Catalunya migdia, de 15 a 16 h - 21/09/2026

Són les 3. Fa una hora hem començat el Catalunya Mitjà amb la notícia que el jutge Peinado ha decidit enviar Begoña Gómez, la dona de Pedro Sánchez, a judici, amb jurat popular per tràfic d'influències i per malversació. El govern espanyol parla de persecució judicial en aquest cas. També ens hem fixat en la recaptació per l'impost de successions i de donacions el primer semestre de l'any 2026. Ha augmentat a Catalunya un 32%. La dada s'explica perquè, com que el preu de l'habitatge puja, ara tardar-ne un també és més car. I hem connectat amb Alemanya. Allà, el canceller Fiedrich Merz ha patit un nou revest, amb una victòria de l'extrema dreta en unes noves eleccions regionals ahir, combinada amb el triomf inèdit de l'esquerra més radical a Berlín, a la capital del país. Tot això ho hem explicat a la primera hora del Catalunya Mitjà. Ara, què més podem afegir-hi, Joan Bota?

Doncs que el president Salvador Illa convoca els partits aquest divendres al pal de la Generalitat a una cimera sobre educació, de qui no hauran de sortir les bases d'un futur acord de país sobre el model educatiu. Anem cap allà, Albert Prat. Què tal, bona tarda.

Sí, Salvador Illa acaba de convidar tots els partits de l'arc parlamentari perquè divendres al matí participin al Palau de la Generalitat en aquesta primera cimera per posar en comú les propostes de cadascú sobre educació. Un primer pas per intentar sortir de la crisi que ja va anunciar la setmana passada. D'entrada, el PP ja ha confirmat que no té previst anar-hi i falta per veure què faran tota la resta. Sigui com sigui, el primer cara a cara del president amb l'oposició serà demà passat, dimecres al matí, quan Salvador Illa ha de compareixer al Parlament pels errors de les proves PISA.

Mentre tant, anem acumulant reaccions a la decisió que ara explicaves del jutge Juan Carlos Peinador d'enviar definitivament a judici la parella de Pedro Sánchez, Begoña Gómez, la ministra de Ciència i Universitats, Diana Morán, creu que és una persecució sense proves contra la dona del president espanyol per intentar tombar el seu govern.

Sigue siendo un juicio que responde a la máxima del señor Aznar. Quien puede hacer que haga, pues el señor Peinado ha hecho su aportación a esa petición del señor Aznar.

I us parlem també del suïcidi d'una dona de 54 anys de l'Hospitalet de Llobregat. Després de ser desnonada del pis on havia viscut 20 anys, el sindicat de l'habitatge i la família han denunciat avui que la pressió d'un fons d'inversió i l'abandonament de les institucions van empènyer la dona, que tenia dues filles, a treure's la vida el mes passat. La dona es va separar, va perdre la feina i no va poder pagar la hipoteca. Va negociar una adhesió amb el Banc Sabell a canvi d'un lloguer social, però el banc es va vendre el pis a un fons que no li va renovar el lloguer. El jutge no va ajornar el desnonament, tot i que la nit abans la dona havia ingressat a urgències per un intent de suïcidi.

El dia abans del desnonament que va patir l'Olga, nosaltres vam demanar la suspensió perquè consideràvem que en aquestes condicions no podia afrontar el desnonament i que, a més, s'havia de tenir en compte una cosa que en tretes diu el principi d'interès superior del menor, que és que qualsevol decisió que prengui un govern, un jutjat, etcètera, ha de tenir en compte l'interès dels menors, i en aquella casa hi havia menors.

Passant 3 minuts de les 3.

Catalunya a migdia, amb Óscar Fernández.

Des de 10 fins a les 4, amb la Júlia Reguer, cap de política del periòdico, bona tarda. Què tal, bona tarda. El Jordi Cabré, escriptor i advocat, bona tarda. I l'Alba Alfagema, psicòloga i divulgadora, bona tarda. Hola, bona tarda. Us heu assegut raros. Sí, avui sí, hem canviat, eh? Com un codi no escrit que fa que a les tertúlies tothom sempre utilitzi el mateix lloc, la mateixa cadira, i en canvi avui us heu canviat el lloc. És que tenim un codi nosaltres que tu no pots entendre. No, no, és veritat. Està molt bé que el deixis així, però el deixes allò, com per generar-me allò, una mica d'atenció. Tant me fa, eh? Mentre sigueu tots a taula, si us assaieu un a la dreta, un a l'esquerra, un al davant, un al darrere, tant me fa. Vull dir que.

Sí que és veritat, sempre, no? Sempre tenim el mateix espai. I avui hem fet un canvi amb la Júlia. No sé què ha passat, no sé. La veritat una mica justa, jo i la Júlia.

I encara s'ha produït un altre fet, que ara comentarem, perquè abans haig de saludar una altra persona.

Ja sabeu que els dilluns el primer tema de Tartoria ens el proposa l'Elisenda Pineda. Bona tarda. Bona tarda, Òscar. Heu tingut com una alegria amb l'Alba quan us heu vist. La roba ha sigut?

He vist com uns gestos, com volent dir, molt bé, aquesta camisa, molt bé. L'Alba sempre va com un pinzell. Com diria Juliana Canet, és perfecta. És del club de les perfectes. Avui porta un mono. És una granota, però que ningú mal interpreti, no ve com del mecànic. És una cosa molt fina,

sense mànigues, ajustada a la cintura A mi costaria definir aquesta peça, no sabria posar-li nom, diguem-ne. Jo he dit camisa i ja veig que no és camisa, perquè ja veig que va tot sencer, per tant, ja veig que no és camisa, però.

Això és un problema perquè quan has d'anar al bany t'has de desmuntar tota la vestimenta. Això és veritat, el que passa que al matí va bé perquè. Ah, pam, ja ho tens tot fet. Però no seria un vestit, això?

No, és una granota. És pantalons.

No saben res. Lo felices que estem, sense saber-ho. També és veritat, no us calia tampoc. El Jordi segur no té tants mal de caps al matí per vestir-se. No m'ha alegrat el dia quan he entrat i he dit, ah, com molt això. No, no, és que és meravellós. És uns gestos que no he acabat d'entendre. Ah, val, de la roba.

La roba, la roba, exacte. I a nosaltres res. Tu sempre vas molt bé, Jordi, per això, eh? Sí, sí, sí, molt fi, molt fi. Com que he dit que he vist que aquest matí a l'UJI et vas con elles, que no s'ha de saludar la gent. No, jo crec que sí. Que hi ha alguna gent que no saludes directament. Ella. Ella i alguna gent a qui no saluda. Jo crec que sí, que sempre s'ha de saludar perquè a aquella persona li volguis arrencar el cap o treure-li els ulls amb unes culleretes de cafè. Això és igual, saps? Bon dia, un bon dia, no te'l pot treure ningú.

L'educació, escolta'm, els nostres pares han pagat una educació i això s'ha de notar. S'ha de notar, hem de treure un recalcitlisme de l'ubricant de la societat. Sí, senyor.

Sí, senyor, si és el que diuen. Què, el tema? Avui us porto cosa fina, avui us porto la punta de l'anaua, eh? És una cosa meravellosa. A veure, que ens preparem. A veure si estem a l'alçada. Jo crec que sí que ho estareu, evidentment. Bé, suposo que aquest estiu heu estat molt al dia del que ha passat a xarxes. Molt. En general, i en particular del que ha passat amb els influencers. Han anat per terra, pobrets meus. Han tingut la caiguda dels influencers, se'n diu això. La Juleo és com diu que sí, això em sona, evidentment.

He treballat aquest estiu i tot l'agost hem estat amb aquest tema.

Encara no sé com de ball hem caigut. Ah, aquí és on tenim. Com de ball hem caigut. No ha sigut de cop, ha sigut una caiguda per parts, paulatina. Saps quan acabes pel carrer i ensopegues i de cop i volta fas dues passes més i dius, no caic, però et falla un genoll i de cop ja comences a veure. Que ets pell, saps? I et deixes la dentadura allà. Doncs això, més o menys, la caiguda dels influencers va per aquí, no? És per graons, una miqueta esglaonada, no ha estat de cop, però sí que, mica en mica, la cosa es va desinflant. Això és el que diuen, eh? Abans d'entrar en matèria, jo us dono el context i vosaltres us l'agafeu com vulgueu. Fa anys, aquestes persones, que fan coses a xarxes, quan nosaltres entrem a TikTok, a Instagram, es dedicaven a fer vídeos, doncs, ballant, per exemple. Ballaven amb cançons com aquesta.

Això ressonarà a l'estiu del 2020, pandèmia absoluta i tothom a casa fent el ball amb aquesta cançó. Bé, després doncs van dir, mira, ara què podem fer? Que la gent ja està cansada de veure'ns fer el mico aquí, doncs vinga, va, ara ens pentinem. Després ens maquillarem, després ensenyarem els outfits, que vol dir, veus, mira, Alba, tu podries fer, per exemple, ensenyar i dir, mira, això és una granota perquè l'aprenguin l'Òscar i el Jordi, d'acord? A mi em vindria bé unes classes així per saber-ho. Ah, aquí està. Doncs tot això, mira, la gent ens ho anàvem empassant. Mira aquesta noia com una, mira aquest quin vestidet que porta, mira l'altre quins pantalons més o menys. Després feien hauls.

Què són els hauls? Sí, això sí. Això és el re, aviam? Sí, perquè tinc una filla que fa hauls a vegades. Com pot ser que sàpiguis això i no el que és una granota?

Escolta'm, perquè la meva vida és molt complicada.

Ella és jove, ella és jove. Que és una granota, devia ser, l'hauria d'haver conegut fa molts més anys. En canvi, els hauls, és perquè ja et dic, la meva filla quan va comprar, diu, papa, et faré un haul. Llavors comença a ensenyar-me el que ha comprat. Exacte. Sí, sí, m'ensenya, exacte. I mira, això és això.

Però llavors es tria el que tornes i el que et quedes. Ho has de demanar a l'audiència. Mira el que un altre s'ha comprat. Sí, sí, sí, t'ho ensenyen.

Sí, sí, fa molt de temps llibre. A la bossa del Prica. Jo he vist hasta hauls de gent que ve del supermercat ensenyant-me que s'ha comprat uns cigretones. Que t'aprofitin, no? Que és allò que penses, ja et faran bé, però a mi m'és igual. A mi si et menges uns cigretones, tant se me'n fot a mi. Bé, tot això els va portar, en aquesta gent, els va portar a tenir un número de seguidors importants, anava creixent la gent, pum, pum, follow, follow, i vinga, i una goteta fa una pica, saps? Uns més que d'altres, eh? N'hi va haver que va triomfar molt, d'altres no en van triomfar tant. I les marques van aixecar les orelletes. I van dir, calla, que aquesta gent, amb tants seguidors, si ens fan una publicitat de la nostra marca, encara arrossegarem gent. I així es va fer. Els va anotar amb bitllets de 500 euros. Hi ha gent que surt al balcó de casa seva, la Bonbonreig, que és una d'aquí que li diuen Raquel Uche o Raquelita o Raquel, no sé com es diu, d'aquí de Sabadell, és catalana. Aquesta noia es fuma uns bitllets de 500 euros, escolta'm, a mi em fa morar d'enveja, perquè penso, mira, que en té de granotes, la Bonbonreig aquesta. Que en té de granotes. Bé, és per això que ara hi ha influencers que són rics, d'acord? Són rics no pel contingut que fan, perquè monetitzin el seu contingut, és perquè les marques els hi posen unes cosetes i ells, doncs, evidentment, fan publicitat. Fins aquí tot bé. El que passa és que després els influencers, de cop i volta, van dir, no en tenim prou amb això, i van fer i van sortir dels seus vídeos, de cop i volta van sortir dels seus vídeos, dels menjadors de casa seva, que hi ha gent que té quedada de menjador a la marinera, i comencen a ocupar espais que, en principi, no els corresponen. I de cop i volta, a il·last, te'ls trobes a una catifa vermella dels Goya o del Festival de Màlaga. Aquest és el primer acte de caiguda dels influencers. L'he dividit en tres actes. El primer acte és aquest. No sabem en condició de què conviden alguns d'ells actes culturals. El que sí sabem és que donen respostes tan meravelloses com aquesta al Festival de Màlaga.

¿Me recomienda una peli para el siguiente? Pues. No sé, ahora. Una peli ¿qué rollo? Pues no sé, alguna peli española, ya que estamos aquí en el Festival de Cine en Málaga. Pues mira. La nueva de ocho apellidos, que me encantó, me la vi el otro día y me encantó.

Aquesta noia es l'Ona Bonfaus, que és fillastre d'un bon reis, tot queda a casa, d'acord? I actualment arrossega una comunitat d'uns dos milions i mig de seguidors a les seves xarxes. Dos milions i mig, eh? No sé, aquesta noia, una espera que quan es presenta la catifa vermella del Festival de Màlaga s'hagi preparat. Com a mínim sàpiga alguna cosa, un títol de pelicula. Una, una. No et demanem tant. Doncs bé, 8 apellidos, l'última que van fer és 8 apellidos marroquíes i és del 2023. Tampoc no direm quina qualitat de pel·lícula mira ella, cadascú mira el que vol i el que millor li va. Molts usuaris es van queixar de la presència d'aquestes persones a Catifes, però només s'hi haurien de passejar guionistes, actors, actrius, diris de fotos, sonidistes, etcètera, etcètera. Incluso hi va haver algun actriu que es va exclamar i va dir, escolta'm, jo aquest any no he pogut acudir ni als Goya ni al Festival de Màlaga perquè hi havia una part del teatre ocupada per influencers. Segon acte de la caiguda. Alguns d'aquests influencers, que ja no saben què fem tants quartos, perdent el món de vista, es dediquen a menys tenir els seus propis seguidors. Aquesta que escoltarem es diu Fabiana Sevillano. Us sona d'alguna cosa? Us hauria de sonar moltíssim, Fabiana Sevillano. Jo tampoc, és una senyora que no sabia que existia fins aquest estiu. Tres milions i mig de seguidors i amb premis Ídolo a la vitrina de casa seva. Sabeu que són els premis Ídolo. Són aquests premis que regala i atorga i dona la Dulceira, que és catalana, és nostra. La Dulceira és nostra, d'acord. Doncs aquesta noia és la mitja mà de les influencers. Va aixegar Pulseguera aquest estiu dient això, escolteu.

Yo estoy fluyendo, yo estoy fluyendo porque la gente ha tenido tres meses de verano como todos los años, pero yo tengo un mes, pero yo en este mes me estoy desconociendo. La gente se pensaba que cuando yo acabara la pelea iba a estar entrenando a muerte, iba a estar siguiendo la vida que tenía antes. Cariño, perro encerrado se vuelve más bravo.

Yo estoy peor. La meva reina pensava que la gent tenia tres mesos de vacances. I no com ella, que només n'ha tingut un. Segurament, pobreta, no ha treballat mai. I com que les últimes vacances que va tenir les va tenir a Tercer Desso, a Tercer Desso sí que eren tres mesos. Saps què vull dir? Clar, exacte. Llavors, evidentment, se li van tirar a sobre i es va començar a qüestionar a qui estàvem donant veu i espai a la societat. La gota que va fer Bassalgot va ser amb un llondro que anomeix el Choques. Aquest sí que sabeu qui és. Sí, sí, sí.

Y que va a parlar-li així a un seguidor.

Gairebé 15 milions de seguidors aquest senyor evidentment Burger King va trencar tots els contractes amb el Choques després que digues això va fer altres de vídeos, va faltar l'Ester Exposito a la selecció argentina és una cosa, és un individu realment execrable. I es defensa dient que ell és així, que si una marca el vol, evidentment ja sap que s'hi trobarà. No tots els influencers tenen aquest nivell, i hi ha molta gent que té un contingut meravellós a xarxes, però no tenen aquest nivell de fama. És a dir, aquí estem fent famosos. Tercer acte, el classisme i la validació popular de segons quins perfils. Si te quieres divertir. A veure, recordem el revolt que va tenir en Bad Bunny. Eh, la casita. Ah, la casita aquella, que és com una espècie de decorat dels pastorets que té la seva última gira. Allà hi posa el naixement, hi posa una mare de Déu, exacte, un Sant Josep, un Bou i una Mula, bueno, i tots són influencers, cares conegudes, que si un Ibai, a mi l'Ibai, bé, encara te'l compro. Però clar, hi ha gent que dius, per l'amor de Déu, no? Clar, i aquí què va passar?

Compte que dius que Santi Villas, que fa de les dèries els dimecres, va estar a la casita. I a Marc Giró. Ell assumeix que hi anava el Santi Villas com a partener, diguem-ne, a Marc Giró. Ho assumeix i ens ho va explicar, va fer dos dèries sobre la casita. De tot el que va viure allà a la casita. Ara li va treure tot el glamour que tota la gent. I va dir, bueno, vaig d'allà, no sabia què fer, em vaig asseure, vull dir, allò que fa el Santi.

I que la gent va suada, també, perquè es va fer l'estiu, això. I llavors molt d'influencers, molta senyora que va tocada i posada, i a última hora tots suem, saps? Vull dir, i hi ha gent que hi té vinagre sota l'aixella, eh? Vull dir, poca broma amb això. Bueno, doncs clar, què va passar? Que hi ha gent que està enxubada a la pista amb aquella calor que ha apagat una entrada estratosfèrica, i de cop i volta veu. Els seus ídols a la casita, no? Que penses, quin classisme hi va haver aquesta crítica, no? De quin classisme, quines maneres de fer, etcètera, etcètera. Què ha passat aquest cap de setmana? Exactament el mateix amb la Shakira, que ha sortit acompanyada d'un acord de senyores d'influences, la Paula Echevarría, la seva filla la Daniela, la Lola Lolita, el Sumsum Corda, el Cap de Déu, tot això la van acompanyar. I com se'n diuen d'aquestes noies? Les caminantes. Ah. Perquè l'ajuden a caminar, l'acompanyen caminant fins a l'escenari. Jo pensava que era un homenatge a Machado, però es veu que no, que es veu que no. Bé, clar, més els problemes d'accés que han tingut tota la gent que tenia entrada per anar a veure el concert de la Shakira, etcètera, etcètera, i després es troben que hi ha una zona VIP amb tota la gent embolicada en paper del bal, saps, aquest de plata, i amb unes ulleres estratosfèriques ballant amb un metre de distància cadascun d'ells que no els tocaven. I clar, tu estaves allà a la pista i de cop i volta amb un senyor de Vallecas que li feia pudor l'aixella. Bé, Aquests tres actes han generat el que es coneix com la caiguda dels influencers. Alguns usuaris d'aquests comptes han deixat de seguir-los en protesta pel tracte, pel classisme, la distorsió de la realitat, el posicionament polític escurat a l'extrema dreta, molts d'ells, els diversos empadronaments a Andorra, que això també és un clàssic, ple d'influencers que se'n van per no haver de pagar impostos, i una bola immensa que ha fet que els usuaris en tinguessin els nassos plens. Però. Júlia, aquí és on ens ho preguntem. La caiguda aquesta que havia de ser tan grossa fa 15 dies, 3 setmanes, cada cop i volta tothom deia això ja l'acabó ser, això és tan gros perquè jo crec que aquesta gent se sostenen, segueixen fent publicitats, les marques segueixen apostant per aquesta gent i no hi veig un final a tot això. No sé com ho veieu vosaltres.

Jo crec que no, és a dir, crec que la caiguda és reputacional, però això no vol dir que la gent deixi de seguir-los. De fet, em sorprèn que no hagis parlat d'una persona que a mi m'inquieta molt i he de reconèixer que la segueixo, que és Maria Pombo. Va. I tota la família. A mi també, però per això a mi em té una dopamina, és a dir, a mi m'agrada molt veure què fa. I ara l'han acusat de fet de plagi, de les seves joies, és a dir, no para de tenir polèmiques, va ordenar una llibreria i va treure els llibres, va posar-hi coses que no tenien res a veure amb llibres, però crec que és reputacional, crec que en el fons. Joves i no tan joves, perquè també hem de mirar ben bé qui segueix aquest tipus d'influencers, segueixen allà enganxats i jo, en aquest cas, m'hi incloc, en el cas de Maria Pombo. Però és cert que s'ha d'obrir una reflexió sobre això i veure també si ells canvien els seus continguts. Al principi, el que feien, com deies, era explicar la seva vida. Després es van monetitzar la seva vida i ja no explicaven ben bé el que feien el seu dia a dia, sinó com. Parlaven d'altres marques, i crec que això al final el que fa és perdre interès, perquè a la gent el que li agrada és la naturalitat, i estar una mica en la vida dels altres, i crec que això s'ha perdut totalment. Però sí, el tafanejar,

la senyora aquella que està darrere del viso, com la Pepa Xerraira, per exemple, la Pepa Xerraira, que tu passes per davant de la cantonada, i a la que has arribat a la cantonada de davant, ella ja ha informat a tot el poble de qui ha

passat per allà, una Pepa Xerraira. I moltes, especialment en aquest cas dones, també canvien d'etapes d'influència en el moment en què són mares. Comencen a idealitzar la maternitat, a monetitzar absolutament tot des de l'embaràs fins que tenen el fill, els productes, i jo crec que tot això també acaba generant pèrdues d'audiència, perquè al final tu segueixes una persona perquè té un perfil molt marcat. En el moment en què el canvien, ja. Exacte. Dulceida ha fet una segona boda, 10 anys després de la primera. En la primera no van firmar els papers, per tant això en el fons també és una mena de publicitat del lloc on l'han fet, de les marques que han vestit, perd interès.

És aquest teatre, no? Que dius, bueno, han de construir aquest teatre, constantment han d'estar fent aquest teatre, han de generar aquestes polèmiques perquè també els funciona, i llavors ens plantegem a qui estem situant al cap d'un d'aquestes llistes? I aquí li estan donant veu, no? I espai, perquè clar, són gent que després acudiran a catifes vermelles, i aniran, o que presenten programes de televisió després, o que fan seccions de ràdio, i que estan ocupant uns espais que en principi, doncs, no estaven, ni ells mateixos pensaven que podrien ocupar-los. Nois i noies que també surten a sèries de televisió. No ho sé. Com ho veuen, això?

Jo estic content que hi hagi hagut una mena de campanya en contra d'alguns perfils, bàsicament perquè això no ho pots parar, la gent pot penjar el que vulgui, sempre que no sigui delicte, i per tant pot haver-hi un més cutre, més hortera, més racista, etc., poden penjar el que vulguin mentre no sigui delicte. El que passa és que està molt bé, l'única manera que tens de reaccionar contra això i d'intentar frenar-ho, de la ràbia que de veritat arriben a fer de vegades és promoure una campanya de no seguiment. Estem acostumats a seguir i no costa res seguir algú. De sobte el segueixes i el segueixes gairebé per sempre. Deixar-lo de seguir demana un acte express de dir, escolta, jo no vull saber més de tu i, a més a més, si es fa a través d'una campanya, que sigui vària gent que digui per qui no, per qui no, per qui no. Vull pensar que les marques se n'han adonat d'això. Vull pensar, que jo no sé fins on ha arribat, no crec que s'hagin enfonsat a la misèria, però segur que algunes marques han dit compte perquè acabarà atacant-nos a la nostra reputació.

De fet, Burger King és qui retira la col·laboració amb el Choques, després ell surt desmentint-ho, dient que ell ja ha cobrat, etcètera, etcètera, etcètera, però sí que és veritat que en aquest moment no els hi anava bé a la marca tenir col·laboracions amb aquest noi.

I no cal ni que sigui delicte, hi ha coses que dius, no? I és que, com a mínim, estàs cridant la desobediència de la llei, per exemple, no recordo qui era, un home que parla d'economia molt famós, que va dir que no pensava aprendre català a Andorra, i que pagaria el que fes falta per no haver de parlar català a Andorra.

Crec que va dir que podia pagar 40.000 euros per no haver d'aprendre el català, sí, sí.

Som continguts que no és que siguin il·legals, però sí que promou una actitud que vull pensar que, per exemple, els governs o les mateixes empreses obrin els ulls i diguin per aquí no, perquè això ens pot perjudicar i perquè això és convidar a unes actituds que no molen, diguéssim. Però. Però vaja, que la gent que nosaltres interpretàvem, sobretot la gent jove que interpretàvem com a de vegades no crítics, que de vegades que només segueixen seguir el corrent, diguéssim, gairebé deixar-se anar, me alegro que almenys hagin despertat una mica i hagin començat a veure que poden fer alguna altra cosa que és deixar de seguir i perjudicar-los directament. A mi aquest tema em fa

una mica de pena i de mandra, perquè.

Home, bueno, t'ho agrada. No, sí. Ara ja no m'agrada el mono que portes, ja.

Trau-li la floreta al mono que li has llençat. O sigui, em fa mandra i pena els propis influencers, perquè. El que deies aporten uns valors a més hi ha gent que realment està o sigui aporten coses positives perquè jo què sé a vegades ara per exemple parlo del meu àmbit en l'àmbit de la salut mental vull dir avui en dia que s'ha posat tant de moda parlar d'això del benestar emocional i que sents que gent que dius bueno doncs. Hi ha gent que té un background, un bagatge, una formació, i està bé, però llavors et trobes cada xixarelo, com si diguéssim, però aquesta persona, a partir de la seva experiència, donant consells sobre temes de salut mental, que dius, ostres, quina por, no? I, a més a més, el que tu deies, ara, quins valors es posen al centre, no? A mi em preocupa, per exemple, quan gent jove et diu, tu el dia de demà, què vas a dir? Vull ser influencer. Sí. Per què? Bueno, no ho sé, perquè la gent em miri i visqui com és. I al final posa al centre aquests personatges que en moltes ocasions no saps ni quin ofici tenen, si no fossin. Haurien arribat aquí, per què? I a part jo crec que també fan que ens acostumem a mirar molt la vida dels altres i no mirem gaire la nostra, no? I llavors hi ha un altre tema, que a vegades he vist algun documental d'alguns d'aquests influencers, a nivell de salut mental, com acaben molts, que acaben fatal, també. Llavors, és com la sensació que estem construint entre tots i totes, no?, alguns espais de referència que són absolutament nocius, no?, perquè això, ara parlaves de tots aquests valors, mals valors que posen al centre. Però ja no parlem ni de racisme, d'homofòbia, de masclisme, que molts d'ells també estan molt alineats amb l'extrema dreta, no? I al final són els que estan influenciant els nostres joves i les nostres joves. Llavors jo crec que tenim un problema greu. Tu ara parlaves de les administracions, però més enllà de les administracions, com construir la mirada crítica perquè la pròpia gent digui, tio, jo aquest paio, aquesta paia, jo no el vull seguir.

El gust que dona sentir el teu fill dient això. Vull deixar de seguir aquest tio perquè no puc més.

I el que també preocupa és al final com aquests personatges posen al centre del debat públic temes que dius, en sèrio que estem parlant d'això? Llavors a vegades tens la sensació que una mica les línies del debat social a vegades es porten uns personatges que dius, mare meva, no? A mi em preocupa.

Ara perquè ens hem fixat molt en el tema dels influencers, però jo sempre ho he pensat quan des de fa molts anys. Quan des dels mitjans de comunicació fem una entrevista a un actor, a un cantant, a un futbolista, i li acabem preguntant per temes de política, de sociologia, i l'opinió d'aquell actor, futbolista, periodista, etc., l'elevem a com si fos algú que hi entén molt d'aquell tema. I penses, bé, és que com un sigui molt bo fent d'actor, fent de futbolista, fent de cantant o fent de periodista, no vol dir que sàpigui, jo què sé, la derivada geopolítica d'Israel en Palestina. I dius, bueno, és que l'opinió d'aquest senyor, doncs igual no, saps? Vull dir que ara sí, posem molt a la lupa el els influencers, però a vegades també veiem algunes entrevistes d'això a un actor o a un futbolista, això, que li pregunten per temes d'informació general que dius,

bé, no sé quin nivell o quina preparació té, no?

No, al revés, de vegades pot haver-hi perfils molt seguits, precisament per lo burros que són. I és interessant. És més trist, no?, veure algú per lo burro que és. A mi em peta el cap. Però a vegades, tant que ho és, acaba sent divertit.

Hi ha un substrat de la societat que jo t'he de dir, Alba estimada, que em genera un cert magnetisme. Que penso, Mercè Santíssima, quins mecanismes mentals hi ha dins d'aquest cervell? Quines connexions no donals. Com està fabricat això, saps? I després com li baixa pel tobogàn fins a la boca i deixen aquelles paraules? Saps què penses? Va ser santíssim. En quin moment han fabricat aquesta persona? I és el que deia la Júlia abans. Són gent que potser estan a les antípodes teves i no saps per què, però t'hi quedes enganxat com una paparra. És així, no?

Bé, doncs estarem pendents de si això va continuar cap avall i s'acaba en aquesta època dels influencers o si tot plegat ha estat flor d'estiu. Elisenda, gràcies. Gràcies a vosaltres. D'aquí a cinc minuts seran dos quarts, una pausa i de seguida anem amb Begoña Gómez, Judici, etc. Anem a Madrid.

Catalunya, migdia.

Arriba la temporada de BCN Clàssics.

Quinze concerts al Palau de la Música i a l'Auditori amb grans noms com Gustavo Dudamel, amb la Filarmònica de Nova York. Ans Zofi Muta, amb la Filarmònica de Múnich. Klaus Maquela, amb el Royal Concertgebouw. I l'Estat Capilet Riesden, amb Daniel Egati.

Abonaments i entrades a bcnclassics.cat.

Cataluña, migdia.

10 anys. Els llums s'han apagat. Espera, espera, aquesta ja la vam fer pels 1.000 programes. Tens raó, anem al gra que aquests 10 anys s'han de celebrar. I ho farem amb un programa especial. El dimarts 29 de setembre. Amb els col·laboradors d'avui.

I amb veus i protagonistes que ens han acompanyat durant aquests 10 anys. 10 anys d'esports. 10 anys de ràdio.

10 anys de tot costa. Tot costa una dècada. De dilluns a divendres de 7 a 9 del vespre. I el dimarts 29 de setembre, festa grossa.

Catalunya Ràdio. Som Trescat. Som Trescat.

Amb la Júlia Regué i amb el Jordi Cabré, el dia en què Begoña Gómez, la dona de Pedro Sánchez, va a judici. El jutge Juan Carlos Peinado ha tancat definitivament el cas i ara serà un jurat popular format per nou persones qui acabarà jutjant. Begoña Gómez. El jutge Peinado finalment s'ha afanyat a tancar la causa just abans de la seva jubilació, que és la setmana que ve, aquest diumenge. Ara només falta posar data al judici per malversació i per tràfic d'influències. Recordem que se l'acusa d'haver-se aprofitat de la seva condició de parella del president del govern espanyol per crear una suposada xarxa d'influències a la Universitat Complutense de Madrid. Les acusacions demanen 13 anys de presó, la Fiscalia demana la lliure absolució. Com dèiem, anem a Madrid. Paula Brujats, bona tarda. Bona tarda, què tal? De fet, aquest pas ja fa setmanes, mesos que l'esperàvem. També sabíem que hi havia aquesta espasa de Damocles en forma de jubilació del jutge Peinado i també teníem la sensació que ell volia enviar-la a judici abans de jubilar-se.

Sí, al final estava escrit i a més sabíem que això havia de passar abans d'aquest divendres, perquè com tu dius, Peinado es jubila diumenge, la setmana passada se'n va anar de vacances, tornava avui, i per tant avui a mig matí el que ha fet és deixar el cas rematat. Envia Begoña Gómez a judici, això no és sorpresa per ningú, perquè ja sabíem que acabaria així. Sabeu que ha estat una instrucció molt polèmica, que a més a més li ha costat al jutge Peinado. Moltíssimes rectificacions, ha hagut de repetir molts i molts tràmits, fins i tot el que ha fet avui, el d'enviar a Begoña Gómez a judici, perquè primer ho va fer per quatre delictes, després el va corregir un tribunal superior, i al final avui rectifica i l'envia per dos delictes, que són malversació i tràfic d'influències, i ara ja, com tu deies, només falta posar-hi data. El judici serà a l'Audiència Provincial de Madrid, això és una instància superior al jutjat que dirigeix Peinado. Sabem que l'Audiència Provincial de Madrid sol trigar entre 5 i 8 mesos a trobar una data concreta per començar un judici amb jurat popular, com és aquest cas. Ara és setembre, per tant, febrer o maig, és a dir, coincidiria segur amb precampanya de les eleccions espanyoles si s'avancen o de les eleccions municipals. Per tant, ja tenim aquesta decisió de peinada, ara ja és un compte enrere per arribar al judici i. Sí que és veritat que mentre s'espera que arribi al judici, Peinado no ha repetit l'error anterior, no li ha retirat el passaport a Begoña Gómez per risc de fugida, però sí, que això és novetat avui, li reclama que li presenti les cinc últimes declaracions de la renta per veure quins ingressos té de cara a una futura condemna.

I això, aquesta decisió, es coneix, efectivament és el primer dia després de les vacances del jutge, a una setmana de jubilar-se, però amb Pedro Sánchez volant cap a Nova York. Per tant, amb el president de l'Obera Espanyola que estarà uns dies fora de l'Estat.

Sí, perquè quan arriba la decisió de Peinado, Sánchez gera l'avió i volava cap a Nova York, on assisteix al plenari de les Nacions Unides, i el que ha fet Moncloa de seguida és criticar que un altre cop, una altra decisió del jutge Peinado coincideix amb un viatge internacional de Pedro Sánchez. Li va passar, per exemple, quan va anar a la Xina, a l'India, en cimeres de l'OTAN o fins i tot amb el G20 li ha coincidit. Per tant, hi ha diverses ocasions en què Peinado ha aprofitat que Sánchez era fora d'Espanya per anunciar una decisió important sobre el futur de la seva dona. La Moncloa el que diu és que creu que tot plegat és un intent de perjudicar aquest perfil internacional de Sánchez, que ja ho sabeu és justament on se sent més còmoda. El que respira aquesta hora la Moncloa, més enllà d'això, és que el jutge Peinado tira pel dret, avui sí que ja carreguen sense embuts contra ell, l'acusen de fer un últim servei al PP abans de penjar la toga, i diuen que és evident que l'acusació contra Begoña Gómez no s'aguanta per enlloc, no hi ha proves per acusar-la, i que tot plegat respon a una persecució judicial

per fer caure el govern de Sánchez. No sé com ho veieu, no és sorpresa, perquè és evident que tenia ganes el jutge Peinado d'enviar-la a judici, després veurem què és el que decideix el jurat popular.

De fet, passi el que passi, és a dir, un cop hi hagi aquest judici amb jurat popular, que per cert és important que sigui un jurat popular, perquè això vol dir que al final el que jutjarà sobretot és l'opinió pública, com condicionarà a les persones que ocupin aquest jurat, sinó més enllà de tot això, jo crec que la condemnes al propi procés, és a dir, al final encara que resultés absolta, que ja ho veurem, amb dos anys d'instruccions, en aquest cas llarguíssimes, on hi ha hagut altres tribunals que li han dit a Peinado fins aquí, això no ho pots fer, ell ha obert noves causes dins de la pròpia causa general, és a dir, hi ha hagut una sèrie, per mi, de. Greuges en aquesta instrucció que fan que la condemna ja sigui al propi procés. Ara bé, per què passa tot això? Perquè hi ha una part de la justícia que està dedicada a actuar en aquest cas contra el govern espanyol i crec que en aquest cas és molt diferent el cas Zapatero, el cas Ábalos. I també el propi PSOE i fins i tot el PSC ho veuen així, perquè al final el que consideren és que el cas Begoña-Gómez és tan greu que pot ser fins i tot un revulsiu. I el fet que s'apropi tant aquest possible judici a una campanya electoral, sigui de les generals o de les municipals, és una munició que faran servir en favor seu. Veurem si això resulta, perquè al final. Jo crec que a l'electorat en general tampoc no li agrada que es barregi la política i la justícia, però crec que en aquest cas ho faran servir. Veurem si coincideix amb altres condemnes o causes pendents, penso molt en Zapatero, que això sí que crec que és una altra història i no té res a veure amb una instrucció com la del jutge Peinado.

És una pena que encara Espanya es va regitant la justícia i la política, i els tempos i el calendari, tot és tan flagrant i tan obsè que preocupa, perquè això. Fa veure que hi ha realment una Espanya contra l'altra, per variar, com sempre, i que obliguen a molta gent que no voldria prendre partit a prendre partit i a dir, escolta, hi ha coses que no s'aguanten o que no s'aguanten prou o que són massa flagrants, simplement són massa sospitoses pel jutge, bàsicament pel jutge. En aquest cas, obtenem una resolució que el que parla és de. Porta aquest tema a un jurat popular. I ara parlaves d'una mena de sondeig de com és. Un jurat permet veure com és el sondeig de l'opinió pública d'un tema. En aquest cas estem parlant d'un jurat popular que, evidentment, que pot ser molt divers i plural i, evidentment, el sistema intenta que sigui el màxim de divers i plural possible. Però el màxim de divers i plural possible en una comunitat com Madrid és el que és. I jo diria que això és una sentència gairebé dictada i, com deia la Júlia, també la sentència mediàtica ja està feta i acabarà, no crec que acabi bé. Evidentment, tot això pot portar recursos i pot portar fins i tot al nivell europeu, etcètera, en funció de. De com de poc fonamentat estigui tot plegat, però sí que és veritat que estem davant d'una veritable guerra descarnada, com ja va haver-hi en el temps del procés, sense que molta gent de l'esquerra en fes gaire cas, i ara s'ho troben una mica al damunt perquè estem davant d'un exèrcit organitzat per part dels jutges que van al cabany i tenen agenda pròpia.

Clar, a veure, jo crec que el que deies, el que deia en Jordi, que és un cas d'un altre cop, de politització de la justícia, i a mi també el que em preocupa és que en aquest cas hem vist com diferències funcionalitats, coses que no es veien clares, i tot i això no hi ha uns mecanismes de transparència o de control del Preu i Consell General del Poder Judicial que puguin en un moment donat entrar al fons de la qüestió i fins i tot poder fer aquest canvi de jutge. Per tant, és com que tot plegat dona la sensació que hi ha tan poca transparència, no diríem tot el sistema judicial, però en una part, i sobretot quan té a veure amb determinats jutges, que al final fa fredat, perquè al final tens la sensació d'una impunitat absoluta. El fet que sigui l'últim servei també encara és més preocupant, perquè és com que pot posar la sisena i, escolta, i ell se'n va i de recites, que això també és un altre problema que jo crec que amb els mecanismes aquests que dèiem, de rendició de comptes, de transparència, mecanismes de control que sempre, sobretot jutges i jutgesses, han quedat com a part de tot, com si fossin intocables, és el que caldria repensar. I amb el que ara deia en Jordi, del tema del jurat popular, tu apuntaves que probablement el fet de ser de Madrid hi havia com aquest viatge, però sí que és cert que com a mínim, jo personalment crec que tinguent a davant un jutge, sé que és el jutge d'instrucció, però que et pogués tornar a tocar un jutge amb aquest posicionament com peinado, potser el jurat popular pot ajudar a democratitzar, potser una miqueta més, al final, una sentència. Perquè si ho deixem en mans de determinats jutges, és que la sentència sí que ja està escrita, no? Llavors, no ho sé. A veure, de fet, el jurat popular, teòricament, era. Tot i que aquí està aplicat

d'una manera bastant errònia. Havia de ser garantia. I molt sovint funciona com a garantia que s'omitin diversos ulls i que, evidentment, la majoria d'un jurat per condemnar algú és una majoria molt qualificada. Això també és veritat, això també és cert. Però ja hi esteixo. És un afer tan extremament polític. Que jo no sé si ho hauria derivat a un jurat popular. Perquè la política s'hi barreja massa i la gent opina i la gent mira diaris i la gent vota. I votarà mitjançant una resolució judicial.

Ja es va qüestionar molt en el seu dia quan va decidir anar per jurat perquè tothom té al cap que la majoria de jurats populars són per homicidis o per assassinats, etc. Però és veritat que la llei preveu en altres casos, per exemple, la malversació. Aquí hi havia diversos delictes que es barrejaven en aquesta causa i molts juristes creien que això mai hauria d'haver arribat davant d'un jurat popular. És veritat que a Madrid, ara ho dèieu, no? Governa el PP majoria absoluta, però també és veritat que els candidats a jurat popular surten d'uns del 100 electoral i a partir d'un sorteig que es fa cada dos anys i que, per tant, doncs, és aleatori. I que a l'inici del jurat les parts poden descartar i triar qui es queden, dels 11 ciutadans que hi van, que dos són suplents i els altres 9 seran els titulars. Però sobre això sí que us puc explicar que hi ha cert neguit entre les acusacions populars en aquest cas, perquè ara sabeu que les lidera totes Azteuir, però creuen que de cara al judici cadascú vol tenir el seu rol perquè són conscients que caldrà, i a més en un cas tan mediàtic on s'ha qüestionat per una banda aquesta falta de proves, doncs són conscients que caldrà persuadir i seduir molt bé el jurat popular per les dues bandes, per acabar condemnant o per acabar absolent, que és el que espera tant la fiscalia com l'advocat de Begoña Gómez. Per tant, que aquí s'hi afegeixi un jurat popular sí que fa encara més rocambolesc que tota aquesta causa.

Doncs haurem d'estar-ne pendents perquè això, a més a més, caurà o per campanya electoral, per tant, tot això encara s'enrairà més. Recorden que no és com a les pel·lícules, que el jurat americà ha d'estar tots d'acord, hi ha d'haver unanimitat. Aquí no, aquí n'hi ha d'haver set de nou, per tant, no cal que estiguin tots d'acord en un sentit o en un altre.

I a veure qui es cita, perquè es podria citar, per exemple, Pedro Sánchez de Testimoni o el ministre Félix Bolaños, que ja ho ha estat en aquest cas. Vull dir que serà un judici, òbviament, amb moltíssima càrrega política, que coincideix amb precampanya, doncs serà realment explosiu.

I aquí ho explicarem, amb la Paula Brujats i companyia des de la delegació de 3CAT a Madrid. Paula, gràcies, bona tarda. Una abraçada, adéu. Passen nou minuts de dos quarts, fem una pausa, i de seguida tornem al tema de l'educació a Catalunya, perquè avui ha hagut la primera reunió al Palau de la Generalitat en què el president de la Generalitat ha encomanat ja aquella reflexió que havia de generar a través de, sobretot, el Consell de l'Educació de Catalunya. Ara en parlem precisament amb el seu president.

Únic, s'escriu amb H o sense H? Únic i sense H?

Vaja, si no és que parlem del Tucson. Líder en vendes durant 5 anys, aleshores va amb H de Hyundai. Condueix un Hyundai Tucson edició especial Black Line amb canvi seqüencial DST i llantes de 17 pulsades. Informa-te Hyundai Pones. Xarxa de concessionaris Hyundai de Barcelona.

En aquesta part del món hi ha una supercomputadora que investiga el que encara no existeix. Aquí fem lleis perquè tothom pugui tenir casa. I sopem a les millors taules del món. En aquesta terra protegim i acudim. Fem barri i fem pinya. I fem i fem i deixem de fer. El futur és aquí.

Tot el que Catalunya posa al teu abast, agent.cat barra serveis.

Potser vivim a l'ingrés amb més futur del món.

Generalitat de Catalunya. El govern de tothom.

No t'encallis amb les mates, amb la història, amb la química. No t'encallis amb les llengües, amb l'economia, amb la literatura. Sigui quin sigui el dubte, repte o problema, tens vídeos que t'ho expliquen de manera fàcil, ràpida i en català, i supervisats per mestres i professors. Ciutadans de Catalunya. No us ho creureu.

És més fàcil del que et penses. Sorpresa. Així que som-hi.

A practicar. Acompanyeu? Pregunta, inspira't, aprèn. A l'ESO i al batxillerat no te'n callis. Amb 3CAT Campus. Disponible a la plataforma 3CAT, a YouTube i a les xarxes socials.

Bona nit.

Buena entrada en la Champions de los Seminuevos, David. Un gran ambientazo, Marcos. Una pasada, todo listo para un gran encuentro en Locación Plus. Primer acercamiento, estudia la jugada. Entra en el área, se la ha quitado sobre la línea. Qué barbaridad. Increíble. La asistencia ahora puede ser clave. Buena venta. Buena venta, buena venta. ¡Vamos! ¡Marcha el Seminuevo para casa! Venga por más. ¡Venga!

Som 3CAT.

D'aquí a 18 minuts seran les 4 de la tarda, som al Catalunya Mitjà amb la Júlia Regué, el Jordi Cabré i l'Alba Alfagema. Ja sabem que des del curs passat el conflicte al món de l'educació catalana és ben viu i encara, a hores d'ara, continua actiu. Avui el govern ha encarregat al Consell de l'Educació de Catalunya que comenci el debat per la transformació del sistema educatiu, que està en crisi. Ha estat en una reunió aquest matí entre el president, Salvador Illa, la consellera. Ester Niubó, i el president del Consell, Joan Manuel del Pozo, que s'ha compromès a tenir enllestides les conclusions el mes d'abril de l'any que ve. Saludem precisament el president d'aquest Consell d'Educació de Catalunya, el senyor Joan Manuel del Pozo. Bona tarda. Hola, bona tarda. Com ha anat la reunió? Quin és l'encàrrec exacte que li ha fet el president?

L'heu dit molt bé. Un encàrrec per obrir un debat que ajudi a millorar l'educació de Catalunya. L'educació, per sort, té ja una llei que havia estat molt consensuada després del Pacte Nacional per l'Educació de fa 20 anys, però és veritat que la societat, per una banda, ha canviat molt, l'educació també ha canviat molt, i que hem passat un curs que moltes persones hem qualificat de convuls, de difícil. I tot i que hi ha hagut acords que han estat signats i que s'estan aplicant i que per tant milloren, per dir-ho així, de manera significativa la reivindicació sindical, ens queda per cobrir tot l'altre espai d'opinió i de criteri i de proposta per millorar l'educació, que són els sectors no sindicals. Això no vol dir que els sindicats quedin exclosos. Sí que vol dir que no seran, com ho eren en la negociació laboral, protagonistes. Ara hem de donar el protagonisme a totes les parts que són, per dir-les més significatives i conegudes, els docents, les famílies, els propis alumnes, persones que són expertes en el terreny educatiu, testimonis internacionals, és a dir, una varietat molt gran de veus que espero, esperem, de part del president, que puguem fer un debat serè, un debat basat en el principi de bona fe respecte a tots els que hi intervinguin, aquest principi de bona fe és una mica com el principi de presumpció d'innocència en un altre territori. Jo vaig de bona fe i espero que l'altre reconegui que vaig de bona fe perquè jo també li reconec que va de bona fe. És a dir, que venim aquí a intentar aportar construcció educativa i que això acabi generant el que probablement és, diguem-ne, la solució a un dels dèficits de la situació. Que és el dèficit de confiança. Hi ha una veritable crisi de confiança.

L'objectiu és treure propostes concretes, és detectar els problemes, perquè és veritat que se n'han fet d'alguns d'informes, d'alguns de catalans, d'altres a nivell estatal i d'altres fins i tot a nivell internacional. Quin és l'objectiu? Detectar problemes o aportar solucions als problemes que ja han estat més o menys detectats?

La veritat és aquesta, que estem sobre-diagnosticats. Per tant, no es tracta de fer un diagnòstic més, sinó, partint dels diagnòstics coneguts, estendre la consciència de compromís que tots tenim per avançar en la millora i en la forma en què cada sector de l'educació pot aportar criteri i valor. Es tracta, per tant, de, sobre moltes propostes que ja existeixen, trobar prioritats que cal fer avançar. Es tracta de generar compromís de les diferents parts. Per dir ara un exemple que jo improviso i que el David veurem per on va, el compromís de més famílies a associar-se per ajudar els seus centres. També el compromís de més famílies per acceptar que elles també són una unitat educadora. Que no només educa l'escola, sinó que la família educa també en el primer lloc. O, en el cas dels docents, acceptar que la carrera docent ha de tenir uns criteris i pot tenir una avaluació, com tenen moltes feines en el món públic i en el món privat. És a dir, hi ha moltes possibilitats de fer coses que no són molt noves, però que estan, per alguna raó o altra, encara al frigorífic. Es tracta de treure-les i cuinar-les.

Què passa si no es posen d'acord? És a dir, si els uns demanen blanc, els altres demanen negre i els altres demanen gris. Aquí com es troba el punt mig en propostes?

Pot ser que no es trobi. És a dir, ningú pot garantir que el resultat del diàleg sigui un èxit. Jo crec que ja és un èxit el sol fet que s'intenti i que serà un segon èxit que es practiqui, espero, amb molta, com deia abans, amb molta elegància deliberativa. En els processos de deliberació, diuen els grans teòrics d'aquesta virtut social, és molt important l'acceptació de l'altre. Com un component vàlid del diàleg. L'acceptació de la bona fe que l'altre hi posa. La voluntat d'argumentar en comptes de desqualificar, reivindicar, exigir, imposar, que són formes no dialògiques. Jo crec que tots podem descobrir les, diguem-ho així, les bones notícies, l'alegria i la satisfacció de parlar de manera argumentada, no desqualificadora, intentant trobar acords. Sortir-nos-en o no, no ho sabem. Però ho intentarem.

Hi ha alguna cosa que sigui inamovible? És a dir, el model d'escola catalana té una sèrie de pilars. Aquests fins i tot podrien estar en dubte o posats en dubte? O si surt ara la idea de, no sé, per exemple, l'escola inclusiva, si es decideix, no, l'escola inclusiva és insostenible econòmicament, per tant, no hem d'anar cap a l'escola inclusiva. O si es decideix, per exemple, que alguns mètodes innovadors que s'han estat aplicant els últims anys no són funcionals, fins al punt de poder tirar enrere algun d'aquests consensos amb els que ha funcionat fins ara l'Escola Catalana, fins a aquest grau de llibertat, diguem-ne, tindran vostès?

No, la llibertat de proposta és total, això per descomptat. Una altra cosa és que després, segons el que fos posat en dubte, el govern pogués assumir-ho o no. És a dir, no som, ni serem ni volem ser, un òrgan legislatiu. Som un òrgan d'aportació de criteri, un òrgan de participació i consulta. Per tant, podem dir alguna cosa que fos molt. Per exemple, anem a un cas que és molt important. Suposem que es digués, escolta, això de la llengua s'ha acabat. Aquí ens en sortiríem més bé amb el que diuen alguns com la llengua comú. Escolta'm, jo fa l'efecte que el govern de cap manera pot acceptar que l'escola deixi de ser l'espai que és on el català necessita afirmar-se, necessita ser conegut, necessita ser ensenyat i necessita ser difós. El mateix podem dir de l'escola inclusiva. Es pot discutir si s'està aplicant més bé o més malament, si falten mitjans o no en falten, però el govern crec que pensa que no es pot negar el principi. El principi de la inclusió és un principi democràtic, és un principi educatiu. I diria més sobre el principi d'inclusió. Hem de mirar de, sense discutir ni una mica el principi, fer-lo molt practicable, perquè si no el fem molt practicable de debò. Estarem justificant que un dia algú digui això és un desastre tal que hem de negar el principi. Per tant, a favor del principi hem de fer que aquest principi trobi una adaptació realista, una adaptació amb recursos, una adaptació ben feta.

El president ha anunciat que convoca tots els grups parlamentaris divendres al matí per començar a debatre un acord ampli sobre el model educatiu. Ja hi ha hagut alguns grups, per exemple el Partit Popular i Vox, que ja han dit que no aniran a aquesta reunió. En l'actual moment de crispació amb eleccions que hi ha l'any que ve, com a mínim les municipals i també probablement les espanyoles, en el moment de crispació fins i tot laboral en el sector de l'educació, es pot fer aquest debat que vostè demanava de bona fe?

Ho hem d'intentar. És a dir, jo crec que la ciutadania en general està bastant cansada de veure una política que és pura confrontació, moltes vegades extrema, artificiosa, d'una duresa absolutament inacceptable. Potser podem obrir un espai de participació democràtica que resulti, com he dit fa un moment, que desperta satisfacció, tranquil·litat i motivació en les persones. Això és el que busquem. Donar-nos abans de començar per derrotats no penso que ho hàgim de fer. I penso el contrari, que hi ha moltes persones en el món educatiu, penso que molts docents que tenen un alt sentit de la seva responsabilitat professional estan esperant que hi hagi també, com si diguéssim, un canvi de terreny de joc. I passar del terreny de joc de la reivindicació al terreny de joc del compromís, la confiança i l'ajuda mútua.

Tinc la Júlia Regué que m'aixecava el dit perquè volia fer una pregunta. Júlia. No, d'una banda,

amb el que hem començat, és a dir, amb la part dels sindicats, entenc que hi ha una part que és purament laboral i que s'ha de negociar directament amb el govern, però també entenc que poden fer aportacions en aquest fòrum o no. Pel que deia, he entès que no, i després, d'altra banda. Sí, sí. I ve després de diferents anuncis del propi president en el qual es va comprometre a dedicar un 6% del PIB a l'educació. No sé si en aquest espai de reflexió també es pot discutir sobre quants recursos es necessiten o no, o si això ja és part de la línia institucional i de la línia política i, per tant, el seu encàrrec és fer una mena de reflexió general i després el propi govern ja decidirà què és el que fa amb això i el que no. Sí, per parts.

La primera part, per aclarir, els sindicats naturalment poden participar i han de participar en aquest procés. El que sí que han d'entendre és que no ho han de fer amb protagonisme exclusiu com el que han tingut durant el temps de negociacions laborals. Han de ser una veu més, totalment respectable. I, a més, també hem de dir que els sindicats continuen tenint durant aquest temps, perquè és llei, una regularitat de relacions amb la Conselleria. I això, evidentment, no es perd. Per tant, hi són i poden ser. El segon punt, el 6%. El 6% és, per dir-ho així. La primera aportació que fa el president de la Generalitat de dir que s'obre un procés de diàleg sabent que ens comprometem a arribar naturalment, de manera gradual, no en podem saber en quants anys, però en els menys possibles, a aplicar allò que la llei d'educació de fa 17 anys, l'any nou, ja preveia. Per tant, es tracta en el debat saber que ja hi ha un compromís d'aportar recursos de manera molt significativa, penseu que ara estem més o menys en torn del 4% sobre el Producte Interior Brut. Arribar al 6 significa un increment del 50%, que és molt. En el temps que s'hi arribi, que jo crec que s'ha d'entendre que és un temps gradual, Però no té per què ser un temps lent. És a dir, pot haver una gradualitat ràpida i una gradualitat lenta. Naturalment, jo defensaré, i espero que el Consell d'Educació i tots els participants també defensin, que com més aviat hi arribem, millor. Però també hem de ser realistes i acceptar que, entre altres econòmiques òbvies, això no es pot fer de sobte. Per tant, del que es tracta ara és de despertar en tots els sectors de la comunitat educativa iniciatives i compromisos que permetin. Comptant amb l'increment fins al 6% gradual, que ja hi ha uns recursos nous. Crec que aquest és un ingredient molt important per animar també el debat. No és un debat fet només per gust teòric, sinó que és un debat pensant que si hem de posar en marxa determinades mesures que costen diners, no sé si tots de cop, però en qualsevol cas progressivament hi haurà més diners.

Una de les crítiques que a vegades es fa és que pràcticament cada govern que arriba, en fi, tot l'Estat o a vegades també la Generalitat, és una nova llei educativa, un nou model educatiu, i que cada 4 anys o cada 8 anys, que durant les legislatures va canviant el model. En aquesta línia, per exemple, durant l'estiu, Oriol Junqueras, líder d'ERC, demanava un pacte de país que anés més enllà de la legislatura, amb experts, i que fins i tot estigués com blindada, diguem-ne, la Conselleria d'Educació per evitar aquests altabaixos cada vegada que hi ha un canvi de govern. Aniria en aquesta línia? Vostè hi estaria d'acord, amb el fet que no es lligui el model educatiu al que dura un govern?

Efectivament, hem tingut una crisi de massa canvi legislatiu. També he de dir que tenim la bona notícia que a Catalunya des de l'any nou disposem d'una llei que va ser consensuada. Bueno, àmpliament consensuada, no del tot, perquè això ja seria gairebé un miracle, però que tenim una base d'estabilitat important. Per tant, jo diria que de moment ningú m'ha manifestat aquest interès de dir que hem d'anar a una nova llei. Jo crec que de moment no existeix aquesta demanda i jo diria que en principi no es percep la possibilitat que desperti. Mantenir aquesta estabilitat legislativa jo crec que és una virtut que ja té el sistema educatiu català i que el que hem de fer és trobar mesures concretes que tinguin prioritat sobre altres, perquè n'hi ha moltes per aplicar, i que se sàpiga que hi ha per una banda recursos i que s'espera també un compromís progressiu de totes les parts.

És el president del Consell d'Educació de Catalunya, Joan Manuel del Pozo, que té aquest encàrrec d'encapsar aquest debat, podríem dir, per treure aquestes conclusions abans del mes d'abril. I, per tant, té feina per endavant i li desitgem tota la sort al món, perquè realment és un tema del qual anem bastant molt pendents els últims mesos i que, a més a més, ens hi va molt com a futur de país. Senyor del Pozo, gràcies per acompanyar-nos i bona tarda. Gràcies a vosaltres queden 4 minuts i mig no sé com ho veieu crec que és un objectiu encomiable crec que va amb molt bona voluntat però no sé si ho tindrà fàcil perquè en el tema de l'educació més a més tots tenim la nostra opinió tots hi estem embolicats perquè o som alumnes o som pares d'alumnes o som mestres o tenim mestres al voltant i tots tenim la nostra recepta i posar-nos a tots d'acord no sembla fàcil.

No, jo crec que no és gens fàcil, i ell parlava molt d'intentar aquests espais de comunicació, aquest debat de bona fe, d'alguna manera és molt clar que realment ara mateix emocionalment hi ha aquí unes tensions que cal d'alguna forma apaivagar. Sobretot perquè els que hi hagi són les famílies, sobretot la mainada que estan, o mainades, adolescents, que estan vivint de primera mà l'impacte de tot això, també pels que vindran, i sobretot perquè al final l'ensenyament és una estructura essencial del país, i jo crec que és necessari que d'alguna manera acabem trobant aquests punts d'unió, aquests punts que al final segurament uns i altres hauran de renunciar, però al final per un bé comú. Perquè jo crec que és essencial perquè ara ja comencem, ja ho vam veure amb el curs acadèmic de l'any passat, però ara ja amb l'inici d'aquest nou curs ja anem coixos, tens la sensació que no acaba d'avançar la roda, llavors jo crec que és molt necessari que tots i totes acabem fent un esforç per arribar a aquest pacte comú, a veure si tant de bo i passa per sobre dels processos i interessos partidistes.

I si t'acord, i penso que sona molt bé, i està molt bé que es faci una iniciativa paral·lela a la negociació sindical, que és un altre tema, i que es convidi també els sindicats a participar-hi, però que no tinguin tot el protagonisme, perquè ara estem parlant d'una altra cosa, que sobrepassa sindicats, patronal i partits. I que, per tant, doncs, si hi ha una reflexió i que, a més a més, no només sigui reflexiva, sinó que, a més a més, adopti mesures o proposi mesures que siguin molt concretes, doncs millor. Una altra cosa és que confio que també dintre d'aquestes mesures s'inclogui el fet d'allò que. És a dir, això suposo que va dirigit a allò que es pot fer amb el que tenim. Vull pensar que també incloure una reflexió sobre què podem fer amb allò que no tenim i em refereixo molt explícitament a finançament i a competències. És a dir, això representava o representa que era una competència exclusiva de la Generalitat. Aviam com això es pot recuperar aprofitant que teòricament la Generalitat i el Govern d'Espanya governen el mateix partit.

Queden dos minuts per arribar a les quatre. Queden dos minuts per passar-li el relleu al Francesc Garriga. Garriga, bona tarda. Hola. Què tal? Molt bona tarda, molt bé, molt content. Has fet una salutació com molt ofusiva, eh? Sí, perquè gairebé ens enganxes, però bé. Ah, que no estaves preparat, eh? Me'l bases aquí comentant la jugada.

M'han quedat dos minuts, com volies que donés pas. No, no, jo tenia l'orella preparadíssima, però. Avui és un d'aquells dies,

l'Empar Molinet té una idea, que és una mica boja segons ella, i és fer una sitcom ubicada a la redacció, que a més té el títol, que seria Redacció, i llavors aquestes coses. Llavors, per exemple, avui podríem veure per què durant tota la tertúlia hem tingut Carme Lloberes asseguda a la caula, sense dir res, picant a l'ordinador, que està fent les prèvies del partit de l'Euroliga de dijous. No tens un despatx a casa teva aquest és el meu despatx és que és un estudi de ràdio on estem fent un programa de ràdio i tu has estat

aquí asseguda t'hem molestat molt això m'agrada que tothom estigui preocupat si m'ha molestat però número dos és que ara actua a Can Garriga el senyor Bassas. Això és important.

Nosaltres t'entretenim aquí fins que arriba l'hora que.

Jo vaig aprofitant el meu temps. Òscar Fernández fent de mainadera de Carme Llobera.

No l'has trobat a faltar a l'última hora que no

t'ha vingut a desturbar. I interpreta perquè diu que no. Això se suposa que és

una conversa entre tu i l'Òscar Fernández, però parla de Llobera. És que parla de Llobera, és com un àvex. No diràs que et sorprèn, passes.

Ara baixaré a veure. No, no, no. M'han quedat sorpresos de la meva mèrida. Alguns meravellosos, de veritat. Ara, digue-ho, digue-ho. Apa, vinga, adéu. Ja ens veiem, baixo ara. Sí, fins ara, adéu, adéu.

Doncs la Lloberes i el Bassas seran alguns dels ingredients d'aquesta tarda de Catalunya Ràdio. Júlia Regué, Jordi Cabré, Alba Alfagema, gràcies a tots tres. Fins la pròxima. Gràcies, bona tarda. De seguida, a la tarda de Catalunya Ràdio, els blocs informatius del 3CAT Info. Fins demà.