una persona que realment simplement vol que li compensi, si no li compensa no el posarà al lloguer. I aquest equilibri és molt difícil. Jo gairebé. Només m'apunto, com que quan mous una peça t'escomptes alguna altra,

jo només m'atreveixo a suggerir que potser val la pena més fomentar i afavorir més que no pas obligar. Diria que una intervenció del mercat que siguis guau, en el sentit que tu puguis fomentar, donar premis, incentivar fiscalment, etcètera, en comptes d'obligar. Sí, sí, n'hi ha, n'hi ha. Em sembla que aquesta és la bona via, que és més que no pas dir aquí hi ha això i aquí hi ha allò, no, sinó intentar anar-ho afavorint tant pel que fa al propietari com pel que fa al llogater, poder-lo ajudar amb subvencions, etcètera, que també n'hi ha, però anar per aquesta línia. I després també, potser també, haurem d'arribar a un punt, tal com estan les coses, de tensionades, de fer associacions o grups de propietaris, entre cometes, justos. És a dir, que per molt que vulguin que els compensi, perquè justos no vol dir tontos, sí que diguin, jo em comprometo a, no perquè la llei m'ho permeti, sinó perquè jo vull. Oferir una sèrie de preus que siguin raonables i on la gent pugui realment accedir. Si realment es poden organitzar d'aquesta manera propietaris que diguin, escolti, és que n'he conegut, he conegut propietaris que la tarea és conèixer una persona que ell és llogater però té un pis i li han doblat el preu del lloguer, li van doblar. I aleshores va anar al seu gestor i va dir, què puc fer, perquè jo no sé si puc assumir-ho.

Diu, home, si tens un pis en propietat que el tens llogat, puja doble el preu d'allò i podràs pagar això. I ell va dir, jo això no ho penso fer. Clar, jo penso que aquest tipus de gent, si aconseguim la manera que puguin aplegar-se i poder fomentar aquest tipus d'actitud, diguéssim, raonable i justa.

Però per tant estàs demanant que sigui la gent que trobi una solució que els governs no són capaços de trobar.

És a dir, que si tu dius, no, escolta, és que jo poso aquest treu perquè el mercat m'ho permet, és una opció. Però jo diria que a la vida tenim altres opcions.

Jo sobre el tema dels salaris hi estic d'acord, és a dir, els salaris han de pujar i és que clama el cel. Ara bé, si no hi ha una contenció de preus, el problema és que tu el que acabis guanyant de salari ho acabaràs destinant igualment al lloguer de l'habitatge. Per tant, una cosa ha d'anar a compassar de l'altra, perquè si no, no té cap mena de sentit. Si pugen els salaris però pugen els lloguers, ens quedem igual. I el que necessitem és que la gent tingui capacitat d'estalvi perquè pugui viure una vida digna i per tant crec que estem en aquesta via. Sobre el tema dels propietaris ho hem parlat moltes vegades, sí, clar, hi ha gent de tot, igual que de llogaters, però crec que en aquest cas on s'ha de donar estabilitat és el llogater que és el que es pot quedar, en aquest cas al carrer, el propietari, el que considera just, no sé quina paraula has fet servir, però clar. És tan subjectiu, què vol dir que li compensi? Hi ha propietaris que, per exemple, tenen un pis al mercat de lloguer que ja el tenen pagat. Hi ha d'altres que han comprat un habitatge per posar-lo a lloguer i amb aquest lloguer per pagar la hipoteca.

Són situacions molt diferents, al meu entendre. Clar, que és subjectiu, però jo només estic dient que hi ha propietaris que podrien doblar-ho i no ho fan. I, sobretot, passa quan ja coneixen el llogater, que diu, escolta, no ens posarem en aquesta dinàmica. És veritat que és subjectiu, no és una solució general, És que el compensar és un concepte. Sí, però no, no, és un concepte que jo penso que és subjectiu, perquè també hi ha experts suficients com per dir, escolteu, això, un propietari, aquest tipus d'increment el pot aguantar i pot afavorir que posi el seu pis en lloguer, més enllà d'això ja no li compensa. Jo no soc un expert en això, però estic segur que hi ha economistes capaços de determinar a partir de qui compensa i a partir de qui no compensa, i a partir d'un altre límit ja estem parlant d'un negoci obsè. Que és una altra cosa, que és un altre concepte, és un altre tipus de propietari. Pensa que ara mateix

un propietari que posi lloguer al seu pis pot desgravar entre un 50 i un 90% del que acaba ingressant per això. És a dir, que aquí incentius fiscals ja n'hi ha. Podem discutir si són prous o no. Entre un 50 i un 90, home, està malament.

No, i apel·lar al que deia en Jordi, que em sembla molt bé, al final aquests propietaris ètics, no? Podríem dir, no sé com es diuen, però està molt bé, però sí que és cert que jo crec que necessiten com una arquitectura institucional que els acompanyi, al final també no pot ser de dir, bueno, no? El que deies, aquests negocis que ja són obscens, algú hauria de limitar i dir, és que això ja no està permès, perquè al final, si no, és que és el mercat de l'especulació, i per tant, està molt bé, doncs, intentar comptar amb aquesta, consciència col·lectiva de dir, escolta, no especulem amb això, però clar, al final, jo entenc que dins, no ho sé perquè no ho conec, de propietaris, en el sentit que entenc que deu dir, si aquest està guanyant no sé quant, jo tinc el mateix pis i estic guanyant la meitat, estic fent el perguela. Perquè hi ha la lògica del mercat i de l'especulació amb el tema de vivenda, i aquí jo crec que és on hi ha realment el problema que en aquests que estan fent aquest tipus de guany obsè, com molt bé deies, se li hauria d'haver-hi una pressió bestial per part de les administracions, i que és el que no veiem, d'alguna forma.

Cada cop més, em sembla que cada cop més, i jo diria que. En aquest debat jo trobo poques persones que siguin partidàries del mercat lliure absolut, me'n trobo molt poques perquè tothom veu que la gent no arriba i és més, és que si la gent no arriba tu no podràs llogar el teu pis no podràs posar-lo a llogar per tant, em sembla que evidentment que hi ha gent que agafa de pertot arreu però em sembla que no hi ha ningú més o menys moderat o dialogant o flexible que sigui capaç de dir el mercat, l'oferta i la mata t'ho arregla tot. Perquè aquí es tracta de fer negoci tant com puguis. No crec que ara mateix ningú estimi aquesta dinàmica. Sí que és veritat que ara mateix des del punt de vista polític és possible que l'Estat vagi bastant per aquí.

Passen dos minuts de tres quarts de quatre. Tenim aquestes dades que sobre el paper són positives, però ja l'Héctor Simón de la càtedra d'Habitatge de la Universitat Rovira i Vigili ja ens ha posat aquests pros en les dades per tal de tenir l'altra cara de la moneda. Fem una pausa i de seguida més coses.

El 45% de les persones no li agrada ser el centre d'atenció. Però que ens atenguin quan vulguem i on vulguem, ens agrada al 100%. Per això a CaixaBank tenim més de 25.000 gestos per ajudar-te a les nostres oficines. El telèfon d'atenció 24 hores o mitjançant l'app. Perquè si a tu t'importa, a nosaltres també. CaixaBank. Tu i jo. Nosaltres. Si ets temporalment a l'estranger, pots votar a les eleccions generals del 29 de novembre. Has de figurar el registre de matrícula consular com a no resident. Recull la sol·licitud a l'oficina consular o descarrega-te-la a www.exteriores.gob.es. Entrega-la amb el DNI o passaport a l'oficina consular fins al 31 d'octubre. Rebràs la documentació al teu domicili de l'estranger i podràs enviar el teu vot per correu certificat fins al 25 de novembre. Ministeri de l'Interior. Govern d'Espanya.

Farem un espectacle que ens hem inventat. Serà molt xulo.

Després del gran èxit de Mac Mac Mick, un espectacle de titelles, aquestes festes de Nadal, en Mick i els seus amics us esperen al Sant Andreu Teatre. Que hi voldràs anar? Entrades ja disponibles. Consulta en la informació al web del Super3. No és només un reality. A qui hem vingut aquí? A guanyar! Tampoc una cursa més.

És la travessa que posarà els nostres vips al límit.

Vaig al límit amb tu. La travessa Expedició Tramuntana. Ja disponible a la plataforma 3CAT.

Nen, va, ajuda'm. Agafa el drap i passa'l per la barana. I vés amb molt de compte de no despertar el drac.

Torna a la Casa Batlló una nit d'hivern. Una experiència nocturna emocionant. Promoció 2x1 per a residents. Entrades ja a la venda.

El Rekiam de Verdi arriba al Liceu. Musicalment grandiós i profundament humà. Amb les veus de Liz Davidson i Freddy de Tomaso. Dirigits per Nicola Luissotti. 3 i 4 de novembre. Entrades a liceu.cat.

Cada setmana, Blay Mercè rep des de l'altre barri un personatge de l'escena musical i cultural catalana.

Un món on tothom està de vacances. I sempre hi sonen les teves cançons preferides. Les matinades de divendres a dissabte,

viatgem a l'altre barri amb Blay Mercè.

Som Trescat.

Però ja avui el PP s'ha reunit aquest matí a Madrid per renfocar la campanya. Per la seva banda, Pedro Sánchez, des de Barcelona, ha assegurat que el Consell de Ministres demà aprovarà un decret d'ajudes per a les víctimes del xoc de trens a Urda. Passats els tres dies de doble oficial, el PP redefineix el seu perfil per començar ja de manera oficial divendres 13 la campanya electoral, una campanya en què segurament res no serà igual al que s'havia previst inicialment. El PP vol explotar un perfil de gestor. Intenta que la imatge d'Alberto Núñez Fijo sigui l'única que es vinculi a algú capaç de poder redreçar la situació.

La frivolidad no arregla los problemas, tampoco las bravuconadas. Para resolverlos hace falta rigor, criterio y capacidad de gestión. Reivindico la gestión, el rigor y la experiencia. Y por eso reivindico la seriedad. La seriedad.

Des del PSOE, Pedro Sánchez ha tancat files amb el ministre Òscar Puente, un dels membres del seu nucli dur, però que ara està al punt de mira de tota l'oposició, també dels seus propis socis de govern. Serà de veure si la pressió perquè plegui Puente farà que Sánchez acabi prescindint o no del ministre. El que sí que és clar és que el PSOE està obligat a repensar-se, mentre també els seus socis demanen responsabilitats polítiques al ministre. Sentim Elisenda Alemany, d'Esquerra Republicana, i Ada Colau, del Front Ampli.

Les conseqüències del problema que hem viscut, no només en l'accident d'Urda, sinó a Damuz, i també podria parlar dels problemes que afecten a Rodalies en una dimensió, evidentment, molt diferent, és del col·lapse del sistema ferroviari espanyol. I d'això n'és culpable i responsable el ministre Puente com els altres ministres que han passat abans d'ell.

Hem reclamat que hi haguessin aquesta assumpció de responsabilitats polítiques, tant si ho han fet altres partits com si no ho han fet, jo crec que el millor que es pot fer és predicar amb l'exemple.

Oscar Puente compareixerà demà a la Diputació Permanent del Congrés per donar explicacions de l'accident dur de la setmana passada. No sé com ho veieu tot plegat, hem trigat tres dies d'una teòrica treva, diguem-ne, però ara ja sí que, a més a més, amb els trens, amb un protagonisme obvi a la precampanya electoral.

Jo crec que pel PP, lamentablement, aquest accident és una oportunitat per intentar que el seu candidat, Alberto Núñez Feijó, busqui aquest perfil més presidencial. De fet, si ens fixem també en les imatges i en com el plantegen ara, amb les banderes sempre darrere, el logo del partit hi és, però no tan. Tan present com estaria en una campanya si estiguéssim directament en la campanya. Però crec que amb això el PP buscarà desmarcar-se de Vox, perquè l'estratègia de Vox ha sigut continuar amb la precampanya, seguir fent actes, pràcticament acusant de totes les morts. A Sánchez, i a Sánchez jo crec que no li queda un altre, queda más per a les explicacions del ministre Puente i després cessar-lo. És a dir, crec que el PSOE no pot començar la campanya electoral amb Oscar Puente com a ministre, ja no només per aquest accident, sinó perquè l'accident d'Adamuz tampoc està resolt, i perquè, a part, crec que té un perfil que no entra dins del que jo considero que hauria de ser un ministre de Transport, sinó que té un perfil amb se li diu el bulldog, no?, del PSOE. L'ha tingut fa molts mesos, eh? Sí, i de fet el que sorprèn és això.

No l'hem descobert ara, aquest perfil de Oscar Puente, que de cert és cap de llista del PSOE a Valladolid.

Sí, el que passa és que, clar, ara la campanya ha canviat. Fins ara la campanya es va plantejar parlant únicament d'habitatge i jo crec que el tema de les infraestructures serà ara clau, també tenint en compte com Oscar Puente ha tractat en aquest cas a Catalunya, amb el caos de Rodalies. Va aparèixer molts mesos després. Ara, avui Salvador Illa el que ha fet és dir-li que la línia d'alta velocitat Madrid-Barcelona no s'hauria d'aparar per les obres, després que el ministre digués que sí. Per tant, aquí ja comencen a veure aquestes costures que s'estan trencant i jo crec que Puente ha de deixar el seu càrrec perquè ja no és una persona vàlida amb qui fer campanya.

Sí, exacte. Ara ho has dit, hem de fer campanya perquè no només es tracta d'un tema de responsabilitat, no de culpabilitat, sinó de responsabilitat. Estàs al darrere de tota l'estructura on s'ha desenvolupat aquest desastre i com que estàs al darrere, gairebé per prudència fins i tot, doncs pot ser que t'apartis. Però és que després també, en aquesta campanya, podem parlar de molts temes, però sempre que surti la cara d'Òscar Puente, pensarem en l'accident. És el senyor accident. Justa o injustament. I per tant, vaja, em sembla que és prou evident que això passarà, i sí, és veritat que a més a més, ja abans era una persona que era, diguéssim, d'una. Ho ha dit el Feijó, i estava claríssim que estava pensant en algú molt concret, que era Moscar Puente, i ha parlat de frivolitat, i ha parlat d'influencers, i és veritat que de vegades sembla que Moscar Puente només estigui a Twitter. I aquesta imatge em sembla que ara mateix pesa i serà castigada. I per tant, si queden dues, tres setmanes, tres setmanes, em sembla. Doncs es tracta que el PSOE pugui plantejar altres temes i si s'ha de parlar d'infraestructures, parlar-les de manera diferent. I al mateix temps els partits catalans, que és. Com anem d'infraestructures a Catalunya. Deia Feijó que vol cada tres mesos fer una fiscalització de com van les inversions a Catalunya, però és que no ha reclamat res en tot aquest temps, no ha estat exigint res en termes de compliment de les inversions d'infraestructures a Catalunya, i els usuaris de Renfe a Catalunya ho han patit. I aquesta mena de monopoli, amb una mena de lliure concurrència que oculta un monopoli, i que oculta una mena de, gairebé diria que de corrupció sistèmica de l'Estat, on un dels símbols o un dels exemples més clars que l'Estat fa fallida és que s'estigui plantejant cancelar la línia Barcelona-Madrid, no veig un altre exemple més clar que aquest, em sembla que fins i tot si parlem de infraestructures el PSOE també haurà de rectificar el seu discurs perquè no ha estat suficient.

Bueno, jo crec que també, si veníem d'una campanya que havíem dit, que era com molt dura, molt aspre, fins i tot amb un punt violent a nivell verbal, ara jo crec que la campanya s'ha convertit en alguna cosa, bé, ara deies que s'havia parat una mica, però. Sí, però d'aquella manera, perquè s'han estat.

Vox sí que des del primer minut van demanar, però, per exemple, el PP sí que va frenar. I al seu, òbviament, Pedro Sánchez ha anul·lat actes fins i tot a la campanya.

Però anul·laven actes, però tot i això, hi havia com una sensació que el dolor. Jo crec que la campanya ha passat d'una campanya, ja us dic, dura, a una campanya molt dolorosa. I crec que els partits polítics no han estat a l'alçada, cap d'ells. Crec que s'ha fet una barbaritat perquè s'ha polititzat, al meu entendre, moltíssim l'accion. Des del ministre que al minut zero va i identifica algú, però també en lloc de parlar de com acompanyem, què necessiten les víctimes, va ser, per mi, un fangueig bastant. Va ser com bastant desesperançant veure com tot i tenir tantes persones mortes encara moltes persones sense identificar seguien políticament fent aquell fangueig i per altra part jo crec que la gent ara no sé com es pot aixecar això perquè jo crec que entre tots i totes estem com en un moment una mica d'un estat emocional d'una mica d'un sentiment com de caiguts de caiguts amb tot el que ha passat perquè ha passat una barbaritat i una tragèdia col·lectiva. Jo crec que això lamentablement acabarà segurament impactant en els resultats. I realment és una llàstima perquè el missatge de l'esperança, del poder remuntar les coses, aprofitar l'extrema dreta i la dreta per realment tornar a construir una mica des de la por, perquè no ens n'oblidem, perquè seguiran utilitzant la por, la mala gestió i mira què ens provoquen aquests accions i tal, per acabar decidint el vot. I quan decideixes el vot des de la por, passa el que passa. Falta un minut i mig

per arribar a les 4 de la tarda, falta un minut i mig perquè passem el testimoni al Francesc Garriga, que ara us farà una mica d'enveja. Garriga, bona tarda, bon dia per tu.

Bon dia, bon dia. Perquè tu tens les 10? A les 9.58, correcte. A les 10, menys un minut. Fes enveja aquí a l'Alba, al Jordi, a la Julià. Us saludem des dels peus del Capitoli de Washington.

Uau, uau. Bastant enveja. Ell torna quasi a casa, no?

Pràcticament. S'enyorava, s'enyorava. Sí, sí, sí, sí. Fa il·lusió, fa il·lusió tornar a ser aquí, i fa il·lusió per poder explicar unes eleccions que segur que seran importants, no només pels nord-americans i per Trump, sinó també per nosaltres, perquè del que passi aquí, en poden derivar qüestions com la guerra de l'Iran, de la d'Ucraïna, els arancels, que al final ens acaben tocant, si no la butxaca, com a mínim la butxaca. Des d'avui fins dimecres aquí, la tarda en directe ara, d'aquí uns segons, des del Capitoli, arrenquem i passegem fins a la Casa Blanca avui.

Molt bé, doncs el Francesc Garriga que farà aquesta passejada, avui tractant temes americans, però també, òbviament, catalans, i demà ja molt més centrat en les midterms i la matinada de dimarts a dimecres que farà el seguiment en directe a Catalunya Ràdio. Fins ara, Garriga. Nosaltres ho deixem aquí. Júlia Regué, Jordi Cabré i Alba Alfageme, gràcies a tots tres. Fins la pròxima. Gràcies. Seguida a la tarda de Catalunya Ràdio o als blocs informatius del 3Cat Info. Nosaltres, al Catalunya Mitjà, tornem demà a partir de les dues. Fins llavors, bona tarda de dilluns a tothom.