Catalunya migdia, de 15 a 16 h - 14/09/2026

Són les 3. Fa una hora hem començat el Catalunya Migdia explicant-vos que les presons catalanes arriben al 95% de la seva capacitat. El govern ho explica, en part, pels lladres reincidents, que ara compleixen penes de presó, a diferència de fa uns anys, quan el càstig es limitava a una multa. També hem connectat amb la Xina, el dia en què el seu règim s'ha sumat a la crida mundial per controlar millor l'avenç de la intel·ligència artificial. I hem analitzat el primer baròmetre del CIS després de la crisi de Ceuta d'aquest estiu. Un baròmetre que dona la victòria al PSOE en cas d'eleccions generals avui, però, això sí, amb menys marge sobre el Partit Popular que fa un mes. Vox puja amb força, a Catalunya Esquerra baixa lleugerament i Junts per Catalunya es manté. Tot això us ho hem explicat a la primera hora, ara què més podem afegir i abans d'entrar en la segona, Joan Borràs.

A aquesta hora estem molt pendents d'un incendi a la zona sud de Mataró, al costat del Rengla, a l'Ai Alarquera, per qui sigui de la zona. 13 dotacions dels bombers continuen treballant en l'extinció de l'incendi que crema en una indústria tèxtil al polígon de les Hortes. Els treballadors han pogut sortir a temps i no consten ferits. Anem cap allà, Marta Vallès.

El foc afecta una nau de l'empresa Tèxtil Punt Roma al carrer Uberlocaire d'aquest polígon industrial de les Hortes, a tocar del Pla d'Ambuet. Els bombers han rebut l'avís a dos quarts d'una. Quan ha començat l'incendi, els treballadors que eren a la nau han pogut sortir. La columna de fum negre és visible des de tota la ciutat i també des d'altres municipis del Maresme. Protecció Civil ha posat en alerta el pla Procicat i recomana als veïns de la zona que tanquin portes i finestres per evitar molèsties pel fum. També demana que ningú s'acosti a la zona.

Mentrestant, a Lleida han condemnat a 6 anys d'internament el menor que va matar a Canibetades un noi de 18 anys a Tàrrega l'estiu de l'any passat. L'acusat, que ara té 18 anys, ha reconegut els fets en una vista de conformitat que s'ha fet als jutjats de la capital del Segrià. En crònica política, Junts per Catalunya diu que el govern de Salvador Illa ha tocat fons i l'acusa d'estar sotmès permanentment a Madrid i a Pedro Sánchez, el principal partit de l'oposició, ha demanat al president de la Generalitat un gir de guió coincidint amb l'equador del seu mandat i hores abans de la conferència que ella ha de pronunciar aquest vespre per fixar les prioritats del país pels pròxims anys. Santiu Josep Rius, que és el portaveu de Junts.

Dos anys en què ha enterrat la. Imatge de bon gestor del PSC ja ha confirmat la dependència i l'espanyolització del govern de la Generalitat de Catalunya en mans del president Illa. I l'últim exemple d'aquesta espanyolització el viurem aquesta setmana amb el fet de portar l'acceleració de la Diada a Extremadura.

I ara sentiu això? El govern no està. Això segon que és la gran cita. La BBC ha adquirit els drets internacionals d'aquest programa original de 3Cat. L'operació representa una fita per l'audiovisual català, ja que és la primera vegada que la corporació britànica compra els drets d'adaptació d'un format creat per una cadena del país i desenvolupat originalment en català.

Doncs amb aquesta notícia, per aquesta estrena, aquesta compra de la BBC d'un format original del Trescat, arribem a passats 3 minuts de les 3.

Des d'ara fins a les 4 amb el Jordi Cabré, advocat i escriptor. Bona tarda. Bona tarda. L'Alba Alfagema, psicòloga i divulgadora. Bona tarda. Hola, bona tarda. I el periodista Iu Forn. Bona tarda. Bona tarda. Tot bé? M'estava imitant, lio, es veu. Sí? Sí. No arriba el Cabré, no arriba el Cabré. Els oients no poden tenir el gust de sentir i tastar aquesta imitació de Jordi Cabré per part d'Iu Forn? No.

Te l'ha tornat, eh, Joan? Sí, sí, no, no.

Coses que passen a fora.

Si a final de temporada fem una mena de baròmetre dels tertulians entre els oients, que la gent sàpigui que Hiufon s'ha negat categòricament a compartir amb els oients les seves imitacions. I són les 3 i 4 minuts. Fins les 4. Encara tens temps de muntar més embolic, eh? Endavant, endavant. Intentarem tornejar-ho com puguem. Qui primer muntarà per l'embolic no serà l'Hiufon.

Segur que les segones hores dels dilluns les comencem amb l'Elisenda Pineda. Bona tarda. Bona tarda, què tal, com estem? Tu has pogut sentir la imitació del Lio? Per descomptat, molt acurada.

Ens hem perdut una cosa. És que no notaríeu la diferència. Si ara mateix Lio fa la imitació d'en Jordi, no notaríeu la diferència, per tant, no paga gaire la pena que ho faci.

I l'estàs perdent el temps fent de periodista, igual, com a humorista, imitador O digues una vermiguera, nen.

O sea, no m'ha dit periodista. Has dit? Ho has sentit? I t'he presentat com a periodista, fins i tot. Quan acabi la temporada i fem el baròmetre d'insults i d'allò cap als tertulians, Òscar Fernández un dia li va dir ahir ho form periodista. Ah, com a insult.

Com a insult. Molt bé, molt bé. A veure, aquí. M'haurem de venir amb una mena de cuirassa perquè els punyals vagin revoltant i que no se'ns clavin. Què proposes, Elisenda?

Doncs mira, avui us vull parlar d'un tema que és el meu imperi romà. És una cosa de la qual no puc deixar de pensar-hi, per bé que es digui que Ioforn no en té cap interès, que jo li parli d'aquest tema, però crec que no en té cap interès de gaire res. O sigui que jo el llençaré i llavors tu, Ioforn, bueno, entres quan tu vulguis, d'acord? Farem així.

És que no m'interessa. Abans de començar, sense saber de què és, però endavant.

Doncs mira, és la Fer, Harry i Meghan. Ja sabeu qui són, no? Harry és el que hauria de ser el substitut.

No va dir família reial britànica, però bé, no són ben bé família, perquè els han expulsat de la família. Biològicament sí, però.

Sí, té molts matisos, eh? Tot aquest tema té molts matisos. Bé, com bé sabreu, fa sis anys van decidir protagonitzar el Mèxit, que amb el Mastaldiru li van posar el nom d'ella, com marxaven tots dos, saps? Ells van dir que volien marxar definitivament perquè s'havien ofert a la reina d'Anglaterra per tenir un peu aquí i un peu allà, treballant per la Commonwealth i a la vegada, doncs, cobrant de diferents negocis que ells mateixos muntaven. La reina va dir que puja aquí dalt, que veuràs Saragossa. Li va dir, puja aquí dalt, que veuràs Westminster. I si ets membre de la reialesa ho ets amb tots els ets i els uts i si no, doncs no ho ets. Van marxar, saps, enfadats, en un avió que li van dir al Freedom Flight, que és com el vol de la llibertat. Exacte, exacte. Total, que ara han escolaritzat els seus fills, sis anys després, al Regne Unit, i volen tornar. Ah, us faré una pinzellada una miqueta grossa dels fets històrics, la cronologia de tot plegat. Jo agafo paper i boli perquè em perdonaré una mica. Exacte, ja veureu. La Meghan Markle, direu, qui és aquesta moça? Aquesta moça no la coneixien ni a casa seva a l'hora de sopar. Llavors, un dia va fer una sèrie que es diu Suits. I en aquesta sèrie, doncs, tenia un paper, sobretot la primera temporada. La segona ja no va sortir. Una miqueta de la noia sèxica, de tal. Llavors,

era una mica famosa per això, d'acord? Llavors, la tenim situada. El príncep Harry, sabeu qui és? És el fill de la Lady Di i del Carles III d'en Graterra. Molt bé. Llavors, s'enamoren perdudament, perquè ells queden un dia a Londres, fan, bueno, un gin-tonic, o el que sigui, o una naranja, un d'allò de naranjas, saps? I llavors, de cop i volta, el Harry es torna mig boig i li diuen al William, jo em vull casar amb aquesta senyora. I el William li diu, calma, perquè jo a la Katie Middleton l'he tingut esperant 12 anys, abans no m'hi he casat, que de fet li deien, waity Katie. Saps, com diria aquesta dona que s'espera i desespera a la vegada. Total, que el Hart li diu que m'has de venir a dir a mi, jo ja soc grandet, jo em casaré amb qui em surti del reial. Llavors diuen que es casen i es casen. I aquí comencen les tensions, perquè la Meghan té diferents xocs amb la família reial a nivell de protocol, de coses que ella vol fer i que evidentment no se li permet perquè ha entrat a una institució absolutament rígida. Però, de portes en fora, el Palau de Buckingham té una gran acceptació pel públic, és a dir, la ciutadania britànica l'accepta perquè diu, mira, és una noia que és mestissa, és una noia que es declara obertament feminista,

és una noia que ve de Hollywood, que és una xiqueta del segle XXI. Aquesta noia obrirà les portes de Palau i entrarà a l'aire i veuràs que ve. Clar, però el que no sabien és que de portes en dins la mel de abelles, se'ls estava convertint en mel de vespes, perquè comencen els conflictes, les exigències de la mega, les declaracions públiques poc encertades, i a més diversos treballadors de la seva oficina declaren obertament i pleguen de la feina dient que reben maltractament per part de Megan i de Harry, que el Harry tampoc no és un sant varó. Bé, hi ha un episodio d'aquests que m'encanten, i és que la Megan, això t'encantarà, diu, la Megan, que a aquesta noia li agraden molt els diners, molt li agraden els diners, ella va arribar a Palau pensant que li posarien la pompa i les circumstàncies, saps què vull dir? I que tots serien, bueno, unes catifes vermelles i uns vestits i una cosa. Clar, li va tocar una caseta, fill meu, amb un hort, allà mig mort, que ella va haver de posar allà unes tomaqueres i una cosa, saps? I ella va dir, home, si entro a la família reial britànica. Per això no calia. I diu, i quan jo hagi de sortir, que hagi d'anar a rebre una princesa, un príncep d'una altra reialesa, com em vestiré? I llavors es va posar en contacte amb diferents firmes de

Haute Couture, d'aquesta, i llavors els va dir, si vosaltres em deixeu els vestits, jo me'ls poso i us faig la publicitat. Ell el que no entenia és que quan ets un treballador públic no pots acceptar regals. No l'hem deixat així. Què va passar? Cada cop i volta ensem les víctimes. És que no puc fer res, és que mira quina casa que m'heu donat, és que mira quin racó de món per anar-me a morir, és que no puc portar ni un vestit com Déu mana, sinó malgrat toda la meva butxaca. Bueno, noia, què t'esperaves? Això funciona així. Aleshores, què van fer? Plorar molt, plorar molt, plorar molt, fins que arriba un dia que agafen el Freedom Flight, que és l'avió del d'allò, de la llibertat, i se'n van a Montecito, que és un lloc que està ferriure, no? A Montecito se'n van anar? A Montecito, això és Califòrnia. Molt bé. Què passa? Que allà lloguen, no compren,

lloguen una mansió enorme. Aquí en diem el cotxe. Aquí en diem el cotxe, sí, senyor.

Lloguen una mansió enorme amb 37 habitacions i 200 sales de bany. Bueno, és que li passen la mà per la cara a la Isabel Pérez. Que dius, home, amb els diners que tens, Harry, perquè Harry havia heretat de la Lady Di molts milions. Compra't un xalet d'aquest aparellado, d'aquest, saps? I tu estàs allà amb una piscineta per fotre els nanos allà dins, a les nits de juliol, que no emprenyin. Però no, ells van voler la gran menció. I aleshores, què passa? Comencen a donar entrevistes a l'obra Winfrey, fan el documental per Netflix, dient coses íntimes de la família reial, acusen a la família reial de racistes, perquè algú els va dir que es preguntaven de quin color sortiria la criatura que portava la a dins de la panxeta. Bé, coses que potser no calia saber. I entre elles, també explica el príncep Harry en un llibre que també fa, que es diu Esper, intimitats tan grosses com que el dia que es van casar el seu germà i la seva cunyada, ell va acudir en aquest casament amb el pito congelat, perquè venia de. Sí, sí, venia d'una missió amb l'exèrcit britànic, havia estat a molt baixes temperatures, exposat a molt baixes temperatures, i resulta que el seu membre se'n va sentir, pobret meu. Concretament allò és el que es va congelar, eh? Allò és el que es va congelar. La resta anava bé, però va ser.

Bueno, perquè també la família real britànica és molt donada a beure segons quins brevatges alcohòlics, llavors a les 11 del migdia la resta del cos ja anava calentet, com les orelles i les galtes, però el pito el portava com un palito de cangrejo, saps el que vull dir? I llavors, bueno, pobret meu. A més, el príncep Harry, recordareu aquell episodi que es va vestir de nazi. Sí. En un carnestoltes i aleshores clar, l'opinió pública se li va llançar al damunt doncs en aquest llibre ell explica que qui li va proposar de vestir-se de nazi van ser William i Kate perquè ell pobret no sabia que era el símbolo nazi ni un soldat de les SS un noi que ha estudiat a Eton o no va aprofitar gaire bé les classes o realment ets més curt que la cua d'un conill bé. Tot això passa mentre s'està morint el príncep Felip, que és el rei consorter de la reina d'Anglaterra. La reina d'Anglaterra també se'n va a dormir la migdiada dels justos, s'ha quedat amb Sant Pere i passa i passa i cabura el piset. I tot això és un desgavell i una trencadissa enorme. Què ha passat a partir d'aquí? Que el rei Carles sempre ha intentat mantenir una relació. Cordial amb el seu fill, suposo que de portes endins li ha picat la cresta, dir-li, escolta'm, què vas explicant de casa pels llocs?

Aquests traps bruts no cal que ningú els sàpiga, de portes endins se soluciona. I sempre ha intentat, doncs, trobar aquest equilibri perquè no s'acabin d'enfadar el Harry i la Meghan. I llavors aquí és quan arribem a aquest punt que ells volen tornar i que tothom es pregunta per què. Per què volen tornar al Regne Unit aquesta gent? Ja et veig interessat i ho t'he dit fa un moment que estaries tant amb les orelles obertes, això és com un conte de princeses i de prínceps. Clar, ells volen tornar i hi ha diferents teories. La primera, volen tornar perquè el rei Carles realment empitjora la seva salut i ja veuen que fa la viu-viu i mira, escolta'm, aviam si repleguem alguna cosa i ens donen un palauet. Han tornat perquè diuen a Meghan Markle ha aconseguit un contracte amb Guy Ritchie, que és el director d'una sèrie de Netflix que es diu The Gentleman i que té un paperet per ella, o han tornat perquè estan preparant un documental per commemorar els 30 anys de la mort de Lady Di, que són l'any que ve. Aleshores, clar, tot això és un poti-poti que la gent ha fet les seves conjetures, però el Ricard les de cop i volta ha dit, ep, que aquí la ciutadania s'estan sumant, que aquests tornen i jo aquí hi posaré quartos.

Perquè ells es queixen que no tenen seguretat, no porten uns guardaespatlles que els controlen una miqueta el tema. I clar, diu, ostres, vull recalcar a la ciutadania britànica que no sortirà ni un duro de les arques del govern per protegir i per salvaguardar la seguretat d'aquest parell i dels seus dos fills. Total, que quan fa aquest comunicat a Harry i la Meghan s'enfaden moltíssim perquè es veu que això tampoc no ens agrada. I a última hora hem fet aquest cap de setmana un vídeo fantàstic en el que estan amb els seus nens per la campanya britànica fotent uns bots com si fossin esquirols i de cop i volta, ai mira un gosset, ai mira, ara sortim a pescar la mar de bé, no? Amb la bandera britànica i un cor i tot plegat. Molt bé. I aleshores. Amb tot aquest cacau mental que ara vinc, que ara torno, que ara no sé qui sóc. Clar, jo ara penso, si fóssim ciutadans britànics per un moment, imagineu, eh? Que aquests ciutadans britànics veuen la monarquia britànica com si fossin cosins germans seus, perquè se'ls estimen moltíssim. Tu fas aquí una enquesta ara mateix de popularitat i tothom s'estima moltíssim els membres de la monarquia britànica. Si van de cop i volta que tornen a aquest parell i que potser de la teva butxaca els hi has de pagar, no ho sé, un arròs els diumenges, saps? Vull dir, això, com ho veuríem?

És a dir, aquesta gent poden permetre el luxe d'anar i venir només perquè de cara a la galeria els interessa tenir un cert estatus i, bueno, i estar lligats sempre a l'ombra del rei Carles III i de viure d'això, no? Vull dir, no hi viuen potser directament, però indirectament sí. Si aixequés el cap la reina Isabel, vosaltres creieu que se'n tornaria la tompa pobra? Em tinc més, eh? Però la primera és aquesta. Aquesta gent que va i ve d'aquesta manera, a nivell de ciutadà, amb els teus diners públics, perquè a més s'ha sabut després que al rei Carles els hi passa dos milions cada any. Ah, amb negre. Amb negre? Sobre, per Nadal, per Nadal els hi posa, els hi posa.

No, ara no es diu amb negre, es diu economia. Bé. Com es deia? Somergida. No, no, no, no. Bé, bé. Informal, economia informal. Informal? Sí, l'altre dia vaig sentir un expert que deia, no, l'economia informal. Ah. Negre.

Doncs clar, si realment està passant dos milions en el seu fill aquí poden tenir una miqueta de no sé eh el govern britànic s'hi hauria de posar d'alguna manera perquè aquesta gent són els que controlen quina economia es gestiona o no es gestiona a través de la monarquia i això ja ho trasllado a totes les monarquies vull dir, quins privilegis es tenen o no es tenen o si en economia, com ho has dit? no, informal informal, de color segueixen passant coses per bé que nosaltres pensem que no afronten. Bé, us han fet preguntes. Us han fet preguntes, a veure si les contesteu. Tres per dos. No esteu atents a classe.

No, jo primer, com diria el Núñez, massa he criticat una imitació que he fet fora d'antena. No se t'ha criticat gens. S'ha demanat que la facin d'antena. Però tu has imitat a Meghan Markle. I ningú ha dit res. Has imitat a Meghan. Sí, perquè jo. Has imitat a Meghan i no han dit res. Era clavada. És la Meghan.

Se li ha de dir Sassex, ara, perquè si no s'enfada. No se li pot dir Meghan Markle s'enfada. Aquest voler sempre està lligat a la monarquia. Si sabem que al Ricard les estan passant dos milions així amb el sobret, aquí potser, com a ciutadans britànics. Tanta monarquia, tanta monarquia, s'haurien de fer mirar, d'alguna manera. Jo això de quan la gent

es canvia la sang blava per sang vermella, així, amb un bol, per anar al Montecito. Montecito, anar al Montecito. Jo tinc la sensació que si hagués estat la Lady Di, que la va haver d'adquirir, transferida, transfusionada, la sang, potser a la gent no li sabria tant de greu. És a dir, aquesta parella em sembla que tenia l'esperança de caure millor. I ara haver de justificar tot el que fan i que els hi paguin o no els hi paguin, etc. L'opinió no només està dividida, em sembla, allà sobre monarquia o no monarquia, sinó sobre ens calleu bé o ens calleu no tan bé. És un tema de pell. Em sembla. Sí, de sang. Exacte. Has d'obrir la cuca en canals. Em sembla, perquè l'he de dir que és d'aquesta cosa plebea que va caure molt amb gràcia. No només perquè va morir com va morir, eh? Ja abans era una mena com de monarquia alternativa, com d'aristocràcia alternativa, que va funcionar molt bé. Sí, la princesa del poble. Sí, sí, sí. En aquest cas sembla que.

De fet, Meghan es compara molt amb ella. El mateix Harry, en el documental, diu Meghan és com la meva mare. O sigui que hi ha aquesta intencionalitat d'intentar que l'opinió pública els vegi com els prínceps del poble, no? Sí.

Sí, sí. A veure, jo intento fer un exercici perquè ens diu, si fóssiu, no? Si fóssiu ciutadà o ciutadanes en aquest cas al Regne Unit, clar, a mi em costa posar-me ja amb la pell de gent que vol, desitja i sent la monarquia, perquè soc republicana i em tira molt enrere, però si tu al final acceptes les regles del joc de dir, bueno, teniu una monarquia, jo crec que t'has de menjar amb patates els avis, àvies, pares, fills, filles, els que van, els que tornen, perquè al final o juguem a una cosa o a l'altra.

Hi ha una trampa, i és quan en les famílies reials entra gent que no està acostumada al joc de les famílies reials, tot el que fan i tots els diners que es gasten se sap. En canvi, quan els que entren a les famílies reials són d'altres famílies reials i per tant s'estan més acostumats. Tu saps en què es gasten, no sé, tots els descendants a la monarquia espanyola, a la monarquia sueca, a Holanda. No se sap. No se sap. En canvi, de Lady Di o de Meghan Markle, com que no són allò de família reial, sinó que venen adquirits, se sap si s'han llogat una casa o no, si han marxat a no sé on, si tenen una feina o no. En canvi, dels prínceps i això, com passa con moltes persones. Bueno, per això, d'alguna forma, en Harry. De l'Andrew us hauríem sabut alguna cosa, de l'Andrew, però.

Long hard yo creo que, bueno, al final ahora ya habrá, creo, tinc la sensación una mica de rabacaria, però acabaran, ja estan, allò que duen xupando del bote.

És aquest el tema, clar, perquè aquest pobre noi no ha treballat mai a la vida. No sap treure's les castanyes del foc. Aleshores ell, doncs mira, si ara faig un llibre, després un documental, aprofitant que veng tota la martingala monàrquica, però clar. I els dos milions, i el que va heretar de sa mare, que ja s'ho ha petat tot amb el lloguer de Montecito. Vull dir, tot allò, pam, pam, ja està, eh? Vull dir, s'ha desaparegut del mapa.

A veure, li diu que fa estona que mira amb una cara

amb uns ulls molt espats. No, crec que aquesta parella està a l'alçada de les monarquies. Vull dir, és perfecta. Tu si comences a mirar el que vindria a ser el nucli familiar de les famílies reals més o menys de tot Europa, ja no desconto les de l'Àfrica perquè són un altre tipus de monarquies, més això no, vull dir, trobo que estan a la

normalitat més absoluta. De fet, si ho traslladem a la monarquia espanyola, clar, nosaltres tenim el cas de Froilán, que és un senyor que ens ha donat titulars molt sucosos, com disparar-se en un peu. Iñaki Urdangarín. Iñaki Urdangarín. Oh, quina fantasia, això va ser horror. Sí, senyor. Victoria Federica, també, que anava amb una targeta blanca en el monader, o més d'una, i que tenim constància que es comprava les bosses de mà al corte anglès d'allà de la castellana amb aquestes targetes. Clar, ¿creieu que la monarquia espanyola en aquest sentit. Ha posat bé aquest cordó sanitari per dir prou a tot això i empatitir? La reina es plebea.

No només això, és periodista.

Algú que ve de fora A sobre és periodista.

La sabries imitar, la Letizia?

En el teu repertori d'imitació hi apareix, Letizia. Sí, bueno, de fet, jo ara quan surti d'aquí faig la festa major de Santa Dia del Besòs, que va acabar la setmana passada, i vaig a fer una actuació d'imitació, sí. No, però. És que ha sortit el tema de la reina d'Espanya. Jo que miro poc, eh?, aquestes coses, fotos. Però cada cop que veig una foto, aquella senyora sempre està enfadada. És a dir, fa cara de. Jo no voldria estar aquí. Coi, doncs no hi vagis. És a dir. Ja sabies el que anaves, una mica, no? Ja no hi trobo això, o sigui, ella no sabia on anava i se va trobar allò de dir, hòstia, no m'acabarà. Bueno, molt bé, un cop això, li dius, molt bé, jo sóc la reina, mira, aquest acte no hi aniré. No has d'anar-hi perquè no sé què. Si no estàs contenta, o és a dir, tens les opcions, o hi vas i somrius, perquè és que sempre fa O sigui, podem agafar el. Qualsevol xarxa que penja fotos la Casa Real Espanyola i mai, mai fa cara de jo aquí estic bé.

Estem fent el que viu l'Oscar, l'estem trinxant en ella.

Si ets a la família real ja saps que seràs motiu d'escarnir. Sí, sí.

Ara viures bé, això sí. O sigui, tu. Tu de què treballes? jo sóc reina quina és la teva feina? anar als actes i ser simpàtica amb la gent és la teva feina? i donar la mà a la gent aquí et diré una cosa però coi, fes una cara d'estar contenta no cal fer cara d'estar contenta però no cara de jo no vull ser aquí fes de relacions públiques jo he anat a molts llocs que no voldria anar-hi no és aquí el cas, jo a la tertúlia és aquí. Però jo he anat a llocs que preferia que em tanquessin la tapa del piano a les meves parts més toves abans d'anar a aquell lloc, però jo aguantava, i anava allà i feia veure que estava, hòstia, que bé que m'ho estic passant. Clar, no li costa gens. I quan arribava a casa, és la cosa més, sí o no? I tant. Bueno, doncs, jo no sóc reina.

Però no creieu que la Letizia ha tingut un paper important a l'hora de netejar una miqueta, per bé que aquí, podem ser monàrquics o no, jo aquí ni entro ni surto, però en tant que institució, d'on veníem i com està la cosa, no sabem si ella també ha tingut a veure amb l'educació també de les seves filles, amb com han mantingut el rei emèrit lluny. De tot el que vindria a ser el nucli familiar actual, aquests esforços que ha fet per acostar-se a la reina Sofia, per bé que sabia que la reina Sofia, també pobreta, en evacuació de les dues cames.

Però si es va posar davant d'una foto perquè no hi fes una foto. No em va semblar una fantasia, allò! Aquella imatge que es col·loca davant, diu A mi hija no la fotografian con Sofia! I vesteix a les nenes que podien a l'humana comprar-li la roba. La roba l'agafa dels contenidors de roba que la gent balla en sa roba i posa a les nenes que semblen una làmpara de la làmpara Strumflens que venen a l'Ikea. Sopletes meves, sí, sí, sí. Bueno.

Bueno, jo crec que sí que és cert que el paper de Letizia ens pot agradar més o menys, és molt fàcil criticar-la, però sí que és cert que segurament ha marcat un punt d'obertura de la monarquia més tradicional, del paper de la dona, jo crec que sí que segurament ha fet canvis. Però també, no sé fins quin punt, una cosa és allunyar-los, el que tu deies, els apartem una mica, però no sé si tota aquesta economia informal segueix mantenint a tots aquests personatges que estem pagant entre tots i tot.

Hi ha uns quants, sí, sí.

Totalment. I aquests sí que els estem pagant nosaltres, eh? Sí, sí. Hi ha un que treballa, que és aquest que juga amb vol, amb el Granollers.

Un fill d'Urdangarín. Ah, que juga amb vol. Juga amb vol, sí, sí. Com el pare. Exacte. Doncs l'Elisenda Pineda, que ens ha fet preguntar-nos sobre, d'una banda, Meghan i Harry, però, de fet, al final, sobre les famílies reials. Exacte, i jo crec que,

en el fons, això de Meghan i Harry és la tapadora per amagar tot lo del príncep Andreu, que aquí sí que tenen una merderada. Ben grossa, ben grossa.

Veus que no hagis tocat el final, eh? Ah, malagrada. Elisenda, gràcies. Fins la setmana que ve. 5 minuts i seran dos quarts, una pausa i de seguida continuem.

La nova temporada de l'Auditori ja és aquí.

Vine al concert inaugural de l'OBC i gaudeix de l'apoteòsica setena de Beethoven, la tonalisme de Gerard i el lirisme íntim de Chopin.

Entrades a auditori.cat.

A veure, repassem, mulleres, si necessari sac de dormir, també. Aigua per tres dies, sí. Si tu tampoc vols perdre't

la setmana del llibre en català, vine preparat perquè amb tot el que hi trobaràs, llibres, converses, recitals, concerts, saps quan hi entres, però no saps quan en surts.

La setmana del llibre en català. Del 18 al 27 de setembre al Passeig Lluís Companys de Barcelona. Molt per veure. Molt, molt.

La IA és bona? A quina edat puc tenir mòbil? Com sé si una notícia és veritat? Cada dia et fas més preguntes i cada pregunta n'obre una altra. I això per què passa? I a qui m'he de creure? I què puc fer jo? Per això fem l'InfoCat. Per trobar respostes a les preguntes que t'importen ben explicades. Perquè fent preguntes és com es comença a entendre el món.

InfoCat. De dilluns a dijous al Super3 i a la plataforma 3Cat.

Imagina entrar en un edifici que no existeix. Imagina entendre com creava Gaudí. Entra per primer cop dins les obres que mai es van construir, com el legendari Hotel Attraction de Nova York o la Font de la Plaça Catalunya, i descobreix el codi que ho connecta tot. Codi Gaudí. L'experiència inèdita. Entrades a la web d'Espai Imagina. Catalunya migdia.

Atención, Koeman, Tocho Faraquero, pica, Koeman.

Pizzi, che, qué bueno que viniste.

50 anys de futbol en català, des de 1976.

De Ràdio Barcelona Ser Catalunya, on va començar tot, a Catalunya Ràdio, on tot continua. Per completar la celebració dels 50 anys de la primera transmissió en català, Catalunya Ràdio i Ràdio Barcelona Ser Catalunya sumem forces en un programa especial el dimecres 16 de setembre. La prèvia del Barça Racing serà ben diferent. Des de les 8 del vespre i fins poc abans de començar el partit, la TDT i el que té jugues Barça s'uneixen des de l'Spotify Camp Nou.

Ricard Torquemada i Sique Rodríguez lideraran una transmissió que també serà històrica.

Catalunya Ràdio i Ràdio Barcelona Ser Catalunya celebrant 50 anys de futbol en català.

Orgullosos del passat, convençuts del present i preparats per al futur.

Cataluña Radio. Som 3CAT.

Dos minuts i seran dos quarts de quatre de la tarda. Som a Catalunya Mitjà amb el Jordi Cabré, l'Alba Alfagema i l'Iu Forn. El dia en què hem començat el Catalunya Mitjà, les dues explicant-vos que les presons catalanes arriben al 95% de la seva capacitat, gairebé 10.000 interns. Entre el 2010 i el 2022, la xifra de població reclusa havia anat baixant, però des del 2022 fins avui s'ha passat de 7.700 interns a 9.600 actualment. L'augment de penes a multireincidents, que abans ja es castigaven amb multes i ara, en canvi, amb l'entrada a la presó, explica part d'aquest augment, ja que 4 de cada 10 delictes dels interns són robatoris. El pic de població interna en persones va ser l'any 2009, quan hi havia 10.500 persones complint penes, 1.000 més que ara. Ara bé, la millora de les condicions de vida dins dels 13 centres penitenciaris dels últims anys fa que les places disponibles actualment siguin de 10.100. Per això, el conseller Ramon Espadaler es planteja construir mòduls nous, per exemple, dins de la presó de d'Enric a Tarragona que podria guanyar unes 250 places noves.

La resposta que hi pensem donar com a departament és incrementar la capacitat en els nostres centres penitenciaris. Estem treballant per tal d'incrementar un mòdul a Mas d'Enric. Ens plantegem també la possibilitat d'incrementar nous mòduls en algun altre centre penitenciari per donar resposta a aquest increment de la població penitenciària.

En qualsevol cas, potser hauríem de diferenciar entre la capacitat física de les presons a Catalunya, és a dir, quants llits disponibles hi ha, quanta gent hi cap físicament, però també la capacitat logística i de personal que necessita per atendre els milers de persones recloses. Saludem Montse Balaguer, que és portaveu de la UGT Presons. Montse, bona tarda. Hola, bona tarda. Primer de tot, està saturat el sistema penitenciari català? Sí, sens dubte, sí. I el personal que treballa a les presons està dimensionat per 10.000 reclusos, que són pràcticament els que tenim?

No, però això està aturat el sistema penitenciari, perquè si bé la capacitat molt bé, com has dit, física, és de 10.000 i escaig, la capacitat real per part del personal de rehabilitació, d'interior i d'administració, el topall seria de 7.500 interns. Estem treballant molt tensionats en els tres àmbits.

I quan sentiu el conseller dient que les primeres mesures que pensen és crear mòduls dins de les actuals presons, què us sembla?

Doncs mira, fa moltíssims anys això ja es va fer amb mòduls prefabricats a Quatre Camins, i de fet avui encara hi són, són tres mòduls, d'aquests mòduls prefabricats. Això va en detriment de l'espai físic, ja de per si. És a dir, aquests mòduls que van posar amb l'Enric aniran en detriment d'un camp que hi ha de futbol, per exemple. Però amb això no es donarà cobertura al servei públic. El servei públic no és que tingui un espai físic on dormir i on menjar, sinó és tota l'atenció. Està en entredit la salut penitenciària, la vigilància, els equips de tractament estan tensionats, el personal d'administració està portant una quantitat bàrbara d'expedients. Llavors, nosaltres com a UGT Presons hem demanat una reunió urgent al conseller per explicar-li que està molt bé que l'espai físic s'augmenti, però s'ha d'augmentar sens dubte i imprescindible i ja el personal en els tres àmbits, perquè estem molt tensionats. I s'haurien de construir

noves presons o amb les que tenim ja n'hi hauria prou si hi hagués més personal?

Si hi hagués més personal tens fins a la capacitat física de 10.500 persones. La zona franca dona cobertura a un problema de fa 7 anys. Hem d'adequar el ritme de l'administració a la realitat, perquè la realitat és que són éssers humans. És a dir, quan tu atens éssers humans, no pots anar a deu anys donant solucions a deu anys abans. El problema és de fa deu anys, els has de donar ja en caire de futur. Per tant, ha faltat previsió als diferents governs que hi ha hagut. Sí, veig les que veníem d'una conselleria abans que abogava molt per la obertalitat. Clar, per un costat, i això és una mica d'enganyar quasi a l'electorat, perquè si per un costat tu estàs augmentant les penes i, com molt bé has dit, les petites faltes es converteixen en pena de presó, I per un altre costat, el que fas és l'obertarietat, és a dir, és facilitar el tercer grau. Sí que podem dir llavors que quan entren uns, surten els altres. Llavors, no té cap sentit. Un estat ha de poder fer les dues coses, per un costat. Si creu que amb punitivisme s'aconseguirà reduir la delinqüència al carrer, ha de facilitar i ha de preveure que això. De fet, unes declaracions del conseller, quan pren possessió, ja diu. Ell és conscient en aquell moment. Ja va dir en el seu moment que aquesta pressió policial al carrer acabaria tensionant les presons. Doncs ja estem en aquest punt. Ho hem anat avisant i seguim estant igual que fa dos anys. El mateix personal.

La situació actual dins de les presons és com per preocupar-nos a nivell de tenir, per exemple, presos en algunes instal·lacions o en algunes cel·les que no compleixen els requisits o de moment ho teniu tot controlat?

Depende de la presó. Hi ha presons més velles, com Quatre Camins, o com Brianzum, o Component, per exemple, que són presons molt velles i és que feia falta ja fa també 15 anys. Per l'espai en si, com que tens capacitat fins a 10.000, l'espai no és tant el problema com la massificació. Quan tu tens massificació, estàs menys fent la tasca que et correspon, de vigilància, de rehabilitació, del que sigui, perquè portes molts més interns. I la teva capacitat és la mateixa. Llavors està tot tensionat. S'està sustentant el sistema penitenciari català gràcies als recursos humans que tenen a tensionar la plantilla, però la plantilla té un límit. I avui estem en aquest límit.

Doncs és la Montse Balaguer, portaveu de l'UGT a presons. Gràcies per acompanyar-nos i bona tarda. Gràcies a vosaltres. Home, doncs el discurs és força clar. No sé com ho veieu.

Bueno, jo crec que és un tema complex i crec que la mirada només des de la part més dels centres penitenciaris deixa fora com una gran part d'un problema social que tenim, que té a veure amb el debat. Jo crec que sobretot s'ha de construir sobre. Si ella parlava de la multireincidència, per mi un sistema funciona o no funciona, no únicament tan sols pel nombre de presos que tens, sinó pel nivell de reincidència d'aquests presos i també per graduar aquells delictes. Si són delictes més greus, evidentment entren a presó. I llavors hi ha tota una graduació que amb aquells delictes que no són tan greus s'haurien de buscar altres alternatives. De fet, hi ha tota la justícia restaurativa que intenta descolapsar els centres penitenciaris, no únicament per això, sinó també per oferir alternatives a aquestes persones que surten d'aquests centres penitenciaris. I ella parlava, no?, aquests perfils que surten i tornen a entrar. Llavors, què ens està passant amb la multireincidència? I l'enfocament no està únicament amb la part policial ni de justícia, sinó a nivell social. Quins perfils de gent tenim? Què busquen? Què necessiten? Com podem fer d'alguna forma per trencar aquesta cadena de reincidència? Per tant, jo crec que cal aquest enfocament més global. Hi ha altres sistemes, hi ha altres models a nivell europeu que segurament no estan tan enfocats en condemnes que que acaben sent en centres penitenciaris, sinó mesures que són com alternatives a l'ingrés a centres penitenciaris. I segurament Catalunya, tot i que està enfocada, cal fer avanços en aquest sentit. Jo crec que hem d'obrir una mica el focus, entendre que tenim aquesta pressió penitenciària perquè ha canviat el Codi Penal i, per tant, la gent que és multireincident. Amb delictes, ella ho deia, petits acaben entrant a presó, però què passa? Per què tenim aquests nivells tan alts de multirreincidència? I si no entenem la base de tot això, aquest enfocament més global, social, serà molt difícil que puguem acabar amb això. I anirem només a veure la conseqüència, que és el fet delictiu, i que torni a entrar a la presó, i al final és com un cercle viciós que és difícil que s'acabi de trencar. Per tant, jo crec que necessitem realment un enfocament més global d'aquesta problemàtica.

La redimensió del país em sembla que ara només afecta a les presons, és a dir, el problema és que si parles de presons, doncs sembla que estiguis associant delinqüència amb immigració i no és exactament així, és un país que no té fills i en canvi multiplica enormement la seva població. I sembla que volen que arribem a 10 milions. Això és impossible que no sobredimensioni tot. Les presons, però també les escoles i també la sanitat. És a dir, tothom ha de fer gran les coses, no només perquè canviï el Codi Penal o perquè endurim o per si la multidensidència, que també, sinó perquè som més. I de debò, eh? Tan salal d'on venim, eh? Però som més. Llavors, si som més, és tan probable que hi hagi més delinqüents, de la mateixa manera que hi hagi més alumnes i hi hagi més malalts i hi hagi més vells, etcètera, no? De tal manera que això em sap greu, perquè quan es parla tan específicament del tema de les presons, doncs sembla que estiguem parlant d'una mena de societat a banda, que no és un servei social, i és un servei social, és un servei cap al presoner que s'ha de rehabilitar, s'ha de reincidir, i és un servei cap a nosaltres que necessitem poder castigar algunes conductes i aïllar-les, ni que sigui durant un temps. Però no és un espai que ara hem de dissenyar perquè sigui una bombolla fora de la societat i que llavors ara resulta que no hi caben perquè hem canviat el codi penal. No, no, és un reflex de la societat, és un mirall, són vasos comunicants. Si nosaltres som més, el més normal és que haguem de sobredimensionar tot, els ratios de les escoles, el ratio de les classes, dels hospitals, etc. I, per tant, també de les presons només faltaria.

A veure, jo que no tinc ni idea del món penitenciari, però crec que el 99% de les persones que ens estan sentint és un món absolutament alien a nosaltres, no coneixem què està passant allà, ni sabem les condicions de persones que hi ha allà, però. Arran de tot el tema dels presos polítics es va començar a parlar de situacions reals de persones que viuen a les presons i vam començar a conèixer una realitat que sembla que estigui absolutament allunyada de no, no, sembla no, està absolutament allunyada

de nosaltres. Fins i tot alguns consellers, eh? Alguns dels líders del procés que van entrar a la presó van després de fer declaracions, el que es deia Carles Mundo dient, he vist coses que ara si tingués la responsabilitat política potser canviaria coses després del que he vist a dins de la presó.

Per tant, la realitat aquesta és el que a vegades es nota faltar a l'hora d'afrontar políticament les situacions. Aquest migdia heu passat en l'informatiu unes declaracions del conseller Espadaler. Que venia a dir que era un èxit que hi hagués un 95% de presos perquè vol dir que està funcionant la policia i s'està combatent la reincidència i tal. És a dir, és donar-li la volta a l'argument. És a dir, no, no, si és que és un èxit que tinguem les persones plenes. Bueno, no ho sé, però necessitem sempre vendre. És a dir, si no és aquest argument, serà el contrari. És a dir, passi el que passi, sempre hem de vendre que és positiu. Bueno, potser s'han d'afrontar les coses. I això que deies, que hi havia molts consellers o algun conseller que va estar a la presó, jo no m'imaginava que això fos així. Com a societat no sabem quines són les històries, i t'explicaven històries de gent que només aconseguint fer una trucada, aconseguies que una persona veiés a la seva mare o al seu pare després de tres anys de no poder-lo ni veure, no? És una realitat. Llavors, estem fent bons la gent que està a la presó? No, no, no estic dient això. Però són persones que formen part de la nostra societat que estan a la presó, de les quals no en sabem res. Ni d'ells. Ni de la seva vida, ni de com és complicat, suposo, després tornar a la vida un cop has estat a la presó per diversos motius. Per tant, com a societat, potser hauríem de començar a entendre què és el que està passant, com hauríem d'intentar començar a entendre què està passant a molts altres llocs, però el debat polític és un altre.

I a banda hi ha moltes coses, és a dir, quan hi ha un clam popular per no endurir penes, endurir madura contra la reincidència, per exemple, que efectivament els mateixos Mossos d'Esquadra diuen, no, no, és que amb la reincidència tenim un problema. Molt bé, si es decideix que hi hagi madura, hi ha d'haver algun lloc on volcar-lo.

Però la reincidència se soluciona perquè la persona que ja no hi reincideixi vol dir que l'has de jutjar i fotre-la a la presó. Perquè si no el fots a la presó, mentre tant, continua reincidint. És que té 36 detencions. Si a la primera el fots a la presó, si és que li toca fotre-la a la presó, s'han acabat les altres 35.

Després hi ha altres derivades, per exemple, també els que hi treballen a les presons es diuen, no, hi ha molta gent que no hauria d'estar a la presó, hauria d'estar en algun centre, per exemple, psiquiàtric, perquè tenen molta gent amb problemes de salut mental, que com que no se sap molt bé què fer-ne, entre cometes, i acaben a la presó. I dius, home, doncs potser no, les presons han d'estar pels delinqüents, i en canvi hi ha gent que el que necessita és una atenció mèdica, perquè el que tenen és més un problema de salut mental que no pas de reincidència o de delictes.

El que passa és que aquí, a més a més, amb l'auge de l'extrema dreta, que té un marc que és molt punitivista i que és molt simplista en l'anàlisi, deixa fort tot és blanc o negre. Has fet un delicte, doncs entres a la presó. Però és el que deies, a vegades es cometen delictes perquè realment hi ha un problema de salut mental, un problema d'addiccions, un problema social al darrere que acaba d'alguna forma empenyent determinats contextos i jo crec que l'important seria realment fer un pacte social de debò per analitzar amb calma i veure realment quins casos han d'entrar a presó on situem també si funciona o no els centres penitenciaris que tenen molt a veure amb la reincidència de la gent que ja ha estat a la presó si tornen o no tornen i llavors també tenir la capacitat de desenvolupar que jo sé que s'estan treballant en programes alternatius però ser capaços com a societat d'entendre que hi ha altres maneres d'alguna forma de reparar aquell dany que justícia restaurativa i altres models perquè no tots els delictes s'han de perseguir ni treballar ni posar a la presó de la mateixa manera. Realment hi ha molts, molts matisos. I a mi em fa molta por perquè la idea que s'està imposant, que s'està barrejant immigració, presons, delinqüència, és blanca o negra. I fa fredat perquè al final dona la sensació que no hi ha matisos quan és un tema que està ple de matisos i realment com a país si volem donar una bona resposta a això, s'ha d'entendre que hi ha diferents fets delictius amb diferents graduacions i s'han de treballar sobretot des d'una perspectiva també. Social i comunitària, que això no vol dir un plantejament bonista, no, vol dir realment destinar els diners públics perquè les coses canviïn, fent un tractament adequat per aquella persona.

D'aquí a dos minuts seran tres quarts de quatre, òbviament les dades són les que són, queden aproximadament unes 500 places lliures ara mateix a les presons catalanes, però com ens deien les representants de l'UGT, el problema no només és físic, quanta gent hi cap, sinó després a quanta gent pots atendre, perquè si vas col·locant gent però després no tens prou. Múscul, diguem-ne, tant de personal com de mitjans, per poder-los atendre, llavors acaba sent allò un polvorí, perquè encara pot ser pitjor el remei que la malaltia. Per tant, en les pròximes setmanes i mesos haurem de veure com ho afronta el govern, tant si s'han de fer noves presons, que és un tema tabú, ningú no vol una presó al costat de casa, aquest és un altre debat, o si s'han de continuar fent mòduls dins de les actuals presons, amb el que això comporta a l'hora de que estiguin en pitjors condicions els que hi són a dins. En tot cas, alguna cosa cal fer, perquè és evident que ara mateix estem al. Tocava el col·lapse, si no és que havien col·lapsat ja, com ens deia la representant de la UGT. Gairebé tres quarts, una pausa i de seguida anem amb la intel·ligència artificial. No us enlliurareu, tot i que hem buscat reforços, no us amoineu.

La nova temporada de l'Auditori ja és aquí.

Vine al concert inaugural de l'OBC i gaudeix de l'apoteòsica setena de Beethoven, la tonalisme de Gerard i el lirisme íntim de Chopin.

Entrades a auditori.cat.

Hola, volia comprar un taigo amb sostre panoràmic, càmera de visió posterior, ajuda d'aparcament, llums LED, vidres tintats i keiles.

Aquí el tens. Ja? Volkswagen Taigo amb entrega immediata des de 19.900 euros. He de ser recomanat a Península i Balears finançant amb Volkswagen Bank fins al 31 d'octubre. Més informació a la xarxa de concessionaris Volkswagen de Catalunya i a Volkswagen Bonés.

El matí tenim els protagonistes del dia.

Haurem de denunciar aquestes conductes, perquè, òbviament, la manipulació a la població per generar odi té una gravetat que és extrema.

Fem els debats que calen, encara que siguin incòmodes. El Govern hauria de dir, mira, ens encantaria fer una escola inclusiva, però no tenim tots aquests recursos que es necessiten. I t'expliquem per què ens sentim com ens sentim.

Un antidepressiu en si mateix no ha curat mai cap depressió. Un antidepressiu has d'entendre que moltes vegades és com una sordina que apaga les emocions. El Matí de Catalunya Ràdio, amb Ricard Ostreni.

Som Trescat.

14 minuts i seran les 4 de la tarda. Som al Catalunya Mitjà, Jordi Cabré, Alba Alfagema i Iu Forn. Fa dies que sentim com diversos experts en intel·ligència artificial posen en dubte els interessos que hi ha al darrere de l'alarma generada pels grans magnats del sector que han llançat un avís sobre els perills mundials que pot comportar la nova tecnologia i per això les principals tecnològiques es mostren partidàries ara d'alentir el ritme de desenvolupament d'aquesta tecnologia. Tant la Unió Europea com la Xina no volen donar carta blanca al desenvolupament de la IA. En canvi, Donald Trump no vol aixecar el peu de l'accelerador. El president nord-americà prioritza els beneficis econòmics i el lideratge en aquesta matèria i té por que alentir el desenvolupament podria comportar que la Xina acabés avançant als Estats Units. De moment, a les borses europees i a les asiàtiques, les tecnològiques perden força. De fet, tenen les pèrdues més importants dels últims dos mesos. Els que en saben, els experts, creuen que cal alentir el ràpid desenvolupament dels sistemes i les aplicacions de la intel·ligència artificial. El dubte és com i qui ho decideix. Saudem Ramon López de Mántares, és pioner de la intel·ligència artificial i fundador de l'Institut d'Investigació en Intel·ligència Artificial del CSIC. Ramon, bona tarda. Hola, bona tarda. Què et sembla aquest debat que s'ha generat en els últims dies, de manera tan sobtada?

Bé, la primera sensació és que sembla que estem vivint en una espècie d'histèria col·lectiva, òbviament no justificada fins a l'extrem en com ens la presenten. És obvi, és cert, que és una tecnologia de doble ús, la intel·ligència artificial, com moltes altres, i que, per tant, comporta riscos. Però això ho sabem des de fa dècades. No és una cosa completament nova. Fa molts anys que es fa intel·ligència artificial. Passa que, darrerament, ha arribat a tothom, a les mans de tothom, als mòbils, als ordinadors de tothom, amb tota aquesta història al voltant dels models de llenguatge, i el més conegut, que la gent coneix més, segurament, és la xat GPT, i similars. I el problema és que, al darrere. De tota aquesta, diguem-ne, intel·ligència artificial, no diríem, podríem dir, una mica nova o diferent del que fèiem abans, que en diem intel·ligència artificial generativa, perquè, ja deia, manipula el llenguatge, es presenta i es tracta amb expressions, amb un llenguatge completament, excessivament, antropomòrfic. I quan es diu un entrenament artificial es revela, s'escapa del control. Això no és cert. Això no és cert en absolut. O sigui, ja coneixem, sabem els motius i les explicacions tècniques, el per què. El problema és que s'han entrenat mitjançant una tècnica que se'n diu aprenentatge per reforç. Això recordaria, tothom ha seguit parlant, segurament, del gos de Pavlov, que apren, a través de recompenses o de càstigs, aprens a fer, a dotar-me de certs comportaments. Amb l'entrenament artificial,

aquests sistemes s'entrenen més o menys d'aquesta manera. Reben recompenses quan aconsegueixen assolir uns, o sembla que assolir uns certs objectius que nosaltres els hem donat. I en aquest cas, doncs, això que vam sentir parlar ja fa unes setmanes, que havien escapat i atacat Hugging Face, havien atacat una altra web, tot això, en el fons, no és sorprenent, perquè estaven entrenats, havien estat entrenats per fer això. Per hackejar i per trobar maneres d'escapar, entre cometes, no s'escapen, del que en diem els sandbox, l'entorn suposadament aïllat que no hauria hagut de tenir connexió a internet. Per començar, no era cert, hi havia connexió a internet. Segon, quan es va dissenyar, es va dissenyar malament, i aquest és un dels problemes, perquè aquesta intel·ligència artificial pogués fer el que va fer. És a dir, es va entrenar i se li van donar objectius mal donats, no ben definits. Llavors, com que a gran velocitat, per prova i error, van provant moltes, moltes, moltes coses, milers i milers i milers d'accions, van fent proves, i la que alguna té èxit, rep una recompensa, i aquesta activitat, aquest comportament queda reforçat, i llavors, un cop ha estat entrenat, repeteix aquest comportament. I això és el que va fer OpenAI. És exactament com el que va passar amb un robot d'aquests aspiradores, que se'l va programar, se'l va entrenar, perquè a revés recompenses si era capaç d'anar cada cop més de pressa,

evitant obstacles i sense xocar. Com se sabia si xocava? Doncs perquè el paraxox del davant té uns sensors, i quan hi havia una col·legió, rebia un càstig, una mica com el gos de Pavlov, no? El que va passar, però, com que el paraxox del darrere no està sensoritzat, el que va aprendre és, en lloc d'evitar obstacles, va aprendre que per evitar càstigs havia de tirar marxa enrere. Llavors, topava contínuament, però com que no hi havia sensors, el sistema informàtic, el controlant, no rebia cap senyal de cap sensor que hagués topat, no s'entrava, el software no sabia que havia topat, i el robot continuament feia això, anava cada vegada més de pressa, però sempre anava enrere. És a dir, no va prendre allò que els dissenyadors havien pensat que havia de prendre, és evitar obstacles, sinó tot el contrari, col·lisionava contra tots els obstacles perquè anava a marxar enrere. Això és un exemple que ens serveix molt bé per a l'història del que passa amb la intel·ligència artificial. S'entrenen mitjançant aquesta tècnica de recompenses o càstigs i pot trobar vies inesperades i tenir comportaments inesperats. Ara, això no vol dir en absolut que tingui cap intencionalitat o intel·ligència artificial de fer-ho. És simplement estar optimitzant una funció matemàtica, ni més ni menys. I ara què et sembla que hi hagi fins i tot els

mateixos responsables de les grans empreses d'intel·ligència artificial o ara també els governs, avui per exemple la Xina, dient que hem d'anar més a poc a poc i que s'han de posar límits.

Bé, jo estic d'acord que s'ha d'avançar tot això, però repeteixo, no perquè hi pugui haver una intel·ligència artificial, digui quatre dies, superintel·ligent i que decideixi per iniciativa pròpia extingir la humanitat. Això és pura sense ficció i a més és irresponsable dir-ho, eh? És completament irresponsable. Perquè d'una manera injustificada es transmet por la gent i això és inacceptable. Dit això, com que és de doble ús i així que efectivament amb males mans es pot fer servir malament la intel·ligència artificial, i no només aquesta, sinó els drons autònoms, armes letals autònomes, Hi ha constància que s'han fet servir en conflictes armats. Aquests drons decideixen quan disparar, quan identifiquen un objectiu que se li ha prèviament programat. Això és un exemple claríssim i real. En molt real, malauradament, d'un mal ús de la intel·ligència artificial. Per tant, aquests sistemes que tenim ara, aquesta intel·ligència artificial generativa, models de llenguatge, els agents que fan accions per si mateix, sí que plantegen nous reptes que posen riscos, afegeixen nous riscos als que ja tenim. Però, ja et dic, riscos que sempre, sempre estan, es poden ser controlats i haurien de ser controlats i monitoritzats per éssers humans. El problema és que no sempre es així. Se'ls dona excessiva autonomia i excessiva per fer aquestes activitats que fan aquests sistemes. Jo estic d'acord en ralentir, però no només això, no només ralentir el seu implement. S'ha de, en la meva opinió, s'ha de reorientar completament el que s'està fent en

l'intelligencia artificial. Reorientar el que estem fent. En lloc d'intentar fer aquesta cursa boja cap a agents cada vegada més autònoms i més poderosos, etc., fent això, el que estem fent és posar en mans de les dades tecnològiques cap on va la intel·ligència artificial, que són ells els que prenen les decisions cap on anirà, on va aquesta tecnologia, i això no ho hem de permetre. El que hem d'aconseguir és que es reorienti el desenvolupament de la IA, i en lloc de fer aquests agents cada vegada més autònoms, cada vegada més que consumeixen, per cert, molts més recursos, requereixen més centres de dades, amb la seva insostenibilitat a nivells del medi ambient, s'ha de fer transicions artificials transparents, específiques, ben delimitades, per coses concretes no pretendre fer internet artificial generals. És un error intentar fer internet artificial de tipus general que puguin fer qualsevol cosa. S'han de fer coses ben trencades, ben delimitades, ben específiques. Si no anem per aquí, és possible que en mans de qualsevol persona amb males intencions puguem tenir conseqüències greus.

És Ramon López de Mántares, és pioner en la intel·ligència artificial i fundador de l'Institut d'Investigació en Intel·ligència Artificial del CSIC. Gràcies per acompanyar-nos i bona tarda. Moltes gràcies a vosaltres, gràcies. Quatre minuts per arribar a l'escota, ja ho sabeu, és exagerat dir que acabarà amb nosaltres la intel·ligència artificial.

No cal arribar a l'extrem de morir-nos tots, només que hi hagi un país o un grup de gent disposat a fer molt de mal a un altre grup important de gent ja n'hi hauria prou. És a dir, no cal l'apocalipsi, només cal saber que aquesta eina, que vol dir que pot fer les persones més eficaces, també les pot fer més eficaces a l'hora de fer mal. I per tant, això em sembla una lògica gairebé, no? El que m'estranya, de fet, és que ja no hagi passat. El que m'estranya és que, diguem, ja durant una colla d'anys amb la intel·ligència artificial, no hagi hagut cap desgràcia directament associada a aquesta tecnologia.

Bueno, jo simplement afegir que això és una guerra geostratègica entre Estats Units i la Xina, cadascú juga les seves cartes i simplement molt ràpid. Aquest cap de setmana hi ha hagut reunió dels BRICS, dels Països Emergents, i ha anat Xi Jinping, que és el líder xinès, a fer un discurs dient, escolta, a tots els països que se suposa que. Tindran importància en el tauler global, no? En els pròxims anys. Ja els he dit, jo us dono codi obert. Codi obert, però amb tot el que necessiteu. Per què? Doncs perquè vol col·locar el seu producte. Mentre els altres. Els Estats Units anaven dient, doncs ara en aquesta cursa nosaltres frenem. Frenem per què? Perquè hi ha una bombolla que potser hi ha una quantitat de gent que està invertint una quantitat de milions de dòlars brutal i que no està tenint rèdit. Per tant, és una manera com de retirar-se d'una manera elegant i que no peti la bombolla. I fins aquí la xapa.

Jo molt ràpidament, tot i el moment de por que estem vivint tots i totes, crec que és sobre una oportunitat, que és la reflexió col·lectiva i social sobre quins límits hem de posar èticament. Jo crec que es situa en el centre aquest aspecte que impactarà en la vida de tots i totes i d'alguna manera també es treu de les mans únicament de les grans tecnològiques. Espero que els estats, els països, prenguin cartes amb això i la ciutadania també, que hi tenim molt a dir.

Dos minuts i seran les quatre, dos minuts i passarem el testimoni al Francesc Garriga amb la tarda de Catalunya Ràdio. Garriga, bona tarda. Un programa fet 100% amb intel·ligència humana. Sí, 100%, no gasto res d'intel·ligència

artificial ni cap dia. Percentatge ínfim. Ah, però per tant, si hi ha un percentatge ínfim vol dir que alguna cosa hi ha. Una mica d'impacte sempre té això. No ens podem tancar a la innovació,

però tampoc ens rendirem al és que aquestes proclames tan contundents com la primera que has llançat bé, perquè el titular després ja quan entres a la notícia veus el matís i veus que no era ben bé el Marai va dir allò que no és del tot veritat comproveu-ho a veure si ho trobeu molt bé. Què m'esperes aquesta tarda?

Doncs mira, avui justament farem això, Teories de la Conspiració, el Yeti. El Yeti? El Yeti, avui explicarem el Yeti. I després hi ha coses més terrenals.

No ens posis més por al cos, eh? La gent ja està com histèrica. Ara no diguis que ve el Yeti, també. Doncs haureu d'esperar el Toni García Ramón i l'Òscar Broch. Ui, mare meva.

Farem prèvia al Zemi, que aquesta matinada hi ha el Zemi. Normalment són en diumenge, però hi havia futbol i els han passat a dilluns. Futbol del seu, eh? Del seu, sí. D'aquest que no ens agrada aquí, excepte a tu. A mi sí, a mi m'agrada. I ara preguntarem, dir que mereixes la pilotadora és falta d'humilitat o és confiança? Ui. De què serveix la humilitat? Té cap sentit? Ens ajuda en alguna cosa? Ara ho debatem. Molt bé,

doncs escolta'm, no m'ho perdo. Nosaltres ho deixem aquí, amb el Jordi Cabré, l'Alfa Gemma i l'Io For, gràcies a tots tres, fins la pròxima. I de seguida en 30 segons el Francesc Garriga amb la tarda de Catalunya Ràdio o si esteu a 3Cat Info, doncs els blocs informatius d'una tarda. Nosaltres tornem demà a partir de les dues en una nova edició del Catalunya Migdia. Fins llavors, bona tarda de dilluns a tothom.