Catalunya migdia, de 15 a 16 h - 03/11/2026

Són les 3. Fa una hora hem començat a Catalunya Mitjà amb les mesures del govern espanyol per intentar recuperar la confiança en l'alta velocitat, d'entre les quals destaca l'ús de la intel·ligència artificial i d'un sistema de doble verificació per part de dues persones en les decisions a prendre quan el sistema informàtic falla. També hem comentat, hem connectat amb els Estats Units, on les eleccions de mig mandat ja estan en marxa, amb la incògnita de si els demòcrates podran certificar la victòria que els auguren les enquestes i que retallaria, i molt, el marge de Donald Trump per poder governar. I ens hem fixat també en la llista Forbes, la que dibuixa les persones més riques i estableix un podi de catalans més rics format per Sol d'Orella, de Coca-Cola, Josep Maria Serra, de Catalana Occident, i Manel Puig, de Perfumeries Puig. Tot això ho hem explicat a la primera hora de Catalunya Migdia, ara, però, què podem destacar? Més amb notícia d'última hora, Joan Bota.

Doncs notícia d'últimíssima hora, el jutge Llarena ha tancat el procés contra l'expresident Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Lluís Puig i els deixa, ara ja sí, a un pas de l'amnistia. Madrid, Paula Brujats, bona tarda.

Què tal, bona tarda. Si Llarena fa el pas definitiu, tant que el cas contra Puigdemont com Ine Puig deixa de perseguir-los nou anys més tard i envia el cas, com tu dius, a la sala penal del Suprem perquè els apliqui a tots tres l'amnistia definitiva. El jutge Pablo Llarena s'hi ha resistit molt, però finalment acata la decisió. I, de fet, la despatxa, en un escrit de només quatre pàgines, on s'instalvia les crítiques, el Tribunal Constitucional assumeix que no té més remei que amnistiar Puigdemont, Comín i Puig, també pel delicte de malversació. Recordeu que ja els havia retirat les ordres de detenció, ara ja només falta que Manuel Marchena i la resta de magistrats de la sala penal del procés firmin l'amnistia definitiva per a Puigdemont, Comín i Puig. Més qüestions,

almenys 6 vols comercials han rebut amenaces falses avui a Europa i s'han hagut d'activar dispositius de seguretat, incloses la sortida de cases de guerra per escortar aquests avions de passatgers. En dos dels casos, fins i tot s'ha hagut de desviar l'aparell a aeroports alternatius. Els vols afectats són dos que anaven del Regne Unit i Dinamarca cap a Polònia, un altre que anava de Manchester a Múrcia, un que anava d'Israel cap a Bulgària i dos que havien sortit de Portugal i Irlanda i que han aterrat a Itàlia, tal com estava previst en tots els casos. I segons les autoritats corresponents de cada país s'ha acabat descartant la presència d'artefacts explosius o d'altres amenaces. Hi havia lliure perquè desembarqui a Europa la plataforma xinesa de comerç electrònic JD.com. Brussel·les dona permís perquè aquest gegant asiàtic pugui aconseguir el control de la cadena alemanya Media Market i es pugui convertir en el segon accionista d'aquest grup francès de l'AFNAC. Anem a Brussel·les, Bruno Forte, bona tarda.

Sí, hola, bona tarda. Aquesta compra marca un punt d'inflexió en el món del comerç electrònic. Fins ara, altres portals xinesos, com Temu o Shane, han optat per vendre productes a Europa, però preservant la seva marca. En canvi, la plataforma xinesa JD.com entra directament en la propietat d'empreses europees, com Mediamarkt o Fnac, que també es dediquen a la venda per internet i que compten amb una infraestructura ben assentada. Aquest moviment ha generat recel a Brussel·les. De fet, la Comissió Europea va obrir una investigació per les ajudes públiques que el govern de Pekín paga a la plataforma JD.com. Temia que això desequilibrés la competència en el mercat europeu, un cop la companyia xinesa controlés Mediamarkt i es convertís en el segon accionista de Fnac. Ara la Comissió Europea ho autoritza, però hi posa condicions per evitar que aquestes empreses competeixin finançades per Pequín.

I l'escriptor francès Philippe Genadat ha guanyat el premi més prestigiós de les lletres franceses amb la novel·la La desconeguda del moll de Javel, editat en francès per Flamarion. A diferència d'altres premis literaris, el concurs té una dotació monetària simbòlica de 10 euros, però en contrapartida l'obra guanyadora de cada edició és un èxit de vendes assegurats.

Passant 4 minuts de l'estrès.

Catalunya Migdia, amb Óscar Fernández.

I també amb la Neus Tomàs, directora adjunta del diari Oponés, bona tarda. Bona tarda. L'advocada Gemma Calvet, bona tarda. Hola, bona tarda. I el Miquel Àngel Escobar, consultor de comunicació, bona tarda. Bona tarda. Tenim un nou capítol, eh?, d'aquesta amnistia per capítols. Ja ha fet el primer pas, ja només en queda un. Ara en teoria ja, ara de seguida ho comentarem, però queda que Marxena hi posi el llacet. Però ara de seguida ho comentem, perquè abans, ja ho sabeu, sempre sortim una mica del menú habitual. I els dimarts, qui ens ajuda a fer-ho és el David Carabent. Bona tarda. Molt bona tarda. Com estàs? Molt bé. Tot bé? Molt bé. Perfecte, ho celebrem. Què ens proposes, a veure? Avui us proposo una dèria

que potser no és original, però, clar, és un tema de la nostra època. I és la idea aquesta que el. Finalment ara ja fa uns quants anys que estem convivint amb les xarxes socials, les estem fent servir, ens informem a través d'elles, i el meu dubte és una mica si ha contribuït finalment o no a una millora de la nostra democràcia, en el sentit que l'acceleració a la que ens condueix, l'acceleració en els debats, el fet que aquesta idea que la roda de les notícies, ara parlem de Ceuta, ara parlem de l'accident ferroviari, després parlem del que. O sigui, de 30.000 temes que van desfilant davant nostre com si fóssim vagots al tren, valgui la redundància. És a dir, que van passant i llavors, per una banda penso, durant l'època sí que va haver-hi. Notaves que la nostra classe política estava molt pendent de les xarxes i fins i tot reaccionava per posar en l'agenda del dia o per portar a l'actualitat temes que llegia a través de les xarxes. I jo crec que hem entrat en una fase ara en la que es donen una mica parenteses, de vegades es veuen com una febre, i no sé si incideixen realment en l'acció dels governs, és a dir, quan veuen que la població està més preocupada per una cosa o per una altra, simplement canvien la seva política de comunicació o efectivament canvien les seves. Les seves polítiques. I això simplement era per llançar-ho aquí, sobretot ara que ens ve un període electoral i que per tant les xarxes tornen a estar candents i estan amb aquesta barreja d'enfrontament entre posicions molt fortes i molt radicals i la desaparició una mica del mig, de la classe mitjana.

A taula, jo faig un pas enrere perquè tenim un consultor en comunicació, tenim una directora d'un diari i tenim una advocada que fa molts anys que a més a més es dedica a això de valorar l'actualitat política, per tant jo escolto començo jo? que sí que per al·lusions com a consultor del tema

jo crec que en un grau sí que han contribuït a una certa democratització, ni que sigui perquè ja no existeix un únic emissor. Hi ha algú que té o no té més remei que escoltar i a partir d'aquí decidir. El que passa que també és veritat que no tant com potser esperava. Per què? Perquè, ho acabes de dir perfectament, primer l'acceleració. Democràcia vol dir decisió popular, però a la vegada deliberació. I ni en l'espai polític, i molt menys, evidentment, en l'espai més social, de la conversa social, es produeix la possibilitat d'anar a una conversa tranquil·la, mínimament tranquil·la, per arribar a algun tipus de conclusió. Exacte. Portada per l'acceleració i portada també per la simplificació dels missatges, no? Com que teòricament cada dia podem atendre menys temps per consumir no sé quanta informació, doncs al final, si tu no pots prestar atenció perquè automàticament et sembla avorrit, doncs fa que, evidentment, el contingut del debat polític i qualsevol debat, doncs cau, cau en termes de qualitat d'entrada, no? Per tant, missatges simplificats, que és el terreny de joc predilecte del populisme, perquè ho rebaixen tot a la simplificació màxima, i a partir d'aquí no hi ha matís, no hi ha res, no hi ha terme mig, i per tant, en el fons no hi ha debat, perquè són posicions, i en un context especialment polaritzat, doncs les xarxes contribueixen a polaritzar encara més, almenys les xarxes que estan en l'àmbit, diguem-ne, del terreny més polític. A banda d'això, doncs, Evidentment, doncs, estem en un context de canvi de consum de la informació provocat per les xarxes, però també ha afectat la gent jove. Crec que l'altre dia m'arribava una xifra que deia que. La gent de menys de 30 anys ja només consumeix xarxes.

És que deien ara fa poc que tots els polítics de primera fila passaran pel podcast aquest del Oscar Wilde. Sí, sí, sí.

Però els podcasts aquests contenen una cosa. Jordi Wilde, eh?

Oscar Wilde. Oscar Wilde. No va a passar si parlo Oscar Wilde.

Els podcasts aquests jo crec que aporten una cosa interessant que potser els mitjans haurien de reflexionar, mitjans tradicionals, vull dir. I és que ofereixen una hora i mitja de conversa. Després, en veritat, que ho tallen. Ho editen, i a partir d'aquí, però ofereixen temps perquè un polític pugui explicar-se, com a mínim. I no des d'una lògica de política política. Moltes vegades els periodistes de política. Sabe més de política que el propi política. Estableix un joc polític entre el mitjà i el propi entrevistat, en el cas que sigui polític. I jo crec que això, com a mínim, ara per ara, encara hi hagi interès al darrere, aporta una mica un escenari diferent a l'hora de consumir comunicació política a través de, i a part de les audiències que tenen. I després, que en termes democràtics hem descobert una altra cosa, fa uns anys, que és l'algoritme. Que pensaven que era una cosa que simplement. Neutral. Organitzava la xarxa, per dir-ho així, els continguts, i ara resulta que no, que intervé ideològicament, intervé políticament, i que hi ha alguna cosa al darrere que no coneixem que ve a ser com la fórmula de la Coca-Cola diríem, que és ultra secreta i, per tant, està fora del domini públic i del control públic que, d'alguna manera, crea bombolles de coneixement o, jo he dit, d'entorns molt tancats i tu acabes tenint la sensació que tot el torn pensa com tu quan no tens absolutament ni idea del que pensa la gent perquè només tens el que et serveix la xarxa en funció del que l'algoritme interpreta que a tu t'agrada o t'interessa o penses. I clar. Hauria de ser una oportunitat, però s'ha compartit, jo crec, una amenaça en termes de democràcia,

en certa mesura. Jo crec que aquest, el punt de l'algoritme, és el més polèmic, en termes de construcció d'opinió crítica, perquè el mitjà, pròpiament dit, és el que és i no hi ha marxa enrere. És a dir, hi ha aquest mitjà que s'afegeix als mitjans convencionals. D'això surt. Com fer perquè els mitjans convencionals resistim, resistim i tinguem la capacitat de treure l'interès de la gent jove, i d'altra banda, com s'utilitzen aquestes eines per part dels polítics, parlant de la campanya. I aquí jo sí que penso que és quan cadascú decideix quin perfil vol accentuar. I digue'm com et presentes i et diré qui ets, no? És a dir, hi ha alguns polítics o polítiques que els descobreixes un rerefons gràcies al vídeo que pengen que jo agraeixo. Perquè humanament al final dius, ah, així ets tu. No, és molt més fàcil.

Perquè dónes per fet que aquell vídeo és real. Vull dir que representa o t'ensenya l'autèntic polític. No hi ha una feina d'un Michelangelo que està al darrere d'ell dient-li, fes això, fes allò, no mostris aquesta faceta o ensenya aquest. Tinc la resposta.

Jo crec que és bo ensenyar els efectes, eh? Perquè és el que t'humanitza dintre. No, no parlava de defectes.

Parlava, per exemple, d'agocèntria, parlava d'exhibició de menyspreu cap a altres, és a dir, paraules també, quines paraules tries, quins missatges tries, es podrien fer. Jo, com que també faig de consultora, faig d'advocada, amb bona governança, em fixo molt en això perquè té l'impacte després sobre el que representa la classe política, aquests vídeos. I més d'un dia et quedes preocupada veient-los perquè dius, ostres, si aquest és el mirall de la visibilitat que donen en quant a la transcendència d'una comtesa electoral que al final no es tractaria de guanyar que això és la Champions del futbol que és la política sinó que es tractaria de veure quines polítiques públiques es fan a mi m'ha cridat l'atenció i no vull fer propaganda d'ella però curiosament m'ha arribat per les xarxes. Aquesta Míriam de Democràcia 21, que es presenta en uns vídeos de contingut molt polític. I m'ha sobtat perquè realment no ha fet cas al consultor. Perquè, perdó, salvan I de moltes edats. Exacte, però tu saps a què em refereixo. És a dir, el problema dels polítics molt sovint és que estan acompanyats del, jo li dic, no sé com es diu en català, el sequitó. El séquito de elevadores, però que en marca. El seguici o l'acord. L'acord. Que et van dir, no, ara has de dir això, ara no pots dir això, d'això no parlis, de l'altre. Tens tota la raó, Òscar, tens tota la raó. Però llavors és quan ja també, si una persona vol manar, si tu arribes a la política i és per tenir un impacte en les polítiques públiques, El que no pots abdicar del teu criteri. Llavors, aquests polítics que es deixen simplement, simplement, deixen de banda la seva capacitat crítica, la seva capacitat de construir un missatge, en definitiva, la seva personalitat i el seu perfil, el deixen en mans única i exclusivament de professionals externs? Aquestes persones no serveixen després per decidir si s'ha d'invertir o no s'ha d'invertir en trens. M'explico? És a dir, al final necessitem persones madures. Adults, madurosos, intel·ligents i emocionalment equilibrats. És així. Això serien els millors polítics per fer la millor campanya. I les xarxes ara jo crec que no estan reproduint aquests perfils, no?

A veure, que la Neus fa molta estona que escolta i no sé si pacientment. No, no.

És que aquesta me la sé una mica. Perquè ja s'ha hagut de reflexionar i respondre alguna vegada. No, perquè 22 conferències, no? Llavors, sentim moltes coses, però per resumir-ho, les xarxes en si no són ni bones ni dolentes. És el que hem dit. Les xarxes poden tenir un bon ús o un mal ús. Tu, David, deies, no? Els polítics ens fan més ús o menys. En les últimes hores, Trump ha posat més de 40 missatges a la seva xarxa. Per tant.

Jo no volia dir si els polítics fan ús de les xarxes, jo volia dir si els nostres governs, les nostres administracions, fan servir les xarxes, escolten els clams de les xarxes per fer polítiques més accelerades també. És a dir, si hem accelerat la política, si hem accelerat l'activitat política gràcies al fet

que el debat sí que s'ha accelerat. Exacte, ho hem accelerat tot. I per tant, les xarxes han contribuït, però perquè. Tu ja me parlaves de l'algoritme. Abans de que. Quan era Twitter, ja abans de Elon Musk, s'havia comprovat, a l'Institut de Massachusetts, el tecnològic, havien comprovat que una mentida circulava sis vegades més ràpid. Per tant, les xarxes el que premien és l'atenció. I això fa que els missatges d'alguns comunicadors, d'alguns polítics i d'alguns mitjans, el que facin sigui alimentar aquesta tensió, perquè és el que et dona audiència i et dona més repercussió dels missatges. Això va totalment en contra d'aquest sentit comú, d'aquest pensament crític d'educar no només els joves, també els grans, en una certa capacitat de parar i pensar. Però això no és només de les xarxes, passa amb els mitjans. Deieu les bombolles. A mi m'agrada molt citar sempre Inerarity quan diu, tothom té clar que hem de tenir una dieta variada, producta verdura, t'agradi més o menys proteïnes, però en canvi, informativament, cada cop la gent decideix que només menja el que li agrada. I això està molt malament. I els mitjans contribuïm amb això. Llavors, en el cas que jo conec, el tema dels mitjans, el més difícil és dir-li als teus espectadors, oients, subscriptors, perquè és el teu model de negoci, dir-los coses que no volen escoltar. Contradir-los, posar-los l'entrevista d'algú que no els agrada o que creuen que diu coses que no els convencen. Això és el més difícil. El més fàcil és donar-los el que volen. Jo ja sé, quan faig un article d'opinió, si aquell dia agradarà més o menys. Sí. Què passa? Que cada cop quan la comunitat és més gran, doncs ja tens més gent de tot. Però jo crec que tots, o sigui, des de l'escola, a l'hora d'intentar reforçar aquest pensament crític, de dir, escolta'm, el debat dels Estats Units o de la Comunitat de Madrid o també aquí, si és una educació només per les èlits, no és una educació bona. I a partir d'aquí vas pujant a nivell generacional, però també educatiu, i et trobes que, sempre parlem dels joves, però quanta gent gran es pensa que menjant regalícia es cura no sé què, perquè ho han vist a Facebook. No, no, és que clar, això ha sortit, eh? O sigui, llavors. O les vacunes. Llavors, jo no sé si ha democratitzat més o menys. En teoria, sí. A la pràctica, el que s'ha demostrat és que no ha millorat la democràcia.

Home, jo, perdó, un incís. Si veiem el grau de. Independència de la premsa, depenent de qui els financia, també podríem dubtar d'aquest plantejament neutral. A mi la IA, per exemple, respecte, jo també em dedico a temes d'IA i de construcció de missatges amb el tema jurídic, però sí que ha canviat molt. L'algoritme ara és el que tu també generes amb els focus d'atenció que tu i el que programen des del que paga aquella IA o aquella xarxa. És a dir, hi ha algunes plataformes que tenen una orientació molt esbiaixada ideològicament i altres no tant. I això no és la fe que tu crides, sinó que és el que programa el subministrador de la plataforma.

Evident, però els diners que ha donat Elon Musk a la campanya dels republicans ara no els ha donat perquè sí. Ahir teníem aquí el ministre de Justícia francès i va dir una cosa bastant interessant, va dir, escolta'm, Allò que encara no venem a Europa, si volem que sobrevisqui una mica, hem d'intentar, per exemple, que hi hagi xarxes pròpies. És a dir, que ni Estats Units ni la Xina decideixes què estàs oferint als teus ciutadans, no? Als teus fills.

És que hi ha també aquesta. La reflexió va una mica amb la idea que abans, quan teníem el model de la premsa aquesta tradicional, que sabíem més o menys a quin peu calçava cada mitjà, evidentment, la tendència ideològica, política o partidista que tenia cada mitjà, I llavors, diguéssim, tu com a lector crític ho posaves una mica en solfa, ho posaves allò en tela de dubte, si volies, si no, escolta, seguies les directrius que et marcava el teu diari de capçalera i punt. Però aquest exercici crec que era més fàcil de fer que no pas ara, en el sentit que hi ha molt soroll, saps? La relació entre soroll i informació. Ha augmentat molt el soroll i la informació, ostres, cada cop jo et diria que costa més de trobar.

I a més a més, amb una dicotomia falsa, segons la qual els mitjans tenen uns interessos ocults perquè hi ha uns patrocinadors o hi ha uns poderosos, etcètera, i les xarxes són pures. Quan a les xarxes hi ha de tot, hi ha segur que hi ha gent que es representa ell mateix i després n'hi ha d'altres que també tenen els mateixos amos, patrocinadors, etcètera. El que passa que la gent

no n'és tan conscient. Si mirem a X, per exemple i hi ha tecnologia de crear perfils falsos, no? Per tant, això ja és un exercit de fakes.

I salut mental molt variada, també, ja, clar.

Si hi hagués una cosa amb la del Jordi Guay, que ara és pedres contra la meva taulada, la de l'Òscar, i, en fi, a mi em sembla bé que hi vagin. És a dir, et dic per què. Perquè ni el teu fill ni el meu. Per citar-ne dos, escoltaran el que diem aquí, no veuran el TN, potser escoltaran talls de l'entrevista de Jordi Wild. Que això no vol dir que decideixin el vot, no sé què i tal, pel que sigui allà, però l'única manera d'arribar a determinada gent, i ja no només els joves, és a través d'aquests canals. Llavors, què passa? Que amb els podcasts,

clar, evidentment hi ha de tot. Però aquí l'important és que, com jo estic molt d'acord en que estem en una transició de públics i de maneres de consumir. I, evidentment, la política s'haurà de consumir d'acord amb noves tendències. Això la marquen, sobretot, els més joves, que són els que, evidentment, tenen expectativa de futur. I això és impossible d'evitar. La gràcia és que no només consumeixen el Jordi Wild, sinó altres pot, no sé, el sentit de la birra. Perquè l'important és que puguin construir un criteri, més o menys, sòlid i no l'última consigna que els hi arriba. Perquè al final, als anys 80, si consumies el prèvio de Catalunya o l'avantguàrdia, difícilment canviaves i potser compraves l'avantguàrdia pel cap de setmana perquè tenia el no sé què o el país per no sé quant. La pluralitat està més garantida ara. El problema és que va a una velocitat. Que és de difícil digestió humana. Per què? Perquè al final, ja ho hem vist, no? Seu-te on està. El problema de l'habitatge està a punt de finalitzar. Semblava una cosa urgentíssima de resoldre.

Però els professionals no periodistes que fa 30 anys vam començar a fer anàlisi, que a mi és una paraula que m'agrada perquè és el que fan servir els francesos i els belgues, les analist, no?, quan surten a la tele a parlar. Aquí som els tertulians. Això ja per començar. Però nosaltres, jo me'n recordo, fa 30 anys, aprendre a llegir 4 diaris al dia, cosa que segueixo. I eren d'extrema dreta i el més crític, per dir alguna cosa. I, entre tant, molts més de 4, no? Perquè al final et fa subscriptor i avui en dia tens la comoditat de poder-lo llegir. Jo encara compro paper, però també llegeixo per. Llavors, clar, si tens aquesta vessant. Nosaltres, professional, d'obligar-te, d'obligar-te a llegir, a veure com ha tractat l'ABC això dels trens.

Però això ho fem nosaltres perquè ens dediquem a això i tenim el temps de fer-ho. Però la gent que va a trafegada i que va al metro i que té cinc minuts per informar-se, doncs, escolta'm, la xarxa social. Per això m'has tallat al final.

Al final era, gràcies a les xarxes socials, tenim, de vegades, la metabolització de diverses fonts diverses i en un termini de temps raonable que la gent es pot permetre i no llegir 4, 5, 10 diaris, doncs pots fer-ho.

El que passa és que la nostra capacitat de resum no sap si té un interès o no. No ha canviat tant en els últims 50 anys. O 100 anys. Per tant, podem emetre un grau d'informació determinada. Sobretot si ve més o menys ordenada. Això ara és pur soroll. Que no sé si és tan soroll com confusió. Confusió. Una sensació que hi ha tantes coses que has de saber que al final no saps què saps. I això segurament ha passat en un grau o en un altre sempre, però ara passa a una velocitat.

Les xarxes el que et permeten és que si t'interessa molt la física quàntica, puguis saber un munt de física quàntica,

però en canvi no sàpigues absolutament res de música. Aquí és on vaig jo. Perdó eh, que he tallat continua i després ja faig és que al final també ha tingut molt de premi el coneixement ultra especialitzat i al final hi ha algú que sap molt d'una cosa no sap res de res però d'aquella cosa en sap molt i això és una manera de ser ignorant també perquè només tens opinió sobre una cosa sobre la resta

no tens cap opinió els mitjans també amb la versió online, perquè em sap greu, Gemma, però si mires les dades d'OJD, per sort els diaris no viuen dels diaris en paper, perquè no viurien, no? Bueno, però escolta, però per què em dius em sap greu? És que no sé per què et dirigeixes així a mi. No, deixa'm acabar. Que és una excepció. He dit tots els suports. Encara, els diaris. No és una excepció els que comprem diaris en paper, eh?

Passaré les dades de l'OJD. Jo no em considero una excepció, em considero gran. Tinc 60 anys.

En tot cas, els diaris, a l'hora de planificar les seves estratègies, pensen en l'edició online i no en el paper. Que et permet que encara pots jerarquitzar. Fins i tot en l'edició mòbil tu pots jerarquitzar i per això estem tots pensant com aquella informació que tens en la portada sortirà al telèfon. Ja no pensem ni com sortirà en l'ordinador. Però, malgrat tot, encara tens un punt de jerarquització. A xarxes no en tens cap. I després, torno a tirar pels la taulada, jo vaig viure. La part final de l'època daurada de la premsa en paper.

És perquè li dius la part final. Jo encara els vull defensar, els diaris en paper. I els que escrivim en els diaris en paper. I l'esforç que fan aquestes editorials per continuar. Jo ho vull defensar.

La qüestió és que molta gent que escrivia allà i es pensava que allò que escrivia ho llegia a moltíssima gent i a més aplaudien tots amb les orelles i marcaven l'agenda i a més a més aquella crítica que havien fet ells d'aquell llibre, ja no entro en política o d'aquell concert estava era la veritat absoluta i definitiva. I el que ha passat és que ara han descobert que no era així. Que hi havia gent que sí que ho llegia, però que potser no n'hi havia tanta. I que tampoc marcaven tant l'agenda. I això, jo crec que també ha sigut una certa cura d'humilitat pels qui tenim el privilegi de

poder fixar posició sobre informació política. Jo vol dir que vol dir que, com que fixeu vosaltres, no teniu humilitat. Jo crec que estem convisquent dos cultures d'informació, o tres. Els diaris, diguem, sense suport en paper. Les xarxes i els diaris clàssics en paper, que segurament tenen una data de caducitat, amb això ens posaríem d'acord. Però que tu diguis que totes aquelles persones que escrivien. Totes no. Has dit, es creien, es creien, es creien. Jo crec que hi ha hagut molta gent que ha contribuït a l'opinió, al pensament i també a l'agenda política que ho ha fet a través de l'opinió escrita. Evident. I abans érem un suport molt més majoritari que ara, Però que segueixen vigent.

En la línia del que deia la Neus, jo crec que el que els periodistes ens hem adonat és que no tenim el monopoli. Perquè no tenim el monopoli. Que durant molts anys sí que vam pensar que tenien el monopoli. I que vam pensar que els periodistes eren els únics que podien opinar de segons què. I llavors ara dius, sí, sí, els periodistes tenim dret a opinar, només faltaria, però la resta de la gent també.

Amb el seu coneixement. Periodistes o és igual, o advocats, economistes, el que sigui. Una dada us vull donar només. Si algú té interés, algun oient té interés, li recomano que es busqui els informes que fa l'Institut Reuters, que són arreu del món. L'últim diu que més de la meitat, a Espanya, més de la meitat, més de la meitat dels enquestats diuen que no tenen cap interès en llegir cap notícia. Més de la meitat, és un dels països on més.

Sí, perquè és un mal mundial, però que a nivell espanyol i també català és molt més alt que en els altres països.

Vull dir que nosaltres podem reflexionar molt sobre com ho hem de fer, què ho hem de fer, i de quina manera, però que sapiguem que el camp de joc en el que estem és això. La meitat de la ciutadania diu que no vol saber res del que passa.

Jo crec que aquí hi ha un punt de. La desafecció per les notícies cada vegada més. Però això és el mirall de la política.

I cada any més. És el mirall de la política. Jo el tené sencer. La pandèmia va marcar un punt. Només me'l miro quan vaig a casa dels meus pares, a sopar. I aleshores, religiosament, estem dalt de la tele veient el TN. I a mi em sembla un grau. Atene, com el telediario. Sí, no per personalitzar, diria. No per personalitzar, no per informatiu, vols dir. I. És sobredosi, eh? Sobredosi de maltractar. Una darrere l'altra va encallant, perdoneu, les hòsties, que acaba tres quarts d'hora després.

Però hi ha el telediario. Ens hem tornat hipersensibles. Sensibles. No, no, no. I el telediario. Una altra cosa és que jo estigui d'acord que la cultura informativa, i amb això estaríem d'acord ara, i en el nodo i en el telediario. És a dir, el que es dona a la gent per consumir no són les bones notícies, la humanitat sensible, el gest de la persona corrent. Es dona lo dolent.

Però això ha passat sempre. Ens paguen per explicar el que passa. No els agradaria que passés. No estic parlant que hagin de donar bones notícies. No dic que hagin de passar la notícia és la notícia i té unes regles i a

partir d'aquí la nostra capacitat de fer-nos càrrec de tot el que passa al món és el que passa arribar un moment que t'afecta molt directament

això l'informe Reuters també ho ha estudiat i està demostrat que no hi ha cap notícia que aguanti més de 3 dies l'atenció. És a dir, Ceuta va ser una excepció, però va ser una excepció també perquè va agafar l'estiu, perquè no estava passant gairebé res més. No hi havia rotació de notícies. No hi havia rotació. Tres dies. I això, els que al telèfon tenim les audiències en temps real, us puc confirmar. És a dir, per tant, quan es va dir l'habitatge serà el tema, jo amb companys ho vam parlar, l'habitatge serà el tema. O no, deute serà el tema, o no, si a més a més et passen coses com l'accident, és a dir, els imponderables que sorgeixen, és a dir, els consultors tampoc ho teniu fàcil perquè tu pots pensar com pensaven el PSOE que seria la campanya de la mort. I no serà així. O poso l'exemple més recent. Ara, a mi m'agradaria donar més bones notícies. El New York Times té una newsletter de bones notícies. Sí, sí, sí. I el de Molde. Sí, però tu mires. De la liberació. Sí. És que la premsa. Sí, sí, tenim newsletters de tot. Serà per newsletters. De cuina, de bones notícies, d'esports, de tot. Ara, tu veig a la portada del New York Times, Le Monde o La República, i mira quantes, entre cometes, bones notícies hi ha. Perquè el món. Expliquem el que passa,

no el que ens agradaria que passés. Jo me'n recordo el Carles Capdevila. Que no s'aturi, en certa mesura, i que la gent una mica digui.

Però mira, el Carles Capdevila, quan va contribuir a la fundació del diari Ara, i a més li vull fer una esmena especial, també va treballar en aquesta casa perquè ell, me'n recordo perfectament quan jo vaig participar en un article que es deia la segona transició en el prototip, en el primer exemplar, i me'n recordo que ell deia, no, és que aquest ha de ser un diari on entengui també que cal inocular bon rotllo, i va fer allò de les criatures que encara ara amb l'estervera continua, és a dir, va buscar la manera i jo crec que això s'ha fet el diario.es també ho feu és a dir, que és una modalitat i crec que les xarxes que era per on començaves tu que m'agrada intentar veure la part més positiva que negativa de les coses, potser és un error. Però crec que les xarxes, com tu deies, atrapen a gent jove a la política i a debats que fins ara no els interessaven, i en canvi ara, doncs la meva filla em fa preguntes que abans, com que no era usuària de diaris escrits ni tal, doncs no preguntava, o perquè ells ja borreixen les telenotícies, òbviament, i aquests focus d'interès conviuen amb, diguem, la mediocritat. Com ho pot passar a la televisió? Perquè a la televisió també hi ha programes de molt nivell i hi ha programes de molt poc nivell. I que, per a mi, l'esnovisme per l'esnovisme ja et posa a dir, bueno, això és cultura, això què és, no? És que això crec que

està afectant ja la política. O sigui, fa uns anys criticaven que els polítics no sortien dels despatxos, no? Ara jo crec que arribarem a criticar que els polítics no surtin de TikTok, no? A part de fer vídeos a TikTok, fa alguna cosa més, però vull que notis que

això no és una feina. Que també és un error, eh? Com a consultors us ho dic. No, és a dir, els vídeos de TikTok no els ha de fer el polític que està clar que no és el seu llenguatge ni la seva fórmula. Ara, segur que hi ha gent al partit que pot fer-ho millor.

Jo crec que en la mesura, en l'equilibri, està la virtut. I per tant, de tant en tant, has d'aparèixer. És especial, el que estem fent. Sí, sí, t'has de reservar en certa mesura, perquè si no tribulitzes fins a un punt el lideratge públic o polític, que al final. Jo crec que per valor. Aquí hem passat d'una comunicació elitista, que parlaves tu abans, amb molt de poder, i que afectava molt masculí en molts aspectes, i que afectava molt el terreny polític. Potser la gent no se n'enterrava pel polític, sí.

Els demòcrates d'Estats Units ho van entendre quan van veure que no votaven només els que llegien al

New York Times. Però és que ara ens hem passat a l'extrem contrari, que és a la mediocritat total en el debat polític moltes vegades.

Un comentari, ja, només un comentari. Jo crec que hi ha un error per part de molts polítics i polítiques de l'extrema exhibició constant que fan a les xarxes que generen animatversió, perquè tu escoltes després la gent i dius que no para de sortir, no para de sortir. Això com es modula? Doncs amb una certa reflexió crítica de dir, escolta, que no cal que expliquis tot el que fas a cada minut, perquè la gent es queda una mica farta, eh?

Passen 4 minuts de dos quarts és que no tinc temps per comentar altres coses després us queixareu de no tinc temps de comentar altres coses no, que no, que no ens queixem mai la culpa és del David sempre, sempre David Carabén, gràcies i bona tarda passen 4 minuts de dos quarts una pausa i ara continuem.

El 45% de les persones no li agrada ser el centre d'atenció. Però que ens atenguin quan vulguem i on vulguem, ens agrada al 100%. Per això a CaixaBank tenim més de 25.000 gestos per ajudar-te a les nostres oficines. El telèfon d'atenció 24 hores o mitjançant l'app. Perquè si a tu t'importa, a nosaltres també. CaixaBank. Tu i jo. Nosaltres. Català perquè vull. Catalana perquè vull.

I amb molt d'orgull. Vinguem d'on vinguem. Fem un país plegats. Amb una llengua que ens agermana, el català. El volem parlar, aprendre i compartir. Amb tothom, a tot arreu. Perquè el català crea vincles. Fes-los créixer amb Òmnium Cultural.

Comparteix el català a català.òmnium.cat.

Donald Trump se la juga a les eleccions de mig mandat. El futur de la guerra de l'Iran, els aranzels, el preu de la benzina. Tot això pot canviar. Perdarà el control del Congrés o els nord-americans reforçaran el president?

Un dels objectius de Trump és acabar amb el control electoral que tenen els estats nord-americans per davant del govern federal.

Som 3CAT Som 3CAT.

Passen 6 minuts de dos quarts, som a Catalunya Migdia amb la Neus Tomàs, la Gemma Calvet i el Miquel Àngel Escobar. De seguida anem als Estats Units, perquè ja estan votant en alguns estats, ja sabeu, aquestes eleccions de mig matat, però fa una estona hem explicat, a les 3 de fet, com a última hora que tenim pronunciament del jutge Llarena, diguem-ne que és un pas més en l'aplicació de l'amnistia a Madrid. Paula Brujats, bona tarda. Bona tarda, què tal? Diríem que els capítols es van emetent al dia previst, diguem, no al dia, però sí al ritme previst, eh? De moment tenim un pas més, ja estem a només un pas.

De tancar la gran carpeta, no, Òscar? Perquè anem tancant carpetes i molt a prop de tancar aquesta última, que és la de Puigdemont, perquè, com tu dius, si Pablo Llarena acaba de fer el pas que havia de fer ell, el que fa és tancar la causa contra Carles Puigdemont, però també contra Toni Comín i Lluís Puig, és a dir, els que eren fora i, per tant, no se'ls va jutjar pel procés. El que fa Llarena és que deixa de perseguir-los, set anys més tard obrir aquesta causa contra ells, i per tant s'encarrila ja l'amnistia definitiva per a tots tres. Ara el que faltarà és que, un cop Llarena ha tancat el cas, s'envia a la sala penal del Suprem, i allà hi haurà diversos magistrats que firmaran la decisió definitiva, entre ells el jutge Manuel Marchena, que el que ens diuen fons properes és que ja s'estan preparant per fer aquesta firma definitiva de l'amnistia per Puigdemont, Comín i Puig, Això pot trigar encara uns dies perquè el que s'ha de fer primer és donar trasllat a les parts del cas, preguntar-los què és el que volen que passi, a més a més hi ha un recurs de Vox pendents de resoldre, però vaja, ha de ser qüestió de dies a molt estirar setmanes que hi hagi l'amnistia definitiva per a tots tres.

Ja hem llegit, per exemple, que a través de les xarxes Gonzalo Boye, un dels advocats que més activament ha participat en aquesta defensa de l'amnistia, ja ha dit que ara l'únic que falta és això, que es traslladi això a la sala i que sigui la sala, per tant, Manuel Marchena, qui ho acabi certificant. Per tant, això és qüestió de dies, com deia tot estirar la paula. No sé com ho veieu. Si és que queda alguna cosa per dir, perquè ja al final fa la sensació que està

com molt amortitzada. Ni Llarena diu res, Òscar, gairebé, perquè és curiós, perquè és un escrit de

quatre pàgines. Sí, perquè estàvem llegint últimament els pronunciaments dels jutges perquè entre línies hi havia molt posicionament, i en canvi aquí avui no.

No, de moment no, en aquest escrit de Llarena, que són quatre pàgines, on es limita, diguéssim, a aplicar l'amnistia pel delicte de malversació. Jo crec que es mossega bastant la llengua, perquè el que ens arribava del seu entorn i en privat és, òbviament, que ja estava en contra, però en aquest escrit es limita a seguir el que li marca la llei. Sí que fa un petit paràgraf on deixa un avís, on diu, us ho llegeixo literal, diu, la impossibilitat de seguir amb la persecució penal no suposa despenalitzar la malversació per un cas similar si es repeteix en un futur. Això és el que diu Llarena. Suposo que, com ja va passar amb la resta dels exconsellers, serà Marchena qui s'explaiarà més criticant el Constitucional o criticant la llei d'amnistia per haver d'amnistiar els líders del procés.

No, és que anava a dir que Marchena. Hi pot posar quatre adjectius més, que pot, i posar-hi quatre frases més d'aquestes rebuscades, que pot, però que una mica ja va dir el que pensava, no? Molt més enllà, costa d'imaginar que pugui anar A veure, suposo que sempre pot millorar aquella prosa, però. Però ja va fixar la posició.

¿No teniu la sensació que el Eugenio figura convertirà precisament la decisió de la sentència de l'acatament, diríem, de la sala en un acte polític? En un acte polític que potser fins i tot. Ja ho ha fet, no? Sí, sí, però ara ja en el marc d'una campanya. Ja. Que això pot marcar en certa mesura una certa agenda d'un dia. Pot ser el dia d'inici, o pot ser el dia del debat, o pot ser el dia de reflexió. Però jo crec que d'alguna manera aquesta mena de moviola de cámara lenta que estem assistint ara a una cosa que potser estaria més resolta que resolta fa unes setmanes, jo tinc la sensació que coneixent una mica el personatge i que no se n'estarà de dir allò que vol dir, el convertiré en un acte polític i intentaré que tingui un impacte electoral.

Això marxena, perquè Llarena. No, Llarena no té l'última paraula. Avui, per exemple, clar, hi havia Òscar Puente, que ha sortit del migdia, i que aquesta tarda hagués entrat tots els titulars, i que, per tant, a Segonski li hagués interessat molt tota l'oposició, perquè seria avui motiu de comentari, i en canvi ara és com un punt de contraprogramació,

que no, eh? Òscar, perdona, que Llarena tenia previst fer-ho la setmana passada. El pas que coneixem avui el volia fer la setmana passada, però amb l'accident de trens d'urda han desmuntat els seus plans, hi ha també els tres dies de dol, i per tant el que fa Llarena és que reserva la decisió que la tenia escrita ja des de la setmana passada i la fa pública avui a les tres.

Jo penso que el paràgraf aquest que he llegit, ella, és el toque d'amenaça respecte dels escenaris futurs que es puguin produir a Catalunya si es donés un escenari democràtic, per exemple, amb una majoria independentista. És allò, per si no us ha quedat clar, això és el que toca dir ara, però tornaríem a començar, no?, que dintre del que seria la lògica jurídica és bastant incongruent, perquè si tu ja tens un pronunciament europeu i un pronunciament constitucional sobre fets iguals amb unes conseqüències de tipicitat penal, és absurd jurídicament dir, mira, és com la rabieta del nano capritxós. Doncs mira, ara si es torna a produir, tornaria a començar. Aquesta és la manca de rigor, la manca de rigor d'un acatament obligat, però sense poder-se abstenir de la part emocional seva respecte a l'independentisme, perquè bàsicament és això. Jo crec que la lògica del Marchena tornarà a ser la mateixa que ens va oferir amb l'última resolució. Ell sí que s'exposarà àmpliament i literàriament sobre aquesta situació i no sortirà amb una resolució breu, crec. O potser ja es dona com per satisfet amb el que va fer. I ara doncs surt en plan una mica mecànica industrial lligant-ho amb lo del començament ara ho estava

mirant perquè abans de dir-ho comprova-ho, no? l'interès informatiu a Madrid de l'escrit Déu i de Llarena és zero està amortitzat és zero, o no apareix o està a baix de tot.

Bé, doncs en tot cas és un pas més i quedem pendents ja de la solució definitiva, podríem dir, i és que el jutge Marchena definitivament apliqui del tot l'amnistia i per tant ja es tanqui aquest capítol.

I que el president Puigdemont pugui tornar, que és l'únic que no ha pogut tornar. Exacte. I que pugui fer vida política i vida social i vida civil en plena normalitat.

Doncs això ara és qüestió de dies a tot estirar. Paula Brujats és de Madrid, gràcies, bona tarda. A vosaltres, adeu. Va, fent l'última pausa, anem als Estats Units.

El 45% de les persones no li agrada ser el centre d'atenció. Però que ens atenguin quan vulguem i on vulguem, ens agrada al 100%. Per això a CaixaBank tenim més de 25.000 gestos per ajudar-te a les nostres oficines. El telèfon d'atenció 24 hores o mitjançant l'app. Perquè si a tu t'importa, a nosaltres també. CaixaBank. Tu i jo. Nosaltres. Si ets temporalment a l'estranger, pots votar a les eleccions generals del 29 de novembre. Has de figurar el registre de matrícula consular com a no resident. Recull la sol·licitud a l'oficina consular o descarrega-te-la a www.exteriores.gob.es. Entrega-la amb el DNI o passaport a l'oficina consular fins al 31 d'octubre. Rebràs la documentació al teu domicili de l'estranger i podràs enviar el teu vot per correu certificat fins al 25 de novembre. Ministeri de l'Interior. Govern d'Espanya.

Em dic Marin, visc a Washington. I treballa de corresponsal francesa a la Casa Blanca. Ens importa un rap el teu periodisme. Faig equilibris cada dia entre el cor del poder trumpista i el barri on visc.

Amb veïns que són funcionaris, empleats públics o immigrants.

Un microcosmos progressista que ben aviat es trobarà en el punt de mira de l'administració.

El 29 de novembre l'Aliens Jambuent arriba a l'edició número 103. Inscriu-t'hi a aliensjambuent.cat. Rebràs una samarreta tècnica Mizuno. Amb el patrocini principal d'Aliens i amb el patrocini d'Aigües de Barcelona, Freedom, CaixaBank, Loteries de Catalunya, Soria Natural, Yamaha, Frit Ravik, Barta, Torrons Vicents, Nutri Sport i Volvo di Tevo Barcelona.

Catalunya, migdia.

Mama, falta gaire per arribar? Molt poc. Amb el Nissan Qashqai e-Power Hybrid fins a 1.280 km d'autonomia amb un sol dipòsit. Que bé! Ets imparable! Nissan Qashqai amb tecnologia e-Power Hybrid. Imparable. Descobreix-lo a la xarxa de concessionaris Nissan de Catalunya. A Galeries del Tres Sillos

saben que jo no compro res amb descompte. I ara em tempten amb la Yellow Week. Però si ahir vas comprar una Cheslong. M'hi va fer entrar en Beethoven? Jo no hi vaig tenir res a veure. Ai que sí, Beethoven. Yellow Week a Galeries del Tresillo. Sofàs, matalassos i decoració amb fins a un 50% de descompte. Galeries del Tresillo.

La nit dels ignorants és un programa que relaxa. De 12 a 2 és la meva isla de pau. Un espai que els fills han heretat dels pares encara que ara visquin molt lluny.

Ara sense els pares vius, però sempre molt presents, us agraeixo per haver mimat i mantingut aquest pont.

La nit dels ignorants. De diumenge a dijous, de 12 a 2 de la matinada, amb Marta Romagosa.

Som Trescat. Catalunya Ràdio. Som Trescat.

Queden 14 minuts per arribar a les 4 de la tarda i els Estats Units ja han obert els col·legis electorals, on avui s'elegeixen les dues cambres, el Congrés i el Senat, en uns comissis de mig mandat decisius que poden capgirar la majoria parlamentària que ara és favorable a Donald Trump. El president nord-americà afronta les eleccions afablit, amb un índex de popularitat històricament baix, està al voltant del 35%, i amb una guerra oberta per ell, la de l'Iran, que ha fet enfadar el seu propi electorat perquè pateix l'increment dels preus, sobretot dels carburants. Tot i això, els demòcrates, a qui les enquestes donen una victòria més que factible, necessiten guanyar almenys quatre escons al Senat i quatre més a la cambra de representants per acabar amb la majoria republicana. I això no és fàcil perquè els cal guanyar en alguns estats que tradicionalment són molt republicans, com Ohio, Iowa, Alaska o Texas. I alhora, no perdre cap dels estats en disputa que sí que tenen ara senadors o demòcrates, com per exemple en Michigan. Saludem el corresponsal de Catalunya Ràdio als Estats Units, l'Oriol Serra. Oriol, bona tarda. Hola, bona tarda, Òscar. Primer de tot, ja han obert els col·legis electorals en alguns estats, perquè, com que Estats Units té tants fusos horaris, en unes bandes comencen a votar i en d'altres encara deuen dormir.

Sí, sí, exacte. Jo, per exemple, soc a una hora de diferència de la costa est, de Washington, aquí a Texas. Que són 7 hores respecte a vosaltres, i evidentment a mesura que avancem cap a l'oest, aquests fosos horaris van canviant. Això afecta l'obertura dels col·legis, però també el tancament i el recompte, evidentment. Per tant, hem d'anar seguint una mica aquestes eleccions de manera geogràfica, podríem dir.

Tu, com deies, estàs a una hora, deies, de Washington. Ets a Austin, a la capital de Texas. Aquest de Texas és un dels estats que pot ser clau perquè tradicionalment és un feu republicà, però les enquestes diuen que hi pot haver un canvi i que acaba caient del costat dels demòcrates.

Doncs sí, un canvi, si més no, pel que fa a la cursa pel Senat. Perquè aquí, clar, hem de diferenciar que tenim moltes eleccions simultànies. Els electors hauran de fer moltes creuetes a les paperetes arreu del país. Hi ha estats on es faran també referèndums simultàniament en paral·lel a les eleccions. És el cas de Washington. També hi haurà eleccions municipals. També el cas de Washington, que es tria l'alcalde de la ciutat. Per tant, els electors s'han de fixar molt en el que són els representants que voten pels seus districtes i que van a la cambra de representants, i els senadors, que tenen un pes importantíssim, ja ho sabeu, perquè en aquest país. El Senat, la cambra alta, la cambra de representació territorial, està repartida d'una manera que molts experts consideren injusta perquè són 100 senadors per 50 estats, independentment de quina sigui la seva població. Per tant, aquí a Texas, cursa molt, molt ajustada. Per un escó al Senat, entre James Telerico, que és el gran nom d'aquestes eleccions, pot ser també el gran nom d'aquesta nit, i a saber, Òscar, si pot ser el gran nom d'aquí a dos anys, ja pensant en les eleccions presidencials. Perquè és un polític prometedor, podríem dir, per la seva edat, per la seva capacitat de convicció, També és veritat que aquest Escoça el disputa amb un polític que podríem dir que està a les antigones en tots els sentits de la seva figura, que és Ken Paxton, un candidat que té molts punts, diguéssim, vulnerables, entre d'altres acusacions que arrossega de corrupció, i un James Salarico que ha estat capaç d'anar molt més enllà de la base demòcrata. Amb aquesta maledicció, podríem dir, que de fet és una tradició ja en aquest estat conservador de Texas, que en pràcticament 40 anys els demòcrates no han tret ni un sol escó pel Senat dels Estats Units.

La gent que no està molt familiaritzada amb el sistema polític dels Estats Units deu pensar, home, però al final la presidència no la canvien, la presidència la canviaran d'aquí dos anys, i si pensen en un sistema com l'espanyol o el català, deuen pensar, tampoc canviarà tant si eren aquestes eleccions. No, allà el Congrés i el Senat tenen molt poder, i per tant els dos anys que li queden, passi el que passi aquesta nit, a donar el trat de presidència, seran molt diferents si la majoria en aquestes dues cambres és republicana, com ell, o és demòcrata, que són els seus opositors. I tant, i tant.

De fet, el que pot passar és que Donald Trump tingui una segona legislatura lligada de mans i peus, és a dir, que la seva capacitat d'acció estigui limitadíssima, perquè efectivament el Congrés i el Senat tenen l'última paraula en molts aspectes, des dels nomenaments que es fan a l'executiu fins a les comissions d'investigació, que això seria un punt molt, molt important, amb molt de pes, perquè aquí es poden tornar a obrir aquelles caixes de Pandora, aquells traps amagats, o si més no, sospitosos, que envolten la figura de Donald Trump. Podem parlar de casos també de corrupció o de presumpta corrupció, podem parlar dels papers Epstein, evidentment, que és una qüestió que dona el Trump, en certa manera, malgrat aquella gran publicació de documents, però que la major part eren censurats, doncs podria tornar a aparèixer i que se li podria tornar en contra d'una manera molt ràpida. També hi ha la qüestió de l'impeachment, que és aquest concepte de procés de destitució d'un president. Això ja és una mica més complicat. De fet, no hi ha precedents d'un president que hagi acabat sent destituït a través de l'impeachment. Sí que ha passat amb d'altres càrrecs dels governs dels Estats Units, però clar, en aquest cas ja caldrien dos terços del Senat, Bé, hem de pensar que la victòria, per dir-ho així, dels demòcrates, tan, tan, tan aclaparadora, potser no ho serà, però és que totes les enquestes realment indiquen que hi haurà una onada de color blau, aquest color blau que és el demòcrata. Perquè el vermell a Europa acostuma a ser el color progressista i d'esquerres, però aquí és a l'inrevés. Per tant, aquests estats vermells dels republicans que han estat feus podrien canviar de color aquesta nit i veurem què acaba passant amb aquest contrapoder que té el Congrés, la suma del Senat i de la Cambra de Representants, que recordem-ho, es vota cada dos anys perquè hi ha un repartiment, això és una mica complicat, hi ha un repartiment de l'elecció d'aquests 100 senadors, és a dir, no se'ls escoll tots alhora, sinó que es fa per cicles de dos anys. Per tant, sempre coincideix l'elecció de senadors amb unes eleccions presidencials. Això vol dir que d'aquí dos anys, quan llegi a les presidencials, tornarem a veure curses pel Senat.

Podríem dir que a Donald Trump li ha passat el mateix que li va passar a Bush, fill, quan en aquell debat que es va fer famosa, Clinton li va acabar dient allò d'és l'economia imbècil, perquè al final Donald Trump ara mateix té la popularitat molt baixa, perquè el petroli està molt car, per tant la benzina, que als Estats Units és clau el preu de la benzina i està caríssima, tot és més car quan ell havia promès per activa i per passiva que amb ella la presidència estaria més baix, tot més barat. Per tant, aquí li està passant molta factura, això. I tant.

Mira, jo vaig arribar fa just un any aquí als Estats Units i una de les coses que em va sorprendre més va ser veure el preu de la benzina, veure que era el producte més assequible que hi ha en aquest país i més no en comparació amb Europa, amb els preus comparats amb Europa. I he pogut veure com ha anat pujant, com un any després, en el cas de la costa est, l'àrea de Washington, Maryland, Pensilvània, Virgínia, els preus s'han més que doblat. A d'altres estats estan triplicats, per exemple, a Califòrnia, si és veritat que allà s'apliquen taxes ecològiques que a d'altres llocs no s'hi apliquen, però això és un drama, és un drama perquè. Ahir a la nit mateix, en un acte de Telerico, parlaven votants joves, votants que curiosament argumentaven qüestions relacionades amb el reciclatge, que aquí és un desastre, per cert, no només a Texas, eh?, arreu del país. En parlaven de qüestions mediambientals i després, curiosament, esmentaven la qüestió del preu de la benzina. I m'esmentaven marques, que si aquesta marca és impensable que ara pugui costar tant omplir el dipòsit amb un cotxe d'aquesta marca com amb un cotxe d'una altra marca de gama alta. És a dir, hi ha una preocupació bestial pel que fa al preu del carburant i això evidentment a Trump se li ha girat en contra per la guerra de l'Iran. Tothom sap que són les conseqüències de la guerra de l'Iran. Una guerra que ell va dir que en qüestió de dies es resoldria, i uns preus dels carburants que no han parat de pujar, malgrat aquesta notícia d'avui, que evidentment va relacionada amb aquests pronòstics electorals que han fet que baixi el preu del petroli. Però vaja, és una qüestió que a Trump li sortirà molt cara a les urnes, sense cap mena de dubte.

Doncs veurem, d'una banda l'economia que li està passant factura, de l'altra ell intenta plantejar-ho com un plebiscit, dient als seus seguidors, escolta, em voteu com si jo estigués a les paperetes, però clar, si ara mateix la seva popularitat no és molt bona, no sé si això no se li acabarà vinant en contra, si té mals resultats quedarà molt clar que és per ell.

Bé, a Trump penso que el que li ha girat en contra realment és la seva actitud, el seu caràcter, aquest narcisisme exageradíssim. Això ha fet obrir els ulls fins i tot a molts votants, no només republicans, que moltíssima gent del partit republicà està molt cansada de Trump, sinó també votants que creien molt en la figura de Trump, però que ha anat desmadrant-se tant en molts aspectes, com, per exemple, qüestions relacionades amb la moral, amb els valors cristians d'aquest país, perquè no ho podem oblidar, als Estats Units la religió té un pes molt important. I quan s'han vist les accions dels agents d'immigració, siguin els AIS, els Border Patrol, tots aquells que controlen la immigració, que fan detencions arbitràries. Amb imatges que s'han vist d'un nen sol, per exemple, amb la motxilla de l'escola a la porta de casa sense la família perquè havien detingut el pare, els assassinats que van veure a Minneapolis. Tot això ha anat sumant i ha fet que la figura de trama es desgasti molt. Però és que, a més a més, en aquesta campanya s'ha convertit en un veritable pallasso de la tele. És a dir. Hem vist com es dedicava a comentar no només l'aspecte físic de les persones, ell utilitza una expressió que és la de central casting, quan veu un home o una dona que ell considera que són atractius, els diu, you are central casting, i això és una cosa que realment ha acabat cansant a l'electorat. I escolteu, no m'ho invento, la darrera setmana estava comentant el cul de candidats republicans. Va arribar a comentar que està convençut que això li dóna punts. Per tant, s'ha arribat a un punt de caricatura que això

segurament no li sortirà bé tampoc a les urnes. Doncs aquesta nit aquí a Catalunya estarem molt pendents d'aquestes eleccions de mig mandat. De fet, hi tenim allà també el Francesc Garriga. Garriga, bona tarda. Bona tarda. A quina hora preveieu Oriol Garriga començar a tenir resultats? Perquè això és bastant imprevisible, no? Perquè això que dèiem d'hi ha tantes hores diferents, no?, que no sabem A les 3-4 tindrem coses,

i si el resultat és molt clar, a les 3-4 ho començarem a veure, però jo crec que fins les. No, Oriol, fins a les 5, 6 de la matinada del matí baix a Barcelona no ho tinguem gaire clar.

Es comenta que potser Trump farà una compareixença cap als vols de les 6 del matí, hora catalana. Per tant, això són càlculs de la Casa Blanca sobre les possibilitats que a aquelles hores ja tinguem uns resultats vacantats cap a una banda o a l'altra. Però serà una nit llarga,

efectivament. Molt llarga. Us hi posareu a les dues en el programa especial de Riga, però abans tens la tarda.

Sí, ara comencem. I ho fem avui des d'un emplaçament fantàstic. Fa calor, som asseguts en un banc fantàstic, en un emplaçament que ara us explicaré. I tenim molts convidats molt especials i un retorn. ¿Recordes Follow Garriga? Sí. Tenim edició especial avui de Follow Garriga.

O sigui, has tingut temps de fer un podcast fins i tot, eh? Sí, senyor. Sí, senyor. A veure, escolta'm, no tenia cap dubte. Doncs el Francesc Garriga amb l'Uriol Serra i el Xavier Vilà, que ens seguiran tota l'actualitat electoral als Estats Units, no només aquesta pròxima matinada en directe amb aquest programa especial per seguir el resultat de les eleccions, sinó també aquesta tarda que comença d'aquí a 30 segons amb el Garriga i companyia. Fins ara. Fins ara. Et convido també la Neus Tomàs, la Gemma Calvet i el Miquel Àngel Escobar. Gràcies a tots tres. Fins la pròxima. Fins la pròxima. I, com dèiem, us deixem amb el Francesc Garriga, amb la tarda de Catalunya Ràdio, amb els blocs informatius del 3Cat Info. Nosaltres tornem demà a partir de les dues ja amb els resultats que haurem conegut en aquest programa especial a les eleccions americanes.