Catalunya migdia, de 15 a 16 h - 20/10/2026

Són les 3. Fa una hora hem començat el Catalunya Mitjà amb la decisió del Tribunal Suprem d'amnistiar, finalment, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa. Ara, del govern de l'1 d'octubre del 2017, només queden pendents d'amnistiar els exiliats, l'expresident Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Lluís Puig. Ho seran, en principi, s'espera, per les pròximes jornades, pels pròxims dies. També us hem explicat que, a partir d'ara, les parelles amb fills ja no hauran d'estar casades per tenir dret a la pensió de viudetat, sempre, això sí, que puguin demostrar dos anys de convivència. I hem repassat també l'entrevista que el president Salvador Illa ha concedit avui al Matí de Catalunya Ràdio, on ha fet una crida al vot útil a favor de Pedro Sánchez de cara a les eleccions generals, que, diu Illa, seran una tria entre democràcia o autoritarisme. Tot això ho hem explicat a la primera hora del Catalunya Mitjà. Ara, què més podem afegir, Joan Bota?

Doncs mira, si fins ara us hem explicat totes les reaccions dels afectats per aquesta aplicació de la llei d'amnistia i també els que n'estan pendents, i podem afegir també la reacció del president de la Generalitat, que celebra que el Suprem apliqui l'amnistia al vicepresident de l'1 d'octubre, Oriol Junqueras, i als exconsellers Turull, Bassa i Romeva, en una pilulada a X. Salvador Illa diu que amb aquesta decisió la política guanya sobre la judicialització, l'acord sobre el bloqueig i el futur sobre els conflictes del passat i remarca que malgrat les reticències d'alguns, en al·lusió als jutges del Suprem, Catalunya continua avançant en normalització social, política i institucional. Encara en plana política, José Crespín serà el nou delegat del govern espanyol a Catalunya en substitució de Carlos Prieto, que se'n va a les llistes per les eleccions de cara al 29 de novembre. De fet, Prieto serà el número 7 del PSC per Barcelona a la llista del Congrés a les eleccions generals. Han desnonat una dona i el seu fill de 9 anys d'un pis al barri del Clot, de Barcelona, que havien estat víctimes d'una estafa. La mare l'havien expulsada per considerar-la una ocupa, però, en el seu cas, ella diu que va pagar sempre la seva part de lloguer al seu company de pis. L'home no va donar mai prou els diners al propietari. Avui era el tercer cop que intentaven deixar-los al carrer. Marta Espriu, portaveu de la Confederació Sindical d'Habitatge de Catalunya.

Malgrat els decrets que ens han venut que ens salvarien de la crisi d'habitatge, malgrat la crida massiva que fem des del sindicalisme d'habitatge i malgrat estar organitzades des de fa temps, tot i això ens segueixen expulsant de casa nostra i això és només fruit del sistema que vivim.

El propietari del pis on vivia la Gavira és un gran tenidor amb desenes de pisos a Barcelona. I en canvi han sospès el desnonament a la riera de Gaià, al Tarragonès, que afectava uns veïns que havien pagat un promotor durant anys sense saber que els diners no arribaven al banc. Ara la Serep els vol desnonar i una de les afectades és la germana de Lluís Cabaldà, el cantant dels Pets, que ahir va demanar suport ciutadà per ajornar el llançament. Ho ampliem des de Tarragona, Manel Sastre.

Bona tarda. El jutge t'ha donat ara dos mesos de coll per poder abandonar la casa. De fet, era el que havia demanat abans, sense éxit, l'Anabel Gabaldà, que se sent víctima d'una estafa i no entenia les presses judicials.

Demanàvem aquest temps prudencial, perquè portem tres dies intentant treure-ho tot, i per això havíem demanat aquest suport, per poder negociar amb aquesta comitiva judicial perquè ens donéssim una miqueta més de marge de maniobra.

Aquest desnonament afecta quatre habitatges de la vintena que té el conjunt de cases unifamiliars. A quatre famílies, la Sarepa els ha ofert un lloguer assequible, però també hi ha altres immobles amb lloguers vigents i alguns d'ocupats.

Passen tres minuts de les tres.

Des d'ara i fins

a les quatre amb la Neus Tomàs, directora adjunta del diari Oponés. Bona tarda. Bona tarda. L'advocada Gemma Calvet. Bona tarda. Hola, bona tarda. I el consultor de comunicació, Miquel Àngel Escobar. Bona tarda. Bona tarda. Tot bé? Molt bé. Bé. Molt bé, eh? Carai. Prou bé, com diuen a l'Empordà. Prou bé. O prou bé és potser menys que molt bé. Molt bé diguem-ne que la gradació seria Miquel Àngel molt bé, prou bé la Gemma i tu t'has quedat amb un bé Neus una mica com volem dir si és dimarts i són les 3 i 5 doncs toca Catalunya a veure com està el nostre pròxim convidat.

Ja sabeu que els dimarts a aquesta hora saudem el David Carabén. Bona tarda. Molt bona tarda. Estàs molt bé, prou bé. Estic bé, estic bé. He dit bé igual que la Neus, però m'entusiasma. El to ja denota una mica més d'ufòria. Estic contenta de ser aquí. Tu mateixa, aquí, cadascú. Ja, sí, sí. Cada dia. Molt bé, escolta'm, tens tema per proposar i m'ha semblat que ja estàveu fent la discussió abans d'entrar,

ja estava valorant-ho això. Perquè segons com es llegeixi pot ser un camp de mines, però segons com es llegeixi no ho és gens.

Jo tinc l'alcomodit de fer de moderador i que sigueu vosaltres els que trepitjou les mines.

Mira, jo tinc la dèria que fa poc vaig començar a llegir una premsa nord-americana, una pàgina que es diu The Free Press, i és un mitjà conservador, centre-dreta, jo et diria, és anti-woke, però sobretot és molt anti-trump també, i llavors el vaig començar a llegir bàsicament per seguir aquest historiador, el Neil Ferguson, que és un tio que sempre m'ha agradat, i el Javi Reti Gur, que és un analista polític israelià. També perquè durant el conflicte de Gaza-Israel, jo crec que en el nostre media estava subrepresentada, jo et diria, la versió dels fets dels israelians. I els vaig començar a llegir, i llavors de llegir aquest mitjà, jo crec que és d'aquest mitjà, però després ho he trobat en altres llocs, m'entenen la idea, diguéssim, que la. Sostenen que l'entrada massiva de la dona en l'opinió pública i, per tant, dels valors associats a l'arquetip de la dona, com l'ètica de la cura, l'empatia o la compassió, s'han incorporat a l'opinió pública global en els últims 20-30 anys, afectant bastant a la manera que tenim d'afrontar l'actualitat. I llavors diu que primem l'impacte emocional i la sensibilitat sobre la. Per sobre de les anàlisis estrictament geopolítiques i fredes de les dades i dels fets objectius. I això, evidentment, és un punt de vista que dius, primer ens hauríem d'empassar que. El que és indiscutible, jo et diria, és que sí que en les nostres vides s'ha incorporat massivament la veu de la dona en l'opinió pública. Jo, quan era petit, Eren excepcions totals les dones que realment opinaven que tenien dret a aixecar el braç, diguéssim. I això és més aviat indiscutible, però el que aquí volíeu discutir, us volia proposar de discutir, és si això ha afectat el tipus de valoració que es fa sobre l'actualitat política. Si prima aquesta perspectiva que respon a l'arquetip de la dona. Ui, a veure.

Pots defensar la teva opinió sense dir que t'estàs suicidant. Jo crec que aquí hi ha una històrica i errònia atribució de l'emocionalitat al món de les dones i de la racionalitat, te cometes, al món dels homes. I jo crec que els dos tenen la seva emocionalitat, per establir les diferències, i també la seva racionalitat. I jo crec que és una evidència que les dones s'han incorporat en el debat polític, i en el debat de mitjans, i en el debat en general, a l'opinió. Però també és veritat que jo crec que estem assistint a uns moments en què això, des del punt de vista de les emocions, es nota, però per l'altra banda, gairebé més testosterònica. I per tant, no sé si aquesta expectativa en la contribució d'una aportació específicament femenina, no sé, allò són paraules que són complicades d'utilitzar de vegades, perquè són polisèmiques de vegades, però jo no sé si realment ha contribuït, no perquè no ho hagin volgut fer, sinó perquè la política està d'una manera mal terminada, a una contribució en relació a les emocions positives en la política, diríem, no? I jo no sé si això és tant així, en funció d'aquestes dades, o si potser també ha contribuït a masculinitzar els rols d'algunes dones que s'han incorporat, per necessitat, diguem-ne, del context, no? I això no ho tinc tan clar que pugui ser, tant de bo ho fos, eh?

Jo crec que és diferent la projecció de l'opinió pública i de l'anàlisi de l'exercici del poder. Jo crec que en l'exercici del poder hi ha una tendència, malauradament, d'algunes dones que no t'ho esperes i quan estan en el poder treuen aquesta necessitat de patriarcat i de control d'una forma que ens deixa el gènere femení en mal lloc. I això no sols a la dreta. Ayuso, no? Si no, també l'esquerra i no diré noms. Però és així. I es rodeja d'homes, en comptes de dones. Hi ha excepcions, eh? Totes les excepcions, al cap d'un temps, ho deixen estar. I això es va veure després del Covid, amb la gestió del Covid per part d'algunes presidentes. Ara, el que deia David, jo sí que estic d'acord amb això. Estic d'acord que hi ha valors que abans, jo ho dic perquè potser fa 30 anys que estic a les tertúlies o als anàlisis o com es digui, i he vist aquesta evolució. Primer la presència, que ja no ets l'única dona que estàs allà, sinó també el llenguatge que es crea d'argumentari amb els homes d'aquella època i d'ara, també sense dir noms. Però hi ha un esforç, jo crec, per fer una anàlisi molt més basada en aquesta contemporització amb l'altre, en aquest respecte, no tant en un tema de. Ets una mica tonta i jo sé del que parlo, que jo això ho he viscut. A mi una vegada una persona em va dir amb antena,

no diré el nom perquè és un bon amic, diguem, però bueno, tu d'això no en saps res, tu el que fas és llegir Lola. A mi aquell dia, aquest comentari, al sortir em va fer plorar. Vaig pensar, ostres, m'he sentit vexada i no he reaccionat bé. Hem de poder parlar d'aquestes coses. Jo crec que has tocat un tema molt interessant perquè, en el fons, el que fem aquí és una mica el mirall social amb tota la humilitat del món. Però quan la gent escolta, els missatges tenen un cert calat perquè representa mirades que poden estar compartides amb persones que no tenen l'oportunitat de venir aquí i que potser podrien dir coses molt més interessants. Però jo crec que les noves masculinitats, això que deies tu, està quallant. És a dir, la lluita contra el patriarcat, contra els estereotips masclistes, i al mateix temps la decadència d'un sistema que s'ha basat en els valors testosterònics, i això, per exemple, l'anàlisi sobre, jo aquesta font també l'he llegida, sobre el Netanyahu versus el poble israelí, amb aquesta manca d'empatia, amb el que li demanaven els seus propis súbdits, i ara es veu que no es veu res d'això aquí, però s'estan produint coses molt importants a Israel sobre un polític corrupte que ha utilitzat la massacre de Palestina per defensar el seu lloc de treball, d'alguna manera. Jo crec que ara ja comença a donar prestigi.

I al mateix temps, èxit a les posicions masculines, sigui en lideratge, sigui en opinió pública, que incorporen aquesta vessant que jo sí que crec que existeix, que és una vessant de cura, de saber que la paraula té una força i un impacte davant la comunitat i que, per tant, tot allò que. Defenestri a l'altre i que torni a la vessant més testosterònica, a la victòria de la imposició de la masculinitat tòxica en definitiva, va bastant en detriment, i jo ho dic també pels homes que esteu aquí, és a dir és molt molt agradable avui en dia compartir aquests diàlegs amb una mirada on tant no hi ha aquests trets masclistes de per mig i cada vegada és més evident que cada vegada som més els homes. És que això és antic, de tant en quant que on ens trobem, jo no sé si a tu et passa, Neus, però entre nosaltres diem, bueno, és dels antics, ja ho saps. És dels antics i ja no perds el temps en discutir res, ni en sentir-te ofesa, ni en res, dius ets dels antics. Llavors això a l'anàlisi global li fa falta moltíssim,

perquè serà una revolució. Clar, són com fronts diferents, no? Les taules que tu deies, jo també vaig començar en taules on no només era l'única dona, sinó que a més era la més jove. I per tant gairebé havia de demanar permís, no dic per ser-hi, perquè m'havien convidat, sinó per obrir la boca. Llavors, la teva manera, segur que és millorable, però la teva manera de defensar-te és preparar-t'ho molt, preparar-t'ho millor, perquè per tant el poc moment que tens de pilot al camp, aprofitar-lo, no?, I això, ho hem comentat a vegades amb altres companyes, no? Nosaltres sempre anàvem amb la llibreta, amb els apunts, amb els sobrellats, i et trobes el típic senyor que deia, tens un paper, tens un boli abans d'entrar, no? I no, és veritat, i això deia, no? Iñaki Gabilondo deia sempre, jo sé qui s'ha llegit els diaris abans d'entrar a la tertúlia i qui no, no? Doncs això era una mica així. En aquells moments, doncs perquè ens havíem com de fer valdre per tenir l'espai, no? Jo crec que per sort això ha evolucionat molt. I la setmana passada, fa 15 dies, hi vaig estar en una taula de TV3, que érem tot dones periodistes, i a més va ser una taula molt xula perquè totes anàvem amb dades, complementant coses, vull dir que no anava ningú amb cap samarreta de cap partit ni a defensar que havia de guanyar no sé qui o perdre no sé qui,

que això també em sona que és bastant interessant. Per tant, respecte a la posició de la gent que. Intentem informar o fins i tot a l'extra de l'opinió, doncs crec que hem evolucionat en el sentit correcte. Tot i que ens ha costat més, és evident. Respecte a la emotivitat, saps què passa? Que jo crec que la emotivitat. De la qual s'abusa la política, n'abusen ja tots. I no crec que tingui tant a veure amb que les dones tradicionalment tenien aquest rol de benestar social i educació i sanitat per les dones. I conseller de presidència i ministre de defensa i no sé què, fins que no va ser la Chacón, em sembla que va ser la primera, tot eren homes. Llavors, bueno, ja estava repartida així, però a les redaccions també. A les redaccions la que feia sanitat era una dona i el que feia govern era un home, quan jo vaig entrar. Per tant, era una mica els rols repartits que hi havia. Per què crec que s'ha abusat de l'emotivitat? Bueno, ho estem veient, jo què sé, en aquesta campanya. Jo me'n recordo, però abans també, és a dir, qui va dir que el junquerisme era amor va ser Oriol Junquera. I qui va dir este es el partido del amor ha estat un home, Pedro Sánchez i el ministre Puente. I no han sigut dones, perquè jo crec que no

hi ha partits de l'amor. I no creus que és precisament perquè estan trucant a la porta aquesta? Sí, però no és per les dones, sinó perquè hem convertit, hem infantilitzat els electors, espectadors, oients, ciutadans i votants, i per tant ens interpreten els que fan les campanyes, que no se'ls pot explicar res molt complex ni que sigui molt llarg, perquè o se'ls connectaran o se n'aniran a una idea molt simple, i per tant. Ara podríem anar perquè pugen els populismes perquè la partida juga als extrems podríem anar a més coses i segurament és perquè s'han comès molts errors des de la política tradicional però al final qui juga amb aquesta emotivitat no són tant les dones o els homes sinó els partits en general l'última

Pedro Sánchez no, però això et deia Ferna, un argument polític l'expressió de l'estimació de la seva dona. Sí, però fins i tot. Jo pot ser legítima, no ho sé, ho veuran ells. Però trobo que fins i tot en aquest tema, si li dones la volta, aquí està ell fent de príncep blau. Ell està salvant la seva dona. És ell qui. Home, perquè també l'han posada en un. No, no, que està molt bé, que està molt bé. Jo m'agradaria més sentir-me amb ella. I ha posat-se en un míting.

Però una cosa és que ell consideri, una cosa és que ell consideri, tenint raó o no, que la seva dona és víctima d'una persecució judicial excessiva pel fet de ser qui és. Això, en fi, doncs. Hi ha jutges que diuen. Hi ha fiscals. Fiscals tenen jutges que pensen una cosa i gent que pensa una altra. Una altra cosa és definir un partit com el partit de la mort. El partit de la mort no. A veure, mira, jo ara trencaré una llana.

No van trobar que li fessin un petó a Junqueras. Sempre a favor de la mort.

Però jo crec que també s'ha superat A veure, jo no vull defensar especialment el Junqueras, vull dir que consti. Si ens va dir que era mort. Però penso que l'ús de la paraula mort en el sentit. En el sentit polític em sembla que va començar la Marta Nussbaum amb el llibre que tothom hauria de llegir que és el d'emociones polítiques i allà entens que l'amor té molta potència perquè hi ha una dimensió d'amor a la humanitat que és indispensable per exercir la política. Si tu no tens un amor i una connexió amb la comunitat i amb la humanitat i amb els éssers humans, tu no pots ser un bon polític. Vas a guanyar la teva partida. Llavors, a mi, que es parli d'amor en política, ho trobo, mentre cometes, un tant revolucionari. Una altra cosa és el grau de credibilitat, o no? Que és on entres tu. Això és un altre tema. Però, a mi. Sí, sí, és.

Ni meu tampoc, eh? No, no, sóc jo l'autor.

El desacomplexament que això pot generar per un home en el fons és trencar monrols.

Però creus que hi ha algú que s'incorpora a l'apològica admetent-se a ell mateix que no té amor pels seus conciutadans? No, clar que no. Úbricament, no? Clar, públicament no. Llavors és que hi entrem en monitoritzar els sentiments íntims d'una persona.

No, el que passa és que això és el símptoma que tu expressaves abans. En el fons, com es manifesta aquesta desafecció a la humanitat amb aquest procés, i tu també ho comentaves, de l'electoralisme, I per tant es veu amb les paraules que utilitzes, amb els vincles que cuides o descuides o vols rebentar, hi ha un vincle que és el democràtic, que és l'adhesió de la ciutadania al nostre sistema, que cada vegada està més en crisi, perquè les paraules que polulen són animatversió, desacreditació, inclús a mi em fa més llàstima l'esquerra, perquè se suposa que les esquerres són més. Escolta tu, doncs l'odi, el nivell d'odi que hi ha és pertorbador és a dir,

no pots veure estem en un moment en què tot això de les cures i tot plegat que parlaven i que s'atribueixen al món entre cometes femení no sé si estem passant aquesta pantalla ja està passada però formem part del debat de les emocions perquè les emocions també es poden utilitzar i es poden simular. Per això deia jo allò de la masculinització. I tot aquest món de llenguatge es pot utilitzar sense que realment representi, més enllà d'una actuació més o menys eficaç des del punt de vista de la.

Hi ha una diferència, és a dir, la Neus parlava d'emotivitat amb una connotació certament negativa, però clar, després hi ha la sensibilitat també, llavors la sensibilitat és positiva. Per això el tema és més espinós del que sembla, perquè sí que hi ha una incorporació possiblement de la sensibilitat, i com dius tu molt probablement també arreu de les xarxes socials que es carreguen els grisos, hi ha una desaparició del terme mig, o de qui dubta.

Si respectes, ets el que dubtes.

Mentre sentia el David, és a dir, jo no havia reflexionat, per lo que hem entès, una teoria que diu que el fet que ja s'hagi incorporat molta més dona a la tribuna pública, podríem dir, ha derivat el discurs cap a un wokisme, diguem-ne, o cap a una emotivitat.

Sí, més que una emotivitat, ho ha incorporat la sensibilitat a l'hora de parlar dels esdeveniments, és a dir, una guerra, ara mateix, és més insuportable. És a dir, segons quines imatges ja són molt més intolerables que abans.

El que volia dir és, si això fos així, que el fet que s'hagi incorporat la dona ha provocat això, si això fos així, que no ho sé perquè no ho tinc reflexionat, diguem-ne, i ho he reflexionat mentre et sentia, amb tot el dret del món. És a dir, hi ha un sector de la societat, que és el femení, que no havia estat prou representat en les tertúlies, no havia estat prou representat en l'esfera pública i que, per tant, estava absent. I que, per tant, havia fet que l'opinió pública estigués escurada, caiguda, esbiaixada cap a una banda. Si s'incorpora i fa que l'opinió pública quedi una mica més centrada o hagi d'anar cap a l'altra banda, també tenen tot el dret del món a incidir en el debat públic. El problema és que durant molts anys no van poder incidir perquè no tenien altaveus. Si ara hi incideixen i això fa que el discurs vagi cap a una altra banda, és reflex de la societat.

Hi ha un exemple clar on sí crec que és evident que la presència de les dones en àmbits diferents i de decisió. Ha ajudat a anar en el sentit correcte, que és, per exemple, en visibilitzar la violència contra les dones. En els mitjans no apareixia com havia d'aparèixer perquè els que prenia la decisió de què era important i què no, a l'hora de jerarquitzar les notícies eren tot homes, i això no, a mi no m'ho han explicat, jo ho he vist. Per tant, aquí hem evolucionat en el sentit correcte, i probablement és perquè les dones, des de baix de tot, fins a les que acaben decidint què és portada aquell dia en un diari o en un informatiu, doncs ho han aconseguit. El que jo denunciava és que, igual que ha passat això, crec que la política està abusant de les emocions. D'això no estic convençuda perquè crec que a més és això, que fins i tot hi ha una falta de respecte als ciutadans. Moltes vegades els tracten com si els ciutadans no tinguessin criteri per.

I a l'adversari, finalment, perquè si dius que el Junqueras més amor, què vol dir? Que el teu adversari polític no ho és? Vull dir que no fotem, saps? És una mica, com dius, barat, en realitat, pel debat.

Sí, jo crec que hi ha hagut un accés, jo amb això estic d'acord, amb aquest diagnòstic, ja encara, i a més et genera un pudor quan el veus utilitzar de forma. Falsa l'escena amb el president Sánchez l'altre dia, amb una frase hagués estat suficient dient no et mereixes el que t'està passant i t'agraeixo ser la meva companya de viatge en aquestes circumstàncies, tu dius així la gent ho pot entendre i ella se sent reconeguda públicament quan ha estat assenyalada, però aquella cosa. En plan de, és mi mujer, la madre, mis hijos i mi esposa, dius, bueno, tu, no cal que diguis res més, que ja sabem de quin peu calces, m'entens? Perquè, esclar, això és lo zero cómplice. Una parella parla amb uns altres termes de la seva parella, en termes de complicitat, en termes de company de viatge, en termes de.

Que en aquest cas hi havia una intencionalitat política és evident, perquè no només és una frase o un paràgraf que es diuen en un míting, sinó que és una frase i un paràgraf que després el mateix partit polític i les mateixes xarxes del mateix president agafen, extreuen i juguen a les xarxes. Vull dir que hi ha una voluntat política, perquè podrien haver-hi d'haver-hi un altre extracte i aquest discurs hauria quedat molt més amagat.

Per això citava jo el ministre Puente, perquè.

També et diré, ahir a la tarda vaig veure que a través també de les xarxes, Joan Maria Piqué reivindicava la paternitat i recuperava un extracte d'Artur Mas amb Helena Regòsnic clavat. Artur Mas en un faristol, en un míting, i adreçant-se a Helena Regòsnic, i Helena Regòsnic pujant a l'escenari i fent-se un petó, i tots dos molt emocionats. Vull dir que s'ha utilitzat tota la vida. I Estats Units, no?

La Jacqueline Kennedy és el mite de. Mira, aquí la. Bueno, jo A ver, és que no soc tan absolutament crítica amb les mostres d'agraïment, perquè la carrera política és supersacrificada. A mi que el president Mas fes sortir a l'Helena i li fes un petó em sembla humà, em sembla càlid al final tampoc són robots els polítics són persones ara on està llinda entre el que és fals o instrumental o el que és d'acord, també poden fer coses d'acord el límit està en la campanya durant la campanya això és una cosa que fas sempre d'una manera normal i natural

quan t'acompanya o quan vas amb els teus fills però em sembla que és formar part de lo normal és un estil, ara si ho esperes a fer. En un context determinat, com és una campanya electoral, cregui a una utilització. Ara a mi em sembla bé que aquest home, quan vagi amb la seva dona a un miti i l'acompanya aquí o allà, es facin petons. Però hauria de formar part del natural del seu estil, de la seva manera de ser. Ho fa, eh?

Sí, però. L'Helena i jo.

Tinc la sensació que a aquest nivell tot està tan calculat que al final, en certa mesura, perd valor. A mi em sembla que té a veure amb el món del postureo. I a mi això fa que perdi un cert sentit d'autenticitat, de naturalitat, que és com crec que les expressions d'afectes s'han de fer.

En el marc que toca i de manera natural. Jo com a dona sempre he admirat molt la Carmen Romero. Que en el seu moment per evitar tenir conflictes d'interessos i sabent que tenia diguem un Narcís a casa va agafar i va dir me'n vaig a Itàlia a estudiar i ja tornaré se'n va anar a fer un any sabàtic va tornar i sempre es va mantenir amb un segon plànol i ha fet una gran carrera com a política molt eficient de diputada al Parlament d'Estrasburg i no ha buscat una projecció pública ni una. És una dona amb una contribució a les polítiques públiques molt rellevant. Precisament,

perquè havia de separar-se de l'ombra que li feia el seu home. No, home, no, no totes fan funció de. Sí, home, home, no. Perquè també li venia del seu. Però ella, si volia tenir carrera pròpia, havia de buscar-se el seu, no? Exacte, exacte. I no depenent d'ell. Bueno, i també perquè li volia un rol feminista. Exacte. Sí. És que una dona formi part del terreny de joc a efecte simplement de ser la meva dona, la mare dels meus fills, I totes aquestes coses crec que la col·loca la dona en un recinte tradicional. Bueno, depèn. Bueno, clar, tot depèn.

Perquè la conciliació, clar, depèn, depèn, depèn de les persones. I el David mira i riu.

Jo m'ho miro com un observador que dius, això és veritat o és mentida? Com deia el Pau Donés, depende, todo depende.

I moltes vegades de quina és la teva simpatia. Llavors al teu líder li trobes que és absolutament sincer i al rival el trobes absolutament de postureo.

Jo he defensat dos líders, l'amor juncarista i les expressions d'amor del president Mas. Per tant, aquí.

Dos minuts i seran dos quarts de quatre. Anem a publicitat, que encara tenim molts més temes. David, gràcies. Bona tarda. A vosaltres. Ara tornem.

Aquest hivern, omple de confort les teves nits amb els nòrdics Montse Interiors, disponibles en dos gruixos, perquè triïs el que s'adapta millor a tu. Entra al web montseinteriors.com o visita qualsevol de les seves botigues i emporta't el teu nòrdic de 250 o 400 grams suau, confortable i fàcil de rentar. Des de 17,95 o 25,95 euros. Només amb La Vanguardia.

Arriba la història del restaurant que ho va canviar tot. Génesi.

El 45% de les persones no li agrada ser el centre d'atenció, però que ens atenguin quan vulguem i on vulguem ens agrada al 100%. Per això a CaixaBank tenim més de 25.000 gestos per ajudar-te a les nostres oficines. El telèfon d'atenció 24 hores o mitjançant l'app. Perquè si a tu t'importa, a nosaltres també. CaixaBank. Tu i jo. Nosaltres.

El 8 de novembre viu la Vueling Cursa Bombers Barcelona. 10 quilòmetres, milers de corredors i tot Barcelona en moviment. Últims dorsals disponibles. Inscriu-t'hi a la web oficial. I recorda, el cor mai s'atura.

La Fact, la factoria cultural de Terrassa, presenta els dies 21 i 22 de novembre una gala d'estrelles de l'English National Ballet. Ballarins principals

i solistes de la prestigiosa companyia anglesa ofereixen una batllada de virtuosisme i d'elegància.

Gaudeix d'aquest espectacle de la 43a temporada BBVA de dansa de La Fact.

Entrades a lafactcultural.cat Catalunya, migdia.

La tarda de Catalunya Ràdio, sempre amb tu. Rosita, bona tarda. Hola, bona tarda. Com es troba, Rosita? Anem tirant. T'has trobat que t'estàs gastant molts diners per poder veure la tele,

no?, a l'hospital. Això mateix, sí. Bueno, tenim habitació compartida i llavors faguem la meitat cada un. També escoltes la ràdio, tu, de tant en tant, eh?, a les nits. Sempre, a la nit dels ignorants, al de matí, Ricard és un llestrell.

Un llestrell, un llestrell. Sí, home, està molt bé, eh? A la nit, al matí i, esclar, també a la tarda.

Som Trescat. Catalunya Ràdio.

Som Trescat. Som Trescat.

Són dos quarts de quatre, som al Catalunya Migdia, amb la Gemma Calvet, la Neus Tomàs i el Miquel Àngel Escobar, el dia en què el Tribunal Suprem aplica finalment la llei d'amnistia a Oriol Junqueras, a Jordi Turull, a Dolors Bassa i a Raúl Romeva. Són els quatre líders del procés condemnats per la sala segona i que encara estaven pendents de l'aplicació de la llei. La resolució l'han firmat els jutges Marchena, Del Moral i Arrieta, que són tres dels magistrats que encara són al tribunal, que va dictar la sentència constitucional. I que els va atribuir un delicte de malversació que, segons el Suprem, no es podia amnistiar. Ara, però, el Suprem s'ha vist obligat a aplicar la doctrina dictada pel Constitucional la setmana passada, que, igual que la Justícia Europea, considera que la malversació atribuïda als condemnats està prevista per la llei. Ha aplicat, doncs, la llei, tot i que deixen per escrit que estan indignats per la interpretació que ha fet el Constitucional i el critiquen sense miraments. Nou anys després del referèndum del 17, doncs, set anys des de la sentència del Suprem, fa pocs més de tres anys de l'indult que els va permetre sortir de la presó, i en fa dos que es va aprovar la llei d'amnistia al Congrés. Tots ells van passar més de tres anys a la presó. Encara falten els que són a l'exili, Toni Comín, Lluís Puig i el president Carles Puigdemont, que s'espera que en els pròxims dies també puguin acollir-se a aquesta llei d'amnistia quan el Suprem acati també el Constitucional. No per esperada en els últims dies no deixa de ser notícia, prou important el fet que s'hagi aplicat aquesta llei ni que sigui allò tard i evidència d'estar en desacord.

A mi m'han agradat molt les dues frases, bueno, algunes de les que has dit, però quan parla de la innecessària grandiloquència utilitzada pel Constitucional, i després hi ha una frase que també diu, revela, ho dic en castellà perquè se m'està escrit, revela el deseo de adornar un razonamiento invasivo del ámbito jurisdiccional. Que clar, és com no queda més remei que fer-ho però que sàpiguis que mostraré el meu desgrat i després fer-ho amb aquests termes que són molt marxen aquests termes, ho deixaria aquí.

Sí, són perversos, bàsicament, perquè en el fons l'invasivo és correctivo, perquè el que fa el Tribunal Constitucional a tots els països del món democràtic és corregir els tribunals inferiors, fa interpretació jurídica, jeràrquica, per tant és la seva funció, I que ell hagi dit invasivo? Escolta, a algun jurista amb una certa imaginació i creativitat li podria dir constitucional, et podries carallar amb aquest senyor o aquest estatus acusant d'envair les seves competències? És que això és molt greu. O sigui, aquí, a mi m'ha agradat aquest paràfrafe, és que s'ha encertat totalment, jo me l'he llegit en diagonal i això, dic, ostres però aquí, què li ha passat? perquè un home mínimament prudent per molt discrepant que sigui amb la sentència del Constitucional, no pot aprofitar aquesta necessitat de dictar l'última sentència que això ja és bastant estrany, no? perquè és l'aplicació de la llei d'amnistia i és un procediment que va, ve, va i ve, no? I diu això, carácter invasivo, no? Dius, bueno.

En lloc d'acceptar-ho, ja està, és com.

L'última paraula serà meva. Deixo clar que m'han obligat. Que jo això no ho hauria aplicat de cap de les maneres, però, escolta,

m'hi obliguen i ho deixo clar. Parla d'una psique. No, però, Òscar, va més enllà, perquè no és m'obliguen i ho faig i ja està. No, no, m'obliguen, però que sabis que et deixaré com un drap brut abans de complir, perquè no tinc més remei.

Tampoc crec que ens puguem sorprendre. Sí, tens raó, tens raó. Perquè al final, si una cosa ha fet el Tribunal Suprem i tota l'estratègia de la cúpula judicial precisament és convertir-se en un poder de l'estat al servei de la Unitat d'Espanya, de la impartició de justícia, en aquest cas. Per tant, en la mesura que la llei d'amnistia i, per tant, la interpretació que fa el Constitucional és una esmena a la totalitat, a la judicialització del procés i a com fins i tot s'ha portat el propi judici de l'1 d'octubre, per dir-ho així, doncs els deixam una situació. No, de l'1 d'octubre no. Bueno. De l'1 d'octubre. Exacte. Que hagués sigut el mateix. Sí, sí, sí, jo ho deia una mica per englobar, diríem. Em sembla que és una esmena tan forta que coneixent els personatges ja al llarg dels anys, dius, és impossible que no facin la seva, em perdó, cagadeta, de la forma que sigui, perquè al final els hi va una mica la honra.

Doncs a mi m'ha sorprès, perquè coneixent el Marchena, a veure, és un home que dintre de tot, i ho vam poder veure en televisió, les seves formes són elegants, són correctes, són dialècticament, a veure, elegants. Les formes i el fons, ja ho he dit. Deixeu-me acabar l'argument, que no el vull pas defensar, tot el contrari. Sí, exacte, té guant de seda, aquesta és l'expressió, però el puny no és de ferro, és de ferro amb punxes, de ferro amb punxes, de fer mal, perquè avui, en el fons, s'ha acabat un infern democràtic i un mal. Que han fet a l'estat espanyol, que el mateix Greco i el Tribunal Europeu els hi ha dit. O sigui que no són tan bons patriotes. Si són bons patriotes, pensen també en la imatge i en la sostenibilitat geopolítica democràtica de l'estat espanyol. Això, al final, mira, en el fons, al final. Es retrata. O sigui, ha sigut el seu desenmascarament. Perquè ara que tenia l'oportunitat de dir per raons processals, per jerarquia normativa i tal, i per imperatiu jurisprudencial, he d'acord d'això? I ho faig? No, que ja ho sé que és previsible, però jo, que sempre vull ser ben pensada, pensava, doncs té l'oportunitat de quedar com un senyor.

Si per ell fos això una oportunitat, per quedar com un senyor. Ell pensa que la manera de quedar com un senyor és mantenir. La seva posició, encara que sigui a tall de comentari, perquè no sigui dit. Perquè aquí hi ha un joc també d'egos. I jo crec que els personatges del Suprem també són persones que desenvolupen una trajectòria, que tenen una construcció de marca, que saben perfectament com ens comporten, i en aquest cas han tingut un excés de protagonisme, pel que jo crec que el sistema jurídic ha detallat en un país, i per tant, al final.

Jo conec magistrats que són amics i admiradors que no estan gens contents amb aquesta redacció.

Segurament no, però al final. Bueno, s'ha de dir. Perquè hi ha magistrats conservadors que no estan d'acord amb un ús. Absolutament, perquè segurament són conservadors però tenen un sentit de la justícia determinat. I ell potser tenia un altre sentit de la justícia que era de part, en aquest cas.

No, no, però és que no parlo de parts, perdona, parlo del llenguatge. Aquí estem parlant del llenguatge.

Però és que s'expressa a través de la sentència i dels llenguatges, en aquest cas. I jo crec que, jo fins i tot abans el veia amb un punt, no de forma, fins i tot un punt cínic, en alguns moments de del judici.

El que passa és que amb això que deies, si haguessin fet aplicant un llenguatge estrictament jurídic, sense posar-hi la literatura, que cada cop hi són més aficionats, fins i tot jutges gairebé això de jutjats. No, és veritat. A vegades veus sentències que dius, home, tot això, totes aquelles solitudes. Necesites una estona per entendre-les. Però si haguessis fet tot això. Si hagués fet tot això, ja hauria quedat clar que ells ho feien perquè els obligaven i per jerarquia. I per tant, tots aquests afegitors, que són, com diu el Miquel Àngel, aquest component polític que ha volgut posar-hi sempre, és també per a major lluïment davant d'una determinada part de la judicatura, que no és tota, i també, com dius tu, segur que hi ha sectors conservadors que tampoc ho haurien escrit així, i després els seus fans que van més enllà de. Del món de la judicatura i per exemple en té molts a nivell dels mitjans i per tant és mantenir viu aquest esperit. I després hi ha una altra cosa, igual que els que ens trobem a les taules fa molts anys alguns que ens coneixem i per tant et pots caure millor o pitjor o el que sigui, doncs en aquest món de la judicatura, clar, el conde Pompidou i Marchena fa mil anys. Que es van trobant pels llocs. Van trobant pels llocs.

I per tant, aquí segur que algú ens

podria explicar també què pot ser. També hi ha aquest component. A mi em fa molta gràcia quan la gent diu a Madrid, per exemple, el Constitucional de con de Pompidou. Bueno, pues llavors parlem del Supremo de Marchena. Perquè, clar, si el Constitucional, ese conde Pompidou, que no és només seu, o no és seu per entendre'ns, el president, però no és seu, llavors el Suprem I els uns i els altres

veuen I els uns i els altres veuen un. Una voluntat política al darrere de les decisions. Els uns acusen a Marchena de tenir una voluntat política a l'hora de dictar segons quines sentències i Marchena deu considerar que Conte Pompidou té una voluntat política a l'hora d'aplicar.

Els dos estan fent política.

La bronca que hi ha ara, la bronca. Aquesta pugna que hi ha per obtenir la majoria al Senat, i que per això ara PP i Vox fins i tot poden arribar a fer una coalició, cosa que, en fi, és interessant de saber, és també, entre altres coses, perquè la renovació de càrrecs allà al Constitucional, per tant, el que està en joc al Senat, a part de poder. Fer la vida més difícil o més fàcil al govern de torn, com hem vist en aquesta legislatura, és precisament un càrrec tan important com el constitucional. El que passa és que s'ha

arribat a un nivell de crispació, perdona, Òscar. No, un nivell de crispació que això fa justament els primers anys i després de la transició que encara se sentia aquella necessitat col·lectiva de pacte i de respecte mutu aparentment, perquè després els ganivets anaven per sota les taules, però vaja, podríem dir que fins a segona legislatura del González hi havia un sentit institucional i el consejo es deixava com cal com intocable tot i que estava altament polititzat perquè sempre s'han designat igual i hi havien les associacions i hi han les associacions polititzades després hi ha una excel·lent associació Francisco de Vitoria que intenten mantenir una equidistància amb els partits però jo vull posar en valor a part de la sentència aquest dematí he pogut veure una estona una estona només. Les declaracions de la magistrada, la Laura Díez, del Tribunal Constitucional, una jurista catalana, magistrada, treballadora, que subratlla que existeix un sector important a Madrid favorable a tancar jo tot això del tema del procés, i ella és de les que també ha participat en la deliberació de la sentència, i té molta legitimitat, però és una dona altament. Treballadora, molt bona jurista i gens polititzada cosa que és per tant el Tribunal Constitucional en aquest sentit jo crec que ha fet un esforç important de servir a la justícia superant en alguns casos perquè els hi ha costat una mica això que demostra el que tu dius que hi ha un alt nivell de polarització política i s'ha trencat aquell pacte de dir deixem la justícia al marge perquè si no trenquem totes les com a mínim

estèticamente no que encara que pugui estar més o menys intervinguda per la política, que per altra banda també és lògic, En el sentit democràtic de la paraula. Des del punt de vista democràtic. Tu fas un jurament d'imparcialitat i independència. Evidentment, però al final els governs superiors s'han de triar d'alguna manera i no sé com es triarien si no fos a través del Congrés dels Diputats. Dic com a jutge, quan tu fas la teva professió. Són persones que tenen ideologies i tenen sentiments. I què? No poden tenir carnet. Un partit polític per algo serà. Alguns han tingut abans carnet i després han fet de jutges. Per tant, home. Jo vull defensar els professionals, que n'hi ha molts. Jo crec que cal fer-ho, però també haurien de veure altres tipus de coses.

Jo crec que hi ha una cosa que molta gent no sap, i això tu ho saps perfectament, la immensa majoria dels jutges i del món de la judicatura a Espanya no està en cap associació. Exacte. No estan en cap associació. Què passa? Que hi ha un moment que per tu poder anar pujant. Has de formar et surt a compte estar en una associació, perquè és on s'acaben repartint els càrrecs. Mira, no m'he atrevit a dir-ho. Jo, perquè com que jo no soc ni jutge, ni fiscal, ni advocada, ho puc dir. I llavors hi ha un punt. M'he autosensurat. Hi ha un segrest de la justícia per part de determinats sectors molt afins a la política. Però no sols.

És que són ni sagues, eh? Hi ha hagut persones que han estat al Consell General i ara tenen la filla al Consell General. Home, per l'amor de Déu,

és que són més avants. No vull matar el debat sobre la judicatura, ni molt menys, però sí que avui, que és el dia en què s'aprova aquesta amnistia, o que poden acollir-se a l'amnistia, em sembla bé fer també un recordatori a les famílies dels amnistiats. Perquè vam tenir un gran protagonisme al principi, i lògicament quan ells estaven desactivats, perquè estaven a la presó, molts d'ells, però també aquesta amnistia les amnistia també les famílies, perquè això és una captura de la teva vida brutal per molts aspectes que

abans ni pensaria. El que passa és que no hi ha reparació del dany, eh?

És a dir, aquí hi ha hagut un dany moral. Està clar, però jo crec que el record ha de servir en certa mesura com una certa reparació moral de recordar que les famílies han viscut també.

S'ha acabat un infern, però hi ha deixat emprentes, eh? A tots els fills i filles que han estat privats de la presència. Absolutament, absolutament. Després les persones que han hagut de lluitar per.

No, i que quan estaven al principi tenien certa dimensió pública, encara els senties i parlaven en nom d'A, però des de la seva posició. Clar, fa uns anys és que ells recuperen la llibertat, queda desapareixent de l'escena, no? Però ells continuen la seva vida en un context determinat. Doncs per tant ens quedem

amb aquesta aplicació. Per cert, al programa hem intentat parlar amb Oriol Junqueras, amb Jordi Turull, ens han adreçat aquesta tarda que tant des d'Esquerra Republicana com des de Junts per Catalunya hi haurà compareixences que podreu seguir en directe al Trescat Info i també a la tarda de Catalunya Ràdio per tal de sentir les valoracions dels damnificats, podríem dir, per les condemnes i que ara es veuen beneficiats per aquesta amnistia. Pràcticament tres quarts, una pausa i ara continuem.

Aquest hivern, omple de confort les teves nits amb els nòrdics Montse Interiors, disponibles en dos gruixos perquè triïs el que s'adapta millor a tu. Entra al web montseinteriors.com o visita qualsevol de les seves botigues i emporta't el teu nòrdic de 250 o 400 grams suau, confortable i fàcil de rentar. Des de 17,95 o 25,95 euros. Només amb La Vanguardia.

El 45% de les persones no li agrada ser el centre d'atenció. Però que ens atenguin quan vulguem i on vulguem, ens agrada al 100%. Per això a CaixaBank tenim més de 25.000 gestos per ajudar-te a les nostres oficines. El telèfon d'atenció 24 hores o mitjançant l'app. Perquè si a tu t'importa, a nosaltres també. CaixaBank. Tu i jo. Nosaltres. 29 de novembre, eleccions generals. Si ets una persona cega o tens una discapacitat visual greu i et saps el sistema Braille, pots votar en plena autonomia a les eleccions. Comunica-ho al telèfon gratuït 900 150 000 entre el 6 d'octubre i el 2 de novembre. El dia de la votació hauràs de recollir la documentació a la teva mesa electoral amb el DNI, inclosa la informació necessària en Braille. Ara també al teu domicili. Ministeri de l'Interior. Govern d'Espanya.

Entrades i abonaments a bcnclassics.cat.

Fins al d'octubre.

L'art es mou, l'art ens emociona, l'art ens convida a mirar el món amb uns altres ulls. El podcast Inclassificables descobreix l'art contemporani allà on neix, als museus, a les fundacions, al centre d'art i al costat dels creadors.

No ens quedem en un estudi, sinó que volem descobrir, enflairar, veure aquests espais tan increïbles.

Inclassificables, amb Ricard Planes, a l'app i al web de Catalunya Ràdio.

I també disponible a la plataforma 3Cat.

Cataluña Radio. Som Trescat.

D'aquí a 12 minuts seran les 4 de la tarda, som al Catalunya Mitjà, amb la Neus Tomàs, la Gemma Calvet i el Miquel Àngel Escoart. Segur que no us agafa de sorpresa si us dic que tenir feina no vol dir que no siguis pobre. Aquesta és la nova realitat social que provoca, bàsicament, l'accés a l'habitatge. Segons un informe encarregat per Oxfam Intermont, a Catalunya hi ha pràcticament un 8% de persones que tenen ingressos per sota del llindar de la pobresa, tot i que tenen feina, no estan a l'atur, tenen feina. El factor que desequilibra les economies familiars és l'habitatge. Una vegada els catalans han pagat la mesada de la hipoteca o del lloguer, Catalunya es converteix en el segon territori de tot l'estat on més empitjora la pobresa i es passa del 7,9% de persones per sota del llit de la pobresa al 12,8% de treballadors pobres. Però a més, és molt diferent la situació entre els que paguen la hipoteca o els que paguen un lloguer. Entre els catalans que tenen una hipoteca, només un 3% dels treballadors són pobres abans de pagar la hipoteca, però la xifra puja fins al 6% després de pagar el banc. En canvi, entre els llogaters, un 15% ja són pobres abans de pagar el lloguer i després de fer-ho, el percentatge s'enfila fins al 28% dels treballadors, pràcticament un de cada tres. A més a més, els llogaters no tenen cap capacitat d'estalvi per algun dia poder revertir la seva situació i passar a ser propietaris d'un habitatge. Saludem Alejandro García Gil, és responsable d'ocupació, d'habitatge i de polítiques socials d'Oxfam Intercom. Alejandro, bona tarda, bones tardes. Hola, buenas, ¿qué tal? ¿Cómo estáis? En l'informe que heu fet per Oxfam Intermón es veu clarament aquesta nova realitat, l'existència del que en diem treballador pobre. ¿Quién es considera que un treballador és pobre? ¿Y a dónde veremos? Bueno.

Sí, cuando hablamos de trabajadores pobres nos estamos refiriendo a personas que, a pesar de tener un trabajo, sus ingresos son inferiores al umbral de la pobreza. Para que nos hagamos una idea, en estos momentos el umbral de la pobreza en España en un salario anual son de 12.220 euros, que es poco más de 1.000 euros al mes. En el caso de una persona adulta que viva sola, y si nos referimos a un hogar formado por una pareja que tenga dos menores de edad a cargo, un hijo y una hija, su salario anual es de 25.600 euros. Que supone vivir mensualmente con 2.138 euros. Así que imaginemos tener que descontar el alquiler medio de Barcelona, que ahora mismo está en unos 1.200 euros, pues les quedan unos 800 euros para vivir, 800.000 euros para vivir, y eso es lo que consideramos que es estar en situación de pobreza laboral. Porque además no hay que olvidar que es refiriéndonos a que al menos uno de estos adultos tiene trabajo. O sea, que se levanta cada mañana para esforzarse y sacar adelante a su familia y aún así es insuficiente el dinero que ingresa al fin de mes para tener una vida digna.

Això és una novetat, perquè tradicionalment es considerava que si treballaves arribaves a final de mes tranquil·lament. Ara, en canvi, treballar no és garantia d'arribar a final de mes.

Eso es, nos han venido diciendo que el sistema te premiaba si trabajabas, si te esforzabas conseguirías salir adelante, pero vemos que este pacto social está roto en el Estado español, que una de cada diez personas con trabajo está en situación de pobreza a pesar de haber cumplido todo lo que se le había dicho que tenía que hacer. Y esto al final refleja un problema porque al final la sociedad pasa a estar rota. Que no termina de moverse bien y que implica que el crecimiento económico se está apoyando en la pobreza de una parte importante de las personas trabajadoras de España. ¿Qué es la trampa del lloguer? Pues la trampa del alquiler nosotros lo llamamos a una situación en la cual las personas inquilinas están pagando mucho por sus alquileres, ahora mismo en este momento de crisis de precio. Pagan tanto que no pueden ahorrar y como no pueden ahorrar no tienen el dinero suficiente para pagar la entrada de una vivienda en propiedad con hipoteca. Y justo se dan las circunstancias ahora mismo de que una vivienda con una hipoteca, incluso con los tipos de interés como están ahora mismo, al 3-4%, es más barata esa mensualidad que el alquiler que pagan las personas inquilinas. De manera que esa alternativa a tener una vivienda más asequible que ofrece la hipoteca no está a su alcance porque el alquiler es tan caro que no pueden ahorrar. Entonces, si ese hogar inquilino no cuenta con la ayuda de un familiar que les pueda prestar el dinero, pues se encuentran atrapados en una trampa.

Ui, em sembla que hem perdut la comunicació. La tallada de comunicació. Era Alejandro García Gil, responsable d'ocupació, habitatge i polítiques socials d'Oxfam Intermont. Podríem dir que del que estava explicant i el que diu aquest informe, sorpresa, sorpresa, no suposa. No, és una descripció de la realitat. Sempre que l'hem recuperat. Alejandro, estàs aquí, eh? T'hem recuperat.

Sí, lo siento, no s'ha debido de ir el internet. No sé d'on havia quedat.

Estaves explicant la trampa del lloguer, però em sembla que ja havia quedat més o menys clara. Deixa'm preguntar-te pel fet que de tot l'estat espanyol, Catalunya és la segona comunitat on la situació és més delicada, però especialment després de pagar el lloguer. Per tant, és evident que aquí és la crisi de l'habitatge el que està provocant que a Catalunya hi hagi més pobresa.

Eso es. Cataluña es la segunda comunidad que peor está. La primera en este caso es Madrid, que la subida es aún mayor que en Cataluña. Y sobre todo lo que viene a indicar es que las grandes ciudades y el área metropolitana de Barcelona tienen una gran presión en términos de alquileres. Y esto se evidencia muy claramente cuando vemos el análisis de antes y después de pagar. El alquiler, Cataluña tiene una pobreza antes de pagar el alquiler de un 15%, o sea, un 15% de sus inquilinos e inquilinas con trabajo están en situación de pobreza, pero en el momento en que pagan el alquiler, esa tasa de pobreza laboral casi se duplica, pasa a. Del 15% al 28%. Es decir, que prácticamente afecta a un tercio de las personas inquilinas catalanas que se ven sumidas en la pobreza porque cuando ingresan a su nómina automáticamente tienen que pagar a su casero o casera y prácticamente esa renta del alquiler se lleva el sueldo.

L'informe està fet amb dades del 2024, quan encara no hi havia limitació del lloguer a Catalunya. Ja sabem que a Catalunya sí que hi ha aquesta limitació, en altres territoris, per exemple a Madrid no hi ha aquesta limitació. Teniu dades de si això ha canviat el panorama o el problema continua igual?

Bueno, de momento no tenemos datos porque el alquiler, el tope de precios de la ley de vivienda en Cataluña se aplica el 16 de marzo de 2024 y justo el INE, que es el Instituto Nacional de Estadística, que elabora la encuesta a partir de la cual nosotras hemos realizado estos cálculos, solo recoge la evolución de ingresos y de precios del alquiler hasta el año 2024. Entonces, lo esperable sería que el año que viene este mismo estudio, si lo repitiéramos, viera cómo. No empeora la situación. Nuestro análisis es que no hay los miembros suficientes para que mejore sustancialmente la situación por haber topado los precios, pero sí deberíamos ver cómo en Madrid siguen empeorando y en cambio en Cataluña al menos se estanca. Quizá si además de estancarse los precios de los alquileres han subido ligeramente los salarios, pues podríamos ver una mejora y sería gracias sobre todo a la aplicación de la ley de vivienda.

Doncs estarem pendents de si canvia o no el panorama. Alejandro García Gil, responsable d'Ocupació, Habitatge i Polítiques Socials d'Oxfam Intermón, gràcies per acompanyar-nos i bona tarda.

Gràcies a vosotros, un abrazo.

Sí, hi ha un tema que veig que no han tocat, que són les mesures correctives, perquè al final, per exemple, aquesta limitació d'accés a l'habitatge a la propietat s'arreglaria si amb aquesta llei de consens que es pugui generar. S'obliden els bancs a poder donar hipoteques mentre hi hagi garanties de pagament perquè hi ha les nòmines pertinents al 100%. Això, per exemple, en alguns països s'ha fet i no té cap problema perquè l'estudi de riscos sobre el pagament d'aquesta hipoteca va en funció de l'estudi que es concret i de gent que pot tenir nòmines que els permeti fer front.

Una nòmina avui en dia no és la seguretat màxima.

Bueno, però és que el 20% tampoc t'assegura. No, no, està clar. És a dir, això impedeix l'accés a la compra a molta gent. L'altre, el tema de l'ITP. Catalunya és la comunitat autònoma que paga entre un 10 i un 13% i la resta de l'Estat un 6%. Això també dificulta l'accés a l'habitatge, aquesta desmesura de l'impost de transmissió patrimonial. És una barbaritat. L'altra, el fet que hi hagi hagut polítiques d'habitatge tan erràtiques en canvis de normativa, que han creat alarmes als petits propietaris i que ara no hi ha mercat de lloguer, que això ja ho han explicat sobradament, fa que el fet que no hi hagi alternativa de lloguer. I sosté perquè són parelles. Si una persona se separa, té un enorme problema a l'hora de sostenir aquest efecte.

Fins al cas que tenim casos de gent que se separa i després continuen convivint perquè no poden pagar dos lloguers o dues hipoteques i que, per tant, continuen convivint els pares. Això són coses també molt importants. Molt ràpid, perquè estem pràcticament fora de temps. Aviam, Jord,

el record que m'explicaven de la meva família de fa molts, molts anys, és que treballaven, treballant sempre, totes les hores, i eren pobres. Aquí hi ha la idea de l'ascensió social, el progrés, diguem-ne, estat del benestar, com progrés a l'economia, a partir de l'accés a la propietat, en certa mesura, fins i tot, no? Que és evident que et col·loca davant d'un banc d'una manera diferent, i que a més comptabilitza en termes de patrimoni, que et separa de la idea de pobresa perquè tens un patrimoni, cosa que una persona que està de lloguer, si no té patrimoni, està molt més a prop, lògicament. Jo crec que hem de separar dues coses. Si entenem el lloguer com un estil de vida o com una situació transitoria, I entrem en allò de la trampa del lloguer, que al final tu estàs pagant eternament a algú per una cosa que a més no serà teva, i és un element molt cultural, o si promocionem l'accés a la propietat, trencant la principal barrera que sobretot els joves tenen, que no és la quota estrictament, que és l'entrada. Clar, és molt difícil reunir 60, 80. Però això sí que són mesures que es poden. Ara, jo crec que un banc pugui donar el 100%, estaríem tornant als perills, diguem-ne, de la crisi del 2008. Mai han perdut diners, cada vegada en guanyem més. No, no, això està clar, això. Ells no perden mai diners, per una banda,

o pels milions que hagin gastat. No, ho direm una frase. Saps allò de, és el mercado amigo? Doncs és la desigualtat, amic. Estava veient les imatges de França i pensava, és la desigualtat. Allà, aquí, i a molts altres llocs on estan protestant.

I la manca de salaris dignes. I la manca d'expectatives del futur. 40 segons de publicitat i saludem el Francesc Garriga.

Estrés per la feina, nervis per un examen, tristesa per una pèrdua, són emocions normals de la vida que ens poden fer patir, però no són trastorns de salut mental. Identificar el que sentim és el primer pas per poder-ho gestionar, i si no te'n surts, demana ajuda. Perquè comprendre el malestar emocional també és cuidar la salut mental. Pacte Nacional de Salut Mental. Generalitat de Catalunya.

40 segons i seran les 4. 40 segons i comença la tarda de Catalunya Ràdio. Garriga, bona tarda.

Hola, bona tarda. Què tal? Has vist la travessa VIP? No. T'ho recomano. I avui a la tarda, escolta'ns, perquè no farem ni un spoiler, tot i que vindrà el tiet, la Carlota Bruno, la Carolina Ferre. Zero spoilers, tota la informació. Com es fa això, no ho sé. Per tant, em recomanes que primer us senti, us escolti fins i tot a vosaltres, i després miri això, eh? Ho necessitaràs veure.

Molt bé. Doncs escolta'm. No sé si ho vull necessitar, per tant. Sí, home, sí, una mica de distracció. Ja us escoltaré, tu i l'Eloi. Neus Tomàs, Gemma Calvet i Miquel Àngel Escobar. Gràcies a tots tres. Fins la pròxima. Gràcies. A la tarda hi ha el 3Cat Info.