Catalunya nit, de 22 a 23 h - 09/10/2026

Són les 10, ets el Catalunya Nit.

Catalunya Nit, amb Manel Alías i Agnès Marquès.

Aquest cap de setmana torna a la Lliga, de fet ja ha tornat, està en marxa un partit de l'Espanyol, de moment li va bé, guanya 1-0, de seguida els esports amb Francesc Ripoll.

Els divendres apostem especialment per la cultura aquí al Catalunya Nit. Avui ens visita una banda que, si la coneixeu, us alegrarem la nit. I si no els coneixeu, doncs potser us fem un descobriment i un regal. Són els Art de Bogotà, un grup de Cartagena, de Múrcia, que publica el seu tercer àlbum. Es titula Manufactures del Club de la Gente Sola. La crítica ja n'ha escrit meravelles.

I després de la música, cap al cinema. Tenim, per una banda, tota l'oferta i personalitats que han passat avui pel Festival de Cinema de Sitges i per l'altra, com cada divendres, repassarem les estrenes del cap de setmana també amb el nostre cap de cultura, el Marc Garriga.

I abans de tancar, preguntarem als companys del Punt Avui quina portada plantegen pel cap de setmana i escoltarem la reflexió final de la periodista especialitzada en gastronomia, Trini Gilbert.

Doncs som-hi fins a les 11. Notícies sota la llum de la lluna.

I

abans d'acabar el dia, repassem quines han estat les veus que han marcat aquest 9 d'octubre. És una selecció amb el segell Marc Güell.

Claro que sí, o sea, las puertas del Frente Amplio están abiertas también para Gabriel Rufián. Esta vocación de unidad que nos está pidiendo la ciudadanía es responsabilidad de todos nosotros.

Por favor, pónganse de acuerdo porque lo que viene es suficientemente grave y suficientemente serio como para que se dejen al lado egos, circunstancias de menos importancia.

L'extrema dreta avança i intenta apropiar-se de la catalanitat per convertir-la en una eina de divisió i d'exclusió. Doncs els hi direm molt clar, no els hi regalarem la nostra catalanitat.

Yo creo que ha habido una corrupción real, y es así, el caso de José Luis Ábalos lo demuestra, y yo creo que ha habido ficción y ha habido un interés claro por parte de asociaciones de ultraderecha que han traspasado todas las líneas rojas.

Hem de caminar plegades cap a una vaga general. És més important que mai afiliar-se, organitzar-se, muntar comitès de vaga i aturar de veritat el país el dia 11 de novembre.

Sovint dic que les negociacions

genuïnes s'han d'aprovar. Per això, valoro la implicació dels meus interlocutors. Dit això, encara estem lluny del final.

És un primer pas crucial, però només un primer pas en el procés de reequilibri comercial.

Teniu l'obligació legal de protegir els drets humans, evitar la guerra i fer

realitat la Carta de les Nacions Unides. És una obligació que insto tots els estats a complir. L'últim que volem és que els estats actuïn pel seu compte, com en el cas de l'atac contra el Tribunal Penal Internacional.

Prohibirem les transaccions amb aquest tribunal il·legítim, tallant-li els recursos i paralitzant la seva capacitat d'actuar contra nosaltres. Els Estats Units no estan subjectes a la jurisdicció d'aquest fals tribunal. Els dos partits hi estan d'acord, però només el president Trump actua per acabar amb aquesta amenaça d'una vegada per totes. O bé el TPI posa fi a les seves amenaces, o bé nosaltres posarem fi al TPI.

El canciller està profundament indignat sobre la trobada del senyor Schroeder amb el president rus. Putin és responsable de la guerra ucraïna. Són les seves ordres les que la impulsen. Amb aquest radafort és gairebé immoral que el senyor Schroeder celebri un dia com aquest amb Putin.

Para algunos medios políticos y de comunicación, decimos que la asociación es la mejor opción política y el compromiso de la voluntad, y nunca será un lugar de descanso o compromiso.

Gràcies per donar-me aquest premi aquí a casa. És com un bon plat d'escudella.

Vull compartir aquest premi amb l'espai públic, amb les places on ja no podem tocar la guitarra, als ateneus populars, als teatres, a les biblioteques.

Una mica d'oxigen en un moment complicat i una mica d'il·lusió i una mica d'alegria i una mica de celebració, també.

També creiem que el paper de 3CAT és un paper fonamental per a una cultura com la catalana, una cultura que té una presència en l'entorn digital que clarament és minoritària respecte a altres cultures del món.

Catalunya Nits.

10 i 6 minuts, hi ha moltíssimes persones que ja no podien més, però ha tornat la primera divisió masculina de futbol després d'una llarga aturada per seleccions. Avui ha començat la jornada 8 de la Lliga en participació de l'Espanyol. Ara mateix, l'equip de Manolo González juga al camp del Màlaga. Francesc Ripoll, bona nit. Bona nit, al minut 3 i mig de la segona meitat, l'Espanyol que està guanyant per la mínima 0-1 ha marcat Brian Zaragoza. La primera meitat,

i ho estem explicant així al Tot Gira de Catalunya Ràdio.

no pots fer un bon control, Expósito s'endú la bola enrere, Riedel, Javi, Javi, ara fa una bona obertura per Dolan,

el doble Omar, encara Dolan,

Dolan per Omar, centrada, la treu el Màlaga, compte Expósito, a la frontal, fora. Aquesta ocasió de El Expósito, l'Espanyol que busca el segon a la Rosaleda en un partit on Manolo ha intruït fins a 6 canvis a l'11 respecte a l'últim partit de Lliga que va perdre contra l'Elx per una 3. Un dels canvis més cridaners és a la porteria amb la suplència del fins ara titular Dimitrovic i està jugant Pacheco que fins ara era el porter suplent. Agressivitat ofensiva per intentar buscar aquest segon gol.

També tenim en directe un partit del Barça de bàsquet al

Palau Laurana. Sí, està jugant el Barça contra les Algiris, està guanyant de dos l'equip Laurana 69 a 67 i també ho estem explicant al Totgeira de Catalunya Ràdio.

El final del tercer quart, ara guanya només de dos i, ho deia Lloberes, han deixat un tirador a la cantonada,

era Dustin Esleva que duia fins al moment 3 de 4, ara són 4 de 5 amb triples, 12 punts per Esleva.

Els comencen a ajustar les coses al Palau Blaugrana. El Barça estava guanyant còmodament els alguiris, ara només guanya de dos punts, 69 a 67. Falten sis minuts per acabar el partit, en un partit on està destacant l'actuació de Justin Robinson, jugador del Barça amb 14 punts. Doncs tocarà suar fins a l'última gota, dèiem que torna la Lliga, per tant torna també el Barça de futbol, però ho farà com a mínim el pròxim partit i potser els dos següents sense Rafinha. Sí, recordem que va marxar abans de la concentració amb la selecció al Brasil per unes molèsties a la cama dreta. La seva presència demà contra el Getafe ha estat dubta fins avui. Quan Flick ha confirmat en roda de premsa que no jugarà. També ha anunciat la seva baixa a dimarts en partit de Champions al camp del Galatasaray.

La ressonància va revelar alguna petita cosa. No és una gran lesió, però sí que hi ha alguna cosa. La temporada passada va patir tres lesions i hem d'anar amb cura. No està disponible per demà i tampoc per al Galatasaray dimarts a Istanbul.

Doncs el màximo goleador del Barça, que no estarà sobre la gespa els dos propers partits,

sí que podrà jugar Joan Garcia, ja recuperat de la lesió, i t'acabo amb un apunt d'hoquei patins, perquè s'està jugant el Mundial Femení Asunción a Paraguay, i la selecció espanyola, amb la gran majoria de jugadores catalanes, s'acaba de classificar per la final del Mundial, després de derrotar a Portugal per 2-1. Molt bé, doncs, com a mínim, subcampiones del món, ja veurem si campiones. Gràcies, Francesc, bon cap de setmana.

Igualment. a Màlaga sense perdre. Home, doncs déu-n'hi-do, és bona, aquesta. Mira, mira, mira, Brian, com repara xiulets, els ha rebut també a la mitja part, perquè ha sigut dels últims a entrar al túnel, i deien que ho ha fet esparçament perquè la gent a les xiulets.

Tenint en compte que el Màlaga ha estat moltes temporades fora de la primera. Catalunya.

siguen de l'estat, que t'ho fiquen.

Les notícies sota la llum de la Lluna.

Amb Manel Alías.

El panorama musical espanyol va canviar el 2021 quan va aparèixer un àlbum que es deia La Noche. En aquest informatiu, tard o d'hora, els havíem de portar, és el Catalunya Nit. Només pel títol d'aquell primer àlbum, que va canviar moltes coses. Ja els havíem de tenir aquí, però és que han tret el tercer disc. És l'excusa perfecta.

Voy a robarle el puesto a todos los hombres solos.

Van a quedar contentos, por fin le toca a otro. Voy a correr el riesgo de amar el curro y quedarme preso. Voy a robarles el puesto y olvidar por fin lo nuestro. Venen de Cartagena, de Múrcia, aquí canten el Club de la Gente Sola, però jo crec que sols estan poques vegades, com a mínim als concerts, perquè cada vegada mouen, mouen més gent, i nosaltres tampoc estem sols avui, perquè han vingut els quatre. Antonio García, guitarra i veu, bienvenido. Hola, gracias. Tenim el Dani Sánchez, guitarra, bienvenido también. Hola, hola, merci. José Ángel Mercader, batería. Buenas noches, ¿cómo estáis? Y el Pepe Esteban, albaix. Hola, ¿qué tal? Bueno, bienvenidos a todos. De entrada me gustaría ya que me explicarais el título de esta canción, El Club de la Gente Sola. Bueno, El Club de la Gente Sola es una suerte de fantasía que inventamos para hablar del desamor. Al final esta es una canción sobre un desamor que se debe venir y. Y entonces no es hablar desde una perspectiva un poco más común, a lo mejor en nuestro repertorio, sino decir, oye, nos va a tocar asumir la soledad como identidad. Y bueno, por eso es el club, porque la gente que pertenece a un club, como que eso te identifica, tienes tu carnet de socio o tu camiseta del club o lo que sea, y esa es tu identidad, yo es que soy del club, del Barcelona, del Espanyol, lo que sea. Pues lo mismo con la soledad, ¿no? Entenderla como bandera, como algo que se asume, porque ya va contigo y te identifica. Així sonan els arts de Bogotá. Avui intentarem entrar en el seu món i comencem per les instruccions. Elija con cuidado el material del crucial

aparato Cura donde están No bombea igual que con otro metal Siga con cariño y con rigor los siguientes pasos.

Fatou Just, una semana que sacasteis el disco y está teniendo ya, podemos decir, muy buena acogida, así de rápido. Ya sois uno de los grupos del momento, se puede decir. Bueno, creo que estamos contentos porque a la gente le está gustando y han respondido guay y hay sorpresas en cuanto a qué canciones parece que gustan más y menos. Pero estábamos muy nerviosos respecto a qué iba a pasar cuando sacáramos el disco y ahora creo que estamos un poco más tranquilos. ¿Sorpresas dices? Porque igual cuando lo estáis grabando o componiendo las canciones pensáis, aquí tenemos una que va a funcionar, pero a lo mejor os está sorprendiendo más alguna otra que está la gente escuchando más, ¿o qué? Pues diría que sí, de hecho hay canciones que nosotros de primeras pensamos que van a funcionar como un trallazo porque nos gusta a nosotros, ¿sabes? Pero luego resulta que no, que no tiene por qué ser así y hay canciones de este disco que desde que las sacamos nos sorprenden, ¿no? Es el caso de Olivos, por ejemplo, que no fue single y que está teniendo de manera orgánica como mucho interés.

Y me ayuda a relajarme.

A callar las palabras, a veces me imagino ser. Me has flipado un poco, ¿eh? Los rápidos que somos. Yo sabía. Tú dios olivos y olivos aquí.

Bajo sus propias ramas. Si solo me pudiera ir con las nubes salvajes.

Lo que sí que es verdad es que tenéis un sonido ya muy reconocible, esto supongo que es muy bueno que una banda lo consiga. Gracias Manel, es uno de los mejores cumplidos creo que te pueden dar justo después del de sonáis muy bien. Al final tener una identidad y evolucionarla y cambiar y buscar cosas, pero aún así que la gente te pueda reconocer, eso creo que es lo máximo a lo que puede aspirar un artista. ¿Os pueden reconocer, incluso, también, y eso creo que es bueno, buscar a quién os parecéis sin que sea 100% nadie, pero os dicen, os dicen, hostia, sonáis a esto o a lo otro? Claro, sí. Lo bonito es como que ha ido variando, ¿no? Desde la noche hasta aquí ha ido variando las comparaciones con los héroes del silencio, o con los Arctic Monkeys, o con. Ahora hablábamos de que no sé quién había dicho que Señor Herrero, una de las canciones del álbum, se parecía a Toxicity de los. System of a Down. De los System of a Down. Y era como ¡guau! ¡Increíble! Mientras te comparen con bandas que os gustan, no está mal. ¡Fenomenal! ¡Genial!

¡Fenomenal!

Contadnos un poco la historia de cómo nace Arde Bogotá, porque creo que alguno de vosotros estaba buscando un grupo para tocar funk.

¿Qué pasó aquí? Este eres tú, ¿no? Ese era yo, porque vi un mensaje de Facebook de José Ángel que decía, se busca bajista de proyecto funk. Y yo dije, coño, no he tocado funk nunca.

Voy a probar y luego me encuentro con Dani. Era todo mentira. ¿Y no era fan o qué pasó? Nunca, nunca. Bueno, tonteamos un poquito, pero eso pasó muy rápido. No fuimos ahí. Fuimos a experimentar y más adelante encontramos a Antonio. Sí, porque os faltaba luego voz,

¿no? Bueno, nos juntamos los tres, había muy buena sintonía, pero nos faltaba la voz cantante, ¿no? Ninguno de aquí cantaba en ese momento para atreverse así. Y justo una noche nos conocimos Antonio y yo y surgió la magia, ¿no? O sea, fue una conversación sobre rock and roll, sobre música y me dijo que hacía canciones y. Y yo le reté a enviarme un tema y así empezó todo. Te envió un archivo de voz con un tema que acabaría en un álbum. Que acabaría en una canción que fue la primera canción que sacamos, que es Antiaéreo. Y el resto es historia.

Y una historia bonita que me gusta contarla también porque a lo mejor hay chicos, chicas ahora que están tocando música pero desperdigados sin saber qué hacer y creo que el vuestro es un muy buen ejemplo que a veces por casualidad las cosas pueden acabar siendo muy bonitas y en vuestra misma ciudad, ¿no? Y como por atrevimiento, que a lo mejor sería el mensaje que yo daría. O sea, yo en realidad estaba empezando a tocar y a cantar e intentar componer cosas y no me había atrevido a compartirlas con nadie. Y no sé, no conocía a Dani, pero me vi con el valor de decirle, pues tío, yo canto. O sea, cantaba como un piano tirado de una escalera. Y él me dijo como, si me mola, te busco músicos. Y en realidad, los músicos eran ellos. O sea, los dos estábamos allí jugando un ejercicio de valor y de atrevernos a decir cosas que a lo mejor no habíamos dicho. Y de repente resultaron en forma esta onda. Tenemos este álbum y hemos puesto la primera canción, que es el Club de la Gente Sola, que el mensaje es un poco paradójico, ¿no? Por lo que decías, un club es con varia gente, pero a la vez estando sola. El siguiente tema también da que pensar el título un poco, ¿eh? Antifiesta.

Alquilaré una limusina y allí pondré canciones tristes.

Dos mil doscientos euros más propina. Yo solo en uno siendo de quince.

Y sonarán canciones de las que siempre dije. Que no las escucharas que The National solo deprime.

Antifiesta, ¿aquí qué hay detrás? Aquí hay detrás la lucha por llenar el lugar de la tristeza con alegría, pero es una alegría impostada, ¿no? Es un tipo ahí hablando de alquilar una limusina, irse solo, alquilar una discoteca y poner los violines a tocar, pero estar él solo, o sea. Es como intentar combatir la tristeza con una alegría impostada, ¿no? Y por eso de repente se genera una anticiesta. Es que escuchando algunos de los temas me da la sensación un poco que no sé si vivimos un poco así, es decir, muy falsamente conectados a través del móvil, de muchas cosas que parecen que es compañía, pero a la vez esta compañía es solitud. Absolutamente. Creo que el álbum habla de intentar encontrar un aparato para no sentir o para elegir qué sentir, porque parece que. El mundo actual solo te permite estar muy contento, muy excitado, muy divertido, muy entretenido, muy consumiendo y hay momentos que no, que de repente te atraviesa una tristeza que no sabes de dónde viene y que te gustaría apagar, pero no se puede apagar. Este sonido de este álbum que está muy cuidado. Claro, la gente que escuchamos música sin ser expertos, sabemos el nombre del cantante, el grupo, quién son los músicos a veces ya, pero ya si entramos en cosas como la producción, ahí la gente de a pie nos perdemos. Es como si en una película alguien detecta un buen, no sé, director de fotografía

o cosas de estas, ¿no? Que ya tienes que saber mucho. Pero contármelo vosotros, ¿quién es Joe Ciccarelli? No sé si lo digo bien. Perfecto. ¿Quién es? Que es el productor del álbum. Joe Ciccarelli es un señor, desconocemos su edad, yo creo que está cerca de los 70, que empezó, hizo sus pinitos trabajando con Franz Zappa, a principios de los 80, y luego como que el señor ha seguido trabajando toda su vida, ha colaborado con Sting, ha colaborado con Elton John, con U2, con los Strokes, con White Stripes, Morrissey y una lista larguísima. Y Art de Bogotá. Y ahora en esa extraña lista aparece Art de Bogotá como única banda que habla como el idioma español en este caso.

Y estábamos interesados en buscar un productor que no conociese nada de nosotros ni nada de la escena en la que vivimos. Y claro, tenía que ser extranjero. Y dimos con Joe que estaba apasionado realmente por el proyecto, o sea, estaba enamorado del proyecto y esa felicidad y energía que nos transmitía hizo que le dijésemos, ok, si quieres trabajar con nosotros tienes que venir a Cartagena. Y el señor vino a Cartagena desde Los Ángeles. Y luego tuvimos que ir nosotros a Los Ángeles desde Cartagena. Y allí estuvimos, aprendiendo muchísimo de sus dotes de producción, de su habilidad para mezclar, que es increíble. Y de otra manera de trabajar, que es grabando en directo, en círculo, enfrentados, haciendo muchísimas tomas, exprimiendo todo lo de nosotros. O sea, la rabia, la pasión, la motivación, la frustración. Todo eso es lo que yo creo que se ha transmitido en la ejecución del disco. O sea, ¿realmente un productor de un álbum es importante para acabarle de dar el color final? Sí, depende del artista supongo, pero para nosotros siempre ha sido muy útil porque somos cuatro. Somos cuatro mentes muy distintas, muy creativas, muy dueñas del proyecto desde nuestra propia visión. Entonces siempre nos viene bien que llegue alguien que lo ve desde fuera de forma objetiva. Y que un poco haga de mediador sobre todo ese es el curro que más le reclamamos a Joe que ponga orden entre los

distintos la forma en la que cada uno tira del barco hacia un lado.

Escribir, producir y luego llega, no sé si decir, la parte divertida. Desde fuera lo parece que son los conciertos. ¿Es la parte buena o no? Es la parte divertida. Para nosotros sí. Os mola, ¿no? A ver, hasta ahora hemos ido muy bien. Tenemos que ponerle un pero a la gira. Hemos estado mirando y de momento Barcelona, Tarragona, Girona. ¿Qué pasa aquí? ¿Qué ha pasado? Es una gira muy compleja o una gira muy concreta que queríamos hacer para presentar el disco. Exclusivamente para que sea la primera vez que suene el disco, que suene en salas de conciertos. Y luego que tiene un añadido más, que es que necesitamos gente en el escenario. Entonces, claro, esto hace muy complejo qué salas de conciertos, todas las que hay por España, se pueden prestar para hacer este tipo de evento. Y en Cataluña no lo hemos conseguido por fecha, por disponibilidad de sus propios calendarios, de Ramataz y sitios maravillosos donde hemos estado, la Apolo. Pero bueno, vendremos, vendremos pronto. No lo habéis conseguido hasta esta entrevista. Ahora veremos. Dejamos dicho, eso sí, 29 de octubre, por ejemplo, empieza la gira en el Auditorio Mar de Vigo, si lo digo bien, y por ejemplo aquí más cerquita, pues en Palau Alamedra de València, pasarán también para Alacant, en fin, si els busqueu, els trobareu. Y también hay mucha gente que nos escucha seguro desde Madrid, pues por ejemplo, a la Riviera, a la Sala de la Riviera, dos dies seguits, 26 i 27 de novembre.

Així és com sona el nou àlbum d'Art de Bogotà que estem presentant aquí avui al Catalunya Nit, però supongo que en vostros conciertos, si no tocais alguna, os maten.

A ver, se dice que algunos de los goles de la selección española fueron gracias a vosotros. Bueno, gracias, no sé. No, pero sí que se ve que este tema fue fetiche para ellos, dicen, ¿no? Amuleto. Sí, sí, sí. Lo usaron ya como una arenga en la semifinal de la Eurocopa y funcionó. Y luego como arenga en la semifinal del mundial y funcionó tan bien, o sea, que bueno, contentos. Y estuvisteis tocándolo en la celebración de la Copa del Mundo. Ya lo creo, ya lo creo. Está bien, está bien. Antes que hemos hecho el manual de instrucciones, quería acabar por el principio. ¿De dónde surge el nombre de Arde Bogotá? Arde Bogotá es el nombre que le dimos a la banda porque cuando acabamos de montarla, yo me fui de viaje a Bogotá y me llevé las maquetas que estábamos empezando a armar. Y entonces hago unos amigos con los que voy por ahí de viaje por Colombia, estamos como en un atasco y les enseño las maquetas y les fliparon. Y durante todo el viaje me pedían como, no, pero vuelve a ponerla. Pero ¿y en serio? ¿Que la habéis hecho vosotros? Y entonces cuando volví les conté y esa euforia de que alguien por primera vez disfrutara de la música que hicimos de forma genuina. Pues yo creo que nos inspiró para poner el nombre. Teníamos claro lo del Arde, nos resonaba por la música tan intensa que hacíamos. Dijimos, oye, ¿y si lo que arde es Bogotá? Y se quedó. ¿Y tiene tirada especial Arde Bogotá en Colombia, por ejemplo? Nos tratan muy bien. En general, como que les podría haber parecido fatal el nombre, pero al contrario, les parece muy bien.

Corredle atrás, no acelerad el carro.

A nosotros nos gustaría también hacerlo largo, pero se nos acaba el tiempo, así que Antonio García, Dani Sánchez, José Ángel Mercadé, Pepe Esteban, Art de Bogotá, muchas gracias y felicidades. Muchas gracias. Muchas gracias.

Y amor a la voz romperé mis cicatrices, romperás mi corazón.

Do you have an interest

in social media? Not even a little bit. Look, I'm an investigative reporter and that guy and this company are playing an unprecedented role in our lives.

Start with a gentle nod to show engagement. Yeah, not so much, a little softer.

Com cada divendres repassem les estrenes de cinema, aquest cop amb el nostre especialista Sitges, perquè està cobrint el Festival de Cinema que ahir es va inaugurar. Algunes de les pel·lícules que s'han vist allà aquests primers dies a partir d'avui ja són a les sales de cinema, per això també és important subratllar-ho. Marc Garriga, bona nit. Bona nit. Quina estrena destacaries en primer lloc?

Doncs mira, aquesta pel·lícula que sentim de fons és El precio de la red, que és una pseudo-secuela de la xarxa social. No sé si recordes aquella pel·lícula que narrava el naixement de Facebook. Sí. Dic que és una pseudo-secuela perquè no tenia el mateix director ni els mateixos protagonistes, perquè han canviat els actors. I de fet parla d'una època molt diferent. Si aleshores era el naixement d'aquesta xarxa social, ara el que fa Aaron Sorkin, que si no et sona quan et dic que és el creador, per exemple, de la sèrie L.A.O.S.T. de la Casa Blanca o de Newsroom, segur que saps qui és. I a més a més va guanyar un Oscar fent el guió de la xarxa social en el seu moment. Ara és ell qui es posa darrere de la càmera, també ha fet el guió, i el que explica és una història, que va ser molt famosa en el seu moment, d'una treballadora de Facebook que el que va fer és revelar a través del Wall Street Journal, primer, després se'n va fer ressò tota la premsa mundial, una sèrie de documents comprometedors que confirmaven les sospites que l'algoritme tenia efectes en la salut mental juvenil, la polarització política, la desinformació tot això que va acabar, per exemple, la sala del Capitoli, doncs és molt I l'ús que fa Donald Trump de les xarxes socials. Doncs és molt interessant, la pel·lícula és interessantíssima, conèixer aquest cas a fons, de manera ficcionada. Té un aire francapra, a més a més, el mateix Aaron Sorkin ho expressa així a la pel·lícula, però al final el que passa és que s'embolica una mica amb tecnicismes feixucs, amb termes que potser pels no ha basats en aquesta matèria, doncs no acabem d'entendre, i llavors aquests diàlegs acaben cansant una mica. Però vaja, per mi és una bona pel·lícula, sí que és veritat que fa la sensació també que està tot una mica obsolet, perquè clar, tot allò va anar molt bé per posar uns certs límits, però sembla que avui dia les xarxes socials tornen a estar desbocades, i per tant és una mica com si quedés enrere aquesta lluita. I bé, jo destacaria els dos intèrprets principals que a mi m'encanten i que aquí encaixen a la perfecció. Mikey Madison, que va guanyar l'Òscar a la millor actriu per En Hora, ara fa molt poc, que és la noia que treballa a Facebook, i el Jeremy Allen White, que és el protagonista de la sèrie The Bird, que també va fer de Bruce Springsteen ara recentment, que és el periodista investigador del Wall Street Journal.

Molt bé, vinga, va, estrenem el cartell d'estrelles d'aquest divendres. Quantes n'hi poses? Tres. Sí, bé, bé, bé, prou, prou, prou, va, vinga, seguim amb un documental asparadíssim.

És NASA que posa llum al genocidi a Palestina.

Sí, posa llum, el confirma, bàsicament, perquè el que conté són entrevistes amb una vintena de soldats, d'agents secrets d'Israel, que expliquen amb tota mena de detall, perquè, a més a més, ho han dut a terme ells en primera persona, doncs, com es perpetra l'aniquilació d'un poble. Per exemple, el significat de NASA serien com els danys colaterals. És el varem que fan servir per valorar quanta gent innocent morirà en un bombardeig, perquè els seus sistemes de seguiment han detectat que hi ha un telèfon de Hamas en un bloc de pisos, i diuen, aquí hi ha algú de Hamas, en principi, ens diu la màquina, bombardegem-lo, però quantes persones més moriran si llancem aquesta bomba? 500. Doncs aquest atac té un NASA de 500. I això ho diuen amb aquesta fredor. Per tant, és molt bèstia. És molt bèstia. Per mi és un magnífic, impactant reportatge periodístic. També he de dir que cinematogràficament parlant és pobre, perquè no té més que les entrevistes en un terracci que hi ha la contraposició entre la vida tranquil·la i de luxe, entre cometes, en el barri en què es grava, de Tel Aviv, versus les imatges dels edificis destruïts a Palestina. Es fa difícil, segurament,

de posar estrelles, no, en aquest documental?

Sí. Sí, jo faria un doble barem. Per mi, com a reportatge periodístic, és un 5, com a pel·lícula un 3.

Va, doncs molt bé. Ja està, està bé, està bé, està ben jugat. Escolta, tenim alguna joia que ens volguis descobrir avui?

Sí, us vull parlar de El árbol muy, muy lejano.

Bé, com veieu, amb aquesta musiqueta, això és una encantadora, preciosa cinta d'aventures fantàstiques dirigida a un poble familiar, això sí, amb un repartiment fabulós, amb la Claire Foy, l'Andrew Garfield, ells són els pares d'uns nens que quan s'endinsen en el bosc descobreixen un món màgic ple de personatges estrambòtics. Aquí sobretot volen destacar el valor de deixar davant de les pantalles perquè els pares els prohibeixen consultar el telèfon i no tenen més remei que sortir a fora de la casa de camp on han anat a viure i descobreixen tot aquest món fantàstic, meravellós, que està basat en una de les novel·les de la legendària Enid Blyton, que no sé tu, però jo de jove vaig llegir molts i molts llibres, els cinc. Una pelicula meravellosa i avui no una joia sinó dues perquè també us vull parlar aquesta que us deia és una pelicula lluminosa i també n'hi ha una de fosca però que està molt bé que parla del drama de la immigració en aquest cas d'una família mexicana en Barcelona de fons és una pelicula que mostra les dificultats per sentir-se com a casa en territori estranger. Entre el racisme, la misogínia, la precarietat, la pressió familiar, es diu Ceniza en la boca, la dirigeix Diego Luna, el director, actor, sobretot conegut com a actor mexicà, un film que és molt valent, amarg, també, però molt emotiu i molt realista.

Molt bé, Ben, és molt generós pel que fa a joies, tens en portes dues, pel que fa a estrelles, per les dues, què? Per les dues, quatre estrelles. Molt bé, també és generós, molt bé, molt bé. Ara ve el torn del cinema català.

No sou vosaltres! Què hi feu, aquí? Vicky? Separar-me del cretí del Rai és el millor que he fet a la meva vida. Hola, more.

Ens ha fotut tota la gent. Aquest que ha dit merda és en Joel Joan?

Sí, sí, això és. Bé, aquí hi ha l'Ivan Massagué. Això és Escape Room 2. És l'adaptació de l'obra de teatre. Va haver-hi la primera obra de teatre, primera pel·lícula, segona obra de teatre, també arriba al cinema. El Joel Joan, que és autor del guió, també torna a espremer aquest humor blanc amb aquesta història divertida, simpàtica, de dues parelles que es troben atrapades en una mena, aquest cop com si fos el parc d'atraccions de Montjuïc, i que per sortir han d'anar superant una sèrie de proves, sobretot per revelar aquells enganys, aquelles coses inconfessables que no li diem mai a les nostres parelles, doncs les hauran de confessar per poder escapar-se. Bé, és potser una mica menys irreverent que la primera part, però igualment entretinguda, i també s'estrena una pel·lícula francesa que es diu La vida d'una mujer, que és d'aquelles recomanacions a mitges, una mica pretenciosa, i jo els hi posaria a totes dues un parell d'estrelles.

Vinga, que arribem a un títol molt especial. Beautiful. Sweet.

Powerful. You either have it or you don't. The moment you forget that.

Es su propio infierno, de Nicolas Winding Rem, amb qui has estat a Sitges, justament, Marc.

Sí, és un director singular. Quan em vaig trobar amb el Manel dijous, era ahir, i no sabem en quin dia estem. Ens passen les hores. És un dels directors que li va agradar molt, perquè, per exemple, va dirigir la magnífica Drive, després Only God Forgives, també amb el Ryan Gosling, The Neon Demon. No hi ha dubte que si veus un fotograma d'una de les seves pel·lícules de seguida l'identifiques, i això té molt valor, però sí que és veritat que mostrava una deriva que començava a agradar-se molt com a creador, però el 2023 va morir. Com ho sents? Va morir. Durant una operació a cor obert, el seu cor va deixar de bategar uns 20 minuts i el van reanimar amb descàrregues elèctriques, i ell ens ha dit que, a partir d'aquella experiència, és un altre.

Vaig ser molt afortunat de morir i tornar,

perquè abans de morir la meva flama creativa, la que tots tenim, s'havia apagat. Per mi resultava frustrant, perquè no sabia què faria la resta de la meva vida. Però quan vaig ressuscitar la flama s'havia tornat a encendre. Així que ara tinc la flama creativa d'un noi de 16 anys amb la seva curiositat i la seva arrogància.

Quina experiència. Sí, sí, només ho explicar content d'haver passat per I ell està sitges també perquè a les seves pel·lícules hi ha una de les característiques que apareix a tota la seva filmografia, que és la violència estilitzada que ell defensa així.

L'art és un acte de violència. L'art ha de violar per inspirar-te. Necessita penetrar la teva ment i el teu cos per proporcionar-te una experiència, que és el propòsit de la creativitat. I a més, la violència és la necessitat més primitiva de l'ésser humà.

Per tant, la violència, aquesta defensa de la violència, però que realment en aquest cas de Su propio infierno, doncs és sota les llums de Neo, però en definitiva jo crec que per parlar una mica sobre La buidor, és una pel·lícula que jo crec que tot i que ha renascut, no sé si és per bé. Ja, ja, ja, és molt inquietant tot plegat el que ens expliques. Molt inquietant. Per mi el que se salva sobretot de Su propio infierno és la música del mestre Pino Donatjo.

Aquesta és la música de la pel·lícula de Nicola Winding Refn, però Donald Joe és un mític de la cançó melòdica italiana, va ser cantautor d'èxit als anys 60, va actuar al Festival de San Remo amb un tema que segur que coneixeu.

Es maravillosa. Yo que no vivo sin saté, però ha acabat triomfant en el món del cinema, component prop de 200 bandes sonores, les més famoses per pel·lícules de Brian De Palma, com Carrie o Vestida para matar.

Se'ns posa la pell de gallina, és la virtut de Pino Donaggio. Doncs el Marc Garriga, que l'ha entrevistat avui a Sitges.

Pino Donaggio, bona nit. Si mirem enrere i repassa més de sis dècades dedicades a la música, què significa per a vostè trobar-se en tan bona forma en aquesta etapa de la seva carrera? La fortuna. La sort, sí, la sort. Però cal dir que ja el meu pare era longeu i va morir als 96 anys. Morricone va guanyar l'Òscar als 91. Encara tinc temps. De quina manera l'èxit inicial en el món del pop va influir en la sensibilitat melòdica que més tard va portar a la composició de bandes sonores? Bé, el meu primer èxit, sí, va ser com a sinfonia. Sí, jo de petit cantava també a l'òpera, a la finitxe, com a veu infantil. Cantava òperes i després melodrames, melodies, i vaig estudiar el violí

durant 16 anys per a les parts cantades.

Sempre he tingut les melodies al cap, ja des dels primers acords. Les vaig portar a les pel·lícules també, perquè vaig començar a posar melodies fins i tot en pel·lícules de terror. Per exemple, en aquella època, en films de Brian De Palma, la pel·lícula Carrier, hi ha un tema molt maco en aquella pel·lícula. Intentes arribar a l'ànima de l'espectador, que està veient la pel·lícula inconscientment,

Porque sí, el so el manté tens, però el relaxa, com al final de Carrie. Relaxa l'espectador amb la melodia fins que la mà d'ella surt de la tomba i llavors canvia un altre tipus de música. M'agrada fer aquest tipus de música així. Què va fer que la seva relació creativa amb Brian de Palma fos tan especial i duradora? Crec que entenc el que ell vol quan en parla, quan es pren temps per pensar la pel·lícula, en moments concrets de la pel·lícula. Ell s'imagina com escric jo, perquè ell, en un festival de Venècia,

quan llavors estàvem escrivint junts, en Brian va dir.

He treballat amb Williams, amb Morricone, amb tots els millors, però per aquest tipus de pel·lícula Pino Donaggio és el millor. I així es va fer un gran aplaudiment i jo vaig plorar. Estic de broma. Però ell va dir això, per tant, això significa alguna cosa. Per tant, això vol dir que alguna cosa hi ha entre ell i jo. Hauré de fer la següent pel·lícula també. I així amb la següent són nou, nou pel·lícules junts. Pel que fa al cinema de terror, què li atrau especialment d'aquest gènere? Com ha evolucionat la seva manera de posar música a la por, a l'angoixa?

Ja va començar. La meva sort és que vaig començar amb una pel·lícula rodada a Venècia, la meva ciutat, així que coneixia tots

els sorolls nocturns, els cats, les góndoles, i després la boira, perquè m'agrada molt la boira de Venècia, i per tant, la boira. En aquell moment era casa, així que vaig escriure just a la perfecció, crec, just a la perfecció per a Venècia. Després, la meva segona passió és la pintura. No pinto, però m'agrada la pintura. I quan he de canviar la cançó a la banda sonora, també m'inspiren les pintures abstractes.

Els quadres abstractes són sobreposicions de colors. I vaig descobrir que si sobreposava també els acords.

Em venien al cap les famoses boires venecianes, i així és com vaig començar, bàsicament. Després vaig continuar estudiant composició, però Venècia em va ajudar molt. I quin significat espera que continuï tenint el seu llegat musical per a les futures generacions de cineastes, d'oients? Jo crec que a hores d'ara, amb la cançó Yo que no vivo, tot el món ha venut 80 milions de discos, Yo que no vivo sin ti.

Crec que aquesta romandrà en el temps. Després, pel que fa a les pel·lícules, hi ha tota la sèrie amb De Palma i Joe Dante, són els directors més importants. Crec que la música encara se sentirà. Espero almenys que encara s'escolti la música. Segur, segur, segur que sí. Pino Donatjo, moltíssimes gràcies.

Catalunya nit Notícies Sota la llum de la lluna Amb Manel Alies i Agnès Marquès Catalunya Radio.

En punt tres quarts d'onze és aquell punt en què comencem a mirar cap on avançarà el dia de demà. Ja tot el que hem explicat avui també ho deixem, ho anem deixant enrere. Oriol Pujadó, Marc Güell, Albert Prat, bona nit. Bona nit. Què tal, bona nit. Què tal, com esteu? Vinga, bé, dos apunts d'entrada d'última hora. Oriol, tenim el veredicte pel crim masclista de Girona de l'any 2023.

Sí, ha sortit fa molt poca estona el veredicte. El jurat ha declarat l'acusat del crim masclista culpable d'assassinat, agressió sexual i robatori violent. Recordem que el veredicte s'ha més per unanimitat i considera aprovat que el juliol del 2023 aquest home va esperar la víctima al replà de casa seva per abordar-la, per deixar-la inconscient. El jurat també conclou que li va fer tocaments i després la va estrangular fins a matar-la per evitar que el pogués denunciar. Esprés li va robar també dues targetes i d'aquí també l'acusació al veredicte de robatori violent. L'arrestat era exnòvio de la víctima i durant la seva declaració va declarar que no volia fer mal a la dona. Recordem que ara el que falta és saber quina és la sentència que imposa la jutgessa. L'acusació i la fiscalia demanaven presó permanent revisable per assassinat mentre que la defensa demanava una pena per homicidi imprudent.

I a aquesta hora també estem pendents, Oriol, de la situació a Panamà, on aquest vespre hi ha hagut un terratrèmol.

Sí, se'n saben poques coses encara, n'hem explicat algunes durant l'inici de l'informatiu. De moment segueixen sense constar persones ferides o mortes d'aquest sisme. Se sap que hi ha edificis que sí que han caigut a terra o que han quedat malmesos, que el subministrament elèctric continua tallat en zones del país. Fa poca estona que s'ha confirmat, però, que una infraestructura clau per al país, però també per al comerç internacional, com és el canal de Panamà, incidències després que l'hagin revisat. Recordem que el sisma de 7,6, de magnitud 6,6 a l'escala de Richter s'ha registrat a 10 km de profunditat al sud del país i ha activat també l'alerta per tsunami. D'aquí també hi ha novetat perquè s'ha descartat que aquestes onades puguin fer mal als països del Pacífic on s'ha activat. El president de Panamà ha demanat fa poca estona calma a la població però de manera oficial, com dèiem, no ha confirmat persones ferides o mortes.

Hi ha notícies imprevisibles, però de les que podem preveure, de què estarem pendents aquí a Catalunya Radio Marc? Doncs d'aquesta operació sortida d'aquest cap de setmana llarg del 12 d'octubre, la tarda, ja ho hem explicat, ha estat complicada pels que marxen aquests tres dies per diversos accidents, per carrils tallats encara en algunes vies afectades per les pluges. Doncs bé, avui Trànsit calcula que ja han sortit 280.000 vehicles de l'àrea metropolitana, demà espereu que ho facin també uns 280.000 més. I per cert, que parlant de mobilitat, demà el nostre company Joan García ens explicarà que Barcelona. Està estudiant la manera de millorar la mobilitat de les principals avingudes que connecten Barcelona amb l'àrea metropolitana, però també amb la Segona Corona, perquè han detectat que arran del caos de rodalies d'aquests últims mesos molta més gent agafa el cotxe i per això busquen la manera de fer el trànsit més fluid en avingudes com la Meridiana, la Diagonal, el nord de la Gran Via, l'eix Gran Via Sud i la Ronda Litoral. Demà en donarem més detalls.

Molt bé, i també haurem d'estar, sens dubte, pendents demà de com entoma Gabriel Rufián aquesta proposta que hem sentit que li feia de Colau, Albert.

Sí, perquè l'exalcaldessa de Barcelona li ha proposat liderar el front ampli, aquesta candidatura d'esquerres a tot l'Estat, tot això en plenes negociacions in extremis, per si torna a ser el cap de cartell d'Esquerra a Madrid. Veurem si la maniobra de Colau té conseqüències al partit de Junqueras, que vol tancar el debat del candidat aquest mateix cap de setmana, i a hores d'ara insisteix que serà Rufián, però ella a hores d'ara no es pronuncia. Serà el primer cap de setmana de precampanya electoral, perquè encara que sembli que ha passat una eternitat, va ser dilluns, quan el president espanyol va convocar les eleccions pel 29 de novembre. Sánchez donarà el tret de sortida a la precampanya en un dels seus feus, un vestió andalús a dos germanes, i Feijó, el líder del PP, sortirà acompanyat d'Ayuso i Almeida a Madrid. Demà, per cert, també ho hem explicat, haurem d'estar molt pendents de la CUP, que decidirà si es torna a presentar a les espanyoles.

Ja té raó l'Albert, que hi ha setmanes que semblen molt més llargues, tot i que el nombre de dies és el mateix. A banda d'això, què més passarà demà? Doncs mireu, us porto algunes propostes, aprofitant que aquest cap de setmana sembla que sí que el temps aguantarà, i per descomptat haurem de parlar d'ells.

Demà sembla que sí, l'últim dels últims concerts de Comiat Docas Grasses a l'Estadi Olímpic de Barcelona. Aquesta nit, de fet, estan fent el tercer. Demà, un cop hagin fet el quart, els hauran vist en directe més de 220.000 persones, 200.000 persones, una fita inèdita per un grup en català, un concert, si no hi podeu anar, que es podrà seguir en directe per TV3 i també per ICAT. Uns altres que triomfaran són els Corts de l'Orfeo Català.

Perquè els Corts del Palau de la Música estan a punt d'escriure un nou capítol amb el director Gustavo Dudamel. Fa uns mesos ja els va dirigir a Los Angeles i ara, a partir de demà, l'Orfeo Català, el cor de Noies i alguns cantaires del cor infantil també s'assumen a la seva primera gira europea al capdavant de la New York Philharmonic. Demà s'estrenen a París, dilluns arriben a Barcelona i una gira que els portarà també fins a Viena. I no sé si vosaltres sou molt de Bola de Drac.

Eram. O Eram, no. Sopa.

Doncs demà hi ha una trobada a Matarot, Agnès, et cau a prop. Sí, una mica més a prop, sí. Perquè els fans de la sèrie puguin conèixer els actors que han posat veu als personatges. Hi haurà 25 actors de doblatge d'aquesta sèrie, per exemple, en Marc Zani, que és qui posa veu a Son Goku, en Joan Sanz, que és la veu del Vegetta, la Roser Contreras, que interpreta la Bulma, o en Xavi Fernández, que posa veu al Corpetit. I també projectaran alguns fragments del documental exclusiu del doblatge de Bola de Drac a Súper. I per cert, una cosa més, eh? Qui es vulgui perdre de nit a la vall de Núria, el Ripollès, demà també explicarem que aquest octubre aquesta estació ofereix la possibilitat de gaudir del cel de nit per anar-hi a veure estels i planetes. Resulta que amb l'expectació que va causar l'eclipsi solar d'aquest estiu, doncs amb el Parc Astronòmic del Montsec organitzen aquesta activitat a Núria. Molt bé, doncs només un apunt, que és que mentre sonava bola de drac, a l'Espanyol li acaben de fer un gol d'aquests que són cruels, perquè estem en el temps afegit. Sí, exacte. Ha sigut un cameame en tota regla. Molt bé. Cap de setmana, no? Ja també passaran coses aquí a Catalunya Ràdio. Sí, el suplement, i evidentment, ja ho hem explicat, tenen molts fronts oberts i sempre amb el permís de tot el que pugui passar, com els va passar la setmana passada amb les pluges. Saludem el director del suplement, Roger Escapa. Bona nit. Què tal Marc, com anem? Molt bé, i vosaltres tot a punt per demà?

I tant, sí, a veure, és intensitat política aquests dies, anem fent xup-xup amb aquesta precampanya que es va escalfant, intentarem resoldre algunes incògnites, veurem què passa amb el candidat d'Esquerra, amb aquesta pugna rufiant amb la direcció, també amb aquest frente ampli o colau quin paper jugarà,

anirem fent xup-xup. Si més no, aquest cap de setmana sembla que el temps ho respectarà. Espero i desitjo que sí.

Els oients també ho celebraran, perquè segur que molts d'ells tenen tres dies de festa, perquè dilluns és 12 d'octubre, i això vol dir que podran gaudir, no sé si de bon temps, de calor no gaire, perquè la tardor ja ha arribat amb tota la força, però sí que no plourà.

Cap de setmana llarg, i quines converses tindrem

al suplement? Amb música. Demà sentirem en exclusiva el nou disc de Salvador Sobral. No surt fins d'aquí una setmana, però és el portuguès català més estimat, segurament, i ens el vindrà a presentar. I, a més a més, li hem preparat una sorpresa, que és sorpresa per ell i pels oients, i em fa molta il·lusió. Demà a les 14, enganxats de la ràdio. I diumenge una estrella de Hollywood, que es diu aviat, deixa'm fer una mica de patxoca. A veure. Diego Luna. Diego Luna va ser protagonista de Narcos, Ito Mamá també, actor mexicà, aquests últims anys també ha participat de la saga d'Star Wars, i fa de director també. I estrena una peli que té vincle amb Catalunya, que es diu Cèniz en la boca, que ha arribat aquest cap de setmana als cines, i xerrarem una estona amb ell. Doncs això promet.

Estarem ben atents demà a partir de les 6 al Suplement. Una abraçada, que vagi bé. 6 minuts i les 11, hem de passar avui per la redacció del diari El Punt Avui. Parlem amb la seva vicedirectora, amb la Dolors Vallès. Dolors, bona nit. Hola, bona nit, Manel. Com plantegeu la portada de cara demà?

Doncs mira, demà El Punt Avui obre amb una entrevista exclusiva d'Òscar Palau, el president del Parlament, Josep Rull. Que ens deixa dues declaracions molt destacades. D'una banda, assegura que l'autèntica normalitat vindrà quan puguem decidir el futur votant, i de l'altra, anuncia que té la intenció de posar punt i final a la seva trajectòria política quan deixi de presidir el Parlament. Rui reflexiona sobre l'amnistia, el futur de l'independentisme i la necessitat de superar la confrontació interna. I deixa una altra frase contundent. Els incompliments del PSOE han impedit desplegar la via per afrontar el ple català. Després també parlem, també recollim tot el tema aquest d'en Rufián. És un article d'opinió de Salvador Cardús que signa les eleccions espanyoles un erm democràtic. Cardús denuncia la polarització de la política espanyola i adverteix que l'avançament electoral pot accentuar. La creixent espanyolització de la política catalana. També qüestiona el paper de Gabriel Rufián en aquest escenari i es pregunta com encaixarà Catalunya en una campanya marcada per la confrontació.

Molt bé, doncs demà ho trobarem als quioscs. Gràcies i bona nit.

Bona nit. Bona nit.

Quatre minutets i arribarem a les 11 de la nit, quan acabarà el Catalunya Nit d'avui. Per tant, encara ens queda ja la cirereta del programa, que aquest divendres li hem concedit a la periodista i filòloga catalana Trini Gilbert. Com estàs, Trini? Bona nit. Molt bé, bona nit. Molt contenta d'estar aquí amb vosaltres. Com ho has vist avui, que t'ha cridat l'atenció?

Doncs mireu, jo torno a ressaltar el tema de l'habitatge. Fa 15 dies que estàvem aquí també, un divendres, i torno, i mireu que mentre jo ho sentia m'havia anat preparant, he entrat a la pàgina web del Departament de Justícia i Qualitat Democràtica, que és així com es diu la conselleria, i he anat buscant les dades de desnonaments, he estat buscant les xifres, i mentre les buscava pensava, és que no vull explicar el nombre de desnonaments que em portem, sinó que em vull fixar en com era l'Olga i com era la Mari Carmen. Perquè jo crec que ho hem de personalitzar. Hem d'explicar-nos com són aquestes persones. Com era l'Olga Matute, amb 54 anys, mare de dues filles, molt vinculada al barri de Santa Eulàlia, de l'Hospitalet, que tothom parla bé d'ella, de com lluitava, de com estava compromesa. I que la desnonen i que es veu abocada a fer el que va fer, aquest suïcidi. I la Mari Carmen és un altre cas, no és un suïcidi, és una mort a l'hospital, però una mort que té, jo, 15 dies després. Que l'haguessin desnonat, que se n'anés amb llitera, que tothom va veure aquesta imatge com la traien amb llitera. Una dona que portava 70 anys a casa seva amb un contracte que havia fet el seu pare el 1956. Això ens ha de fer molt mal. I d'aquí la meva idea que expliquem i que parlem de totes aquestes coses. Així que tornem a començar amb habitatge una altra vegada. També us vull parlar sobre les eleccions. I mireu, aquesta setmana els que ens dediquem al periodisme gastronòmic ho hem tingut molt magre. I ha estat molt magra perquè a ningú no li interessava el que parlàvem, ni del pollastre, ni dels tomàquets, ni dels cogombres, ni de res del que hem anat escrivint, perquè estava clar que a la gent el que li interessava eren les eleccions i era també el temporal i els concerts d'oques grasses. Vull dir, sobretot els tres primers dies de la setmana eren aquests els temes. I realment és que les eleccions són un tema molt important i d'aquí al 29 de novembre jo crec que haurem de lluitar molt els que escrivim sobre gastronomia perquè a algú li interessi el que escrivim més enllà d'aquest front i que avui sembla que Esquerra ha tancat la reunió que hi ha hagut dient que el Rufián serà el candidat. Això ho sabrem diumenge a la tarda, si és així, si és cert. I el tercer tema que us comento, i l'últim, és aquesta reacció de criatura petita que ha fet una vegada més en Donald Trump. I és una criatura petita perquè fa poc vam saber que ens va prometre als nord-americans que si el votaven donaria 5.000 dòlars a cada un. Comportament de nen petit, però és que ara hi ha tornat una altra vegada més.

El Catalunya Nit el fem Manel Alías, Agnès Marquès, Marc Güell i la redacció d'informatius de Catalunya Ràdio. Amb Eli Espunya, la producció, i Luis Ángel Alonso, el control de so.