Catalunya migdia, de 15 a 16 h - 26/10/2026

Són les 3. Fa una hora hem començat el Catalunya Mitjà amb la investigació dels aldarulls que hi va haver dissabte al vespre a Barcelona i les primeres mesures que s'estan prenent contra els detinguts. La Fiscalia de Menors ha demanat l'internament del menys 6 dels arrestats. També hem connectat amb el Brasil i amb Sèrbia, dos països que ahir feien eleccions molt polaritzades. En tots dos casos s'ha imposat l'esquerra. En el cas del Brasil, amb la victòria contra pronòstic de Lula da Silva. I a Sèrbia, amb el triomf de la llista dels estudiants davant l'Alexander Vucic, el poder als últims 12. I us hem explicat també que el govern estudiarà prohibir viatjar dret en autobusos interurbans després del greu accident d'ahir a Fogars de Monclús, al Vallès Oriental, que deixa a vora 90 persones ferides en un vehicle amb capacitat per 65 passatgers asseguts. Tot això ho hem explicat a la primera hora del Catalunya Mitjà. Què més podem afegir ara, Joan Botà? Doncs que el president

del govern espanyol, Pedro Sánchez, s'ha referit finalment als aldarulls de dissabte al centre de Barcelona en un missatge a X. Sánchez diu que els incidents són pur vandalisme, instigat des de les xarxes socials i o a llunya de qualsevol acte democràtic. Sánchez assegura que el seu executiu té tolerància zero amb els violents i dona suport als agents policials i als comerciants. El PP l'ha tornat a culpar dels saquejos d'aquest cap de setmana. Miguel Tellado és el número dos dels populars.

Para que la extrema izquierda siga en el gobierno. Y el presidente que pide la paz en el mundo por la mañana no es capaz de garantizarla en su propio país por las noches.

S'ha arxivat la causa contra l'alcaldessa de Sitges, la republicana Aurora Carbonell, per un suposat delicte de prevaricació. Una denúncia anònima demanava investigar-la per una suposada il·legalitat a l'adjudicació d'una parada del mercat municipal al seu fill. Anem ara a Sitges, Montse Gené arriba. Hola, bona tarda.

Els fets es remunten al 2021, quan l'Ajuntament va adjudicar temporalment a una empresa d'alimentació una parada que estava buida. El fill d'Aurora Carbonell era administrador solidari d'aquesta empresa juntament amb un altre soci. La investigació judicial va començar l'abril passat arran d'una denúncia anònima. En el seu moment, l'alcaldessa es va defensar dient que tot el procediment era absolutament legal i que es van seguir els mateixos criteris i procediments de llicència temporal que altres peticions per obrir parades sense activitat. Ara, el Tribunal d'Instància de Vilanova i la Geltrú diu que el procediment va ser de conformitat el que estableix el reglament del Mercat Municipal de Sitges i que van ser els tècnics els que van valorar la procedència de concedir la parada número 16 i que l'alcaldessa no hi va tenir cap mena de participació. Diuen que només va intervenir per signar el decret aprovat pels tècnics i el secretari de l'Ajuntament.

Y els constructors i les empreses concessionàries d'infraestructures insten les administracions a invertir prop de 53.000 milions d'euros en infraestructures prioritàries a Catalunya durant la pròxima dècada perquè sigui competitiva. Lluís Merón és el president de la Cambra de Contractistes d'Obres de Catalunya.

Tenemos retos importantes como la mejora de rodalías, como la ampliación y alargamientos de la red de metro del área metropolitana y concretamente la financiación de la línea 9.

Passen 3 minuts de les 3.

Des d'ara

fins a les 4, amb la Júlia Regué, cap de política del periòdico, bona tarda. L'escriptor i advocat Jordi Cabré, bona tarda. I la psicòloga i divulgadora Alba Alfageme, bona tarda, Alba. Ui, està una mica fluix, però ara de seguida ho millorem, perquè l'Alba està girant, eh, que sí, Alba? Sí, sí, sí, estic aquí. Molt ara, ara, ja ho hem millorat, ja ho hem millorat, això. Fantàstic. Perfecte, doncs vinga, des d'ara i fins a les 4, ja us aviso que parlarem i molt del Darulls, del centre de Barcelona, i de la situació que es va viure dissabte al vespre nit, i que veurem si els pròxims dies es repeteix o no, perquè de crides ja n'hi ha, i veurem com evoluciona tot plegat. Això, però, serà d'aquí una mica, perquè abans, ja ho sabeu, algú ens proposa un altre tema.

I aquest algú, els dilluns, és l'Elisenda Pineda. Bona tarda.

Què tal? Bona tarda. Tot bé? Tot bé. I, a més, ara que parlaves dels nanos aquests que han generat els aldaruns al centre de Barcelona, clar, que dèiem que qui pagarà el pato seran els pares d'aquestes.

Podria ser, podria ser. Segurament, oi? Aquells que hagin enxampat. Exacte. Estem aquí, estem aquí. Exacte. Veurem, de seguida parlarem amb els comerciants d'una banda, a veure com. Ho vam viure dissabte passat i com preveuen que seran els pròxims camps de setmana. També intentem parlar amb policies, a veure com es fa front a aquesta nova manera de protestar, que no és com estàvem acostumats, no és una única massa, sinó que són grups molt difícils de controlar. I també després algú que ens expliqui per què els joves arriben a aquest. Aquesta mena de mobilitzacions, tot sovint no per ideologies, sinó simplement pel pillatge, pillatge pel pillatge. De cèdia ja entrarem. Què més? Què vols proposar-nos tu?

Que t'anava a dir que com que els pares hauran de pagar totes les malmetes que han fet als seus fills, precisament de pares i fills, és del que us vull parlar. Ah, molt bé. Ah, mira que ben lligat, eh? Molt bé, escolta, em sembla que ho tinguessis preparat. No! No, no, no, no, no, en absolut. Se ha acudit ara. Sí, sí, sí. Ara no, perquè fa tres setmanes, us recordo. Tres setmanes. És per encàrrec, aquesta, eh? Sí, sí, sí, sí. Va haver-hi una demanda popular. Vam decidir que algun dia l'adherir als dilluns, eh? Gerir al voltant d'aquells fills, d'aquells fills que han hagut de créixer a l'ombra dels seus progenitors, eh? Us en porto alguns exemples. El primer d'ells, i ja em perdonareu la frivolitat, és aquest. I a veure, s'ha de sonar, no? Clar, és que no vol sortir perquè jo entenc que sí. Sí. T'empenya remenar meluc, eh?

No sé si era aquest senyor. Ara, ara, ara. No ha llegado tiempo, eh?

Home, ja l'heu reconegut, aquest és Javi Cantero, fill del Fari Carabiruí, Carabirua. Aquest senyor. No m'he cadascut, eh?

Els referents que vol, eh? No, no, no. O sigui, de pares i fills, a tu t'ha vingut el fill del Fari,

eh? El primer, a més. No, no, sí, sí, bé, bé, bé. Ha demanat tanda i ha entrat el primer. Ja, ja, ja. Sí, sí. Bé, segurament us sona aquesta gran cançó amb la que va saltar la fama, però, com, sabríeu dir què fa ara Javi Cantero? Què n'és de la seva vida professional?

L'idea. Jo no sé ni qui és. Jo anava a dir que fins a un minut no t'hagués dit cap cançó. I quan he sentit aquesta he pensat. Ah, pot ser.

Ho guapa-te molt, eh? No ho dubto, no ho dubto. Sí, sí, sí. Doncs, després del 2001, que és el disc on sonava aquesta cançó, el senyor Javi Cantero ha fet ni més ni menys que 9 discos més. 9, o sigui que menys. Ha tingut una carrera, doncs, eh? Ah, és que a veure. I a més el podreu veure i escoltar el proper 21 de novembre a la Sala Nou de Barcelona perquè celebra els seus 25 anys de professió. Home, no m'ho perdo. Has dit 21 de novembre? 21 de novembre a la Sala Nou de Barcelona.

És l'aniversari de la meva filla. A veure si no anem a celebrar el concert de Javi Cantero.

Home, serà una meravella, això. Estarà contenta l'abril d'anar a celebrar allà. Et dirà allò del cringe que sempre dius. Exacte. Bueno, jo crec que Javi cantero unifica opinions quan tots determinem que farem queda cringe. Amb tot l'amor que li puguem. Ell directament. N'hi ha un altre que potser també ho genera la mateixa sensació.

Sabeu qui és? És una versió del Time After Time. Ja, sí, això sí, però. Maravillosa, molt ben cantada, ben afinada, cada nota un toca. Però és el seu pare. Aquest senyor diu. Qui és? És un Iglesias, no? És un Iglesias, Julio José Iglesias, que artísticament es fa dir Julio Iglesias Junior. O sigui, ja li hem enllevat el nom artístic. Fins i tot el nom ja, aquí he vist el negoci. Aquí està. En Julio sembla que sigui un manta, però no ho és del tot. És cantant, és actor, presentador, un home del Renaixement. Es podria conèixer com a tal. Si voleu veure-lo en directe, ni que sigui per fer uns riures. Actualment es troba de gira per l'estat espanyol amb un concert molt maco on homenatge el seu pare i canta els seus grans èxits. O sigui, cantarà allò del truany del senyor.

Ella directament no fa ni cançons seves. Ella directament ja posa el nom del meu pare i

les cançons del meu pare. Aquest llavors viu del seu pare, bàsicament. Sí, però és que al pare li he pagat les sabates tota la vida.

Diria que el concert es diu Julio Iglesias canta Julio Iglesias. Ah, sí, eh?

És com fer-se el candau, això.

No sé si és que t'ha interessat, eh, cabré, igual.

Ho has vist dues vegades, això.

Bueno, diré una cosa, també, cabré, és cosa fina, eh? Vull dir, és cosa una miqueta de camisa blanca i de corbatí descordat. Saps què vull dir? Arribar a casa amb el corbatí descordat.

Sí, i posar-te un whisky amb de roc, saps? És una miqueta aquest rotllo. Home, i a part, aquest també té sobre l'ombra del seu germà, l'Enrique, no? Ah, aquí està. Ah. Aquí està, aquí està. De fet, després l'escoltarem, l'Enrique, perquè clar,

quan parlem de fills que volen emular els pares o dedicar-se al mateix que els pares, doncs també apareixerà el nostre amic Enrique Iglesias. Un altre exemple és Terelo Campos, que va voler dedicar-se al mateix que la seva mare, Maria Teresa Campos, tant és així que fins i tot es va posar el cognom de la mare primer, perquè realment la Terelo es diu Maria Teresa Borrego Campos. No li ha anat del tot malament. Va aconseguir presentar durant molts anys les tardes a Telemadrid i després es va sumar a la conga de la premsa del cor, d'on no n'ha baixat mai més. Ara la seva filla, Alejandra Rubio, també s'ha afegit a la festa de la socialità i, Júlia, va ser en que si me'l cap estàs assabentadíssima. Estic molina amb aquest tema. Ho sabia. A mi aquest món m'agrada molt.

És que és fascinant. És per sucar i pa, és per sucar i pa.

Doncs en política tenim altres exemples, com per exemple Oriol Pujol o Adolfo Suárez Illana, que era el fill de Adolfo Suárez. I si anem per un altre tipus de periodistes, tenim el Matías Prats Jr., que és fill de Matías Prats. De fet, al Matías Prats Jr. l'hem pogut veure al Desmarque de 4 i en alguns programes de Mediaset. Actualment està al Chiringuito de Jugones. De fet, aquest Matías Prat ja és el fill del fill. El primer famós és l'avi. Sí, que era aquell senyor que anava com a mulleres franquistes. Sí, sí, sí, és de l'època, sí, sí. Franquista. Sí, sí, sí. Bé, no confondre aquesta nissaga amb Joaquim Prat Jr., que és fill d'aquest Joaquim Prat. Con el número uno,

Ana Rosa Cardador Jiménez a jugar.

Ha de ser molt boomer, per recordar això. La Júlia ha fet cara, com l'hem dit, no sé de què està parlant. Aquest a jugar a tu no et sona per res.

Això era un programa que es deia el precio justo. I llavors el presentava aquest senyor que ja era gran quan presentava el precio justo, Joaquim Prat Parra.

És que Joaquim Prat para és un mite, sobretot de la ràdio, també de l'època franquista, diguem-ne, dels anys 60. Després va derivar i els que ja no som tan veterans els recordem del Precio Justo, però va néixer a la ràdio, sí, sí. O sea, llevado lo escaparate.

Bé, Joaquim Prat Jr., fa molts anys que treballa a Mediaset, al programa d'Anna Rosa Quintana, condueix el tram final. Fa allà una miqueta més de purpurina, ara sí que el situes, eh? Fa Juan Ibal Alejandro Rubio. Ah! Aquí l'he agradat, a la Juli, això l'he agradat. No sé si tots aquests exemples han aconseguit el nivell d'èxit dels seus pares, ni si l'han igualat, això no ho sabem, però n'hi ha que déu-n'hi-do, com per exemple aquest. Ara sí, home. El que faltava, clar. Aquest és l'Enrique Iglesias, germà de Julio Iglesias Junior, fill de Julio Iglesias, net de Papucci. Papucci era aquell senyor que havia tingut molts fills, saps? Tenia un deliri per les senyores i llavors les deixava embarassades. Com us deia, per tant, podem dir que ha triomfat bastant en el món de la música. Enrique Iglesias ho ha petat moltíssim. T'agradarà més o menys, però no ha de demanar setmanada als pares per sobreviure, cosa que sí fan Julio José i Tamara. També la seva germana també demana diners. Un altre exemple d'èxit.

Quin tros de cançó va fer. I quin tros de veu. Estem parlant de Miley Cyrus, que ha superat el seu pare, Billy Ray Cyrus, en diversos indicadors de carrera musical, sobretot en projecció internacional, premis Grammy i consum global de la seva música. Tenim altres exemples, actors i actrius, per exemple, Dakota Johnson, la filla de Don Johnson, i Melanie Griffith, ha aconseguit protagonitzar grans produccions com les 50 ombres de Grey. També tenim la Kate Hudson, que és la filla de Goldie Hawn. Goldie Hawn, quina dona més divertida, fantàstica, com ballava aquesta senyora. Bueno, no es pot aguantar. Doncs la seva filla ha aconseguit una carrera sòlida al cinema amb nominacions i reconeixements importants. O la Liza Minnelli, filla de la Judy Garland, que jo crec que la va superar, va superar la seva mare, bueno, també perquè la seva mare s'ha morit jo. No va tenir gaire temps, tampoc, d'anar més endavant, oi? I a casa nostra, aquí tenim. Doncs amb elles. Una maniàtica.

Clar, de fet, la gent jove no saben qui és el pare de la Bat Vial i la Muçca, saps? Quan diuen, és Eduard Farelo. Ah, sí, qui és? Aquell senyor que fa la veu del Fairey, per exemple, no? Ah, sí, molt bé, no els interessa. No, són en aquella telenovela que mira la iaia. Exacte, en el Comsi. El gran paper de l'Eduard Farelo, que és com el vam conèixer, va ser en la saga de poder, que deia Eduard, que era també el seu personatge. Inoblidable. I que es menjava el morro amb l'Abril, que jo trobo que era una parella de guapos fantàstics i perfectes, amb qui tots ens emmirallàvem. Després, quan t'assabentes qui són son pare i sa mare, penses, doncs mira, podria haver sortit pitjor, perquè era una història molt burbònica. Sí, sí. Sí, sí. Bé, arribats a aquest punt, us plantejo, amigues meves, els fills de ¿ho tenen més fàcil o més difícil per destacar àmbits professionals similars als dels seus pares? Nosaltres els hi posem més el focus, al damunt. És a dir, a mi Javi Cantero, que és un senyor que davant de les primeres no tocaria ni amb un pal de cirerer, que hagi fet nou discos i que hi hagi gent que acudeixi als seus concerts. A veure, no és un fracàs, entes, com a tal. Evidentment, no fa cara, viro, vi, cara, viro, va. Com si feia el seu pare i com si el seu pare va triomfar omplint places de toros, però si pot viure d'això, doncs no sé si es pot considerar fracàs o no. Després, no sé, el Nepo Baby neix o es fa, saps? Perquè, clar, no sé, cabré, què en deus pensar de tot això d'aquesta gent que es dediquen a fer coses? Que han vist a casa i que després a última hora, doncs, tenen una miqueta l'espasa de mòcles al damunt, aquesta gent.

Aquest justament és el problema i la contradicció, perquè segurament no arriben al nivell normalment, perquè el pare o la mare acostumen a fer molta ombra i són gent molt important, per això n'estem parlant, perquè són gent molt famosa, però després, en aquella casa, segurament s'ha respirat això. S'ha respirat música, s'ha respirat literatura, s'ha respirat política, el que sigui, per tant, no és que el pare s'ho tregués de la mà i fos un solitari del món, sinó que simplement això en aquella casa es feia, i pot ser originari del pare o no, però en qualsevol cas, tota la família s'ha impregnat d'això d'alguna manera, i per tant és molt lògic que un fill, o més d'un fill en el cas de Julio Iglesias, agafin aquesta branca, Però acostuma no a funcionar, per tant, sí que és per totes la barret, davant dels casos que sí que funcionen o que acaben superant la part d'alguna manera, com el cas de l'Enric Iglesias, em sembla que és flagrant, i amb altres camps, que la família Farilo han agafat altres derives, però que, en efecte, hi ha tota la genètica, no? Jo se m'acuden a altres exemples que són també molt. D'aquest eclipsi, d'aquesta mena d'ombra que fan els pares, que és molt el de. Ningú coneix cap cançó del Julian ni del Sean Lennon.

Ah, mira, gairebé els poso a la llista. Ningú. Són dolents o no són dolents?

No ho sé, perquè jo tampoc els conec. És a dir, sé que tenen la cara d'ell i que fa molta gràcia, perquè dius, ostres, que estigui viu, però realment no sembla que hagin fet res destacable. I després hi ha el cas famós també del pobre Leopold Mozart, que es va dedicar tota la vida a fer sinfonies i cançons i pobret, ningú n'ha sabut res, ni taras ni bèstia. Però bé, és molt lògic que s'hi dediquin. El que sí que és lògic és que s'hi dediquin, però no per imitar el pare. No es tracta d'imitar, ni de superar, ni de matar-lo, sinó que a casa hem fet això, a casa fem això, a casa fem aquestes coses.

Sí, però si el pare és lampista. També, també. No ho sé, potser es dona menys, perquè no és artístic. O es coneix menys. Sí, exacte, o potser el tema artístic impregna més, que no passi. Perquè jo de l'ampista Fernández he hijos. Home, i tant, sí, sí, sí, sí. Però a vegades és una cosa també com obligada, saps? Com les ferreteries. La ferreteria també és un gremi que t'empeny

molt a que O tancar la perspectiva, dir aquí sabem fer això, i acabes no pensant en altres coses, i tant que pot ser això. Quan hi ha tant ofici i tanta tradició familiar, pot ser que ni et plantegis fer una cosa diferent. I si t'ho planteges com l'auca del senyor Esteve, pots tenir molts problemes.

Exacte. Ell vol ser escultor, no?

Jo crec que també hi ha un tema d'oportunitat.

És a dir, més enllà d'això que deies del que respira a casa, també és cert que si el teu pare té uns contactes concrets, uns cercles concrets, és més fàcil que tu, encara que després puguis fracassar, però com a mínim ja tens una porta d'entrada que molta altra gent no té. I això és el mateix amb els negocis que ara dèiem familiars, no? Tu ja tens. Entre cometes, una responsabilitat familiar amb això i per tant pots continuar però jo la sensació que tinc és que més aviat ho trobo al revés al meu entorn la majoria afecta rebot, no es dediquen gaire a la feina dels pares i això també crec que té a veure amb les classes socials, com sempre però crec que en aquest cas en el fet de la música sí que té molt a veure amb el, ei, escolta la música que fa el meu fill i el fill ja, nosaltres també els mitjans ja en parlem perquè és el fill de, moltes vegades i crec que això, que té més a veure amb les oportunitats que té.

Jo penso que potser tenen més fàcil entrar al món, perquè tenen això, els contactes, el camí iniciat, després potser sostenir-se, això igual perquè sempre hi ha la comparació, és a dir, clar, està aquí perquè és fill d'aquí, segurament ha començat aquí i després només els que tenen realment qualitat són els que aguanten, si només ets fill de, potser sí que et donen la primera oportunitat, dues oportunitats, però a partir de la tercera ja, més que fins i tot la comparació, és com molt evident.

A veure, escombraré una mica cap a casa, perquè jo crec que realment el més difícil. Fens el fill cantant, no? No, no, cap a casa, vull dir cap a la part psicològica, perquè realment crec que el més difícil de sostenir en aquests casos és emocionalment què els passa a aquesta gent, sobretot parlant una mica dels casos que ens plantejava l'Elisenda, que són pares d'èxit o mares d'èxit amb un elevat reconeixement i que, per tant. Allà comença a construir-se una personalitat que tinc la sensació a vegades que hi ha com aquella dificultat entre saber realment què vull jo, què s'espera de mi, i això la dificultat que tenen per construir una identitat pròpia, perquè està a l'ombra constant d'un pare, la major part d'ells són homes els que hem compartit, que tens la sensació que mai ets prou si no arribes al que ha fet el teu pare amb aquesta necessitat de reconeixement a vegades amb un sentiment d'inferioritat i a més a més amb aquesta comparació constant que no és gens fàcil jo crec que això els porta pot acabar-te portant a un extrem de rebel·lió de dir bueno pues em nego i faig una cosa super radicalment diferent o constantment a una certa inhibició de la pròpia personalitat, perquè el teu pare et fa tanta ombra que fins i tot tens la sensació que no saps ni qui ets. I això ja s'han fet estudis de personalitats que realment. Sí, per exemple, els Bush, o gent que d'alguna manera. Els Kennedy, sí. Sí, intenten imitar el que va ser el seu pare i llavors es perden en un oceà en el que és que no saben ni qui coi són, perquè sempre estan intentant arribar a algun lloc, perquè també és com. Hi ha aquí una història que els teus pares et reconeguin i l'entorn i el que et dediques també a nivell social. Hi ha gent que se senten molt fracassats i no acaben de tenir la sensació que arriben al nivell del pare o que el pare fins i tot els reconeix. Jo ara, per exemple, parlant dels Iglesias, no tinc ni idea quina relació tenen, eh?, Però segurament la cerca aquesta que el teu pare et reconegui de rival que va fer el teu pare, tot això al final, si te sentes i penses, però jo això ho estic fent per mi? O realment, no? Perquè és el que s'espera de mi? Llavors aquí hi ha tota una barreja que jo crec que a nivell psicològic, jo sincerament crec que és el més dur que han de gestionar. Perquè crec que les ombres molt pesades fan que tinguis com poca llum per saber realment qui ets i què vols fer, no? Ara, també per altra part, segurament tenen unes oportunitats que molt poca gent té, també, les contactes, una mica això que deia la influència des de petits, l'univers amb el que

poden construir-se I després una altra cosa és, tu pots intentar dedicar-te al mateix, perquè segurament ho has mamat o el que sigui, l'altra cosa és que és molt difícil no imitar, perquè imitar la gent que tens a prop, o la gent que llegeixes, o la música que escoltes, és gairebé inevitable. Imitar-ho, i per mi més i, no? Dius, escolta, jo com que m'agrada, doncs també ho faig, i se m'enganxa, no? I per tant és molt difícil també diferenciar-se i fer una cosa completament diferent del que realment el teu entesassó pot haver fet.

De fet, el mateix Enrique Iglesias, la cadència de la seva veu s'ha sonat molt al seu pare. Sí. El que passa és que ha trobat una identitat pròpia, que també això l'ha ajudat moltíssim, no? Les mànigues aquelles, desmenjats, i no? Sí. Aquella cosa suposo que també ajuda molt. I això que deies també, Alba, m'interessa, que es busca l'aprovació del pare. Jo recordo quan Rocío Jurado ja estava pobretta, molt malalta, va convidar la seva neboda, Chayo Moedano, que també és cantant de. Doncs jo recordo que ella, com diuen els andalusos, la jaleava, no? Vull dir, inclús l'animava a dedicar-se al món de la música, i bueno, i suposo que en certa manera també hi havia una mica d'engany aquí de. Xayo buscava l'aprovació, hi havia com aquella cosa de per no fer-te sentir malament, doncs et diré que sí que ho fas bé, i de cop i volta, doncs clar, evidentment no ha fet res al món de la música aquesta noia.

O pitjor, que els pares et marquin el que has de fer tu, que en aquest cas anava més així, no? De dir, bueno, jo quan no hi sigui hi haurà la meva filla, que dius, bueno, la filla també ha de poder escriure, que és el que vol fer. Sí, clar.

I t'has deixat tots els flors.

Home, jo crec que aquí han trobat tots una identitat molt, molt bèstia. Vull dir que cadascun d'ells té per si sol una carrera sòlida i que els compres de forma individual. Sí, però la genètica ja és d'una manera marcadíssima. Sí, marcadíssima. Però jo crec que és de les poques famílies que se sustenten amb una clara identitat, sí.

I un altre ram en el que hi ha molt camí per córrer és en el de l'esport. Hi ha molts fills que també s'hi dediquen al mateix. Estava repassant, per exemple, no només futbolistes, però per exemple, Carlos Saif, pare i fill. L'un amb rallies, l'altre amb Fórmula 1. D'Ángel Nieto, n'hi ha uns quants de fills o fins i tot d'algun nebot que va intentar i que mai van aconseguir arribar a tal. I després Xavi Alonso, el seu pare. Perico Alonso, Miquel Merino, el seu pare també, Jordi Cruyff, Damasinho, jugador preixandó, Rafinha i Thiago, Juliano Simeone, juga ara mateix.

I en Busquets, també. En Busquets, clar. Que el seu pare no era tan bo, perquè l'Arosbi feia aquella parada i les busquen.

És que hi ha fills que milloren el pare. Exacte. Sí, sí, clar. És a dir, Xavi Alonso i Miquel Merino segurament són millors que el seu pare. I germans que competeixen, que últimament també n'hi ha uns quants. Això és divertidíssim. Sí, sí. Això és divertidíssim. Molt bé, doncs, escolta'm, has complert amb l'encàrrec que et van fer.

No soc filla de ningú, per tant, jo no tinc obres allargades. Jo tampoc, jo tampoc. Bé, de ningú, sí, de mon pare i de ma mare.

No et van obrir portes, no? No, perquè un és mestre i

l'altre comptable, o sigui que tampoc no.

No t'imagino com a comptable. Com a mestre, mira, però com a comptable no t'imagino. Bueno, com sortiria en pobra vainada, també. Elisenda Pineda, gràcies, fins la setmana que ve. D'aquí a cinc minuts seran dos quarts, fem una pausa i de seguida continuem amb més coses.

El 45% de les persones no li agrada ser al centre d'atenció. Però que ens atenguin quan vulguem i on vulguem, ens agrada al 100%. Per això a CaixaBank tenim més de 25.000 gestos per ajudar-te a les nostres oficines. El telèfon d'atenció 24 hores o mitjançant l'app. Perquè si a tu t'importa, a nosaltres també. CaixaBank. Tu i jo. Nosaltres.

Houston, acabem de descobrir una nova forma de vida intel·ligent. Travessant l'espai? No, carregant el carrer. Agafem-lo. Impossible, ha desaparegut.

Arriba el nou Nissan Leaf amb càrrega ràpida de més de 400 km en només 30 minuts. Descobreix una nova forma de vida intel·ligent al teu concessionari Nissan i a Nissan.es.

Xarxa de concessionaris Nissan de Catalunya.

And the winner is. And the winner is. Lamin Yamal. Lamin Yamal. Viurem aquest moment?

En tot cas, els del Tot Costa serem aquí per explicar-t'ho.

Aquest dilluns, a partir de les 9, tot costa especial pilotador.

Veurem com el Barça femení torna a ser reconegut a Europa i la tria de la pilotador més oberta dels últims anys.

Seguirem tot el que passi a la gala amb la Laia Tudel des de Londres. Tot costa. Dilluns, la transmissió de la gala a l'app i al web de Catalunya Ràdio.

Som Trescat. Som Trescat.

D'aquí a quatre minuts seran dos quarts de quatre de la tarda. Som al Catalunya Mitjà amb la Júlia Regué, en Jordi Cabré i l'Alba Alfagema. Dos dies després dels aldarulls que hi va haver el vespre de dissabte al centre de la ciutat de Barcelona i que tanta polsa hagueren aixecat. La Fiscalia ha demanat que almenys sis dels menors detinguts per aquells aldarulls. Entrin en centres d'internament juvenil. I és que els disturbis i els saquejos de dissabte a la nit els van cometre principalment nois molt joves. Bona part dels detinguts, 76 de 130, més de la meitat, són menors d'edat i no hi ha cap entitat identificable que convoqués una manifestació. La Fiscalia de Menors també ha demanat més de 20 mesures de llibertat condicional amb la prohibició d'acostar-se a noves concentracions i manifestacions. Pel que fa als majors d'edat, uns 40, passen aquest matí a disposició del jutge. Una trentena dels detinguts tenen antecedents per destrosses d'avents públics i altres fets delictius. I també sorprèn que alguns d'aquests nois es van gravar ells mateixos cometent els delictes i presumint d'allò que havien robat. Volem tractar-ne tot plegat i vull sentir les vostres opinions, però abans deixeu-me saludar el Toni Castejón. Ell és portaveu del síndicat dels Mossos Fepol. Toni, bona tarda. Hola, bona tarda, què tal, com estem? Primer de tot, deixa'm preguntar-te per el dispositiu de dissabte. Us va agafar per sorpresa, no teníeu prou informació, teníeu informació però no és el que després us vau trobar. Què va passar dissabte?

Bé, la pròpia comissària en cap del cos de Mossos, la senyora Jata, Jata, perdó, ja ho va dir, que segurament es va agafar. No teníem previsió de tanta violència, sí que teníem informació, sí que hi havia agents antiavalots, d'Arro, d'Abrimo, hi havia un dispositiu, però per la manera com es va desenvolupar tot, doncs les conseqüències van ser les que van ser.

Els que vam estar sobre el terreny, per exemple, nosaltres que vam fer programa especial, a mi em va sorprendre, per exemple, no era una gran manifestació i per tant un grup molt nombrós de persones que pot ser més fàcil de controlar, sinó que estem parlant de grups molt petits, de 4, 5, 6 nanos molt joves, que a més a més anaven alguns amb bicicleta, amb patinet, per aquells carrers de Ciutat Vella, que per tant suposo que deu fer més difícil el control pel partit dels efectius de la policia.

Sí, ho dius bé. El que vam veure dissabte és nou. És a dir, en cap cas, tot i que aquí hem tingut molts incidents amb col·lectius antisistema, sempre era algun tipus de concentració, alguna manifestació, estava més localitzat. Aquí en cap moment vas veure una manifestació, una concentració molt gran, sinó que sí, que anaven arribant grups. De fet, se'ls anava agafant i se'ls anava escorcollant i es van poder comissar material. Però és molt. Hi havia prou efectius o no va ser un problema d'efectius? Tindria que haver més, tindria que haver hagut més i segur que en futurs dispositius es faran. Quin problema t'això? Que estan fent moltes convocatòries, de fet dissabte mateix també hi havia entre altres llocs a Olot, a Olot no va passar res, ahir a Granollers no va passar res, és un col·lectiu de gent molt jove que està molt atent a xarxes socials, que domina molt, que pots convocar perquè no és una manifestació amb permisos i històries, és, diuen, a tal hora, a tal lloc, i la capacitat de concentració pot ser gran. Llavors això dificulta molt el tema.

Havíeu monitoritzat les xarxes socials durant la setmana? Teníeu informació del que s'estava coent en aquests grups de WhatsApp, de Telegram, o no?

Sí, de fet era públic i podies veure fins i tot a xarxes com X, a Twitter, convocatòries i gent que avisava. El problema és que jo crec que no s'era prou conscient perquè sí que és veritat que veies que qui responia. És que hi ha nanos de 12, 13, 14 també. És gent molt jove. Llavors jo crec que la part inesperada va ser aquesta violència tan gratuïta, no? De saquejar i després les agressions a policies, alguns ferits i greus, i un mobiliari urbà.

La Fiscalia avui ha demanat que, com a mínim, sis dels menors detinguts pels aquests aldarulls entrin en centres d'internament juvenil. És la manera? És a dir, que vegin que hi ha conseqüències quan es fan actes com el de dissabte?

Absolutament. Absolutament, perquè és l'única manera que hi hagi una. De fet, amb tot, no només amb això. Que hi hagi una conseqüència legal, penal i econòmica. També, com s'ha insinuat, que paguin si has trencat alguna cosa o has cremat alguna cosa, que ho paguis tu i, si no, el teu tutor legal. Aquesta és la manera, perquè, si no, només tens que veure, dins de la falta de respecte que hi ha, genèrica, de pèrdua d'autoritat cap als policies, en nanos tan joves és brutal. Cap a tot. Cap a la policia, cap a l'autoritat, cap a la propietat dels altres, cap a. Bueno, això vull agafar un Rolex, vaig a pel Rolex. Vull agafar un telèfon d'alta gama, doncs a aquesta botiga. Els objectius principals. És una manca de respecte i de valors total.

Els Mossos han demanat autorització judicial urgent per investigar els administradors dels comptes de TikTok i de missatgeria a través dels quals es van convocar aquestes mobilitzacions. Què busquen amb aquesta petició i què és el que creieu que hi pot haver al darrere?

Bé, què hi ha darrere? No ho sabem. Aquí està parlant tothom i dient que si un costat, que si l'altre, a nivell polític. És molt aventurat, ara mateix, que jo sàpiga, eh? A nivell de Mossos s'està investigant, no se sap. Però, sobretot, poder arribar fins al final. Qui ho està fent, poder desmuntar-ho si s'ha de desmuntar, i, sobretot, esbrinar qui està manipulant tot això. Evidentment, és una de les qüestions que s'està s'està investigant amb molta força.

¿Temeu que això pugui ser una constant a partir d'ara? Que cada dos per tres tinguem escenaris com el de dissabte?

És probable, perquè al final ho estem veient a tota Europa, que no vull dir que tinguin relació, però sí que tenen similituds. Llavors és una crida, i a més, a gent molt jove, que com dic, ho veuen com una cosa, com anar a divertir-te, per dir-ho d'alguna manera. Bueno, no passa res, i si ve la policia, no ho veuen com l'autoritat, i tampoc veuen la conseqüència que pot tindre. Esperem que ara ho vegin amb això que està sortint. I com ho pagaran, doncs que es pugui veure. Però es fa complicat, perquè és gent jove que domina molt la tecnologia. No és una manifestació que demanes permís, autoritzacions i convoques en dies. No, aquí et poden convocar en dues hores. Llavors això farà que la feina policial, per poder cobrir-ho, sigui complicat. És el Toni Castejón,

és el portaveu del sindicat de Mossos Fepol. Gràcies per acompanyar-nos i bona tarda. A vosaltres, bona tarda, com sempre. No sé com ho veieu, Alba, Júlia, Jordi.

Bé, jo, la valoració policial em sembla que és molt això, molt centrada en l'ordre públic, i a nosaltres ens toca més analitzar les causes, que poden ser polítiques o poden ser purament socials o sociològiques, però tot queda molt barrejat, i aleshores ens hem passat aquestes últimes 24 hores escoltant moltes opinions sobre a qui afavoreix això. I, per tant, ho hem d'intentar respondre una mica, però també no només a qui afavoreix, sinó sobretot de qui és culpa. Perquè les dues coses són bones preguntes. És a dir, elaborar la tesi per la qual hi ha una. Dret a fosca a les xarxes que convenç pobres joves manipulables de l'exterradi per anar a Barcelona a delinquir de tal manera que això reverteixi les enquestes en favor de l'esquerra. És una possibilitat, jo no ho descarto però per molt que no ho descarti i a més a més no pugui demostrar-ho perquè ningú ho està demostrant l'altra cosa és si hi ha raons objectives perquè els joves impulsats d'una determinada manera o instigats d'una determinada manera protestin d'aquesta manera tan violenta. I si hi ha un caldo cultiu social suficient, com perquè els joves, que diguéssim que no és que estigui en absolut beneint aquesta manera d'actuar, però que tenen una manera d'actuar contundent, en molts casos ho hem vist últimament, no només a França, sinó també a tot arreu i fins i tot aquí, Seria una caldo de cultiu social com perquè els joves vulguin mostrar el seu descontentament de manera contundent. I em sembla que això sí que hi és. Una cosa és veure qui afavoreix, qui pot estar manipulant això i qui pot estar instigant-ho, que és una possibilitat i que no la descarto gens, perquè a mi m'encaixa segons com. L'altra cosa és de qui és culpa, que hi hagi el malestar social, que hi hagi els salaris que hi ha, que hi hagi les poques sortides que hi ha, que l'ascensor social estigui encallat, que els projectes de país que hi ha no encaixin, o no sumin, o no donin, no quadrin, i de la manca de futur en molts joves. Un jove és manipulable? Sí, segurament és manipulable, però un jove també pensa per si sol, i també diu, tinc ganes de fer-me sentir, tinc ganes d'aliar-la, tinc ganes d'anar a Barcelona, expressar un malestar molt profund que tinc i pot pensar-ho per si sol si les dues coses són possibles però t'ho convidaria a pensar no només a qui pot beneficiar que en efecte és molt sospitós que a cinc setmanes de les eleccions això passi en efecte però d'altra banda qui ha creat també aquest ambient perquè això sigui possible.

Jo agafant el fil que deies ara, a veure, a qui afavoreix? Crec que afavoreix a l'extrema dreta, però el que tampoc podem fer és sempre veure qualsevol estímul de protesta com una forma de donar vots a l'extrema dreta perquè llavors cap protesta la consideraríem en aquest cas legítima. Jo crec que ara no estem parlant d'això. Per mi el que va passar dissabte és un esclat social no organitzat, sense ningú al darrere o, com a mínim, amb una sèrie de tentacles, que tenen a veure amb les xarxes socials, que tenen el poder que tenen, que és el fet de poder fer una convocatòria amb un cartell fet amb intel·ligència artificial i que se't plantin 500 joves, molts menors i majoritàriament homes, que crec que això també s'ha de remarcar. Però en el fons sí que hi ha un malestar social, però tampoc el podem confondre amb la violència gratuïta, perquè crec que el dissabte el que vam veure és violència gratuïta, no vam veure gent organitzada com a tal políticament amb una reivindicació clara i per tant des d'aquest punt de vista crec que sí que s'ha de condemnar Pràcticament

no hi havia pancartes no hi va haver cap lema cridat ni manifestació i no hi havia ni tan sols una entitat diguis sindicat, partit polític ONG, grup d'estudiants que apadrinés aquest moviment simplement va ser una convocatòria que corria per xarxes que arribava al telèfon directament, grups de whatsapp, de telegram. I que després, un cop allà, actuaven en grupuscles que anaven cadascú pel seu banc.

I segurament aquests grups eren grups d'afinitat, no eren grups polítics organitzats, sinó grups dels que són companys d'escola o companys. Collos d'amics, sí. Exacte. Per tant, el que no vull és que això el que permeti és criminalitzar la protesta, perquè des del meu punt de vista això. No és una protesta com a tal de forma legítima. Per tant, el que hem de parlar és de les causes, sí i tant. Com pot ser que un menor d'edat decideixi, se senti prou empoderat i decideixi trencar un comerç per robar? A mi em preocupa molt això, perquè això vol dir que dins de casa, de l'escola, dels seus espais de socialització, més enllà del que és la família i l'escola, hi ha alguna cosa que falla. Per tant, si tu no els hi garanteixes una sèrie de condicions, crec que l'explosió d'aquestes persones pot acabar sent la que vam veure dissabte, i a mi això és el que em preocupa, perquè ja va més enllà del que és la política, per mi això ja és amb com hem muntat el sistema en el que vivim, i quan generem aquest tipus de cultiu, Bé, és el que passa. Tampoc estic dient que en aquest cas si els hi garanteixes un futur segurament això no passaria amb la magnitud o amb l'esclat social amb el que passa, però sí que exhibeix que hi ha un sector de la societat, també remarcar que són 500 persones. És greu, no estic dient que no sigui greu, però que eren 500 persones. Tampoc era una manifestació entre cometes multitudinària

com l'esclat social. El problema és que era molt violent. En un grup no molt gros ets capaç de sacsejar la normalitat d'una ciutat. I estic molt d'acord

amb les conseqüències que això pot tenir, però també crec que hem de pensar més en la prevenció, és a dir, per què està passant això i sobretot què passarà ara amb les persones que són menors i sobretot amb les seves famílies.

Clar, jo en aquest sentit, sí que jo identifico, o com a mínim hi ha com tres grans temes que per mi m'estan una mica ajudant a intentar entendre com composar aquest trencaclosques que tens la sensació que, el que dèieu, ens trobem en un nou paradigma, en una nova estem davant d'aquest esclat de violència, que un és això que dèieu, com es passa aquest malestar, aquesta violència col·lectiva, tenint present que al final estem parlant, com el que deia la Júlia, d'una part, d'un grup, un grup que no vol dir que no es de la importància, però que és cert que jo crec que la joventut és un col·lectiu superheterogènic, hi ha molts joves, molt de jovent que està denunciant i que està renunciant o renegant de qualsevol acte violent en qualsevol protesta, per tant, Jo crec que això és important, perquè a vegades parlem del jovent, i crec que gràcies al jovent també s'està empenyent i s'està posant al centre del debat social i polític temes molt importants, perquè al final estem davant d'aquesta generació, amb aquesta manca d'expectatives, molts amb una sensació d'exclusió, i tot això, al final, jo crec que és el combustible necessari per aconseguir aquesta mobilització, però clar, per aquest motiu, això no explica el que va passar ahir, no explica per això la violència social, L'altre punt que per mi és important i una mica amb el que dèieu, com s'instrumentalitza aquest malestar, qui hi ha al darrere al final,

qui està movent aquests fils i quins interessos hi ha, que com diu la Júlia, també crec que hi ha un interès claríssim de generar el caos, que és on es sent molt bé i molt còmode l'extrema dreta. Però això tampoc acaba d'explicar realment el que ens vam trobar el dissabte a la nit. I aquí és on entra tota la part, jo crec que és el tercer punt, que és quan la violència esdevé una finalitat en si mateixa, aquesta violència més lúdica, o aquests grups que comentàveu, aquests grupuscles de nanos molt joves, i aquí. Jo sí que crec que té molt a veure una sèrie d'elements, i un altre cop torno a escombrar cap a casa, però crec que ajuden a entendre des de la perspectiva més de la psicologia social que es produeixen una sèrie de fenòmens allà entre aquests joves, i això ja ha passat en altres espais i històricament ja s'ha analitzat. Com pot ser, per exemple, tot aquest sentiment de desresponsabilització, no?, desapareix aquesta responsabilitat personal, el contagi conductual i emocional, per exemple, l'excitació, la ràbia, l'eufòria, són sentiments que són molt fàcilment encomanables, no?, aquesta sensació que no hi ha percepció del perill, perquè estem tots junts fent alguna cosa, i a més a més som el nosaltres contra ells, no?, i això fa que en aquell moment hi hagi com una certa desinhibició, també, moral, i una neutralització,

que en diuen, de la culpa de. Això no és culpa meva, jo m'hi he afegit, algú ha començat, i al final jo he entrat en aquella botiga on estava tot rebentat, i total, jo només he fet un pas més, però tots els meus col·legues també ho feien, i per tant, jo no em sento responsable d'allò, i al final també amb els joves i amb el tema de les xarxes, jo crec que hi ha un altre element que es posa sobre la taula, que és la violència com a espectacle, això que dèieu de jo em gravo, ho penjo, i aquí hi ha un punt que té a veure amb aquesta cerca d'estatus, de reputació, de reconeixement, Mireu lo molón que soc perquè he estat aquí fent això. I això sí que és molt perillós. Perquè al final tot això també ens porta a una nova era, una forma nova de construir aquestes identitats. I aquí jo crec que és important que hi posem el focus per entendre com estan d'alguna forma les xarxes socials també construint les noves identitats dels joves. I tot plegat, per mi, és un còctel molotov molt complicat, no? Però que al final sí que ens està posant cara al mirall a una nova realitat, una nova manera de funcionar. I al final jo crec que es barregen moltes coses aquí, des del malestar,

aquesta manipulació més política que segurament hi ha, però també aquestes formes de funcionar de la joventut a l'hora de construir aquestes identitats grupals, que no ens podem oblidar que en aquestes edats el grup és superimportant, és el que construeix la teva identitat, no? I aquí jo crec que aquí també s'ha de fer una feina.

Però quan parles d'identitat, aquí és on jo no em perdo. És a dir, i m'ha interessat molt el que has dit, però quan parles del nosaltres, quan hi ha una manifestació de l'extrema esquerra o de l'extrema dreta, és molt clar qui és el nosaltres. O quan hi ha una manifestació independentista, és molt clar qui és el nosaltres. I en aquest cas, és un nosaltres tan difús que acabes pensant, bé, són els joves.

Però jo crec que per nosaltres és el difús, però per ells no, perquè per ells el nosaltres és en aquest grupet de quatre o de cinc.

Sí, però la meva causa és alguna o és la meva mateixa, perquè és la meva mateixa, té un nom que ha passat tota la vida, que és el bandolarisme, que tu pots agafar serrallonga com una persona que obeeix una causa particular. Una causa concreta que pugui ser més o menys política o social, o pots agafar-lo com una persona que simplement la seva causa és ell mateix. I això pot estar passant en aquest país, que la pobresa o la desesperança faci que hi hagi causes individuals que, especialment en el col·lectiu jove, faci que haguem de comptar cada cop més amb aquest comportament tan imprevisible. La gent jove és capaç de posar una ciutat de cap per avall.

Però jo crec que és un grup petit de joves i que estem parlant segurament d'aquesta violència lúdica, que no hi ha tant una forma, allò que dèiem, d'expressar un malestar. Potser amb alguns sí, però jo crec que molt és aquesta violència lúdica. I al final, jo crec que és això que dèiem, que segurament estem en una nova era, que el grup de cinc que es van enviant missatges en un grup amb l'altre tal, fa que es moguin d'una manera, això que deia l'Òscar, que apareixen com el gat i la rata, i que hi ha fins i tot aquesta cosa de tu, anem a pillar el que puguem, bambes, ulleres,

L'ambient de dissabte a la nit a Barcelona, i vaig ser, perquè vaig participar al programa especial i estava fent connexions des d'allà, és aquest. És a dir, un grup de 4 o 5 nanos que passaven a tota velocitat, alguns amb patinet, altres amb bicicleta, perseguits per 3 o 4 Mossos d'Esquadra equipats amb tot l'equipatge i, per tant, molt més lents. Que desapareixien de sobte en un moment de tranquil·litat, al cap de 10 minuts tornava a aparèixer el mateix grup. A vegades els Mossos es posaven davant d'una botiga, l'estaven protegint, llavors allà no apareixia ningú, i en el moment en què els Mossos marxaven a una altra banda perquè se'ls reclamava, llavors tornava a aparèixer aquell grup de nanos que entraven dins de la botiga, perquè la porta ja estava rebentada, i sortien amb caixes de sabates, amb roba o el que fos, o amb telèfons mòbils, tot plegat. Aquest era l'ambient, i l'ascensió era de certa tranquil·litat, i de sobte, com una onada, i a més els veïns amb qui parlàvem ens deien, no, no, és que venen com en onades, ara venen de sobte, venen molts, de sobte desapareix, no passa res, al cap d'una estona venen un altre grup de 4 o 5, i aquest era un continuo. D'això m'ha inclourat la conversa la Cristina Sánchez-Miret, és doctora en Sociologia i professora de la Universitat de Girona. Cristina, bona tarda. Hola, bona tarda. Què et sembla tot el que va passar dissabte i això que estem comentant?

Home, doncs em sembla que o ens hi posem ja o malament rai, perquè ja fa temps que ens hi havíem d'haver posat. És a dir, el que menys em preocupa a mi i també em preocupa és qui hi ha darrere d'aquestes convocatòries. El que em preocupa és que els joves surtin davant de qualsevol convocatòria. Aquest és el problema. I sobretot no ajuda gens que els polítics ara mateix estiguin dient qui pot estar darrere i no fermament i com a únic missatge, això és inadmissible, això no pot tornar a passar, saps? Perquè aquesta història dels guanys són uns guanys que sempre són pírrics i que acaba perdent tota la societat en el seu conjunt, també aquests joves i aquestes joves, eh? Que hagin sortit al carrer. A mi m'ha semblat molt interessant cap on anàveu i fins on portàveu el tema. El que és evident és que això no és un moviment social en el sentit clàssic de social. Tot és social, evidentment. Si passa amb societat és un comportament social. Però quan parlem dels moviments socials, des d'elecció política, cívica, ciutadana, el que vulgueu, això no és això. Això és sortir de cacera, això és una altra cosa. Això és com qui queda per anar al cinema. Això és com qui queda per fer un altre, jo què sé, algun altre tipus de cosa el dissabte a la tarda. I amb això sí que el que es mostra claríssimament és la crisi que tenim de valors des de fa molt de temps i a més a més com les autoritats, els elements claus, els referents de socialització s'han diluït, s'han perdut. I no s'han reposat des del punt de vista de l'organització social per ningú, tret d'aquells que les xarxes tenen veu. I això pot ser qualsevol persona, en qualsevol tipus de posicionament o de principi. I això és el que segueixen els joves.

També és molt preocupant, Cristina, aquesta sensació que els joves no tenen por de fer un delicte i que si els enxampen les conseqüències tant els hi fa.

Sí, perquè ens ajuntem. Aquesta manca de referents vol dir que els pares difícilment són autoritat, els professors, professores, que és qui havien de ser-ho també des del punt de vista de l'Estat, per comunicar allò, els drets, aprendre a viure amb democràcia, amb societat, de manera cívica, tampoc ho són, no ho som de cap de les maneres, i això s'ajunta que nosaltres hem entrat en una cultura, sobretot a finals de segle XX, però especialment ara, tot el segle XXI, a partir de la idea de la postmodernitat, amb la idea que el que importa és el que un pensa, el que un vol, i sobretot els seus drets, però ni una responsabilitat. I aquí s'ajunta un problema legal, que és que nosaltres tenim una definició molt antiga del que és la majoria d'edat. Fixeu-vos que hi ha coses molt estranyes. Es pot treballar a partir dels 15 anys, a partir dels 14, però en canvi no es poden fer determinades coses, per exemple, es votar o alguna altra cosa. És a dir, ens hem quedat amb un model molt antic en una situació en què és més necessari que mai fer responsables tots, no són els joves i les joves i prou, són en general, tota la societat, molt més enfocada en drets. I això vol dir, amb els meus drets i prou, amb el que jo vull com a individu, i la resta, doncs, difús o en un segon pla o senzillament desaparegut. Quan més jove és la generació, l'edat de les persones amb les que estem parlant, més importància té això, perquè no ha viscut, no té l'eco, si volem dir això, dels referents i dels aprenentatges de les generacions més grans amb les que conviuen.

Ara quan apareix el discurs de no, més madura o no, que responguin o que si no són ells que siguin els pares és solució la madura?

La proporcionalitat és la solució. És a dir, el nivell de responsabilitat s'ha de tenir clar i això és imprescindible. Ara, no posaria en termes de madura, posaria en obligacions que on té, són deures democràtics que les persones tenim, tots i totes. I per això dic que hem de revisar de què estem parlant, de quines edats i, en tot cas, qui se n'ha de fer responsable. I això vol d'un debat profund, perquè no només ho estem veient amb això, ho estem veient amb violències masclistes, ho estem veient en múbic a les escoles, assetjament a les escoles, ho estem veient que la idea de la violència campesola. Com una eina de la qual un es pot fer servir per dir qui és i sobretot per obtenir allò que vol. Si a això li sumes que estem en una societat essencialment materialista, és a dir, en què importa molt tenir unes bambes determinades o un rellotge determinat, o un no sé què, perquè els models que ja són aquests, és un polvorí bastant important. Aquesta idea del malestar dels joves, i més amb gent tan jove, la revisaria i molt. I la revisaria sobretot perquè els estem atribuint un malestar de fites socials que ni tan sols estan en el seu imaginari. Estem parlant de criatures, estem parlant de gent de 11, 12 anys.

Doncs és la Cristina Sánchez Miret, doctora en Sociologia i professora de la Universitat de Girona. Gràcies per acompanyar-nos i bona tarda. Un plaer, bona tarda. Ens queden 9 minuts per arribar a les 4, tinc pendent una publicitat i de seguida continuem amb aquest tema.

No, el teu mòbil no està posseït. Necessita un Renove. Torna al Renove de Mediamarkt. Actualitza la teva tecnologia al millor preu amb assessorament expert i tots els serveis.

Fes un Renove. Mediamarkt. El 8 de novembre, viu la Vueling Cursa Bombers Barcelona. 10 quilòmetres, milers de corredors i tot Barcelona en moviment. Últims dorsals disponibles. Inscriu-t'hi a la web oficial. I recorda, el cor mai s'atura.

El pròxim 29 de novembre es duran a terme les eleccions generals. Si aquell dia has de ser lluny del teu poble, la teva terra, la teva ciutat o alguna cosa t'ha d'impedir anar a votar, pots votar per correu. Sol·licita fins al 19 de novembre la documentació necessària a qualsevol oficina de correus o a correus boners. La rebràs gratuïtament. Per correu, el teu vot té tot el valor. Ministeri de l'Interior. Govern d'Espanya.

Cinq mesos després d'acabar l'Expedició Tramuntana, ens retrobem amb els 16 concursants. Voleu conèixer tots els secrets d'una aventura tan especial?

De vegades fèiem caca compartida. O sigui que l'escola és seva.

Doncs que comenci el joc.

Em va sentir fatal. Burrul, burrul.

La travessa Expedició Tramuntana. El retrobament. Dimarts 27 a la plataforma 3CAT.

Cataluña, migdia.

¡Vamos, vamos, vamos! ¡Vamos! ¿Con qué facilidad resolvió? Sin complicaciones. ¡Ven a por más! ¡Venga! El Matí de Catalunya Ràdio.

Després dels aldarulls de dissabte. Una cosa és manifestar-se i l'altra cosa és el que estan fent. Va molta pena veure això, que la gent que treballa aquí o tenen els seus negocis, quina culpa tenen?

Tenen 14 anys, alguns, amb la malçada i no saben l'època que s'ha viscut.

Aquest dimarts, al Matí de Catalunya Ràdio,

l'alcalde Jaume Collboni. De dilluns a divendres, de 6 a 1, al Matí de Catalunya Ràdio, amb Ricard Tostrell.

6 minuts i seran les 4 de la tarda. Estem al Catalunya Mitjà amb la Júlia Reguer, el Jordi Cabré i l'Alba Alfagema. D'això m'ha saludat també la Isabel Rodríguez, que és la portaveu de BarnaCentre, l'associació comercial del barri gòtic. Isabel, bona tarda. Hola, molt bona tarda a tots. Primer, deixa'm preguntar-vos com esteu, perquè suposo que molts comerços avui encara no han pogut obrir en normalitat.

Estem encara una mica consternats per com es van desenvolupar els aconteixements, però també haig de dir que s'ha recuperat una normalitat i que la capacitat de resiliència, no només del sector sinó de la pròpia ciutat, és impressionant. Es pot passejar, s'ha donat continuïtat a una normalitat d'una manera que penso que també val la pena posar en valor com una capacitat que tenim com a conjunt de societat.

Què us han dit les autoritats? Avui he tingut reunió amb la Generalitat i també amb l'Ajuntament de Barcelona. Us han promès ajudes o què és el que us han dit?

Bé, sí, avui ha estat ahir, també vam tenir un moment de trobada on l'Ajuntament va fer un acompanyament per avaluar d'anys i va estar una mica a prop dels diferents models de comerç que havien estat agredits i avui, de nou, sí que s'ha tingut aquesta reunió. On s'ha mantingut el missatge que no es podia deixar impune tota la cosa i que alguna cosa havíem de prendre tots plegats, perquè el que vam trobar dissabte era un tipus de manifestació de violència i de vandalisme. Amb el que no ens havíem trobat, que no tenia res a veure, tot i que l'excusa fos aquesta expressió de malestar o aquesta reivindicació dels estudiants, però que anava molt més enllà perquè formava part d'una organització. Fet a través de xarxes, que també no deixa de ser un sistema que se'ns escapa una mica el mètode tradicional i que ben bé el seu objectiu era el vandalisme i el sequeig de molts espais.

¿Tameu que pugui repetir-se? No sé si dissabte que ve o un altre dia, que això sigui a partir d'ara una constant i que sempre hi pugui haver la possibilitat que torni a passar el mateix? Sí, de fet,

aquesta és la gran inquietud. Ara tenim pel davant tota una sèrie de. Des de, per exemple, la convocatòria a la vaga general, però han començat a sortir també moltes convocatòries, algunes esperem que no siguin del tot certes, aprofitant aquest interès a generar caos i confusió que és el que d'alguna manera també entenem que hi ha darrere dels grups que estan intentant capitalitzar aquest malestar, que pot ser real per part dels joves, però que anava molt més enllà d'una reivindicació de l'espai estudiantil.

Doncs veurem com evoluciona tot plegat i esperem que no es repeteixin aquestes imatges. És Isabel Rodríguez, portaveu de Parna Centre, l'associació comercial del barri gòtic de Barcelona. Gràcies per acompanyar-nos i bona tarda. A vosaltres, bona tarda. Queden una mica més de dos minuts per arribar a les quatre. Queden un parell de minuts per saludar el Francesc Garriga, que ens agafarà el testimoni, el relleu amb la tarda de Catalunya. Ràdio Garriga, bona tarda. Hola, bona tarda. Tot bé? No has tingut el teu millor cap de setmana avui ha costat ja ho sé ja és que se t'ha ajuntat tot entre que em vas fer treballar dissabte però amb solidaritat jo també vaig treballar amb tu i amb molt de gust ho vam fer com si no ho haguéssim fet mai exacte vaig pensar no el facis treballar ell sol ves tu també i així et solidaritzes el que no tenia jo no tenia cap possibilitat d'influir en el d'ahir a la nit en això sí que és que no sé que ho farem avui a la tarda per no parlar-ne. Jo a casa tinc un que diu que derrota París, derrota el Madrid, i que avui el que ell considera derrota a pilota d'or, que ell no aguanta això.

O sigui que, però derrota avui què és? Que guanyi Mbappé o que no guanyi Lamine? Que no guanyi Lamine.

Buah, pues té molts números. No, no, ja ho sé, ja li dic, ja l'estic mentalitzant. Mira, si fos Messi igual encara ho aguantava, però tot el que no sigui Lamine o Messi, crec que serà la tercera bufetada en una setmana, no sé si el remuntarem. Doncs si vols t'explico.

Que jo em vaig oferir de voluntari per anar a l'espacial del Tot Costa de pilotador. I ets? Sí. Le vaig dir a la Germà, puc saltar-m'ho? No et deixa, no? És poc professional, però per a mi va. És que et donen bé, et poses a tots els pregons. Estava molt animat fa una setmana. Ja et veig i ara estàs emsurrat. Sort que avui ho aixecarem, això, tu. Anem al Brasil, que allà estan de festa, uns quants, nosaltres no. I després, a partir de les 5, ens visita Amazoni, que compleix 20 anys els escenaris i ho celebrarem amb ell. I ens visita l'Eddie Pou. Atenció al tema d'avui. Cantants que es plagien a si mateixos.

Sempre fan la mateixa cançó, dient. Sempre la mateixa. Home, si triomfa, la repeteixen. Anava a dir això, no? Si trobes el truc.

És molt interessant perquè agafarà artistes i anirà posant cançons seves una sobre l'altra i veureu que sonen bé.

Molt bé. Doncs, escolta'm. Ja ha sortit algun nom, però en fi, ho deixarem. I el Cabré mira i en diu que sí. Ell també n'ha pensat algun. Vinga, doncs de seguida, el Francesc Garriga amb la tarda de Catalunya Ràdio i els blocs informatius del 3Cat Info. Júlia Reguer, Jordi Cabré, Alba Alfagema, gràcies a tots tres. Fins la pròxima. Gràcies, a la tarda. Ho deixem aquí. Nosaltres tornem demà a partir de les dues en una nova edició del Catalunya Migdia. Fins llavors, bona tarda de dilluns a tothom.