Catalunya nit, de 22 a 23 h - 06/11/2026

Són les 10, ets el Catalunya Nit.

Catalunya Nit, amb Manel Alías i Agnès Marquès.

Avui ha obert portes al World Press Photo 2026, 144 imatges que representen el millor fotoperiodisme de l'any. I farem una visita de luxe amb Sílvia Aomedes, una de les responsables de l'exposició, que també ha estat membre del jurat.

També posarem la mirada sobre la pantalla gran, és divendres, i preparem el cap de setmana amb el cap de Cultura dels Informatius de Catalunya Ràdio, que posa estrelles a les pel·lícules que arriben avui a la cartellera.

També escoltarem música reivindicativa. David Guzmán ens parlarà de l'himne que s'ha popularitzat en les protestes dels joves italians. És una cançó que no estava pensada com a sintonia revolucionària, però que ha revifat ara al carrer. I no, no estem parlant de Bella Ciao.

Com sempre, també repassarem els principals titulars de l'actualitat esportiva i abans de tancar avançarem la portada que preparen per demà al diari El Punt Avui i cedirem la reflexió final de la setmana a Trini Gilbert.

Fins a les 11, notícies sota la llum de la lluna.

La primera

parada, però, és per escoltar les veus que han marcat fins ara aquest 6 de novembre. És una selecció amb el segell del Marc Güell.

El Partido Popular y Vox han criticado primero que Oscar Puente no dimitiera. Cuando ha dimitido también le han criticado. ¿Sabéis por qué? Porque el ejemplo de dignidad y de ejemplaridad que ha ejercido Oscar Puente, ellos jamás lo practican ante ninguna crisis.

Esta semana yo creo que es el resumen perfecto de lo que significa el sanchismo. Mala gestión, mordidas, enchufismo, insultos, mentiras, fraudes.

Pedro Sánchez ha sido perseguido, sí. Los casos en torno a Begoña Gómez, su hermano, son absolutamente miserables. Habrá también de excusas. Y hay altos cargos del PSOE en la cárcel, en Soto de Real. La izquierda no puede robar. No es que no robe, sino que no puede robar. Y creo que eso nos penaliza enormemente. Y yo lo que pido a la ciudadanía es que vote progresista, pero que vote con memoria.

La política lingüística de la Generalitat és un fracàs, perquè mai s'han abocat tant de diners com fins ara i cada dia es parla menys. I després hi ha una altra qüestió, les polítiques que s'han fet els darrers anys són polítiques antipàtiques.

Som davant d'uns serveis mínims extraordinàriament baixos. Això el que acaba afectant és la possibilitat que aquelles persones que vulguin treballar aquell dia i no vulguin secundar la vaga, especialment en una qüestió tan sensible com la mobilitat en el nostre país.

Bueno, pues está la UCO, efectivamente, están los juzgados y ellos serán los que tendrán que dirimir. Cuando se resuelvan todos estos asuntos podremos opinar sobre qué nos parece, que si se confirman, lógicamente, añadirá más dolor y más indignación a la que ya tenemos.

Con mareos, algún pie de patera, pues con alguna nalga pues casi en carne viva, pero es la situación normal después de un viaje de cuatro o cinco días.

Es muy triste la situación que hemos vivido en Canarias, que depende del color del gobierno autonómico. Los niños y niñas africanos no son merecedores de que sean sus derechos garantizados.

Això fa caure els usuaris en un perillós escrol sense fi, anomenat cau de conill. S'ha de parar aquesta pràctica perquè provoca en els usuaris ansietat, tristesa, baixa autoestima i, en general, problemes de salut mental, i, encara més, si són infants o adults vulnerables.

Aquesta llei no està feta per Catalunya, està feta per Andalusia. Qualsevol empresa d'aquí, de Catalunya, que són molt més petits, que si retire aquest percentatge d'oli es pugui trobar al cap de quatre mesos que tinguem l'oli a casa no el pugui vendre.

La Oreja de Bangkok, amb la Maya, ens va agafar l'adolescència i amb un amic vam dir, ostres, quan tornin hem de vindre. Ens agradai molt. Bueno, a mi, personalment, m'encanta. Som superfans des de sempre.

Sí, des de petita. És el grup per excel·lència de la nostra etapa preadolescent, adolescent, que venim molt més pel costat de la nostàlgia que cap altra cosa.

Les 10 i 6 minuts, com sempre, com cada dia a aquesta hora, arriba el moment de la informació esportiva. Francesc Ripoll, bona nit. Hola, bona nit. Ha començat ja un nou cap de setmana de futbol. En marxa el primer partit de la dotzena jornada de Lliga entre el Sevilla i l'Alavés, que està clarament marcat per l'homenatge a Jesús de Miguel.

Sí, és el primer partit de la Lliga professional que es juga des de la mort del futbolista del Tenerife dimarts passat, el descans empat a zero. Abans de començar el partit s'ha fet un minut de silenci, s'ha deixat un ram de flors al mig del camp i els jugadors dels dos equips i també els àrbitres han sortit a la gespa amb una samarreta blanca on hi havia el número 9 i un text que diu sempre el nostre record. A més, al minut 9 de partit, aprofitant una interrupció del joc, el partit s'ha aturat un minut i jugadors i públic han estat aplaudint en record i homenatge a Demiguel. Ha sonat així.

Així ha estat durant un minut, i això passarà en tots els partits d'aquesta jornada de primera, que juguen tots, i els que es disputin de segona, que juguen tots, menys tres, els que juguen al Tenerife, al Castelló i l'Andorra.

I demà a la tarda serà el torn de l'Espanyol, que intenta obrir nova era positiva amb Saravia.

Sí, es rep al Deportivo, al RCD Estadio, amb un quart de cinc de la tarda. Demà, però, Sarabia no podrà seure a la banqueta, ja que arrossega una sanció de quan entrenava l'Ells. Sí que ha parlat avui a la roda de premsa i explica què és el que vol del seu equip.

Mañana el foco está puesto en un arranque con energía, en ser competitivos, en tener hambre, en ganar duelos, en ser valientes, en conectar con la gente. Eso es lo que mañana queremos ver y luego en el juego iremos ajustando esas cosas que van a ser muy importantes y que estoy convencido que con el tiempo lo vamos a conseguir y que encima nos van a ayudar a ser un equipo más fuerte.

Això en quart de cinc, demà a les 9, València-Madrid, i diumenge recordem partides al Metropolitano entre l'Atlètic de Madrid i el Barça. Un últim apunt en futbol, perquè avui hem conegut la convocatòria de la selecció espanyola, on hi ha cinc jugadors del Barça, Joan García, Covarsí, Lamín, Pedri i Fermín, de l'Espanyol, repeteix convocatòria el davanter Roberto Fernández. I de la Fuente també ha citat quatre catalans més, David Raya, Cucurella, Marc Povill i Mar Roca. També marxaran a les seleccions Cancelo, De Jong, Gordon, Rafinha i Bernal. De l'Espanyol, Javi Hernández, de la Sub-21, Espanyol Eider, Cusitxam, Eslovenia, del Girona, tres jugadors, Esprilla, Banat i Júnior.

I estàvem pendents de la pròrroga del partit de l'Uni Girona a la Lliga Femenina de bàsquet. Com ha acabat, finalment?

Doncs mira, malament, perquè ha perdut l'equip gironí contra la València de dos punts, 78 a 80. Al final dels 40 minuts el resultat era d'empat a 72. La temporada de les gironines no està sent gens bona. Han guanyat només un partit i avui han encaixat la sisena derrota. Ara està jugant un altre català, el Cadi Laseu contra el Jairis. Estan perdent de 10 les urgellenques, 36 a 46 al tercer quart.

Gràcies, Francesc. Que vagi bé. Que vagi bé el cap de setmana. Fem una pausa per la publicitat i tornem de seguida.

Catalunya Reviu. Som Trescat. Som Trescat. El 45% de les persones

no li agrada ser el centre d'atenció, però que ens atenguin quan vulguem i on vulguem, ens agrada al 100%. Per això a CaixaBank tenim més de 25.000 gestos per ajudar-te a les nostres oficines. El telèfon d'atenció 24 hores o mitjançant l'app. Perquè si a tu t'importa, a nosaltres també. CaixaBank. Tu i jo. Nosaltres.

Els objectes que ens envolten no són casuals. Darrere d'aquests, hi ha idees, talent i una manera de pensar el món. Descobreix l'exposició André Ricard, dissenya en ús i endinsa-te en una de les figures més rellevants i pioneres del disseny contemporani. El Disseny Hub Barcelona, fins al 14 de març de 2027. Torna a tots ocells, de Wajdi Muawad, direcció d'Oriol Brogi. A partir del 18 de novembre, al Teatre La Biblioteca.

Ell pensava que vostè podia respondre a les seves preguntes. S'equivocava. Va venir a demanar-li que li parlés del seu pare. Vés-te'n d'una vegada. Que és el David, el seu fill. Jo no en sé res. Sí que ho sap. Vostè ho sap. Entrades a laperla29.cat Amics,

parelles, confidents, fins i tot terapeutes. Cada vegada compartim més intimitats amb la intel·ligència artificial. Però, ¿podem confiar-hi? Qui hi ha al darrere? 30 Minuts, la meva amiga IA. Diumenge a la nit a TV3 i a la plataforma 3CAT.

Català perquè vull. Catalana perquè vull. I amb molt d'orgull. Vinguem d'on vinguem. Fem un país plegats. Amb una llengua que ens agermana, el català. El volem parlar, aprendre i compartir. Amb tothom, a tot arreu. Perquè el català crea vincles. Fes-los créixer amb Òmnium Cultural.

Comparteix el català a català.òmnium.cat.

El teu cotxe elèctric dorm a casa? Fes que es desperti carregat. A Cargacar instal·lem el teu punt de recàrrega de manera ràpida, amb professionals de confiança i totes les garanties. Som a Catalunya, molt a prop teu. Cargacar. Tu dorms, ell carrega. Demana el teu pressupost a cargacar.com.

El Teatre Acadèmia presenta l'última obra de Caral Riera, Perdona'm, cos meu, un tríptic de veus de dones que expliquen com la violència s'instala en la seva vida amb la mateixa naturalitat amb què abans es matava el porc a casa. Està interpretada per Mireia Aixalà, Anabel Castan i Àfrica Alonso. Marta Vives.

Caral Riera és una dramaturga que batalla a través de les paraules amb la violència contra les dones. Ja va fer-ho amb Jo porto porno, que denunciava la pornografia masclista, i també a Pruna, sobre els abusos sexuals a la infància. Ara, a Perdona amb cos meu, se centra en la violència exercida sobre el cos de les dones a través de tres testimonis que s'entrellacen en una sola història, amb una sensibilitat exquisida, sense caure en tòpics, amb punts d'humor, bellesa i música en directe. No és un pamflet ni un crit de denúncia, sinó un mirall trencat de com les relacions tòxiques es repeteixen quan no tenim prou eines per desfer allò que hem après. Dolor, por, valentia, sororitat, vida i mort. Hem parlat amb l'autora sobre la peça. Caral Riera, bona nit. Hola, bona nit. D'on surt aquesta obra? De la necessitat de dir molt fort perdona'm cos meu. Per què ens hem de perdonar els nostres cossos i sobretot si som dones? Perquè em sembla que vivim en un sistema que és molt agressiu cap als cossos de les dones. I que nosaltres hem de fer una feina a vegades que és vitalícia de desfer una pila de creences i una pila de maltractaments que comencen de nosaltres cap a nosaltres mateixes. Que comencen el primer dia que diem, soc lletja, soc gorda, soc prima, mira quina cara faig, no soc prou. Perdona'm cos meu és un tríptic de tres personatges, de tres veus,

sobre les quals s'exercit violència. Quin és el recorregut que fa cadascun d'aquests personatges? Cada personatge explica la seva circumstància, que són tres circumstàncies diferents, i vull dir sobretot que és una obra que no dona cap resposta, és una obra que només exposa, perquè quan les persones pateixen, sigui el que sigui, a vegades l'única cosa que podem fer nosaltres, si les estimem, és validar i acompanyar, escoltar i acompanyar. I no jutjar. I amb el tema del maltractament, que per a les dones, sobretot, hi ha com un judici. I què hauries de fer? I per què no denuncies? I jo no permetria que a mi em fessin no sé què. I no, el maltractament és una cosa que quan arriba la bufetada i arriba la pallissa. Ja fa molt que ha començat. La pellícera ofetada són la conseqüència, no són el maltractament en sí. El maltractament és un seguit de coses, és una base molt àmplia que et va minant l'autoestima i que et va destrossant per dintre fins que sents que ets tan poca cosa que resisteixes al que sigui. I tot això, quin prelis matem la matança del porc? És que totes les dones en algun moment de la nostra vida ens han dit que som unes porques i unes guarres i unes truges. No, és que jo donava voltes, sabia que volia escriure aquesta obra, sabia que volia parlar del cos, de la violència, i quan se'm va ocórrer

fer aquesta analogia amb la matança del porc, jo ho vaig tenir, llavors l'obra es va escriure sola. A més, jo soc d'aquesta generació que he vist, he anat a les carnisseries a comprar, a veure com tallaven els bistecs i tallaven les botifarres, que el tema de la matança del porc ens arrela una cosa molt primitiva, i que també la violència té una cosa molt primitiva en la que ens hem de reeducar tots. Tenia ganes de parlar de la violència, dels cossos de les dones, però de fet tu fa molt de temps que parles d'això. Tu ja ho vas fer a Porn, ja ho vas fer també a Pruna, no? D'aquestes violències exercides sempre contra el cos de les dones. Posar-ho sobre l'escenari, plantejar les preguntes, plantejar el que passa. Jo penso que els dramaturgs tenim una responsabilitat amb la societat en la que vivim i no podem fer altra cosa que enmarcar la nostra obra dins del context sociològic en el que ens trobem. I a mi em sembla que la violència contra les dones ara mateix és una tragèdia. És un fet tràgic de la nostra societat que hem de superar i l'espai escènic és un lloc on fer catarsis, la catàvesi, la sortida d'una situació que és dolorosa, que és infernal, per anar a un lloc millor. Les històries que explica Perdona'm cos meu estan basades en fets reals o no? Sí, totes. Que era el Riera, tu perdones el teu cos?

Ho estic intentant, ho estic intentant, no és fàcil, però més que perdonar el meu cos, al revés, jo crec que és el meu cos que m'ha de perdonar a mi per haver-lo tractat tan malament. Queralt Riera, moltes gràcies i bona nit. Gràcies a vosaltres, bona nit. A aquesta hora, estrenes com cada divendres amb el Marc Garriga. Bona nit, com estàs? Bona nit. Estrenes a les sales de cinema. Aquesta setmana vols parlar de diversos miserables.

Sí, però hi ha diversos dolents, podríem dir. És que alguns ens venen al cap, potser no són. Aquests encara no.

Te van a castigar otra vez. No, si tú no dices nada.

Documentación, por favor. De momento va a tener que acompañarnos. Ah, bueno. Muy bien, Ana María, quítate las bragas.

Resultado del examen, incompleta.

Això és Ruega por Nosotras, és una coproducció catalana, oi?

Sí, el director és Daniel Monzón, responsable de pel·lícules que segur que us sonen, Zelda 211, Les leyes de la frontera, i el que ha fet és un exercici de memòria històrica indispensable, perquè. El que fa és una cosa que calia fer, que és mostrar les atrocitats que es cometien dins el patronato de protecció a la mujer durant l'època franquista, una institució on anaven a parar dones de mala vida, entre cometes, o joves una mica dissolutes, que no seguien les normes estrictes dels seus pares i que feia, per tant, de tot menys protegir-les, encara que el nom era de protecció a la mujer. I el que fa Daniel Monzón és mostrar-ho, com sentíem també, de forma molt contundent. Ens ensenya exemples relatats, verídics, de casos de dones amb les quals ha parlat. Jo crec que encara hauria pogut ser més contundent, perquè s'expliquen casos molt bèsties, i la pel·lícula ha volgut ser una miqueta més contingut, si més no perquè no hi hagués un públic foragitat per escenes massa bèsties. I hi ha dues protagonistes, la Zoe Bonafonte i la Manuela Calle, que són les dues actrius joves. La Zoe Bonafonte, segur que la recordeu de la pel·lícula del 47, i que ho fan molt bé, convencen en aquest paper de noies rebels, i la Adelfa Calvo, que encara convenç més, que és la monja directora d'un d'aquests centres sinistres i pràcticament desconeguts, que ara, gràcies a aquesta pel·lícula,

ho seran una miqueta menys. Hem percebut algun peró. Aviam, quantes estrelles li poses? Tres. Va, també s'estrena una altra producció espanyola. Ángela Saré.

Necesito despedirme d'ella. El funeral es a tapa cerrada. No lo digo yo, lo dice el juez.

Solo necesito tres hombres. Sí,

és un altre cas evident de discriminació de gènere al llarg de la història. És la constatació de com les autoritats alaveses de finals del segle XIX van obviar l'existència d'un assassí violador en sèrie. Perquè destinaven tots els esforços en aquell moment a la guerra carlista i, mentrestant, les dones quedaven indefenses davant d'un criminal que actuava gairebé impunament, luxuriós, esmuñadís. Ja us deia que parlàvem de diversos miserables. Aquest sac a manteques seria un d'aquests miserables. I David Pérez Salludo, el director, ho ha explicat d'una forma brillant. És una pel·lícula que m'ha agradat moltíssim, és molt vistosa, amb tota mena de detalls. Parlada gairebé en la seva integritat, tot i que ara en el tràiler que escoltàvem hi ha algunes escenes en castellà, però gairebé tot en euskera, i acompanyat de la seva actriu fetitxa, la infalible Patricia López Arnaiz, que ve de guanyar el Goya per Los Domingos.

Aquí també intuïm un ple. Una miqueta més, sí. Un 4. Molt bé. També tenim novetats de cinema infantil i en català. Ja som aquí, ho hem aconseguit!

Un barri millor, escoles millors. Podem tornar a casa? Reina, casa nostra és aquí i ara. Jo he d'anar a treballar.

Ens recorda el Grinch, això?

Sí, és aquest to una mica surrealista, una mica màgic. El doctor Sois és un autor, no sé si et sona, l'autor del Grinch. És un dels autors de contes infantils més prolífics, més coneguts als Estats Units, però aquí no és gaire conegut. I aquest gat amb barret, així es diu la pel·lícula, el gat amb barret, és un altre dels seus personatges més famosos. És un gat d'una alçada similar a la d'un adolescent, amb un barret màgic del qual pot treure qualsevol meravella amb la missió d'alegrar els nens tristos en dies de pluja. Ell apareix a casa seva i els fa bromes, extravagàncies, llença petards, fa el que sigui perquè aquell dia tristot i gris sigui un dia molt més alegre. Però clar, tot amb això, amb aquest to exagerat que dèiem, una mica surrealista, però molt brillant, igual com ho fa la pel·lícula, que és absolutament fidel a aquest esperit juganer i absolutament imaginatiu

del doctor Sois. Vinga, estrellas. Molt bé.

Apuntadíssimes, eh, de moment, totes tres. Escolta, va, ara anem, si no, amb els veritables miserables.

Todo el mundo en paz, sí.

Es una nova versió de la novela de Víctor Hugo. És una nova versió, però és també la versió més fidel, més consistent, més fidedigna de la novela de Víctor Hugo que s'ha fet mai. Per això, clar, ha fet falta una superproducció de més de tres hores de durada. Que clar, resulta una mica grandiloquent perquè és gairebé, haguéssim pogut fer una sèrie però jo crec que és un gran espectacle cinematogràfic sobretot per veure en pantalla gran sí que té una mica d'aquest regust de cinema antic d'aventures. Per mi tampoc seria un gran inconvenient però jo crec que s'aguanta perfectament perquè el relat, la història és sumament atractiva i a més a més tens dos cracs de la filmografia francesa Vincent Landon com a Jean Valjean i Tahar Rahim com a Javert que estan inconmensurables Quina

puntuació li poses per tant? 4. Muy generoso, ¿no? Estás regalando estrellas. Venga, va, també torna un monstre que és un vell conegut, de fet. Hemos visto,

¿no? El lugar en el que se despega y se despega.

¿Es Godzilla? Sí, això és Godzilla Minus Zero, és la segona part de Godzilla Minus One, que aquella ja va ser una sorpresa majúscula dins del que seria el cinema de monstres japonès, que és un cinema també una mica clàssic, i aquesta segona part encara va més enllà, aprofundeix en aquesta barreja adictiva, per mi, del que seria el cinema de catàstrofes, per una banda, però també el cinema intimista, reflexiu, sobre els traumas de la guerra per un altre. I fa una combinació que és complexa i valenta, però que funciona molt bé, i en aquesta part més intimista i reflexiva dic que és valenta perquè no es talla un pèl a l'hora de mostrar quins van ser els estralls psicològics de les bombes atòmiques llançades per l'exèrcit nord-americà a la Segona Guerra Mundial a Hiroshima i Nagasaki, perquè sempre hem tingut molt la versió nord-americana s'havien de llençar les bombes per acabar la guerra, però tot allò va tenir una conseqüència evidentment física en el moment de llençar-les, però psicològica en aquella societat. En definitiva, una pel·lícula japonesa, amb la seva visió dels fets, que ha permès dels pocs exemples, perquè costa molt que hi hagi un blockbuster i que alhora sigui cinema de qualitat.

Molt bé. A veure, m'estic fent aquí una idea, eh? Ja les estrelles que li cauen, va, quantes? Quatre estrelles. Va, acabarem amb una producció catalana.

Es diu 11. Sí, és una xifra clau perquè són 8 nens que marxen de convivències amb dos monitors, per tant són 10. Se'n van a la neu amb una cabana, diguéssim, bastant aïllada i llavors hi ha tempesta, per tant no poden marxar d'allà i queden incomunicats. I quan es recompten. Ells eren 10. Quan es recompten, de sobte hi ha un 11. Hi ha un nou nen que no coneixen i no saben d'on ha sortit i que, per tant, és absolutament inquietant qui és i què farà. Llavors aquest nen extra comença a atacar-los, a fer coses estranyes. Bé, és un thriller dirigit per dues cosines, la Clàudia i la Paula Serra, del qual en vam parlar al Festival de Sitges, que segur que totes dues faran camí en el fantàstic català, però per mi es fa una mica evident que aquesta pel·lícula neix d'un projecte de final de curs, amb una idea molt bona inicial, però després amb un guió que jo crec que li manquen algunes hores més de treball, i que també la primera part ja les limitacions interpretatives d'aquest conjunt de nens són una mica un llast per la pel·lícula. Després el film, a la segona part, per mi remunta, acaba sent un thriller realment inquietant, la Mia Salapatà ho fa molt bé, i tot i les seves mancances, és una pel·lícula que està bé.

Quantes estrelles li poses? Dues. Vinga, va, doncs passem a les recomanacions que ens fas aquesta setmana per veure les plataformes de streaming.

Me sentí extraña. Me sentí como si fuera otra persona.

Comencem amb una pel·lícula, Donés. Sí, és una cinta coreana. Es titula Un amor posible. És d'un director reputadíssim, Lee Chang-dong, que ha fet pel·lícules meravelloses. I aquesta pel·lícula és una de les millors pel·lícules de l'any. Caram. Ve de la mostra de Venècia, allà li van donar el Gran Premi del Jurat. Té el suport unànime de la crítica. És d'una de les pel·lícules que segurament estarà nominada a l'Òscar juntament amb la bola negra a millor pel·lícula internacional, però és una pel·lícula de Netflix. La bola negra també la distribueix Netflix als Estats Units, llavors Netflix no li ha donat el suport que potser un altre any li hagués donat. Li ha donat una finestra al cinema molt petita. Y, de fet, avui mateix ja està disponible a la plataforma. Per tant, una pel·lícula que hagués estat fantàstic poder rebre al cinema, però mira, també està bé que de seguida ja la podem veure a casa a través de Netflix. Un amor possible. Un amor possible. També portes una sèrie.

Un amor posible.

La sèrie es titula El más grande, The Greatest, com sentíem. Va aterrar a Premio Video dimecres. És el biopic de Cassius Clay, Muhammad Ali. Per tant, The Greatest, el boxejador més gran de tots els temps. Són vuit capítols per explicar la seva carrera com a esportista, però no només això, perquè a més ell va ser una icona, un símbol, va ser un abanderat de la lluita contra el racisme i també una persona molt implicada en tasques humanitàries. I perquè tingueu també una mica un toc de credibilitat, doncs us dic que al darrere hi ha Michael B. Jordan, que és una de les institucions negres del cinema Hollywood, el que va guanyar l'Òscar al millor actor per als

pecadors aquest any. Doncs al final, sempre els divendres, després de parlar amb tu, ens queden moltes ganes de veure moltes coses i sempre ens entra la crisi de no tenir prou temps. Gràcies Marc, que vagi molt bé. Bon cap de setmana.

Doncs ara hi posarem una mica de música, de fet ens la porta el David Guzmán amb la seva mirada.

Aquest any en fa 45 que Loreta Gozzi va triomfar a San Remo amb aquest himne primaveral a la mort.

Maledetta primavera, des d'aquell 1981, una cançó que ha ingressat a l'imaginari popular i a Itàlia és una de les més bramades en places, festes i karaoke. Però una de les meravelles de la cultura italiana és la seva capacitat de ressementitzar la música i és així com de fa un temps la cançó de Loreta Gozzi ha pres una altra dimensió. Primer a Turí i ara a Milà, els activistes han popularitzat la peça en cada mobilització i en cada protesta. L'últim cas no fa encara una setmana en la marxa contra l'encariment de la vida del dia 30.

És sorprenent i és sobretot esperançador veure centenars de joves corejant en plena tardor maleta primavera com a forma de protesta. La facilitat que tenen els italians per ressuscitar velles cançons i resignificar-les no té comparació, només cal pensar en la segona joventut de Sarà perché ti amo o en la vida eterna d'Avella Ciao. Hi ha un cas, però, que encara ens toca de més a prop, una de les cançons més famoses del tàndem rigueira, que als anys 80 eren un dels emblemes de l'italo disco. Amb cançons com Vamos a la playa o aquest L'estat està finendo.

Una cançó que era un comiat alegre de l'estiu i que, en canvi, l'afició del Nápoles va reconvertir amb la mateixa melodia en un cant d'amor al seu equip amb el títol Un giorno all'improviso. Faltant l'Italodisco, el Rigueira va viatjar des de l'any 85 fins a l'estadi de San Paolo i d'allà, a un dia de partit, al Gol Nord vaig anar. Roda el món i torna a Itàlia.

Passa un minut de dos quarts d'onze. Ara tenim un repte, que és explicar fotografies per la ràdio. Això és ben complicat, però ho hem volgut intentar, perquè al centre de Barcelona s'ha obert avui una exposició que val la pena visitar, així que fem un salt màgic a la ràdio i ens traslladem cap allà. Estic al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i tinc al davant una fotografia. S'hi veuen dues noies, molt joves, diria que dues nenes, que estan fent una posició de ballet. I suposo que si està seleccionada aquesta fotografia com unes de les representants d'aquesta exposició del World Press Photo 2026 d'aquest any, vol dir que aquí darrere hi ha alguna història que ens pot explicar qui m'acompanya, que és la Sílvia Omedes, membre del jurat i també responsable de la Photographic Social Vision, una fundació que ara ens explicarà també què fa. Sílvia Omedes, bona nit. Bona nit. Qui són aquestes dues noies?

Són dues nenes bessones nascudes per fecundació in vitro d'una mare xinesa de 60 anys.

La mare deu ser aquesta altra fotografia d'aquí que està pentinant una de les.

En el període xinès en què allò del fill únic. On era obligatòria a la Xina tenir només un únic fill. I aquest fill, desgraciadament, els va deixar, es va morir. I ella, quan, diguéssim, la política s'ha obert una mica, va voler no estar sense fills, pel que representa a qualsevol societat, però sobretot a la xinesa, no tenia qui donar-li el teu llegat, no? I no tenia qui et cuidi quan et fas gran. Per tant, veiem una dona gran, amb 60 anys, és un projecte de seguiment de més de 10 anys, de més de 15, perquè la fotògrafa s'assabenta d'aquest projecte, d'aquesta història, demana accés, es guanya la confiança de la família, i fa un seguiment durant 15 anys d'aquestes nenes com van creixent i com va gestionant la mare la criança.

Sí, perquè és veritat que aquí, per exemple, les veiem de molt més petites i aquí hi ha gairebé d'adolescents. 15 anys. Sí, sí, sí.

Aquí és quan ella ha deixat el projecte, però és molt curiós perquè aquesta mare de 60 anys també s'ha convertit en una espècie d'influencer i treballa a les xarxes, té el seu compte i també ha estat difonent tot aquest periple de ser mare.

Clar, aquest és un molt bon exemple. Aquí tenim 144 fotografies que heu escollit com a representatives del millor fotoperiodisme de l'any anterior. Clar, hi ha històries que ens sonen a tot i després hi ha molt bones imatges, tipus Gaza o Ucraïna, però aquest és un exemple d'una història molt desconeguda.

Molt desconeguda i a més d'un àmbit molt domèstic i molt íntim. Tenim un quasi 20% de fotografies aquest any que tracten aquests temes, temes que vinculen les famílies, reptes que sentim en els nostres cossos, també malalties mentals, o sigui. Ens interessa, i aquest any com a jurat hem fet un esforç per detectar aquelles històries que ens ajuden a entendre que el fotoperiodisme no només és guerra, no només és conflicte i espai públic, sinó que molts conflictes i molts reptes a nivell personal i social passen a les cases.

Tu ets membre del jurat. Com escolliu les fotografies? N'hi ha 144, que són moltes, però suposo que per arribar a aquestes 144 abans

n'heu vist moltíssimes més. Doncs mira, vam visionar en dos mesos 60.000 imatges. Ostres. El concurs es divideix per regions. Jo vaig tenir la sort de ser presidenta del jurat de la Regió Europea. O sigui que vaig visionar tot el que els fotògrafs europeus han enviat com a projectes a concurs i no ha estat fàcil, tot i que hem fet un equip molt interessant, professionalment per mi és molt nutritiu molt enriquidor en el sentit que s'han tingut debats interessantíssims i no ha estat fàcil, sóc conscient i a més ho sé, bueno, puc donar fe s'han quedat moltes històries molt ben fetes fora perquè esclar el concurs té unes directrius i s'han de complir. Però sí que ha estat superinteressant i penso que aquest any l'exposició s'enriqueix d'aquest tipus de fotos que parlàvem.

Sí, perquè clar, ara m'has explicat una història que podria ser un molt bon reportatge escrit, tu has explicat molt bé la història d'aquesta dona, què li passa a mon fill, com vol després tenir dues filles, però després hi ha d'haver bona imatge, és a dir, que pots tenir una bona història però necessites un bon fotògraf al darrere. Quines qualitats heu de veure en una fotografia?

Mira, quan veus moltes fotografies pot ser que se t'escapin, eh? Algunes. Però bàsicament penso que els jurats tenen la capacitat de detectar molt ràpidament. Pensa que cada imatge, quan en les últimes rondes les veiem, les veiem segons a la pantalla. Detectar que siguin capaces d'informar, que siguin molt descriptives, que ens emocionin, o sigui, que ens generin un impacte visual, estètic, potent. Però alhora, i em sembla l'ingredient més important, és que siguin imatges capaces d'interrogar-nos. Quan tu veus algú, ara que estem a l'exposició, que està davant d'una fotografia, sabem que l'està llegint. No només el text que l'acompanya, que és fotoperiodisme, evidentment, i necessitem informació de context, l'està llegint. Una imatge té molts nivells de lectura. I una bona imatge fotoperiodística enganxa l'espectador de seguida.

Si et sembla, anem voltant una mica per aquí l'exposició. He vist que entraven, en el moment que entràvem nosaltres, amb el Martí Cuni que ens està fent aquí de tècnic, la Mar de Bé, molts joves. Això és una part important també de la vostra fundació, fa més de 20 anys que porteu aquesta exposició aquí, que és alfabetitzar els nois, la joventut, en llegir imatges, no?

Exactament. La fundació contacta moltes escoles cada any. L'any passat vam rebre 7.000 escolars en 5 setmanes, la qual cosa és per nosaltres complir la nostra missió, els nostres objectius. És molt important amb la quantitat d'imatges que reben avui els nanos a les plataformes, per internet, per televisió, els seus telèfonos. Que sàpiguen entendre què vol dir fotoperiodisme, quins són els usos, quins són les funcions del fotoperiodisme en societat, quins són els valors. Aquí els ensenyem a llegir les imatges, com deia abans, i els ensenyem quin és el punt de vista del fotògraf, què espera des del seu punt de vista, quins són els canals que distribueixen informació en la que podem confiar. Això és fotoperiodisme i aquest és un repte social en aquest moment molt important. Cal que els joves respectin el fotoperiodisme, que és l'únic que els garanteix en aquest moment tenir informació veraç. Clar, perquè parlem molt d'una

generació digital, nadius digitals, però l'altra cosa és estar envoltat d'imatges, l'altra cosa és saber-les entendre, llegir, analitzar-les, que ens passa el mateix en el món del periodisme, que és de fet del que estem parlant ara, no? No sé si heu tingut debat, per exemple, amb la intel·ligència

artificial o no en el vostre. Molt debat, com que hem vist caure projectes fets amb intel·ligència artificial. En aquest jurat que. Absolutament prohibit. O sigui, però també no manipulacions molt conscients, sinó fotògrafs que estan treballant amb càmeres que ja tenen integrat el software amb intel·ligència artificial i, per tant, modifica el negatiu digital, que es diu el RAU. Hi ha hagut grans projectes que, malauradament, Eren boníssims i han caigut perquè amb això World Press Photo no se la juga. Molta gent en el món, més de 4 milions de persones visiten la World Press Photo a molts països alhora. I la seva vàlua més important és la confiança. El que estem veient aquí a les parets de World Press Photo ha existit. Hi ha algun O sigui, hi ha tingut un fotògraf que ha estat testimoni directe del que ha vist. Aquí ara ens hem aturat

davant d'una imatge que és espectacular. En color veiem unes banderes, una del Marroc reconeixible, i unes dones damunt d'uns cavalls amb uns fusells. Sembla una imatge gairebé d'un quadre d'aquests. Sembla que poguéssim estar en el Prado o en el Louvre.

Sí, absolutament. És una imatge meravellosa. Aquest és un ritual històric que es fa al Marroc. Es diuen filles de la pólvora. Només hi ha set grups de dones que pertanyen i formen part d'aquest ritual, que és bàsicament muntar cavall amb les escopetes. I és una imatge molt diferent del que Marroc està habituat a veure. Però, òbviament, totes les societats es van obrint. Per tant, aquesta és una fotògrafa, la Chantal Pinzi, una italiana, que va estar documentant aquest ritual i genera unes imatges molt dinàmiques. Podríem imaginar-nos que estem en una guerra i són dones amb fusell i molt, òbviament, molt preparades per muntar cavall i portar un fusell.

Sí, perquè, clar, deixen anar les regnes per, suposo, disparar l'aire. És una imatge preciosa. És una imatge molt potent que, a més, dona la benvinguda a l'exposició. Ah, sí? Sí. Doncs ara anirem avançant fins al final. Els divendres d'aquí al Catalunya Nit, que convidem sempre algú de l'àmbit cultural, avui et toca a tu i els fem un parell de preguntes, després seguirem conversant, però una és alguna notícia d'aquesta setmana que t'hagi cridat l'atenció?

Bueno, no només m'ha cridat l'atenció, sinó que l'he celebrat, i és la pèrdua del poder republicà en les dues càmeres americanes. Aquesta sí que és important. Sí, efectivament, perquè l'administració Trump és una de les més responsables de les censures i les manipulacions d'informació que rebem a diari. Per tant, celebrem molt, sobretot des del sector fotoperiodístic, el fet que es pugui tornar a informar als Estats Units d'una manera objectiva i amb llibertat d'expressió i premsa.

A més, estava pensant ara mentre recorríem aquesta exposició, Tram ha donat grans imatges també de fotografia aquell cop que el van disparar a l'orella i tal, però ell no seria tan curós com esteu sent vosaltres amb la intel·ligència artificial, però vaja, aquest seria un altre, algun altre debat. I si haguessis de recomanar-nos alguna activitat per aquest cap de setmana cultural, on t'agradaria.

Doncs sens dubte visitar l'exposició de la Marta Pobo a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, la poètica de la llum. La Marta Pobo és una gran fotògrafa, és just que se li faci aquesta exposició i malauradament la vam perdre fa unes setmanes. I això passa. Quan a vegades arribem tard en posar en relleu l'obra de les dones fotògrafes, doncs a vegades arribem tard. I fa molta ràbia. I fa ràbia, com ha estat el cas també de l'Anna Turbau. Però recomano molt i molt la feina que fa l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona i visitar una exposició d'una dona meravellosa, una gran fotògrafa amb una mirada poètica i una llum magnífiques.

Aquí hi ha 144 fotografies. Amb quina t'agradaria acabar? Si vols anem a l'última que hi ha a l'exposició.

Jo aniria a veure la Paulina.

Anem a veure la Paulina, la tenim a prop, de fet. Aquí ara hi ha un grup de nois que estan comentant també amb l'educador aquestes imatges. Per què t'agrada aquesta fotografia?

Per mi és una de les imatges més poderoses d'aquest any. De fet, jo com a jurat he de dir que jo hagués volgut que aquesta fos la World Press Photo de l'any, però no vaig tenir vots suficients. En quin lloc va quedar aquesta? És finalista. Finalista. És finalista. És una imatge en blanc i negre d'un fotògraf americà que es diu Victor Blue, que fa molts anys que documenta els efectes del conflicte a Guatemala. Aquesta dona està retratada amb una rosa a la mà, envoltada d'altres 36 dones, acaben de guanyar un judici a Guatemala contra els violadors, que fa més de 40 anys van violar-les. És una imatge d'esperança i resiliència claríssima. És una imatge que ens interpel·la. La Paulina ens està mirant i no precisament amb alegria d'haver guanyat el judici, sinó d'haver conquerit un judici històric per les dones. Sabem que els cossos de les dones són el camp de batalla de moltes guerres. I Guatemala és un dels països que ha tingut un genocidi més escabrós, amb més de 250.000 desapareguts, i les dones òbviament van ser molt maltractades. I és una imatge que d'alguna manera també m'agrada, m'agrada molt especialment, perquè no veiem una dona guatemalteca folklòrica, com la que veiem en els catàlegs dels viatges cap a Guatemala. És veritat. És una imatge en blanc i negre, molt profunda, molt seriosa, que interpel·la l'espectador i que bàsicament posa els temes de gènere també a l'agenda.

Aquí he vist molt de color, però també blanc i negre. Per què resisteix tan bé el blanc i negre?

Perquè World Press Photo i el fotoperiodisme pot escollir amb què s'expressa. Vull dir, cada fotògraf decideix quina és la millor manera d'explicar la seva història i és una llibertat fantàstica que tenen.

144 imatges que es poden veure, si no m'equivoco, fins al 13 de desembre en una exposició que, per exemple, l'any passat hi van passar més de 65.000 persones. O sigui que això té un èxit brutal.

Jo crec que és una cita molt consolidada a la ciutat i que hi ha gent que valora moltíssim el tenir accés a informació a res. Volpresfoto té un sistema de verificació d'imatges molt especialitzat i, per tant, tot el que podem veure aquí hi podem confiar.

Clar, perquè és que és tan interessant que aniria allargant l'entrevista. Ara sí, l'última que et faig, però, per exemple, abans que ens has explicat aquest arxiu RAW que podeu detectar si allà hi ha intel·ligència artificial o no, com ho feu? És amb softwares també o a simple vista podeu reconeixer?

No, a simple vista és impossible. World Press Photo té un equip molt professional que totes les imatges que arriben a la quarta ronda, i en total són sis, passen per aquest procés. Quan arriba el jurat a Amsterdam, que portem un mes i mig veient fotos cadascú a casa seva, quan arribem a Amsterdam ens diuen de tot el que havíem seleccionat prèviament, què és el que no ha superat la prova. I Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do el que no supera la prova, a vegades conscientment, a vegades inconscientment. Els projectes que han estat molt manipulats ja no els ni tornem a veure. I com que el procés és anònim, ningú se'n va a casa sabent qui és que ha fet la mala feta.

Perquè això inclou retoc de color, per exemple, sí que es podria fer? Es pot fer retoc de color, sí. El Photoshop s'accepta? Si toco color, llum, una mica?

Sí, sempre que el color no el canviïs tant, que canviïs el missatge, l'escena i el contingut. I depèn cada any del jurat el fet d'acceptar o no alguns casos que poden estar en zones grises. Però aquest any hem sigut molt sabers, molt sabers, perquè el fotoperiodisme se l'està jugant cada dia. Pel compromís dels fotògrafs i després perquè no podem perdre la confiança de l'audiència en el bon fotoperiodisme.

Doncs bon fotoperiodisme aquí al CCCB de Barcelona fins al 13 de desembre. Moltíssimes gràcies, Sílvia Omedes, per acompanyar-nos i per aquest recorregut de luxe. Encantada, gràcies.

Estem ja en la recta final del Catalunya Nit d'aquest divendres, 13 minuts i arribarem a les 11. Ja sabeu que sempre al Catalunya Nit ens envoltem de veus, de professionals, de periodistes que hi posen sempre la seva mirada particular. Avui és el torn de la periodista col·laboradora del Catalunya Nit, Marta Riezu, que compta, reflexiona sobre el fet de no permetre que t'ho facin tot. Bona nit, com esteu? Tu ets una mica atrafegada perquè aquests dies treballa un festival de cinema. Uf! I he observat una cosa curiosa. Els famosos els hi fan tot. Tot. És al·lucinant. I clar, perden el costum de les coses més bàsiques. Per creuar el carrer, els porten. Passi per aquí, senyor. Per assenyalar on s'han de posar, els acompanyen. Aquí, els fan una creueta al terra. Els venen a buscar, els trien el menú. La gràcia és que no pensin. Si en algun moment els deixen sols, els veus amb la mirada poruga, com un cérvol davant els fars d'un cotxe. Em temo que a l'escola molts pares fan el mateix. Veuen els mestres com uns assistents. Col·loquen allà els fills i que els hi facin tot tu. S'obliden que l'escola es forma, però on s'educa és a casa. Nosaltres, els ciutadans, també ens hem deixat portar amb la corda de passeig, com els pàrvols. Ens pensem que els polítics ens ho faran tot, que ens portaran comodament cap a la millor opció. No va així. Analitzem, siguem molt exigents, que la catifa vermella està molt bé, però la democràcia l'hem de caminar nosaltres.

Catalunya Reviu. Som Trescat. Som Trescat.

Segur que ja ho tens tot a punt per aquest curs? Recorda't del Supercampus. L'espai perquè aprenguis de manera creativa, divertida i en català. Amb materials per a totes les etapes escolars i un contingut sempre actualitzat. Tant si ets a casa com a l'escola, Supercampus t'ajuda a aprendre. A veure si s'ha entès. Troba'l al Super3, a la plataforma 3CAT i a YouTube. T'esperem al Supercampus!

El pròxim 29 de novembre es duran a terme les eleccions generals. Si aquell dia has de ser lluny del teu poble, la teva terra, la teva ciutat o alguna cosa t'ha d'impedir anar a votar, pots votar per correu. Si ja tens la documentació electoral, pots enviar el teu vot per correu certificat fins al 25 de novembre. És totalment gratuït. Per correu, el teu vot té tot el valor.

Els 10 anys d'Odisseu per tornar a Ítaca. Els 10 per 10 cants a la Divina Comèdia. Les 10 jornades i els 10 narradors del Decameró. Les 10 pometes del Pomer. 10 temporades de llibres i ràdio per seguir sumant històries, personatges i emocions. Ciutat Maragda. 10 anys compartint literatura. Dissabtes a la una del migdia a Catalunya Ràdio. Amb David Guzmán. Lectures per a tots els gustos. En Guàrdia, amb Enric Calpena. A la Barcelona Baix Medieval, la pujança naval mercantil i financera va convertir la franja litoral, tant a la platja com al mar, en una frontera molt important, la primera línia defensiva en cas de conflicte. El Consell de Cent va formar una milícia municipal de ballesters a sou anomenada la Milícia dels Mantellets. En parlarem en el proper episodi de l'En Guàrdia, també disponible a la plataforma 3CAT. En Guàrdia, amb Enric Calpena. Aquest dissabte a les 3 de la tarda.

9 minutets i seran les 11, és aquell punt en què comencem a mirar l'endemà. Marc Güell, Carme Montero, Ignasi Bat i Quim Codines, bona nit. Bona nit. A les portes de l'últim cap de setmana preelectoral.

El següent ja estarem en campanya, Marc. Sí, perquè els mítics continuaran aquest cap de setmana. Demà tenim a Catalunya un bon desplegament de candidats. Pedro Sánchez, acta al migdia a Tarragona, amb el president Salvador Illa i també Jordi Areu. A Barcelona, al barri de Sant Andreu, la número 1 del front ampli, Ada Colau. També encapçalarà la presentació de la candidatura amb Ernest Urtasun. I Fora de Catalunya, Feijó, actua demà amb el PP a Valladolid, on és l'exministre de Transport, Òscar Puente, i Rufián i Irene Montero faran un míting conjunt a Madrid.

I demà hi haurà manifestació a Barcelona a quatre dies, només de la vegada general, Carme. Si la convoca l'Organització Juvenil Socialista i es fa contra l'encariment de la vida. Començarà a les 8 del vespre davant del Mercat de Sant Antoni, a l'Eixample. Els convocants no volen que aquesta manifestació i la vaga de dimecres es confonguin amb la campanya electoral i no volen que se les apropi cap partit.

I a França tampoc paren demà protestes, també, Ignasi. Sí, sindicats, estudiants, armilles grogues han convocat diferents manifestacions en nombrosos punts del país en protesta per l'encariment del cost de la vida, el dèficit d'inversió en educació i els elevats preus dels carburants. El govern francès torna a desplegar un fort dispositiu policial, segons ha anunciat el ministre de l'Interior, Laurent Núñez.

El risc és exactament el mateix que els dissabtes anteriors. L'operació de demà tornarà a mobilitzar 70.000 efectius policials.

I demà, Diada de la Catalunya Nord, Quim. Doncs sí, com cada 7 de novembre, i si arriba amb polèmica, perquè l'Ajuntament d'Elna, governat ara per l'extrema dreta, ha decidit celebrar el Tractat dels Pirineus del 1659, és a dir, celebrar que la monarquia hispànica cedís a França una part dels territoris catalans. Diverses entitats han denunciat que això és una provocació. Al marge d'això, però, la defensa del català i la reivindicació nacional marcaran la manifestació que s'ha convocat demà a la tarda a Perpinyà. Durant tot el dia es faran altres mobilitzacions, que les seguirem, amb la nostra corresponsal a la Catalunya del Nord, amb la Laura Bertran.

Doncs de tot el que passin, estaran també ben pendents els companys del suplement des de primera hora i sobretot moltes converses amb el segell de Roger Escapa. Roger, bona nit. Què tal, bona nit, com esteu? A veure com es presenta el cap de setmana. Doncs mira,

amb la ressaca d'aquesta oreja de Van Gogh, a veure com ha anat aquest concert. Molt musical. Demà fa 10 anys que es va morir Leonard Cohen. 10 anys. I el Luis Hidalgo, crític i periodista musical amb molts anys d'història, li ha preparat un petit homenatge també des del programa. A més a més, també demà Mercè Sanpietro, la gran Mercè Sanpietro, que viu a Madrid i costa veure'l aquí a Barcelona. L'entrevistem, enxerrarem una estona amb ella, ve acompanyada del seu net, la Mercè Sàvia del Max Sanpietro, que també és actor. I aviat presenta una sèrie a Netflix i té 16 anys només i per tant aquestes sagues familiars que continuen, per tant el cognom San Pietro que continuarà també dalt dels escenaris i presentarem aquesta història. I a més a més també volem celebrar l'Ondas del que no surti d'aquí amb la Juliana Ganet, el Roger Carandell i la Marta Montaner. Farem el nostre particular homenatge des del suplement, cerrarem diumenge amb ells a veure com ho han celebrat, qui els ha felicitat, qui no els ha felicitat i si tenen algun missatge per Ter Stegen.

Merescut, merescut homenatge als companys del que no surti d'aquí, i òbviament ben pendents de l'actualitat, últim cap de setmana abans de la campanya electoral.

Sí, això a veure com ens ho agafem. Però, clar, les tertúlies ja van fent xup-xup, el que passa és que tinc la sensació, també és una setmana que ve la vaga general, aleshores hi haurà molt moviment. Però passen tantes coses, si tenim tan poca estona per pair-les, o sigui, l'esmit term de Donald Trump ja sembla de fa el mes passat. Vull dir que, bé, anirem trampejant amb tot el que puguem. Ve la Maika amb tota la història del Magentí, el crim de Susqueda. Recordo que la primera secció que vam fer de l'Hora Negra amb la Maika Navarro, fa gairebé 9 anys, vam parlar del crim de Susqueda. Imagina't. Ja vam parlar del crim de Susqueda. Per tant, demà hi tornarem. No s'ha resolt encara, però sí que s'han aclarit alguns dubtes.

Doncs sempre ben connectats al suplement, a partir de les 6 del matí. Gràcies, Marc.

I demà és el dia que els diaris porten els seus suplements. Els divendres saludem la vice-directora del Punt Avui, Dolors Vallès. Bona nit, Dolors. Hola, bona nit,

Nadal, Manel, bona nit, Agnès. Mireu, posaré el focus en la contraportada. A veure. Demà, el Punt Avui publica un vora viu de Joan Vallclara sobre la visita que han fet a Waterloo per entrevistar en exclusiva el president Carles Puigdemont, el 130è president de la Generalitat després de 9 anys d'exili. L'entrevista íntegra es publicarà dilluns en paper i al web i podria ser l'última que concedeix des de Waterloo abans del retorn al Principat. Això l'ha de contraportada, eh? Això és el Boraviu, i expliquem una mica com ha anat, una mica l'explica ell. Doncs en Vaiclara explica que espera no haver de tornar mai més a la Casa de la República per entrevistar un president exiliat, però també expressa la seva desconfiança envers la judicatura espanyola, especialment després de l'última interlocutòria del jutge Llarena. El director del Punavui confessa que desitja equivocar-se en els seus pronòstics pessimistes i poder celebrar finalment el retorn de Puigdemont. Una entrevista que vol ser la del retorn, però amb un incògnit encara oberta, quan, com i per on tornarà el president. A opinió, destaquem un article d'en Jordi Cabré, que porta per títol Sense Causa, i a la secció de la monarquia, en Lluís Simón ens parla dels trens i els borbons. Ens recorda que el pare de Felip VI sí que va agafar l'alta velocitat per enriquir-se amb el tap de l'Arabia Saudita.

Doncs tot això al punt avui de demà. Moltíssimes gràcies, Dolors. Bon cap de setmana. Igualment, salut.

Dos minuts i mig i arribarem al punt de les 11 de la nit, quan s'acabarà ja el Catalunya Nit. Avui aquest punt final anirà a carreg de la Trinitat Gilbert, periodista i filòloga catalana. Com estàs, Trini? Molt bé, molt contenta. Igualment. A veure, tot això, aquests dos minuts són teus, endavant. Vinga, som-hi.

Doncs mireu, jo us volia parlar de la crisi als trens i en aquest cas us volia parlar en primera persona com a usuària de la R2 Sud des dels 18 anys. I us he de dir que en aquesta línia, quan es va inaugurar a finals del segle XIX, el 1881, el tren entre Vilanova i la Geltrú i Barcelona trigava una hora i 40 minuts. Ara, en aquests moments, 2026, anant bé, anant bé, el tren triga una hora i 15 minuts, anant bé. Això vol dir que la mitjana pot ser entre una hora i mitja o dues hores. Torno a repetir, quan es va inaugurar la línia, el 1881, el tren trigava una hora i 40 minuts. Què vol dir això? Doncs que és un sistema obsolet, que hem passat dècades i dècades, però no dir segles, de desinversió crònica. Per tant, un país com Catalunya, que és una economia dinàmica, té una xarxa ferroviària amb un traçat de més de 150 anys que triga tant com quan va començar. Per continuar, us volia parlar del català alerta. El català ha entrat en campanya, l'albiol ja s'hi ha referit i anem molt malament si el català es perd a l'escola perquè ja gairebé podríem dir que no hi és a l'escola. I per últim l'oli, deixeu-me que us en parli. Consumim oli català. Les referències que fa l'Estat sobre l'oli, fa referència a Andalusia, en canvi a Catalunya ha estat un any dolent, n'hi ha poc, però el que n'hi haurà serà molt bo. Per tant, consumim oli català. I tot això és el que us volia comentar.