Catalunya nit, de 22 a 23 h - 08/10/2026

Són les 10, ets el Catalunya Nit.

Catalunya Nit, amb Manel Alías i Agnès Marquès.

A partir d'ara, a Catalunya Nit, des del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, tenim preparada una hora fantàstica i terrorífica, perquè quan es tracta de cinema i no pas de realitat o de notícies, el terror entra diferent. Quina pele heu vist?

Els Carpetterson. I què tal? Bé, no estan malament, sí, és interessant. És terror? És com un thriller sobrenatural, així una miqueta fosc, de la història de Jesús quan tenia 15 anys amb els seus pares, i bueno, interessant.

Per què creieu que ens agrada passar por veient pel·lis?

Bueno, suposo que una miqueta t'enganxes a l'adrenalina, no?, de sortir de la teva zona de confort i viure experiències, no sé. No t'ho sabria explicar. No sé si algú t'ho sabrà explicar, però bueno, enganxa.

No sé, alguna vez vi que cierta sensación de ansiedad a veces nos da cierta tranquilidad. No, la verdad no lo sé. En general a mí desde muy pequeño me gusta mucho y yo lo haré desde mis padres. Entonces, pues la verdad es que ya es una costumbre el ver películas de terror.

¿Tú gaudeixes mirar pelis de por?

Jo bastant. La meva parella no. Jo no gaire, jo soc més poruc. Sí, sí. Sí, m'agrada. El que passa que amb certes persones. Perquè m'agrada, perquè així quan m'espanto el que sigui les tinc allà.

I amb una amiga seva, sobretot. A mi no, perquè com que jo soc un cagat m'espanto més que ella i llavors no li agrada.

Vindreu a gaires pel·lis aquí Sitges o què?

Bueno, no hem pogut, també perquè les entrades han volat, és a dir.

Sí, perquè la setmana que ve estem fora i no podíem venir.

Però intentem, intentem cada any venir amb aquests. Intentem aficionar-nos a ells. Sí, sí, sí. Molt bé, gràcies. Que tingueu bona nit. Adéu. És el festival de cinema

més potent de Catalunya. Està reconegut com el més important del món en el seu gènere, en el fantàstic. Ja ha començat a caure una pluja de més de 400 pel·lícules. Per la catifa vermella de l'hotel on ens trobem ara mateix, doncs desfilaran els pròxims 10 dies personalitats com Peter Jackson, l'oscaritzat director del Senyor dels Anells o. De la versió de King Kong. Aquests dies, per certs, estem envoltats de King Kong aquí a Sitges per tot arreu. Vindrà Kevin Bacon de Mystic River, Apollo 13, Frost contra Nixon o tantes d'altres. Un actor com Danny DeVito, que han volgut des de Tim Burton fins a Milos Forman o Francis Ford Coppola. I Alejandro Amenábar, que va meravellar fa 30 anys amb tesis. Però, si parlem de Sitges com a festival de gènere, hem de dir, avui més que mai, de gènere femení. A aquesta hora, per primera vegada, una directora espanyola està inaugurant, acaba d'inaugurar el festival i ho està fent amb una pel·lícula rodada als Estats Units. Carlota Péreda presenta Found Alive. L'entrevistarem de seguida. Hi ha diverses directores, de fet, amb pel·lícula de competició. Tindrem amb nosaltres les cosines Serra, dues joves catalanes que s'estrenen en el món del cinema amb una pel·lícula terrorífica, sí, 11, rodada a Andorra, primera pel·lícula i Pam, a la secció oficial de competició Sitges. I això, que ens han dit que com a espectadores no suportaven el terror, és a dir, patien massa. També entrevistarem aquí Mònica García Massagués, directora de la Fundació del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, i és la creadora també de Woman in Fun, un programa per reivindicar i impulsar. El paper de les dones en el cinema fantàstic. I més que mai, aquest dijous ens acompanya una criatura fantàstica, l'Àlex Gorina. El nostre col·laborador va dirigir aquest festival i en la secció d'avui ens cantarà el seu top 5 de cinema fantàstic, les 5 pel·lícules preferides del fantàstic d'Àlex Gorina relacionades amb Sitges. Fins a les 11, notícies sota la llum de la lluna. I quan acabem, a veure qui pot dormir.

No pateixis, són nens. No falen res, nens.

Doncs inaugurem aquesta última hora del Catalunya a nit amb la persona que inaugura aquesta nit també el festival de Sitges, que és la directora Carlota Pereda. Bona nit, benvinguda. Bona nit, muchas gracias. Bueno, felicidades. Inaugures el festival de tu vida, no?, perquè Sitges és un poc el festival de tu vida. Sí, para mí es una.

Bueno, yo ya tenía alquilada la casa para venir aunque no estuviéramos seleccionados. ¿Ah, sí? Sí, sí, todos los años con los amigos venimos y fue la alegría de estar en Sitges y sobre todo de inaugurar, que es una forma que me. Bueno, para mí es estar ligada a la historia del festival y me parece muy emocionante, es un honor.

Para la gente que no te conozca, en 2022 vienes aquí con Cerdita a largometraje, después del corto que ya te dieron el Goya por él, y aquí te entregan el Melies de Oro, que es como mejor película fantástico terror de Europa. El año siguiente vienes con Ermita, también estás en Sitges, luego viniste como jurado, y esta noche te conviertes ya oficialmente en la primera directora española que inaugura el festival.

Sí, bueno, siempre me han acogido muy bien y para mí, que sea en este festival, pero que encima que te acoja Sitges, que es el mejor festival de cine de género del mundo, bueno, pues es un honor, ¿qué quieres que te diga? Una parte son los nervios del estreno y otra parte es la sensación de que no vas a caer mal porque te van a recoger, estás un poco en casa,

¿no? Claro, ¿qué significa inaugurar? Porque supongo que no es lo mismo estar en selección oficial, que ya es muy importante, pero que decidan abrir el festival contigo.

Bueno, es una forma de significar la película, en cierto sentido, de decir que hay un apoyo también a la carrera, no solo mío, sino también del productor, Nate, que tiene cinco películas en el festival, aparte de la nuestra, y eso es una forma de decir que siguen tu carrera y que la llevan de la mano, es algo muy bonito, la verdad.

¿Tú has sido jurado también? ¿La peli que inaugura tiene más posibilidades o qué?

Yo creo que no. O sea, que al final todas las películas estamos en la igualdad. Al final dependemos de los gustos del jurado y del martes, que son muchísimas películas. Y todas películas muy buenas. De hecho, yo me quedo después y creo que veo como 32 películas.

De momento, ahora hablamos de Fauna Live, que es la película que presentas este año, que con el título ya indicamos que esta vez vienes de Estados Unidos. ¿Cómo ha sido grabar allí con actores también americanos, etcétera? ¿Cómo te ha ido? Bueno, al final,

cuando te pones a trabajar, piensas en el personaje, en los actores, digamos, en el recorrido, cómo lo vas a querer rodar, pero ha sido una experiencia. Ha sido muy difícil rodar la película por el tema, por las exigencias que tenía la historia, por lo ambicioso del rodaje en sí, por rodar en el desierto, muchas cosas, pero el equipo se. Ha entregado al 100%. Todos los productores también siempre son muy ambiciosos y la ambición buena de la película. No otra cosa, sino que lo que esté tiene que estar en la película, tiene que estar en la imagen y eso es muy interesante. Luego los actores americanos son actores que tienen carreras en Hollywood que realmente están ahí por ti. Están ahí porque dicen, we trust your vision, confiamos en tu visión, Y eso es una responsabilidad y también es un orgullo contar con unos talentos enormes que sabes que están ahí para lanzarse lo que les llevas.

De entrada rodar en inglés y una adaptación de un libro. ¿Cómo elegiste la historia? Vamos a hacer entre los dos una pequeña sinopsis para situar a nuestros oyentes sin romper la película. Quien quiera ir a verla tendrá tiempo. Pero la protagonista es una chica joven que fue secuestrada durante mucho tiempo de muy pequeña, de joven. Y que una vez libre, con todos sus traumas, ayuda a la policía en otros casos de jóvenes también que son secuestradas y que pueden estar en el sótano, por ejemplo, de una casa. ¿Cómo llegas a este libro y a esta historia y a quererla contar?

Bueno, realmente es la productora que tiene los derechos del libro, están en desarrollo, llevan tiempo en desarrollo y no conseguían dar con la forma de hacer la película, de eso que tenían un guión que les gustaba, pero no encontraban como la combinación que pudiera salir adelante. Y yo conecté claramente con el personaje principal y con su conflicto, pero sí tenía muy claro que yo quería cambiar parte de la historia, por lo menos el enfoque. No me interesaba tanto hacer un thriller sobre un cat and mouse, una persecución. Quería que fuera un thriller emocionante, propulsivo y tenso, pero quería que estuviera centrado en el punto de vista de la protagonista y de los supervivientes. Hacer un thriller que normalmente se suele centrar mucho en la figura del psicokiller y aquí fuera todo lo contrario, que el punto de vista fuera claramente contarlo desde una perspectiva más íntima. Entonces ahí fue que a partir de ahí luego leí la novela de Carla Norton y vi todo lo que tenía ella de investigación sobre víctimas de supervivientes de casos así. Tiene muchas novelas anteriores que tratan de esto, que son en primera persona de mujeres que han sufrido. Estos casos y empecé a hacer más investigación y ahí cuando ya contacté con Chloe, que para mí fue la primera opción, empezamos a desarrollar también juntas cómo lo quería contar e intentar indagar para dar más forma al personaje de Rip y hacerlo un personaje complejo y que fuera respetuoso con estas mujeres.

¿Sigues fiel al género, digamos? Aunque cada película tuya es distinta, pero sigues en el terror, este podemos llamarlo más terror psicológico. Vas por aquí ya, o sea, tú eres una directora de cine de terror.

Yo me considero una directora de cine de género. También considero que el género es el thriller y la comedia. Pero sí, sí me considero una directora de género y a mucho orgullo.

Claro que sí. Hoy y durante todo el festival se va a hablar mucho del papel de las mujeres, cómo están entrando en estas películas de género y específicamente también en el terror. ¿Cómo lo ves tú? Pues yo creo que todavía

falta camino por hacer. Hay muchas mujeres con proyectos increíbles que no consiguen financiación. Creo que eso debería cambiar. Es muy difícil levantarse de nuevo en España, tanto para hombres como mujeres, directores consagrados también. Creen bastante complicado levantar la financiación. Y yo espero que se siga la tendencia de Estados Unidos, que realmente el género es lo más buscado. ¿Y por qué crees que es así,

la diferencia entre Estados Unidos y aquí?

Son tantas diferencias culturales. En Estados Unidos lo que manda es el mercado. Y claramente el género funciona mejor que cualquier otro género y además digamos que la inversión inicial es menor que otros géneros, con lo cual consiguen más dinero y ahí manda la pela.

¿Pero si tienes algunas claves para construir un momento de suspensión o de terror?

Básicamente, para mí lo más importante siempre es el punto de vista. Y una cosa que dijo una vez Javier Botet, se me quedó. ¿Quién sabe más de género que Javier Botet? Que lo más importante no era el monstruo, sino era cómo reaccionaba la protagonista o el protagonista al monstruo. Al final, para mí, es un género el terror profundamente empático. Siempre cuento las películas del personaje. Y sí, pienso mucho cuál es el punto de vista de la secuencia, ¿no? Para mí es algo importante, ¿no? Creo que no es lo mismo cómo retratas las cosas. No solo quiere decir cosas distintas, sino también me pongo en la situación del espectador al verlas. No sé, pero es bastante. En cierto sentido es analítico, pero es. Es bastante incentivo claro aquí por ejemplo

que tenemos a chicas muy jóvenes sufriendo por un lado el estar encerradas por el otro también el acoso de hombres no sé si aquí la mirada femenina sí que es importante yo creo que es muy importante

a la hora de retratar siempre y para mí era una cuestión esencial de cómo retratar el cuerpo cómo retratar el sufrimiento cuándo mostrar violencia y cuándo no eso era una de las primeras discusiones que tuve. Con mi directora de foto, Rita Noriega, que está conmigo desde Cerdita, y que nos ha seguido también hasta el montaje. Hemos dado muchas vueltas a la película para ser lo más precisos en todo esto. Yo ruedo muy poco también, con lo cual. Tienes ese margen. Y también con Chloe, con las actrices en la película, teníamos siempre, aparte de una coordinadora de intimidad, también una psicóloga, por si alguien de repente se sentía, eso es muy americano, ¿no? Y realmente lo utilizamos, porque sucedió más de una vez, porque cuando estás tratando con emociones, y bueno, es una hora también de proteger a los actores a la hora de. Y a las actrices a la hora de interpretar. No solamente a las actrices femeninas, sino también a los actores que hacían de captores. También era muy duro para ellos. De hecho, hay un perro que sale en la película que es el perro de uno de los protagonistas que me dijo, ¿puedo tenerlo en el set? Y yo, no, lo puedes tener en la secuencia, porque a él le ayudaba a la hora de enfrentarse

al personaje. Claro, porque no sé si, claro, depende de la película de fantástico o de terror, depende de las escenas, me imagino que en el set incluso se debe uno reír mucho, depende de lo que pase, ¿no? Sí, en esta película no se reí. Pero en esta, en esta te iba a decir, en esta no es así. No sé si incluso luego puedes llevarte, digamos, historias a casa.

Bueno, para mí ha sido una película muy dura. Ha sido una experiencia muy buena con todos los actores y con todo el equipo. Para mí Chloe es amiga, trabajaremos más veces, Rupert es un amor, todos son un amor, son increíbles. Pero la preparación del guión, todo lo que fue el research de casos reales, a mí me daban pesadillas. Ha sido horrible. Era como, ¿pero por qué hago estas historias? ¿Por qué me hago esto a mí misma? Porque al final te metes en eso y era muy duro. Y de hecho, mi hija, que tiene 11 años, era como que mi hija salía a comprar para ir sola y era como. Es que no quería que fuera a comprar sola. Que no le va a pasar nada, evidentemente, lo sé. Pero es que me causó una emoción que no podía controlar esta película.

¿La verá tu hija? ¿La verá esta película tu hija? No, no. Cuando tenga 18, 16.

Bueno, ya veremos más adelante, sí, pero ahora no. Esta no, porque a ella no le gustan estas. Le gusta el género, pero le gusta de Gremlins. Ya, es su tope. Más de Gremlins le da mucho miedo. Y esta es demasiado realista, porque lo que le da miedo es que sea realista. Y esta película es lo que hemos intentado, que se sienta. No tienes el elemento camp o de humor para salirte de ahí, se siente realista. Entonces eso.

Es una película que atrapa, que es muy interesante de ver y que toca una problemática real. Bueno, has hablado de Noches de pesadillas, la de hoy es un poco de sueño. ¿Inauguras ahora nervios o qué?

Pues por momentos. Hay momentos que estoy atacada, otros que no, pero sí, muchos nervios.

Esta mañana ha habido un pase ya para prensa y tal. Bueno, y espectadores, ¿cómo ha ido? ¿Qué te han dicho?

Pues me han dicho, bueno, he recibido muchos comentarios, a la gente le está gustando mucho, creo que ha habido aplausos. De hecho, un actor, uno de los actores de la película, que hace uno de los captores, me ha dado una sorpresa. Él estaba en la sala, yo no sabía que estaba en Sitges. Y me manda un mensaje diciendo, todo el mundo aplaudiendo, no sé qué, la peli me encanta, tal. Y ha sido muy bonito, la verdad. Ver que la gente hace una película siempre es un poco exponerte, también emocionalmente, ¿no? Y ver que la gente la entiende y reacciona y que conecta con ella, pues es mucho mejor.

Carlota Pérez, muchas gracias por atendernos, que vaya muy bien y nos vemos en Sitges, l'any que ve.

Seguro. Un abrazo. Catalunya Nit, Catalunya Ràdio.

Passen dos minuts d'un quart d'onze de la nit, seguim en directe aquí a Sitges, en aquest festival internacional, que d'aquí molt poquets minuts ja podrem dir que haurà acabat la primera sessió inaugural, però ja veiem amb cara relaxada la seva directora, que és la Mònica García Massagués, directora de la Fundació del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges. Benvinguda al Catalunya Nit. Hola, molt bona nit. Què, contenta? Quina sensació tens ara mateix?

Bueno, és una mescla entre sentir-se ageugerit, perquè has fet el primer pas en aquest cim, però encara ens queden 11 dies. O sigui, pots imaginar, encara es manté aquella tensió i emoció de l'inici.

Clar, estem en una edició que ara comença, però suposo que darrere hi ha moltíssima feina. Què ha de passar perquè en un festival com aquest, aquí a Sitges, acabin venint Kevin Bacon, Danny DeVito, Peter Jackson i tants i tants altres noms i més de 400 pel·lícules? Quina feinada hi ha al darrere?

És tot un any, tot un any anant a mercats, a festivals, negociant amb agents, negociant, i de vegades, per molt que ho intentes, no ho aconsegueixes. Jo no paro de dir, tant de bo m'estigués passant això l'any que ve, que és el 60è aniversari, i tindria encara més sentit, però ens està passant ara i s'ha de celebrar. Però ja et dic, abans d'acabar allà el festival, ja estem apareolant gent perquè puguin venir, perquè siguin ambaixadors del festival, perquè rebeixin premis honorífics, i la veritat és que hem estat molt, molt afortunats aquest any.

Els hi sona en el món del cinema el festival de Sitges quan parleu, per exemple, amb un Kevin Bacon o amb un Peter Jackson?

Home, Peter Jackson va estar aquí fa 34 anys presentant Brian Dead. De fet, la seva dona ens va enviar fins i tot unes fotos de com va venir pel primer cop. I són moníssimes, perquè estaven ella i Eric Beck, que són superjoves, amb uns aparadors i amb tota una sèrie de decoració de l'època, totalment desfasada, però tenien un tan bon record que ens han enviat les fotos que nosaltres no teníem. És molt emocionant. En el cas del Kevin Bacon, home, t'has d'explicar una mica més, però el que sí que és curiós és veure les agències de talent, que cada any fem una miqueta de ruta, i el Festival d'Escena de Sitges els ressona més, et diria, que altres de l'estat espanyol, i el tenen molt, molt present, perquè hi ha molta gent vinculada que ha presentat el Fantàstic i han presentat les seves primeres pel·lícules al festival. Nosaltres hem mirat sempre cap als Estats Units, el 50% de vegades de la programació ve d'allà, i mantenim uns vincles molt, molt estrets. Què heu intentat que

tingués en aquesta edició, aquest festival de Sitges?

No t'ho puc dir perquè això és la sorpresa de l'any que ve. El que no ha arribat aquest any es guarda pel que ve. I tant, i tant. O sigui que el 60 tindrem festa grossa. Hi ha coses fetes, hi ha coses apareolades que estan allà i fins i tot gent que havia de venir i que finalment no ha pogut perquè tenen algodatges, perquè apareixen compromisos, però amb la promesa que sí que vindran i vindran per la propera edició. Déu n'hi do.

He estat voltant una mica abans parlant amb gent i m'he trobat més d'una i de dues i de tres persones que m'han dit que els ha costat molt trobar entrades o que fins i tot ja no n'han trobat.

Volen. Aquí he de dir dues coses. Primer, que nosaltres tenim un sistema mesclat entre la venda d'entrades a audiència i el cupós dels acreditats. I que a mida que els acreditats, primer tenen preferència per despuntar la gent que compra al carrer, però a mida que els acreditats no reserven, s'alliberen. O sigui, que l'oportunitat de trobar invitacions, entrades, que va apareixent contínuament al llarg de tot el festival. I per una altra banda, és una mica morir d'èxit. Moltes sessions esgotades perquè tothom vol anar també a les mateixes, vol anar a veure a Rick Baker, vol anar a veure a Peter Jackson i vol anar al dissabte a les 10 de la nit. Però la veritat és que el festival està programant des de les 8 del matí gairebé fins a les 4 o 5 de la nit molts dies, o sigui que sessions n'hi ha, entrades n'hi ha. Però també és cert que és com passa de vegades amb els festivals de música que fins i tot han arribat a fer sortejos per poder comprar les entrades doncs aquest any ha estat espectacular la demanda ha estat massiva i jo sé que hi ha molta insatisfacció de gent que ho ha intentat i les que volien no les han aconseguit.

Hem parlat ara amb Carlota Pereda, de seguida ho farem amb les Cusines Serra, que també presenten pel·lícula i podríem fer-ho amb moltes dones. És un any amb un accent femení molt fort i tu ets responsable, estàs darrere d'aquesta iniciativa de Women in Fun, Dones en el Fantàstic. Explica'ns una mica quina és la vostra feina en això.

Sí, fa ja sis anys que vam començar amb el programa de Women in Fun. La idea va sortir d'una cosa anecdòtica, com era que inauguràvem en aquell moment, per segona vegada amb l'Anna Lilia Mirkur, ara ja és la quarta al festival, i va ser una mica de reflexió perquè ni tan sols érem conscients de quan s'havia inaugurat per primera vegada una dona, què és el que havia passat, i vaig començar una investigació que ens va portar a deduir que, no et diré que sigui una vergonya, però que s'havia de fer alguna cosa. Llavors, el programa Woman Infant treballa des del passat intentant recuperar molts referents, reescriure una mica la història d'aquelles dones pioneres dins el fantàstic que han fet coses però que ningú n'ha parlat d'elles. Hi ha tota una sèrie de llibres que s'estan publicant tractant territoris diferents i demés. Aquest any presentem un documental, també, amb una mirada multigeneracional. De directores, investigadores, actrius que han participat en grans títols del Fantàstic i que súper generoses ens han donat la seva opinió, i després incidint molt en el present. Aquest any també comencem una iniciativa anomenada que es diu Women in Fun Talent Accelerator, que tenim aquestes noies durant dos dies, amb sobretot tres experts que hem portat de Hollywood, perquè els ensenyin a fer defensa dels seus projectes, a presentar bé els projectes dins del mercat, a tenir una idea de per on moure's en festivals, en mercats, o sigui, a fer una mica d'imatge de marca, que també és important, amb la consciència que moltes vegades les dones al llarg de la seva carrera tenen moltes aturades i sortides del carrer perquè són mares, perquè tenen responsabilitats, perquè els costa una miqueta més i més dins del fantàstic s'afegeix un filtre una miqueta més complicat per aquest desencontre entre indústria que creu que elles no són les més idònies per formar o per ser les líders d'aquest tipus d'històries que impliquen potser una miqueta més de violència o crueltat. I de vegades les pròpies dones, segons quins territoris, no se senten identificades amb aquestes històries, malgrat que tenim exemples meravellosos com la Júlia de Cornó o la Coralí Falgeat, innumerables dones que han trobat en el fantàstic un llenguatge únic per expressar-se. Clar, dedueixo,

per tant, que és, primera, que les que ja han fet coses, posar-les al seu lloc, perquè ningú en parlaria, i que vagin entrant també a fer coses que no tenen per què copiar el que ja han fet els homes, sinó tenir una mirada pròpia.

Exacte. La mirada masculina, no. Doncs ara seria la mirada femenina. Una narrativa pròpia, una mirada femenina, històries diferents i maneres d'aproximar-les de manera molt diferent que fins ara no tenim present. I em feia creus que, de vegades, aquelles coses que s'han popularitzat, per exemple, els monstres, arriba un Halloween i tots anem vestits al Freddy Krueger, però quants d'aquests monstres, que no deixen de ser un reflex de les nostres inquietuds socials, polítiques, etcètera, han estat creats per dones? Excepte Frankenstein, òbviament dins de la literatura. La resta són reflexos d'inquietuds masculines. No han estat creades per elles. Si som el 50% de la població, per què no tenim dret també a reflectir aquestes ansietats, aquestes pors dins de la pantalla?

Doncs segur que això comença a canviar i també gràcies a festivals com aquests. D'aquí res, escoltarem a les cosines Serra, que han fet una pel·lícula per Sitges que fa força por i que és un thriller psicològic ben interessant. Mònica García Massagué, moltíssimes gràcies per haver-nos acompanyat. Que acabi d'anar bé aquesta i ja tenim moltes ganes de la seixantena edició, ens ho has deixat aquí a dalt. Moltes gràcies a vosaltres. Bona nit. Fem una pausa per la publicitat i tornem en directe avui, Catalunya Nit, des del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges.

Amb Manel Alías i Agnès Marquès.

La Sofia va dissenyar el logo de la seva start-up. I on altres veuen una A, ella hi ve un coet en la herança. Per la Sofia, veure-hi més enllà del seu logo és molt personal. I la nostra manera de veure la seva start-up també ho és. Per això, a CaixaBank Day One l'ajudem a portar l'empresa al nivell següent. Perquè si una cosa és important per tu, també ho és per nosaltres. Informa-te'n a caixabank.cat per a Day One.

Fer-se gran és adonar-te que el teu cos canvia. És assumir responsabilitats. Fer-se gran és buscar nous reptes. És ser més lliure. És ser més tu. I és evolucionar com Ato, que des del 1970 ha ajudat els catalans i les catalanes a fer-se grans. Ato, la llet que ens ha fet grans.

A Cotet, tornem a connectar-te amb la vida. Ara, descobreix l'únic audiòfon del món amb tecnologia auditiva invisible. Intel·ligent, invisible i connectat. Vine a Cotet i prova'l. Cotet, una nova forma de sentir.

No respiris, ni et moguis, perquè s'apropa una nova edició del Festival de Cinema de Sitges. I a la finestra indiscreta hi serem en directe per explicar-vos tot el que passi en una edició que té com a eix central la pel·lícula Carrie. La pel·lícula de Brian de Palma basada en la novel·la de Stephen King fa 50 anys i és la peça clau d'un festival per on desfilaran noms com Peter Jackson, Robert Eggers, Amy Irving o Kevin Bacon. És un any amb estrenes molt esperades, com Hope, del director sudcoreà Na Hong-jin, o The Samurai and the Prisoner, de Kiyoshi Kurosawa. La finestra indiscreta des del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.

Aquest divendres a mitjanit, amb Toni de la Torre.

Ja fa unes quantes temporades que cada dissabte i diumenge intentem explicar què passa al món a través de testimonis que ens atrapen. Més que sentències o no sentències, nosaltres el que volem saber és la veritat. Però encara ens queden moltes històries per descobrir.

Doncs mira, em quedo amb la primera nit que vaig poder esplayar-me i fer l'amor amb la persona de qui estava brutal i terriblement enamorat. Perquè les preguntes

mai són tan importants com les respostes. Com el vas aprendre, tu, aquella època, el català? Amb el cotxe. Quan anava en el cotxe, posava sempre Catalunya Ràdio, la veritat. El suplement. Com sempre, a Catalunya Ràdio. Com que em veig. Ara ens agafa un atac de riure a tots, oi? El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa.

Catalunya Radio. Som Trescat. Som Trescat.

Les notícies.

Sota la llum de

la lluna. Amb Manel Alías i Agnès Marquès.

Catalunya Ràdio.

Un minutet i arribarem a dos quarts d'onze de la nit. Només els que ho han intentat saben com de difícil és aixecar una pel·lícula, tot el que hi ha al darrere, i que la primera vegada que ho aconsegueixis de ben jove, et seleccionin ja a competició oficial a Sitges, doncs, ostres, ha de ser molt emocionant. Dilluns es presenta aquí, en aquest festival, Onze. És un film de dues directores catalanes que són cosines i que estan vivint això que acabem d'explicar. Seran aquí la setmana que ve, per això les hem anat a visitar a casa d'una d'elles. Clàudia i Paula Serra, benvingudes al Catalunya Nit i felicitats. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Com vau reaccionar quan us van dir que la pel·lícula estava seleccionada per competir a Sitges?

Va ser una sorpresa bastant forta, la veritat.

Va ser una sorpresa bastant forta, la veritat. O sigui, havia sigut com el nostre desig màxim de poder participar en aquest festival i anar i tal, però quan es va confirmar de cop va ser com se

m'havia fet realitat. Perquè l'havíeu seguit molt, ja, el festival? Això hi anàveu, de més joves i tal, o no? De més joves encara som, quants anys teniu?

tenim 28 anys aquí hem de fer una confessió i és que nosaltres ens vam pujar al carro del cine del terror fent aquesta pel·lícula perquè prèviament érem incapaços de veure pel·lis de por sense tancar els ulls i tapar-nos les orelles llavors en el procés de fer aquesta pel·li veure que la història estava viva i que ella sola s'anaven caminant cap al terror vam dir, ara ens hem de posar dins llavors vam començar a veure pel·lícules i ens hem tornat fans i ara ens encanta. Pero bueno, que es la primera vegada que anirem al Festival de Sitges com a dires i com a espectadores. Ostres, que fort.

O sigui que les pelis de terror realment us costaven molt de veure. Això va ser una mena de teràpia, fer la pel·lícula, o què? Sí, sí.

O sigui, jo recordo la meva primera peli de terror que vaig anar a veure al cinema d'anar amb auriculars escoltant música, perquè en fi. Té molt poca por els sustos i els cops i tal. Llavors va ser com que, bueno, després a Montse i això ens hem anat curtint i hem vist ja de tot. Recordes quina va ser aquesta peli que anaves amb auriculars? Era aquesta. Crec que era una que es deia Oculus, no sé, no me'n recordo. Era típica aniversari d'adolescents que et conviden al cine.

I jo allà, bueno, vale, però. Sí, jo també tinc una història molt traumàtica amb la primera peli de por que vaig veure, que va ser el remake de Possession Infernal. D'en Sam Raimi, i vaig estar mesos sense poder dormir, però ja l'he tornat a veure, i ja he fet les paus, i m'agrada.

Doncs jo he vist aquesta matinada la vostra, i Déu-n'hi-do la por que es passa, eh? Onze, es diu, fem una mica de sinopsi per qui ens estigui escoltant, diríem que som un grup d'escoltes. Que van a una casa d'Andorra. Això no és un lloc per venir amb nens. Estarem sols? Sí. Hi ha una tempesta de neu, queden allà tancats, i quan fan un recompte dels que són, perquè són vuit nens i nenes i dos monitors molt joves, de cop apareix. Onze. Com et dius? Rieu. Un nen que no estava al grup. I aquí comencen els problemes. Sí,

perquè el nen no és un angelet. No, no, no. Aquest 11 és l'element que fa decantar la balança cap al mal.

Podríem dir que és una història de terror clàssic.

Sí, o sigui, a nosaltres, com també ens agrada pensar que és un thriller psicològic, perquè al final no és tant de gore o de sustos i tal, sinó que és més com d'angoixa i d'anar-te'ns en una situació incòmoda i que fa patir fins que allò acaba explotant de la pitjor manera.

Una peli de por amb nens sempre va millor, no?, Bueno,

és que tot lo infantil, històricament, en el cine de terror, fa molta por. O sigui, els nens són com molt innocents i com una cosa sagrada, protegible, però també poden fer molta por. I tot i que nosaltres no juguem cap element fantàstic, també hem utilitzat l'element infantil com una carta.

Com penseu les escenes o què creieu que funciona?

Sí, o sigui, bueno, és el que comentàvem nosaltres, que ens agrada molt de quan mirem pel·lícules de terror, de gènere i això, és com la construcció aquesta, no?, de que hi ha com un elefant a la sala i fins que no es destapa és com tothom aguantant, cada vegada es va tensant més i tothom fent veure que no passa res, fins al moment com. Que es revela tot, llavors explota el mal i tal. Llavors aquesta idea a nosaltres ens interessa molt i és el que volíem fer com a la construcció d'11, d'una situació quotidiana d'uns xavals que se'n van a la muntanya amb els monitors joves i que d'entrada seria com un superbon plan. I de cop i volta com hi ha un element distorsionador que els comença a posar les coses entre l'espasa i la paret i et fa com recalcular qui ets, els límits de la teva moralitat, com actues davant del possible perill i això, o sigui, com construir un partit d'això.

Us vau passar bé fent la pel·lícula? És a dir, el fet de. Perquè moltes vegades quan veiem una pel·lícula de terror o de terror psicològic, a mi m'agrada pensar que igual, mentre tu estàs patint com a espectador, allà al set s'ho estan passant pipa o es fan un fart de riure. No sé si ha sigut el vostre cas o què.

Almenys per la nostra experiència podríem dir que sí. O sigui, evidentment, en un set de cine hi ha molts moments de tensió i moments d'haver de córrer i d'empreses i tot, però. Però malgrat tot vam disfrutar molt el procés els actors també s'ho van passar bé va haver-hi molt bon rotllo amb l'equip i per nosaltres hi havia dies que el que estàvem rodant era bastant horrorós a nivell de tensió i de mal rotllo i per nosaltres era com una festa o sigui que això va ser molt guai al ser la nostra opera prima en alguns moments vam patir i gaudir a parts iguals però en general la lectura és que ens ho vam passar superbé.

Òpera prima, podríem dir, de pressupost modest, però en el cinema els pressupostos són molt alts, fer una pel·lícula costa molts diners. Heu tingut a les vostres mans 2,7 milions d'euros, que això es diu aviat com a pressupost. Com va ser després veure-ho a una pantalla, la vostra feina feta? O si és que l'heu vist ja a la gran pantalla?

Bueno, la gran gran pantalla no, però una pantalla mitjana.

Sí, sí. O sigui, jo crec que això és el més espectacular de tot, és el que més ens agrada de la nostra feina i el motiu pel qual volíem fer cine era això, traslladar una idea que ha viscut en el teu cap durant molt de temps a la realitat i de cop veure. Veure la pelicula acabada que no és tal com l'havíem imaginat, és una cosa diferent però que és inclús millor perquè al final tota la gent que ha participat ha anat posant el seu granet de sorra i al final és una obra col·lectiva que és molt emocionant

veure l'acabada Sou cosines no sé si de petites ja anàveu encarades cap al cinema o no i com heu coincidit les dues agradant-vos la mateixa professió.

Bueno, aquí la història és, nosaltres som cosines, tenim la mateixa edat, però som gairebé com germanes, perquè hem viscut, bueno, ens hem criat juntes, i una vivia a Palamós, l'altra a Barcelona, llavors els caps de setmana sempre ens trobàvem a Palamós, a la casa de la família, als dinars. I vam començar preparant obres de teatre, que eren infumables i la nostra família ens odiava cada vegada que els volíem representar. Era un altre cop. Després de les obres de teatre ja vam passar a tenir una càmera d'aquestes, una Handy, que gravàvem coses però sense editar-ho ni res. Llavors els hi posàvem la peli, allà, a sango. Eren les tomes bones i les dolentes tot seguit. Aquesta no val, però la següent està molt bé. I ells allà, bueno, i després ja vam començar a fer guions, ja vam gravar com coses més elaborades, vam aprendre a fer servir el premier, no? I d'aquí com ja va començar, com va néixer aquest afany per les històries, que al final la nostra família també ens ho ha traslladat des de sempre, ens ha explicat com ens han fet espectacles de titelles, aventures com el bosc de gincanes, vull dir que és una cosa que l'hem tingut molt a prop sempre. I després ja quan va arribar el moment d'escollir què volíem estudiar les dos vam coincidar al mateix i hem estudiat Comunicació Audiovisual a la Pompeu juntes i des de sempre com que ens ha anat portant a fer aquest camí juntes.

Sí, quan estàvem a la Uni, com estaves explicant, l'amor per les històries i per explicar-les ens neix de la nostra família i ha anat creixent al llarg de la nostra vida. Sí que quan estàvem a la universitat ens vam començar a plantejar com dirigir com a tàndem. I fer aquesta peli en teníem moltíssimes ganes i també sabíem que seria com la prova definitiva de descobrir si això era com el que volíem fer o si no funcionava. I ha sigut la millor experiència del món compartir-la juntes.

Teniu clara ja quina serà la vostra següent pel·lícula, el vostre següent projecte, si us encareu ja cap a aquest gènere o no?

La veritat és que a nosaltres ens ha encantat fer una pel·lícula de terror i si n'haguéssim de fer 50 més les faríem però també és veritat que ens agraden com molts altres gèneres, vull dir que amb això no ens tanquem gens, ens agrada drama musical policia d'acció i això vull dir que tot el que vingui, nosaltres encantats estem

obertes sobretot a viure aventura a viure l'aventura que suposa fer una pel·lícula i pensar-la dirigir-la, gravar-la i viure tot el viatge sencer.

No sé si teniu referents clars en el món del cinema o pelis que us hagin marcat una mica.

Sí, en tenim bastantes, molt diverses, entre sí, que a vegades diries això no té res a veure una cosa amb l'altra, però bueno. Si vols et parlem més de les que tenim de terror,

que també han influït una mica. Sí, aquí veig que teniu. Estem al menjador de casa vostra, de casa d'una de les dues, i veig que teniu, per exemple, pesadilles de Navidad de Tim Burton, no? Sí, sí, sí.

Bueno, mira, per exemple.

A tesis, que pràcticament estarà al festival d'ara, 30 anys de tesis.

Sí, sí, és l'aniversari. Sí, o Seven, per exemple, també és un referent que a més, sense que tingui a veure com a nivell d'argument amb Onza, però és una pel·lícula que hem tingut molt present mentre hem desenvolupat aquest projecte.

A nivell de tos, sobretot. Ser ben d'aquesta foscor absoluta i de desesperança.

Si t'hauríem de dir un director que ens agrada molt de gènere de terror és en Jordan Peele. Que la seva pel·lícula Get Out o Us, Nosotros, són dues pel·lícules que ens van marcar molt, que les vam disfrutar molt i que les vam veure juntes i a dia d'avui segueixen sent de les nostres pel·lis preferides.

A competició hi ha gairebé una trentena de films a Sitges, hi ha moltes pel·lícules. No sé si aneu de cara a veure si ens donen algun premi o Seri ja és una passada, com ho esteu vivint?

Home, per nosaltres ser allà ja és un somni fet realitat. Si hi ha algú de més a més, el que sigui, benvingut, notes felices de la vida, però no, no, el fet de poder estar allà i viure-ho i compartir l'experiència amb els espectadors i amb els amics i la família que vingui, això. Per nosaltres això ja és el premi més gran.

Doncs Clàudia i Paula, moltíssimes gràcies i molta sort. Moltes gràcies.

Doncs és 11, s'estrena després de Sitges als cinemes el dia 6 de novembre a les sales. Fem una pausa per la publicitat i a la tornada tinc aquí una persona al meu costat que acaba de començar Sitges i ha vist 19 de les pel·lícules que es passen en aquest festival. Ens haurà d'explicar com ho fa, Àlex Gorina. De seguida tornem.

La Sofia va a dissenyar el logo de la seva start-up. I on altres veuen una A, ella hi ve un coet en l'airança. Per la Sofia, veure-hi més enllà del seu logo és molt personal. I la nostra manera de veure la seva start-up també ho és. Per això, a CaixaBank Day One l'ajudem a portar l'empresa al nivell següent. Perquè si una cosa és important per tu, també ho és per nosaltres. Informa-te'n a caixabank.cat per a Day One.

Aquest Citroën C3 és increïble. És tan espallós que sembla un dúplex. Gairebé m'hi podria posar dret sense tocar el sostre. I des de 16.400 euros. Què? Demana ja el teu C3 des de 16.400 euros amb fins a 8 anys de garantia. Aquest mes és increïble a tota la gamma Citroën.

Uf, quin relax al jacuzzi. Perdó, quan he de sortir? Quan vulgui. Que bé. Però, i si m'hi vull quedar moltíssim més temps? Tot el temps que vulgui. I totes les bombolles que vulgui? Totes les bombolles que vulgui. I tot el relax que vulgui?

Vostè és la guanyadora de l'Eurojackpot, no? Doncs tot el relax que vulgui. Amb pots de fins a 120 milions d'euros, les coses bones duren forever. No et quedis sense Eurojackpot de l'11. Aquest divendres, per només dos euros, pot de 100.000 milions i, a més a més, un segon premi de 20 milions. Millionari forever. 11. Ben jugat. Juga responsablement i només si ets major d'edat. Si vols vendre el teu habitatge, pensa en gran. A Apialia,

més de 300 agències col·laboren per vendre la teva propietat més ràpid i al millor preu.

Més difusió, més compradors, més seguretat en tot el procés.

Perquè vendre bé no és qüestió de sort, sinó d'un mètode d'èxit provat. Busca la teva agència immobiliària Apialia més propera. Apialia, la força de vendre junts.

Estem parlant dels meus diners. Necessito una solució i us estan passant la pilota els uns als altres.

Un de cada tres clients considera que el seu banc no entén les seves necessitats. Escoltar per entendre't. Entendre per ajudar-te a avançar. Descobreix què fem per veure el món tal com tu el veus a BBVA.com. BBVA, el millor banc del món en experiència de clients segons Irumani. Avancem BBVA.

Catalunya Ràdio. Som Trescat. Som Trescat.

Alex Gorina, benvingut a casa teva.

Sí, aquí amb vosaltres i aquí enmig del festival, que és casa meva, i d'aquest hotel, que també és casa meva. És tot casa teva.

Hi ha una pel·lícula de, diríem, terror psicològic o por, no sé com dir-ne, que m'agrada molt. Mira, la primera dirigida per Clint Eastwood. Diga. Ponga nebulosa.

Es. ¿Tienes cerca la radio?

És Clint Eastwood, locutor de ràdio. I Jessica Walter, veus? Sí, és Play Misty for Me. És que l'ofereixen la nit. Aquesta mateix. Sí. Un oient que s'obsessiona. Això no ens ha passat encara.

No, home, sí, eh? Sí? A partir d'aquestes seccions pot passar. Quan jo feia els programes de mitjanit als estius de Catalunya Ràdio, hi havia gent que m'esperava, sortiaven tota la nit mirant pel vidre, i jo pensava, ui. I després, quan sorties, et seguien i, bueno. Una mica de por, eh? De moment no posarem Mistify, però de què parlarem avui?

D'entrada, tenim perla aquesta setmana?

Tenim perla. A banda que avui he vist una perla del festival, que felicito que l'hagi programada, que es diu Levíticus, ja en parlarem quan s'estremi. Tenim perla perquè, evidentment, no podem perdre l'oportunitat de recomanar una pel·lícula de la setmana, i en aquest cas serà Les ciegas hormigues. Una pel·lícula del País Basc. Que bé que acaben les pel·lícules, els cabrons.

Aquí hi són!

És una història de la revolució industrial, de la gent que recollia el carbó que queia dels transports perquè no tenien per escalfar-se a casa seva i que porta tot l'esperit de Caber de Ramibany, que porta l'esperit de la hija de Ryan, porta l'esperit de les bones pel·lícules de Ken Loach. El redirector, Igor Legarreta, a qui vaig entrevistar Sant Sebastià, me la presentava d'aquesta manera.

La novela está ambientada hace 100 años, 1930, pero yo diría que hay muchos elementos que nos resultan muy cercanos hoy en día, lamentablemente. Como es, por ejemplo, la pobreza energética de la que se habla en la película y en la novela. Pobreza energética, que es pobreza al fin y al cabo. Y bueno, pues sí, es un retrato, digamos, me gusta decir que también es un retrato de esas gentes que viven en los márgenes de la sociedad. La novela refleja muy bien ese orden social, donde los poderosos o el poder político y económico tiene muy claro que todo tiene un dueño y le gusta además dejarlo claro.

Doncs les Ciegues Hormigues queda recomanada. A veure, el Festival de Sitges arriba als 59 anys. 42 anys fa que ve aquest home, al Festival de Sitges, i uns quants com a director. Per tant, molt atents al següent, perquè ens recomanes, ens fas un top 5 de millors pel·lis per tu de cine fantàstica vinculades

a aquest festival. Et sorprendré, perquè seran un top 10, però ho barrejarem de la següent manera. Som-hi. Un tall d'una, una música d'una altra, i formen un conjunt. Començarem amb Últimàtum a la Terra.

El que deia Patricia Anil, la protagonista de la pelicula, és la frase mítica d'un bon programa de televisió. Bueno, no sé si era bo, però el vam fer tres anys, del 96 al 98 a TV3, i deia, ha mort, reparem, no revenja. Era el primer robot pacifista que arribava a la Terra en una pelicula, i a mi em porta el record a banda dels 75 anys que ha fet aquest estiu la pelicula, de la visita del director del film Robert Weiss, que també va dirigir West Side Story, per exemple, amb la seva dona Millicent, que se'n va portar la meva estilogràfica, que es va enlluernar, perquè la va trobar tan glamurosa que no vaig tenir més remei que fer-li present. I com era aquest polígraf? Una pluva estilogràfica elegant que tenia jo i que se la va emportar la dona de Robert Wise. Patricia Neal també va venir, la protagonista al festival, era la dona, la exdona de Roald Dahl, per cert, i va ser la dona que em va posar la mà a la cama i no me la va treure de la cama mentre vam dinar junts durant tot el festival, Boig, perquè era l'amor de la vida de Gary Cooper. En quant a Blue Velvet, la visitada de David Lynch, evidentment, l'any que va guanyar el 86 el festival, que es va presentar sense avisar, sense representants, sense secretaris, perquè va voler amb la camisa cordada fins que va, com sempre, a una calor que fotia, el tio suant la llagosta que s'estava menjant, però ell calladet i escoltant-nos i tal, va marxar i després va guanyar el premi i no hi era. La cosa té la seva gràcia. Qui vaig conèixer al final va ser Isabella Rossellini, que cantava la cançó quan va actuar al Teatre Acadèmia de Barcelona fent aquella Ling Ling Circus. I vaig tenir l'oportunitat de celebrar que fos també la parella de David Lynch en l'època en què van rodar Blue Velvet, el film. Passem a un segon títol, un mite del festival, el logo King Kong.

Y dijo el profeta, la bestia contempló el rostro de la bella y su mano no mató. Y desde aquel día fue como si hubiera muerto. Antiguo proverbio ahora.

La pelicula King Kong és el logo del festival. El senyor Peter Jackson n'ha fet un dels remakes de la pelicula, que són molts. És bàsica, és fonamental, s'ha de veure, però l'actriu Faye Gruay, la que estava a la mà del mico que l'anava despullant, Era viva i va venir al festival l'any 1989, amb 82 anys i amb un sentit de l'humor brutal, amb un nen francès que l'acompanyava, que feia de King Kong, i ella cridant perquè era una de les reines. Això era el retiro. Va ser sensacional. Per cert, després li van demanar ser la vella de Titanic. I va dir que no, perquè ja se sentia massa gran, poc abans de morir, i la van substituir. Però aquest és un record inolvidable d'haver estat amb. Amb l'autèntica protagonista de King Kong, no? Sikosi, la música de Bernard Herrmann. Per què? Perquè va venir Anthony Perkins, el Norman Bates, a visitar el festival, absolutament al·lucinat, perquè havia dirigit Sikosi 3, i va venir a presentar-la a l'Hotel Mediterràneo. I ens va demanar formatges, fruites, massatges, maria, mitjons de diferents colors, per passejar sol pel boulevard del poble. Mentre no demanés molt de gel. Bueno, el problema va ser la mania, però, en fi, això ja és un altre tema. Passem a una altra pel·lícula clàssica, una pel·lícula amb Christopher Lee, Dràcula. Y no.

Aquesta és Ordet. Alertes en danés. Ens hem saltat una, eh? És Ordet, la paraula de Calcedor Dreyer, l'escena de la resurrecció de la mare de família en el seu taüt, interpretada per Brigitte Zardespiel, és un dels classis del cine. I el convidat que va venir a Sitges l'any 1991 va ser el director de fotografia de la pel·lícula, Dreyer era mort, que també havia fet la fotografia d'Europa, una de les primeres pel·lícules de Lars von Trier que passava en aquell any al festival i que va guanyar el Gran Premi. Ningú entenia per què havíem convidat a Henning Benson. Però jo quan va arribar, pensant que era a l'ull de la càmera de Dreyer, em vaig ajoanollar davant d'aquell senyor i li vaig basar la mà, absolutament, Mentre ens acompanyarà la Vanessa Redgrave amb Frank Conero cantant una cançó de Camelot, el musical que havíem fet un fracàs de Joshua Logan, que és la història del rei Artús, la reina Ginebra i l'Ancelot, que era Frank Conero, que ressuscitava un cavaller, això és un miracle, és cinema fantàstic, a qui havíem mort amb una oració. Era una bellesa de pel·lícula, Vanessa Redgrave va venir al festival, jo la vaig recollir, Era llum, absoluta llum. Li vaig donar un ram de flors immens. Li vaig explicar el festival, la vaig acompanyar a l'habitació. Vam compartir un grapat de raïm brutal i me l'anava ficant a la boca, al raïm. I jo li deia, vol que li fiqui un?

I Vanessa i David i jo ens anàvem ficant. Raïm a la boca l'una a l'altra i jo pensava, no m'ho puc creure el que està passant. Després va venir al sopar amb Fran Conero, que era l'Ancelot, amb qui havia estat parella o ho havien deixat, discutien, ella parlava de trotskisme i el Fran Conero del Milan Football Club. Eren incompatibles, però. Durant la visita al festival es van reenamorar, van tornar a ser parella, es van acabar casant, van tenir un fill i continuen casats. Morena Celestina. No, no, més aviat Goas, en aquest cas el Joan Lluís Goas. Passem a la que havia presentat abans, Dràcula i Tens Fischer i Christopher Lee. Sí, i tant. Aquesta veu, Christopher Lee, cantant d'òpera, cantant d'òpera, però va venir a jugar a golf. Li van donar un premi d'honor, però allà el que volia era jugar a golf, a jugar a golf de Sitges, i no volia saber res de periodistes. Ara, quan havia de sortir a l'escenari perquè li entregassin el premi, me'n recordo que anava fent. Aquelles coses que fan els cantants d'òpera, per posar la veu ben posada, i pensava, no té ullals, no té ullals, no. No és de veritat, no és de veritat. Bueno, un moment gran, perquè a més va venir i va parlar de Pere Portavella, que l'havia dirigit a Vampir Coa de Cuc Jaume Bracle, i adorava a Pere Portavella, que li va regalar un llibre de Miró i li va signar.

Ho dic perquè, a més a més, Pere Portavella, al mes de febrer farà 100 anys, apunteu-lo, perquè s'hi hauria de fer alguna cosa, no? I això és Pipping Tom, la pel·lícula de Michael Powell, que jo vaig fer una obra de teatre dirigida per la meva filla, que es deia Looking Pipping Tom. I que et feia sorti a l'escenari. I lo feia l'actor en aquesta obra perquè el vaig anar a recollir a Canes, al senyor, amb la seva dona, Thelma Schoenmaker, la montadora d'Escorcese, que encara ho és, per cert, i el vaig convidar a venir al festival. I va ser gloriosa, absolutament, perquè va ser un home elegantíssim, perfecte, educat, increïble. Adoro absolutament el record d'aquella visita a Michael Powell. Bueno, i acabarem amb una última parella, si et permeteu, molt ràpida. 71 fragments d'una cronologia de l'atzar. Partida de ping-pong inacabable, dura com 72 minuts gairebé, no? Em volien matar els espectadors del Festival de Sitges, perquè no va agradar gens i va guanyar el Premi Millor Película. Qui va ser el seu director? Mikael Haneke. Llavors ningú el coneixia. I no van entendre res en absolut d'aquella història de 72 escenes sobre una gent que formen part d'un grup humà que seran abatuts per un tirador en un moment donat, i és el realisme fantàstic, terrorífic, de la nostra vida quotidiana. Em volien matar, em perseguien pels carrers de Sitges. Per haver presentat aquesta exacta ilegal pel·lícula

que no ho veia a la tradició del terror en absolut. Fins que va estrenar Funny Games i després tothom deia el gori. I la pianista, i amor, i la cinta blanca. Llavors tothom estava molt content que no va venir. Però vaig parlar amb ella, vaig dir, vingui perquè guanya el premi. I em va dir, moltes gràcies, me n'alegro molt, però jo no vaig a festivals a recollir premis. Sí, de saber, per entendre'ns. La música sí em va tirar la princesa. Una perica que a més em va aterroritzar la meva infància amb el seu cíclop rodada a la platja de Sa Conca, ni més ni menys amb els ninots de Ray Harryhausen, que sí que va venir al festival a recollir la màquina del temps, ho hem donat, i portava tots els seus ninots en una maleta que només podia obrir i tocar ell. Una altra gènere del cinema que he tingut el gust de conèixer gràcies al festival de Sitges.

I nosaltres tenim el gust de tenir-te amb nosaltres cada dijous. La setmana que ve hi tornem. Sí. Bona nit, Àlex. No cabrà re. Sí que cabrà, sí que cabrà. Fins ara. Bona nit. D'entrada, ens hi cap una trucada al Miquel Noguer per saber què prepara el diari El País a la portada de demà. Miquel, bona nit. Què tal? Molt bona nit. Com ho heu encarat, això?

Doncs. Mari Carmen. Mari Carmen monopolitza la precampanya electoral. Continuem. Explicant com tota la campanya bàsicament de moment està rondant entorn el problema de l'habitatge i sobretot en el cas de Madrid el que està passant amb aquesta persona que va morir ahir i amb una fotografia, milers de persones es manifesten a Madrid memòria de Mari Carmen. Sí que també tenim espai per l'actualitat catalana, la candidatura de Gabriel Rufián, per Esquerra Republicana, Trontolla, per falta d'enteniment, amb la direcció del seu partit, i que el partit es planteja un pla bé en cas que el portaveu del Congrés acabi renunciant. I fora d'Espanya sí que estem molt pendents també d'Itàlia. Itàlia s'acosta a les urnes després que Meloni hagi pogut aprovar aquesta controvertida reforma electoral. Serien les qüestions que destaquem més demà a primera part d'alguna altra qüestió electoral.

Doncs tres temes que han aparegut també avui al Catalunya a nit. Que acabi d'anar bé, Miquel, us llegim demà. Bona nit. Que vagi molt bé i molt bona nit.

Dos minuts i mig i arribarem a les 11, són dos minuts i mig que cedirem amb molt de gust a Daniel Vázquez Salles, periodista i escriptor i col·laborador també del Catalunya Nit. Dani, com ho has vist això avui?

Doncs mira, evidentment el tema de la mort del Mari Carmen, que estan cauronant els ànims, Fins i tot es llencen el mor a sobre, inclús hi ha la cabana mediàtica d'iFos avui, que per les xarxes socials que l'esquerra l'ha deixat morir per càlculs electorals, i tot molt net, i un avís de la campanya que ens espera quan entra un nou decret, que és una llei que segurament no soluciona gran cosa, perquè hi ha vulnerabilitats que no arriben a temps a pal·liar. Després hi ha el tema dels candidats, és una espècie de candidats a la carrera, on hi ha el Rufián, que no sap ben bé què fer, perquè vol més poder, exigeix més poder, i decidir qui va ara amb ells. L'Albiol, que veu que es presenta per frenar l'Auge de Vox, i després hi ha Colau, que la volen, però ella diu que sense Podemos, dins la Frente Amplio, no sap si accepta la candidatura. Jo crec que potser. Com va passar tantes vegades l'acto d'una estratègia purament colauista. Com va passar amb el subpacte amb l'oligarquia capitanejada per Valls. Després el tema de Sitges, que és un festival que a mi m'apassiona. A mi m'agrada molt patir al cinema i veient pel·lícules de por. I Sitges és un gran festival que ha descobert pel·lícules com Obsessió, Smile Weapon i grans pel·lícules. I m'agrada molt que li donin a Kevin Bacon. Un actor que m'agrada, amb pel·lícules com Footloose, Tremors, Mystic, Riverfield, Goodman, o que li donin el premi a Barbara Rae, li donin el premi a Nosferatu, poden haver-li donat el premi a Angel Cristo, que era una altra espècie de Nosferatu. I després hi ha Berlusconi, que se va convertir Itàlia en un plató ple de mamatxitxos polítics i ara la seva filla política Meloni vol un nou sistema electoral a Itàlia. Diuen que la força banyadora vol fer-se amb el govern total i que sense haver negociat res, el qual vol perpetuar el poder de Meloni.

El Catalunya Nit el fem Manel Alías, Agnès Marquès, Marc Güell i la redacció d'informatius de Catalunya Ràdio. Amb Eli Espunya, la producció, i Luis Ángel Alonso, el control de so.