Catalunya migdia, de 15 a 16 h - 12/10/2026

Bona tarda, us informa Joan Bota. Pedro Sánchez es mostra optimista de cara a les eleccions generals del 29 de novembre i confia en una mobilització de l'electorat progressista com el 2023. Tant el president del govern espanyol com el líder del PP, Alberto Nacijo, han compartit amb els periodistes les seves expectatives electorals durant la tradicional recepció al Plau Reial a Madrid en motiu del Dia de la Hispanitat. Abans, a la desfilada militar, Sánchez ha estat rebut amb insults. Anem cap a Madrid, Dani Sánchez, bona tarda. Bona tarda.

En una conversa informal amb periodistes, Pedro Sánchez s'ha mostrat convençut que el PSOE tornarà a donar la sorpresa amb una gran mobilització del seu electorat. Creu que s'ha entès que les eleccions van d'habitatge i que per això el PP està nerviós. En canvi, Alberto Núñez Feijó confia que en Sánchez pagarà el seu fracàs en esta matèria i per això espera que el PP crezque en els cons i assegura que no donarà cap vot per perdut. El clima preelectoral. Ha marcat la recepció oficial al Palau Reial, mentre que una vegada més la desfilada militar començava amb escritassades i insults cap a Pedro Sánchez, una tensió que ha seguit després quan centenars de joves que marxaven de la desfilada amb banderes espanyoles han increpat els acampats a la Puerta del Sol i la policia ha hagut d'intervenir per separar-los.

Més notícies, Marta Prats.

El canseller alemany Friedrich Merz ha anunciat una rebaixa dels impostos que agraven l'electricitat. Era una promesa del govern que busca controlar la inflació en un moment de descontentament cap a la seva gestió. Berlín, Jordi Regàs.

L'objectiu de la CDU i del canseller Friedrich Merz és que el partit recuperi la funció que havia tingut durant dècades com a partit transversal. Per allogar-hi el pes impositiu dels alemanys i les empreses, la primera decisió que vol tirar endavant el partit és la reducció dels impostos sobre l'electricitat.

Una família amb aquest canvi es podrà estalviar uns 100 euros a l'any. Una empresa familiar potser estalviarà uns 2.000 euros a l'any.

Un home ha mort mentre treballava en una nau industrial a Ulldecona, al Montsià, a Clara Xavarria Domingo.

Els fets van passar aquest diumenge quan la víctima de 36 anys va caure de la taulada de la nau on feia tasques de manteniment. Fins al polígon industrial s'hi van traslladar membres del sistema d'emergències mèdiques, els Mossos d'Esquadra i Bombers de la Generalitat. Els Mossos han posat els fets en coneixement del jutjat de Guàrdia d'Amposta per esclarir-ne les causes, així com del Departament d'Empresa i Treball, d'acord amb els procediments habituals en casos d'accidents laborals amb víctimes mortals.

I aquesta serà una tarda d'operació tornada, per tant, connectem amb l'equip viari. Mariluz García, bona tarda.

Hola, bona tarda. Doncs a l'àrea de Barcelona la circulació encara còmoda, però ja hi ha complicacions a l'est del Llobregat, la C-16, entre Guardiola de Berguedà i Gabà, i la 9 de Berguedà en direcció Barcelona. També l'N-260 entre Camp de Bànol i Ripoll, per enllaçar amb la C-17 i tallar de la T-700 a Vimbodí, a la Conca de Barberà, a causa d'un accident. Mariluz García, equip viari de Catalunya Ràdio.

El Barça ja és a Istanbul, on demà jugarà partit de Champions contra el Galatasaray. A la convocatòria de Flick hi són tots els disponibles, menys els lesionats Rafinha, De Jong, Christensen i Rooney aquesta tarda compareixent-se de premsa de Flick i Coversy a tres quarts de sis de la tarda. A segona, el Girona tanca aquest vespre la jornada jugant al camp del Tenerife. Si els de Quique Álvarez aconsegueixen la victòria, es podrien situar en zona de play-off i a quatre punts de l'ascens directa. I amb Waterpolo, el Mataró s'ha adjudicat aquest migdia la Supercopa Espanyola Femenina, superant el Sant Andreu per 15 gols a 5. Aquest és el quart títol de la Supercopa Espanyola Femenina que aconsegueix el Mataró. Fins aquí, les notícies.

Les batalles, les aventures, les realicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

A partir de la segona meitat del segle V abans de Crist, els antics cabellatges dels ibers estaven expandint el poder administratiu i anaven evolucionant cap a la construcció de societats estatals. És un període que coneixem com a Iberclàssic o Ibericple. L'aparició d'estats en el món antic es fa evident quan es formen unitats polítiques amb una estructura de poder centralitzada que pot recaptar impostos, forçar el reclutament de persones, tant per treballar com per anar a la guerra, i que, a més a més, decreta normes i lleis, i les intenta fer complir amb l'ajut d'una nova classe burocràtica. Aquest procés també va tenir lloc durant aquells anys en els assentaments ibers establerts al que actualment és Catalunya.

Al segle IV abans de Crist, els ibers del nord-est peninsular ja estaven plenament desenvolupats. No van ser estats unificats, però eren unitats polítiques que enconyaven moneda, abans de la incorporació al món romà, i tenien un control del territori. El ferro, que havia servit per forjar espases i altres armes, cada vegada més s'utilitzava per la confecció d'arades i d'aixes, eines que permetien ampliar les extensions dels conreus. En el període ibèric ple es va generalitzar la producció de cereals. Els excedents obtinguts, que no eren pel consum immediat, havien d'anar acompanyats d'un sistema administratiu i fiscal i per això es va fer molt necessari el recurs a l'escriptura, sovint inscrita sobre plom. Aquest increment de la producció agrícola va comportar un augment de població que es va organitzar en assentaments de mida variable. Les descobertes arqueològiques han permès identificar ciutats, aldees, edificis fortificats que es podrien considerar castells i explotacions agràries o granges. En els principals nuclis urbans de l'època es pot rastrejar l'existència de cases disposades en carrers prou amples perquè hi passessin carruatges i amb algun edifici més monumental, com un palau per les elites, en un dels seus extrems. Entre els jesiments d'aquest tipus hi ha els de Burriac i d'Ullastrell. Per la superfície que ocupaven, els estats arcaics del període ibèric clàssic serien comparables a la magnitud de les polis gregues o de les ciutats atrusques i fenícies.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler i Sabater. Benvingut. Hola, com va? Bé. Parlem avui dels hivers, n'hem parlat altres vegades, però avui parlem d'un període. Clar, ens passen moltes civilitzacions, que duren tants anys i, en canvi, quan parlem. Els romans, no?, Parles dels romans com si haguessin viscut 30 anys, no? Són mil. Per exemple, no? Doncs amb els divers crec que ens passa una mica el mateix, i per tant, si parlem d'un període concret, probablement, ara ho veurem, no és ni molt menys igual que el període anterior, ni és com acabarà sent, no? I per tant, s'ha d'admetitzar.

Sí, està molt bé el que acabes de dir per una raó, perquè de les últimes vegades que hem pogut parlar dels divers, hi ha una cosa que és excepcional, que en uns quants anys, et donen una sèrie de referències noves amb els quals tota la idea que tenies, que et pensava que era no localitzada, però que n'hi ha a Turons, a Comes, a Pujols, a Tossals, a llocs humits, a tot arreu, en trobes l'actual territori de Catalunya i a tota la part que van arribar fins, diguem, fins a tot el llevant de la costa mediterrània. Diguem, amb totes aquestes característiques tens aportacions noves. En referència, per exemple, al coneixement de l'idioma. Clar, l'idioma, en fi, hi ha moltes coses. La llengua ibèrica, històricament, s'ha dit que no hi ha manera de traduir-la. Que tots tenim tres o quatre coses que et diuen. Què és que vol dir pedra? En fi, que et van dient coses així. I de cop i volta t'estan dient que són estructures polítiques amb les quals són societats que tenen capacitat de recaptar impostos. Són que poden reclutar exèrcits importants, que fan front, s'enfronten, diguem, s'enfronten als cartaginesos, si convé, s'enfronten als romans, si convé, i fins i tot es van plantejar en algun moment amb uns i els altres fotre'ls fora. Home, això, diguem, aquí apareix tota una idea una mica diferent, no? Bueno, tot això a partir d'un creixement econòmic molt important i alguna de les coses noves a partir de les referències del que avui ens parlaran les persones que entenen de veritat molt més que nosaltres, no? Que hi ha zones geogràfiques de la part ibera que tenen un nucli semblant de població al que tindrien al segle XVI després de Crist. Home, atenció, això vol dir una producció agrícola important. Tot això ho sabem per les sitges, ho sabem pels testimonis que ens queden, i pel que ens diuen els seus enemics. Sí, sí, això també fa molt, eh? Que Déu-n'hi-do, que Déu-n'hi-do. Un període extraordinari, extraordinari, aquest període clàssic dels divers a Catalunya.

Qui ens acompanya avui no és un enemic, és un hivern evolucionat, que és el doctor Joan Santacana. Hem tingut la sort de tenir-lo altres vegades aquí al programa, arqueòleg, professor universitari, etcètera, etcètera, etcètera. I avui el portem, altres vegades el portem per altres coses. Però avui el portem perquè és responsable, juntament amb Mari Carme Bedarte, de l'edició d'un llibre que ha sortit fa uns mesos, Catalunya en temps dels hivers, del mau editor. Doctor Santacana, benvingut un altre cop. Molt bones, ben content de tornar. Ben content de tornar. Però avui parlem dels hivers això que comentava Josep Maria Soler de que en els últims anys hi ha hagut com un salt amb el coneixement dels hivers és cert o és que tenia un mal dia avui?

rigorosament cert i encara

s'ha quedat curt i per què? per què hi ha hagut aquest salt de coneixement? perquè s'han trobat molts jaciments que no es coneixien o què ha passat?

els factors són diversos. Aquest llibre que has anomenat, tu, jo amb el col·lega, mal agonyat col·lega, el doctor Joan Sant Martí, en vam fer un que es deia Els Ibers del Nord, que era la primera síntesi, una mica a nivell català, feta del món ibèric, i fa uns 25 anys, no? Déu-n'hi-do. I ara, l'any 24, l'any passat, vam fer aquest llibre, El llibre primer i el llibre segon se semblen poc. No és que en el primer llibre diguéssim coses falses, no. El que passa és que ha canviat tant que no podíem aprofitar res. S'havia de completar tot.

Perdó, això trenca la idea aquella que la història és una cosa immutable i un cop s'ha descobert una cosa, allò ja està, anem a la següent.

No, no. La història canvia perquè cada generació la reinterpreta, això és cert, no? Però en el cas de l'arqueologia no només canvia per aquest motiu, canvia perquè les tecnologies aplicades cada vegada són més potents. Mira, només per fer un repàs ràpid per respondre la pregunta, que no es respon fàcilment. Jo sempre dic que si algun dels nostres mestres ressuscités ara i el poséssim en una excavació, no sabria per on començar. És com si ressuscitéssis un metge del segle XIX i el poses en un quiròfan d'avui. No, no, no. No sabria què fer. L'arqueòleg li passaria molt semblant, el que passa que no ens n'adonem que és així, no? Mira, avui les tècniques analítiques et permeten identificar si en un vas ceràmic fa 2.500 anys hi vas beure llet o vi. Caram. Et permeten veure si en un plat vas menjar sopetes de farinetes, entens? De cigrons o O carn. És a dir. Pots saber els cultius? Sí, sí, sí. Aquí pots saber els condiments. Els condiments. Després, l'ADN. Esclar, els divers no enterraven i cremaven, vull dir, incineraven. Això vol dir que. Que no sabem físicament com eren. Però esclar, hi ha grups dins del món ibèric que sí que els enterraven. Per exemple, les criatures abans que els sortissin les dents. Si morien. Si morien, i morien moltes, les inhumaven sota casa. Els enemics, els seus caps els clavaven a les parets de. Diguem-ne, de les fortificacions. Ells mateixos, hi havia individus que, pel barró que siguin, morien. Tota aquesta gent els podem fer anàlisis d'ADN i per primera vegada els podem filiar. I podem saber moltíssimes coses, eh? Des de si eren rossos o morenos. La corpulència, el pes. Sí, sí, que l'ADN és un codi que et fa un retrato. Això no se sabia. L'anàlisi de la dentina, de les dents juntes amb esmal, el creoment de dentina i esmal, permet avui saber si de petit vas tenir dèficits alimentaris. Permet saber una quantitat de coses que no t'ho hagueres imaginat fa 20 anys que fos possible

de trobar d'aquella resta d'ossos malgirbats poguessis treure tanta informació

els espectòmetres de masses que són uns aparells i unes tècniques que s'apliquen per saber si en un viatge metàl·lic ve un plom procedent de Jaén o ve procedent del sud d'Anglaterra és a dir. Podem saber fins a aquests extrems, no? Per tant, allò que abans passava, una espasa, m'havies de mirar la tipologia, no? Ara. No cal, és a dir, sempre aleació. Sí, sí, et diuen els components exactes i, clar, d'això tampoc ho sabíem. Els georadars. Fins fa poc, l'única manera de saber el que hi havia sota terra era fer un forat. Escolta'm, ara fem com els metges fan. Amb les ecografies, no? No, no, quan et posen una càmera. Un melloscopi. Sí, exactament, per qualsevol forat,

i si no te'l fan ells, i entren a l'estómac. Deixa'm explicar un exemple sobre això. No, no, en referència al GeoRadar, que el vaig veure treballar en primera persona. S'estava buscant el lloc on havien assassinat al principi de la Guerra Civil el Josep Soñol, que era diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya i president del Barça. I aleshores el dron comença a mirar, mirar, mirar, i anaven buscant allà, diguem, al Guadarrama, a veure si es podia localitzar les. Res dels despulls que no s'ha trobat mai però hi havia de cop i volta sortint podria ser aquí i et deien del georàder de no perquè pel tamany que té tal i qual aquí van enterrar un ruc podria ser allà no no no perquè pel tamany per la forma i tal i qual però això això t'ho deia el dron anàvem investigant no, no, això va ser una cabra o això va ser un animal o això va ser un porc senglar era una cosa extraordinària si no ho havies d'anar a aixecar,

no a aixecar avui en el món ibèric es fan radiografies del subsol de manera que tu veus el plano la planimetria de ciutats senceres. Clar, i a més a més això es fa amb un cost molt baix. Ah, és que això és l'altre, no? Sí, això es fa amb un cost molt baix. Bueno, el Josep Maria acaba de dir-ho dels drons. Tu saps lo que costava quan jo començava a excavar a fer una foto aérea? Clar, una avioneta o un helicòpter amb les dificultats, perquè les vies eren molt ràpides, i per fer una foto a baixa alçada eren segons, o un globus s'havia de fer servir. Jo he vist col·legues que feien-se unes escales altes. I amb allò ja feien. Anàvem amb un dron i pots veure el color dels calçotets des de dalt. Això és una altra cosa. El pantògraf. Nosaltres, clar, per excavar hem de dibuixar-ho tot, pedra per pedra, milimetrada. Això ho havíem de fer a mà. Tu imagina't una muralla a mà, milimetrant les parets, prenent dues vides com a mínim. Havies de tenir un munt d'ajudants i anar dibuixant, anar posant I lent, clar. Avui hi ha màquines que fan una fotografia i a partir de la foto t'ho dibuixen mil·limètricament. Les estacions totals, que n'hi diuen, amb un aparatet prens coordenades de tot. No cal que vagis allà mesurant amb un pèndul i les èpoques climàtiques les temperatures això és una altra cosa que no podíem saber fàcilment les temperatures per exemple ho sabem a partir de avui et podem dir si una paret ha caigut a l'estiu o a l'hivern. Com? Doncs mira, si cau a l'estiu, què enxampa? Per exemple, a la zona mediterrània, mosquits enxampa. No perquè els mosquits volin, sinó perquè quan el mosquit mora, l'escabet quitinós queda a terra, i la quitina és indestructible, pràcticament. Per tant, si hi ha enclosques de mosquit a les capes superiors, sota d'això, ha caigut a l'estiu. L'anàlisi del poden cada planta té poden el poden és pràcticament etern, no es fa malbé mai dura milers d'anys aleshores a través del poden. És com un termòmetre de màxima i de mínima, el poden. Cada planta té una màxima i una mínima. Per sobre, mora. Per tant, si trobes poden de vedat en una zona, hi havia plantacions de vedat.

I això ens permet saber. Tot això, totes aquestes tècniques que han anat apareixent, i que a més a més, allò que comentàvem, algunes poden ser cares, però en general no ho són. No, no ho són. Clar, ens ha transformat la visió dels hivers. Els hivers, potser erròniament, teníem una mica una sensació que eren uns pobles que. Més primaris. Més primaris i que quan els arriben unes civilitzacions més poderoses i més estructurades queden arrasats i potser no va ser així. No, no, amb tota seguretat que

no va ser així. És a dir, mira, m'he deixat de dir que, per exemple, en el camp de la lingüística, ja no anem a plantejar el que sabem de la llengua, que és bastant més del que se sol dir. Però, anem a plantejar l'existència de ploms escrits en hivern, que són cartes comercials, no? Cartes comercials que són, bueno, s'han escrit en una llengua silàbica, etcètera, etcètera, no? Anem a veure, en qualsevol cultura. Antiga i fins pràcticament a finals del XIX, aprendre a llegir i escriure requereix tot un sistema institucional, és a dir, ho has d'aprendre de petit, sol ser un complex educar a saber escriure, etc. Per tant, els escribes necessiten tota una formació. A Egipte els escribes eren un ofici important a Mesopotàmia era un ofici important a tot arreu on hi havia cultures escrites els primers, els escribes eren personatges importants en els divers, que sabem que des de fa molt temps sabem que escrivien però no se'ns havia ocorregut que perquè hi hagi un escribe necessites tota una estructura de poder que. Una administració i que a més a més aquesta escriva l'han de mantenir perquè no anirà a llaurar per tant aquesta escriva l'has de mantenir això vol dir que hi ha unes castes d'escrives que estan a sou d'algú que algú els manté que ho

considera molt útil i per tant li surt a compte no tenir un treballador del camp si no tenir

una escriva o el fet d'emetre moneda. No n'hem parlat encara, però els Ibers emetien moneda. Bueno, què vol dir emetre moneda? Vol dir, primer, hi ha d'haver un poder que garanteix la moneda. Sense un estat o un personatge o una institució molt poderosa que fa que jo me n'enfiï que aquell tros de metall té la quantitat de plata o d'or que em diuen que té.

I que servirà per comprar això. Que és un bascap.

Sí, aquí la moneda ibérica servia sobretot per pagar mercenaris, per això es desenvolupa molt durant les guerres. Però bueno, no és un individu que amb un raconet retalla planxes metàl·liques. Això necessita. Avui n'hi diríem un banc emissor. Però bé, és l'equivalent a un banc emissor. I un control, perquè si en poses massa, perdrà el valor. Perdrà el sentit, a més a més. La inflació, tant és avui com fa 3.000 anys. El mecanisme és el mateix per tant, tot això ens indica que el que has dit tenies raó es tracta d'un món sumament complex no més ni menys complex que la Grècia arcaica. No més ni menys complexa que els etruscs molt semblant salvant les distàncies de temps amb els sumeris i amb els egipcis estem davant d'un món d'aquesta mena ara, clar tenim problemes per què? Nosaltres llegim els ploms. Els ploms encargudadets, aquestes làmines de plom escrites i encargudades, servien com a cartes comercials. Per què? Perquè un plom pot viatjar i si se't mulla, no passa res. No portaràs una carta de paper tal com es feien els viatges abans. A part que no hi havia paper, no? Però esclar, l'escriptura no es devia fer sobre plom, la normal. Es devia fer sobre cuirus. D'això no en queda res per tant nosaltres tenim escriptures sobre plom vale, escriptures sobre moneda vale, però són curtes escriptures funeràries, sí, però sempre diuen el mateix els cementiris, quan anem i llegim s'ha mort l'Europa era bon

pare no t'oblidarem mai són les frases que es van repetint poca informació tens li passa molt semblant sobre les ceràmiques aquest got és meu. Ok, el grado de la fe es fulano. És a dir, tenim pocs textos encara ara tot el que tenim ens indica una estructura complexa i encara, si m'ho permets, un detall que no ens hi havíem fixat sent fa poc hi ha molts vasos ceràmics que porten el nom escrit què vol dir això? vasos ceràmics normals no vasos d'hort i plat d'argida cuita això vol dir que hi ha molta gent normal que sap llegir i escriure. I això ens crea un problema, eh? Què vol dir, això? Comenim sap llegir i escriure el seu nom, que això també. En els romans no passava gaire, també passava, però no passava gaire. A les legions romanes també hi havia que sabien llegir i escriure, i es grafitaven el nom. Però ara resulta que ens adonem que els divers també ho feien. I no en tenim un ni dos, eh? En tenim a dotzenes. El que ens indica que aquest món és un món més complicat del que ens podíem imaginar.

Una de les grans innovacions del món hivern al pas del segle V al IV abans de Crist va ser la manera com treballaven la terra. Els diferents pobles iberns van apostar pel sistema de guaret, amb el qual el sol agrícola estava ocupat i produint de manera permanent. Va ser un pas clau per començar a generar excedents més enllà dels aliments necessaris per la pròpia subsistència.

Amb aquesta rada nova sí que dóna gust de treballar la terra. Ara la terra és més fàcil i els conreus són més productius. Sí, cada vegada tenim més blat i més ordi. Sort d'això, perquè si no les passarien putes per donar una part de la collita al capdill per a que les desi a les sitges.

Home, no ens ho podríem menjar pas tot nosaltres, per molt afamada que estigui la canalla.

La canalla no s'ho fot tot, pobres d'ells. El ramat, el ramat que sí que s'ho cruspeix ràpid. Sí, sí, el ramat també, esclar. Caso amb l'os pedrer,

plantar tot l'any ens ha salvat la vida. No reneguis que tens una boca? Bé, sí, tens raó. Quan era una nena em sabia greu veure com durant uns mesos de l'any la terra s'assecava i s'omplia de males herbes i després el pare havia de tornar a preparar el terreny.

Era molt fatigós. Quim va parir. Que si els nostres pares haguessin tingut una rada com aquesta, poca gana haguessin passat de petits. I ara hem de fer com els veïns,

que han agafat unes pedres grosses, les han aplanades i entremig molen el blat i el fan farina. Li diuen molir. No s'hi han escarrassat gaire amb el nom. Llama, mati,

que ho hem de fer també nosaltres. I tant que sí. Ara que el fill gran ja va sol a portar el ramat a pasturar, nosaltres moldrem gra i ens afartarem de farinetes. Això és Anguàrdia.

Estem aquí a l'enguàrdia amb en Joan Santacana i amb en Josep Maria Soler i Sabater parlant del període clàssic del món hivern. Doctor Santacana, que hem de sentir aquesta parella pagesa que, escolta'm, està absolutament fascinada per les innovacions d'aquell món nou. Aquestes innovacions produeix una certa revolució agrària, una transformació agrària que permet moltes més coses dels que ens imaginàvem als hivers. Per què es produeixen en aquell moment aquestes

transformacions? Sí, aviam, són moltes coses també les que canvien. Primer és la tecnologia del ferro. El ferro és un material que, si no saps. Com es fa com es passa del mineral de ferro no és fàcil perquè fixa-t'hi que el mineral es compacta i se li dona forma a cops de mall i amb el roig viu. No fon, sí que fon. A partir de 1.200 graus fon. Per arribar a 1.200 graus necessites un alforn, una tecnologia que fins al segle XVIII no trobem. Per tant, quan descobreixen el secret, és a dir, que van esdifon el secret del ferro, molts pobres comencen a produir ferro, però sobretot per les edits. Era dificilíssim era dificilíssim però per exemple a Villena el famós tresor de Villena que tot té hort i plata té un braçalet de ferro és a dir el que va amagar aquell tresor i el va amagar per un perill que devia ser real perquè no el va poder anar a buscar ho han trobat els arqueòlegs això vol dir que anaven maldades bé, doncs va amagar un braçalet de ferro. Perquè el considerava tan important com la Horta de la Plata. Llavors és lògic que es feien armes, armes per les classes altes, pels guerrers. Però a partir de finals del segle IV, comencem a veure una panòplia d'instruments agraris. Que van des de forcats, fals, ganivets. Mira, jo mirant els instruments metàl·lics que fa servir l'agricultura a Catalunya fins pràcticament a començaments del XIX, No hi trobo diferència amb els ferros que tenim d'època iberica. O sigui, eren molt sofisticats, per tant. Bueno, eren semblants. Per tant, el nivell tecnològic de producció semblant. Després hi ha una altra cosa. Tu has parlat aquí del guaret, no?

El guaret significa que deixes reposar la terra un any o dos anys, perquè és nitrogena. Vas alternant un any sí, un any no. Encara hi ha llocs que es fa, eh? Sí, i tant.

O molt sovint també canvies tres vegades durant tres anys consecutius de plantació i el quart la fas descansar.

Perquè es torna nitrogenada. Per tant, és una de les altres, més aviat primitives o extensives que fa el guaret. Nosaltres sabem que feien servir guaret, però també sabem que feien servir adobs. Això ho sabem d'una manera molt senzilla, eh? El dels adobs. Què és l'adob? És el del famer. Els que hem viscut en pobres de petit i de pagès sabem que tot el que es consumia es posava en un hort o darrere, es posava en un tagant, es anava podrint. Si se trencava un got, també anava allà. Si se trencava un plat, també anava allà. I quan allò s'havia fet molt gran i s'havia podrit, es prenia en un carretó o en un carro i es tirava pels camps. Ara se li diu compost, que és més fi, però en fi. Sí, és el mateix. O reciclatge orgànic. També, és exactament el mateix. Però on anaven els gots i els plats que jo vaig trencar de petit en un camp? On anaven els gots i plats dels íbers que. En els seus camps. Per tant, quan nosaltres mirem els camps dels entorns, a vegades a dos quilòmetres, un quilòmetre i mig, dels jaciments iberis, dels grans assentaments, què hi trobem? Ceràmiques trencades, petites, trossets, trossets. I què vol dir això? Compost. És molt sofisticat, clar. Això vol dir que tens una agricultura I després tenien màquines, que això és una cosa importantíssima, que són el model de rotació. Aquestes molins que li dones voltes.

Aviam. Sí, dues pedres, normalment una té una mena d'enança. Amb arqueologia, del que no trobem, no en podem deduir res. És a dir, si jo no trobo una cosa, no puc dir on hi ha. Però, a vegades, les troballes et donen indicis de coses importants. Cronològicament, els primers molins de rotació que es troben a la Mediterrània Occidental són a la costa ibèrica catalana. Si algun dia en surt algun, que se yo, en Dadosia o a Nàpols, vale, haurem de cedir la corona i dir, no vam ser els primers. Però de moment és on en trobem els més antics a principis del segle V, quan no n'hi havia enlloc. Aleshores s'han fet simpòsiums i hi ha experts amb això, però nosaltres vam fer una cosa molt senzilla. Que és agafar un modí de fricció és a dir, hi ha dues maneres de transformar un gra en farina una és posar-ho en un modí de rotació i anar rodant a sobre d'un drap i va caient la farina al costat i l'altra és agafar una pedra plana i una de rodona i anar fregant com aquell que renta roba allò va rascant, rascant i es va transformant doncs tu poses 5 persones en modí de fregar i una en modí de rotació i va de modí de rotació. Triturarà més farina que les cinc que freguen. És molt més productiva. És molt més productiva.

Això vol dir que la capacitat de produir ha canviat.

I ja no parlem de les arades. De les arades i les reus i tot això que van baixant aquells 15-20 centímetres necessaris perquè. Tot el que tu tires de llavor, tira endavant.

En Sodé deu venir de poble. Sí, sí, sí, això ho domina.

Els de la ciutat, si ens falen els del metro. Això es nota amb els estudiants d'arqueologia, els que venen de poble.

Llavors, les arades també es fan, per primera vegada, metàl·liques. Sí, el que passa és que les arades devien ser de fusta dura.

Se'n fan de fusta i se'n fan de metàl·liques. Se'n fan algunes que només hi ha la punta. La punta.

La punta metàl·lica i la resta de fusta. Té lògica.

El que, diguem, separa la terra.

El que penetra a la terra és la part metàl·lica, que és la dura dura, sí, clar. Bueno, però hi ha cabaguetes, hi ha aixades, hi ha pics. Per exemple, estallar llenya, tenen pics. És que tenen màquines especialitzades, vull dir, eines especialitzades. Per exemple, tenen una mena de ganivets curvats que són per capar porcs. Déu-n'hi-do. Dius, jo la primera vegada que ho vaig veure no sabia el que era. Fins que comences a veure els paradels posteriors i dius, hòstia, era per capar. Això vol dir que feien selecció, no?

I que creaven porcs i a més havien distingit que el gust no era el mateix i que per tant,

etcètera, etcètera. He parlat de porcs. Ara que tenim pesta a prop, doncs potser és convenient, però. Tal com els escorxaven nosaltres trobem els ossos tal com els escorxaven podem assegurar diverses coses primer, no trobem ossos llargs per què? per què no trobem ossos llargs? perquè tampoc en trobaríem ara perquè els ossos llargs són els pernils. Les cuixes dels porcs no els hi trobem els fèmurs sucros peixen ni fan pernil i tal com el trossegen és un trossejat això ha parlat amb un carnisser. Que li vaig ensenyar i s'ho va mirar molt narrat, Mundossos i diu això ho tallen com els moros és un sistema d'escorxar diferent del que fem ara nosaltres és a dir és un món molt especialitzat per poder arribar a dir és que teníem pernils els romans ens ho diuen pernils del Pirineu de la seretània, quan parlen d'allà dels pernils d'allà dalt però és una referència d'època romana i podries dir bé no, no, no que ho trobem al segle V.

Calcular el nombre d'habitants dels territoris ibers a partir de les troballes arqueològiques resulta complicat, però és possible recórrer a les fonts literàries clàssiques. L'historiador Titus Livi, a l'obra Apur Becondita, es refereix a la revolta de l'any 205 abans de Crist. Pel nombre d'efectius que va reunir el cap d'Ill, Illerget i Díbil per enfrontar-se als romans, associat amb els aussetans i altres pobles veïns, la Illergèsia devia tenir uns 136.000 habitants, considerant que reclotés un membre de cada nucli familiar, amb una mitjana de 4 individus i mig per família.

Durant aquell estiu es va estendre per Hispània una gran guerra incitada per l'hilerget Indíbil, l'única motivació del qual era que la seva admiració per Escipió l'havia fet menys prea als altres generals. El considerava com l'únic general que els quedava als romans, ja que tots els altres havien estat morts per Aníbal. Indyville va dir als hispans que, per aquest motiu, després de la mort dels dos escipions, no hi havia ningú a qui poguessin enviar a Hispània. I quan la guerra es va agreujar a Itàlia i va créixer amb força, van fer tornar cap a casa l'únic home que podia enfrontar-se a Aníbal. Als generals romans que eren a Hispania no els quedava res més que el nom i l'exèrcit veterà havia estat retirat. Ara hi havia confusió per totes bandes i una multitud desenfrenada de nous reclutes. Hispania mai més tornaria a tenir una altra oportunitat com aquella de recuperar la llibertat. Fins aquell moment havien estat esclaus dels romans o dels cartaginesos i de vegades no d'un d'ells, sinó de tots dos a la vegada. Els cartaginesos havien estat expulsats pels romans. Els romans podien ser expulsats pels hispans si estaven units. I després, una vegada lliure la pàtria de la dominació estrangera, podrien tornar a les tradicions i els ritus dels avantpassats. Amb arguments d'aquest tipus, aconseguia aixecar el seu poble i els seus veïns, els ausetans. Se'ls van unir altres tribus dels voltants i en pocs dies es van reunir en territori sedetà, el punt de reunió designat, 30.000 d'infanteria i uns 4.000 de cavalleria.

De ser la primera energètica que crea una fundació amb fins socials el 1992, a haver-hi milions de persones que s'han beneficiat dels nostres programes educatius, socials i mediambientals el 2026. Més de 180 anys fent-te la vida més fàcil cada dia. Naturgi. Cada dia. Every day.

Aquest any en Rosa dels Vents viu un Halloween terroríficament divertit en família. Reserva a turismeenfamilia.com i gaudeix d'un cap de setmana d'infart en què tremolaràs de riure amb el nostre túnel del terror, el ball de zombis i moltes més activitats en família. Pensió completa, activitats i animació tot inclòs. Turismeenfamilia.com, tot allò que realment importa.

Nou lletres, fira amb més de mil vehicles d'ocasió, seminous i quilòmetre zero. Nou lletres, nou lletres, què deu ser una fira de.

Ets pocació, home.

Clar, Expocasio, on hi ha cotxes, borboletes i autocaravanes. Boníssim, Expocasio.

Torna a Expocasio Girona. Els dies 16, 17 i 18 d'octubre a Fornels de la Selva.

Em vacuno per la mare, per la meva filla i el nen que vindrà. Per les festes en família i els viatges amb les amigues. Per mi i per tothom que estimo. Vacunar-se de la grip i la Covid és estimat. Demana Cita la meva salut a citasalut.gencat.cat o al teu CAP i gaudeix de tot allò que et fa feliç sense posar ningú en perill. Generalitat de Catalunya.

Informar. Cada notícia és una finestra per connectar amb el que passa. Però avui no n'hi ha prou amb saber-ho. Cal explicar-ho. Explicar. Només explicant-nos bé, adaptant-nos als nous temps, podem ajudar-te a entendre millor el món. Entendre. Entendre és obrir els ulls. Obrir la ment. Descobreix un nou univers informatiu. 3Cat Info. Informar. Explicar. Entendre.

En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Joan Santacara, si els Largets tenien 136.000 habitants, quina zona era? Actualment això és la zona al voltant de la ciutat de Lleida, si no ho tinc mal entès, més o menys. Esclar, ara la ciutat de Lleida és més poblada amb l'acumulació, però no sé si molt més, o sigui, Déu-n'hi-do la gent que era capaç de sostenir el territori verd. Sí, primer,

a part de les xifres que donen els historiadors clàssics, que a vegades no són fiables del tot, anem a veure com ho calculem. Imagina't un poble de la costa avui, que tingui 30.000 habitants. Amb el cens com sap l'Ajuntament els habitants reals que té? pel consum d'aigua i pel consum elèctric perquè les xifres no representen les xifres enganyen aquest

mateix poble aquest mateix poble a l'estiu en pot

tenir 130.000 i a l'hivern 30 i com ho saben? ho saben pel consum d'aigua i l'elèctric, pels consums nosaltres en el món ibèric. Apliquem la mateixa filosofia amb indicadors que no són el consum d'aigua però que sí que són els nuclis de població. Aviam, des de fa molts anys els geògrafs han fet models, no? Models. I tots els que alguna vegada a la vida hem estudiat geografia de models sabem el que són. Hi ha uns geògrafs, Colbrunner, que van fer un model molt interessant sobre com una població gran, el que té al costat, no? Com creix i com. Colbrunner, fa una classificació a partir d'un nucli central fa una classificació de la població quan això ho apliquem al món ibèric. Resulta que encaixa, que dius O ho ha pensat pel ciutadà. No, ell ho ha explicat per les poblacions actuals. És a dir, per tant, tenim models. A partir d'aquests models, nosaltres podem calcular la població. Quin és el resultat? Mira, el resultat, més o menys, i salvant algunes zones on això queda distorsionat, com per exemple Barcelona, és la població que hi havia a Catalunya en l'època del segle XV-XVI. O sigui, els censos de població que tenim al segle XV-XVI. Ens donen el trispol de pobresa. El trispol vol dir, en geografia, el màxim que pot arribar. Una pobresa creix fins que es pot alimentar. Al moment que tens un problema d'alimentació. Una crisi. Comença a haver-hi plagues,

gent que marxa. Es moren els crios, la gent pareix menys. Els vells moren abans tota la població tots tenim un trispol el nostre que ara no l'hem trobat ja sortirà per tant dels ibers el seu trispol és semblant al del segle XVI què vol dir això? vol dir que els seus sistemes productius no eren massa diferents i clar que hem dit abans dels instruments agrícoles eren molt semblants. I la base de les economies en les societats preindustrials és l'agricultura i la ramaderia. Aquesta és la base. Després hi ha més coses, però. Per tant, si la base era semblant, si les eines són les mateixes, si els sistemes de producció de cereals són semblants i el tractament dels animals de la ramaderia és semblant, el trispol d'evolució és semblant. Per tant. Tenint en compte tot això, les dades dels historiadors clàssics ens encaixen bastant. El que és el que no sabem? El que no sabem és l'àrea geogràfica sencera. Perquè aquí hi ha una cosa que avui es comença a dir, però que fins ara no s'havia dit, que és que, aviam, els ibers, els ibers, amb aquest nom, no existeixen. O sigui, no existeixen perquè és un nom que els van donar. Els altres, però això passa en molts pobres antics, per exemple els grecs no existien grec és un mal nom que els donen els romans, els fenicis no es deien a si mateixos fenicis

però els iberts tampoc s'ho deien, és a dir si mai trobem una moneda que diu Iberia és falsa, amb tota seguretat perquè això no existia el que sí que existien són estats estats semblants als estats arcaics grecs. Corín, Atenes, Esparta, i són estats d'unes extensions que a vegades ocupen dos o tres comarques nostres. Quan nosaltres anem a la zona de Lleida, sobretot a les grans planes, que són. Inclús sense aigua, són, perquè n'hi havia més d'aigua, però inclús sense aigua, són aptes per cereals. És a dir, tu vols dir, hi ha moltes èpoques de bany, hi ha molts anys que falla el correu de cereals, sí, però només que un any de cada quatre funcioni bé? Ja vas empenyadet, eh? Clar, són extensions enormes. Aleshores, aquí sí que hi pot haver una població densa, però és que, a més a més, les zones planes desenvolupen sempre un tipus d'activitat que és la cinegètica, cavall. Els cavalls són típics de zones planes, les estepes d'Àsia, la plana polonesa, o sigui, les planes de Castella, és a dir, tot això fa una població que munta cavall. I els que munten a cavall tenen dos oficis, eh? Saquejadors, o sigui, saquegen els del costat, guerrers, o ociosos i es dediquen a caçar.

El jaciment ibèric més important de Catalunya és el d'Ullastret, un cas únic de ciutat doble amb dos focus de població, un al Puig de Sant Andreu i l'altre a l'illa d'en Reixac, que en aquella època se situava enmig d'un estany, probablement connectat al mar a través de maresmes i aigua molls. L'assentament del Puig de Sant Andreu tenia un sistema defensiu impressionant. A la revista Destino, a febrer de 1955, apareixia una crònica signada per Santisso sobre les diverses campanyes d'excavacions que es van començar a fer al jaciment d'Ullestret a partir de l'any 1947.

Sota les pedres de l'Empúries grecorromana geuen les restes d'una població anterior. la capital dels nostres avantpassats més remots de nom conegut, els indiquetes. Gent dura i ferotge, segons un viatger molt antic, el primer cronista que es va ocupar de nosaltres. I, com ja es veu, en termes no gaire falegadors. Com era la indica sepultada sota l'Empúries romana? No se sabrà mai positivament. Però els secrets que la fatalitat històrica ens oculta agassivament a Empúries comencen a ser revelats a poca distància a ull estret. El Puig de Sant Andreu ha ocultat pràcticament fins als nostres dies els secrets del seu subsol sota la capa innocent de camps de blat fèrtils. El 1931, un aficionat de l'escala va comentar a l'entitat Amics de l'Art Vell de Barcelona el primer informe escrit sobre l'existència d'una considerable extensió envoltada de muralles visibles en alguns trams, espoliades en els anys anteriors per la construcció de ponts i desguassos de les carreteres veïnes. Però no va ser fins al 1947 que no va començar l'excavació sistemàtica i científica a instàncies del nostre il·lustre conterrani Lluís Pericot, qui s'encarregà de la direcció de la campanya investigadora. La quarta i última campanya, acabada a finals de 1954, ha estat dirigida pel nostre infatigable comissari provincial Miquel Oliva. Les dimensions de les restes posades al descobert fins ara ens donen una idea de la grandiositat del poblat. Grandiositat relativa atesa a l'escassa població d'aquell món llunyà, però, sens dubte, molt més gran que la de tots els altres poblats coneguts en aquestes comarques. Avui s'alviren trams considerables de les muralles oest i sud, de més de 3 metres de gruix i una bona alçada, amb torres circulars i quadrades i carreus irregulars, però treballats de manera excel·lent. Les excavacions practicades a l'interior han posat al descobert diverses habitacions fins al nivell de la base, a uns 4 o 5 metres de profunditat, i mostren fins a 8 estrats corresponents als diferents canvis constructius, perquè la ciutat va tenir una vida llarga de 3 o 4 segles. Els magatzems del Museu Provincial, tan lamentablement instal·lat, sigui dit de passada, conserven una bona quantitat de restes en estat de reconstrucció i classificació. Consisteixen especialment en ceràmica indígena, grega i helenística, amb decoració pictòrica, àmfores de tots els tipus i figures de terracota. Una placa de plom amb inscripció alfabètica permetrà identificar algun dia, potser, el nom fins ara desconegut del poblat d'Ullastret.

Això és Anguàrdia.

Doctor Santacana, amb el panorama tan impressionant i nou respecte al món hivern que ens ha estat dibuixant, els textos que hem vist com evolucionen, el que no entenc ara perquè encara no som hiverns. Per què van fracassar, si es pot dir així, que no ho sé aquells pobles que realment tenien una potència molt similar als de l'època i per tant no tenia molt sentit que allò no acabés de rotllar realment van ser absorbits no dic substituïts, però sí absorbits pels romans, abans els cartagineros d'Eunido i allò va quedar absolutament malmès què és el que va succeir perquè això passés? En primer lloc,

sí que som iders sí que som iders perquè aquesta és la població base després van venir romans però quants en van venir? O sigui, tots barrejats. 50.000. Clar, vull dir, grans itàlics quan se'n van venir. Després van venir els musulmans, sí. Les primeres invasions, 15.000, diuen, els calcos optimistes per tota la península. Hi ha una veu més italians avui a Barcelona. És a dir, sí, nosaltres, la base, diguem-ne, genètica nostra és ibérica, som ibers, no? Ah, som ibers evolucionats. Llavors, què va passar? Bueno. En primer lloc, els diversos es troben dividits en estats petits, el mateix que els va passar a Grècia, estats petits, que poden mobilitzar 30.000, 15.000, 20.000, homes pobres separats. Es troben enmig de dues potències mediterrànies. Que eren superpotències de l'època i a més marítimes marítimes ells navegaven però no es podien comparar es troben al mig d'una guerra quan els cartaginesos la guerra és entre Roma i Cartago les dues bases que s'enfronten són Cartago al nord de Tunísia i Roma al centre d'Itàlia per poder-se esbarallar. S'han de trobar. I es troben a la península. Es troben damunt de la península. Aleshores, quan entra l'exèrcit púnic a Cartaginès, milers d'individus amb màquines de guerra, amb elefants, que ja anaven una mica tots iguals, els estats ibèrics els deixen passar. Per què? No van per ells. No tenen gaire interès. Sí, com Godoy amb Napodeo.

Van cap allà que passin, que els deixen passar. Però no anaven a passar només, anaven a reclutar. I, a més a més, no poden arribar a esbarallar-se, perquè els romans. Esbarallar-se al mig. Perquè els romans el que fan és, en lloc de plantar guerra, de plantar batalla, a les portes d'Itàlia o de Roma. Desembarquen en Pòrion, porten aquí legions per via marítima i els tallen les línies d'abasteixament. Molt bé, tot això fa que aquests estats es divideixen i uns estan a favor i d'altres en contra. Per tant, les guerres pauliques signifiquen una divisió del món ibèric, no? I si tens en compte, a més a més, que els dos estats que s'esbarallen són realment estats molt potents, és el més potent que hi ha en el món antic, evidentment tenien poca cosa a fer. Malgrat les tres metres de muralles. Malgrat les muralles, però les seves muralles, amb una guerra, això ho veiem ara, quan un dels que s'esbarallen. Té una tecnologia, no tarda massa en l'altra de la mateixa. Es copien rapidament. Van començar els drons. Ara, tots els estats majors del món deuen estar obsessionats per veure qui fa el dron més d'això. Si els fa per l'aigua. Això passa igual. Els divers tenien uns sistemes de defensa i d'atac semblants als exèrcits del moment previ a les guerres púnicas però la guerra púnica canvia absolutament les tàctiques i ho canvia tot i ells ja no tindran massa temps perquè els

aixafaran un per un els van atacant per separat i després l'ocupació l'ocupació del territori que és una ocupació que es fa. Una mica, la romana m'estic referint perquè els altres els liquiden que es fa amb la idea de ser romà és packs i progrés és la pitjor manera de codonitzar-te packs i progrés els ibers van abandonant els seus assentaments s'integren dins de les ciutats romanes al cap de dos segles es canvien els cognoms. O sigui, es llatinitzen els cognoms al cap de 4 o 5 segues encara parven, però ja és només un que

és allò de l'epigrafia que tornem, no?

Joan Santacana no tenim més temps moltíssimes gràcies per haver vingut això ha anat en Joan Santacana és un dels responsables d'aquesta edició del llibre Catalunya en temps dels hiverns que està ple d'articles jo no me'ls he llegit tots però molts sí i la veritat és que avui he passat molt bé i és molt entretingut i va pagar molt la pena moltíssimes gràcies per haver tornat a l'enguàrdia Josep Maria Sola i Sabater hem de plegar que anem fatals de temps això és l'enguàrdia.

Direcció i realització, Enric Calpena. Assessorament històric, Josep Maria Solell Sabater. Guió, Josep Maria Bunyol. Producció, Pilar Ràzquin. Tècnics, Francesc Cotillas i Josep Lluís González. Montatge musical, Francesc Cotillas.

I amb les veus de Marc Lobato, Clara Borrell, Xavier Martín i Xavier Pujol.