Catalunya migdia, de 15 a 16 h - 22/09/2026

Són les 3. Fa una hora hem començat el Catalunya Migdia explicant-vos que la majoria progressista del Tribunal Constitucional ha activat el compte enrere per l'aplicació total de la llei d'amnistia. Aquest migdia ha tombat la tesi conservadora que el referèndum va suposar un enriquiment personal als líders del procés. A TV3, Gonzalo Boye ha situat el retorn de Carles Puigdemont a finals del mes d'octubre. També hem connectat amb Brussel·les, on no ha agradat gens l'estratègia del govern espanyol de vetar noves ampliacions de la Unió Europea fins que no reconegui abans l'oficialitat del català. I ens hem fixat en la guia del govern sobre les pantalles, que adverteix de conseqüències com el retard en el llenguatge o els dèficits d'atenció en els menors que estan massa hores davant de les pantalles. Tot això us ho hem explicat a la primera hora del Catalunya Mitjana.

Doncs mira que la Sagrada Família rectifica i ara diu que l'escalinata de la façana de la Glòria comportarà l'enderroc de més d'un edifici. A primera hora i en roda de premsa, el director de la Junta Constructora, Xavier Martínez, ho heu sentit fa uns minuts al Catalunya Migdia, apuntava que la façana de la Glòria i l'escalinata es podrien fer només afectant el bloc Núñez i Navarro. Nosaltres el que hem

demanat és que per acabar la sala de família aquest edifici no pot estar perquè no ens permet acabar. Nosaltres la solució que proposem, nosaltres tenim un lloc, un espai a la ida del costat on aquest edifici perfectament es pot traslladar i nosaltres finalitzar. El que no desconeixem en aquests moments és quin abast de solució vol donar l'Ajuntament més enllà de les nostres pretensions que és finalitzar l'escala.

Doncs bé, el temple ha matisat poc després que també es veuran afectats altres edificis de la zona. Ara, qui té l'última paraula és l'Ajuntament, que no ha volgut fer declaracions sobre el tema. Més qüestions. El govern espanyol demana al jurat popular que absolgui Begoña Gómez i la declari innocent. A l'espera que es posi data pel judici a la dona de Pedro Sánchez, la ministra portaveu del Massaiz ha demanat als nou ciutadans que l'ajutjaran que siguin justos.

Confiamos. En que un jurado ecuánime hará justicia y en este caso hacer justicia es declarar a Begoña Gómez inocente. I Cudorniu es prepara

per ampliar el seu negoci del Via a Espanya amb l'adquisició de cellers a Galícia, Andalusia i la denomisió d'origen Rueda. Aquest any ha tornat a batre rècord de vendes sense pràcticament cap afectació per les turbulències al mercat nord-americà. Anem a Barcelona, Sara Riera.

Bona tarda. Reventós Cudorní, un líder absolut al mercat del Cap Espanya, vol créixer el sector del vi i penetrar en zones on encara no ha entrat. Una estratègia que compensaran aturant alguna inversió a l'estranger. Aquest any han guanyat 14 milions d'euros i, segons el CEO, Sergio Fuster, la clau ha estat adaptar-se al que demana la gent.

Bebidas más frescas, más fáciles. Que eso es lo que te está llevando a esos segmentos que de alguna manera son momentos de consumo y experiencias un poco se perciben como más fáciles, más ligeras, menos contenido alcohólico. Entonces es un fenómeno transversal en todas las edades. Se ve en jóvenes, pero te diría que también se ve en adultos. El mercado está claramente gravitando en esa dirección.

Mentrestant, continuen les converses per la sortida del seu accionista majoritari, el fons nord-americà Carlyle, que continua negociant la venda del seu 55% de la companyia.

I amb Neus Tomàs, directora adjunta del diari Oponés, bona tarda. Bona tarda. L'advocada Gemma Calvet, bona tarda. Hola, bona tarda. I el consultor de comunicació, Miquel Àngel Escobar, bona tarda. Bona tarda. Com esteu? Tot bé? Tot bé. Molt bé. Perfecte. Doncs mira, que duri. Intentarem no espatllar-ho, com a mínim durant la pròxima hora. A partir d'aquí, quan sortiu del Catalunya Mitjà, ja no em sento obligat a fer-vos la vida. L'espai fa la cosa, eh? Ah, doncs mira. I la companyia. Molt bé, heu quedat molt bé. Com esteu avui? A veure si ho manteniu, d'aquí un moment.

Quan afegim a la conversa, com cada dimarts, el David Carabén, bona tarda. Estan tots encantats de la vida, per tant, no ho espatllis, ara tu. No, no, jo crec que té a veure amb l'aire condicionat. Això podria ser, perquè encara fa molta calor i, per tant, aquí dins està més bé. Sí, això també és veritable, eh? Sí, sí. Home, estem a finals de setmana. Ja, ja, ja, aniran afluixant, això, però bé. A veure, quin tema ens pots proposar?

Doncs la meva dèria d'avui és que m'he assabentat que s'ha mort el Marcos Ordóñez, el gran crític teatral, i m'he quedat, ostres, molt agarrativat. Bàsicament, jo el vaig tractar molt fugazment fa anys, i era un tio que jo crec que representava molt bé la figura aquest del crític, com a veu amb molta autoritat i que tothom respecta, i que ha anat elaborant un discurs i un criteri estètic, allò que diuen ha sigut una bona policia duanera cap al país de l'estèticament correcte. I aquestes figures. Encara n'hi ha, evidentment, a tots els mitjans, però aquestes figures crec que han anat perdent, si no autoritat, respecte per part dels lectors i per part dels consumidors culturals. Llavors, jo em volia preguntar per què, perquè ràpidament em surten moltes possibilitats, la difuminació o la relativització dels cànons estètics d'Occident, el fet que la premsa tradicional està perdent pistonada davant de les xarxes socials, moltes coses, però. Jo recordo que d'adolescent li tenia un respecte molt gran als crítics culturals. Ma mare era crítica de dansa a l'avantguàrdia i jo havia rebut, havia hagut de contestar moltes vegades trucades de coreògrafs i coreògrafes emprenyats amb ma mare. Que trucaven al fixe, clar. Exacte, trucaven al fixe i necessàriament havies d'interactuar amb ells. I llavors, ostres, els crítics eren gent que tenia molt poder i crec que ja no en tenen tant, no?

No sé si va molt lligat també a la figura del periodista, que també està molt més discutit del que estava abans. Abans tenia un periodista, anava a missa, i ara encara més, algun interès hi ha al darrere. Però no sé com ho veieu. Primer, si se n'està fent de crítica als mitjans, als llibres, a les pel·lícules, a les sèries, si se'n fa molta, si se'n fa poca, si se'n fa com es feia abans, i si la figura del crític, com diu el David, ha perdut una mica d'aquesta àurea que els envoltava. No sé com ho veieu.

Començo jo. Com que estic en un mitjà, doncs potser ho puc veure des d'aquesta banda. Jo crec que estic d'acord que ha perdut una certa influència. Primer, perquè hi ha hagut una precarització en general dels mitjans i la cultura, com passa amb els pressupostos dels governs, doncs sempre es la venta a focs. I, per tant, a l'hora de retallar, doncs, malauradament, moltes vegades, quan s'ha de retallar, doncs es retalla a cultura i no a política o a esports. Dos, abans hi havia noms que eren de referència als mitjans perquè era gent que estava en plantilla, ben pagats, i per tant ben pagats vol dir més blindats a les crítiques, no? I ara a les influències, a les pressions, perquè he de dir que jo que en temps lliure faig, com a hobby gairebé, resenyes de llibres, doncs se'n publiquen molts. Hi ha moltes editorials, encara que hi hagi dos grans que són les que es mengen el gran pastís, doncs hi ha moltes. I llavors, no és que rebis molta pressió, però en reps moltíssims, i coneixes a més editors i editores, i amb alguns fins i tot pots tenir una certa amistat, i això fa que, no en diria potser una pressió, però sí un afegit a l'hora de decidir de quins llibres parles, o de quins parles més o menys, no? I per tant, a la precarització, el fet que molts mitjans tenen alguns crítics de referència,

cada cop menys perquè se n'han anat jubilant, no ens equivoquem, i la resta són col·laboradors. I els col·laboradors, com en totes les àrees, han de fer moltes col·laboracions per sobreviure, i això vol dir que. Algú, una especialització, tu parlaves de la teva mare amb dansa, amb dansa, doncs clar, algú que faci dansa ara vol dir que per viure només de col·laboracions parlant de dansa has de tenir com a mínim tres o quatre mitjans i tot i així segurament hauràs de fer alguna altra cosa que no sigui només crítica de dansa. I això fa que tots, els lectors també, o els oients, o els espectadors, perdis aquella referència. Abans hi havia gent experta en còmic. La gent que li agradava el còmic sabia que aquella persona era una mica el seu referent. Ara costa molt trobar algú que diguis, mira, és aquest nom en còmic. I una última qüestió crec que tu citaves l'exemple de les xarxes o el paper de les xarxes que ens afecta a tots i no només a la gent que fa crítica literària però en xarxes hi ha gent que està fent coses molt xules i tant. Per exemple, jo el que controlo més, que no és dansa, però sí en llibres, doncs hi ha gent jove que està recuperant clàssics, no et dic ja el romanci o aquests fenòmens més juvenils, sinó clàssics durs, i que els estan fent

com molt digeribles perquè els adolescents, que és veritat que costa que llegeixin, però encara llegeixen, doncs arribin a títols que probablement ni llegint els suplements literaris dels diaris que puguem tenir nosaltres al cap, ni en programes especialitzats o seccions culturals de ràdios o televisió, no hi arribarien. Per tant, jo crec que sí que s'ha canviat la figura del crític en algunes coses per mal, però a mi, que sempre m'agrada ser una mica optimista, penso que també s'estan fent coses xules per arribar a més gent. I una última cosa. Abans dels crítics, que ens passava també als altres mitjans, com que no tenia retorn. Tu pensaves que allò ho havia llegit tothom i que havies convençut a tothom i que tothom ja estava d'acord. Que havies marcat l'agenda. Clar, i ara saps que potser no és així.

Sí, però és a dir, estic d'acord amb tu, perquè a les xarxes trobes prescriptors també, és a dir, prescriptors de pel·lícules, de clàssics de la literatura, i a més gent que s'ocorre moltíssim. O podcast, eh? O podcast meravellosos. El que passa que la funció que hi ha de dir sí, no, o ni fu ni fa, que era realment de policia de duanes, saps? Vull dir, tu pots entrar en l'olimp dels artistes desvalorats i tu no. I aquesta autoritat és la que s'ha perdut.

Ara tot és una mica. Sí, però per exemple, ja acabo, eh? Hi ha un crític de cinema, que fins i tot té un documental, no? No direm el nom perquè és d'una altra empresa doncs aquest sabem que el que faci Almodóvar estigui bé o malament, que a mi no m'agrada tot l'Almodóvar ja sabem que s'ho carregarà llavors ja només esperes la crítica destructiva sabent que faci el que faci no li agradarà i això pot passar en altres casos que també com que es movien a vegades per unes certes filies i fòbies de tants anys d'aquest món tan petit i endogàmic. Doncs no sé si sempre actuaven amb aquesta objectivitat.

O aquesta recerca d'honestidad. El crític és un subjecte que té un criteri subjectiu però que el busca objectivar a través de la crítica.

Aquesta és la feina. I això que hi ha àmbits en els que la figura del prescriptor és gairebé diria que. Bàsica, perquè, per exemple, si t'agraden les sèries, algú t'ha de posar una mica de mapa, perquè la quantitat de sèries que arriben a la nostra pantalla, algú t'ha de dir escolta'm, tira cap aquí, cap allà. Després tu ja depèn de qui et faci la crítica, saps que la crítica d'aquell normalment coincideix amb els teus gustos, o la d'aquell altre no, i per tant més o menys te l'encerta. En el cas dels llibres, clar, és que n'arriben de novetats milions cada vegada. A les llibreries pràcticament només trobes novetats, perquè a la que tenen una mica d'antiguitat ja els han de treure de les taules perquè no hi caben totes les novetats. Per tant, algú que et digui. Com a mínim que et digui, mira, aquest llibre fa això, això, això i això. Si vols això, el tindràs.

¿Saps que han notat les editorials? Per exemple, una cosa que els funciona. Ja acabo, eh? No, no, tira, tira. Perdó, he agafat la pilota i no la suelto.

Passa-la, home, Neus, passa-la. T'ha agradat el tema, el tema t'ha agradat.

No, m'ha agradat molt el tema. Han notat que, per exemple, no sé. Si Carabén, a la seva columna, parlant del Barça, per no dir una de cultura, parla d'un llibre, no sé, d'una biografia d'un esportista o d'un programa i tal, té molta més incidència que en un suplement literari algú que parli d'aquest llibre. Per què? Perquè. La gent que llegeix el Carabena, l'Avanguardia, parlant del Barça, té un perfil que pot estar més interessat en aquest tipus de llibre que no aquestes aigua barreig que fem en els suplements on hi ha de tot i res.

Ja està. Ja em callo fins a les 4. Bona tarda a tothom. Gràcies. Que fa molts anys que li vam fer una entrevista al Pep Guardiola quan era jugador de futbol i va esmentar els ponts de Madison County com un dels llibres que més li havia agradat i es va esgotar el dia següent perquè la gent el va agafar com a referència

el que ja no és el que era és l'autoritat no? Combinat amb uns codis diferents, perquè es mouen altres terrenys que no són analògics, que són digitals, i amb un canvi generacional que afegeixi altres prescriptors, i per tant que busquem una prescripció que s'assembli més als nostres gustos, i no tant aquell patró que potser era el que tenia aquella figura majestàtica, que estava a l'avantguarda, que estava al país, doncs clar, tot això representa un canvi. Jo crec que la crítica existeix, i a més és bo que existeixin i que sigui perfecte el mapa que parlaves abans, Òscar, però sobretot ja no des d'aquesta posició de poder. Que és d'on anava, diríem, el criteri, no? Sinó que el criteri es conforma d'una altra manera, potser més democràticament, vés a saber.

És que ara m'has fet pensar en una cosa. És veritat que abans, davant de la gran autoritat, per exemple, que anava creixent, Pedro Almodóvar començava a adquirir una autoritat molt bèstia. Contra ell no hi havia gran cosa. Necessitaves un crític que tingués autoritat perquè. Gosés portar-li la contrària. Avui dia, amb tots els comentaris, amb el Twitter, amb el no sé què, tothom opina, i tothom, per tant I quan vas a seleccionar un hotel

o comprar alguna cosa o buscar els comentaris, i no t'importa qui és, simplement fas una mitjana dels comentaris positius o negatius i a partir d'allí prens una decisió. Però després hi ha una cosa. Vas al teatre.

Veus una pelicula o compres un llibre. Per tant, després és l'espectador, l'actora, oient, que decideix si li agrada o no li agrada. Jo, amb aquest concepte d'autoritat, per discapar una mica, diguem, i fer una mica així, ens pagueu per això, també, no? Mira, la idea de l'autoritat, entre cometes, moral, que pot representar. La persona que avui ha portat la dèria, encertadament, jo crec, al David, per poder-ne parlar d'un tema que no està normalment. És que també hi ha una feina al darrere. És a dir, el Marcos Ordóñez, com a molts altres crítics, anava a dir prehistòrics, però no, històrics, recents, tenen criteri construït. A partir d'un coneixement comparat, d'un aprofundiment, d'una perspectiva personal també, perquè la crítica és molt personal. Tu pots fer una crítica tècnica de dir, mira, aquest llibre està ben escrit, no? A mi, per exemple, Vargas Llosa és un senyor que escriu bé, però a mi no m'arriba. No he gaudit mai llegint en Vargas Llosa, i l'he llegit. Perquè escriu bé i perquè de tant en tant has de llegir coses que no t'entren però hi ha una altra qüestió que també m'interessa posar sobre la taula jo recordo quan era molt jove que llegia, sempre vaig llegir molt però a més a més hi havia la revista Quimera, encara les guardo totes allò era increïble perquè era a través de la crítica que tu arribaves a la

cultura i a mi em passa amb els caps de setmana i els diaris. M'adono que espero el cap de setmana per poder saltar-me d'entrada a les notícies desagradables, anar-me directe a la cultura i als llibres, començar per aquí a l'esmorzar i després ja ben dinat llegir-me el gruix que t'has de llegir cada dia per poder estar en una taula com aquesta i opinar de les coses, no? Per tant, crec que encara avui és imprescindible construir aquest pilar d'una crítica, entre cometes, amb autoritat moral, amb coneixement. I això no treu que el que dieu, l'espontaneïtat de les emergències de crítica cultural siguin super valuoses. Jo també segueixo alguns joves a Instagram, sobretot amb música, en el meu cas, i és al·lucinant. Fan descobrir coses, veus que composen, tu els has de fer un like perquè ells puguin obtenir no sé quin ressò, i és preciós que tu vegis que amb aquesta cadena, a través de les xarxes, pots contribuir, enfortir, a un músic que està començant a Austràlia, ho dic perquè l'últim és australià, l'últim que he fet el suport aquest, no? I després, ja per acabar, eh? La cultura és una bona droga. Jo crec que quan tu comences aviat, i hi entres, ja no pots prescindir-ne llavors a mi em fa l'efecte que la posició aquesta de la crítica en general sigui d'una manera o d'una altra estimula una videsa,

un interès i si tu hi entres ostres, doncs ja estàs enmig d'una droga bona, d'aquestes que no prohibeix ningú. I que et fa ser molt

més autocrític jo li volia girar la dèria amb el David i és a l'inrevés els que us dediqueu a la cosa, o sigui, quan tu tens una cançó què t'importa més, l'opinió de la crítica o que els teus fans de peu diguem-ne, la rebin amb eufòria i per tant no t'omplin de comentaris de que

bona aquesta cançó cap de les dues, el que m'interessa és que m'agradi a mi és absolutament subjectiu és a dir però no esteu pendents de la crítica. Jo gens, gens. Ara, per formar el meu gust, vaig aprendre dels crítics, tal qual. És a dir, això que deia la Gemma té molt sentit, en el sentit que és gràcies a haver llegit molta crítica, he anat afilant, esmolant el meu gust. Perquè t'han anat ensenyant coses, no? Exacte, exacte. I llavors em deien, ostres, aquest artista que t'agrada tant. Ve d'aquesta tradició i llavors segur que ha escoltat molt amb aquell altre i llavors jo he pogut anar aprenent això i llavors et fas el teu gust però és amb aquest diàleg amb la gent que fa l'esforç d'objectivar els seus criteris subjectius i clar, si perdem aquesta figura que sí que era molt tenia molta autoritat i de vegades era autoritària la caricatura seria aquell personatge, el crític culinari de Ratatouille, te'n recordes? Sí, sí. Un tio tot repelent i tal, de gel, que llavors se li trenca el cor perquè ha provat una ratatouille de fàbula. Però aquests personatges pedants i llepafils, ostres, a mi em van servir molt. I llavors per això els trobo a faltar una mica. Aquest tio que està en una torre d'Igori i que. I que tothom el voldria fer caure d'allà, però que, ostres, en treus coses molt bones.

Però potser ha construït l'hostal, la Torre d'Ibori, fonamentalment perquè en sap. Exacte, exacte. Abans l'autoritat estava associada al coneixement. Sí. Abans, ara, l'autoritat està associada a la celebritat. Als followers. Als followers. Sí, sí, sí. I aquest és el gran amac. Els followers no necessàriament implica que en sap. Que està prescrivint. Jo crec que seria un mix. No necessàriament. Potser en saben molt, però potser no. I simplement te'n refies al criteri perquè hi ha molts seguidors. No perquè en sàpiga molt. Potser a banda també en sap molt. Abans, això, els seguidors no existien. Parlaven des de la tribuna i se'ls atribuïa un coneixement que desprenia curiositat, aprenentatge.

Hi ha crítics que no estan a xarxes. No, clar. Molts dels que publiqueu en els diaris no estan a xarxes, no tenen insta. Tu has de llegir, ja trobo molt bé que s'hagi de llegir o al diari digital o al diari en paper, que s'hagi de llegir. Però participen de tertúlies, estan en programes. Alguns no, alguns estan en Torres d'Ivori, eh? Aquests estranys o estranyes. Però jo crec que això ja és una.

Home, no, són uns privilegiats, ja, aquests.

Puc dir una cosa més? Ja sé que he deixat la pilota. No, per citar la. El nivell de precarització en aquest sector. M'explicava un amic que tinc en una editorial que han decidit no enviar els llibres en PDF perquè s'han trobat que la gent no els llegeix. Molta gent no els llegeix. Agafen la IA, L'AI els fa el resum, l'AI els prepara l'entrevista amb l'autor, i per tant han decidit que. Si l'envien físic. L'envien físic, encara que siguin les galerades, que això, jo moltes vegades rebo galerades en lloc de llibres ja editats, o sigui que encara falta de correccions, però perquè s'han adonat que hi ha casos on directament no es llegeixen els llibres.

Doncs fem la reivindicació de la figura del crític, eh? A vegades pedant, a vegades allò insuportable, però que després acabaves descobrint que efectivament t'havia obert una finestra per la qual podies ampliar el teu coneixement i la teva formació. David, gràcies. A vosaltres. D'aquí a 8 minuts seran dos quarts. Una pausa i anem amb l'amnistia, les pantalles.

Catalunya, migdia.

Xarxa de concessionaris Hyundai de Barcelona. El pensament màgic no és cosa de quatre friquis, és part de l'ésser humà. Si yo ahora te digo que tu chico está con otra. Els mags viuen d'enganyar la gent, però no són els únics. Porque yo sé que hay muchos charlatanes. Ells ho van servir per crear ilusió i altres per manipular. ¡Me siento súper!

¡Me siento fantástico!

Perquè hi ha coses que semblen increïbles, però que al final són falses.

Si t'hi fixes, l'ordi és el que fa el ganxo. Mai no veus l'espiga dreta. Camí de cabres.

És un recorregut sonor per les feines del camp i el ritme de les estacions.

Avui és un dia important com a esquiladora. Moltes mans per plagar la llana, per agafar les ovelles.

Un viatge pel paisatge que canvia al llarg de l'any. Del verd dels sembrats al groc de l'estiu i la baixada del bestiar a la tardor. Ostres, n'he buscat, això, eh? Hi ha una cabra que acaba de parir. Ara mateix, sí, sí.

Catalunya Ràdio. Som Trescat.

Som Trescat. Passant 23 minuts de les 3 de la tarda, som a Catalunya Mitjà amb la Neus Tomàs, la Gemma Calvet i el Miquel Àngel Escobar. El dia en què podrien dir que ha començat el Tribunal Constitucional el que podria ser l'últim capítol per l'aplicació de la llei de l'amnistia. La majoria del Tribunal ha rebutjat aquest matí la proposta de sentència que havia escrit el magistrat català José María Macías. Del sector conservador, contrària a amnistiar la malversació, en aquest cas, de Jordi Turull. El magistrat Macías ara tornarà a redactar la proposta de sentència, però recollint l'opinió majoritària del tribunal, i la portarà al ple el dia 6 d'octubre. Però, davant la possibilitat que els seus arguments siguin una mica descafeinats, el president del Constitucional, Cándido Conde Pompido, que és l'encarregat del següent recurs, el de Dolors Bassa, també portarà al mateix dia la redacció d'aquesta mateixa sentència, que serà favorable en aquest cas a l'amnistia i que es votarà primer. Per tant, Amb la sentència pel recurs de Dolors Bassa quedarà clara la posició de la majoria del Tribunal Constitucional i això provocarà la resolució de tots els altres recursos que queden pendents. El que digui el Constitucional obligarà al Suprem que no tindrà més marge per no aplicar l'amnistia. De fet, Pablo Llarena ja es prepara, segons fonts jurídiques, per retirar l'ordre de detenció de Carles Puigdemont. Toni Comín i Lluís Puig, tan bon punt es publiqui la primera sentència del Constitucional previsiblement a mitjans del mes d'octubre, d'aquí un mes, per tant. Això, segons ha indicat avui Gonzalo Boia, advocat de Carles Puigdemont en declaracions a TV3, podia provocar el retorn de l'expresident Puigdemont.

Una vez que esté la sentencia del juez Llarena la analizaremos y a partir de ahí el presidente tomará la decisión personal y política que corresponda.

També la sala segona del Suprem, la que va condemnar Junqueras, Turull, Romeva i Bassa per malbar cessió, té previst aplicar la doctrina del TC i per tant començaria aixecant les inhabilitacions als exconsellers. Bé, sé que sembla una mica la cançó de l'enfadós i que la gent a casa deu pensar, bé, però això de l'amnistia quan s'aplicarà? Bé, ara sí que sembla que hem entrat en l'últim capítol, si és que això es pot dir.

I la jurista. I l'autoritat.

Has dit que és veritat que la gent quan ens estigui escoltant dirà ponent? Què és això del ponent? Tal deliberació A veure, el més normal és haver evitat el que ha passat avui. És a dir, els ponents el que fan és redactar. Però bàsicament abans hi ha una deliberació i un acord. I és saludable que el Tribunal Constitucional no es permeti aquestes seqüències de discrepàncies tan públiques. Després et pots trobar vots particulars, eh? Com va passar amb l'Estatut. És a dir, que hi ha sentències molt polítiques que tenen I en aquest cas ho és. És un episodi que jo penso que, efectivament, no hi ha un altre, després de la sentència de Luxemburg, és que no hi ha un altre. I el problema és si avui s'ha arribat a aquest acord perquè clar, que sigui el mateix dia que els dos ponents ja posin sobre la taula les propostes de sentència per cadascun dels dos casos és perquè ja hi ha hagut, se suposa, un acord perquè imagina't que arriba el dia 6 i un ponent tira cap a un cantó dient que sí que hi ha malversació i un altre diu que no que arriba un moment que dius o que no s'aplica la llei d'amnistia pel motiu que trobin. Jo penso que aquí encara no s'ha dit l'última paraula. Jo espero que aquest. Jo estic d'acord amb l'anàlisi que ha fet avui el Gonzalo Boye, que ha estat seguint l'entrevista que ha fet a TV3. Però també penso que amb el sistema judicial espanyol a aquest nivell, fins que no està la cosa ben signada, no podem. Què passarà després? Que és una mica el que tu introduïas. Bé, que haurà de tornar el president Puigdemont, haurà de tornar i haurà de ser lliure per fer el que vulgui en termes polítics, que això és la democràcia. El que vulgui i el que ell digui i el que ell faci, però és que la resta també. Hi ha moltes altres persones que també si entren en el. I aquí hi ha el debat de si els que han estat durant el procés han de continuar o no. Jo no m'atreveixo a dir que no. No m'atreveixo a dir que no perquè després del que ha passat, al final també és el respecte a l'itinerari de cadascú. Jo crec que han de ser ells mateixos que individualment decideixin si creuen que tenen alguna cosa més a aportar a la política i a Catalunya en particular. Hi ha la política, que fer política vol dir una cosa, Vol dir, arribar a cors, fer que les coses avancin, guanyar vots, no? O volen dir, escolta, mira, que siguin uns altres els que ara tirin endavant aquest carro. Tant de bo arribi aviat aquest escenari i puguem saber què decideixen.

Home, tractant-se del sistema judicial espanyol i de la conducta que ha tingut al llarg dels últims anys, doncs més val ser prudent que no pas alegrar-se molt per aquesta decisió que sembla que va en el camí lògic després de la sentència del TJUE. I en funció dels posicionaments que ja s'han observat, fins i tot dintre del propi Tribunal Suprem, en el sentit de catar el que digués el Constitucional. Però, des d'aquesta prudència, doncs penso que per fi acaba, no? Un procés que no ha permès normalitzar-se la política catalana, potser tampoc l'espanyola, però la catalana és evident, que els drets d'aquestes persones. A l'exili, al final s'han vist declarats reivindicats, i reivindicats no des de la justícia espanyola, sinó des de la justícia europea, que és una mica el que anaven al principi, a buscar justícia a Europa perquè no estaven segurs que aquí a Espanya la podrien obtenir. I tant de bo, tant de bo, si acaba com sembla que pot acabar, més enllà de la prudència, que a Catalunya es pugui haver una etapa de normalitat on tothom pugui fer política, com diu la Gemma, Si vol o si no vol, però en tot cas ja en igualtat de condicions i des de la normalitat, diguem-ne, de com s'ha de fer en democràcia l'activitat política de partits o la que sigui. A partir d'aquí no deixa de ser una incògnita que s'ha de resoldre a partir de la torrada del president Puigdemont, d'Antoni Comín i de Lluís Puig.

On el projecte independentista hi tingui plena cabuda, perquè aquí el que hi ha hagut és una esmena al com, evidentment amb una repressió absolutament excessiva, però el que no canvia és la Constitució, que diu pluralisme polític. Per tant, alguns encara poden pensar, bueno, ja no hi tornaran en el sentit de l'ideari. El ideari ha de prevaldre per sobre qualsevol altra qüestió. El tema és que els mecanismes segurament s'ajustaran i tothom ha après d'aquest episodi. Jo me'n recordo molt,

sobretot als anys us, diguem-ne, d'ETA, que hi havia una frase que dèiem i que crec que ens la creiem tots, que en absència de violència es pot parlar de tot. El procés va esmanar aquesta idea, no? Perquè tu pots defensar el que consideris que has de defensar, evidentment. Però perdona que t'interrompeixi, eh?

Justament al darrere del que dius, que és totalment encestat en la meva opinió, la sentència del Tribunal Constitucional contra la declaració de sobirania que es va aprovar en el Parlament, hi ha un paràgraf, Aquest paràgraf és clau. Que és clau, que diu, hi haurà algun moment on haurem de veure com articular aquest dret a decidir, perquè existeix aquest dret a decidir del poble de Catalunya, i allà es va quedant via morta. Què fan falta? Juristes i polítics d'alçada de totes les ideologies que sàpiguen canalitzar aquesta situació en termes

polítics i democràtics. A Espanya té difícil canalització. Jo espero que hi hagi. Allò que dóna raó de ser el propi Espanya i el Constitucional. Que rellegeixin la sentència del Constitucional.

Que rellegeixin la sentència del Constitucional. Aquella sentència del Constitucional, que és veritat que la citem molt pocs, bueno, els juristes potser més, però aquella sentència el que indicava era el camí per evitar el que va acabar passant, i és subcontractar a la justícia perquè faci la feina de la política. I tu vas subcontractar a la justícia perquè es fes la feina, I va subcontractar a una justícia que no era cega ni sorda, tot el contrari, que a més a més tenia una afrenta respecte a un govern que s'ha demostrat perquè alguns d'aquests jutges ho han dit públicament en conferències, que no és del seu agrad en molts dels casos. I per tant, el que van decidir és, ah sí, em passes la pilota, doncs jo m'ho agafo. Jo m'ho agafo i segurament el gran motiu o l'espita que explica l'enfrontament gairebé permanent que té el Suprem amb l'actual govern és la llei d'amnistia, perquè ells consideren. Aquests jutges consideren que la llei d'amnistia el que fa és esmenar-los la seva tesi, que en realitat ho fa. Però clar, el que tens aquí és, com a mínim, el xoc entre dos poders, no? Qui t'ho desempata, que en aquest cas és la sentència que citaves tu del Tejue, no? I tu també. Doncs la sentència et desempata. En favor del legislatiu, que després podem qüestionar si la tramitació de la llei d'amnistia va ser prou garantista. Jo crec que els que dubten que probablement una

llei com aquesta hauria hagut de tenir uns passes que no fossin només un acord entre partits i un major pes al Congrés i no només a l'executiu, doncs hauria estat bé. Però més enllà d'això, la llei està aprovada, la llei el que se'ns ha dit és que és constitucional i per tant el que hi ha aquí és un jutge estirant fins a l'últim moment l'argument de la malversació. Fins que el Tejuels li diu, no, miri, aquí no hi ha hagut fons europeus malversats, aquí no hi ha hagut un enriquiment personal, i per tant aquest camí ja s'ha acabat. Hi havia el dubte, hi havia el dubte de si el Suprem encara intentaria un últim moviment. Quan es fa l'inici de l'any judicial, ho expliqueu aquí i altres mitjans, doncs allà els jutges ja deixen clar que quan fixi posició al Constitucional, ells ho respectaran. I des del punt de vista polític és el millor per tots. Per tots vull dir també pel PP. És a dir, perquè si el PP arriba al govern, com sembla que les enquestes apunten, de la mà de Vox, esperem que no, però és probable que sigui així, es trobarà aquest tema resolt. I la prova que ells ja han superat també això és que dels tres que van venir aquest cap de setmana, per ordre de Pascal, Feijó o Sánchez, a mi, que ningú me l'interpreti, la intervenció més interessant em va semblar la de Pascal.

I et dic per què. No, no, que ningú me l'interpreti.

Ja no és una lluita entre castellans i catalans. Va venir d'aquí. Va venir d'aquí,

és a dir, va fixar-se. Feia dos anys que no havia vingut. Va passar pàgina. Va passar pàgina. O sigui, Feijó ja l'havia passat amb un parell d'intervencions aquí i també a Madrid, però ell ja diu, això no va entre independentistes i no independentistes. Que diu castellans i catalans, que em va fer gràcia. Sí, sí. I ell agafa la gran bandera que és la seva i que serà probablement la de les pròximes eleccions no només les catalanes que és la immigració i per tant això ja ho dona descomptat això ja està resolt i per tant jo crec que aquesta interpretació que no t'hem recorregut i que potser els convé a tots, també a la dreta i a l'extrema dreta que quedi resolt i que el president Puigdemont pugui tornar és una lectura que també han fet els jutges més conservadors Sí. Jo totalment d'acord,

però també crec que hi ha l'efecte pervers posterior, perquè ara diuen això després, que és l'utilització en contra del Sánchez de la plena aplicació de la llei d'amnistia. És a dir, és un viatge que tindran per fer campanya en contra d'una manera molt productiva.

Volen que torni, però li diran que és culpa teva que hagi tornat. A mi ja em va bé, però. Però no t'ho diré. Exacte.

Passen 6 minuts de dos quarts, veurem com ha evolucionat tot plegat i al mes d'octubre segur que tenim novetat sobre tot això. Ara fem una pausa i de seguida entrem en un tema que coneixerem més aviat aquesta tarda, perquè hi ha un acte per presentar-ho, però el govern parla de pantalles. N'hem parlat molt en els últims mesos, però avui encara en parlarem més, de pantalles.

Hola, volia comprar un taigo amb sostre panoràmic, càmera de visió posterior, ajuda d'aparcament, llums LED, vidres tintats i keiles.

Aquí el tens. Ja? Volkswagen Taigo amb entrega immediata des de 19.900 euros. He de ter recomanat a Península i Balears finançant amb Volkswagen Bank fins al 31 d'octubre. Més informació a la xarxa de concessionaris Volkswagen de Catalunya i a Volkswagen Bonés.

Arriba Club 65 Life Experience, el festival per la generació sènior amb ganes de viure-ho tot. Els dies 1 i 2 d'octubre al Tibidabo. Música, benestar, gastronomia i molt més. Amb el patrocini del Ràquida i el Periódico. Informa't en el club65.es.

Benvinguts al nou Club del Gourmet, a la cinquena planta del Corte Inglés de la Diagonal. Amb una barra de gourmet com a protagonista, amb plats freds i calents, peix, marís, carn, una terrassa de 600 metres quadrats amb unes vistes excepcionals i, a més, gaudeix dels millors espais especialitzats dedicats a charcuteria, prèmium i celler. Nou Club del Gourmet

a la cinquena planta del Corte Inglés de la Diagonal. La teva nova destinació gastronòmica a Barcelona.

Hay mucho nivel sobre el terreno de fondo en ocasión, Cruz David. Esto promete, mano. No lo creo. Necesito una oferta ganadora. Puede comprar más. Vamos, vamos, vamos. ¿Con qué facilidad resolvió? Sin complicaciones. Venga por más. Venga. La nit dels ignorants

és un programa que relaxa. De 12 a 2 és la meva isla de pau. Un espai que els fills han heretat dels pares encara que ara visquin molt lluny.

Ara sense els pares vius, però sempre molt presents, us agraeixo per haver mimat i mantingut aquest pont.

La nit dels ignorants. De diumenge a dijous, de 12 a 2 de la matinada, amb Marta Romagosa. Catalunya migdia. Si torna la Champions femenina, tornen les campiones i torna la TDG, la transmissió de la Germà.

Nou repte per les campiones blaugranes. El nou Barça sense lèxia vol demostrar que segueix regnant a Europa.

Segueix tots els partits del Barça a la màxima competició continental amb l'equip liderat per Sònia Germà i la narració de Ramon Salmurri.

Aquest dimecres, a partir de dos quarts de nou del vespre, Barça-París, a l'antena de

Catalunya Ràdio. La transmissió de la Germà.

Catalunya Ràdio. Som Trescat.

Som Trescat. Passant vuit minuts de dos quarts de quatre de la tarda, som al Catalunya Mitjà amb la Neus Tomàs, la Gemma Calvet i el Miquel Àngel Escobar. La Generalitat considera l'ús abusiu de les pantalles un problema de salut pública. Per això, a través del Departament de Salut, ha posat fil a l'agulla i ha fet un llistat de l'impacte que tenen les pantalles en la salut dels infants i els adolescents i començarà a regular aquesta qüestió. La consellera Sílvia Panegui ha apuntat avui per on es dibuixa el camí. Tornaran les lectures. Fins demà! Dels 0 als 6 anys els experts asseguren que l'usina adequat de les tecnologies pot fer que comencin a parlar més tard, que desenvolupin miopia o que tinguin dificultats motores. Entre els 7 i els 11 anys pot empitjorar el cicle del son, afavorir el sobrepès i afectar el rendiment acadèmic. I entre els 12 i els 18 pot augmentar el malestar emocional, distorsionar la pròpia imatge. Tots aquests efectes poden ser acumulatius. Per tant, un infant que ha fet un ús desproporcionat de les pantalles des de ben petit pot acumular molts d'aquests problemes de salut. Saludem el neurocientífic David Bueno. David, bona tarda. Hola, bona tarda. Hem parlat amb tu diverses vegades sobre aquest tema. Correm el risc de fer-nos pesats, però avui, amb aquest informe, no hi ha cap d'aquestes conclusions que et pugui sorprendre, no? No, no, no,

de fet ja fa uns quants anys, ja no sabria dir-te si 3 o 4 anys, que tot això ja està clar. El que faltava era precisament que des de les institucions posés, com heu dit, fil a l'agulla per portar-ho cap a les famílies per

començar i cap als docents també. Per exemple, avui la Generalitat ha anunciat que tornen les lectures obligatòries en paper i que no hi haurà intel·ligència artificial a les aules fins als 14 anys. Són dos passos en la bona direcció, creus?

Sí, sí, absolutament. El paper és la millor manera per aprendre a llegir. S'ha vist, ja fa diversos treballs, un munt de treballs que. Aquesta davallada de comprensió lectora que indiquen les proves PISA, en part és deguta, que es llegeix sobre suport digital. El paper és molt més útil i fins als 13-14 anys jo no em barallo mai per un any. Depèn de cada persona, però ni xarxes socials ni intel·ligència artificial perquè el servei no està protegit. Prou madur per entendre, per valorar les conseqüències de tot això.

El que passa és que ara ens poden estar escoltant alguns pares que els seus fills utilitzen el telèfon, utilitzen l'ordinador, estan enganxats a les pantalles, que el fet de posar-los límits suposa una batalla, però una batalla campana, a més a més, a casa, que a més a més saben que els seus fills, el seu lloc de socialització ara mateix, sobretot, és a través de les xarxes i de les pantalles. I que a més no tenen temps per estar pels seus fills o que han delegat, entre cometes, en les pantalles l'esbarjo dels seus fills. Què se'ls pot dir a aquests pares que gairebé han llençat la tovallola a l'hora de forçar els seus fills a reduir les hores davant de les pantalles?

Home, el primer que diria és que no llencin mai la tovallola. És un error absolut llençar-la. Que no ho tenen fàcil, no. Tampoc no ens hem d'enganyar. És difícil quan ja s'ha començat aquesta dinàmica perquè tota aquesta tecnologia és molt atractiva pel cervell. Jo el que els proposo és que busquin activitats alternatives per fer en famílies, palais, caos, llocs on els seus fills es puguin socialitzar de manera tradicional, persona a persona, i que totes les estones que tingui lliures i que se les busquin, si no en tenen prou, puguin sortir a la muntanya, al mar, a fer un tomb, és a dir, viure una altra vegada la presencialitat des d'una positivitat.

¿I es poden donar recomanacions concretes als pares? No sé, poseu un límit i que talhora el telèfon queda requisat, que no estiguin a l'habitació amb el telèfon mòbil. Obligar-los a quedar amb els amics físicament i no només a través de les pantalles. Aquestes recomanacions funcionen o això tampoc no és el camí?

Mira, funcionen sempre i quan els progenitors també donin exemple d'això. És a dir, si jo els dic que els meus fills no poden fer servir les pantalles però ells em veuen que quan estic a casa sempre estic enganxat a una pantalla. I adolescent està programat, per dir-ho d'alguna manera, per imitar els adults del seu entorn. Per tant, som els primers que hauríem també de ser capaços de posar-nos un fre pel bé dels nostres fills i filles. I mai de forma radical. A partir d'avui ja no farà servir més el mòbil. No, perquè això és un xoc. És progressivament, però sempre que hi hagi una oferta alternativa.

Si aconseguim regular l'ús de les pantalles a l'escola i aconseguim que els pares, que cada vegada ho són més conscients dels perills, aquí tenim molt terreny guanyat?

O i tant que sí, o i tant que sí. No hi ha res que sigui sempre. Alguna cosa de la situació que s'ha viscut, però el cervell és molt plàstic i es recondueix

i més amb infants i adolescents es recondueix amb relativa facilitat. Per tant, si hi ha pares que consideren que ells tenen una generació perduda, entre cometes, aquells que els ha arribat tard tot aquest moviment, encara tenen esperança?

Sí, sí, sí, per duda no ho és mai. Una altra cosa és que ho tindran més difícil segons el temps que faci la intensitat de l'ús. Ho tindran més o menys fàcil o més o menys difícil. I potser no recuperaran al 100% el que és una persona sense aquesta immersió digital tan brutal, però hi ha molt camí per fer i qualsevol pas en aquesta direcció és un pas guanyat.

Doncs veurem el detall aquesta tarda en aquest acte, però ja hem tingut aquests primers, perquè a més a més són unes conseqüències com molt palpables, la miopia, dificultats motores, dificultats a l'hora d'aprendre el llenguatge, dificultats de socialització, vull dir que són coses com molt fàcils de veure, de comprovar-ho.

Sí, sí, que ho estem veient, o fins i tot els alumnes que ara ens estan arribant a la universitat on jo faig docència, doncs ja notes que hi ha canvis importants en fa 10 o 15 anys.

Doncs és el David Bueno, neurocientífic, que ens ha acompanyat. Gràcies per acompanyar-nos. Bona tarda. A vosaltres, bona tarda.

Però mira, jo recordo el dia després de l'informe PISA aquí, amb tu, bueno, amb vosaltres, que vam tenir el debat sobre la lectura, i jo estic contenta perquè els polítics deuen escoltar Catalunya Ràdio. Estic fent broma, eh? Estic posant una mica d'ironia al tema. Però me n'alegro i trobo que és una bona decisió que ho posin en agenda el mateix que fan els països nòrdics aquest replegament digital cap a una orientació de la lectura que és el tema que vam tractar i que vam aprofundir bastant, jo crec i evidentment que escolten Catalunya Ràdio evidentment, per lo bo i per lo dolent

Vaja per endavant que jo crec que està bé, eh? El que passa que sempre que assistim a aquests girs de guió tinc la sensació que no sabem fer. No sabem trobar el termomix de les coses. Fa dos dies era la gran innovació de les pantalles, me'n recordo que fins i tot en pandèmia. En pandèmia la digitalització, un ordinador per cada alumne. Fa cinc anys, no dos dies. Fa tres o quatre que se sap que això té uns efectes perniciosos per a la gent jove i encara estem decidint. I ara tinc la sensació a l'extrem contrari. I segurament és millor el que estem fent ara que no fer res. Però crec que si trobéssim un terme mig per saber utilitzar com Déu mana la intel·ligència artificial, les pantalles o els condiguts que hi ha entre les pantalles, estaria millor que no aquests bandassos que de vegades fa que molta gent digui això. Forma de generació perduda. Jo què faig si estic acostumat a viure així?

Però amb el problema de salut mental, ara perdona que seré jo la pesada, diguem, amb els problemes que han generat el David fa anys que també el seguim, i no ell sol, hi ha molts psiquiatres i psicòlegs, és que hi ha una evidència científica que afecta en termes de desenvolupament neurològic. Però també en termes d'ansietat, d'afeccions a la salut mental. I jo crec que davant d'aquest panorama el replegament ha de ser contundent. No podem estar aquí a mitges tintes. Jo crec que les pantalles seguiran, la IA seguirà, i l'adequació del mètode d'aprenentatge correcte de l'ús d'aquests instruments de progrés, que ho són, doncs no va en detriment que en la fase de l'educació hi hagi decisions una mica valentes per poder

garantir això. No dic que no, el que dic és que al final. Ves al tanto si no acabes convertint l'escola en una cosa guillada del món. No, què dius? Perquè al final, a l'escola estàs unes hores, però després el món fora, a l'hora d'utilitzar la intel·ligència artificial i altres coses, està obert. Però per això parla dels pares, el David. I està molt bé, però al final el control sobre això, quan no hi ha convivència, perquè ara tot s'ha distribuït en funció de dispositius, habitacions, televisions o ordinadors, estàs fent feina, quan fas classe i tots aixequen el portàtil, i a vegades tinc dubte de si estan escoltant o si realment estan fent altres coses a la vegada que escolten, i segurament és això el segon. Bueno, al final. Formem part d'un món que hem creat nosaltres. Perquè tot això ho hem creat nosaltres, i a partir d'aquí s'ha de poder compensar una cosa amb l'altra, no?

Jo crec que el que té d'interessant, respecte, com comentaves tu, és que la guia va per franges d'edat. Per tant, el que demana o el que proposa pels 8 anys no és el que proposa pels 15. Perquè amb 15 anys no pots aïllar-los. És a dir, tu pots intentar que no utilitzin la intel·ligència artificial a classe i la utilitzaran a casa. O és igual, o això diu el telèfon, no? Per tant. A mi el que em sembla interessant és que s'adapti una mica en funció també de l'edat i per tant de la pretesa maduresa de l'infant, que en alguns casos ja és jove o adolescent. A mi m'ha creat l'atenció això que diguin que les lectures obligatòries seran en paper, perquè el meu fill, que és adolescent, les ha fet totes en paper. Jo em pensava que eren totes en paper. No sabia jo que les lectures obligatòries no ho podien ser. I després lo de la IA, fins als 14 anys, Clar, m'he espantat perquè he pensat, bueno, això és que vol dir que ho estan utilitzant abans dels 14, no? Que ja sé que més endavant a batxillerat ho fan perquè, en fi, ho he vist a casa meva o ho veig a casa meva, però no pensava que tan aviat estiguessin amb intel·ligència artificial. Jo crec que estic una mica en que buscar l'equilibri no és gens fàcil perquè no els pots aïllar. Ara. També és cert que aquest intentat és que socialitzin, això que dèiem, no? Doncs no és fàcil perquè estudien d'una manera diferent i socialitzen d'una manera diferent. Jo entenc també quan a la universitat diuen, és que a mi que m'expliquin el que hi ha fent un clic puc trobar, no té sentit. O sigui, tu els has d'ajudar a pensar o ajudar, en el tòpic, a pensar críticament. Els pots ajudar a coses que potser la IA. O és igual, o a través de Google o el que utilitzin, no puguin trobar. Però el que troben amb un clic, tu posa'ls-hi allà, és com quan van començar nosaltres les presentacions aquestes en PowerPoint, per favor, si això, no? Tres quarts d'hora en un PowerPoint que ja estic veient. Doncs això una mica és el mateix. Llavors, també els professors, més la universitat probablement, però també el batxillerat, han d'adaptar. La formació a aquests nous temps, perquè si no és quan s'avorreixen molt més dels que ens avorríem nosaltres, que ja a vegades ens avorríem molt, i perquè tenen altres maneres d'informar-se.

Però no trobes que avorrir-se abans una hora era raonable? Sí. Perquè tocava un professor que era avorrit, o ho feia malament, o jo què sé, o què fos, no? És que ara l'avorriment s'ha encongit. És menys suportable avorrir-se.

També hem d'entendre que avorrir-se està bé, que forma part de la vida avorrir-se. Això també ho hem d'entendre els pares, perquè a vegades sembla

que els pares necessiten que els seus fills estiguin permanent fent coses. Estic d'acord, però al final les xarxes funcionen a una velocitat. Que generen aquesta idea de la immediatesa, que jo necessito consumir constantment coses noves. Clar, en una classe, has de donar un tamari i els pots fer donar més inspirador o menys, despertant l'esperit crític o el que sigui. Però el problema no és només aquest, és que això és una plataforma on arriben whatsapps, mails. Ah, sí, perdona, perdona.

Estic jo aquí, m'estic animant i. No, està molt bé, estàs parlant amb la Gemma i amb la Neus, però l'has de fer a través

del micròfon. I, per tant, l'ordinador, mentre estarà apuntant el que sigui, estigui apuntant, estan passant altres coses que, al final, desvien l'atenció. I el problema és l'atenció.

Mira, et poso un exemple domèstic que no m'està escoltant, perquè crec que no m'està escoltant, perquè els polítics escolten Catalunya Ràdio, però els nostres fills potser no tant. Ahir jo havia d'escriure i el meu fill havia d'estudiar. I resulta que els dos vam deixar el telèfon en un altre lloc perquè els dos sabíem que amb el telèfon al costat no podríem. Clar, fins a arribar a aquest punt vol dir que t'has de despistar molt, molts dies mentre estudiaves o escrivies.

Sí, és que jo crec que s'està introduint aquest. Jo ho he notat al meu entorn també, amb persones adultes i algunes més joves, diguem, que s'està sociabilitzant en termes de qualitat de vida i de qualitat d'hàbits. El fet de deixar el mòbil fora de l'habitació on estàs enraonant, o fins després de dinar, o tot un dia sense mòbil, sobretot els caps de setmana. Això, que abans era impensable, perquè si no contestaves un WhatsApp a l'altra persona, es pensava que t'havies enfadat o que eres una persona mal educada, això ara ja no està passant tant, perquè s'està integrant aquesta idea de be careful. Però hi ha un altre tema, que és el tema element addictiu. Jo fa poc parlava amb una psicòloga i em deia, mira, oi que tothom té clar què és la ludopatia? Tothom ho tenim clar, què és la ludopatia? Doncs el que està passant amb el TikTok, per exemple, que és potser el fenomen més vertiginós, que genera més ansietat i més. El consum ràpid i a nivell neurològic tot el que això comporta és una addicció pura i dura. I és per això que als Estats Units hi ha hagut demandes i que els països nòrdics han anat per feina i han dit això ho hem de canviar des del punt de vista de franges d'edat, que jo estic d'acord amb tu, no d'amonitzar. Jo estic a favor de la tecnologia i de la IA ben utilitzada i de la regulació també, però clar, em seny.

Tot això que deia el Miguel Ángel de no fer que l'escola sigui diferent del món, ara, per exemple, ens està escoltant el Tomàs Molina i diu, penseu que ara la majoria de buscadors ja són a través d'intel·ligència artificial. Per tant, qualsevol alumne, fins i tot de sota de 14 anys, si ha de fer una cerca, és probable que necessiti la intel·ligència artificial, perquè ara mateix ja no van a Google, ja no et dic a les enciclopèdies que anàvem nosaltres a fer. Clar, allò és la prehistòria. Home, estaria bé anar-hi també, que encara hi són a les biblioteques. A les biblioteques, eh? A les cases ja no, eh? El menjador de casa sempre ocupava un lloc central.

Hi havia una enciclopèdia. Jo la tinc. I al final hi ha 10 índexs i mires els 10 primers.

Els que venim de família obrera sabem que l'entrada

de l'enciclopèdia era un luxe. Exacte.

I cada mes venia un tuit i es pagava, com deia la meva avia,

per lletres i a més a més, grans enciclopèdies que encara són super. Històries de l'art, històries de la literatura, enciclopèdies. Bueno, l'espasa calpe, en fi.

La Rus, a casa érem de la Rus. 5 minuts i seran les 4, de seguida anem amb el Francesc Garriga, però deixem-ho només perquè sé que, a més a més, el Miguel Ángel està especialment tens en aquest tema. Els patinets elèctrics podran tornar a pujar al transport públic, eh? Ara falta saber quan, però. Jo ho trobo una decisió absolutament errònia.

Carai, un dia. No, és que no. Jo ho sento molt, no entenc. O sigui, tu tries el patinet o la bicicleta com a mitjà. Per què la necessites pujar amb un transport? Perquè el necessites per arribar a l'estació i de l'estació allà on treballis. No tothom viu al costat de l'estació. Quan estem parant de Rodalies t'ho accepto, però si estem parant del metro a la xarxa d'autobus de Barcelona, no. Jo sí, t'ho explico.

Perquè conec casos. Obrers. Gent que treballa a Zona Franca bastant lluny del metro. Perquè hi ha o centres de reciclatge, et poso aquest exemple, o altres. Necessiten poder arribar amb transport públic i allà, amb el patinet, poder anar al lloc de treball.

I això, no és més fàcil que hi hagi un d'aquestes bicicletes o patinets de lloguer i que el transportin cap a l'altra banda? Perquè no crec que la distància sigui tan còsmica. Escolta, aquests canvis. Saps els problemes de convivència que genera un lloc amb poc espai? Que hi hagi un trasto per allà, picant aquí i picant allà. Ja veieu que el Miguel Ángel tenia ganes, eh? Home, és que jo sóc un proveu que agafo el tram o l'autobús i és que hi dic.

Una línia que connecta aquí, per posar un exemple, a l'UB. No es pot dir UB, no? B-11.

Bueno, jo li dic UB-11. B-11. Si dius UB-11 ho dius malament. Ho dic malament.

Ho dic malament, ho dic malament. B11. I et dic jo que encara que vulguis, a les 8 del matí no entraràs un patinet. No entraràs un patinet, exacte. Ni dels petits ni dels grans. Ni al metro tampoc. A la línia blava tampoc. És l'autobús o és també el metro? A tot, a tot.

I ferrocarrils, i tram baix. A tot arreu. Fa 3 anys que està prohibit, però vaja. No sé si el Francesc Garriga és dels que posarà un patinet o no al transport públic. Francesc, bona tarda. No. Compte, tenim alguna cosa per aquí que. Hola, hola, ara sí, ara, ara.

Un altre cop quasi t'enxampo, eh? No, no, a mi no, a mi no.

Jo estava amb l'orègia preparadíssima. He vist com aixecaves les mans i veies així com l'hem dit, que bé, que bé.

Perquè potser no tothom estava a punt. Ah, això, no ho sé. O que lleig. I no he assenyalat.

Molt lleig t'estan dient aquí, eh? Tu mateix. Ja em trec les ulleres. Jo esperava poder donar-te pas amb un amic teu parlant, però encara no parla, perquè a veure. Ah!

No és, no és encara, no, no, no.

Aquest és el president de l'Assemblea General. El president de l'Assemblea General de les Nacions Unides, encara no. Que no és el secretari general. No, no, el secretari general ja ha parlat. Antonio Guterres, que era el seu últim, la seva última assemblea general, perquè ha deixat el càrrec. Ara és Kaliur Rahman, de Bangladesh, que és qui està parlant. És el taloner de Donald Trump, per tant, ho deixo a Donald Trump. De fet, abans encara de parlar, Lula.

Escoltarem, escoltarem Trump, que ha vist que van ja tard, avui.

Sí, suposo que parlarà cap a tres quarts de cinc. Molt bé, doncs, escolta'm, la tarda de Catalunya Ràdio, d'aquí a dos minuts, de què estareu pendents, de què parlareu?

Mira, ara que parlàveu de transport públic, recuperarem avui, que és el dia sense cotxes, un moment històric en aquesta casa. Home, sí, sí, clar, clar. Hem intentat parlar amb un dels dos protagonistes.

És que, mira, sento l'Eloi. Eloi Vila. Hola, bona tarda. L'Eloi, el Miquel Àngel aquí també. És que és només dia sense cotxes i ja tots pensem en Joan Clos i en Toni Bassas.

És que a més a més me'n recordo tant del moment, si estava escoltant la ràdio. El recuperarem. D'això estem parlant de quin any era? 2003. Imagina't.

Hem trucat a Joan Clos, eh? Què? La resposta a les 4.

El 7 era el que li anava bé. Sí. Ha trucat un oient.

No em facis esposa. Te podia reproduir íntegra. 22 de setembre de 2003. Fa 23 anys.

De tota manera, aquests problemes que es preveuen, jo crec que tindran solució. Si realment es detecten determinades hores punta i tal, no?

La Gemma encara està amb els patinets als alts, no el pot publicar, vull dir que aquí. Has estat donant-hi voltes al que deia el Miquel Àngel de si a les 8 del matí en un autobús que està a dos jo a petar.

Quan pugen els carritos dels ens, lògicament, ja s'ha fet un Tetris. I tenen tot el dret a pujar, diríem.

S'ha engatat amb ganes, Garriga, ja ho veus. Per aquesta regla de tres,

la mobilitat de les persones. Clar, és que a veure, estem en una ciutat.

No té res a veure, la mobilitat. Si de cas, jo vaig acomiadant. Neus Tomàs, Joan Magalbén, Miquel Àngel, Escobar, que seran tots tres, de seguida el Francesc Garriga, amb la tarda de Catalunya Ràdio, els blocs informatius del 3Cat Info. Aquí, a l'estudi, amb les llums apagades, ells continuaran fent la tertúlia. Demà a les dues espero que ja no hi siguin, que llavors tornarem al Catalunya 22. Fins llavors, bona tarda de dimarts a tothom.